01
DESIGN, COMMUNICATION, CULTURE,
1986
Per una anàlisi pragmàtica de la imatgeLes espectaculars proporcions que va
adquirint la imatge visual en tots els àmbits de la comunicació social
constitueixen, crec, una prova clara de la seva alta rendibilitat comunicativa.
Lògicament, aquests fets es lliguen
estretament al sorprenent avenç que han experimentat les diverses tècniques de
representació, especialment quant al grau de fidelitat reproductiva, a la
memorització i a la transmissió d'imatges, i al consegüent desenvolupament
dels nous mitjans àudio-visuals de comunicació. Possiblement podem parlar
d'una «cultura de la imatge».
Paradoxalment, aquesta omnipresència de
la imatge en la nostra cultura, així com l'acceleració vertiginosa de la seva
tecnologia no són secundades per un corresponent aparell teòric que en permeti
l'exhaustiva anàlisi per tal de poder preveure, controlar i provocar
eficaçment els efectes que l'ús en produeix. Res no es coneix, o ben poc, de
les possibles regles que en constitueixen el llenguatge, res no sabem, o ben
poc, dels mecanismes per a una transmissió d'informació visual precisa, ni
tampoc dels efectes produïts, ja sigui a nivell social o individual.
Aquesta penúria teòrica ens fa creure
que, ara per ara, la construcció d'una teoria completa d'aquest fenomen
comunicatiu integral és una tasca excessivament ambiciosa i que, de moment,
caldria limitar-se a una teoria parcial, o a un conjunt de teories parcials,
de manera que cadascuna fes abstracció o donés per evidents els fets que les altres
teories tractarien de sistematitzar o d'explicar.
Actuar així possiblement seria donar
proves de seny, però considerem que no es pot parlar d'una teoria de la imatge
en tant que aquesta pressuposés estudiar el llenguatge visual com a part
aïllada d'un tot coherent que és l’acte de comunicació, amb el qual
s'interrelaciona estretament.
És a dir, no podem confondre llenguatge i
discurs, en el sentit que aquest darrer, en tant que instrument comunicatiu, no
pot ser reduït a un llenguatge sinó que cal considerar-lo com a formalització
d'unes complexes necessitats socials que garanteixen la comunicació, encara
que, evidentment, cal que l'habilitin els diferents llenguatges coparticipants.
Dins d'aquest marc és evident que no
pretenem buscar els mecanismes significatius de la imatge per ella mateixa, ni
creiem en la possibilitat d'establir unes regles exactes que puguin donar-nos
compte del llenguatge visual en qualsevol situació.
Aquest estudi, més que cercar les bases
per a construir una «teoria de la imatge», es marca com a objectiu,
d'introduir nous camins de recerca que ens permetin d'establir uns criteris
sobre els quals fonamentar una pràctica comunicativa en funció dels diferents
sistemes i factors situacionals que la motiven.
És molt probable que en un futur puguem
aconseguir aquest coneixement específic, però ara per ara, l'únic objectiu que ens podem marcar és
el de partir de la realitat que en constitueix l'ús a fi d'intentar definir
els condicionants de la seva reeixida.
Mancaríem al nostre propòsit d'analitzar
una realitat, si pretenguéssim fer un estudi de «la imatge» en tant que
fenomen comunicatiu específic i, aïllat de la resta de fenòmens
paral·lels dins d'un mateix fet comunicatiu.
El nostre objectiu és el d'intentar
establir una aproximació al funcionament de la imatge visual a l'interior de
situacions concretes d'ús, on es manifesta la seva interacció amb la resta de
factors que participen en la situació social.
És a dir, presentar una semiòtica que renuncia a definir el discurs a partir de regles internes i opta per descriure'l i transformar-lo a partir dels usos i de les seves possibles constants en aquests usos: o sigui, enfront d'una concepció dels llenguatges com a sistema de regles, es planteja el llenguatge com un conjunt de fets. No es tracta, doncs, d'un estudi de la
imatge limitat als mecanismes òptics, ni de reduir-lo a les formes
d'estructuració perceptiva.
Tampoc no ens podem restringir a
l'anàlisi semàntica de les expressions visuals, sinó que cal, a més, avançar
cap a una concepció pragmàtica en la qual l’acte és produït amb intenció
comunicativa i la imatge visual n'és un dels factors constituents.
L'anàlisi tradicional de l'enunciat
visual en el seu aspecte sintàctico-semàntic i subjecte a l'avaluació en termes
gramaticals de correcte-incorrecte, cal resituar-la dins del marc real de la
pragmàtica, és a dir, emprat a l'interior d'una situació concreta on la seva
avaluació s'efectuarà en termes de reeixit-fallit.
Dins d'aquest marc, cal ampliar el
concepte de competència, segon la qual l'usuari real a més de la possessió
d'una «gramàtica» i del poder de formar diferents possibles enunciats, té la
capacitat d'adequar una i altre al context en funció de les variables pertinents.
És a dir (basant-me en Wittgenstein),
fonamentem el llenguatge en tant que activitat, tot introduint, amb el
concepte de pluralisme que implica, un nou camí d'investigació motivat pel
caràcter innovador del llenguatge mateix. En recórrer al concepte pragmàtic de
«joc lingüístic» allò que és més important i primari en el llenguatge no és el
significat, sinó l'ús, i així direm que entendre unes imatges bàsicament no és
comprendre'n la significació que comporten, sinó saber com funcionen o s'usen
dintre d'uns jocs possibles. En d'altres paraules, que l'individu sigui competent,
és a dir, que a més de tenir suficient coneixement dels objectes
institucionalitzats per a poder disposar-ne comunicativament, tingui la
facultat de generar nous enunciats a partir del coneixement d'una situació,
condició i producte a la vegada dels processos comunicatius. En aquest sentit
cal, doncs, considerar dos nivells de significació:
• l'un, que prové de la seva
analogia amb la realitat, i
• l'altre, per coneixement
convencional del seu ús i dels efectes causals produïts, o susceptibles de produir.
La primera significació es caracteritza
pels esquemes «x = y», o «x més o menys igual a y», on x és interpretada
comunament com a igual o similar a l'objecte y, independentment de les regles
d'interpretació o codis socials existents. Estem en el pla de la «representació»
on la significació de l'expressió visual «x» no es provoca per convenció o codi
socialitzat, sinó per simple analogia entre la imatge x i l'objecte real y.
La comprensió, en aquest cas, és
immediata i no requereix cap aprenentatge, ja que la imatge icònica no actua
pròpiament com a signe substitutiu convencional de la cosa, sinó, en certa
mesura, «com la mateixa cosa» més o menys present segons el grau de fidelitat
icònica.
Denota directament els objectes i llur significació referencial queda saturada amb els objectes que «re-presenta». Aquesta realitat referencial es presenta també a nivell dels objectes «socials», creats per la societat en la seva permanent elaboració cultural, les imatges i els camps semàntics dels quals són determinats per la mateixa història social. És per aquestes referències socials que les imatges, igual que les paraules adquireixen llur sentit total i són intel·ligibles. En aquest segon nivell, la imatge actua
com a veritable signe substitutiu i no es limita a «re-presentar» l'objecte
social, sinó que «significa», és adir, la seva interpretació depèn de les
pròpies regles socials en tant que regles constitutives, i obeeix a l'esquema
«x compta com y en el context c».
Així cal considerar les interpretacions o
significacions que es donen a una «mateixa» imatge en diferents contextos
socials on en cadascun d'ells prevalen unes regles constitutives diferents.
