NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ,
1994
| articulo
Physis i disseny. Interaccions entre natura i culturaObservacions sobre la natura
Des de sempre la humanitat ha dirigit la seva
mirada a la natura per treure'n imatges, metàfores i analogies susceptibles de
ser transferides a la seva cultura, ço és, a l'expressió artística i a la
recerca filosòfica. Més recentment, amb l'inici de les ciències físiques, n'ha
manllevat unes altres metàfores i analogies que ha aplicat al camp de les
disciplines antroposocials. Més recentment encara, amb la imposició definitiva
de la societat industrial, hi ha buscat solucions a partir de les quals pogués orientar les seves pròpies
tries a l'hora de dissenyar mitjançant la transposició de formes i d'aparells
naturals al món de l'artificial.
Tot això és conegut i llargament compartit.
Provem ara de considerar la mateixa frase intercanviant-ne els termes «natura»
i «cultura». El resultat és una frase nova, els continguts de la qual són també
àmpliament compartibles; des de sempre la humanitat ha dirigit la seva mirada a
la natura projectant-hi imatges, metàfores i analogies que emergien de
l'expressió artística i de la recerca filosòfica. Més recentment ha manllevat
al món mecanitzat que anava creant unes altres metàfores i analogies que
aplicava al camp de les ciències naturals i biològiques. Més recentment encara,
amb la imposició definitiva de la tecnociència, ha utilitzat solucions
tecnològiques específiques com a model per a llegir el funcionament d'aparells
biològics.
Aquest exercici, que pot semblar un joc de
paraules, en realitat posa en evidència prou bé fins a quin punt la idea de
natura i la de cultura estan lligades entre si en una relació biunívoca per la
qual l'una no existeix sense l'altra: la natura de què es parla és, de fet, una
«invenció» humana; és a dir, una construcció cultural. I, al seu torn, aquesta
construcció cultural no pot prescindir de la «naturalitat» de la humanitat que
la produeix i de l'ambient en què es troba immergida.
Les «observacions sobre la natura» que tot
seguir proposaré no han de ser enteses, doncs, com la lectura (que pretén ser)
fidel d'una presumpta realitat objectiva. Han de ser, contràriament,
considerades com a observacions sobre allò que avui som capaços de dir i de
veure en la natura. «Observacions sobre la natura», en l'esperit ara proposat —-que
és el de les teories cognitives del «construcrivisme radical» (Watzlawick, 1981—, significa, per tant,
«observacions sobre la idea actual de natura».
Aprendre de la natura La contribució que ve
a continuació desenvolupa el tema de quins ensenyaments pot obtenir avui de la
natura el dissenyador. Cal subratllar d'entrada que aquesta pregunta pot trobar
resposta a partir d'un seguit de punts de vista. En un extrem hi ha
l'observació puntual que estableix una comparació entre organismes i artefactes
concrets. A l'altre extrem hi ha l'observació global, que estableix la
comparació entre ecosistemes naturals (i llur evolució) i sistemes artificials
(i llurs innovacions). La meva contribució farà referència principalment a
observacions relatives a aquest segon punt de vista. De fet, és aquí d'on, a
parer meu, el dissenyador pot obtenir ensenyaments profunds i, potser, estratègics.
En efecte, el tema de
l'observació de la natura avui cal que sigui mirat—i així ho farem en aquesta
contribució— tenint en compte dues qüestions fonamentals que li confereixen una
actualitat particular:
1. L'evolució del pensament científic i la transformació
de la idea de natura que se'n deriva.
2. La crisi ambiental i la transició en curs
vers una societat sostenible.
La convergència
d'aquests fenòmens crea per al disseny un context totalment nou: la transició
vers la societat sostenible, que reclama una gran creativitat social, li
planteja unes preguntes noves. L'evolució del pensament científic, que comporta
una transformació cultural més àmplia, li reclama posar en discussió molts dels
seus fonaments. L'emergència d'una nova idea de natura, que ofereix una visió
diferent de la realitat, li ofereix estímuls per a la reflexió i ocasions per a
desenvolupar una nova cultura més adequada a les necessitats actuals.
Physis Un canvi de paradigma
La idea de natura que
el pensament científic, de Newton en endavant, havia produït i que la societat
moderna, en els seus components dominants, havia adoptat era la d'una
natura-màquina, reduïble a les seves parts constituents, transparent en el seu
funcionament, previsible en el seu comportament (i, en definitiva,
potencialment del tot dominable per la humanitat). Aquesta visió mecanicista,
reductivista i determinista de la natura, a què ens podem referir amb
l'expressió «paradigma mecànic», s'havia anat estenent a totes les ciències
fins a esdevenir una de les estructures bàsiques de la cultura occidental
moderna.
Avui aquesta idea de
natura-màquina i, més en general, aquest paradigma mecànic estan en crisi. Una
crisi iniciada fa temps en el camp científic i que s'ha anat estenent, fora
d'aquest, a tots els àmbits en què aquell estil de pensament s'havia imposat
abans.
Cal cercar l'origen
d'aquesta crisi, doncs, en un conjunt variat de disciplines científiques el
tret comú de les quals és descriure d'una manera rigorosa processos
irreversibles amb els quals tenen lloc les transformacions dels sistemes
complexos: teoria general dels sistemes, cibernètica, teoria de la informació i
la comunicació, teoria del caos, termodinàmica del no-equilibri... (Ceruti, Laszlo, 1988).
El retorn de physis Les ciències contemporànies
han posat en evidència com allò que anomenem natura és un conjunt de fenòmens
caracteritzats per l'emergència de l'imprevisible, del singular, de l'atzar, del
caos; i, d'aquí, de l'autoorganització, de l’autoregulació, de l'evolució
creadora de noves formes d'ordre. A partir d'aquestes noves visions ha
reaparegut la vella idea aristotèlica de physis, la idea de «quelcom» que,
com escriu Cornelius Castoriadis, té en si el principi i l'origen de canvis i
de creació de formes: «En aquesta interpretació \...* diguem llavors: és physis, és natura allò
que s'auromou» (Castoriadis, 1988
:43).
