10
NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ,
1994
Una metàfora darwiniana. Objectes, sistemes artificials i mutacions tecnològiques en una perspectiva evolutivaMés enllà de la fonamental i
irreductible diferència entre el caràcter finalista de l'evolució biològica i
el caràcter intencional de l'activitat humana, entre els processos aleatoris
que regulen les forces naturals i el control directe exercit sobre l'esfera
tecnològica, les idees més generals sobre l'isomorfisme entre biologia i
tecnologia han constituït un objecte de recerca de camps disciplinaris
heterogenis, que n'han desenvolupat els aspectes específics. D'aquests estudis,
alguns són només relativament coneguts, com és el cas de les contribucions
teòriques al concepte de progrés en els sistemes vivents i en els sistemes tecnològics.1
En aquesta direcció, una primera aproximació biotecnològica inaugurava a mitjan
anys trenta, amb els estudis del zoòleg alemany Franz,2 la
utilització de l'estudi comparatiu per a arribar a una comprensió millor de
l'evolució biològica; en aquell cas va ser introduït el terme «progrés
biotècnic», amb el qual es definien les millores estructurals i funcionals dels
organismes que podien ésser mesurats mitjançant llur eficiència.
El significat de progrés en els
sistemes vivents i en la tecnologia va ser objecte d'especulacsó teòrica
específica tot seguit, en particular a la Unió Soviètica, a
partir dels anys setanta i va desembocar en els estudis sobre les similituds
essencials relatives a les tendències comunes cap a la complexitat creixent,
l'augment de l'autonomia, la fiabilitat progressiva.3
Contràriament, els estudis
desenvolupats en el camp de la biònica han gaudit d'una divulgació àmplia i
articulada, camp en què la simulació dels processos vitals ha representat no
solament una aproximació de natura purament cognitiva, sinó un programa
operatiu que permet traduir els isomorfismes entre evolució orgànica i
tecnològica en elements de disseny de l'artificial.
A la base d'aquests diversos àmbits de
recerca, tanmateix, és llegible aquella metodologia comuna que consisteix en el
fet de considerar un sistema biològic pres a examen com el prototip del qual es
pot derivar un model que és successivament interpretat en el projecte o en
l'estudi d'un sistema artificial. El projecte o la interpretació derivats així
no tenen la finalitat de fornir directament la fase resolutòria d'un possible
avenç tecnològic. De fet, una vegada individualitzat un principi biològic que
sembla útil, aquest forneix tan sols un esquema orientariu, una mena de bastida
per a la solució projectiva o conceptual. S'espera que després els
desenvolupaments successius i els increments en una direcció específica
produiran un sistema autònom amb relació al sistema biològic originari del qual
hom havia partit. La biologia, que és la primera de les ciències naturals a
afrontar el tema del disseny, ofereix en aquest sentit un corpus que es
presenta extraordinàriament ric en instruments conceptuals: canvis morfològics,
comportament de sistemes dinàmics, transmissió d'informacions, i també els conceptes
de completesa, coherència, correlació, integració. La premissa indispensable
descansa, naruralment, en la coneixença d'aquella part de la biologia d'on cal
treure el model per a fer possible un procediment que implica una sèrie de
fases successives: la selecció del sistema biològic, que pot ser investigat en
virtut de la compatibilitat amb el seu anàleg artificial; el procés
d'abstracció necessari per a definir els límits del sistema investigat;
l'operació de traducció amb què es produeix la representació del model. De
l'última d'aquestes fases, per tant, és possible passar a la interpretació del
model sobre la base de la construcció d'un sistema artificial corresponent i,
en fi, a la seva verificació. L'acostament analògic pot, a més, donar lloc a retroaccions
positives en el sistema pres com a model i, per extensió, en el camp
disciplinari al qual pertany, que, al seu torn, es pot prestar a unes noves
interpretacions.
Als camps de confrontació descrits
fins aquí —biologia i tecnologia—s'hi ha afegit, almenys, una tercera
disciplina que ha obtingut, a partir de la construcció metafòrica, uns desenvolupaments
autònoms i rellevants: l'economia. L'ús del terme «teoria evolutiva» aplicat
als estudis econòmics, com a alternativa a les teories ortodoxes, ha estat, al
seu torn, el signe que les ciències naturals poden constituir la font de
conceptes clau comuns a camps disciplinaris diversos, perpetuant un acostament
que té un antecedent clàssic en la contaminació entre el pensament de Malthus i
el de Darwin. Contactes fecunds entre biologia i tecnologia han engegat
elaboracions que han investit tant les lleis de la mutació tecnològica com els
modes mitjançant els quals l'esdevenir tecnològic recau sobre les implicacions
econòmiques.4
En una posició difícilment situable
entre l'operativitat de la biònica i la formalització de les teories
econòmiques «evolutives», es col·loca el camp d'aquells estudis especulatius
que, sense gaudir de l'autonomia d'un corpus unitari, poden ser reconduïts a la
denominació de «darwinisme tecnològic»: una denominació que no és segurament
índex de l'organicitat de les contribucions teòriques que recull —d'altra
banda, molt heterogènies—, sinó més aviat d'una aproximació comuna a rellegir,
sobre la base de la metàfora presa de la teoria de l'evolució i traient-ne uns
nous elements de coneixement, la manera com evolucionen objectes i sistemes
artificials.
El significat i algunes possibles
implicacions d'aquesta aproximació constitueixen l'objecte d'anàlisi d'aquest
paper.
Evolució
i tecnologia
En la construcció de tota analogia possible, i, per tant, també les que hi pugui haver entre biologia i tecnologia, entre evolució del que és viu i evolució artificial, ja es deia com és de necessari haver decidit a priori, o potser tan sols intuït, aquella zona més enllà de la lògica i l'experiència on sembla lícit construir la similitud. En conseqüència, per què és possible
pensar que l'àmbit de la mutació tecnològica pot obtenir un increment de
coneixement de l'analogia amb un model, el de l'evolució, provinent de la
biologia?
Algunes regles fonamentals de la
comparació entre l'evolució biològica i el canvi tecnològic n'evidencien, en
realitat, tots els aspectes discutibles. Veritable parany intel·lectual, les
analogies d'aquesta mena ofereixen, en opinió de Stephen Jay Gould, exemples
d'efectes més nocius que útils. El mateix Gould escriu: «Revolució biològica és
una analogia incorrecta del canvi cultural»,5 i això per raons que
no podrien ser més radicals: el ritme de l'evolució cultural té uns temps
enormement, incomparablement més veloços que qualsevol canvi biològic;
l'evolució cultural, en segon lloc, és lamarckiana, amb els resultats d'una
generació que es transmeten directament a la següent i provoquen aquella
velocitat de canvi desconeguda en la natura: l'evolució biològica és, de fet,
indirecta i darwiniana i les característiques favorables són transmeses als
descendents només si casualment s'han originat a partir de canvis genètics. En
fi, l'evolució biològica és un procés de divergència constant, mentre que
l'arbre de la cultura pot segurament divergir en les seves ramificacions; però
també pot convergir, reunificar, recuperar passats reversibles.
Per què llavors, malgrat aquestes
diferències irresolubles que, més que no pas estimular la comparació,
dissuadirien de fer-la, sembla no sols possible, sinó potser fins i tot
profitós recórrer a l'analogia?
La motivació fonamental recolza en el
reconeixement que tant l'evolució cultural, de la qual la cultura material
forma part, com l'evolució biològica són sistemes de canvi històric. Totes dues
són, com suggereix l'arrel de la paraula «evolució», formes d'un desplegament
l'ordre del qual és possible interpretar o reconstruir.