Aquestes regles constitutives són les que
possibiliten la reexida d'un acte de comunicació, en la mesura que
l'enunciació és interpretada en funció d'uns determinats valors i factors
situacionals i, per tant, genera noves formes de conducta i noves situacions,
ja que no es limiten a ser realitzades d'acord amb unes regles, sinó que tenen
la particularitat de poder ser especificades i significades en funció de la
regla social preestablerta. És a dir, les noves formes de conducta
apareixen precisament quan es compleix l'esquema: «x s'interpreta com y, en el
context c».
En molts casos, quan realitzem un acte
il·locutiu estem en les condicions d'una persona que ha après a jugar un joc
sense haver-ne tingut mai formulades les regles ni tan sols haver-ne desitjat
la formulació. Hem après a «jugar» el joc dels actes il·locutius, però molt
sovint sense formulació explicitada de les regles subjacents. Contínuament ens
servim d'una gran varietat de sistemes de senyals per emetre un acte
il·lo-cutiu: paraules, gestos, mirades, positures, vestimenta, distàncies espacials,
moviments, etc, és adir, d'una multiplicitat de llenguatges que cal conèixer, a
títol d'éssers competents, encara que aquesta competència, com hem dit, no
sigui definidament coneixedora i estiguem «jugant», doncs, a actes il·locutius
sense tenir una formulació explícita de les regles subjacents al joc
comunicatiu.
En el domini de la comunicació
predominantment visual, aquesta situació es fa encara més palesa per poc que
observem els mètodes de producció d'imatges a fins comunicatius: molts «creadors
publicitaris» que projecten importants i costoses campanyes publicitàries
polítiques o comercials, són incapaços de raonar ordenadament les regles
constitutives subjacents que permeten l'ús adequat d'aquells enunciats
visuals. El fet és que en tota situació, i malgrat la complexitat de l’acte
sincrètic de comunicació, els éssers humans ens comuniquem acceptablement.
D'aquí que el primer pas per a establir
aquestes regles constitutives, aquesta formulació, serà analitzar les
condicions prèvies indispensables sota les quals es realitza un acte il·locutiu
a determinant visual.
Les circumstàncies de l’acte
comunicatiu
L'acompliment d'un acte de comunicació en
tant que producció d'un acte il·locutiu i dels efectes perlocutius
corresponents, ja sigui aquest acte predominantment verbal, visual, tàctil o
olfactiu, requereix necessàriament que les condicions que el possibiliten com a
tal acte siguin satisfetes en llur totalitat i de manera integral. Si no es
presenten aquestes totalment, és a dir, si en manquen algunes o part de les
indispensables, l’acte resultarà fallit o defectiu. Pronunciar «t'ordeno
que...» o exhibir el seu sinònim gràfic, no és un acte eficaçment perlocutiu
pel fet de pronunciar les paraules o de col·locar en qualsevol lloc el disc
blau amb la fletxa blanca. Aquestes mateixes paraules o imatges poden ser
emeses per diferents subjectes, i si no concorren «certes circumstàncies»,
l'ordre no serà executada. Igualment, no és suficient vestir-se de militar per
poder actuar jeràrquicament sobre uns altres individus, si aquests no li
reconeixen el «dret i l'autoritat» de servir-se d'aquesta forma i actuar
imperativament. O sigui, no és suficient per a imperar una ordre el fet de
pronunciar correctament les paraules corresponents, de vestir-se segons les més
estrictes ordenances militars o de col·locar un disc amb una fletxa, encara que
es compleixin totes les normes externes i formals pròpies de cada ordre. Cal
que molts altres fets siguin apropiats i concorrin conjuntament per tal que
l'acció sigui executada amb èxit. Si aquestes circumstàncies no contribueixen
adequadament a l'expressió, aquesta es pot qualificar de «desafortunada», sense
que puguem dir que és veritable o falsa.
L'estudi de les circumstàncies que,
adequades a l'acció, fan que l’acte sigui reeixit, ha estat efectuat
especialment per J.L. Austin, així com pels seus seguidors més directes, John
Searle, i H.P. Grice, per no citar sinó el més pertinents, autors a qui d'altra
banda, ens referirem de manera prioritària.
A grans trets, podem agrupar les
circumstàncies que possibiliten un acte reeixit en dos grans grups, segons que
considerem prioritàriament les condicions:
A.
Receptivo-perceptives.
B. De
procediment convencional.
Es evident que aquests dos grans grups de
circumstàncies concorren en un mateix acte, per la qual cosa seria inútil de
buscar aïlladament en cadascun d'ells els elements decisius d'un acte
comunicatiu. Tampoc no és del cas que els uns determinin els altres. Simplement
cal veure'ls com a coparticipants i en constant interacció.
A. Les condicions
receptivo-perceptives:
Perquè un acte de comunicació esdevingui
reeixit cal, en primer terme, que tots els elements pertinents que el
conformen siguin presents i degudament percebuts. La manca d'alguna de les
parts constituents, llenguatges, convencions socials, etc., comporta que
l’acte esdevingui «fallit».
Per tant, en referir-nos a un acte
il·locutiu reeixit, considerem que els factors receptivo-perceptius necessaris
per a dur-lo a terme són convenientment actius: hom emet un enunciat
perceptible en una situació concreta determinada, que és copsat conscientment
per un ésser perceptor al qual es dirigeix. L'ésser perceptor ha d'estar en
condicions «normals» d'efectuar l’acte perceptiu, i solament s'aconseguirà si,
per part dels actors, es compleixen les següents condicions:
A. 1. Participació activa de tots els
elements estimulants, jutjats pertinents per a l'emissió d'un determinat
missatge. L'incompliment d'aquest elemental requisit no permetria una percepció
reeixida, per «incompleta».
A.2. Adequada ordenació o estructuració
dels elements pertinents. L'ordre jeràrquic d'aquesta estructuració ha de ser
tant en funció dels diferents trets pertinents a l'interior d'un mateix
sistema perceptiu, com entre els diferents sistemes perceptius que constitueixen
el conglomerat estimulant.
La complexitat dels missatges d'un acte
de comunicació requereix que tant l'emissor com el receptor estiguin en
disposició de servir-se dels mateixos canals sensibles, així com de
servir-se'n jeràrquicament de manera similar; d'altra manera la inadequada estructura
receptiva dels elements perceptius faria que l’acte esdevingués «desvirtuat».
A.3. Distinció dels «sorolls» estimulants
mitjançant la marginació dels elements-indici no pertinents a l’acte
comunicatiu emès.
Entre les causes que poden provocar la
fallida d'un acte comunicatiu destaquem les referents a les condicions de
recepció de senyals d'un determinat canal.
Tot canal porta, a més dels senyals
pertinents a l’acte comunicatiu, d'altres que actuen com a pertorbadors del
missatge. Aquests elements pertorbadors o «sorolls» poden procedir de causes
sensibles: sorolls paral·lels a la conversa, l'excessiva proliferació d'imatges
en una gran ciutat, que dificulta la senyalització urbana o encobreix els
missatges visuals de la publicitat. Les senyalitzacions paral·leles de moltes
grans ciutats modernes dificulten la lectura dels senyals de tràfic. També es
poden atribuir els sorolls a d'altres factors individuals o col·lectius de
tipus psicològic: així el terror, la por, l'enveja o la fam incidiran en gran
mesura en la percepció de les formes comunicatives. Aquesta proliferació de
«sorolls psicològics» és ben coneguda pels qui detenen alguna mena de poder,
que els provoquen per a neutralitzar o minimitzar la recepció de certs
missatges considerats adversos, alhora que marquen les premisses per a
reorganitzar uns determinats fets.