Parlar d'una physis
significa, doncs, subratllar el fet que la ciència contemporània ha arribat
a una idea molt allunyada de la de la gran màquina perfecta i perfectament
ordenada que havia pensat Newton. Amb aquesta nova idea, com escriu Edgar
Morin,
l'Univers ja no és
concebut segons l'antic Principi Sobirà de l'Ordre; cal concebre'l dins de i
mitjançant els vincles, les lleis, els esdeveniments casuals que determinen les
interaccions entre els elements que el componen; val a dir, [...] en el joc
dialògic entre Ordre/Desordre/Organització (Morin,
1988 : 77).
I justament en aquest
diàleg continu entre ordre, desordre i organització trobem physis: una
natura que se'ns mostra unitària, integrada i irreductible en les seves parts.
Una natura en què l'atzar i la necessitat es combinen en les formes més
imprevisibles. Una natura vital en la qual estem immergits, de la qual
nosaltres mateixos som fets i que nosaltres mateixos hem produït.
La natura com a garbuix de sistemes Physis té un caràcter sistemàtic: mirem on mirem, hi veiem
relacions, connexions, retroaccions que s'entrellacen en el temps i en l'espai
i fan aparèixer jerarquies, genealogies i ecologies.
La natura no és res
més que aquesta extraordinària solidaritat de sistemes acumulats que
s'edifiquen els uns sobre els altres, els uns a través dels altres, amb els
altres, contra els altres. [...] La natura és un tot polisistemàtic (Morin, 1977).
L'observació de la
natura comporta, doncs, entrar dins d'aquest polisistema, individuar-ne les
entitats (els sistemes) i les relacions entre elles (subsistemes, suprasistemes,
ecosistemes). I a partir d'aquesta operació la natura pren forma per a
nosaltres i esdevé la nostra idea de natura. En aquesta última
expressió, l'adjectiu «nostra» està subratllat: quan parlem de natura en termes
de sistemes, jerarquies de sistemes i ecologia de sistemes, hem de recordar que
les fronteres entre
aquests termes no són clares i aquests mateixos termes són intercanviables en
funció de l'enfocament, del tall metodològic, de l'angle de visió que
l'observador adopta sobre la realitat sistemàtica considerada (Morin, 1977).
En unes altres paraules, la divisió en sistemes i la seva jerarquia no són intrínseques a la natura, sinó que depenen de la nostra mirada i de la modelació que en fem amb cada finalitat determinada: de sistemes i jerarquies se'n troben tant a la natura com a la intenció de l'observador. Afirmar, doncs, el
caràcter sistemàtic de la natura té algunes conseqüències fonamentals: la
inseparabilitat del conjunt observador-observat, el paper de l'observador en la
definició del sistema observat i, per tant, la irreductible subjectivitat de la
manera de «tallar» la complexitat de la natura (i, en termes més generals, la
complexitat de la realitat) per a definir els límits dels sistemes.
La natura com a genealogia i com a ecologia L'observació de la
natura, i en particular de la biosfera, ha portat a il·luminar una varietat de
propietats sistemàtiques relatives a la genealogia i a l'ecologia dels
organismes que la componen: els models evolucionistes hi han aportat la
dinàmica de les relacions en el temps, i els models ecològics, la de les
relacions a l'espai (l'ecosistema). Més recentment, a partir sobretot de les
teories neodarwinianes proposades per Stephen Gould i Elizabetb Urba, han
emergit amb una major claredat les relacions entre genealogia i ecologia de
l'ésser viu i les relacions de causalitat circular que s'estableixen entre
elles (Gould, 1982, 1985),
Als paràgrafs que
vénen a continuació s'indicaran algunes d'aquestes propietats sistemàtiques i
se n'evidenciaran els ensenyaments per als dissenyadors. Per necessitat
expositiva, hom hi tractarà separadament de «genealogies» i d'«ecologies»
buscant, però, de fer paleses les relacions entre totes dues i la convergència
de les indicacions aplicables al disseny que se'n deriven.
Genealogies La natura com a construcció en el temps Per definició, physis és quelcom que té en si el principi i l'origen del canvi i de la creació de formes. Aquest canvi s'esdevé en els modes descrits per les teories evolucionistes, modes que amb el temps han estat reconeguts com a operants en molts camps d'investigació. Ervin Laszlo escriu: Si passem de l'àmbit
de la física al de la biologia, del de la biologia al de les ciències socials i
de l'evolució cultural, les descripcions fonamentals dels processos d'evolució
romanen inalterades. Existeixen lleis generals de l'evolució, i aquestes lleis
toquen les estructures invariables que es manifesten en les diverses
transformacions [...], es comprèn que darrera de la gran varietat dels fenòmens
empírics existeixi una invariabilitat de fons, un ordre que regula el
desplegament dels diversos ordres de l'univers (Laszlo,
1988 : 228-229).
No és la meva intenció
presentar en aquesta contribució un quadre sobre l'evolució recent de les
teories evolucionistes (també perquè el discurs i les seves implicacions per a
la cultura del disseny són abordats en aquest mateix número de la revista en la
intervenció de Silvia Pizzocaro). Reprenc tan sols dos arguments que em semblen
potencialment molt estimulants: el concepte d'«adequat» o «adaptat» (i la
suboptimalitat dels sistemes naturals com a resultat d'una història
d'esdeveniments casuals) i el concepte d'«error» (i la producció i la
conservació com a recursos a què es pot recórrer en cas de canvi ràpid i
imprevisible de l'ambient).
Allò adaptat no és allò òptim La cultura que fins avui ens ha fet mirar la natura com un «magatzem de recursos» (i, d'altra banda, com un contenidor de deixalles) ens ha portat a veure-hi un «catàleg de solucions òptimes». Una visió àmpliament
funcional en la impostació dels problemes humans s'ha trobat, de fet, en una
particular (i fins avui encara no dominant) concepció del darwinisme i de la
selecció natural. Una concepció que feia veure els organismes vivents com les
solucions òptimes per als problemes plantejats per un ambient determinat. I que
li proposava, per tant, indicacions sobre el més bon camí a seguir per al
disseny d'artefactes ideats per a acomplir els mateixos objectius.
Avui, però, les
interpretacions del darwinisme són ben diferents. S. Gould escriu:
No estem pas en un món
perfecte on la selecció natural garbelli sense pietat totes les estructures
orgàniques plasmant-les amb vista a una utilitat òptima. Els organismes hereten
una forma corpòria i una de desenvolupament embrionari, les quals imposen
constriccions sobre la transformació i l'adaptació futura (Gould, 1993 ; 156).
