ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY,
1995
| articulo
Disseny i medi ambient. La nova actitud ecològica en les albors del mil•lenniEl
repte de la nostra societat en les albors del mil·lenni
és la protecció del medi ambient. La conservació dels espais naturals i de
l'entorn paisatgístic, la limitació de la despesa energètica i l'ús d'energies
renovables, el sanejament dels rius i la protecció de les aigües subterrànies,
la minimització i la gestió correcta dels residus, el foment dels processos
productius nets, són temes que cada cop s'introdueixen més en la cultura de la
nostra societat. L'augment del grau de consciència ambiental incrementa, per
tant, les exigències de tot el teixit social en aquest sentit.
La Conferència de les Nacions Unides per al
Desenvolupament Sostenible i el Medi Ambient, que va tenir lloc el juny de 1992 a Rio de Janeiro, ha
estat el fòrum internacional més important realitzat fins a l'actualitat, des
de la presentació de l'Informe dels Límits del Creixement realitzat pel Club de
Roma. Es reuniren un nombre de 179 estats per tractar el tema ambiental i la seva
problemàtica.
Un dels resultats
d'aquesta conferència es l'elaboració de la denominada Agenda 21: un pla d'actuació que comprèn un
programa de mesures integrades destinades a frenar i invertir els efectes de la
degradació ambiental i a fomentar
un tipus de desenvolupament compatible amb el medi ambient i sostenible en tots
els països.
La base sobre la
qual s'estableix aquest pla és la participació de tots els ciutadans i de tots
els nivells en què s'estructura l'Administració, des del local fins al supranacional,
per tal que s'adoptin els compromisos necessaris per un futur d'existència
sostenible, partint de la utilització sustentable de tots els recursos i la
gestió adequada de la contaminació i els residus.
L’Agenda 21 considera que «la consecució d'un desenvolupament sostenible i la
potenciació del medi
ambient constitueixen qüestions
prioritàries, que afecten el creixement econòmic i el benestar dels pobles de la Terra». Estableix,
tanmateix, que un dels reptes bàsics i principals per tal d'arribar a assolir aquesta fita és el
canvi en els models de consum. És obvi que aquest canvi significa nous
plantejaments estructurals en els hàbits de comportament i, per tant, un canvi cultural
i ètic que comporta la participació de tots els agents socials.
Aquesta
preocupació per la protecció del medi ambient, també es posa de manifest en el V Programa d'Acció Ambiental de la Unió Europea, que estableix que
l'assoliment de
l'equilibri desitjat entre les activitats humanes i el desenvolupament i la
protecció del medi ambient exigeix una coresponsabilització justa i clarament
definida pel que fa al consum dels recursos naturals i a l'actitud envers el medi ambient. Això
implica la integració de consideracions ecològiques a l'hora de formular i aplicar
polítiques econòmiques i sectorials, en la presa de decisions dels poders
públics, en la direcció i el desenvolupament de processos productius, i en el
comportament i les opcions individuals.
Aquest programa destaca, igualment, el concepte de desenvolupament sostenible, entès com «un reflex d'una política i d'un desenvolupament continu que no vagi en detriment del medi ni dels recursos naturals», basant-se en l'informe de la Comissió Mundial Sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (Informe Brundtland), que el definia com aquell «desenvolupament que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per cobrir les seves pròpies necessitats» i n'establia com a requisits: - La incentivació de la reutilització i el reciclatge per tal d'evitar la malversació i prevenir l'exhauriment de les reserves de recursos naturals, atesa la fínitud de les primeres matèries. - La racionalització del consum i de la
producció d'energia.
- La transformació de les pautes de consum i de
comportament de la societat.
La transformació de les pautes de consum i de comportament social és impulsada per instruments com l'ecoetiqueta o etiqueta ecològica, que permet al consumidor efectuar una selecció del producte amb coneixement de la bondat ambiental d'allò que compra. Per a l'empresa que l'ostenti, crea una imatge comercial que actualment comença a ser força important. En les decisions de compra hi ha un públic sensibilitzat cada cop més nombrós que pren en consideració els valors ambientals dels productes que consumeix. Empreses de tota mena, des del sector de l'automòbil fins a les alimentàries, introdueixen a les campanyes publicitàries i de promoció eslògans sobre les virtuts ambientals dels seus productes. L'ecoetiqueta té
per objecte:
- Incentivar els fabricants a dissenyar i fabricar productes que tinguin un impacte menor sobre el medi ambient al llarg del procés de fabricació, distribució, consum i utilització, i també al llarg del procés posterior d'eliminació. - Orientar l'elecció dels consumidors cap a productes i tecnologies que
respectin el medi ambient.