Entre els sorolls que pertorben la comunicació,
o fan d'aquesta un acte fallit, podem considerar el fenomen que es produeix
quan els indicis que acompanyen el sistema de símbols que conformen l'enunciat
esdevenen també símbols. És a dir, actes que es corresponen directament amb
l'objecte, units a ell per una relació causal, real o existencial (1), com per
exemple, l'accent de l'orador, la música o els sorolls de fons d'un film, les
pertorbacions sonores o visuals del mitjà de reproducció o comunicació, són
copsats i interpretats com a símbols intencionalment emesos. Signes que, en
lloc de ser relacionats amb l'objecte de manera causal o sinecdòquica, s'hi
vinculen essencialment en virtut d'un hàbit d'associació convencional.
Aquesta transformació de l'indici en
símbol és factible pel fet que en el símbol la relació signe/objecte no
s'estableix per semblança o concòrdia com és el cas de l'indici. El símbol
depèn de l'interpretant, que, en escollir un mitjà per a designar un objecte,
pot transformar-lo en símbol-circumstància per a la producció de determinats
fenòmens situacionals no intencionals, o veure'l també com a símbol produït intencionadament
pel productor.
És evident que, en determinades
circumstàncies, la producció de símbols per part del receptor va acompanyada
de sorolls que comporten falses o errònies interpretacions, amb els
corresponents malentesos o incomprensions del missatge. Així es pot produir un
efecte lúdic o còmic en una escena intencionalment, il·locutivament, de terror:
són indicis que s'han transformat en símbols de significats que res no tenen a
veure amb els que convencionalment entenem com a portadors de terror.
La introducció activa dels indicis
«sorolls» en la recepció perceptiva, a títol de símbol, fa que l’acte perceptiu
esdevingui «distorsionat».
B. El procediment convencional:
Si partim, també, del fet que el
significat s'aprèn i es manté a través de l'ús dels diferents llenguatges en
«situació de comunicació» comprendrem fàcilment per què aquest concepte de
comunicació no és teòricament explicable ni empíricament demostrable si no
s'analitza a partir d'allò que entenen els usuaris en servir-se d'unes
determinades formes d'expressió, paraules, imatges, etc, en uns determinats
moments així com en determinades situacions i segons certs propòsits.
En d'altres paraules, entendre el
llenguatge com a mitjà de comunicació és considerar que el seu significat es
lliga bàsicament als actes i a les persones concretes que se'n serveixen. Això
comporta la necessitat d'entendre les motivacions de l’acte, que les condicions
requerides segons les regles constitutives subjacents en tant que acte
comunicatiu, s'acompleixin, i que la comunicació, doncs, s'esdevingui a partir
dels conceptes d'intenció i significança, que són els seus pressupòsits
necessaris.
Els factors situacionals i el
procediment:
Per a l'anàlisi de les condicions
adequades que han de concórrer en un acte il·locutiu perquè aquest resulti
reeixit, partirem dels estudis efectuats per Austin2 sobre les
expressions realitzadores, que, posteriorment, donaren lloc a la seva teoria
de l’acte de parla. També ens fonamentarem en les propostes de Searle3
referents a l'anàlisi de les expressions correctament construïdes
situacionalment, de les quals ens servim per complir un acte il·locutiu, com,
per exemple, les dels actes de «prometre», i «amenaçar», introduint dins del
marc epistemològic que hem esbossat prèviament, la proposta d'anàlisi de
l’acte d'«aconsellar» aportada per Wunderlich 4. Dividirem el
«procediment convencional» a què ens referim en:
B.1. Factors situacionals:
B.1.1. L'expressió
B.1.2. Les persones o actors
B.l.3. Les circumstàncies personals
B.1.4. Els objectius de l’acte
B.2. Factors de procediment:
B.2.1. Totalitat de participants
B.2.2. Totalitat de condicionants
situacionals
B.2.3. Terme
del procediment
B.1.1. Regles convencionals per a
l'expressió:
Un procediment convencional acceptat que
posseeixi un cert efecte cal que inclogui l'emissió de qualsevol forma
d'expressió enunciativa, sigui aquesta verbal, visual o corresponent a d'altres
sistemes de significació. L'enunciat que en resulta ha de ser convencionalment
relacionat amb els objectius que es persegueixen per a esdevenir reeixit:
B. 1.1.1. Les expressions emeses, siguin d'agraïment, d'afirmació, d'amenaça, etc. han de ser convencionalment adequades a l’acte. La significació atorgada convencionalment a les formes d'expressió emprades ha de ser l'adequada l’acte i a la força il·locutiva. Així, els senyals de tràfic, per exemple, han de ser formalitzats conforme a les pautes establertes pel propi codi. La relació convencional que cal que contreguin els plans de l'expressió i del contingut, sols serà possible dins de la normativa convencional del codi. Encara que menys explícites, aquestes regles convencionals també les trobem en d'altres unitats icòniques enunciatives que podríem qualificar d'hipocodificades per llur ambigüitat de codificació, en la transcripció, mitjançant artificis gràfics, de les propietats culturals que se'ls atribueixen. Amb l'enunciat icònic no es representen
totes les propietats «naturals» o «reals» de l'objecte, sinó solament aquelles
propietats que li són atorgades convencionalment com a pertinents. D'una part,
aquesta representació icònica obeeix a uns «codis de coneixement»5,
pels quals una cultura defineix els seus objectius i els identifica per
uns trets pertinents que en caracteritzen el contingut. I d'altra banda obeeix
a uns «codis de representació icònica» que estableixen quins són els artificis
gràfics que corresponen als trets del contingut establerts pel codi de coneixement.
El lloc i el moment en què aquestes
expressions enunciatives són visualitzades també incideix en la significació.
El senyal de tràfic que obliga a tombar a la dreta requereix que en les seves
proximitats convencionals hi hagi una via o pas o una via entre diverses, a
la qual convencionalment el senyal fa referència. Així, l'espai i el moment
situacional han de ser els adequats a l’acte perquè aquest esdevingui reeixit.
Aquesta significació es correlacionarà
convencionalment amb l'expressió, si i solament si es correspon amb la que
situacionalment li correspon en el moment precís de l’acte. Si les expressions
no són convencionalment adequades al moment de l’acte, direm que aquest és
«inadequat».
B.1.1 .2. Hem dit que una expressió enunciativa ha de respectar uns codis de coneixement i representació en relació amb les propietats que li són convencionalment atribuïdes. Així, els senyals de tràfic, com els rètols propagandístics, com també els altres models il·locutius que hem escollit, en tant que expressions de les quals se serveix el destinador han de respectar una sèrie de condicions perquè esdevinguin intel·ligibles. Tant el destinador com el destinatari han de tenir un coneixement, més o menys formalitzat, de com servir-se dels diferents llenguatges. Cal que hi hagi un procediment convencional acceptat pel destinador i el destinatari, que posseeixi un cert efecte convencional. En una paraula, cal que el destinador i el destinatari se serveixin del mateix codi i, com veurem en B.1.2. que siguin competents en tots els nivells que hem especificat prèviament en aquest treball. Aquests coneixements comporten que el destinador i el destinatari sàpiguen expressar-se a través de cadascun dels llenguatges emprats, amb les seves limitacions i les seves pertinències referencials; també han de tenir un coneixement, formalitzat o no, de la relació sincrònica entre els llenguatges possibles i els necessaris, segons les jerarquies convencionalment establertes per a construir textos unitaris. Si no concorren aquestes circumstàncies,
el text esdevé «inintel·ligible». Així, fer un atracament en ple carrer
requereix que tant el destinador com el destinatari siguin aptes per a
expressar-se en els llenguatges corresponents. Expressions verbals, indumentària,
expressions facials, oportunitat de lloc i d'hora, etc, han de constituir un
text unitari i coherent perquè el destinatari interpreti encertadament l’acte
intencional del destinador.