Segons aquesta manera
de pensar, doncs, tot organisme que té èxit (és a dir, que és «adequat» o està
adaptat a l'ambient) es presenta
com el resultat casual
d'una llarga seqüència d'antecedents imprevisibles més que no pas com
l'acompliment necessari de les lleis de la natura. (...) Unes pertorbacions
menors a l'inici del joc poden orientar un procés en una direcció nova, amb una
sèrie de conseqüències que produeixen un resultat molt diferent de qualsevol
altre de possible (Gould, 1993 :
68).
El resultat és que
no hi ha pas supervivència
del més adaptat, sinó supervivència de l'adaptat. Les condicions necessàries
poden ser satisfetes de moltes maneres diferents, i no estem en presència de
l'optimització d'un determinat criteri estrany a la mateixa supervivència (Maturana, Varela, 1985:75).
Suboptimalitat: deixar espai a l'adaptació Les hereditats genètiques que porten a organismes «adaptats» però no pas «òptims» imposen lligams, però forneixen també oportunitats: Quin -joc» podria
evolucionar sí cada estructura fos construïda amb vista a un objectiu
restringit i no pogués ser utilitzada per a cap més cosa? De quina manera els
éssers humans podrien aprendre a escriure si el nostre cervell hagués
evolucionat per a la caça [...] i no pogués transcendir els confins adaptatius
de la seva finalitat originària? (Gould, 1993
: 156).
Em sembla que de
l'observació d'aquest fenomen se'n poden treure unes indicacions útils per al
dissenyador.
A escala dels
productes concrets, la indicació és molt clara, quasi banal. Per posar un
exemple, tothom sap que els productes molt especialitzats són també extremament
rígids en la seva possibilitat d'utilització (és a dir, poc capaços d'adaptació):
unes «tisores ergonòmiques», de disseny òptim per a la mà dreta d'un adult
mitjà, no són fàcilment utilitzables per un nen, per un adult fora de la norma
i, encara menys, per un manxol. O bé: el caràcter suboptimal dels edificis
antics n'ha permès, en el transcurs del temps, les més diverses formes
d'adaptació (fet pràcticament impossible amb els edificis optimitzats pel
càlcul més sofisticat dels nostres dies).
Trobem una rigidesa
anàloga, però en molts aspectes més dramàtica, si de l'escala del producte
concret, de què acabem de tractar, passem a una escala més àmplia en la qual
l'observació es fa sobre sistemes més complexos (i sobre les seves vicissituds
evolutives). A aquesta escala, el tema de la suboptimalitat del sistema, és a
dir, de la seva especialització excessiva, esdevé veritablement estratègic.
L'estudi de l'evolució
natural és molt clarificador en aquest tema: cada vegada que una espècie ha
emprès el camí de la superespecialització, ha arribat ràpidament a l'extinció
(per la incapacitat successiva d'adaptar-se a unes condicions ambientals
mutables).
L'ensenyament que se'n
pot extreure és que, per analogia, també en l'evolució dels sistemes econòmics,
tecnològics i socials ha de ser garantit i mantingut un nivell
d'especialització suficientment baix, una suboptimalitat que «no és l'expressió
d'un límit contingent definit respecte a un ideal d'optimització. És,
contràriament, un avenç profund en el coneixement de la natura i de la
història» (Bocchi, 1985 : 423).
Error-friendliness: l'admissibilitat de l'error L'observació de la natura, i en particular la genètica, ens diu: 1. Existeix una
multiplicitat de petites mutacions submergides en el «pool genètic».
2. En la seva major
part, tot i ser recessives —i, per tant, inadaptades—, aquestes mutacions són
preservades durant molt de temps.
3. En ambients
subjectes a canvis ràpids, els portadors d'aquests «errors» presenten una gran
capacitat de transformació, s'adapten més fàcilment i, per tant, gaudeixen
d'avantatges selectius.
Per caracteritzar la
capacitat de transformació d'aquests organismes, Cristine von Weizaker ha
introduït un terme alemany, Fehlerfreundlichkeit, que en anglès ha estat
traduït amb l'expressió error-friendliness i que en català significa grosso
modo: «bona disposició davant dels errors». Ernst i Cristine von Weizaker
escriuen:
La idea d'error-friendliness
comprèn les idees de producció d'errors, de tolerància dels
errors i de cooperació «amistosa» d'aquests dos aspectes per a l'exploració
de noves oportunitats. I en aquesta cooperació és on s'instal·la la utilització
dels errors, que és una característica absolutament general de tots els
sistemes vius, independentment del nivell jeràrquic que es vulgui sotmetre a
examen. [...] Aquest és un mecanisme gràcies al qual els sistemes poden
afrontar el futur, que és obert i desconegut (Von
Weizaker, 1988 : 131-132).
L'ensenyament principal que se'n pot treure, amb referència al disseny dels sistemes complexos, és acceptar la idea que tot fet material i humà implica que es manifestin errors i que s'actuï en conseqüència, la qual cosa significa concebre solucions en què cap error no pugui resultar realment catastròfic. Però significa també veure en els «errors», entesos en aquest cas com les suboptimalitats de què hem parlat anteriorment, un tret constitutiu de la qualitat del sistema; és a dir, de la seva flexibilitat i de la seva capacitat de renovació. En aquest esperit, les
megatecnologies, ço és, els grans sistemes tècnics unitaris, estan
intrínsecament allunyats de la filosofia de l'error-friendliness. De
fet, atès que un error eventual en el seu funcionament podria tenir uns efectes
(ambientals, econòmics, socials) de dimensions coherents amb la seva escala, la
seva acceptabilitat és possible tan sols en el quadre de la «hipòtesi zero
errors». És a dir, a l'interior d'una cultura que consideri possible posar en
pràctica una tecnologia (i condicionar el context ambiental en què aquesta
s'instal·la) de manera que la probabilitat de verificació d'elements
imprevistos resulti molt baixa: tan baixa que sigui socialment reputada com a
quasi nul·la.
I, viceversa, els
sistemes tecnològics basats en solucions modulars, descentralitzades i
diversificades per lògiques productives i de funcionament són intrínsecament
més error-friendly. De fet, cadascuna de les diverses solucions
adoptades pot certament exhaurir-se o esdevenir «inadequada» (a causa de canvis
del context en què opera). Tanmateix, per la multiplicitat i la varietat de les
solucions presents, és a dir, per la natura error-friendly del sistema,
això no condueix al seu col·lapse complexiu. Hi haurà, al contrari, bones
possibilitats que el sistema s'«autoorganitzi», fent emergir noves solucions basades en una
combinació diferent de capacitats ja presents però fins aquell moment poc
valorades.