La comparació amb la biologia i alguns
dels seus principis formulats en la teoria darwiniana i en la successiva
síntesi moderna no serveix, per tant, per a explicar el canvi tecnològic. El
que hom demana és, a tot estirar, si dels dos camps disciplinaris diferenciats,
dels dos conjunts d'informació, és possible obtenir-ne elements profunds,
comuns a l'organització de tots dos, de manera que es faci possible reconèixer
els principis d'estructura general que són a la base de tots els sistemes que
evolucionen històricament, cercant les possibles regularitats que governen les
lleis del canvi, amb independència de la naturalesa del sistema considerat.
Per tant, no hi ha cap semblança a
demostrar entre organismes i màquines, entre sistemes natutals i artificials.
Però, davant dels avenços actuals dels estudis epistemològics sobre la naturalesa
general del canvi no solament dels sistemes biològics, sinó també dels
culturals, és plausible creure, com escriu Gould,
que, a la base dels sistemes
estructuralment afins que procedeixen mitjançant regles paleses diverses, hi ha
uns principis generals. La veritable unitat no està en aplicacions errònies
d'aquestes regles evidents (com ara la selecció natural) a àmbits estranys (com
ara el canvi tecnològic), sinó en la recerca de les regles més generals de
l'estructura i del canvi.6
Darwin entre les màquines
L'antecedent més citat i la referència
obligada per a tot estudi orientat cap a la construcció d'una analogia entre
evolució tecnològica i evolució biològica són sempre alguns dels escrits de
Samuel Butler, entusiasta convers a l'evolucionisme de Darwin que n'esdevingué
de seguida un dels crítics més grans i més sarcàstics, ja que preferia unes
posicions més pròximes a les teories de Jean-Baptiste Lamarck. En el llarg i
tortuós recorregut que el va veure de primer com a entusiasta i convençut sostenidor
del darwinisme i després com a aspre opositor i devot lamarckista, Butler
expressà la seva posició en el debat biològic rellegint l'evolució tecnològica
en analogia amb l'evolució natural.
Agrupades principalment a la novel·la Erewhon7 de 1872, aquestes
idees havien estat elaborades un decenni abans i publicades en la forma dels
assaigs «Darwin among the Machines»8 i «Lucubratio Ebria».9
En el primer ja apareixien els elements més importants de la metàfora literària
entre la teoria de l'evolució de Darwin i l'evolució de les màquines: la
introducció de les expressions «vida mecànica», «regne mecànic», «món mecànic»,
reconeixia i sancionava l'autonomia d'un univers que com els regnes animal i
vegetal podia prestar-se a la classificació segons gèneres, subgèneres i
espècies.
El reconeixement d'un món mecànic
específic a semblança del de la natura induïa a més Butler a individuar un camp
d'investigació on fos possible descobrir aquells anells intermedis que lliguen
entre si les seves màquines d'espècie diversa; on fos demostrable que la
selecció operada per l'home exerceix la mateixa funció que la selecció natural;
i on l'estudi d'òrgans mecànics atrofiats o inútils pogués ajudar, en
conseqüència, a reconèixer la descendència de tipus ancestrals passats a una
fase nova d'existència mecànica.10
Els elements que Butler treia a la
teoria de l'evolució per tal de dibuixar la seva comparació metafòrica es
configuraven essencialment en la possibilitat de la reconstrucció genealògica
de la diversificació en el regne mecànic, en l'existència d'un mecanisme
selectiu aplicat per l'home que permet la supervivència del més adaptat en
sentit darwinià i, en fi, en el reconeixement d'un concepte d'ús i de desús —de
matriu lamarckiana-— aplicable a l'evolució dels òrgans artificials.
A aquestes analogies se suma la
referència a la comparació en termes morfològics, individuada en la presumpta
disminució progressiva de mida que d'una manera similar hauria acompanyat
l'evolució de certs invertebrats i el desenvolupament de les màquines,11
que superava l'aparent impossibilitat de comparar la capacitat reproductiva
dels organismes vivents.
El tema central elaborat en aquests
assaigs —el desenvolupament de la tecnologia— torna a aparèixer en els capítols
d'Erewhon, on la teoria de l'evolució és aplicada al camp mecànic amb la
finalitat última de mostrar l'evident absurditat de tractar les màquines com a
organismes i, en conseqüència, els organismes com a màquines; un objectiu que
constituïa una dependència implícita del mecanisme que Butler reconeixia a la
teoria de Darwin.
El punt de partida de la crítica de
Butler és l'analogia convencional entre màquines i organismes. En una
observació fins i tot genèrica, tots dos gèneres mostren, de fet, unes
propietats comunes evidents: tant les màquines com les plantes i els animals
depenen de fonts externes d'energia, tots regulen i controlen les seves
activitats; si bé solament els organismes vivents semblen capaços de
reproduir-se autònomament, és cert, però, que en alguns casos això succeeix
solament sobre la base de la mediació d'uns altres organismes. Si s'ha de
destacar una veritable diferència, aquesta sembla lligada no pas a propietats
intrínseques, sinó a la velocitat diferent a què evolucionen els organismes i
les màquines. Aquestes últimes estan subjectes, de fet, a una evolució molt
veloç que pot fugir del control de l'home, afavorint —tema estimat per Butler—
la supremacia de les màquines.
Més enllà de la ironia de Butler i de
la seva crítica de l'evolucionisme, un tema ulterior, elaborat també a Erewhon,
sembla —revisat amb els ulls del present— clarament anticipador: és la idea
de la màquina com a òrgan extracorpori, prolongació artificial de les
capacitats fisiològiques. Vegeu, per exemple, com es desenvolupa l'analogia
entre estris i òrgans segons Butler:
Mireu l'home que excava amb l'aixada:
l'avantbraç dret s'ha allargat artificialment i la mà ha esdevingut una
juntura. L'empunyadura de l'aixada és com la protuberància que hi ha sobre el
braç, el mànec és l'os afegit i la fulla de ferro oblonga és la forma nova que
adopta la mà, forma que permet al seu sustentador de remoure la terra d'una
manera que amb la seva mà originària seria impossible.
I hi afegeix: «Una màquina és només un membre suplementari; heus aquí la naturalesa i la funció de les màquines.»12 La màquina apareix, per tant, com un estadi superior de desenvolupament de l'home, l'evolució global del qual —coherentment amb les posicions assumides per Butler— acaba per adoptar uns caràcters marcadament lamarckians: les eines de l'home, òrgans extracorporis, es desenvolupen al mateix temps que els òrgans biològics per mitjà d'esforços decidits i no pas de casualitat cega. Ús i desús poden intervenir, a més, en la definició d'òrgans residuals o rudimentaris, dels quals Butler no s'estava de fornir uns exemples significatius tot i que limitats. De la lectura de les metàfores de
Butler, més enllà del seu objectiu i del significat en l'argumentació
específica, n'emergeixen amb claredat alguns temes que justifiquen un primer
nivell d'acceptabilitat d'una lectura evolutiva estesa a la cultura material.
Això és així per la visió de la supremacia de les màquines, o per la idea d'un
desenvolupament de les manufactures i de les màquines segons una sèrie de
desplegaments d'ordre successiu. La intuïció del continuum «home-arto-artificial»
contribueix a definir una nova perspectiva, en què la metàfora clàssica del cos
com a màquina (que al seu torn substituïa històricament la precedent imatge del
cos com a metàfora del cosmos) paradoxalment perd la seva integritat metafòrica
per tal de guanyar una consistència real. L'homologació de qualsevol objecte,
de qualsevol estri o eina a una pròtesi, a allò que pot substituir o potenciar
l'òrgan humà, elimina, de fet, conceptualment, el significat de la metàfora:
cos humà i òrgans extracorporals, no contraposats, des del punt de vista funcional acaben per compartir la mateixa
naturalesa.
