ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY,
1995
| articulo
Dissenyar la qualitat naturalEn el moment actual estic tractant
d'afrontar el tema ecològic en una clau una mica diferent de l'habitual.
D'alguna manera es podria dir que es tracta d'una clau
metodològica. No sé si és del tot coherent, però voldria iniciar aquesta lliçó
llegint-vos el text d'una cançó escrita pel fill d'un amic meu, text que
considero interessant perquè em sembla que pot expressar actituds,
reivindicacions sobre el futur, comportaments i orientacions certament
innovadors i interessants.
Llegeixo el text de la
cançó, que heu d'imaginar acompanyada per música rap. Em sap greu, no sóc capaç de
cantar-la i us haureu d'acontentar amb la meva interpretació.
No et deixis
immobilitzar, germà, mou-te, desborda't, desfés-te les lligadures, atacs de
nervis, udols d'animals, aquesta ocasió, no te la deixis escapar.
Trenca-ho, fes-ho a bocins, no et posis límits...
(tornada)
No et deixen córrer,
no et deixen volar, tancat en soterranis plens de mosquits..., però quan
estigui parlant del forat que té llogat son pare... llums, fulgors, ganes de
fugir; trenca les cadenes, tira't de cap al mar. Litres de cervesa, drogues i
putes, tot és bo, basta no morir-se. Prou d'hipocresia i de limitacions, avui
surto i disparo contra els meus amos.
Dispara contra els seus amos? La meva generació «disparava contra els amos»; dit així i ara, em sembla que és més una citació romàntica que no pas una veritable afirmació de violència ideològica, encara que estigui expressada en un eslògan i sigui, per tant, simbòlica. Però anem al fons de
la qüestió: «trenca les cadenes».
Però, quines cadenes?
Més enllà d'aquest concepte, que pertany, també, a una certa retòrica retro, això és una afirmació típicament
adolescent, una «invenció poètica» —cap generació ha estat tan lliure com
aquesta—, l'expressió del rebuig d'una societat a la qual es vol aplicar una interpretació de
tipus mecanicista, persecutori
i lliberticida, una societat que es descriu com a violenta i agressiva, però que en realitat és
força permissiva i hedonista, almenys en el seu interior. La violència i la
segregació, les reserva, potser, per a l'exterior.
Immediatament després, el text
expressa el desig de «llançar-se al mar» i dóna pas a una mena de nostàlgia arcàdica de natura i de llibertat, que no pot deixar de
semblar curiosa, si es considera que és l'expressió d'una generació que en tots
els comportaments de la vida real i quotidiana expressa exactament el contrari:
en realitat, és una generació típicament urbana, que viu intensament la ciutat
i de la ciutat, que viu la realitat artificial i emotiva de la discoteca i del
videojoc molt més que no pas la de la natura, una generació de nois pàl·lids,
que viuen més de nit als antres que no pas al sol i a l'aire lliure.
Els joves d'avui no poden prescindir
de la ciutat i de la seva lògica, que és la de la densitat humana i de les
comunicacions, que ho és tot menys natural.
Deixant de banda la paràbola, les
aspiracions —certament poètiques— expressades en aquesta cançó, que em sembla
molt bella i intel·ligent —o almenys no menys bella o menys intel·ligent que les que s'enduen avui tot l'èxit—, assumeixen, d'una
banda, un significat poètic; però, de l'altra, revelen sentiments de rebuig amb
relació als comportaments que sembla que són els dominants en el món real.
No pot deixar-se de considerar el
nivell d'interpretació onírica i adolescent del «viatge», l'etern desig de
fugir, d'escapar-se, que pot ser interpretat com a desig de fer-se gran, de superar amb la fugida les
experiències de l'adolescència, sense haver trobat encara tot el coratge
necessari per acceptar conscientment les responsabilitats de la maduresa.
En això es concreta la dimensió
adolescent de la cançó que he comentat, justament perquè em sembla emblemàtica,
no només, i com és obvi, del món emotiu dels adolescents, sinó també en forma
figurada del comportament d'una part de la societat contemporània,
obsessivament juvenil, que absorbeix una gran part dels missatges de la
comunicació de masses.
En aquest sentit (i demano excuses si
m'estic allargant excessivament) us he proposat a vosaltres, que sou joves com l'autor, aquest text a tall de paràbola, que explica, amb una mica d'ironia, la forma
en què sovint es planteja la qüestió ambiental. De fet, aquesta qüestió,
després d'haver viscut la primera fase «infantil» d'omnipotència, ara potser
està començant a superar la
fase que es podria definir com de l'adolescència.