La manera com, en la natura, una certa
quantitat d'errors és tolerada i protegida com a base per a possibles solucions
del futur no és certament reproduïble per la humanitat. No obstant això, hem
vist que el seu estudi ofereix algunes indicacions útils sobre com s'han de
posar en pràctica sistemes tècnics dotats de major tolerància als errors i de
major capacitat d'adaptació. Aquestes indicacions, que porten a solucions
interactives però disperses i basades en lògiques diverses, impliquen, en
definitiva, un augment general de la complexitat del sistema. Tornarem més
endavant sobre aquesta qüestió. És útil, però, recordar des d'ara que el terme «complexitat», tal
com és aquí utilitzat, té un significat ben diferent del de «complicació». I
justament aquesta distinció palesa el fet que una multiplicitat de tecnologies
disperses i basades en lògiques diferenciades dóna lloc a un sistema complex,
mentre que una megatecnologia, unitària i monològica, malgrat la seva enorme
complicació, es col·loca al centre d'un sistema intrínsecament simple (STENGERS,
1985).
En l'esperit de l’error-friendliness, la
complexitat del sistema esdevé, per tant, una indicació de la seva qualitat en
termes de capacitat per a adaptar-se als errors i reorganitzar-se amb relació a
imprevistos. Esdevé, en definitiva, un índex de la seva «esperança de vida» en
un futur que, com sabem a hores d'ara, és més incert i imprevisible que mai.
Havent destacat aquesta línia mestra
que es deriva de l'observació de la natura, cal dir també que la seva
acceptació —i l'acceptació de les seves implicacions operatives— no es pot
donar, en absolut, per descomptada. I això no pas per problemes tècnics, que no
presenten dificultats destacables (al contrari: informàtica i telemàtica fan
avui practicables possibilitats fins ahir inimaginables). Les dificultats que
les estratègies error-friendly troben són substancialment
político-culturals i es presenten sota la forma de les conviccions
tecnocràtiques encara dominants (i, òbviament, dels interessos de les
tecnocràcies que fins ara les han posades en pràctica). Aquestes conviccions
són reduïbles a l'atracció per les megatecnologies; ço és, a les mitologies
sobre la funcionalitat i sobre els avantatges de la gran escala, a l'encegament
sobre la viabilitat de solucions tècniques de «risc zero», a la convicció de la
possibilitat d'un ple control sobre el temps i sobre els desenvolupaments que
aquest pot arrossegar. En definitiva: les estratègies error-friendly topen
amb tot el bagatge conceptual i operatiu del pensament mecanicista i, per tant,
tan sols podran alliberar totes les seves potencialitats en el marc d'una superació
més general d'aquest bagatge. És a dir, d'aquell canvi de paradigma a què s'ha
al·ludit tantes vegades.
Et temps com a construcció La visió del temps és un tema central en el canvi de paradigma en curs. Physis es diferencia de la precedent «narura-màquina» fonamentalment per la diversitat del temps que la caracteritza (Prigogine, Stencers, 1981a): el temps de la màquina és un temps reversible; el de la physis és, contràriament, irreversible. I a l'empara d'aquesta irreversibilitat té lloc i es posa en escena el caràcter constructiu de la realitat: «Avui les ciències de la physis i les de l'ésser viu convergeixen en el fet de posar en primer pla el caràcter constructiu del temps i de la història» (Bocem, 1985 : 419). La nova concepció del temps té nombroses
i importants implicacions per a la cultura del disseny, de les quals en vull
recordar dues: el pas del «projecte com a programa» al «projecte com a
estratègia», i el pas del «projecte irreversible» al «projecte quasi
irreversible».
La primera implicació, la que porta a
la idea de «projecte com a estratègia», té com a punt de partida la constatació
del fracàs de molts —si no de tots— els grans projectes tecnològics fins ara
proposats: des dels programes energètics nuclears fins a les grans planificacions
territorials i econòmiques; un fracàs que té la seva base en la pretensió de
comprometre recursos i de predefinir els esdeveniments per a un llarg període
de temps i, en conseqüència, en la hipòtesi d'una plena controlabilitat de la
història. En el fons, precisament aquesta hipòtesi ha mostrat la seva pròpia
inconsistència. La seva realització hauria requerit, de fet, una societat
humana controlable i mancada d'aquelles possibilitats de malentesos, de
desatencions i d'errors que, contràriament, la caracteritzen (hem tornat,
doncs, a les temàtiques discutides en afrontar la qüestió de l’error-friendliness de les
tries).
I no solament això: la mateixa
experiència ens mostra com la temptativa de perseguir a qualsevol preu l'èxit
d'aquests grans programes no porta pas a realitzar-los de debò, sinó que porta
a tractar de dur a terme «una transformació de la societat en la direcció de la
racionalitat perfecta i de la transparència perfecta, i, en conseqüència, a
dibuixar un horitzó totalitari». Una perspectiva, en definitiva, ei punt
d'arribada de la qual és la creació de «molts més problemes dels que els
progressos tècnics i econòmics concomitants podrien contribuir a resoldre» (Bocchi, Ceruti, 1990 : 53).
Per a sortir d'aquesta perspectiva,
cal reconèixer la relació entre els diversos temps en joc (individuals,
socials, econòmics, tecnològics, administratius...) i el temps del projecte o
disseny.
La direcció vers la qual s'ha de
caminar, prenent com a punt de partida el caràcter constructiu del temps de la
història natural, és afavorir la formació de mecanismes autocorrectius entre el
projecte i la realització del projecte. El resultat hauria de ser un projecte
que s'allunyi de la idea de programa (entès com a pre-defi-nició dels passos
necessaris per a la consecució de ['objectiu) i que s'acosti a la d'estratègia
(entesa com una seqüència de tries, prou flexibles i reorientables sobre la
base del que s'aprèn durant el trajecte). Si ho fem així, el temps del projecte
pot assumir aquell caràcter «consttuctiu» que hem après a reconèixer en la
natura i el projecte mateix, com l'evolució natural, assumeix la capacitat de
conviure amb els errors i les contingències.