Les implicacions i els
desenvolupaments que la modernitat ofereix a aquesta perspectiva són ben
coneguts: la pròtesi és expansiva i substitueix membres miserables, com
testimonia la història de la medicina; o prolonga i potencia l'òrgan humà que
manca, s'orienta a copiar i substituir codis i programes, insinuant-se en el
procés de la vida força més profundament.13
L'analogia darwiniana clàssica: proves i errors
El model sobre el qual es construeix més freqüentment l'analogia convencional de l'evolució de les manufactures s'origina en les tres observacions fonamentals elaborades per Darwin a l'Origen de les espècies. La primera revela com tot ésser viu es propaga naturalment
amb una progressió tan ràpida que, si no hi intervinguessin causes de
destrucció, la Terra
quedaria en poc temps coberta per la progènie d'una sola parella;14
i és conegut com d'aquesta observació
(i del suggeriment de l'assaig de Robert Malthus,15 on s'afirmava
que la societat humana creix a un ritme més ràpid que els mitjans de
subsistència disponibles) Darwin en va treure aquell concepte de «lluita per
l'existència» destinat a constituir un principi d'ordre general en la seva
teoria.
La segona observació important
implica, de fet, que entre els individus de les diverses espècies s'ha
d'esdevenir una lluita per la supervivència, tant en forma de competència entre
els individus joves per assolir la maduresa com en forma d'una superioritat
reproductiva.
La tercera observació dibuixa, en fi,
el concepte de variació: els individus presenten unes característiques
diverses, algunes d'avantatjoses en termes de lluita per la supervivència, unes
altres de no favorables; els individus amb avantatges tenen en aquest sentit
més possibilitats de reproduir-se i de transmetre hereditàriament els caràcters
favorables que posseeixen, mentre que les modificacions no avantatjoses estan
destinades a desaparèixer.
La intuïció de Darwin més rellevant va
ser, tanmateix, haver transformat les diferències entre individus en l'àmbit
d'una espècie en diferències entre espècies en l'espai i en el temps.16
Per tant, atès que el canvi evolutiu representa el resultat de la variació entre
espècies i de les alteracions successives en el temps, Darwin fou capaç de
descriure una mecànica i una cinemàtica del mecanisme de transformació de la
variació, el principi de l'hereditat i el principi de la selecció natural.17
Aquests conceptes clau de la teoria de
Darwin troben una primera i parcial aplicació en el camp de la cultura material
gràcies als estudis sistemàtics de caràcter antropològic i arqueològic sobre
les modalitats amb què les eines han estat produïdes i desenvolupades en les cultures
primitives. Una aproximació que, a partir de les reconstruccions esquemàtiques
de les manufactures, no està mancada d'elaboracions i hipòtesis molt
específiques, com és el concepte d'«ortogènesi de les eines» formulat per
Leroi-Gourhan, el qual, «colpit per l'analogia amb algunes evolucions
paleontològiques», admetia, d'aquesta manera, com a hipòtesi un fet tècnic
general.18
Essent universalment reconeguda la
variabilitat dels productes de l'activitat humana, un pas ulterior en
l'analogia entre evolució orgànica i evolució tecnològica consisteix en la
identificació de l'hereditat amb la còpia.19 Les eines constitueixen
de fet la còpia de models precedents i asseguren la reproducció exacta dels
tipus a l'interior d'unes societats, les primitives, fonamentades en
l'estabilitat no solament social, sinó també de les formes de la producció
material. Aquesta estabilitat pot constituir l'equivalent en termes tecnològics
de l'estabilitat de la forma que confereix l'herència genètica. Tanmateix, fins
i tot en l'estabilitat de les seqüències dels objectes primitius —i en analogia
amb tot el que passa amb els organismes vivents—, és lícit esperar l'aparició
d'alguna petita modificació en les còpies i llegir variacions assimilables a
les descrites per Darwin: val a dir, modificacions mínimes que, si són capaces
de conferir un avantatge, tendeixen a ser seleccionades com a favorables.
Tampoc aquí no és necessari que totes les variacions que sorgeixen en les
còpies siguin avantatjoses. De fet, Steadman observa:
És possible que les variacions siguin
introduïdes simplement d'una manera accidental, a l'atzar, i que el mecanisme
de selecció sigui qui garanteixi la difusió de la característica avantatjosa i
l'eliminació de la desavantatjosa.20
Aquesta primeta forma d'analogia aplicada a les manufactures introdueix també una lectura específica de la relació entre la manufactura i el tipus, entre la còpia i el model. Si el tipus constitueix allò que és
transmès efectivament amb la còpia, és lícit considerar-lo com el conjunt de les
instruccions genètiques transmeses. L'analogia suggeriria alhora que, també pel que fa a les manufactures,
es pot parlar d'un procés de transmissió de les informacions inherents al seu
funcionament i a la seva producció, informacions que concorren a definir el
«model guia» a què l'artesà —és sempre a les societats pre-industrials on es
dirigeix la mirada—- fa referència.
En aquest sentit, la manufactura
concreta no és el que evoluciona, sinó el tipus abstracte a què corresponen les
manufactures específiques. La distinció oferta per la biologia entre genotip,
com a descripció de l'espècie transmesa per herència biològica, i fenotip, que
concreta físicament la informació del genotip, ofereix el model d'una distinció
anàloga entre tipus i manufactura concreta, i introdueix el tema de la
diferència entre variacions hereditàries i modificacions induïdes per
l'ambient. Cal recordar breument com en la natura el genotip, ço és, el conjunt
d'instruccions constituïdes pels gens, és físicament realitzat pel fenotip, el
procés de desenvolupament del qual és, tanmateix, prou flexible per a suportar
els condicionaments directes de l'ambient. Tals variacions induïdes no són,
tanmateix, transmeses als descendents.
Pel que fa a les manufactures, és
anàlogament observable com, tot i existir un tipus abstracte, una forma a
priori, és possible cada vegada realitzar fenotips diversos sobre la base,
per exemple, dels materials disponibles localment. Els factors ambientals, per
dir-ho amb Steadman,
actuant sobre la producció o el
desenvolupament de la manufactura, plausiblement tindran com a conseqüència
canvis o variacions lleugers en la forma entre un objecte d'un tipus determinat
i un altre. (Si aquestes variacions poden ser «hereditàries» en el cas de la
tecnologia, és una qüestió força més complexa.)21
Superant el dubte expressat per Philip
Steadman, és en realitat indiscutible que en els productes de l'activitat
humana —a diferència del que succeeix en la natura— les modificacions i les
variacions induïdes per condicions ambientals específiques poden ser
directament heretades pels productes de les generacions successives.
Dels principis generals de la teoria
darwiniana queda per considerar el nucli veritable, aquell principi de la
selecció narural que conflueix en el procés de prova i d'error, on les proves
(la variabilitat) són assegurades per l'aparició de la variació i els errors
(els no adaptats) són eliminats. L'aplicació metafòrica del concepte de
selecció n'il·lumina la doble utilitat com a instrument conceptual: per una
banda, desenvolupa un paper convencional en la funció de tria intencional
realitzada per l'home o pel mercat respecte als productes de la seva activitat;
per l'altra, obre la perspectiva que Steadman defineix com a analogia
ecològica,22 capaç de llegir l’«adaptació» progressiva de les
manufactures operant en l'escala de les interrelacions entre forma, funció i
ambient.