Es tracta de portar a terme, en última instància, un mecanisme que garanteixi una protecció més gran del medi ambient, que intenti, d'una banda, reduir al mínim la utilització dels recursos naturals i energètics, les emissions contaminants a l'aire, l'aigua o al sòl, i la formació de residus i de molèsties sonores; i de l’altra, aprofitar al màxim la durada de la vida dels productes, tot introduint i fomentant la utilització de tecnologies netes que garanteixin un nivell més elevat de protecció de l'entorn. És evident que
l'etiqueta ecològica serà l'instrument del mercat que permetrà d'avançar cap al
canvi dels processos de fabricació i també cap a la substitució d'uns productes
per uns altres, ambientalment més correctes. La informació sobre els costos i
les conseqüències ambientals reals dels processos productius pot ser essencial a l'hora d'influir en els
consumidors, ja que els permetrà fer una elecció conscient i ambientalment
correcta dels productes. D'altra banda, aquests canvis en la demanda induiran
la indústria a adaptar-se a les noves prioritats del mercat.
D'aquesta manera,
s'estableix l'educació ambiental com una de les fites que s'han d'assolir amb
el V Programa, que manifesta com a objectius d'aquesta augmentar el grau de
consciència sobre els problemes ambientals i les seves possibles solucions, per
tal que tots els ciutadans tinguin una participació activa amb coneixement de
causa.
La difusió i la
transparència de la informació, i també l'educació ambiental, es constitueixen com a vèrtex a
l'hora de produir
un canvi en els hàbits de comportament socials i, per tant, en darrer terme, i
tal com apuntàvem abans, un canvi cultural, que òbviament també afectarà de
forma directa el col·lectiu del disseny.
Des del soroll
emès per una segadora de gespa, l'embalatge d'un cosmètic, els materials
emprats en el disseny d'una cadira o la quantitat d'energia usada en la
producció d'un envàs de refresc fins al disseny dels productes d'usar i llençar
enfront dels productes d'ús durador, es fa palesa la importància del disseny com a factor integrant en la protecció del medi ambient.
Tanmateix, val a dir
que aquest col·lectiu no ha estat aliè a la importància del seu paper en la
protecció del medi i en el canvi dels comportaments que s'està implantant
progressivament entre els agents socials. De fet, des de fa anys i des d'alguns
sectors, se n'és no tan sols conscient, sinó també protagonista actiu.
L'escola alemanya
d'Ulm, que ha influït en bona mesura en el disseny industrial europeu, formulà,
fa gairebé quaranta anys, la premissa següent: «L'objectiu és produir productes
de llarga durada, augmentar-ne el valor d'ús i reduir-ne el malbaratament.»
Aquesta seria la fórmula inicial del que actualment s'engloba sota el concepte
d'ecodisseny.
La durabilitat
més llarga dels béns de consum implica una disminució del consum d'energia
necessari en el procés de fabricació per unitat, en raó directa al temps de
vida útil del producte. Així mateix, evidentment, implica una disminució dels
recursos necessaris com a primeres matèries per a produir-lo en la mateixa
proporcionalitat.
El nostre sistema
de producció es basa sobre un consum creixent de matèries i recursos, però els
recursos naturals són escassos i finits, i, actualment, juntament amb la
problemàtica generada pel volum de residus, és un dels esculls mediambientals
bàsics i greus.
Les estadístiques
ens mostren que als països més desenvolupats, abans de la primera crisi del
petroli de 1973, el temps real d'utilització dels béns de consum era, almenys,
cinc vegades inferior a la vida útil potencial que
tenien, mentre que als països menys desenvolupats, aquests períodes arribaven a superar-ne fins tres vegades
la vida útil potencial. A hores d'ara, i malgrat la tan esmentada crisi econòmica,
el temps real d'utilització dels productes continua sent, en els països rics,
un exemple clar de malbaratament, alhora que la manifestació de les
desigualtats imperants i la manca de solidaritat en l'àmbit mundial.
Les projeccions
recents de les Nacions Unides sobre la població mundial indiquen que la demanda
d'energia, amb els paràmetres actuals, passarà dels 9.000 milions de TEP de
l'any 1990 a 20.000 milions l'any 2050. El creixement
d'aquesta demanda implicaria grans dificultats a l'hora de garantir el subministrament
energètic. Segons les estimacions de la
UE això seria especialment greu als
països en vies de desenvolupament que no disposen de fonrs d'energia pròpies i
que probablement no podran satisfer les seves necessitats energètiques si no
apareix una concepció diferent de l'energia nuclear, si no es fa un ús més gran
de les fonts d'energia relacionades amb el reciclatge de residus o si no es produeix un canvi
profund en el desenvolupament i la popularització de les tecnologies
alternatives, com ara l'energia de la biomassa, l'energia solar, l'eòlica, etc., de caràcter renovable.
La natura no
permet aquest malbaratament; els recursos, pel fet de no ser il·lmitats, no ens
permeten consumir desenfrenadament, consumir per llençar i convertir en residus
els productes que encara són útils. S'ha d'establir un equilibri entre l'ús
dels recursos i el consum que se'n fa; incrementar, en la composició del
producte, els materials mediambientals abundants enfront dels ambientalment
escassos.
