DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1986
| articulo
Tecnologia per a un altre desenvolupament«Si es tendeix a l'emancipació, no s'ha de seguir el model de desenrotllament que ha produït l'estàndard de vida de la majoria de les regions industrialment avançades. El que aquest model ha fet de l'home i de la natura més val posar-ho en qüestió i preguntar-se si val els sacrificis que es fan per a sostenir-lo».
[M, MARCUSE: L'home unidimensional.]
L'espectacular quantitat de productes, la diversitat de materials, els sofisticats processos productius que avui dia estan a disposició de la societat poden induir a equívocs a l'hora de valorar la importància que la tecnologia té en el procés creatiu dels objectes amb què satisfem les nostres necessitats. L'error més comú i immediat és el de considerar que el progrés tecnològic coincideix essencialment amb el progrés social, o almenys, que aquest constitueix el mòbil principal de la investigació tecnològica. Això no és exacte, perquè gairebé sempre el mòbil inicial de la invenció tecnològica és, més que no pas un interès intel·lectual, la curiositat per descobrir les connexions existents entre els fenòmens de la naturalesa i les lleis de la ciència.
La tecnologia entesa com a progrés tècnic representa una mica la mala consciència del pensament racionalista, és a dir, d'una raó que tendeix sovint a ignorar massa factors i valors, sobretot els que són més difícils de formular i classificar: els més propers a la naturalesa i als drets de l'home. Des del pensament científic mateix, avui s'assenyala que en el domini de la ciència, quan combinem unitats semblants entre elles, no trobem ja una suma total, estàtica, quantitativament equivalent, sinó quelcom de més o quelcom de menys. Per això es pot interpretar que les formes de pensament poden ser riques de fantasia, més a la vora de l'espontaneïtat que de la linealitat del discurs, és a dir, alienes al llarg abús que s'ha fet de la racionalitat com a únic mitjà d'apropament cognoscitiu i únic mode de comunicació.
Per a reforçar el que acabem de dir, val la pena de presentar dos exemples, el primer, del camp de Matemàtica, i el segon, del de la Física. És sabut que la Matemàtica ja no és considerada com un mitjà per a obtenir solucions xifrades sinó com un mitjà nou, més rigorós, més lògic, de conèixer el que és real. Això es fa palès en la substitució del verb ser per una relació: 28 no és el quàdruple de 7, sinó que 28 és igual a 4 per 7, és a dir, es tracta d'una igualtat; 19 no és un nombre senar, sinó que pertany al conjunt de nombres imparells, és a dir, es tracta d'una relació de pertinença; els múltiples de 4 no són nombres parells, sinó que formen part del conjunt de nombres parells, és a saber, es tracta d'una relació d"inclusió.
Pel que fa al segon exemple, veiem com en la Física, l'estudi del comportament de les partícules elementals ha fet canviar radicalment el concepte tradicional de l'observació en els experiments. En efecte,en la Física nuclear, la invariable del comportament de l'observador —que era la primera condició d'objectivitat— és posada en crisi per la interacció existent entre els mitjans d'observació, la modalitat d'observació emprada, i l'estat circumstancial en què troba el sistema observat. Aquests exemples forçosament sumaris, i molts altres que es podrien adduir, de la Química a la Biologia, ens serveixen per evidenciar com i quan la ciència s'entossudeix a no acceptar unes dades que afecten tot l'àmbit de la realitat.
D'aquest renovat enfrontament entre el dogmatisme del pensament científic i la crítica que hem apuntat, se'n deriven dues conseqüències oposades. Una és de mètode: el principi de la veritat, segons el qual a l'opinió absoluta, cal oposar-hi la hipòtesi, que ha de ser adequadament sotmesa a comprovació, de manera que la recerca de la veritat desvirtuï la creença en la seva presumpta possessió. L'altra és d'usdefruit: amb la institucionalització de la interdependència entre ciència i tècnica, el saber científic es transforma en la primera força productiva.
El progrés científico-tècnic, reconegut com a irreversible, és la manifestació més tangible de l'èxit històric de la ciència, però alhora n'és també el seu aspecte més controvertit i contestat. Des del moment que la ciència baixa del seu vell pedestal dogmàtic i tendeix a confondre's amb el progrés científico-tècnic, pot assumir funcions de defensa de les relacions existents de domini, i de fet les assumeix.
La projecció concreta de la ciència, en la mesura que estructura les diverses condicions de la realitat segons la tradicional dinàmica del desenvolupament humà, és la tecnologia. I ara aquesta ha arribat a ser una energia per ella mateixa, al marge de qualsevol limitació. El progrés que ens ofereix tampoc no coincideix amb els límits d'un sistema sòcio-económic i sí, en canvi, amb el procés d'una recerca continuada sobre les lleis de la naturalesa i de la vida, en tant que constants fonamentals donades però no acceptades.