Una
història natural de les manufactures
A l'interior dels enfoncaments molt diversos en què inicialment s'entrellacen les metàfores de Samuel Butler, les primeres classificacions dels estudis antropològics i els suggeriments de Herbert Spencer, la centralitat de la manufactura com a unitat primària de l'evolució de la tecnologia roman inalterada. En aquest sentit, és possible
reconèixer que una part de les contribucions en la direcció del darwinisme
tecnològic convergeixen inicialment en una veta —destinada a renovar-se en
el temps— que dibuixa l'evolució dels productes de l'activitat humana com a
reconstrucció genealògica de les famílies de les manufactures, on aquests tenen
la mateixa importància que les plantes i els animals en l'evolució orgànica.23
La història natural apareix en aquest
sentit com la font de la qual podem obtenir un mètode o un sistema
classifícatori de generes, d'espècies i de varietats que es presti a ordenar manufactures
a partir de les formes correlatives.
La seqüència del que és simple al que
és complex, del que és homogeni al que és heterogeni, és reconeguda, en els
temps contemporanis, com el principi informador de l'escala del progrés
material. D'aquesta manera, les manufactures més antigues i llurs descendents
poden ser ordenats en sèries progressives i contínues que fan visible
l'evolució de la cultura des dels estadis primitius fins a les formes més altes
de la civilització.
La col·lecció de manufactures de
Pitt-Rivers24 constitueix un dels primers exemples d'organització
científica de la classificació d'un grup de manufactures segons un esquema
evolutiu.
Inspirat possiblement en les mostres
etnogràfiques de la
Great Exhibition, Pitt-Rivers tingué la idea originària d'un
conjunt d'estris, instruments i invencions cap a 1852, quan hom li va
encarregar l'experimentació d'uns models nous de fusells per a l'exèrcit
britànic i la preparació d'un manual d'instruccions. Mentre examinava el
desenvolupament històric de les armes modernes, Pitt-Rivers concentrà la seva
atenció en la gradualitat i la lentitud del procés de perfeccionament,
concretat en petits progressos en el rendiment i en modificacions mínimes en
l'organització conjunta dels components. D'aquí la idea que uns principis
anàlegs governessin el desenvolupament d'unes altres manufactures, i, per tant,
l'interès en la recollida i la classificació per tal de fornir una
reconstrucció de llurs relacions i de llurs orígens històrics.
Tal com passava amb els organismes
estudiats per la història natural, també amb relació a les manufactures es
proposava el problema de les anelles perdudes i de la dificultat a establir en
quina mesura un objecte era idoni per a ser inserit en una seqüència. Entre les
més grans crítiques de la teoria de l'evolució, la que feia referència a les
llacunes evidents de formes intermèdies entre les espècies existents constituïa
des de sempre un punt crític que el mateix Darwin havia anticipat analitzant a l'Origen de les espècies la
imperfecció de les documentacions geològiques. 25
En tot cas, continuava essent premissa
indispensable que la natura no fa salts, que el progrés de l'evolució és sempre
gradual i procedeix per petits perfeccionaments. Pitt-Rivers estimà que aquesta
mateixa evolució gradual es verificava en les manufactures primitives i que tan
sols la desaparició de les formes intermèdies, com l'extinció d'espècies
animals o de vegetals de transició, feia el fals efecte d'objectes «inventats»
separadament i independentment.26 D'una manera anàloga, les invencions
modernes es prestaven a ser llegides com el resultat d'una evolució per petits
estadis, rastrejable tant als estadis intermedis de l'activitat d'ideació com a
les fases d'experimentació.
La forma és en tot cas el principi
ordenador de les seqüències de Pitt-Rivers, en què els estris es mostren en una
successió correlativa organitzada sobre la base d'imperceptibles o de
perceptibles desviacions formals. La imatge que se'n deriva —almenys pel que fa
a les manufactures primitives— és la d'una lenta successió, de la formació de
seqüències que —sense un disseny pre-constituït— sofreixen el procés de
selecció aplicat per l'home, capaç de realitzar manufactutes més idònies per a
finalitats específiques, de descartar els menys adaptats, de modificar
gradualment els «supervivents». En la variació progressiva dels objectes i en
la possibilitat de reconstituir-ne la història hi ha implícita fins aquí una
interpretació del canvi, del tot continuista, destinada amb el temps a ser
objecte de controvèrsies tant en la biologia com en la tecnologia.27
Més enllà de l'adhesió entusiàstica a
la idea de l'evolució de les manufactures, la tasca de Pitt-Rivers mostra els
límits evidents d'una utilització reductiva de la teoria de referència, que
acaba confinada a la reconstrucció «paleontològica» d'alguns tipus d'estris.
Alhora aquests estudis desenvolupen una funció positiva i ofereixen una
concepció original destinada a durar: superat el fervor classificatori que hi
haurà a la base de les múltiples taxonomies dels objectes, allò que queda és,
al capdavall, el reconeixement d'un estatut d'existència de la manufactura que,
a partir d'entitats inertes que responen a una necessitat, esdevé una fase
significativa d'una seqüència que es pot recórrer cap enrera pas a pas, cap a
la gènesi de la mateixa manufactura.
Genètica
de l'objecte industrial
Quasi un segle més tard de la classificació de Pitt-Rivers, allò que pot ser definit com una genètica dels productes industrials pren forma completa en el treball d'Yves Deforge, en què la comprensió de l'objecte industrial passa a través de l'apropiació d'una dimensió evolutiva que esdevé la condició essencial per a la reflexió sobre les tècniques industrials i sobre els productes que se'n deriven.28 A diferència de la major part de les
analogies utilitzades fins aquell moment, per a Deforge la integració del
concepte d'evolució s'esdevé per mitjà del desenvolupament de veritables
instruments operatius, bé que rudimentaris: les nocions de descendència
genètica, de llei d'evolució, de xarxes de relacions de l'objecte amb el sistema
de què forma part.
La descendència genètica de l'objecte
industrial sembla constituïda per objectes que tenen la mateixa funció d'ús i
que posen en pràctica el mateix «principi». Per a això últim ha estat
introduïda una definició específica, ço és, la d'essència tecnològica, que es manifesta mitjançant les
solucions i les formes, que ho fan situar entre l'expressió del problema i la
solució assolida.29 El principi constitutiu d'una línia genètica, en
conseqüència, pot ser individuat en una patent d'invenció o —més lliurement— en
un tipus, si bé el fonament no deixa mai de ser el fenomen químico-físic
activat pel mateix objecte. Pel que fa a l'automòbil, el principi que en
fonamenta una descendència podria ser un tipus estable, o bé un component
fonamental com ara el motor i les seves modalitats de funcionament, o fins i
tot una característica estructural. Una vegada individual el principi de
referència, la línia genealògica es presenta com l'ordenament cronològic
d'objectes que comparteixen una mateixa funció d'ús. Des de l'origen d'una
línia fins al seu abandonament o la seva interrupció, els objecres que en
formen part segueixen una successió que va en la direcció de perfeccionaments
successius. Aquestes millores que s'introdueixen en l'àmbit dels objectes
artificials són
una mena de formalisme pel qual
l'adaptació a l'ambient, els avenços i les regressions, les convergències i les
divergències de les línies no serien sinó microevolucions a l'interior d'una
línia d'evolució general.30
Un segon instrument conceptual formulat per Deforge, les lleis de l'evolució, remet a l'existència de moltes descendències evolucionades d'objectes industrials, les solucions de les quals constitueixen exemples d'autonomia progressiva i de concreció. La introducció d'aquest últim terme està en relació directa amb aquell procés «de l'abstracte al concret» elaborat per Gilbert Simondon en l'anàlisi de l'evolució dels objectes tècnics. En la formulació de Simondon, l'objecte tècnic progressa cap a solucions en què les funcions entren en relació recíproca, es complementen, es confonen, es fonen les unes amb les altres fins a constituir un conjunt de formes i funcions orientat cap a la integració total, cap a una clausura progressiva del sistema que constitueixen. Al marge de la integració progressiva,
els objecres presenten, a més, un augment de l'autonomia de funcionament que es
tradueix en una tendència a l'autoregulació —en estreta analogia amb els
organismes vivents—, entesa aquesta com una capacitat de resposra a les
pertorbacions internes i externes, a la millora de les relacions físiques entre
les parts, fins a una relativa capacitat d'autosuficiència que «naturalitza»
l'objecte, que pot mostrar-se capaç de produir autònomament l'energia per al
funcionament o de reparar-se. L'evolució des de la forma primitiva de l'objecte
tècnic, la forma abstracta en definitiva, fins a la concreta permet —per dir-ho
amb Simondon— enunciar lleis que, com s'ha vist, descriuen un procés que va en
la direcció de la reducció de les dimensions de l'autonomia energètica.31
Deforge recondueix les mateixes lleis evolutives de l'autosuficiència, de
l'autoregulació i de la correlació de les parts a un concepte més general
d'«auto-adaptació»,32 on pren forma la imatge d'una unitat integrada
composta tant per l'objecte industrial com pel seu ambient.
