ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY,
1995
| articulo
Principis per a una estètica de la sostenibilitatEufòria i disfòria: cap a un gir ecològic
Sovint, amb l'ús d'unes expressions o paraules
determinades es manifesten els signes de canvis socials i culturals en curs. De
vegades no es tracta de simples qüestions del gust i de la moda, sinó de canvis
de perspectives respecte a unes problemàtiques determinades.
La paraula «sostenibilitat»,1 introduïda per
primera vegada en el camp del medi ambient per l’Informe Brutland, de principis
dels anys setanta, ens sembla més actual i pertinent que no pas el terme
«ecologia». Aquest últim ha estat durant anys objecte de malentesos i
mistificacions; es tracta d'un mot obert a una sèrie de significats
diferenciats disciplinàriament i semànticament, però força sovint confosos i
sobreposats entre ells.
Preferim l’aparent tecnicisme del terme «sostenibilitat»
més que no pas el sobreescalfament comunicatiu que ha tergiversat en alguna
ocasió el sentit de la paraula «ecologia».
No es tracta d'una qüestió de gust personal, sinó de
l'auguri que ens dirigim cap a una nova situació de pràctiques ambientalistes,
menys infantil i immadura que no pas la precedent, que ha caracteritzat els
anys vuitanta; és a dir, més conscient i madura.
De fet, l'aproximació al problema ecològic s'ha dut a
terme durant els primers anys del debat ambientalista des de dos fronts ben
diferenciats, amb dues aproximacions culturals quasi contraposades. D'una
banda, hi havia els qui llegien, més o menys conscientment, la paraula
«ecologia» d'una manera eufòrica, en clau fortament sentimental i subjectiva,
identificant-se de manera directa i projectiva en els diversos problemes. De
l'altra, en canvi, hi havia aquells qui es distingien per un comportament
disfòric, nihilista i pessimista, capaç de profetitzar destins tràgics per a la
humanitat.
L'autèntica querella sorgida entre ecologistes eufòrics i
disfòrics, tot i haver tingut la virtut global de sensibilitzar i crear debat
sobre la urgència de les problemàtiques ambientals, sovint ha impedit, però,
que els problemes s'afrontessin de manera eficaç en el lloc i el moment en què
es produeixen.
Els primers s'enamoraven de les balenes i protestaven per
un bosc esbudellat per una autopista, els segons decretaven el desglaç del
casquet polar i la desertització de regions forestals.
Al cap i a la fi, es tractava de dues visions dialèctiques
i complementàries, la primera de les quals fixava preferentment la seva atenció
en períodes curts de temps, en termes immediats i visibles, mentre que la
segona ho feia en problemes més globals i subtils, invisibles i alarmants. Pols
extrems destinats a fondre's; tàctica a curt termini i estratègia a llarg
termini. Avui cal tenir en compte els aspectes positius presents a totes dues
actituds, que són igualment necessàries per a l'elaboració d'una estratègia de
salvaguarda ambiental conscient i amb possibilitats de victòria.
L'anhel, entès com un acte de compromís diari, que
transmetem a l'inici d'aquesta segona era ecològica, consisteix en l'adquisició
de la capacitat de superar les «modes verdes» i els aspectes més accidentals
dels problemes per obtenir una visió veritablement sistemàtica i interdependent
de les solucions adequades per a la supervivència del planeta, la nostra única
casa.
Projecte i redisseny del
món:
desmuntatge i globalitat
Sembla clar que l'ecodisseny, l’environmentally conscious design, l’earth friendly design o com vulguem anomenar-lo (nosaltres utilitzarem l'expressió «disseny sostenible»), constitueix una ocasió seriosa per a redissenyar el panorama dels artefactes del món. És millor que qui produeix i qui dissenya, però també qui consumeix, tinguin ben clares les oportunitats que ofereix el disseny sostenible per a una regeneració de les mercaderies i del consum del planeta. L'ecologia és l'ocasió per al redisseny artificial del
món que la cultura del disseny, des de l'inici del nostre segle, persegueix amb
una obstinació desesperada.
Els moviments avantguardistes de la primeria del segle xx van sintetitzar dos grans principis
que caracteritzen tota la turmentada i fèrtil història creativa successiva. Dos
grans desigs, fonament de la seva poètica, localitzables en el futurisme, el
cubisme, el neoplasticisme, i transversalment a tot Europa, des de la tradició
germànica fins a l'escola holandesa i els primers moviments anglesos: són el
desmuntatge i la globalitat.
Per desmuntatge s'entén la capacitat analítica de
deconstruir les visons estètiques preexistents per reproduir nous llenguatges i
solucions sintètiques. La capacitat de renunciar a la dada acadèmica, a la
veritat preconstituïda, en favor de la recerca de llenguatges in progress, de respostes en què els mateixos
instruments de recerca i de projectes són posats en discussió. Una habilitat
profunda en l'operació de desmuntatge, de descomposició semàntica per a
formular respostes amb nous valors de sentit, fins i tot quan aquests
manifesten (de vegades) l'evidència dels dubtes o de la incertesa.
