01
DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1986
Imatge i comunicació urbanaEl text original d'aquest article prové d'un informe tècnic més ampli que es realitzà per tal d'esbrinar la problemàtica particular de la retolació comercial i la publicitat en una capital de comarca catalana. L'assumpte, que girava al voltant d'unes ordenances reguladores d'aquest camp impulsades per l'Ajuntament, consistia a elaborar un diagnòstic de la situació d'aquella vila1 que determinés el grau d' adequació de la normativa legal que es proposava. Amb aquests antecedents l'interès del treball podria semblar molt acotat. No fou així, si més no, des de la perspectiva amb què s'enfocà el problema. Diagnosticar sobre una legislació d'aquest tipus implica —si se cerca el rigor— mostrar els paràmetres valoratius; paràmetres que, per a l'especialista en comunicació, no poden supeditar-se a la simple arbitrarietat ideològica, sinó a una comprensió pregona del camp de l'anàlisi. Mostrar aquesta investigació dimensionava considerablement el que d'entrada era un problema
particularitzat, i d'aquesta circumstància sorgí un primer capítol que
és el que, pel seu interès general, es presenta en aquesta publicació. L'aproximació a la problemàtica de la pol·lució de
la comunicació en l'entorn urbà en la vessant indagatòria i/o
pedagògica, no ha estat freqüent. Tanmateix la situació que regna a
les grans urbs i a les poblacions industrials que la voregen, però també —i amb efectes de desidentificació molt preocupants— a les petites poblacions de comarques, és caòtica. Aquest gènere d'estudis afavoreix la comprensió del fenomen i dels seus efectes, i, conseqüentment, assenyala la necessitat d'implementar intervencions correctives que orientin les mesures a adoptar. En general a Espanya el camp de la investigació semiològica es circumscriu als territoris acadèmics, mentre que els agents tècnics (publicistes, grafistes, dissenyadors, periodistes, locutors, etc.) solen mantenir-se, en el seu treball, al marge de tot domini teòric. La manca d'un teixit institucional intermedi d'organismes per a la investigació del tipus dels existents en altres països2, restringeix les possibilitats d'una investigació més rigorosa de les distintes àrees i dels objectes empírics que els agents tècnics manipulen. Aquest camp de treball no acadèmic es limita en l'actualitat a contractacions particulars i esporàdiques que n'indiquen la necessitat, però també fan palesa una consciència encara incipient respecte a les seves qualitats funcionals o a l'«aplicabilitat». La ubiqüitat i la funció estratègica de la comunicació exigeixen, però, un creixement en aquest domini tant des de la perspectiva lògico-funcional del sistema sòcio-econòmic i político-militar que impulsa el procés de desenvolupament de la comunicació, com des de perspectives correctives i/o alternatives respecte a aquells (de fet, aquí opera l'ambigüitat que regna en tot avenç del coneixement científic).
Coincidim amb Greimas3, quan apunta el caràcter problemàtic implícit en el doble paper d'analista objectiu i d'educador social a què ens veiem compel·lits en penetrar en els dominis de la comunicació i la cultura. És en aquesta confusió on s'han escudat els apologistes dels «mass-media». Però també és construint un corpus comprensiu de l’objecte, que podem apuntar els perills de certes tendències de desenvolupament, a fi de transferir al polític la responsabilitat de manipular les opcions explícites. 1. L’entorn urbà com a sistema semiòtic. 1.0. Introducció L’entorn urbà és constituït per un conjunt complex d’elements no autònoms, que s’articulen amb xarxes de relacions «invisibles» en l’experiència directa.
D’aquestes relacions es consideraran aquelles que constitueixen l’entorn com un sistema semiòtic:
- Les relacions de significació, és a dir, aquelles que s’estableixen entre l’entorn com a sistema de significants i l’univers de significats socials atribuïts a l’àmbit urbà
- Les relacions de comunicació, és a dir, aquelles que vinculen els emissors-receptors urbans entres si mitjançant tot el que és urbà en la seva funció i missatge
- Les relacions intersemiòtiques, és a dir, aquelles que s’estableixen entre els distints subsitemes semiòtics integrants del tot urbà.
L’entorn és un focus de sentit i, tant si aquest es produït
conscientment com inconscientment, la recepció s’esdevé de manera indefectible. Les relacions de significació s’estableixen, per tant, independentment de l’existència o no d’intencionalitat en l’emissió.