B.1. 1.3. El procediment cal que sigui portat a terme en forma correcta i coherent, tant en les seves formes expressives, coparticipants i simultànies, com en el seu procés discursiu. És evident que quan s'amenaça algú de
fer-li alguna cosa, perquè l’acte il·locutiu sigui reeixit cal que, a més
d'acomplir-se les condicions precedents, totes les expressions emeses
s'estructurin coherentment. En aquest sentit no és possible d'amenaçar algú amb
una expressió gestual, per exemple amb el puny alçat, tot emetent expressions
verbals o d'altre tipus, que siguin interpretades com a favorables al
destinatari.
Aquesta necessitat de coherència entre
expressions coparticipants i simultànies planteja algun problema. En cas que
hom emeti diverses expressions corresponents a diversos sistemes que es
contradiuen entre elles en una situació concreta, es pot donar el cas que
l'enunciat esdevingui «incoherent», o al contrari, resulti «reeixit» pel
predomini d'unes expressions sobre les altres, tot i que l'efecte no
correspongui als objectius o intencions del destinador. És a dir, pot ocórrer
que les expressions de l'emissió no siguin reconegudes amb les mateixes
funcions i jerarquia, perquè, per exemple, les que s'hi subordinen actuen com
a determinants situacionalment: és el cas de molts gags cinematogràfics, que
posseeixen una doble intencionalitat d'objectius contradictoris. Aquesta es
posa en evidència per l'emissió simultània d'expressions positives i
negatives, o del mateix signe però il·locutiva-ment contradictòries, les quals
permeten que l'espectador n'alteri l'ordre jeràrquic, mutació sobre la qual es
basa la comicitat de l’escena.
En aquest cas direm que l’acte ha estat
«alterat». Aquesta possible desvirtua-hi pot sorgir en tots els casos com a
alternativa a l’acte fallit. Una tal possibilitat depèn de la interpretació
del destinatari, sempre i quan es presentin les circumstàncies necessàries:
que hi hagi contradicció entre els signes expressius o/i entre els elements
situacionals de l’acte i que el destinatari consideri que té necessitat
d'interpretar coherentment els elements situacionals que se li ofereixen.
B.1.2. De les persones i llurs
circumstàncies:
És evident que aquesta convencionalitat
no pot limitar-se a les regles amb les quals construïm les diferents formes
expressives, sinó que també cal fer-la extensiva al context situacional emprat,
per la qual cosa ens referim a:
• Les persones, que, en tant
que actors, motiven l’acte de comunicació.
• Les circumstàncies
particulars d'aquestes persones, necessàries perquè un acte esdevingui
reeixit, i
•
Els objectius perseguits amb l’acte.
B. 1.2.1. Les persones i circumstàncies
particulars han de ser les apropiades per tal que hom pugui recórrer a un
determinat procediment particular.
La condició essencial d'un senyal
d'obligació és l'intent d'aconseguir que el conductor faci una determinada
maniobra de circulació de tràfic. Ara bé, aquesta voluntat del destinador «A»
d'obligar el destinatari «B» a fer la maniobra «x» requereix que a A li
sigui reconeguda autoritat sobre B. Així, aquest mateix senyal situat a
l'interior dels jardins d'una propietat privada comporta menys credibilitat i
doncs l'ordre serà més fàcilment transgredida. L'autoritat de A pot
procedir de la coerció física o moral com en un atracament a mà armada, o en un
xantatge, o també del dret que li és atorgat per consens social o com a
reconeixement col·lectiu del seu paper social.
L'autoritat coercitiva i la social
possibiliten actes, el beneficiari dels quals es el propi destinador, com per
exemple, l'amenaça, l'obligació, i l'advertiment, que es fonamenten en la por
d'un acte futur, que B cregui capaç de realitzar. Per contra,
els actes futurs, el beneficiari dels quals és el destinatari solament són
susceptibles de ser duts a terme si A té una autoritat moral reconeguda
socialment. Així, aconsellar una ruta determinada per sobre d'altres possibles
implica que «Tràfic» té alguna raó per a creure que aquesta ruta beneficia
l'usuari i alhora, que l'aquiescència d'aquest obeeix a la fe que entén que ha
de prestar a Tràfic pel fet que admet que els consells que aquest organisme
dóna en el domini que li és propi són fruit d'aquell tipus de competència que
engendra autoritat moral.
Entre aquests dos tipus d'autoritat podem
situar l’acte d'advertir, la reeixida del qual tant pot fonamentar-se en
l'autoritat coercitiva com en la social: El senyal de tràfic «caiguda de
pedres» també requereix l'autoritat social per tal de ser respectat. La coerció
que implica el possible accident si hom no condueix amb les degudes
precaucions, només és eficaç si és reconeguda l'autoritat de qui que emet
l'enunciat, i així, doncs, resulta creïble. L’acte d'advertir, si esdevé
reeixit, admet els dos tipus d'autoritat simultània encara que aquest acte
sempre emfasitza un dels dos actors com a presumpte beneficiari.
Així, entre les condicions indispensables
per a la realització d'un acte de comunicació destacarem aquelles per les
quals la persona que executa l’acte ha de tenir el «dret» d'idear el procediment
i «autoritat» per a realitzar-lo, i el destinatari ha de reconèixer-li aquest
dret i aquesta autoritat, per tal que l’acte esdevingui reeixit. També el fet
que el destinatari cregui que el destinador és capaç d'acomplir l’acte és indispensable
perquè aquest tingui èxit. És a dir, les persones i les circumstàncies que
possibiliten l’acte reeixit cal que siguin apropiades des del punt de vista de
ser reconegudes institucionalment com a posseïdores de la suficient autoritat i
dels drets requerits per a acomplir l’acte en aquella ocasió. Aquest reconeixement
de la possibilitat coercitiva i social d'efectuar eficaçment l’acte, ha d'anar
acompanyat de la capacitat d'emetre enunciats que siguin situacionalment
copsables i comprensibles pel destinatari.
Si no concorre aquest reconeixement
social del dret i de l'autoritat del destinador, l’acte és nul per «impostura»
o «abús».
B. 1.2.2. Les persones han de ser capaces de produir l'enunciat segons les mateixes o similars regles convencionals, és a dir, dins del mateix marc de competències, així com no hi ha d'haver impediments per produir l'enunciat en tot o en part, que dificultin o invalidin l’acte il·locutiu. En el primer cas, la invalidesa es
produeix per «incompetència» dels actors, i en el segon cas, la fallida és per
«defecte». Si existeix alguna dificultat en algun dels canals participants en
l’acte, cal que sigui coneguda per tal que hom pugui adaptar la resta de llenguatges
dels canals útils a fi de compensar el buit o buits produïts pels canals
defectuosos.
Cal remarcar que l'impediment parcial en
L’enunciat, com per exemple la impossibilitat d'emetre en algun canal
sensorial, pot provocar un canvi en la reestructuració perceptiva, per la qual
cosa l’acte fallit que se'n deriva pot també qualificar-se d'«alterat».