La història, la natura, el projecte
no són, sinó que arriben a ser, en un procés interromput de reorganització
produït per la conversació humana i en el qual cap subjecte, individual o
col·lectiu, poderós o dèbil, pot arrogar-se el poder de control, ni tan sols de
comprensió, del procés sencer (Bocchi,
Ceruti, 1990 : 55).
Irreversibilitat o quasi-reversibilitat El temps de la physis és un temps irreversible. Això significa que la màquina de la natura no pot anar mai enrera. D'altra banda, com s'ha dit moltes
vegades, aquesta màquina de la natura és d'una complexitat sorprenent, i la
irreversibilitat dels seus temps, materialitzant-se en l'evolució de sistemes
altament flexibles (és a dir, dotats, com s'ha vist, d'una gran obertura vers
unes possibilitats noves), es pot traduir també en una mena de
«quasi-reversibilitat». Amb aquesta expressió s'entén la propietat evolutiva
per la qual, aparentment, la història pot tornar sobre els seus passos: un peix
pot evolucionar a un animal terresrre i aquest animal terrestre por evolucionar
també novament a un animal aquàtic. Aquesta possibilitat de tornar enrera,
però, és una quasi-reversibilitat: el retorn a l'aigua no recondueix el nostre
animal al peix de partida, sinó que representa una evolució posterior vers un
animal nou les característiques del qual són una reorganització de les
característiques adquirides en la seva experiència terrestre precedent (Jacob, 1981). En unes altres paraules:
la història natural no pot tornar mai enrera, però pot sempre trobar camins que
resolguin d'una manera o d'una altra els mateixos problemes que s'havien
presentat i havien estat resolts (d'una altra manera) en el passat.
Arribats en aquest punt, hom es pot
demanar quines similituds hi pot haver en termes de
reversibilitat-irreversibilitat entre l'evolució natural i la dels sistemes
artificials.
Ja hem dit que l'evolució natural és un
fenomen irreversible. Hi podem afegir que ho és a tots els nivells, començant
pels esdeveniments més elementals, les mutacions genètiques casuals, que són el
«material de base» de tota evolució. I justament en això s'entreveu
immediatament una diferència amb els fenòmens humans d'innovació: aquests
darrers, de fet, tenen a la seva base una tria conscient, un projecte ideat amb
una finalitat concreta. Aquests actes intencionals sobre els quals es fonamenta
l'evolució social i tecnològica podrien semblar, doncs, reversibles: sigui quin
sigui el lloc on s'hagi artibat, sempre és possible triar conscientment de
tornar enrera. En realitat, la qüestió no és tan senzilla i, com es veu
observant amb més atenció aquests fenòmens, la reversibilitat no existeix ni tan
sols en aquests casos.
De fet, tant pel que fa a una societat
sencera com a un individu, en el moment en què es fa la tria de tornar enrera
ja ha passat alguna cosa: ja han recorregut un tros de camí i han sofert un
procés d'aprenentatge. En definitiva, qui fa la tria de tornar ja no és el
mateix que havia fet la de pattir. D'aquí la impossibilitat de tornar
exactament al punt de partida. I, en conseqüència, la irreversibilitat del
procés.
Quasi-reversibilitat i obertura del futur
El tema de la reversibilitat-irreversibilitat de les tries humanes, i, en particular, dels projectes i dels programes amb què intervenim sobre la realitat, és avui particularment actual. D'una banda, de fet, avui més que no en el passat ens adonem que les tries que en aquest moment ens apareixen com les millors podran ser jutjades negativament en el futur. D'altra banda, aquests
anys ha anat emergint una nova sensibilitat envers les generacions que ens
seguiran i el seu dret a un «món vivible» (és el debat sobre la sostenibilitat
del desenvolupament) i a un «futur obert» (que ofereixi una gamma alternativa
igual o més gran que la que afrontem avui).
Del conjunt d'aquestes
noves sensibilitat en deriva, doncs, l'interès en solucions que es basin en
tries dotades del grau de reversibilitat més alt; que no fixin definitivament
el quadre a l'interior del qual les generacions futures hauran de viure.
Les preguntes que es
plantegen són, per tant, les següents: arribats en un cert punt de l'evolució
tècnica i social, quants camins alternatius queden encara per recórrer? Hi ha
manera de retornar sobre tries ja fetes? Com hem d'actuar avui per a ampliar
l'avantatge de les possibilitats de demà?
Procedim amb ordre. Ja
s'ha dit que, fins i tot en el pla purament teòric, és impossible tornar enrera
(això, a més, fa inconsistents totes les posicions que, nostàlgicament,
proposen un «retorn al passat»). Però, en la pràctica, la limitació de les
alternatives no és només aquesta: les tries que de mica en mica s'efectuen
poden tenir un caràcter diversament condicionador sobre el futur a curt, llarg
i llarguíssim terminis (l'exemple més conegut és el de la tria d'adoptar
l'energia nuclear, que obliga les generacions pròximes a fer-se càrrec durant
molt de temps d'un delicat sistema de gestió i control de residus radioactius
altament perillosos; i això àdhuc en la hipòtesi que la seva tria fos deixar
d'utilitzar l'energia nuclear).
El respecte pels drets
de les generacions futures, doncs, hauria de portar-nos a actuar en els
projectes de manera que deixem obertes les més grans possibilitats de tria. I
en aquest ventall de possibilitats hi podria ser també la de la
«quasi-reversibilitat»: una recuperació de valors i posicions del passat, un
retorn a les tries fetes i una represa del camí des d'un altre punt de partida.
Per tant, si, adoptant
la indicació de Heinz von Foerster, l'imperatiu ètic per al dissenyador és «actuar
de manera que augmenti el nombre de les tries», l'observació de la natura ens
porta a traduir aquesta indicació ètica en una actitud dissenyadora que E.
Jantash sintetitzava de la manera següent:
Dissenyar en un
esperit evolucionista no comporta la reducció de la incertesa i de la
complexitat, sinó el seu augment. La incertesa augmenta perquè decidim
d'ampliar l'espectre de les tries. La imaginació entra en joc. En comptes de
fer allò que és obvi, volem buscar i tenir en consideració fins i tot allò que
no és obvi (Jantash, 1980 : 267).