Com a semiòtica, l’entorn és un sistema sincrètic, o sigui, un sistema en el qual operen una multiplicitat de codis o subcodis amb una multiplicitat de missatges de continguts diversos que es vehiculen per Canals distints.
Es pot establir un distinció bàsica que ordeni en dos grans blocs aquesta emissió de sentit:
- L’ entorn com a discurs (el missatge no verbal). - Ens referim aquí a l’entorn físic (els habitatges, la circulació, etc.) que tot i no ser de natura pròpiament semiòtica, acompleix un conjunt de funcions clarament semiòtiques. - La comunicació com a entorn (el missatge verbal). Al·ludim aquí als distints sistemes semiòtics de caràcter verbal o (indistintament) iconogràfic que, amb funció verbal, configuren els missatges urbans per excel·lència: retolació, senyalització, publicitat.
1.1. L’entorn com a discurs
El missatge no verbal. L’entorn físic no pot ser únicament considerat en les seves funcions materials, instrumentals, car, com constata Roland Barthes, «des del moment en què existeix la societat, qualsevol ús es converteix en signe d’aquest ús».4
Les funcions d’ús dels elements de l’entorn emeten, alhora, una certa quantitat de missatges, l’entorn físic té funcions semiòtiques i és en aquest sentit que pot ser considerat com un «paisatge»: el «paisatge urbà» és la dimensió semiòtica de l’hàbitat que, despullat de la seva funció instrumental, esdevé significatiu5.
Entre les funcions semiòtiques de l’entorn, es poden distingir les de caràcter purament denotatiu i les connotatives, que s’han anomenat funcions d’autorefència i funcions d’identitat, respectivament.6
Funcions d’autoreferència: Anomenem funcions d’autoreferència aquella capa del missatge que produeix l’entorn i que és de caire puntualment informatiu, referencial, respecte a ell mateix. L’entorn s’expressa en la seva dimensió utilitària: denota què és la seva «utilitas».
Els missatges de l’entorn actuen sobre el receptor de manera operativa7, donen dades sobre:
- la localització topogràfica (el campanar ens indica on és l’església)- - l’orientació circulatòria (l’amplada dels carrers pot informar respecte a la proximitat o l’allunyament del centre urbà, i conformar lectures d’itineraris) - la detecció de serveis i funcions (les tipologies urbanes i arquitectòniques fan recognoscible l’Ajuntament.) Funcions d’identitat: Anomenem funcions d’identitat aquelles que conformen la capa connotativa dels missatges provinents de l'entorn.
L'entorn és un dipositari axiològic, un mirall on apareixen representats els valors d'una època, d'una història d'una comunitat. La lectura de l'entorn és sempre una determinada selecció i combinació dels valors que aquest enclou (ideologia). Així mateix, tota intervenció sobre l'entorn conté un important rerefons ideològic, que orienta o altera d'una determinada manera la lectura d'aquests universos simbòlics. El receptor actua com un consumidor de símbols, i l'entorn, com a dipositari de símbols d'identitat, i d'aquesta faisó s'organitza una determinada relació entre l'un i l'altre; relació que fluctua entre l'harmonia i la conflictivitat, la identificació i la desidentificació, la integració i la marginació.
Distingim en l'entorn les següents dimensions analítiques de la funció d'identitat:
Històrica: L'entorn urbà apareix com el «document de la història» per excel·lència (el «llibre» on el ciutadà llegeix el passat, propi o aliè); per un procés de fetitxització dels signes del temps, l'entorn esdevé la possibilitat de reconèixer el procés de constitució històrica del subjecte col·lectiu.
Etnològica: L'entorn conté «impresos» els signes distintius (conjunt d'habituds, costums, mites), que estimulen l'absorció de la idea de singularitat de la urbs; i alhora, la idea de participació o de pertinença a una comunitat nacional que la transcendeix.
Sociològica: L'entorn actua per l'existència de microentorns dintre de la urbs (els barris, les àrees, etc.) com a forma d'identificació sociològica del sector, mitjançant l'al·lusió a les seves activitats i als espais d'habitatge.
Psicològica: L'entorn urbà aporta valors formals constatables en la relació de «simpatia» que s'estableix entre habitant i paisatge a mode de quart nivell d'identificació, de tipus predominantment afectiu.