Un tercer instrument conceptual
introduït per Deforge respon, de fet, a la necessitat de reconstruir —en una
fase específica de l'evolució d'un objecte industrial— la xarxa de les
relacions que aquell objecte estableix amb el seu entorn, val a dir l'ambient
més ampli del qual formen part el sistema de producció, el de consum, el
d'utilització. Un punt de vista i un mètode que són propis de l'estudi de
fenòmens que s'estenen en llargs períodes de temps i que ajuden a definir el milieu
associé del fenomen considerat,33 que
en aquest cas es configura com la xarxa de les relacions recíproques que
l'objecte realitza amb cada subsistema del més ampli sistema industrial. Si,
dels instruments proposats per Deforge, els dos primers admeten una visió
diacrònica i sincrònica de l'evolució de les descendències dels productes
industrials (els quals apareixen com el resultat tant del context de què formen
part com d'un continuum genètic), és, però, l'últim el que, amb la hipòtesi
de la reconstrucció de l'ambient associat a l'objecte, prefigura els
desenvolupaments d'una visió sistemàtica. I si, en realitat, aquesta perspectiva
global queda —a l'estudi de Deforge— només esbossada, els punts de vista comencen,
almenys, a multiplicar-se, de manera que els productes i les seves genealogies
evolucionen a l'interior d'un sistema de producció: les màquines, dins d'un
sistema d'utilització; els objectes, dins d'un sistema de consum, dibuixant
així les lectures parcials i múltiples destinades, sobre la base de
contribucions teòriques contemporànies o una mica posteriors, a confluir en una
visió unitària de les aproximacions sistemàtiques.
De la demografia dels objectes a les espècies tècniques
En la hipòtesi de construcció d'una teoria dels objectes amb caràcter sociològic, Abraham Moles introduïa fa alguns decennis el concepte de «demografia dels objectes», en el sentit etimològic de la descripció de poblacions i de les variacions relatives. A l'interior d'una aproximació classificatòria dels objectes, sobre la base d'una analogia voluntàriament forçada, es prefiguren espècies i subespècies, taxes de reproducció dels objectes, durada mitjana de vida, taxes de natalitat i de vellesa dels productes, fins a arribar a un possible acostament entre la idea de manutenció dels objectes i la de prevenció mèdica.34 Les característiques de la demografia dels productes artificials dibuixada per Moles, i dels possibles mètodes classificatoris implícits,35 llavors ja conduïen almenys a dues menes de consideracions útils per a una interpretació sistemàtica: en primer lloc, la mateixa introducció de la noció de demografia prefigurava una obertura ecològica en el sentit de la disciplina que considera l'equilibri de les espècies, de les seves relacions, de les modificacions de les unes respecte a les altres. Des d'aquest punt de vista, les poblacions d'objectes semblaven un camp il·limitat d'anàlisi al qual calia acostar-se amb instruments interdisciplinaris. En segon lloc, aquelles mateixes poblacions presentaven —àdhuc per a un observador superficial— un problema desconegut per l'ecologia tradicional: l'aparició contínua i accelerada de noves espècies artificials, contraposades a la relativa fixació de les espècies vivents. El significat classificatori que Moles
pretenia donar a les espècies artificials s'arrenglera almenys al costat d'una
altra definició formulada en els mateixos anys: el concepte d'«espècie
tècnica», elaborat al clàssic treball de Gilbert Simondon,36 que utilitza un repertori terminològic
pres del camp biològic per a construir —en la línia de l'analogia però amb
autonomia disciplinària completa— els modes per mitjà dels quals l'objecte tècnic
defineix el seu estatut d'existència.
L'espècie tècnica defineix en aquest
sentit una primera i sumària distinció entre els objectes prenent per base llur
finalitat pràctica, distinció que, segons Simondon, proporciona una
especificitat il·lusòria37 atès que l'ús reuneix
estructures i funcionaments molt diferents.
Si la individualitat de l'objecte
tècnic descrit per Simondon, l'especificitat en el sentit de pertinença a una
espècie, es mostra inestable, això reforça amb fermesa la idea que tot objecte
tècnic es defineix mitjançant la seva gènesi.38 La lectura de Simondon té el mèrit de permetre un
alliberament del sentit convencional de pertinença a una espècie que precedeixi
l'operació de classificació. La utilització del que s'anomena un mètode genètic
té, de fet, l'objectiu primari d'evitar l'ús d'un model classificatori que
altrament intervindria després de la gènesi dels objectes per repartir-los tots
en gèneres i en espècies.
Al contrari, l'objecte tècnic és vist
en la dimensió dinàmica de la seva evolució: com en una línia filogenètica,
l'objecte conté en si estructures i esquemes que en determinen els
desenvolupaments successius. L'evolució prefigurada per l'anàlisi de Simondon
es mou en la direcció de pocs tipus específics, que són el resultat d'un procés
de diferenciació i d'organització progressiva. Però, com tota evolució, aquesta
també planteja el problema de l'origen absolut, que a l'examen de Simondon pren
la rorma de l'origen d'una realitat tècnica específica. L'inici absolut és així
reconduït a un acte inventiu. El naixement d'una descendència d'objectes
tècnics és marcat per un acte sintètic d'invenció que origina una essència
tècnica.39 Aquesta
essència és recognoscible per la seva estabilitat a l'interior d'una línia que
evoluciona i per la seva capacitat per a produir estructures i formes per
«saturació progressiva». De fet, l'objecte tècnic primitiu és comparat amb un
sistema no saturat els perfeccionaments successius del qual constitueixen les
fases vers la saturació del conjunt: d'aquí la imatge de l'objecte com a
posseïdor d'una «fecunditat» pròpia d'una «no-saturació» que li permet accedir
a la posteritat. Si l'objecte sembla patir canvis i alteracions de l'exterior,
són en realitat les fases d'una progressió que dóna forma a una família que té
com a progenitor l'objecte tècnic primitiu. Una evolució que sembla d'aquesta
manera definible com a «evolució tècnica natural».40
Regne tècnic i tecnoevolució
Gilbert Hottois, en canvi, ha introduït l'especificitat de la tècnica com a «regne»41 observant-ne la tendència intrínseca a constituir-se en un àmbit autàrquic, aïllat i contemporàniament orientat cap a la proliferació i l'assimilació d'allò que l'envolta. Si és veritat que la tècnica tendeix a substituir-se en algunes parts de l'ecosistema natural on s'insereix, si la universalitat de l'ambient tècnic està en situació de produir la imatge d'una altra natura,42 sembla lícit definir-ne l'àmbit com un regne, a imatge del regne animal i del vegetal. L'ús del terme «regne» no serveix aquí
per a definir uns límits, sinó per a evocar una imatge d'homogeneïtat orgànica,
d'especificitat, de dinamisme de creixement, d'autonomia i de diferència, en
què la tècnica és recognoscible. L'autonomia del regne tècnic no és sinònim
d'absència d'intercanvis amb els altres regnes, ben al contrari: la
confrontació de bioevolució amb tecno-evolució43 es pot revelar esclaridora.