Ecologies
La natura com a ecosistema
L'ecologia és un
concepte recent: per a néixer i imposar el seu punt de vista unitari, integrat
i transdisciplinari, ha hagut de lluitar amb la cultura mecanicista dominant,
que tendia a veure la natura per parts i per especialitats. Introduïda com a
ciència per Haeckel el 1866, només vers la meitat del segle actual ha vist la
formulació i l'acceptació dels conceptes clau d'ecosistema i de biosfera:
conceptes gràcies als quals la natura ha reaparegut com a physis, és a
dir, com a entitat unitària, complexa i vital.
En termes generals, un
ecosistema natural és un sistema que constitueix l'ambient per a uns altres
sistemes (els diversos organismes que hi conviuen). I la seva ecologia és
definida per la varietat i pel nombre dels organismes presents i per les
relacions que s'estableixen entre ells.
Aquestes relacions
poden ser de competició o de col·laboració a partir de l'«estratègia»
particular que cada organisme ha elaborat per tal de sobreviure i donar
esperança de vida a la seva descendència.
Els organismes
presents a l'ecosistema són, de fet, utilitzant la terminologia de Gregory
Bateson, «entitats automaximitzants». Això vol dir entitats dotades d'un
estímul vers la reproducció expansiva d'elles mateixes (o, més ben dit, del
«programa» que les caracteritza) i que, en conseqüència, si es donés una
absència de límits, tendirien a créixer de nombre seguint una progressió
exponencial (Bateson, 1972).
Si això no passa és
perquè els límits de l'ecosistema —per exemple, la disponibilitat d'energia—
actuen com a «variables de control» i bloquegen el creixement dels organismes
en un cert punt de llur corba exponencial.
A l'ecosistema, doncs,
hi ha equilibri quan la interacció sistema-ambient (i, en conseqüència, la
interacció sistema-sistema entre organismes en competició) porta a aturar el
creixement de totes les entitats automaximitzants que hi són presents.
Viceversa, hi ha desequilibri quan manca qualsevol de les variables de control
i cada sistema «llisca» per la seva corba de creixement fins que l'ecosistema
s'atura en una nova posició d'equilibri.
El pensament ecologitzat
L'observació de la natura com a ecosistema (un dels ecosistemes situats a la biosfera) ha dut a enfocar-ne les característiques, a traduir-les en propietats sistemàtiques de valor general i, successivament, a verificar-ne l'aplicabilitat en els camps més diversos: de la semiòtica a la història de les idees, de l'economia a la cultura material. Parlar d'ecologia tractant de les relacions operants en aquests diversos camps (que en el seu conjunt poden ser definits com l’«artificial») significa expressar d'una manera sintètica el canvi de paradigma del qual s'ha parlat anteriorment. En particular, mirar l'artificial com una ecologia (l'ecologia de l'artificial) significa passar d'un «pensament mecanicista» (pel qual la conceptualització de l'experiència s'acompleix adoptant principalment models mecànics) a un «pensament ecologitzat» (pel qual la conceptualització es basa en models ecològics) (Morin, 1990 : 78). És convicció meva que
l'ecologització del pensament i el reconeixement d'una ecologia que opera amb
entitats artificials, de les idees als productes i a les organitzacions
socials, constituiran (i en part ja constitueixen ara) una innovació important
en la cultura occidental contemporània. Una innovació cultural que influirà
fortament també en la cultura del disseny. El resultat serà un «disseny
ecologitzat», és a dir, un disseny les bases del qual, els punts de referència
del qual, tindran plenament interioritzat el nou paradigma cultural.
L'ecologia de l'artificial
Què s'entén per
«ecologia» quan es perd la referència directa als ambients naturals i hom la
considera com una formalització del comportament dels sistemes complexos, tant
si són naturals com artificials?
L'ecologia, en el
sentit més ampli, apareix com l'estudi de la interacció i la supervivència de
les idees i dels programes (és a dir, diferències, complexos de diferències,
etc.) en els circuits (Bateson, 1972).
Aquesta definició de
l'ecologia és certament molt àmplia, però, a més, pot resultar més aviat fosca
per a qui no estigui familiaritzat amb les terminologies de Bateson. Aquí ens
limitem a recordar que, per a Bateson, el terme «idea» coincideix amb el de
«diferència» (Bateson, 1972); i
que el «programa» és un conjunt d'idees, és a dir, de diferències, que
constitueixen la «unitat de supervivència evolutiva», és a dir, les entitats de
què està constituït el sistema.
Parlar d'«ecologia de
l'artificial» remet, doncs, a una manera de llegir l'ambient contemporani com
un sistema d'artefactes materials i immaterials (que podem anomenar el «sistema
dels artefactes») en relació i en competició entre ells a l'interior d'un
ecosistema.
La possibilitat
d'aplicar la metàfora ecològica a aquestes entitats i a les relacions que entre
elles s'estableixen és donada pel fet que es presenten com a «entitats
automaximitzants», caracteritzades, com els organismes biològics, per un impuls
cap a la reproducció extensiva d'elles mateixes. Però en quin sentit els
artefactes poden ser vistos com a «entitats automaximitzants»? Aquesta pregunta
pot tenir dos tipus de resposta: una de més immediata i una de més amagada
(però no pas per això menys significativa).
La resposta més
immediata és la següent: parlar d'artefactes i de la seva competició per la
supervivència significa, en realitat, referir-se sintèticament a les entitats
sòcio-culturals que les produeixen i a la seva competició per la supervivència.
Els artefactes que
podem prendre en consideració són, de fet, una mena de «materialització» de
contextos culturals, d'interessos econòmics i de voluntat d'afirmació de
dissenyadors, d'empresaris i de sectors productius: aquestes entitats són les
que estan veritablement en competició i tendeixen a una reproducció extensiva
d'elles mateixes.
Però, com hem dit,
l'ecologia de l'artificial por ser llegida també d'una altra manera, menys
evident però més estimulant: l'ecologia de les idees i de les coses a partir de
la seva mateixa capacitat per a fer-se autònomes; dit altrament, l'ecologia de
les idees i de les coses «deixades a elles mateixes».
Ecologia i autonomia de les idees i de les
coses
Podem partir d'una pregunta que crec que molts s'han plantejat: com pot ser que les nostres idees, les nostres accions i els resultats que se'n deriven sovint ens sembla que defugen les intencions originàries? Com s'esdevé que allò escrit sovint sembla escapar del control de l'escriptor? Per què, en el decurs de la seva vida, un producte pot assumir significats i funcions diferents dels que el dissenyador havia pensat? Per què algunes formes poden tenir una vida en certa manera independent dels dissenyadors que les han creades? El que testimoniem amb
aquestes preguntes és l'existència d'una mena d'autonomia de totes les
realitats que neixen i viuen en un ambient: bé idees, bé els productes que s'hi
lliguen (Morin, 1977; Bateson, 1972, 1979).