1.2. La comunicació com a entorn
El missatge verbal Els missatges que conformen el subsistema de la comunicació urbana són detectables pel llur caràcter predominantment verbal, vehiculitzats directament per la paraula o transcrits al discurs icònic.
La comunicació urbana, com a sistema semiòtic, utilitza un altre sistema, l'entorn, com a suport; és a dir, els missatges verbals se superposen a l'entorn innominat, de manera que la comunicació actua en l'escena urbana com a comú denominador dels serveis i activitats (comercials, circulatòries, de consum, etc.) que hi tenen lloc.
És des d'aquesta perspectiva que la comunicació urbana s'entén com un factor essencial en la vida urbana, totalment funcional i lligat al paper sòcio-econòmic i cultural de la ciutat.
La ciutat no és simplement un conjunt arquitectònico-monumental, ni una infraestructura d'habitatges; sinó, fonamentalment, un nus on conflueixen diverses activitats (productives, consumistes, d'intercanvi, de gestió), les quals, per imperatius del propi sistema, han d'anar reforçades per una comunicació que acceleri els processos, fluïditzi les relacions, etc.
Aquells subcodis de la comunicació urbana que conviuen indiscriminadament en una ciutat urbana tot configurant un determinat entorn de comunicacions, es classifiquen d'acord amb la següent relació:
Senyalització urbana Són els missatges relatius a la trama urbana i indicadors de l'activitat circulatòria. Acompleixen una funció fonamental en la regulació i fluïdització de la mobilitat de persones i objectes, i, per tant, en la vida econòmica i cultural de la ciutat. Podem distingir-ne tres tipus bàsics segons la funció:
A. Senyals d'orientació (indicadors de localitat, destinacions, etc).
B. Senyals de trànsit (el codi de circulació).
C. Senyals de localització (la retolació toponímica dels carrers i les places).
Es tracta de subcodis amb una organització lògico-taxonòmica precisa (especialment els dos primers). Els senyals de localització tot i essent susceptibles de sistematització, resten en un terreny limítrof amb la retolació arquitectònica, que apareix, normalment, per processos acumulatius, més orgànics, i per tant són codis heterogenis o, formulat més estrictament, una integració sincrètica de diversos codis.
Retolació arquitectònica Són aquells missatges informadors de serveis i activitats (comercials, culturals, administratives, etc). Es tracta d'una tipologia de missatges molt diversa i escassament regulada, que podria distribuir-se en els grups següents:
A. Retolació institucional i monumental (plaques commemoratives, heràldica) i rètols d'institucions públiques i privades.
B. Retolació de serveis (bàsicament assistencials).
C. Retolació comercial.
Aquests missatges no arriben a constituir codis precisos, car guarden entre si unes relacions molt tènues on no es descobreix cap organització lògico-taxonòmica.
El privat i el públic conviuen indistintament i la diferència entre ambdós no es reconeix, en la majoria dels casos, sinó pels continguts tramesos.
Publicitat Són missatges persuasius principalment orientats al consum de productes i marques, i de vegades orientats a la motivació social (propaganda institucional, d'acció civil, política, etc.) que es disseminen per l'espai urbà sobre suports de molts diversos tipus, estables o no, i generalment amb una regulació molt escassa en relació amb l'escala quantitativa i qualitativa d'aquest grup de missatges.
La presència massiva de publicitat no és correlativament funció del desenvolupament de la vida urbana (com ho són la senyalització i la retolació arquitectònica), encara que, òbviament, té un paper determinant en la motivació del consum i en l'estimulació de les relacions d'intercanvi que tenen com a marc la ciutat.
Resulta difícil elaborar-ne una tipologia que transcendeixi la mera classificació empírica.
2. La conflictivitat de la comunicació urbana
2.0. Introducció El mode d'insum i consum de missatges urbans genera un seguit de contradiccions especialment visibles en l'anàlisi de la imatge urbana. La ciutat moderna imposa unes condicions de lectura de comunicats altament conflictiva car apareix com a marc d'afirmació-negació dels distints components d'entitat semiòtica.
La imatge urbana és la resultant de la coexistència entre el sistema de l'entorn i la comunicació urbana; i entre els mateixos sistemes que enclou aquesta darrera (senyalització, retolació urbana, publicitat), i encara, entre tots els missatges emesos per cada un dels sistemes o subsistemes.