Per globalitat entenem, en canvi, la voluntat absoluta
d'aplicar la visió estètica a tots els camps projectius possibles, d'estendre
la metodologia operativa a sectors disciplinaris diversos, realitzant la utopia
de l'obra d'art total, la Gesamkunstewerk. Això provoca una set
projectiva insadollable, una atenció envers tot el conjunt de les mercaderies i
dels materials, i permet afrontar tècniques i lògiques de producció diferents
les unes de les altres.
Desmuntatge i globalitat han estat principis que han
caracteritzat la tasca dissenyadora del nostre segle, elements en part utòpics
que, a partir de factors lingüístics i estètics, s'han traduït progressivament
en actituds metodològiques.
Avui poden esdevenir també —i aquest és un pas
fonamental— regles productives, i no tan sols culturals: aproximacions per a
resoldre les necessitats del present sense comprometre la possibilitat de les
generacions futures de resoldre les seves pròpies necessitats.
Utilitzem clarament una analogia, fins i tot una mica
forçada, conscients de la profunda diversitat històrica i cultural que
diferencia els inicis del segle dels nostres dies. I, tanmateix, exerceix una
certa fascinació la idea que el missatge (en aquell temps poètic per
necessitat) de les avantguardes històriques es concreti avui operativament en
un nou comportament projectiu, dictat per l’imperatiu ambientalista. No ens
fascina tant la idea de la continuïtat, força improbable, certament, com l'esperança
que es pugui regenerar un moment de valor projectiu i metodològic tan ric i
profund que sigui capaç de presentar valors profunds i llegibles.
L'estètica de la sostenibilitat en té una necessitat
innegable.
Desmuntatge i globalitat són, doncs, paraules clau en la
praxi del disseny sostenible, sinònim de simplificatió i reciclatge, de
sistematicitat i capacitat holística: saber descompondre per reconstruir tenint
en compte el tot.
El disseny sostenible ensenya que no
existeixen respostes simples a problemes complexos, que cal fer de la
consciència dels límits un recurs i no una lligadura. La capacitat, en un
context així, de formular visions i metàfores clares i visibles, però dotades
de sentit profund, és una tasca a la qual el dissenyador està cada cop més
cridat: tan sols amb la capacitat d'evocar escenaris de producció i consum
convincents, pot, de fet, començar a caminar allò que algú ha definit com una
segona era ecològica.
L'ecologia no anul·la, doncs, la nostra
història; en tot cas la cita desesperadament ja que necessitem una injecció de
fidelitat i renovació: som a la fi no tan sols del segle, sinó del mil·lenni, i
nosaltres no desitgem altra cosa que ser feliços portadors d'unes condicions
d'existència dignes per als altres mil·lennis de la història. Teodòfor, no
Cassandra.
Disseny sostenible: nivells de
definició
La temàtica ambiental comporta necessàriament una redefinició dels models de relació i diàleg entre cultura del disseny i realitat empresarial. L'ocasió és proporcionada per la convergència entre les exigències pràctiques de la indústria, el paper de la qual tendeix a fer-se més complex culturalment, i la tensió social encarnada pel dissenyador, que intervé cada vegada més en la definició dels processos productius. El diàleg entre indústria i disseny
planteja avui la pregunta directa del sentit de produir, no solament, per tant,
de «com cal produir», sinó també de «per què cal produir». La urgència
ecològica s'interposa com una falca entre els dos actors inalterats de les
polítiques materials del planeta, reclamant a dissenyadors i a productors nous
nivells de consciència i responsabilitat. En aquest sentit, s'ha acabat
l'època, per dir-ho d'alguna manera, «romàntica» de la relació entre el
dissenyador i l'industrial, en què entre tots dos existia una mena de relació
amor-odi, de lligam de necessitat recíproca, on es creava un fort dualisme.
L'ecologia crea una mena de triangulació, de ménage à trois en què festejats
i festejadors ja no tenen un paper definit, i en què augmenten la fluïdesa i la
condició compacta del sistema, la necessitat dialògica. Avui compten de manera
prioritària la bondat de la solució proposada i la seva sostenibilitat ambiental: el dissenyador és el
responsable últim dels criteris de qualitat, és qui ha de conjugar el pol del
desenvolupament sostenible i el del sentit cultural de les mercaderies.
La qüestió del sentit es tradueix
necessàriament en un problema metodològic, en la capacitat d'elaborar nous
instruments de diàleg i d'interacció entre disseny i producció.
La forma de fer disseny canvia com a
conseqüència necessària del desig de canviar els models de consum.
Es presenten al dissenyador nous
nivells d'operativitat i de praxi disciplinària, fonamentals per a entendre i
dirigir conscientment l'evolució de l'univers de les mercaderies sota l'impuls
ambientalista.