En un primer nivell, l'analogia entre
totes dues formes d'evolució sembla fonamentada en trets intuïtius comuns: la
continuïtat morfològica que integra les novetats i perpetua les formes
antigues (l'evolució d'una espècie correspondria en aquest sentit a l'aparició
d'una manufactura); l'ocupació dels nínxols ecològics segons una accepció
sistemàtica que és aplicable tant a la vida com a la tècnica (si, d'una banda,
és possible assistir a la supervivència d'una espècie vivent en el microhàbitat
apropiat, d'una altra, una espècie tècnica tan sols és concebible a l'interior
d'infraestructures que n'asseguren els processos reproductius, la conservació,
l'alimentació); un principi general de la lluita per la supervivència (en què
el més adaptat s'imposa igualment en el món biològic i en el de la tecnologia);
la tendència a la morfofília, és a dir, a l'extraordinària abundància de
formes, de variacions intraespecífiques, no sempre justificades per les
exigències de funció i d'adaptació; l'abundància de creacions que no sempre
troben aplicació (d'una banda, les variacions desfavorables o recessives; de
l'altra, les patents); la naturalesa combinatòria de les innovacions (que tant
en biologia com en tecnologia pot reorganitzar tot allò que ja existeix); la
presència de períodes d'estabilitat i equilibri evolutiu, les discontinuïtats
sobtades i els salts de les mutacions (el pas a un nou sistema teòric o
l'aparició d'una espècie nova d'objectes tècnics); en fi, la idea d'evolució
com a procés que es va fent progressivament més complex.44
Quines perspectives obre un
procediment analògic d'aquest caràcter?
Gilbert Hottois formula la hipòtesi
des de múltiples plans de lectura. En primer lloc, seguint les traces de la
hipòtesi d'un origen, per dir-ho d'alguna manera, zoològic de la tècnica, com
ara la formulada per Leroi-Gourhan,45 és possible enfonsar les
arrels de l'aparició de la tècnica en la mateixa bioevolució, d'on trauria una
continuïtat de principi entre natural i artificial. En segon lloc, les
semblances formals permeten reconstruir les etapes d'una tecnoevolució
assimilable per analogia a les bioevolucions.
En fi, sembla legítim formular la
hipòtesi que les transformacions que la tècnica pot induir són susceptibles
d'adquirir un caràcter mutacional i pròpiament evolutiu, completament diferent
de la continuïtat implícita en les transformacions culturals i històriques.46
La perspectiva evolutiva invita en aquest sentit a introduir la categoria de la
discontinuïtat, de l'allunyament, de l'estranyament —pròpia, justament, del
concepte de mutació pres de la biologia—, que, com observa Gilbert Hottois, es
presenta com a infinitament més profunda que qualsevol hiat històric.47
En aquest sentit, la històtia de la tècnica no sembla haver conegut mai la
discontinuïtat i el profund sentit de fractura que la mutació comporta.
Contemporàniament, la mateixa
perspectiva evolutiva s'oposa a una concepció del creixement tècnic com un
seguit d'innovacions puntuals, monolítiques, quasi «insulars» com les defineix
Hottois. La visió que el procés tècnic provoca és, doncs, una visió complexa:
el creixement esdevé una «proliferació combinatòria que actua en tots els
sentits», en què cada nova invenció se situa a l'encreuament de múltiples
vectors tècnics, en què cada expansió és fruit de forces i potencialitats que
pertanyen a l'àmbit tècnic en el seu conjunt. Un procés que pot ser assimilat a
una forma d'autoacreixement quasi espontani, producte d'una combinació
proliferadora, «aleatòria i causal alhora»,48 que proposa la imatge
d'una physis i assenyala la profunda diversitat d'aquesta visió del
regne tècnic respecte a les concepcions tradicionals, ancorades en el dinamisme
creador de la subjectivitat individual.
Per un significat neodarwinià de «tecnologia»
El mateix concepte de tecnologia, entès com el conjunt d'una població de sistemes materials i no materials, ha pogut ser col·locat en una perspectiva neodarwiniana, els fonaments teòrics de la qual són representats per la síntesi de gradualitat i discontinuïtat de l'evolució. La tecnologia es mostra particularment
adaptada per a unes tals aplicacions, sobretot si l'entenem, com escriu Luciano
Gallino,
com un conjunt d'òrgans, i, més
analíticament, de trets, propietats o caràcters, subjectes a variacions
contínues que són acceptades o transmeses d'una manera diferent per les
poblacions humanes.49
La interpretació de Gallino proposa en aquest sentit que cada sistema tecnològic i les seves rèpliques successives es modifiquin gradualment en el temps, de manera que en un moment donat una «població» tecnològica presentarà una distribució de variants diferent dels moments precedents: allò que darwinianament s'entén per evolució i que en la síntesi moderna es defineix com a microevolució. La possibilitat que apareguin uns sistemes capaços d'introduir processos i funcions estructuralment nous no és de cap manera absent d'aquesta lectura. Gallino escriu: «El que es defineix com a macroevolució és l'equivalent als salts tipològics de l'ésser viu, i hi ha bones raons per a creure que no és derivable de la microevolució.»50 Un fenomen, el del salt, destinat a donar lloc a sistemes tecnològics que, tot i obeir a la lògica de la supervivència del més ben adaptat, poden substituir els precedents, però també conviure-hi, creant unes posicions complementàries. La lectura de Gallino demostra com el
recurs a un model evolutiu (en què convergeixen el pensament clàssic darwinià i
els elements de la síntesi moderna) per a la interpretació de fenòmens no
biològics pot anar més enllà del significat heurístic del procediment metafòric
per obrir-se a la perspectiva més àmplia de la visió coevolutiva que veu la
biologia, la tecnologia i els processos socials i culturals com anelles d'una
evolució general.
La transposició, proposada pel mateix
Gallino, del concepte d'«Idoneïtat biològica» al camp tecnològic representa un
desenvolupament ulterior d'aquest enfocament.
A la definició formulada per Medawar,51
en biologia la idoneïtat es configura com una funció combinada que comprèn tant
la supervivència d'un individu com la multiplicació de la progènie. Això
significa que, com més temps sobreviu un individu, més ampli és el període de
potencialitat reproductiva. Tot element —funcional, morfològic o adaptatiu—
destinat a fer créixer la idoneïtat d'un individu o d'una població pot
constituir una adaptació que pot ésser transmesa als descendents o que es pot
perdre. A més, a l'interior d'una població poden aparèixer uns trets
completament nous. En conseqüència, «una població que exhibeixi una distribució
de trets variants significativament diferent en comparació de la població de
què és descendent haurà sofert una evolució».52
Una lògica anàloga sembla aplicable
també als sistemes tecnològics, considerant que els actuals descendeixen dels
precedents i presumiblement constitueixen els progenitors dels futurs, i que
tals sistemes hi contribuiran d'una manera més rellevant que no pas uns altres.