Així, de manera similar a com en altres aspectes de la relació urbana té lloc una confrontació-negociació d'interessos entre els distints «actors»8 urbans, també s'escau concebre les relacions de significació en l'escena urbana com una confrontació-interacció de «comunicadors» que pugnen per apropiar-se el sentit de l'entorn imposant llurs respectius codis.
2.1. Els símptomes Els símptomes de l'esmentada conflictivitat, des de la perspectiva d'una anàlisi semiològica del fenomen urbà, són detectables tant en el que és pròpiament urbà —la infraestructura física de l'entorn—, com en la comunicació gràfica.9. 2.1.1. El medi urbà Es poden assenyalar símptomes conflictius detectables especialment en les trames urbanes històriques10 com a efecte del canvi en l'ús i en les condicions d'explotació de l'espai:
- Inserció de noves estructures i tipologies arquitectòniques en entorns tipològicament definits, com a «incrustació» no orgànica de segments arquitectònics «modernitzadors» sobre espais que no els poden absorbir «naturalment». - Alteració dels edificis per adossament d'estructures lleugeres o de revestiments formals.
- Hiperexplotació de l'espai amb invasions de porteries o d'àrees públiques per a nous comerços.
- Assentament de mobiliari urbà (fanals, bancs, cabines, etc), de materials, llenguatges i estils, no dia-logants amb la resta de l'entorn.
- Invasió de la circulació vehicular en trames urbanes no concebudes per a tal fi (carrers estrets i tortuosos), que produeix una alteració de les condicions d'ús i lectura de l'entorn.
2.1.2. La gràfica urbana Podem assenyalar un seguit de símptomes problemàtics en la gràfica urbana com a efecte de la concentració i de l'acceleració.
De la concentració:
La terciarització de l'àrea central de la ciutat especialment pel que fa a la localització i concentració de les activitats d'intercanvi produeix una densificació de la comunicació comercial en una unitat espacial limitada, amb els consegüents efectes de:
- proliferació excessiva de comunicats com a condició per a la competència visual (estridència, vociferació, etc.)
- modernització compulsiva dels suports gràfics existents (que no responen a l'exigència anterior) i substitució de la gràfica històrica per artefactes gràfics contemporanis.
- diversificació dels suports de comunicació gràfica comercial (pals, astes, aparadors, balcons, etc).
- acumulació en un mateix suport de comunicats de múltiples emissors.
- invasió de la comunicació corporativa (marques, productes) sobre la comunicació identificadora del comerç.
De l'acceleració: La progressiva acceleració dels ritmes de l'intercanvi i de la circulació urbana creen noves exigències per a la recepció dels missatges. El ritme vehicular imposa els seus criteris sobre els requeriments dels vianants; amb els consegüents efectes de:
- augment de les dimensions i de l'estridència visual de la comunicació comercial.
- progressiu increment del sistema de senyalització i expansió de la tipologia de senyals.
- promiscuïtat entre ambdós sistemes —el de senyalització i el de missatges comercials i privats— (en alguns casos fins i tot arriben a conviure en un mateix suport), amb un predomini del privat sobre el públic.
En aquestes condicions, la comunicació gràfica actua sobre l'entorn urbà en una relació de competitivitat, car es produeix un emmascarament de l'arquitectura per invasió d'artefactes gràfics.
En ser relegada al paper de mer suport de la comunicació gràfica, l'arquitectura es desnaturalitza com a principal component de l'entorn: les façanes perden llur estructura característica i emergeixen parcialment per darrera dels artefactes; les mitjaneres perden el caràcter arquitectònic en transformar-se en plans gràfics a mode de gran tanca.
2.2. Els processos desequilibradors 2.2.1. El procés general de canvi urbà
El tipus de creixement urbà ha estat impulsat per un motor fonamentalment econòmic, lliurat a mòbils espontanis i a interessos particulars o de sector. Això ha provocat una sèrie de desequilibris i alteracions disfuncionals en l'estructura urbana de les ciutats europees, que es manifesta en els símptomes esmentats anteriorment.
No pertany a les intencions d'aquest estudi desenrotllar i aprofundir una anàlisi que correspon a la sociologia urbana. Tanmateix convé referir, mal que sigui a títol d'enunciat, alguns aspectes especials que són causa de la problemàtica que ens ocupa; n'esmentarem quatre de particularment significatius:
Les condicions de producció i consum de l'espai urbà.