Parlant de les idees,
Morin escriu que es configuren
com a entitats
relativament autònomes, que s'automatitzen, que viuen en l'ecosistema
constituït per la cultura i per la ment de la humanitat. Aquest és l'ambient
que les alimenta no solament d'energia, sinó també d'organització (Mosun, 1990 : 87).
En unes altres
paraules, les idees tenen una autonomia pròpia. La seva vida es desenvolupa en
un ecosistema constituït per la cultura i per les ments de la humanitat. La
vida d'una multiplicitat d'idees, la seva confrontació, el seu xoc, les
cooperacions entre elles constitueixen, en conjunt, l'ecologia de les idees.
El mateix val per a
aquelles idees materialitzades que són els productes, amb les seves formes i
les seves funcions. També en aquest cas, una vegada que l'existència els ha
estat donada, assumeixen una vida pròpia, entren en un sistema d'interaccions i
de retroaccions, entre ells i amb l'ambient, fins a assumir, com ja s'ha fet
notar, significats i modalitats d'ús que poden arribar a ser molt diferents
dels previstos pel dissenyador. Aquest fenomen pot ser vist com aquell procés
pel qual el «producte» (entès com un artefacte fortament lligat a les
intencions del dissenyador i del productor) esdevé «cosa» (és a dir, una
entitat dotada d'autonomia i potencialment oberta a les destinacions més
diverses).
El pensament
ecologitzat (i el disseny ecologitzat) és, per tant, el que sap reconèixer
aquesta ecologia de les coses i, en conseqüència, aquesta autonomia seva,
aquesta capacitat d'allunyar-se de les nostres intencions en el moment de fer
el projecte i d'evolucionar, sota l'acció de les interaccions ecosistemàtiques,
vers uns altres significats i unes altres condicions d'existència.
Ecologia de l'artificial i valor de la
complexitat
Mirar l'artificial com un ecosistema significa considerar el pluralisme evolutiu que l'ha conformat. Significa llegir-lo com un polisistema que es construeix per mitjà de la interacció, l'antagonisme, la cooperació, la complementarietat entre múltiples punts de vista, entre múltiples racionalitats. Aquesta manera de
veure les coses proporciona al dissenyador ensenyaments de dues menes: l'un,
relatiu a què cal fer; l'altre, relatiu a com pensar el paper propi.
El primer ensenyament
concerneix el valor de la complexitat dels sistemes tecnològic i dóna la
indicació, pel que fa al disseny, d'actuar per augmentar-la. Mirant la natura,
hom s'adona, de fet, que un ecosistema és més «fràgil» com menor és la
informació genètica de conjunt que s'hi troba; és a dir, com menor és la varietat
dels organismes que hi ha presents. Per similitud, podem dir que alguns
sistemes tècnics o famílies de productes basats en una única racionalitat i en
una única estratègia operativa (si bé molt ben estudiada i optimitzada)
tindrien un comportament anàleg al d'un ecosistema natural compost de poques
varietats d'organismes (si bé molt especialitzats): es tractaria de sistemes
fràgils, ço és, sotmesos al risc de fractures catastròfiques.
La lectura ecològica
de l'artificial, en coherència amb tot el que hem obtingut de la lectura
genealògica de l'artificial, ens duu, per tant, a valorar la complexitat dels
sistemes tècnics; és a dir, a incentivar la copresència de solucions imposades
seguint lògiques diverses i formes diverses de racionalitat. L'articulació dels
sistemes energètics, dels productius, dels mercats i de les autonomies, de les
cultures dins de les quals s'esdevenen el consum i el gaudiment dels béns i
dels serveis, constitueix, de fet, la «riquesa genètica» de l'ecosistema
artificial, la garantia de la seva capacitat d'evolucionar amb continuïtat
malgrat els canvis que es puguin donar en un context més vast.
Ecologia de l'artificial i responsabilitat individual La lectura de l'artificial com a producte de la interacció, ço és, d'antagonisme, de cooperació i de complementarietat entre una multiplicitat d'entitats diverses, ajuda a redefinir el paper del dissenyador. Si la producció de l'artificial és un fenomen complex, els subjectes hi poden dur a terme un paper que és significatiu però no pas decisiu. En unes altres paraules: cada subjectivitat té un pes (i, per tant, una responsabilitat), però cap subjectivitat no està en situació de dominar el sistema sencer. Aquesta combinació entre disseny (és a dir,
intenció subjectiva) i relacions sistemàtiques (és a dir, lleis
suprasubjectives) és la manera d'afrontar la producció de l'artificial, sortint
de les tenalles paralitzants que formen la idea d'un artificial que, com a
producte de la humanitat, pot ser concebut com un disseny unitari (amb el consegüent
deliri de poder del dissenyador-demiürg que dissenya i produeix, sobre la base
d'una única racionalitat, el conjunt de l'ambient, des d'una simple cullera
fins a una ciutat sencera) i la d'un artificial que es produeix autònomament,
segons lleis que no tenen res a veure amb les nostres tries (el dissenyador
dèbil, que se sotmet a les regles del sistema en què opera, siguin quines
siguin, o que, viceversa, es retira a espais marginals de crítica minoritària).
Cada artefacte, cada imatge, cada idea té en
si quelcom de la racionalitat, dels valors, de l'emotivitat de qui l'ha
dissenyat, produït, pensat. Però cadascun és part d'un sistema dinàmic més
ampli i complex: un sistema amb uns equilibris i uns desequilibris i, per tant,
amb una qualitat final que depèn dels conflictes i de les relacions de força
que es generen entre els subsistemes i les parts constituents, en lluita per
garantir la pròpia existència a l'interior dels límits establerts.
Els límits com a oportunitat
La consciència de l'existència dels límits és un altre aspecte important que caracteritza una lectura ecològica de l'artificial. Avui cal passar d'una cultura pensada a
l'interior d'una dinàmica de desenvolupament lineal i continuativa a una
cultura que sigui capaç de pensar-se a si mateixa i de pensar en la
possibilitat de canviar en presència de límits establerts.