En aquest sentit és aplicable un concepte anàleg d'idoneïtat tecnològica, que
implica la interacció de tres ordres de poblacions: organismes humans, sistemes
tecnològics i sistemes sòcio-culturals, a l'interior d'un circuit coevolutiu on
les poblacions humanes influeixen en la idoneïtat dels sistemes tecnològics i,
per mitjà d'aquests, en l'evolució biològica i la sòcio-cultural. Com escriu
Gallino,
organismes del primer ordre (éssers
humans) utilitzen selectivament organismes del segon (sistemes tecnològics) per
a reproduir-se ells mateixos i per a reproduir organismes del tercer ordre
(sistemes sòcio-culturals) [...]; actuant així, acceleren l'evolució dels
sistemes tecnològics, i la seva dependència d'aquests, amb efectes a la llarga
sobre la pròpia probabilitat de supervivència col·lectiva. Aquest circuit fins
ara no ha estat el producte d'un disseny intencional, ni hi ha signes que
l'estigui esdevenint; és més aviat el producte emergent d'innumerables
seqüències de tries individuals. Per mitjà de les seves tries tecnològiques, cada
actor social concorre a determinar el futur de la seva espècie.53
Les poblacions tecnològiques que descendiran de les actuals seran el resultat d'aquestes tries, realitzades a l'interior d'una relació entre tecnologia i societat que «transita per estats d'equilibri intermitent»54 en el procés de coevolució entre biologia i cultura. Els estats d'equilibri poden ser descrits com els estadis d'una evolució, de la qual podem dir que procedeix per aparicions successives de poblacions tecnològiques. Afirmar que un estadi tecnològic precedent fa possible l'estadi següent sense formar-lo significa, a més, reconèixer un cert grau de discontinuïtat —i, amb aquesta, un possible caràcter mutacional— tradicionalment absent de qualsevol reconstrucció històrica del canvi tecnològic. A la idea d'aparició, tanmateix, hi va lligada la d'integració, ja que l'aparició d'una població tecnològica no necessàriament implica la desaparició de la precedent. Una distància insuperable separa
aquesta lectura sistemàtica de l'evolució tecnològica, de les metàfores
literàries i de les reconstruccions genealògiques dels objectes. Hi ha,
tanmateix, un punt de contacte cap al qual, a escala diversa, els fenòmens
considerats semblen convergir.
Quan Samuel Butler, «quasi espantat
per l'immens desenvolupament assolit pel món mecànic»,55 prefigurava
unes màquines pares i mares d'unes altres màquines, màquines dirigides a la
supremacia, màquines autònomes, anticipava amb l'èmfasi literari vuitcentista
aquesta visió de la tecnologia com a sistema «autotèlic» que la modernitat
afronta en tota la seva extensió.
Prefigurant la mateixa imatge que
Butler, Gallino escriu avui: «Els sistemes tecnològics potser no operaran mai
entre nosaltres expressant una consciència i una voluntat pròpies»;56
però, al marge de les metàfores i en vista de les dinàmiques coevolutives, els
mateixos sistemes semblen evolucionar en aquests casos principalment en funció
dels «seus» interessos reproductius i no pas dels sistemes biològics i
sòcio-culturals de què són una part integrant. La dependència dels sistemes
humans de la tecnologia arriba fins al punt d'assignar, com escriu Gallino,
«una prioritat absoluta al manteniment de les condicions de supervivència dels
sistemes tecnològics». Això pot reclamar la imposició als individus i als grups
de comportaments que disminueixin la seva idoneïtat biològica i cultural
(definits així com un gegantí mecanisme entròpic que, d'una banda,
introdueix constantment novetats que s'autoorganitzen i, de l'altra, sostreu
flexibilitat al sistema més ampli de què forma part i l'empobreix) i acabin no
essent més controlables en el seu conjunt, com si depenguessin d'unes
dinàmiques propulsives autònomes.57
Natura morfogenètica de la innovació
L'adopció d'un paradigma evolutiu per a l'estudi no tan sols dels mecanismes del canvi tecnològic sinó també del sistema econòmico-industrial en la seva globalitat és motivada, al seu torn, per raons d'ampli abast: de fet, el capitalisme industrial ha estat considerat com un sistema intrínsecament evolutiu,58 capaç de contenir en el seu interior els elements i les forces d'un canvi autopropulsiu capaç de modificar tant els sistemes tecnològics com els engranatges econòmics i culturals. En la hipòtesi d'una teoria evolutiva
de la producció industrial, la relectura del procés innovatiu té un paper
fonamental: si, en realitat, els possibles processos genètics del que és
nou poden tenir origen, tal com s'entén tradicionalment, en exigències o
objectius econòmics, és cert, però, que això s'esdevé a l'interior d'una trama
«multicausal» d'esdeveniments.
El que és nou —ha estat observat— no
es produeix, en definitiva, al laboratori obsolet de la teoria de l'empresa
tradicional, on les causes del canvi econòmic són sempre exògenes i l'adaptació
a aquests impulsos externs succeeix amb variables purament endògenes.59
La superació de la concepció tradicional fonamentada en variables exògenes (com a motor del canvi) i variables endògenes (efectes) s'ha acomplert admetent una concepció sistemàtica de la producció industrial i de l'ambient en què opera. En aquest context, el canvi té lloc amb relació a impulsos econòmics i no econòmics, i, per tant, dóna forma a efectes econòmics i no econòmics, sense alterar el sistema en el seu conjunt. Ara bé, el pas d'una concepció
sistemàtica del sistema industrial a una concepció evolutiva va més enllà i
implica el reconeixement d'un procés innovatiu que
no reprodueix el sistema tal com és,
sense variar les estructures, les regles de comportament i els valors propis de
l'engranatge sistemàtic en un cert moment, sinó que actua com a element d'un
canvi del mateix sistema, de «producció» de la identitat del sistema en els
diversos moments.60
Al quadre de les recerques i de l'anàlisi experimental sobre l'economia de les noves tecnologies61 ja han estat individuats uns elements específics que poden concórrer a la formulació d'una teoria de la innovació sobre el model del paradigma evolutiu. Per exemple, el concepte de «morfogènesi» ha estat introduït com a producció de formes complexes (innovacions complexes) que es distingeixen tant de les tradicionals innovacions puntuals com dels processos de transició. Per morfogènesi s'entén en aquest cas la capacitat d'un sistema per a crear al seu interior unes noves formes estructurals. En la concepció evolutiva, per tant, el canvi no constitueix una pertorbació d'estructures que romanen invariades, sinó una que es presenta com un recurs del sistema mateix. En aquest sentit, el terme «evolució»
esdevé sinònim de la trama de connexions que lliga innovacions puntuals i
processos de transició, realitzant unes noves formes sistemàtiques en el camp
tecnològic. D'aquí la funció morfogenètica, justament com a producció d'ordres
nous.
A diferència, doncs, de les
innovacions que no canvien el sistema en el seu conjunt i dels processos que,
tot i ser complexos, «dissenyen canvis que comencen i acaben sense donar
continuïtat al canvi»,62 el veritable objecte d'anàlisi d'una teoria
evolutiva del canvi tecnològic es dibuixa en un tipus nou d'innovació que
representa un procés complex capaç d'organitzar macromutacions. En estreta
analogia amb les ciències naturals, les innovacions concretes apareixen
d'aquesta manera lligades per un disseny evolutiu que permet l'acumulació de
micromutacions, les quals, al seu torn, produeixen formes complexes que es
refermen en substitució de les precedents.63
1. Urbanek, A., "Morpho-Phisiological Progress», dins
Nitecki, M. E., Evolutionary Progress, The University of Chicago Press,
Chicago, 1988, p. 209.
2. Franz, V., «Zum jetzigen Stand der Theorie von
biotech-nischen Fortschritt a der Pflanzen und tiergeschichte», Biologia
Generalis, 19 : 3
(1935).
3. Cfr. Zavadski, K. M., «On the Progress in Living and
Technical Systems», dins Zavadski, K. M., i Meleschenko, Y. U. (eds.), Theoretical
Problems of Progressitve Development in Living Nature and Technology, Nauka, Leningrad, 1970, pp.