L'augment del cost del sòl i el procés especulatiu que disparà han comportat un desplaçament topogràfic de les funcions urbanes (zonificació de les activitats) i un tipus determinat de distribució residencial de la població en l'àrea urbana (zonificació sociològica).
Conseqüentment s'han disparat, també, les expectatives de rendibilització de l'espai urbà en el sentit d'una hiper-exigència, fet que ha comportat una progressiva degradació de les condicions d'habitabilitat i de les possibilitats de fruir de la ciutat.
Les condicions d'intercanvi.
A l'anterior factor de desequilibri, s'hi suma una acceleració de les condicions de circulació i canvi que actua com a condicional imperativa sobre el desenvolupament urbà, imposant un nou marc a l'intercanvi de béns, serveis, informació, idees, persones, etc.
La terciarització dels centres urbans és un fenomen resultant d'ambdues circumstàncies, que té efectes prou importants sobre l'estructura física, car implica un reciclatge de l'estructura preexistent per la invasió d'usos comercials i d'oficines.
Les condicions de relació socio-urbana.
L'alteració de l'estructura urbana es relaciona dialècticament amb l'alteració de les relacions urbanes, puix que es produeixen condicions objectives per a l'augment de la conflictivitat entre els distints actors urbans (comerciants, immobiliàries, administradors, funcionaris, ciutadans, etc.) que hi operen amb interessos divergents.
Les condicions de gestió.
Tot el que hem esmentat implica, lògicament, una complexitat major en la gestió urbana. La tasca de l'administració consistirà precisament a regular les contradiccions estructurals del creixement urbà i a imposar pautes de negociació entre els actors urbans en litigi. Les contradiccions estructurals per excel·lència que apareixen en l'escena urbana són la contradicció entre el que és públic i el que és privat, entre l'íntim i el social, entre el centre i la perifèria i en tot un seguit d'altres polaritats que seria llarg de mencionar.
Aquestes contradiccions imposen, a més de la necessitat d'un arbitratge, la d'una planificació que tingui present els requeriments i corregeixi les disfuncions. 11
4. La desnaturalització de l' espai urbà com a resultat de la pol·lució i el bigarrament de mobiliari i gràfica. 5. El funcionalisme signalètic en competència conflictiva amb l' entron simbòlic, i els seus efectes dessemantitzadors
2.2.2. Les particularitats del Fenomen a Espanya i a Catalunya Els aspectes particulars en què s'ha produït el procés de creixement a Espanya i a Catalunya, més que diferencialment, actuen en el sentit d'agreujar els aspectes conflictius i disfuncionals del fenomen general. En aquest sentit, es poden assenyalar les següents causes:
- La ràpida densificació demogràfica de les ciutats i pobles que reberen en la dècada dels seixanta l'al·luvió immigratori, amb l'alt cost social i l'anàrquic procés de creixement que se'n derivà.
- L'accentuat procés especulatiu sobre l'espai urbà, sense un marc legal i administratiu que en regulés el creixement i pal·liés la degradació urbana que ha comportat.
- L'absència fins a finals dels setanta d'un marc polític i institucional que permetés l'expressió dels interessos (freqüentment contradictoris) dels distints agents urbans.
- L'alteració de conductes i habituds respecte al medi urbà com a pèrdua d'una «cultura urbana». Causa d'ordre cultural-ideològic, íntimament relacionada amb la problemàtica de l'adaptació a les noves condicions i amb la possible integració immigratòria, i, fonamentalment, amb l'absència de processos culturals paral·lels als canvis estructurals.
Aquestes condicions de creixement han intervingut efectivament en la configuració de la realitat urbana actual i més particularment en la degradació de la imatge urbana i de la comunicació gràfica.
La proliferació dels comunicats urbans i la importància que la comunicació ha anat adquirint com a elements estratègics en el desenvolupament econòmic i cultural de la comunitat han estat paral·lels a la negligència tant de l'administració com dels administrats i al desconeixement que han palesat tenir del tema.
2.3. Els efectes culturals El conjunt de fenòmens de caire bàsicament sòcio-econòmic propis del canvi urbà, ressenyats anteriorment, redunda en un seguit d'efectes a nivell sòcio-cultural, nivell que és competència d'aquesta anàlisi.
Aquesta incidència superestructural, ideològica, del canvi urbà, mena de subproducte d'una pràctica «cega», es produeix —precisament— com a fruit de la prèviament assenyalada eficàcia semiòtica de l'entorn.