Si en una primera fase, de fet, la
«proposta» ecologista consistia en la cancel·lació del sistema industrial i la
seva substitució per un sistema arcàdic no violent, la segona fase proposava la
transformació del model de desenvolupament i la reducció de l'impacte
tecnològic sobre el món. Si el primer període estava culturalment lligat a les experiències artístiques i
literàries de l'avantguarda americana de la postguerra, del pacifisme al
no-compromís, del naturalisme al viatge i a la droga, el segon està lligat a les experiències europees dels moviments
polítics, revolucionaris, fins i tot agressius i violents, dels anys setanta:
s'intenta canviar la realitat política, social i, alhora, de comportament del
món. L'actitud, el credo «ideològic» esdevé la utopia d'una mena de nova
parsimònia en els consums i en els desitjos a la qual s'atribueix un valor ètic i polític.
La idea de reduir l'impacte tecnològic
del món semblava que partia de la convicció que el model de desenvolupament
actual del món industrial és el resultat d'un projecte pervers i conscient, i
per tant esquematitzable i fàcilment transformable. Semblava que seria possible
ignorar el fet que la complexitat dels fenòmens que interactuen al nostre món
és tan gran que es fa molt difícil modificar-ne una part sense que tal
modificació capgiri tot el sistema d'una manera i amb unes conseqüències
difícilment previsibles.
El «motor del món» és tan complicat
que és inimaginable alentir-ne el funcionament sense acceptar la conseqüència
gairebé automàtica d'una crisi de proporcions tals que provocaria una reducció dràstica de la
població del planeta.
Penseu què significaria que les
empreses farmacèutiques paressin de produir antibiòtics, o que les alimentàries deixessin de produir
aliments envasats, o que la
indústria energètica «apagués la llum» del món, ni que fos alguns dies; dos
terços de la humanitat probablement moriria en el transcurs de poques setmanes.
Si bé és veritat que poc més de
cinquanta anys d'industrialització han produït danys al planeta pràcticament
irreversibles, que els recursos del planeta, energètics i ambientals, són
limitats i representen la condició única de supervivència, que la contaminació
no és sinó una dispersió inútil i corrosiva de substàncies en l'ambient, i un
augment inútil d'entropia, és igualment necessari comprendre que per modificar
el model de desenvolupament, alentir el consum dels recursos i modificar
l'impacte tecnològic és indispensable estudiar una metodologia raonable.
El nostre món ha canviat molt de
pressa seguint la lògica de les conseqüències d'aquesta acceleració: hem
sortit de la Segona Guerra Mundial aferrats a la cultura de la
supervivencia, a la reivindicació
de les necessitats essencials: la casa, la feina, l'assistència social, l'estudi. Tanmateix, al final de la dècada dels vuitanta ens hem trobat immersos
en una difosa i victoriosa lògica dels desitjos, en un món opulent i egoista,
un món procliu a l'hedonisme i a la malversació.
Malversació i hedonisme en el qual la
vostra generació, sens dubte, participa alegrement de forma més o menys conscient.
Les ciutats on vivim són metàfores,
sovint realistes, de tot això. La megàpoli contemporània és un espai de
violència, de contaminació, d'alienació, però també de representació social, de
comunicació, d'oportunitats. Els caps de setmana fugim en massa d'aquestes
ciutats conduint potents automòbils de «Camel
Trophy» dotats d'aire
condicionat, direcció assistida, música estèreo i telèfon, a la recerca d'una «natura» que és un
mite de week-end.
Jo crec que Rita Levi Montalcini té
raó, al seu llibre L'elogio dell’imperfezione, quan sosté que la imperfecció biològica de l'home (lent
a l'hora de córrer, de braços dèbils,
vista curta, dents petites, desproveït d'ungles i de pèl) i, per tant, la seva
incapacitat d'adaptar-se a un ambient hostil, és el motor de la seva gran voluntat de supervivència i,
per tant, de la seva voluntat de canviar aquest ambient, de dissenyar-lo i
d'adaptar-lo a les seves
necessitats, acomplint, així, aquella seqüència d'actes tècnics que en conjunt
es poden descriure com la història de la humanitat.