3-38.
4. Vegeu, per exemple, Di Bernardo, B.; i Rullani, E.,
"Evoluzione: un nuovo paradigma per la teoria dell'impresa e del
cambiamento tecnologico», Economia e Politica industriale, 42, 1984, pp. 39-106.
5. Gould, S. J., «Il
pollice del panda della tecnologia», a
Bravo Brontosauro, Feltrinelli, Milà, 1992, p. 63.
6. Ibid., p. 64.
7. Butler, S., Erewhon, Londres, 1872.
8. Cellarius, pseud. de Butler, S., «Darwin among the Machines»,
The Press, Christchurch,
Nova Zelanda, 13 de juny de 1863. Ampliat i reescrit, l'assaig va ésser tornat
a publicar després amb el títol de «The Mechanical Creation», The Reasoner, Londres, juliol de 1885. La
traducció italiana a la qual aquí es fa referència és la continguda a I classici
Adelphi, 1963-64,
Adelphi, Milà, 1964, pp. 141-150.
9. Butler, S., «Lucubratio Ebria», The Press, Christchurch, Nova Zelanda,
29 de juliol de 1865.
10. Cfr. Butler, S., «Darwin e le macchine», op, cit., p. 143.
11. «És cert que en els nostres dies ja hi ha màquines que
serveixen per a portar al món unes altres màquines, i que esdevenen els pares i
les mares d'unes altres màquines, sovint de la seva mateixa espècie» (Butler,
S., «Darwin e le macchine», p. 148).
12. Butler, S., Erewhon, Adelphi, Milà, 1965 i 1975, p. 198.
13. Cfr. Attali, J., L'ordine Canibale. Vita e morte della
medicina, Milà,
Feltrinelli, 1980, p. 247.
14. Darwin, C., L'origine delle specie, Bollati Boringhieri, Torí,
1967, p. 133.
15. Malthus, R., Art Essay on the Principle of Population, Londres, 1798.
16. Cfr. Lewontin, R. C., «Evoluzione», Enciclopedia Einaudi, vol. V, Einaudi, Torí,
1978, p. 1013.
17. Ibid., p. 1014.
18. Cfr. Leroi-Gourhan, A., Il gesto e la parola. Tecnica
e linguaggio, vol.
I, Einaudi Torí, 1977, p. 159.
19. Cfr. Steadman, P., L'evoluzione del design. L'analogia
biologica in architettura e nelle arti applicate, Liguori, Nàpols, 1988, p. 112.
20. Ibid.
21. Ibid. pp. 113-114.
22. Steadman, P., op. cit., p, 89.
23. Cfr. Basalla, G., L'evoluzione della tecnologia.
Cause, modalità e effetti del progresso tecnologico, Rizzoli, Milà, 1991, p.
49.
24. Cfr. Pitt-Rivers, Augustus-Henry (Lane Fox), The
Evolution of Culture and Other Essays,
Oxford, 1906.
25. Darwin, C., op. cit., p. 371.
26. Cfr. Steadman, P., op. cit., p. 124.
27. Cfr. Balfour, H., introducció a Pitt-Rivers, A., op. cit., pp. vii-viii.
28. Deforge, Y., Technologie et génétique de l'objet
industriel, Maloine,
París, 1985.
29. Ibid., p. 101.
30. Ibid., p.72.
31. Vegeu tot el primer capítol del clàssic treball de
Simondon, G., Du mode d'existence des objets techniques, Aubier Montaigne, París,
1969.
32. Cfr. Deforge, Y., «Simondon et les qüestions vives de
l'actualité», epíleg a Simondon, G., op. cit., ed. 1989, p. 284.
33. El terme milieu associé té com a introductor
absolut Simondon, G., op. cit., p. 57.
34. Cfr. Moles, A., «Object et communication», dins AA. DD., Les
objets. Communications, n.
13, Éditions du Seuil, París, 1969, p. 11 (tr. esp. «Objeto y comunicación», dins Comunicaciones.
Los objetos, Tiempo
Contemporáneo, Buenos Aires, 1971).
35. Ibid., p. 10.
36. Simondon, G., Du mode d'existence des objets techniques, op.
cit.
37. Ibid., p. 19.
38. Ibid., p. 20.
39. Ibid., p.43.
40. Ibid.
41. Cfr. Hottois, G., Le signe et la techniqne. La Philosophie à
l’épreuve de la technique, Aubier
Montaigne, París, 1984, p. 120.
42. Cfr. Ellul, J., Le systéme technicien, Calman-Lévy, París, 1977, p. 350.
43. El terme «tecnoevolució» ha estat introdut per Lem, S., Summa
Technologiae, Insel, Frankfurt am Main, 1976.
44. Cfr. Hottois, G., op. cit., pp. 129 i ss.
45. En la primera
aparició d'estris i de manufactures és possible llegir-hi un prolongament
directe de l'evolució de la morfologia i de les funcions biològiques. Vegeu a
propòsit d'això Leroi-Gourhan, A.,
op. cit.
46. Hottois, G., op.
cit., p. 132.
47. Ibid., p. 135.
48. Cfr. Ellul, J., op. cit., pp. 229-248.
49. Gallino, L., L’attore sociale. Biologia, cultura e intelligenza artificiale, Einaudi, Torí, 1987, p. 181.
50. Ibid., p. 182.
51. Medawar, P. B., «The Meaning of Fitness and the Future of
Man», dins Cohen, Y. A., Man in Adaptation. The Biological Background, Aldine, Chicago, 1974, 2a.
ed., pp. 30-40.
52. Cfr. Gallino, L., op.
cit., p. 185.
53. Ibid., p. 186.
54. Ibid., p. 191.
55. Butler, S., «Darwin e le macchine»,
op. cit., p. 142.
56. Gallino, L., op. cit., p. 207.
57. Ibid.
58. Di Bernardo, F., i Rullani, E., op. cit., p. 43.
59. Ibid., p. 47.
60. Ibid., p. 49.
61. Ibid., p. 52.
62. Ibid.
63. «És aquest procés
—subratllen Di Bernardo i Rullani— el que té valor evolutiu i que representa un
objecte d'estudi diferent del de la teoria tradicional de l'empresa i de
l'emprat en les teories més habituals sobre la innovació» (Ibid., p. 58).
|
Sobre l'autor
SILVIA PIZZOCARO
Doctora en Arquitectura per la Facultat d'Arquitectura
del Politècnic de Milà. Membre del grup de recerca «Projecte, producte, ambient»
dirigit per Ezio Manzini.
Relacionat 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 HERMANN HAKEN Sinergia: quins són els principis bàsics de l'autoorganització a la natura? 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 CARMELO DI BARTOLO Un diàleg entre materials i ambient. Dissenyar la protecció: observació, models, solucions en la tasca del Centre de Recerques de l'Institut Europeu de Disseny 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 W. HENNICKE JÜRGEN Lleuger i ampli. Aspectes sobre el disseny i la construcció d'àmplies estructures lleugeres 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 YVES COINEAU, BIRUTA KRESLING Biònica i disseny: testimoniatges de l'evolució d'aquest acostament 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 ENZIO MANZINI Physis i disseny. Interaccions entre natura i cultura 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 GILLO DORFLES El disseny entre l'objecte natural i l'objecte artificial 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 EDUARDO SESTI DE AZEVEDO Disseny i ambient, estratègia i projecció 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 JORDI FARRÉ, ENRIC SAPERAS La televisió: una finestra oberta al món? 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 GABRIEL SONGEL Natura, disseny i innovació: proposta metodològica 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 WERNER NACHTIGALL Creació de forma i biònica: disseny biològic |