L'entorn reverteix sobre l'agent urbà produint canvis en les seves pròpies representacions ideològiques i oferint així una mena de «paideia social espontània».
El signe d'aquesta «paideia» es produeix per la capacitat de control efectiu del procés per part de la comunitat i la sincronització d'aquest amb el seu propi objecte sòcio-cultural i econòmico-tecnològic.
En el cas crític que ens ocupa —la degradació de l'entorn urbà i el paper de la comunicació urbana en aquest fenomen—, els efectes ideològics observats són predominantment de signe negatiu, i poden formular-se com segueix:
- Dessemantització12 de l'entorn urbà arquitectònic que esdevé transparent en quedar relegat a la sola funció de suport del verbal: una inversió gestàltica que atorga el rang de figura al verbal sobre el fons mut del no-verbal.
- Desvaloració, pèrdua de jerarquia, de les tipologies històriques i de llur discurs, derrotades en la competència amb capes semiòtiques proveïdes d'una major legitimitat conjuntural pel fet d'associar-se directament als valors del canvi.
- Deshistorització de l'entorn per la creixent dissolució dels continguts referencials dels seus testimonis, que deixen de ser registrats a causa de l'alteració dràstica del marc referencial ideològic i de les condicions físiques de la lectura.
- Pèrdua de la identitat cultural urbana per culpa del desdibuixament de la consciència del present històric (dialèctica canvi-permanència) provinent de la inhibició del registre del procés o de l'itinerari històric de la comunitat.
La ciutat com a superestructura de les relacions socials ofereix un conjunt de valors simbòlics, de significats latents, etc. que fluctuen entre la permanència i la mutació.
En el marc cultural d'un entorn de significants i de funcions significades, s'observa una estabilitat dels signes com a patrimoni, com a dipòsit d'una memòria d'identitat cultural, i, alhora, una mobilitat accelerada dels significats.
D'aquesta faisó, es fa imprescindible una negociació entre el permanent i el canviant, perquè si no es produeix, el medi urbà deixa de ser un marc d'integració i realització cultural per a transformar-se en un espai de deculturació progressiva. L'erosió de les condicions de lectura de l'entorn i de la comunicació urbana intensifica aquest procés negatiu13.
És en aquest sentit que, a mode de corol·lari, es podria formular la següent hipòtesi: les condicions de consum de la imatge urbana es relacionen dialècticament amb les condicions de producció i insum de la urbs; per tant, el ja analitzat efecte de les segones sobre les primeres es complementa amb una possible i efectiva incidència de les primeres sobre les segones.
Això vol dir que tota intervenció sistemàtica sobre les condicions de consum de la imatge urbana alterarà decisivament les condicions de producció i insum de la urbs.
El sentit d'aquesta alteració —és a dir, el seu signe respecte a un procés favorable a l'establiment de l'equilibri en l'ecologia de la comunicació— depèn, òbviament, de l'orientació ideològica de la intervenció.
Aquesta intervenció —malgrat el seu caràcter sistemàtic— se sotmetrà inevitablement a les mateixes condicions generals de l'acció espontània o «orgànica». La intervenció planificada sobre la imatge urbana resulta també de la relació de confrontació-negociació d'interessos, en aquest cas, en el si de l'organisme planificador —l'Ajuntament— i en la seva relació amb la resta dels actors socials del municipi.
1. El treball es titulà originàriament «Informe tècnic sobre el Projecte d'Ordenances Generals de Publicitat a la Via Pública per a Vilafranca del Penedès», i fou reclamat per l'ajuntament a l'ADG/FAD i realitzat pels signants de l'article.
2. Itàlia, que és el cas més notable, compta amb l'Istituto Agostino Gemelli «per lo studio esperimen-tale di problemi sociali dell'informazione visiva», el DAMS, el Gruppo Studi Audiovisivi, Domoskopea, etc; i França, amb l'Institut de Recherches et d'Études Publicitaires (I.R.E.P.) i el CECMAS/CETSAS.
3. A.J. Greimas: «La Semiotique et la Communication», conferències pronunciades a l'Istituto Agostino Gemelli.
4. Roland Barthes, Elementos de Semiología, Ed. Tiempo Contemporàneo. Comunicaciones. «La Semiología». Buenos Aires.
5. L'analogia amb el paisatge és del tot pertinent: el «paisatge» constitueix la dimensió purament semiòtica de la Natura. En urbanisme, la «paisatgística urbana» treballa a nivell empíric, no teòric, sobre l'aspecte «escenogràfic», «paisatgístic» de l'entorn urbà.