En els casos d'actes fallits per
alteració, cal analitzar la manera com s'estructuren els diferents enunciats
per a formar el discurs en tant que funtius que contreuen unes determinades
funcions i conformen estructures i jerarquies segons situacions concretes.
B.1.3. Les circumstàncies personals:
Malgrat la gran complexitat de factors
incidents en l’acte de comunicació, llur totalitat obeeix a uns postulats
bàsics que podríem generalitzar dient que, perquè un senyal esdevingui comunicatiu,
és condició prèvia que el destinador desitgi que el destinatari prengui
consciència d'alguna cosa que desconeixia. O sigui, que el destinador ha de
tenir la «intencionalitat comunicativa» d'incidir sobre el receptor per tal de
produir-li uns determinats efectes, i aquesta intencionalitat ha de ser
percebuda pel destinatari. D'aquí que també cal situar en aquestes premisses
comunicatives a què fem referència, les «conseqüències» de la comunicació.
B. 1.3.1. Coordinacions derivades dels factors intencionals: La intencionalitat del destinador és un factor fonamental per a l'acompliment d'un acte de comunicació reeixit (cf. 6.4). Vegem aquí, la intencionalitat de l’acte des del punt de vista de la sinceritat, sigui aquesta veritable o admesa com a tal per part del destinatari. Tot acte il·locutiu —ens diu Searle6—
ha de reunir unes determinades «condicions de sinceritat», és a dir, aquelles
condicions que pressuposen la creença en l’acte il·locutiu per part de qui
l'executa.
Parteix Searle del fet que si el
destinador emet una proposició és perquè té la intenció seriosa de realitzar
un determinat acte de parla i solament en aquest cas, és a dir, si té la
intenció sincera de fer l’acte, ha d'emetre la proposició. Aquesta
intencionalitat de realitzar l’acte es allò que fa que una promesa, una amenaça,
una ordre, etc, tinguin la força il·locutiva necessària. Aquesta circumstància
de la sinceritat en l’acte il·locutiu també la reclama Austin7 en
tant que reconeix l'existència de casos, el procediment dels quals exigeix que
els actors tinguin certs pensaments o sentiments dirigits a aconseguir que es
produeixi certa conducta conseqüent en algun participant. Aquesta
circumstància, autoritza Austin a considerar que hi ha dos casos vàlids per a
la reeixida de l’acte: «qui participa en l’acte i recorre així a aquest
procediment, a) ha de vincular als fets aquests pensaments o sentiments, o b)
els participants han d'estar animats pel propòsit de conduir-se de manera
adequada». Així, la sinceritat en la intenció ha de ser copsada o suposada pel
destinatari, ja sigui perquè disposa d'un coneixement previ dels actes del
destinador, o bé perquè, tenint aquest en compte que en certes situacions cal
que l’acte es reforci amb l'aportació d'alguns dels diferents llenguatges que
hi participen, en fa ús per a persuadir el destinatari; per exemple, una
amenaça de paraula es fa creïble aixecant el puny o el braç agressivament o
emetent adequades expressions facials.
Referent a aquesta necessitat de reforç
enunciatiu per tal que l’acte sigui reconegut com a sincer, podem remarcar
que, de fet, l'estructura verbal, per ella mateixa, rarament expressa la
sinceritat de la intenció del destinador; molt sovint aquesta ha de ser ajudada
pel conglomerat d'expressions coparticipants contigües a l’acte. La sinceritat
de l’acte d'amenaça que realitza l'atracador no li és atribuïda solament per
les paraules que pronuncia, sinó també, i possiblement sobretot, per les altres
expressions paralingüístiques, gestuals, objectuals, situacionals en general.
En cas d'amenaça insincera i reconeguda
com a tal pel destinatari, l’acte esdevé fallit o «fals», ja que el destinador
no té la intenció sincera d'acomplir-la. l’acte pot ser reeixit si les
expressions emeses convencen el receptor que el destinador té la intenció sincera
d'acomplir l’acte d'amenaça. Si fa una amenaça insincera, cal que aparenti
tenir unes intencions que no té pas. Així direm que les condicions de
sinceritat perquè un acte sigui reeixit, no han de ser necessàriament
autèntiques en l'emissor, sinó que és suficient que li siguin atribuïdes pel
destinatari i que el destinador adopti les expressions pròpies de la intenció.
Contràriament als casos abans esmentats,
en què la transgressió d'algunes de les regles comporta la impossibilitat de
portar a terme un acte, i per tant, origina un «desencert», en els casos de
transgressió efectiva i deliberada de les regles, l’acte s'acompleix, si bé
comporta —en termes del mateix Austin— un «abús de procediment». Així, si la
persona que executa l'acció actua sense respectar la premissa d'actuar
sincerament, no per això l’acte quedarà anul·lat, ni resulta un desencert, sinó
que s'acompleix i s'ha de considerar reeixit, si bé s'haurà comès el dit
«abús». Així, qui fa una declaració o un jurament tot sabent o sospitant que no
correspon a la veritat, però acata les altres condicions especificades, incorre
en un abús i la mentida o el perjuri no obstaculitza la reeixida de l’acte.
Mentre la transgressió de les regles
convencionals que fonamenten els precedents actes B i B. 1.1. i B. 1.2., els
anul·la, en els casos B. 13.1., en què l’acte es realitza però no es respecten
les creences i pensaments que el fonamenten, l’acte conceptual d'abús es transforma
en «buit». Així, si algú pronuncia «jo juro» en ocasió d'un acte formal de
possessió d'un càrrec, aquest acte és fallit, és a dir no es realitza si, per
exemple, la persona que emet el jurament no és la que institucionalment
s'assigna a aquestes funcions, o no està en situació d'assumir el càrrec per
incompatibilitat amb el que ocupa actualment. Contràriament, si reunint totes
les condicions pròpies dels casos B i B.1.1. i B.1.2., la persona que jura el
càrrec no té la intenció de complir allò a què es compromet en el jurament,
aquesta transgressió, o insinceritat, no impedeix que l’acte de jurament es
realitzi. Si en els casos de transgressió B i B. 1.1. i B. 1.2. es produeix un
«desencert» i el procediment a què es recorre resta «desautoritzat» i l’acte,
«nul» o sense efecte, en cas de transgressió de B.1.3.1., l'expressió
constitueix un «abús» i l’acte pretès esdevé un acte «buit».
Austin no analitza els pretesos actes,
fonamentalment abusius i a més, «buits», que qualifica amb el terme general
d'insincers, com tampoc no analitza, ni tan sols qualifica els actes
desafortunats o fallits que corresponen al cas B.2., i que veurem posteriorment.
Amb tot, el fet que es produeixi aquell acte «buit» no vol dir que alhora
esdevingui «nul». Cal dir que, malgrat que l’acte sigui «buit» per «abús de
procediment», tanmateix continua existint i comportant per a l'executor el
compromís social d'acompliment, igual que si es tractés d'un acte plenament
reeixit.
En agrupar les diferents condicions
d'acompliment d'un acte, Searle considera aquelles que anomena «essencials»,
per les quals la persona que executa l’acte es compromet, per la força
il·locutiva de l'enunciació, a certes creences o intencions. Així, en el cas
d'un acte, aquest comporta «compromís» per part de qui l'executa. Aquest
compromís és, doncs, independent de la sinceritat i de la veritat, ja que és
implícit en tot acte il·locutiu, tant se val reeixit com abusiu. L’acte
il·locutiu no exigeix la creença que allò que es diu és veritat, ni que ho hagi
estat o no, però obliga a un comportament adequat per part de qui el realitza.