D'altra banda,
augmentar el valor d'ús dels productes passa per augmentar-ne el contingut de
materials reciclats i també la reciclabilitat posterior com a deixalla. El
reciclatge permet un conjunt d'efectes que van des d'evitar la necessitat
d'usar contínuament primeres matèries cada cop més escasses i cares, fins a evitar l'acumulació de
residus.
La generació del
volum de residus actual és un dels greus problemes ambientals que ens acuiten. A Barcelona, per posar un
exemple, l'any 1991, només de residus domèstics, es produïren 738.530 t, cosa
que, en termes de volum, significa omplir la Gran Via, fins a un sisè pis, des de la plaça
d'Espanya fins a la plaça de les Glòries. A Catalunya el volum de residus
domèstics generats l'any 1991 fou de 2.700.135 t.
La «invasió» de residus, a més de ser la causa indirecta
de problemes sanitaris i una font de contaminació del sòl, l'aigua i l'aire,
també genera la problemàtica de la pèrdua de l'entorn urbà, atesa la
multiplicació necessària dels abocadors. El gran rebuig social provocat per
aquesta multiplicació arreu i la no-acceptació de noves instal·lacions, és
conegut popularment amb el nom de síndrome de NIMBY
(not in my back yard, «no al meu pati de darrere»).
És clar que el
concepte del disseny haurà de canviar en funció d'aquesta problemàtica i de la
normativa; és evident que la reorientado dels criteris que s'han d'aplicar dependrà de la pressió dels consumidors,
dels fabricants i de la legislació, però és evident, també, que s'imposa
treballar cada vegada més amb materials reciclats i elaborar materials reciclables.
En aquest sentit,
cal esmentar que el dia 1 d'abril de 1993 va vèncer el termini dels estats
membres de la UE
per adaptar la seva legislació a les últimes prescripcions generals comunitàries en matèria de
residus. Els estats membres estan obligats a prendre mesures que fomentin:
- La prevenció de danys derivats dels residus. - La minimització
en la producció de residus i del caràcter nociu que tenen mitjançant: el
desenvolupament de tecnologies netes i el desenvolupament tècnic i la
comercialització de productes que tendeixin a
no incrementar-ne
la quantitat o l'impacte
ambiental.
- La valorització
del residu mitjançant el reciclatge, la reutilització, la recuperació o qualsevol operació destinada a obtenir primeres matèries
secundàries.
- La utilització dels residus com a fons d'energia.
A Catalunya, la Llei 6/1993, de 15 de juliol,
reguladora dels residus, assumeix els objectius, l'enfocament i l'estratègia
d'aquesta directiva comunitària.
L'ecodisseny,
doncs, és el que contempla tant el producte en si, com els processos i les
tecnologies necessaris per minimitzar l’impacte ambiental de la totalitat del
seu cicle de vida.
Les
característiques d'aquesta visió ambiental del disseny són: la llarga durada
dels productes; la capacitat de reciclatge dels materials utilitzats i, en
aquest sentit, doncs, la no-utilització de materials compostos que dificultin o impossibilitin el reciclatge;
que la construcció del producte presenti el mínim d'unions enganxades o soldades per tal que es pugui
desmuntar cada una de les parts sense dificultat i pugui ser reutilitzada o
reciclada; la reparació i el desmuntatge fàcil del producte; la utilització de
l'embalatge mínim; i la disminució en la composició del producte de substàncies
poc assimilables pel medi ambient (perquè es converteixen en residus
difícilment degradables) en pro d'altres més benignes ambientalment.
El medi ambient
és avui un problema cultural i ètic, alhora que un problema de tots, que requereix
un canvi de mentalitat, una sensibilització i una coresponsabitització per part
de tots els agents socials. Les tendències actuals del disseny industrial
haurien de tenir, doncs, com a punt de referència, el perfeccionament del món material,
però mitjançant una salvaguarda rigorosa del món natural com a contrapunt perfecte,
establint, així, un veritable pont entre l'ecosistema i el món construït.
L'absència d'aquest equilibri no és sinó el trencament del vincle home-natura.
|
Sobre l'autor
MONTSERRAT CUNILLERA
Llicenciada en Dret per la
Universitat de Barcelona, especialitzada en Comer ç i Relacions Internacionals per la Universitat I.. Bocconi, de Mil à . Postgraduada en T è cniques Urban í stiques per la
Universitat Polit è cnica
de Catalunya i Postgrau universitari sobre Gesti ó Econ [...]
Relacionat 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo FRANCESCO TRABUCCO Dissenyar la qualitat natural 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo JORDI MONTAÑA Ecodisseny: noves formes de produir i dissenyar. Els nous reptes |