D'alguns límits físics (dels recursos, de
l'energia, del territori), a hores d'ara, ja se n'ha pres consciència (si bé
això no significa que ja s'hagin posat a punt els instruments culturals i les
praxis operatives adequades a aquesta nova consciència). Però el concepte de
límit va emergint també en uns altres camps de la producció i del consum
material i immaterial: des dels límits del mercat de les societats industrials
(amb l'evidència de la seva saturació) fins als límits de la semiosfera (amb
l'emergència del tema de la contaminació semiòtica) (Volli, 1988). I no podria ser d'una altra manera: la idea
de límit és coherent amb la d'ecosistema. La lectura ecològica de la realitat,
és a dir, l'extensió de l'aplicació dels models ecològics als camps
d'investigació més diversos, només pot fer palesos en cadascun aquells límits
que són un aspecte constitutiu del model mateix.
Però, una vegada evidenciat el caràcter
coextensiu dels termes «ecologia» i «límit», cal precisar més bé com ha de ser
entesa la idea de límit en el marc d'una visió ecològica de la realitat. A
l'interior d'aquesta visió, el concepte de límit perd, de fet, la connotació
negativa d'«impediment» que té habitualment (l'impediment per a aconseguir un
resultat determinat) i es lliga a la de vincle i d'oportunitat. De fet, al nou
quadre epistemològic, «la llei, com a expressió de vincle, defineix, donades
unes condicions dererminades, els límits del possible. Però no limita
simplement els possibles
[...] el vincle és també oportunitat» (Ceruti, 1986 : 17). El límit, doncs, tal com han observat Ilya Prigogine i Isabelle Stengers, no s'imposa simplement des de l'exterior a una realitat preexistent,
sinó que participa en la construcció d'una nova estructura integrada i
determina per a l'ocasió un espectre de conseqüències intel·ligibles i noves (Prigogine, Stengers, 1981b : 1076).
En l'ecologia de l'artificial, el límit
esdevé així el senyal que indica on, en una certa direcció, acaba el camp del
possible. En aquesta definició se subratlla el fet que el límit no assenyala
l'exhauriment del camp del possible: indica solament la fi del camp del
possible en aquella direcció, la qual cosa significa que hi pot haver moltes més
direccions a prendre. Encara més: com hom pot constatar fàcilment en la
història de la societat, però també en l'experiència subjectiva dels
dissenyadors, sovint l'aparició d'un límit ha estat precisament el que ha
generat i pot generar l'impuls necessari per a cercar en unes altres direccions
i explorar unes noves oportunitats. La descoberta del límit no és, en
absolut, doncs, la fi de la història. Eventualment, però, pot ser-ne un nou
inici.
Es diu que, per a
operar en la perspectiva de la societat sostenible, els dissenyadors han
d'interioritzar el concepte de límit. Tot això és molt cert. La idea de límit a
interioritzar ha de ser la que ara s'ha provat de dibuixar; és a dir, la que es
deriva de l'observació de la natura tal com avui hem après a mirar-nos-la. Si
això passa, la interiorització dels límits (físics i semiòtics) podrà, sens
dubte, il·luminar unes possibilitats noves i impensades.
Bateson, G.
(1972), Steps to an Ecology of Mind, Chandler Publishing Company.
—
(1979), Mind and Nature. A Necessary
Unity.
BOCCHI, G. (1985), «Dal paradigma di
Pangloss al pluralismo evolutivo», in BOCCHI, G., Ceruti, M. (1985).
BOCCHI, G., Ceruti, M. (1985), La sfida della complessitá, Feltrinelli,
Milan.
— (1990), «Gli anni ottanta: un
nuovo inizio. Dalla fine della istoria all'ecologia della storia», Oikos, 1.
Castoriadis,
C. (1988), «Phisise a autonomia», in Ceruti,
M., Laszlo, E. (1988).
Ceruti, M.
(1986), Il vincolo e la possibilitá, Feltrinelli, Milan.
Ceruti, M.,
Laszlo, E. (1988), Physis:
abitare la terra, Feltrinelli, Milan.
Gould, S.
L. (1982), Hen's Teeths and Horse's Toes, Norton, New York.
Gould, S.
J. (1985), The Flamingo's Smile, Norton,
New York. (1993), Bravo
brontosauro, Feltrinelli, Milan.
Jacob, F.
(1981), Le jeu des possibles, Fayard, Paris.
Jantash, E.
(1980), The self-organizing Universe, Pergamon Press, Oxford.
Laszlo, E.
(1988), «Evolucione: II nuovo paradigma», en Ceruti,
M., Lazlo, E. (1988).
Maturana, H.,
Varela, F. (1985), The Three of
Knowledge, New Science Library, Boston.
Morin, E. (1977), Le Méthode. 1.
La nature de la nature, Éditions du Seuil, Paris.
— (1988), «La relacione
antropo-biocosmica», in Ceruti, M.,
Laszlo, E. (1988).
— (1990), «Il pensiero
ecologizzato», Oikos, 1.
— (1991), Le Métbode. IV. Les
idees. Leur habitat, leur vie, leurs moeurs, leur organisation, Éditions du
Seuil, Paris.
PRIGOGINE, I., STENGERS, I. (1981a),
La nuova alleanza, Einaudi, Turin.
—
(1981 b), «Vincolo», in Enciclopedia Einaudi, vol. 14, Turin.
Stengers, I. (1985),
«Perché non può esserci un paradigma della complessitá?», in Bocchi, G., Ceruti, M. (1985).
Volli, U.
(1988), Contra la moda, Feltrinelli, Milan.
Watzlawick, P.
(1981), Die Erfundene wirklinchkeit, R. Riper & Co. Verlag, Munich.
Weizaker, E.
y C. von (1988), «Come vivere con
gli errori. II valore evolutivo degli errori», in Ceruti, M., Laszlo, E.
(1988).
|
Sobre l'autor
ENZIO MANZINI
Arquitecte i Enginyer pel Polit è cnic de Mil à . Vice-president de la Domus Academy, de Mil à , i professor de Tecnologia dels Materials al Polit è cnic. Ha estat conferenciant en diversos seminaris i cursos internacionals.
Col·laborador en diverses revistes de disseny, ha estat autor, entre [...]
Relacionat 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo ENZIO MANZINI Projectar l'ecoeficiència. Del redisseny de l'existent a la projecció d'estratègies industrials/ambientals 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 | articulo GABRIEL SONGEL Natura, disseny i innovació: proposta metodològica |