La prova d'això és que, si després es produeix un enunciat incoherent amb
aquestes creences o l'actor es comporta de manera incompatible amb les
intencions manifestes a què es va comprometre, serà considerat «culpable» —per
emprar un terme de Searle—. Serà culpable d'incompliment de compromís, prova
que l’acte s'havia de realitzar satisfactòriament.
Un altre tipus de deficiències
susceptibles d'afectar les expressions il·locutives són les que Austin8 anomena
«buides d'una manera particular», expressions que son emeses en
«circumstàncies extraordinàries o especials», com, per exemple, les que emet
un actor en el transcurs d'una representació teatral, les quals produeixen un
canvi fonamental en l’acte ja que, com apunta Austin, «el llenguatge no és emprat
seriosament, sinó de manera independent del seu ús normal».
B. 1.3.2. Es pot donar el cas que el destinador tingui la intenció sincera d'acomplir l’acte, però el destinatari cregui, o bé que el destinador no posseeix aquesta intenció sincera, o que és incapaç d'acomplir-la o que no pot fer-ho, per la qual cosa l’acte, malgrat el compromís del destinador, esdevé fallit per «falsa interpretació». La condició de sinceritat es necessària pel que fa a la interpretació del destinatari, mentre que per al destinador és suficient que l'al·ludida interpretació es realitzi, al marge de si la intenció d'acompliment és sincera o no és sincera, factible o no factible. B. 1.3.3. Els participants en l’acte han detenir determinats pensaments, de cara als fets a realitzar i estar animats pel propòsit de conduir-se de manera adequada. Així un acte il·locutiu del gènere «prometre» o «amenaçar» comporta el compromís explícit de realitzar certs actes futurs per al destinatari o al destinatari9. Aquesta condició, que Searle3 anomena
essencial, és la que constitueix la regla general constitutiva en el sentit
més estricte. Per ella el destinador, en enunciar alguna cosa assumeix
l'obligació de realitzar un acte futur o intenta que s'interpreti que accepta
aquesta obligació social. Així, que s'accepti que el destinador assumirà
l'obligació derivada de l’acte il·locutiu de prometre o d'amenaçar, és
condició necessària perquè l’acte esdevingui reeixit: el sol fet que es
demostri o s'expliciti la no intenció del destinador d'assumir aquesta
obligació, ara o més endavant, fa que l’acte esdevingui fallit.
En certs actes aquesta assumpció de futur
és clarament explicitada i constitueix la característica essencial del propi
acte. Així, donar un consell
assumeix que l’acte «x» serà d'interès per al destinatari, i amenaçar implica
que no ho serà. Semblantment, l’acte de demanar
representa transmetre l'obligació que el destinatari dugui a terme un acte
futur, la realització del qual, està, en opinió del destinador, dins de les
seves capacitats.
Aquest compromís temporal comporta una
connexió lògica i no causal entre la intencionalitat de l'agent i L’acció que
s'obliga a realitzar. Com hem dit, la intencionalitat, si bé apunta a la
conducta futura, no és una qualitat inherent a aquesta, ja que tal conducta es
pot produir independentment de la intencionalitat. La intenció és una
activitat, i quan la interpretem, la signifiquem en funció d'una situació que
és pròpia de L’agent. En aquest sentit establim una connexió lògica que ens
permet de fer prediccions de fiabilitat dels actes futurs a què s'ha compromès
L’agent: tenir la intenció de fer alguna cosa o sentir-se obligat a fer-la, vol
dir que aquesta cosa es troba en el futur i per tant, les oportunitats de
modificació intencional són directament proporcionals a la llargada del temps
que hi ha entre la presa de compromís i l’acte promès. Així, la presumpció
relativa a l'acompliment de l'acte del destinador tindrà graus de Habilitat diferents
en funció de la durada d'aquest temps. En igualtat situacional, com més pròxim
a l’acte de prometre sigui el compromís d'acomplir la promesa, major serà el
grau de fiabilitat respecte a aquesta obligació d'actuació futura. Tot i això, sempre un acte il·locutiu
comporta un compromís temporal de fer alguna cosa «per al» o
«al»destinatari. El coneixement de la manca
d'intencionalitat del destinadas o de la impossibilitat que realitzi
l’acte futur malgrat el compromís, comporten, en cas que es tracti de fer
alguna cosa «per al» destinatari, la fallida de l’acte per «manca de
fiabilitat» i en cas de fer alguna cosa «al» destinatari, la fallida cal
atribuir-la a «incredulitat».
B.1.4. Objectiu de L’acte
B. 1.4.1. L'objectiu de L’acte no pot ser obvi. Dintre de les condicions convencionals,
també és podria incloure el cas B 1.4, pel qual la intencionalitat d'un acte
il·locutiu comporta sempre un objectiu, i aquest no pot ser res que ja
s'estigui realitzant o de què es prevegi la realització". És a dir, allò
que el destinador enuncia que farà en una situació considerada com a
normalment consegüent a l'actual, no pot ser obvi ni per a L’emissor ni per al
receptor. Així, la cosa promesa pel destinador, o la que constitueix una
amenaça, o un consell, etc., no pot ser res que ja s'hagi realitzat o es tingui
la intenció de realitzar dins del curs normal dels esdeveniments.
Existeix la presumpció que quan es
realitza un enunciat, L’esforç que comporta es justifica per la «necessitat»
de l'emissió. D'aquí que, normalment, l'emissió d'una expressió s'interpretarà
com a pròpia d'un objectiu que de cap manera no és obvi: si amenaço algú de
fer allò que ja se li està fent o espera irremissiblement que se li farà,
aquest acte serà fallit i no tindrà sentit, ja que no puc amenaçar algú amb
allò que ja té o espera amb tota seguretat tenir. Així també, en l’acte
d'aconsellar una desviació de ruta mitjançant el rètol de tràfic corresponent,
cal que la «Prefectura de Tràfic» consideri que no és obvi per a l'usuari de
prendre, en el curs normal dels esdeveniments, la indicada ruta, però que és
beneficiós per a l'usuari que així ho faci. Sols si es produeixen aquestes
circumstàncies, «Tràfic» es trobarà obligat a col·locar el rètol en el lloc
que li pertoqui. Diguem de passada que els responsables de la senyalització de
rutes haurien de tenir molt en compte aquest postulat per tal d'evitar L’actual
proliferació de senyals de tràfic ineficaços per obvis, els quals possiblement
tenen l'origen en èpoques en què els coneixements assimilats per l'usuari en
matèria de circulació eren molt més rudimentaris que en l'actualitat.
En cas d'afirmar-se alguna cosa, la
veritat de la qual és evident per al destinador, cal que aquest consideri que
aquesta veritat no és òbvia ni per a ell mateix ni per al destinatari segons
el que aquest sap d'aquesta cosa. Si no es produeix aquesta circumstància,
l’acte d'afirmar alguna cosa esdevé «inútil» o, en cas que aquesta obvietat es
presenti en el destinatari, l’acte esdevé fallit per «redundant». En l’acte de
preguntar alguna cosa en què el destinador desitja conèixer una informació
necessària, o simplement verificar si el destinatari sap aquesta informació,
no pot ser obvi ni per al destinador ni per al destinatari que aquest doni en
el present la informació que sap, sense que se li demani.
Ara, malgrat la condició de no obvietat
perquè l’acte il·locutiu s'acompleixi, es pot donar el cas que, tot i no
acomplir-se aquesta condició, l’acte esdevingui reeixit. Aquest requisit de la
no obvietat no és necessari en actes tals com obligar, ordenar i en general,
tots els que suposen imposició i coerció en què l'intent d'aconseguir que el
destinatari faci alguna cosa pot ser obvi tant per al destinador com per al
destinatari i no per això deixen de ser reeixits.