Una tecnologia ideal que es defineixi com a subversiva respecte a la dinàmica tradicional del desenvolupament humà no representa, de fet, la lògica de l'Estat Industrial, dins del qual, per tal de no perdre el control dels homes i de les coses, la tecnologia esdevé un mitjà inaturable de control d'aquella dinàmica. És el procés de caràcter repressiu en virtut del qual la tecnologia va essent substituïda per la tecnocràcia. I així, en el moment en què es forma el binomi tècnica/producció, la repressió esdevé complementària del procés tecnològic. Recordem, a propòsit d'això, les paraules de Jacques Monod, Premi Nobel de Medecina: «La societat moderna, completament envoltada de ciència, viu dels seus productes i en depèn cada vegada més, com un intoxicat de la droga».
Diu el conegut sociòleg francès Jean Baudrillard: «A partir d'un determinat llindar d'evolució tècnica i en la mesura que les necessitats primàries són satisfetes, tenim tanta o més avidesa de l'objecte —una avidesa fantasmagòrica, al·legòrica, subconscient— que no de la seva veritable funcionalitat». En els nostres dies, el ritme del canvi tecnològic s'està accelerant ràpidament, i des de fa ja algunes dècades, el període de temps necessari per a renovar, substituir, o reemplaçar tecnologia ha disminuït de 20 a 10 anys. Es diu que actualment aquest canvi es produeix cada 3 o 4 anys. Són les conseqüències de l'anomenat desafiament tecnològic impulsat per la lògica de d’industrialisme desenvolupat.
Entretant, els costos d'investigació, experimentació i desenrotllament industrial i els de llançament comercial augmenten vertiginosament. Els recursos materials i humans que es dediquen a desenvolupar noves tecnologies es duplica cada deu anys (L. Bell); els pressupostos més importants destinats a la recerca i al desenvolupament es vinculen, directament o indirectament, a la indústria de guerra.
En aquest estat de coses, la dependència tecnològica dels països que no poden dedicar els recursos necessaris a crear tecnologia i rendibilitzar-la en els mercats mundials, va incrementant-se en lloc de reduir-se.
Ni tan sols les grans unitats de mercat com la Comunitat Econòmica Europea no es lliuren de la pèrdua de capacitat innovadora. Un document de la Comissió Europea sobre Desenrotllament i Innovació Industrial de l'any 1980, revelava que l'any 1965 les exportacions de components electrònics per part europea superaven en un 40 % les importacions. L'any 1976 els intercanvis en aquest terreny s'equilibraven, mentre que a la mateixa data els japonesos exportaven gairebé nou vegades més productes electrònics que no n'importaven. De màquines i material de transport, Europa n'exportava l'any 1965, 3,7 vegades més que no n'importava. L'any 1978, aquesta proporció havia caigut perillosament fins a un 2,4, mentre que al Japó s'havia incrementat fins a aconseguir que l'exportació superés 10 vegades la importació en aquest mateix ram.
Les conseqüències d'aquesta gegantina tendència centralitzadora de la tecnologia amb finalitats de domini han estat encertadament denunciades per un gran nombre de pensadors, d'Ivan Illicha, E.F. Schuhmacher, de David Dickson a Paul i Percival Goodman, sense oblidar Gui Bonsiepe, Robert M. Pirsig, David Elliot, Nigel Cross, ni encara, André Gorz o Vic, tor Pappanek.
Algunes de les crítiques d'aquests autors són prou eloqüents:
«Ciència i tecnologia saben que qualsevol activitat productiva viu del préstec que rep dels limitats recursos del nostre planeta i origina canvis en un sistema fràgil i d'equilibris múltiples.»
[A. GORZ].
«... Cal que els homes s'uneixin per a imposar a la producció institucional i a la tecnologia, límits que permetin l'estalvi de recursos i que preservin els equilibris favorables a la vida i a la sobirania de ta comunitat i dels individus».
[I. ILLICH].
«Sols quan s'hagi creat una alternativa política viable, s'estarà en situació de percebre les veritats necessàries d'una ciència comunitària o d'una tecnologia alternativa»... «Es demana al tecnòleg idees que necessitin menys capital, que simplifiquin l'existència, que desenrotllin productes o processos més eficients i que agreguin més valor». [D. DAVIS,T. BANFIELD, R. SHEAHAN].
«... Calen mitjans que contribueixin a fer que l'individu tingui cura d'ell mateix, en comptes de crear dependència respecte a la tecnologia institucionalitzada». [I. ILLICH].