Els fronts disciplinaris, als quals
corresponen diferents nivells de definició del disseny sostenible, poden ser
esquematitzats així:
a) Normes legislatives Per a garantir la sostenibilitat ambiental és necessària alguna prescripció de tipus normatiu. La formulació de tals normes influeix i determina tots els processos d'orientació ecològica de la producció i del consum. Encara que el nivell normatiu sembli una cosa tradicionalment allunyada de l'activitat del disseny, és d'una gran importància i actualitat la participació directa dels dissenyadors en la definició d'aquests paràmetres. b) Polítiques productives i de mercat La urgència ambiental imposa a tots els productors una revisió dels models de producció i de les polítiques de mercat. La coherència en la identitat de marca
i la responsabilitat amb el client (fidelització)2 són qualitats que un
productor d'avui ha de poder garantir, constituint-se com una figura capaç de
representar i formular valors d'abast sòcio-cultural. El mercat ja no és tan
sols un terreny econòmic i quantitatiu, sinó cada vegada més un lloc de
confrontació cultural i comunicativa.
Al dissenyador, per tant, se li reclama
sovint la capacitat crítica i interpretativa d'un observador extern a
l'empresa, però capaç, alhora, de copsar-ne les lògiques internes d'una manera
profunda i estratègica. El seu paper de consumidor actiu, atent a les
macroevolucions
dels estils de consum i de les polítiques empresarials, està indubtablement
destinat a esdevenir cada vegada més fonamental.
c) Disseny del producte i dels materials Fins i tot l'activitat projectística pròpia dels artefactes concrets, tant si es tracta de redissenyar un producte com d'un concepte innovador, és envaïda per la temàtica ecològica; pel que fa als materials, els procediments de muntatge, d'embalatge, de manutenció. Del disseny dels productes es tendeix a evolucionar vers
el disseny de sistemes, en què el dissenyador ha de saber trobar un equilibri
entre els nous processos productius i els factors expressius i estètics,
dirigint la producció de sentit que els nous processos comporten.
En aquest sentit, el disseny sostenible és, sens dubte,
l'ocasió per a una profunda renovació metodològica que garanteixi la resolució
dels problemes productius en concomitància amb la creació de nous escenaris de
referència.
d) Estratègies comunicatives Saber comunicar les tries ecològiques adoptades és per a una empresa tan important com el valor operatiu d'aquestes tries. El dissenyador és l'interlocutor privilegiat de les tries empresarials davant l'evidència de la creixent sensibilitat col·lectiva: el seu paper d'enllaç actiu és part integranr del deure que ha de saber afrontar professionalment. Cal, en conseqüència, estar en situació d'evocar i
esbossar nous escenaris i serveis ja que, si, com diu Ruffolo, «la qualitat
dels béns descansa en la relació entre el contingut d'informació expressada i
l'energia esmerçada», els aspectes comunicatius són fonamentals.
Només tenint en compte la complexitat evocada pel conjunt
dels nivells ara mateix esmentats es pot parlar de disseny sostenible.
Una nova economia ecològica assumeix credibilitat i valor
tan sols en la globalitat sistemàtica d'un model articular i reactiu. La praxi
projectiva s'ha de moure justament en aquesta direcció, demostrant saber
comunicar, tant a l'interior com a l'exrerior, amb el món empresarial i amb el
dels consumidors.
La capacitat de dialogar a escala internacional i
interdisciplinària és una de les claus de supervivència del planeta, clau que
la cultura del disseny ha de saber fer
pròpia. Seria
alarmant que els dissenyadors renunciessin a tal oportunitat; de fet, és a ells
a qui correspon la tasca de fondre amb èxit els valors de les tradicions
humanístiques amb l'ús dels coneixements tecnològics per a formular propostes
innovadores i concretes.
Ser capaç de comunicar amb major claredat els principis
del disseny sostenible significa saber-ne dibuixar i definir una estètica, un
conjunt de valors formals i morals connectats entre si significativament.
Formular una estètica de la sostenibilitat és, per
tant, la veritable emergència del disseny d'avui, necessària per tal que la
paraula «demà» tingui encara un sentit.
1. Adaptem el terme italià sostenibilità,
que vol dir, segons el diccionari Zingarelli, «qualitat d'allò que és
sostenible». (N. del T.)
2. En italià, fidelizzazione. (N. del T.)
|
Sobre l'autor
GIULIO CEPPI
Arquitecte
per la Facultat
d'Arquitectura del Polit è cnic de Mil à . Coordinador del Centre de Recerca de la Domus Academy, de
Mil à . Ha participat en diverses mostres d'arquitectura amb
l'estudi Bodega-Ceppi-Piancastelli.
Relacionat 15 PRODUCTE, CONSUM, COMUNICACIÓ: EL NOU PUNT DE VENDA, 1998 | articulo GIULIO CEPPI Noves tendències en el punt de venda. La botiga com a lloc de segona producció 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo FRANCESCO TRABUCCO Dissenyar la qualitat natural |