També es pot donar el cas que els
receptors de l’acte il·locutiu, coneixent les regles per a realitzar aquest
tipus d'acte, suposin que la condició es produeix i que per tant s'acompleix
un acte il·locutiu, encara que la suposició no respongui a l'objectiu de
l'emissor. Si amenaço algú de fer-li un mal que amb tota certesa aquesta
persona ja esperava irremissiblement, una interpretació possible d'aquest acte
és suposar, o bé que la prèvia certitud del receptor era infundada o bé també,
com hem dit, que l'amenaça no li produeix cap efecte perquè el mal era
totalment obvi. Si en circumstàncies d'obvietat faig una promesa, «l'única
interpretació possible —diu Searle— és suposar que crec que no és obvi que
faci la cosa promesa: un marit feliç que promet a la seva esposa que no
l'abandonarà la setmana vinent, provoca, probablement, més angoixa que
alegria»11. Els continuats rumors oficials que la benzina no pujarà
de preu, provoca immediates cues de proveïment en totes les gasolineres. El
fet és que els receptors d'un enunciat pressuposen que aquest constitueix un
acte il·locutiu, per la qual cosa interpreten que l'objectiu perseguit per
l'emissor no és obvi, però que pel seu caràcter extraordinari es produirà.
B.2. Correcció i integritat
de procediment:
Entre les condicions per tal que un acte
esdevingui reeixit, cal considerar les que fan referència a la correcció i
integritat del procés o procediment comunicatiu, que s'aconseguirà si aquest és
portat a terme per la totalitat dels participants i aquest actuen segons els
dictàmens convencionals que exigeix l’acte i executen la totalitat de les
accions que requereix.
Si no concorren aquestes condicions o es
transgredeix alguna de les regles, és impossible portar a terme l’acte. Així
doncs, en cas que manqui la totalitat o una part convencional implicada dels
participants, o que aquests no siguin els apropiats, o que l’acte es realitzi
de manera incorrecta o incompleta sota el punt de vista convencional, aquest
acte, en termes d'Austin13 constitueix un «desencert».
Precisant els possibles desencerts propis
dels casos que acabem d'esmentar, Austin considera els següents: els que
corresponen a les persones i els que es refereixen a les circumstàncies quan no
són les apropiades, cas en què donen lloc a «males interpretacions» i que
nosaltres podem incloure en l'apartat ja exposat B.1.2.1. i B.1.2.2.
És evident que dins de la correcció i
integritat de procediment podríem incloure les condicions «perceptives» i el
procediment convencional per a l'emissió d'enunciats en tant que formes
expressives, bé que ambdós pel seu caràcter tan essencial i general ja els hem
tractat en els apartats A i B.1.1. Aquí, en l'apartat B.2., ens referim
preferentment als elements situacio-nals en tant que actuants per a acomplir
l’acte i no quant als requisits necessaris per tal d'assumir reeixidament
aquesta activitat.
B.2.1. En cas que no participi la
totalitat convencional dels seus membres, l’acte resultant és qualificat per
Austin d'acte «viciat». L'activitat comunicativa, en tant que relació de
papers en situacions socials, fonamentada en la comprensió i l'acció, requereix
la presència activa de la totalitat del grup definit convencionalment com a
necessari.
B.2.2. També perquè l’acte esdevingui reeixit, cal que es respecti la totalitat dels condicionants situa-cionals existents convencionalment per a la realització de l’acte. No podem efectuar l’acte sí, per exemple, no l'acompanyen certs requisits situacionals, és a dir, per exemple, no podem felicitar algú per Nadal, si no ens trobem en aquestes festes. En aquestes circumstàncies d'incompletesa
situacional, l’acte esdevé «desafortunat», encara que, com hem dit, en el cas
B.1., també podria ser interpretat altrament si la intencionalitat no fos
coneguda a l'interior de la situació real sinó en la convencionalitat
desitjada. Així una felicitació de Nadal en ple estiu i a Barcelona, podria
adquirir el caràcter d'una broma.
B.2.3. Dins de la convencionalitat de l’acte il·locutiu, l'ocasió de l'enunciat ha de ser adequada a l’acte il·locutiu pretès. Tant Wittgenstein com Austin destaquen la
importància de vincular les funcions del llenguatge als contextos socials en
què operen les llengües, fora de les quals l’acte d'enunciar alguna cosa esdevé
«inexistent» o «desplaçat». Els condicionants situacionals m'exigeixen una
classe d'actes possibles, tot eliminant-ne d'altres, cosa que fa que les meves
possibilitats d'elecció significativa tinguin els llindars que marquen aquelles
condicions. Poder acomplir un acte requereix, per tant, tenir coneixement de
la interpretació situacional subjacent a l'activitat que pretenc realitzar, de
la significança que adquirirà per al seu coneixement i de les conseqüències que
és lícit esperar. Si l’acte que pretenc realitzar no respon a aquests condicionants
situacionals esdevé ineficaç o «inexistent», perquè no és conegut, o
«desplaçat» si la significança no correspon a la intencionalitat que provocà
l'emissió.
B.2.4. Si no es duen a terme tots els passos marcats convencionalment com a indispensables, l’acte resulta incomplet o «inacabat», així que s'intenta realitzar. O esdevé «incorrecte» si els passos no s'efectuen d'acord amb les normes convencionals per a aquesta classe d'actes. Reprenent l'exemple d'acte il·locutiu
proposat pel mateix Austin, direm que l’acte d'apostar cent pessetes
fracassarà si el destinatari no expressa la seva acceptació. Dir «et repto a un
duel», per continuar amb els exemples proposats per Austin, fracassarà si
posteriorment no envio els padrins al meu adversari. Els actes il·locutius
inacabats, tal com són formulats per Austin i els seus seguidors, especialment
Searle, requereixen ser complementats fins a aconseguir un conglomerat de
sistemes d'expressió, on tots ells interactuen per a l'acompliment d'un acte
comunicatiu integral. D'aquí la gran importància de tots aquells procediments
comunicatius que poden ser executats, per formes mixtes: verbals, gestuals,
olfactives, visuals...
A manera de resum sistematitzem les
condicions necessàries que han de concórrer perquè un acte sigui reeixit, així
com les particulars maneres com, en cas contrari, l’acte esdevé fallit, segons
els quadres, A, B.1. i B.2.:
   Dins d'aquesta perspectiva, és evident
que la unitat bàsica d'estudi no pot ser la imatge, sinó la «producció» del
signe en la realització de l’acte de comunicació. De manera més precisa,
creiem que cal buscar-la en la intencionalitat comunicativa del subjecte productor,
així com també en la seva realització pragmàtica i amb els efectes produïts
dins d'una situació concreta. O, en termes metodològics, observant l'ús que fem
dels enunciats visuals per tal de poder extreure de llur funcionament, els criteris
bàsics que condicionen la intencionalitat, la comprensió i els efectes comunicatius.
Cal, doncs, superar els problemes sorgits
d'una anàlisi de la imatge que exclouria els problemes de referència així com
els situacionals i els intencionals. Aquesta ampliació d'objectius ens porta,
doncs, a ultrapassar el camp exclusiu de la significació per a accedir a les
estructures més àmplies de la pragmàtica i superar així l'inconvenient
d'estudiar el llenguatge visual en tant que fenomen espontani, independent de
la voluntat i de l'acció dels actors competents en una situació concreta.