Aquest projecte d'antropització del
món, amb tots els seus errors, amb les malversacions, els abusos, les violències
que l'han caracteritzat és, malgrat tot, el projecte més gran que la humanitat
hagi emprès mai. D'alguna manera, aquest és fins i tot «el projecte de la
humanitat», tant si agrada com si no.
No tinc cap dificultat a imaginar un món totalment antropitzat,
o artificialitzat, si ho preferiu.
Entenguem-nos, però: res no és més artificial que un jardí botànic, no hi ha
cap ambient tan artificial, tan humà, com un jardí. Alternativament, no tinc
tampoc cap dificultat per imaginar un món esdevingut inhabitable per a l'home, amb una atmosfera de metà i
sense aigua, un món natural totalment natural, però inútil per a nosaltres.
Vull dir, en resum, que el problema no
és decantar-se pel «natural» o per l'«artificial», el problema és decantar-se per un món on puguem viure de la
millor manera possible sis mil milions d'homes, o potser més.
La complexitat de la situació en què
vivim neix del fet que la situació de degradació ambiental i
l'exhauriment dels recursos són avui en dia tan greus que cal considerar que el
límit de les condicions de supervivència és a prop.
Si la humanitat no és capaç de
controlar i gestionar aquest procés, no serà difícil afirmar que l'home d'aquí a poc temps serà la causa de la seva
pròpia extinció, cosa que potser entra dins de l'ordre natural de les coses.
Nattoli escriu a propòsit d'això:
La natura és la història de les seves
transformacions... les «formes» de la natura evolucionen infinitament en formes
amb una capacitat i una possibilitat de canvi finita; totes les formes
evolucionen fins que la seva supervivència esdevé contextual respecte a la supervivència de les altres formes.
No hi ha dubte que la forma de l'home també evolucionarà fins a la seva pròpia extinció i l'única possibilitat que tenim de cara a aquesta perspectiva és treballar contra aquesta hipòtesi amb instruments com la cultura del disseny. La qüestió ambiental entra a la fase adulta en el moment en què es
posa com a
objectiu ètic i també
professional dissenyar conscientment l'artificialització del món.
Els homes han construit un món
prevalentment artificial, obeint lleis en alguna mesura primordials,
generalment atribuïbles a les necessitats dictades per la supervivència. De forma anàloga, el
desenvolupament industrial ha iniciat un procés d'aprofitament dels recursos aparentment
incontenible,
que sembla que obeeix la
llei del fort que es menja el dèbil, és a dir, quelcom que encara té alguna cosa a veure amb la supervivència.
Aquest model de desenvolupament també
és d'alguna manera típic de l'adolescència (disponibilitat infinita de
recursos, oblit del sentit de la finitud de la vida, omnipotencia de la voluntat i dels desitjos
d'acceleració constant del canvi, etc.) i caldrà que es faci adult (consciència dels límits, tolerància del que és
possible, capacitat de dissenyar pensant en la finitud de la vida, sentit de la
responsabilitat col·lectiva). Estic convençut que avui la humanitat participa
en bona mesura d'aquesta consciència i que disposa dels instruments necessaris
per poder afrontar i gestionar el seu propi futur.
L'eslògan que avui hauríem de brandar
podria ser:
«dissenyar conscientment
l'artificialització del món, dissenyar la qualitat natural». Crec, però, que
aquest projecte només es pot tirar endavant a condició que la humanitat en conjunt
decideixi convertir l'únic projecte en què s'ha mostrat solidària, és a dir, el gran «projecte de mort»
atòmica (en el fons no era sinó un projecte per accelerar ulteriorment i
definitivament el procés d'artificialització del món) en un gran i unànime «projecte de vida». Si els
recursos financers, culturals, científics i humans fossin transferits al
projecte de vida, la humanitat en conjunt podria reconquerir el plaer
«d'estar-se» al nostre planeta i podria assolir aquella qualitat de l'ambient
de què estem parlant.
|
Sobre l'autor
FRANCESCO TRABUCCO
Arquitecte per la Facultat d'Arquitectura
del Politècnic de Milà, de
la qual és professor dins el curs de Disseny Industrial. Vice-president de l'ADI. Membre
fundador de l'empresa UNITEC, dedicada a la projectació d'arquitectura i disseny.
Relacionat 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo JORDI MONTAÑA Ecodisseny: noves formes de produir i dissenyar. Els nous reptes 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo ANTONIO PETRILLO La muralla del rei |