Hem arribat a un punt en què allò que diferencia unes societats de les altres és precisament l'aptitud per a transformar els coneixements en tecnologia aplicable a la producció i al consum social. Aquesta és la frontera significativa entre països avançats i països en fase de desenrotllament. En els darrers anys s'ha vist que els pobles poc industrialitzats o en vies d'industrialització s'afanyen a adoptar el model de desenrotllament tecnològic imposat pels pocs països que el dominen, de la qual cosa reben, de retruc, les pitjors conseqüències: depredació de recursos, migracions socials, pol·lució, servitud al consum tecnològic, colonització cultural, dictadura dels tècnics, pèrdua de sobirania, etc.
Per tot el que hem exposat i tornant a les paraules de H. Marcuse que encapçalen aquest article, demanem una tecnologia per a un altre tipus de desenvolupament fonamentat en un renovat humanisme que participi en el control social, que se situï en una escala productiva menys gegantina i més pròxima a l'individu, que procuri un major protagonisme de la societat en les decisions i que fomenti un ampli sentit de solidaritat entre els pobles de la terra.
És possible que hàgim d'acceptar que, per tal de crear una qualitat de vida diferent de la que ens proposa el model actual de desenrotllament, no hi hagi més remei que construir un món encara més artificial, especialment davant les previsions demogràfiques i econòmiques dels propers decennis. Construir una nova realitat amb una tecnologia que a poc a poc desenrotlli un procés operatiu propi al marge dels actuals processos naturals, fabricar una nova naturalesa en comptes de depredar i dominar la que ara ens dóna vida, pot significar l'eliminació gradual de qualsevol modificació mecanicista de la naturalesa física. Tanmateix pot significar també la creació d'un paisatge artificial, no menys que l'actual, fet de coses noves, relacionades per uns principis diferents, fruit d'una activitat conscientment projectada. «La fi de la ingènua projecció sobre la naturalesa de l'actual comportament depredador i domesticador», que profetitzava E. Bloch.
El sentit d'una altra tecnologia, capaç d'assegurar una pluralitat d'alternatives des de l'àmbit d'una recerca atenta a tot el que és particular, hauria de basar-se en la restitució de la capacitat d'intervenció de l'home comú sobre l'estructura de la societat i de la seva producció, tendint a eliminar la institucionalització de la ciència i de la tècnica en la figura dels que n'han fet una professió dominadora. L'objectiu seria propiciar, mitjançant l'educació, l'aparició de l'home tecnològic, aquell ciutadà capaç d'utilitzar quotidianament uns principis científics humanitzats, és a dir, que li permetin de servir-se d'una tecnologia que ell domina —no, que el domina—, que el facin més responsable de les conseqüències de tots els processos que tendeixen a fer més artificial el medi, i que també l'inclinin a la participació i a la solidaritat en la gestió, la producció i la distribució dels recursos disponibles.
Popper, K.R. La lògica de la investigación científica, Ed. Tecnos, Madrid, 1972.
Baudrillard, Jean. El sistema de los objetos, Siglo XXI de Editores, 2ª edició. Mèxic, 1975.
Delia Volpe, Galvano. Crítica del Gusto, Seix y Barral, Barcelona, 1966.
Duncen, Davis. El Técnico en la Sociedad, Gustavo Gili, Barcelona, 1979.
Gorz, André. Ecologia Política, Ediciones 2001, Barcelona, 1982.
Russell, Bertrand. Los principios de la matemàtica, Espasa Calpe, Madrid, 1983.
Lenin, LI. Obras comptetas, Akal, Madrid, 1977.
|
Sobre l'autor
JORDI MANYÀ
Dissenyador professional d'ADI- FAD. Membre l'A.D.P. Membre de la Junta Rectora d'ADI-FAD. Delegat per Espanya a les Assem blees de l'I.C.S. I.D. a Barcelona (1971)i Brussel·les(1975).
Relacionat 02 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1988 | articulo JORDI MANYÀ Informació i disseny Information and design The aims of this paper is to analyse the contribution of the process of
information on the development of an idiosyncratic design culture, through artístic, architectural and engineming influences. With the development of new technologies. information has acquired an important role in social activity, but an excess of information
has had a certain numbing effect on people's minds and their capacity
for action. In a consumer society where the ways to sell and even co self-sell are of the uttermost importance, any informative activity becomes
corrupted by publicky. The priority of image in today's communication makes industrial products depend on the fast consumption of visual experience. The information system of technology and design-emission sources, communication media and audiences must fínd a balance between
publicity and cultural information. Knowledge does not only depend on information. To build a Design Culture —past, present and future — something mone than news and images are needed. Theory is needed too. [...]01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 | articulo NORBERTO CHAVES, ORIOL PIBERNAT Imatge i comunicació urbana |