6. Segons la terminologia emprada per U. Eco per a l'anàlisi de les funcions semiòtiques de l'arquitectura: «Funcions primàries» i «Funcions secundàries» (La estructura ausente)—.
7. Com a «programa narratiu» amb enunciats de «fer» o «estar» (A.J. Greimas: Semiòtica. Ed. Gredos. Madrid 1982).
8. Adoptem el concepte proposat per Manuel Castells, a «La cuestión urbana» i a Problemas de in-vestigación en Sociologia Urbana. Siglo XXI. Madrid 1971.
9. L'íntima incidència recíproca d'aquest dos nivells exigeix que l'anàlisi no es limiti a l'estricta comunicació sinó que inclogui una prèvia consideració del que és urbà en general.
10. El tractament de la comunicació urbana i dels seus aspectes més conflictius que s'ha adoptat en aquest estudi té com a marc de referència uns processos de creixement urbà que són comuns a tot Europa. Per separat s'han considerat, també, alguns aspectes particulars que el creixement urbà té a Espanya i, més concretament a Catalunya.
11. cf. M. Castells, op. cit.
12. F. Choay parla del procés d'«hiposignificació» de la ciutat moderna com a «reducció semàntica, que no implica, d'altra banda, un no-sentit» sinó un desplaçament cap al seu sentit i cap a la lògica econòmica. «Urbanisme et semiologie» (en Architecture d'Aujourd'hui, juliol 1967).
13. No compartim, doncs, l'optimisme de R.Venturi quan reivindica, en el mes pur estil macluhanià, el domini de l'arquitectura de la comunicació sobre l'espai urbà («El símbol domina l'espai. L'arquitectura és insuficient.»)
|
Sobre l'autor
NORBERTO CHAVES
Analista i Professor de Teoria de Disseny, Semiologia i Teoria de la Comunicació (Unió de BsAs. Escola Eina, Escola Elisava i Escola Massana). Autor de la imagen corporativa, Gustavo Gili. Coautor amb Oriol Pibernat de La gestión del diseño (IMPI). Conferencista i
articulista.
Assessor en identitat
i comunicaci ó institucional. Docent
en escoles d'arquitectura i disseny d'Espanya, Cuba, M è xic i Argentina. Autor de La imagen corporativa i El oficio de diseñar (Gustavo Gili. Barcelona).
ORIOL PIBERNAT
Dissenyador Gràfic, especialista en teoria i hitòria social i econòmica del Disseny i de la Comunicació, Tècnic en la problemàtica de diagnòstic i de la programació en disseny. Membre del Comitè Executiu de l'ADF / FAD, Agrupació de Dissenyadors Gràfics i Il·lustradors. Professor de Gesti ó i Teoria de la Comunicaci ó Corporativa
i d'Hist ò ria del Disseny a les escoles Elisava i Eina. Membre del
Consell Directiu del FAD.
Relacionat 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 FRANCESC XAVIER RUIZ-COLLANTES, JOSEP M. VILLAGRASA Les estratègies persuasives en la publicitat cinematogràfica de premsa 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 JORDI PERICOT Per una anàlisi pragmàtica de la imatge 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 BRUCE ARCHER Què se n'ha fet de la metodologia del disseny? 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 NIGEL CROSS L'arribada del disseny postindustrial 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 FRANÇOIS BURKHARDT L'altre disseny, el nou disseny 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 EDWARD A. SCHRICKER El vestit de festa de la ciència i el vestit d'artista del dissenyador 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 ENRIC FRANCH Les exposicions, un mitjà d'informació i dinamització cultural 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 IGNASI SOLÁ-MORALES Teoria de la forma de l'arquitectura al moviment modern 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 JUAN JOSÉ LAHUERTA Rossi furioso 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 JOSEP M. MARTÍ I FONT Disseny i ètica En el nostre món, envoltats d'artefactes útils o inútils, artístics, generats per la moda o reificats per la història; en un món de predomini industrial que els produeix i condiciona; en un món, on quasi tota producció es fa possible, inclosa la perjudicial per a la supervivència individual i col·lectiva, es malbaraten recursos en inversions improductives, s'atempta contra l'equilibri ecològic i predominen els comportaments irracionals. [...] |