Gràcies a la pragmàtica, desplacem la
visió abstracta tradicional del llenguatge i la recerca d'universals per a
abordar el llenguatge emprat per un individu social. L'acceptabilitat i
reeixida d'un discurs com a eina es deurà, doncs, més al fet de ser «ben usat»,
o sigui, adequat a la situació concreta que el genera, que no pas al fet de ser
«ben construït» o «fidelment representat». D'aquí que l'estudi sols pot avançar
i desenrotllar-se en una amplitud i diferenciació adequades, si parteix de
situar inequívocament L’objecte visual en el terreny de l’acte real, amb tota
la seva complexitat de llenguatge i situacions. En altres termes, es tracta,
crec, de substituir l'estudi d'enunciats visuals amb referents reglamentats i
previsibles dintre d'una estructura lògica, per l'anàlisi de l’acte d'enunciar
en tota la seva extensió. O, com ens mostra Wittgenstein, reemplaçar la
univocitat de les estructures lògiques per l'analogia entre les diferents
situacions comunicatives i, per tant, irreductibles als simples jocs unívocs de
la lògica.
1. Els termes «indici» i «símbol» són emprats d'acord amb les definicions aportades per Peirce, Ch.S; La ciència de la Semiòtica, Nueva Visión, Buenos Aires, 1974 pp: 29-37, segons les quals l'indici és
«un representant que realitza la seva funció en virtut del seu caràcter, que no tindria si l'objecte no existís» (text: 573). Signe, doncs, en què la relació amb el seu objecte és directa, causal i real. Que indica directament un objecte, que l'assenyala: «És el signe que es refereix a l'objecte que denota, pel fet d'estar realment afectat per aquest». Per símbol, Peirce entén el «vehicle de signe relacionat amb el seu objecte per una relació triàdica en virtut d'un hàbit d'associació» (text: 1396). La relació signe/objecte designa un objecte independentment de la semblança o concordança amb ell, o de les relacions reals amb l'objecte. El símbol, doncs, depèn de l'interpretant que és qui escull un mitjà per a designar un objecte, que desprès serà emprat de forma convencional. Cal recordar que l'icono i l'indici són signes potencials, duals, que, per a funcionar com a signes, símbols, han de ser utilitzats pels seus interpretants.
2. Austin, J.L: Palabras y Acciones. Editorial Paidós, Buenos Aires, 1971.
3. Searle, John: Actos de Habla. Ed. Càtedra. Madrid. 1980 pp: 62 is.
4. Wunderlich D. Pragmatique, situation d'enonciation et Deixis Langages, 26, 1972. pp.34-58.
5. Els «codis de coneixement» i els «codis de representació gràfica» són emprats d'acord amb el sentit que Eco, Tratado de semiòtica general. Ed. Lumen, Barcelona, 1977. pp. 345-65, dóna als termes.
6. John Searle, 1980, p: 71.
7. J.L. Austin, 1971; p: 60.
8. J.L. Austin, 1971, p: 63.
9. La diferència entre prometre i amenaçar radica, com diu Searle (80: 65) en el fet que prometre alguna cosa és una garantia que l'emissor farà alguna cosa «per a tu» i no a tu; mentre que el fet d'amenaçar alguna cosa és una garantia que l'emissor farà alguna cosa «a tu» i no per a tu.
10. John Searle, 1980, p: 68.
11. John Searle, 1980, p: 67.
12. John Searle, 1980, p: 67.
13. J.L. Austin, 1971, p: 57.
|
About Author
JORDI PERICOT
Jordi Pericot
Canaleta, Graduate in Philosophy, doctor in Art History from the Universitat de
Barcelona. Professor of Audiovisual Communication at the Universitat Pompeu
Fabra. Director of the magazine Temes de
Disseny. He has worked intensively in pedagogy and research in the theory
of image and the theory and pedagogy of design. Author of Servirse de la imagen (Ariel, Barcelona, 1989) and of
many articles about design and communication.
Doctor of
Philosophy. Author of Serve Yourself from the Image (Barcelona, 1987), Strategies of Political Propaganda (Barcelona,
1997) and [...]
Related 06 PEDAGOGY OF DESIGN, 1991 JORDI PERICOT Pedagogic limits of modern design 14 DESIGN, COMMUNICATION, CULTURE, 1997 JORDI PERICOT Transit through possible worlds 13 THE CULTURE OF DESIGN, STEO BY STEP. THE ELISAVA SCHOOL IS 35 YEARS OLD, 1996 JORDI PERICOT A permanent pedagogic experience 13 THE CULTURE OF DESIGN, STEO BY STEP. THE ELISAVA SCHOOL IS 35 YEARS OLD, 1996 JORDI PERICOT Introduction 13 THE CULTURE OF DESIGN, STEO BY STEP. THE ELISAVA SCHOOL IS 35 YEARS OLD, 1996 JORDI PERICOT Introduction 02 DESIGN, COMMUNICATION, CULTURE, 1988 JORDI PERICOT El disseny i les formes artesanals Design and craftsmanship In this paper we
intend to analyse and consider the impact of present technologies on the sphere
of industrial design. especial in what refers to the overcoming of the
traditional dichotom between «craftsman process and industrial pracess of
production» With the advent of
new technologies, industry is ready to appropiate many values which it had been
unable to adapt to its system before. and which it had been forced to reject.
from feeling of impotence. in the name of a particular kind of functionalism
that was presented as a universal value. Among these changes one may mention the disappearance of the old problem of ornamentation applied to industrial object without betrayrng, therefore, the inherent qualities of the mass produced objects. Another aspect that is definitely overcome by these changes is the rigidness that results from a preestablishe industrial design of unique objects, to which the individual has to adjust. The new forms of computenzed production have enable the creation of flexible objects in continual construction, in the search of individual participation and compromise. [...]23 INNOVATION AND DESIGN, 2006 JORDI PERICOT The designer in formalising and communicating values The constant demand for new products on the part of consumers has led to innovation becoming the driving force behind changes in market share among rival firms. With this objective, the process of innovation and design occupies a central place within companies in order to interrelate and coordinate all agents involved in production. Designers, aware of social and cultural values but also of the firm's technical possibilities, are involved in each of the phases of the innovation process and, through the product, are responsible for formalising and communicating the cultural values that activate the innovation process. 19 DESIGN'S PRESENT CHALLENGES. DESIGN AND VISUAL LANGUAGE, 2002 JORDI PERICOT Design and its future responsabilities It would be naive to adesign will be like in the future, even if it were only within a few decades. The only thing we can do is to analyse the general ideas upon which the history of design subsists and project onto them the significant events which are shaping social behaviour and deduce their effects in the field of design projection. To this end, the traditional symbolic/utilitarian relationship which implies a society hierarchically divided into classes has been chosen. Evidently, throughout the course of the history of design, the balance between these values has fluctuated according to the socially prevalent cultures and ideologies in each era. Currently, the phenomena of globalisation has emphasised this division whereas the serious political and military conflicts being undergone by humanity foretell huge economic and social changes which undoubtedly call for a redefinition of design practice. 01 DESIGN, COMMUNICATION, CULTURE, 1986 NORBERTO CHAVES, ORIOL PIBERNAT Imatge i comunicació urbana 01 DESIGN, COMMUNICATION, CULTURE, 1986 FRANCESC XAVIER RUIZ-COLLANTES, JOSEP M. VILLAGRASA Les estratègies persuasives en la publicitat cinematogràfica de premsa |