ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY,
1995
| articulo
Ecodisseny: del producte al sistemaDes de l'inici de la seva existència,
l'home s'ha relacionat amb l'ambient; si en un primer moment aquesta relació va
ser molt dura, motivada per la dificultat d'obtenció dels recursos,
posteriorment, amb l'aparició de la tecnologia, va aconseguir la superació dels
límits imposats per l'ambient natural. Això ha fet que aquest desenvolupament
tècnic, des de les seves primeres formes, hagi estat interpretat com un element
positiu. Els artefactes produïts per l'home —capacitat de l'enginy humà— han adquirit
una plus-vàlua portadora d'un concepte de superioritat que ha privilegiat allò
que és artificial enfront d'allò que és natural.
La concepció de l'avenç
tecnològico-productiu com a via per a adquirir el benestar mitjançant la
generalització del consum, ha estat portadora d'una creença il·limitada que
—sota la idea de progrés— ha posat en crisi el model de desenvolupament
proposat davant la descoberta dels límits, els forts desequilibris socials i
els costos ambientals. Aquest model ha provocat una forta acceleració en la
destrucció del medi, causada principalment per uns estils de vida —àmbit del
projecte— que no han pres en consideració els límits, autoimposant una única
idea de progrés, de mercat i de consum. De les limitacions inherents al sistema
—condicionants tècnics, econòmics— s'ha passat a unes altres totalment externes
—ecològiques, culturals— que obren un repte importantíssim a la cultura
tecnològica i projectual.
Al concepte actual
d'evolució, unilineal, fomentat per uns paràmetres productius i quantitatius
(tecnologia, economia), sembla imposar-s'hi progressivament una visió
multilineal molt més capacitada per a entendre l'evolució com a estratègia
d'autoelaboració i assimilar el projecte com a sistema de repensament,
interpretant el límit com a element de creativitat.
Respostes
al problema ecològic
Inicialment, la problemàtica ecològica
semblava provocar només un seguit de solucions reductivistes, fruit d'una
actitud alarmista, oposades a l'estratègia econòmico-productiva i consumista, sota
un concepte de consumir menys, que semblaven difícil d'acceptar per la
indústria, alhora que reduïen la base d'actuació del mateix disseny.
Darrera aquesta primera
emergència d'eufòria ecològica ha sorgit una segona aproximació, dins
l'anomenat ecodisseny, d'una clara visió sistemàtica-instrumental fonamentada
en la idea de consumir millor. Sorgida a partir del concepte de
desenvolupament sostenible, aquesta nova resposta, tot i implicar projectació,
ha pressuposat l'elaboració d'un seguit d'instruments interactius entre el
projecte, la producció i l'entorn, vinculats a la materialitat del producte.
Fidels a una lògica especialista, no crec pas que s'hagin de concebre com a
veritables respostes des del món del projecte al problema ecològic. El conjunt de
respostes establertes per aquests instruments, sota la lògica d'un model de
desenvolupament, han primat l'avaluació i la regulació productiva mitjançant
diversos nivells de definició que podem estructurar de la manera següent:
- Intervencions en l'àmbit legal del
producte. En aquest nivell s'han establert instruments interns a la lògica
del mercat, prescripcions normatives que delimiten l'orientació de la
producció, incideixen en la projectació i condicionen el consum. Aquestes eines
són molt útils a l'hora de valorar l'impacte ambiental (life cycle analysis,
ecobalanços) dels productes i permeten situar, de manera òptima, el nivell
d'intervenció en la millora de les seves prestacions ambientals.
Els ecobalanços
consideren totes les activitats i tots els elements implicats en el procés
productiu, en el cicle de la vida del producte, fins a arribar al final de la
seva vida útil; s'utilitzen també com a base en la recerca de productes als
quals s'ha d'assignar l'etiqueta ecològica, ecolabel. Tot i representar
una eina important en el món productiu, descriuen una aproximació projectual
específica d'aprofundiments tècnics, i normatius, implícits tradicionalment al
projecte, limitant el producte (reciclatge, recuperació, desmuntatge...) i el
seu desenvolupament (gestió dels embalatges,1 dels residus) a un
tipus de reorientació verda de la producció.
- Intervencions en l'àmbit singular del
producte. Comporten una revisió dels productes nocius per al medi ambient,
la seva substitució per nous productes dissenyats amb criteris ecològics
(reciclatge, desmuntatge...) o el redisseny dels ja existents. Aquestes
respostes, resultat d'aplicar les eines anteriorment apuntades, continuen
movent-se en la mateixa direcció del projecte tradicional —entre el món
productiu i el consumidor—, però ara amb unes exigències ecològiques.
La praxi projectual
generada es mou cap a una modificació de les característiques físiques dels
productes i/o la definició d'una estètica, valors sòcio-culturals, del disseny
ecològic. Sens dubte, aquesta nova resposta implica projectació, però no
pressuposa el desplaçament d'una lògica que té la seva centralitat en el
producte, en la qual el disseny només actua, resposta-estímul, en un moment
concret dins un procés lineal.
La creixent plus-vàlua
ecològica del producte comença, però, a traduir-se en un augment important
del conjunt d'atributs —sovint immaterials— que ajuden a posicionar no sols el
producte, sinó també la mateixa empresa davant el client i el mercat.
Mitjançant la identitat d'empresa, la seva coherència amb el producte, la
representació en el mercat, la seva informació i la seva comunicació, l'empresa
pren una responsabilitat —fidelitat— enfront de l'usuari i l'emergent
sensibilitat ecològica.
S'obre un nou nivell en la
projectació, encaminat a definir un software capaç de destruir la
centralitat del producte i construir noves polítiques de producció-consum.
Una
nova aproximació
La qüestió ecològica mostra un nou
repte important a la cultura projectual, la definició d'un nou model de desenvolupament.
Així es reprèn la demanda tradicionalment exigida al projecte, la definició
d'un model de vida, que implica la construcció d'escenaris d'interrelació
i de consum.
Les intervencions
apuntades en el nivell anterior —balanç ecològic, impacte ambiental,
recuperació, reciclatge de materials i productes— segurament poden afavorir una
situació de sosteniment, però són problemes que amb les eines més adients i la
implicació de la indústria, dels governs i d'uns quants especialistes tenen una
ràpida solució. Són respostes bastant continuadores de les que fins avui han
definit el procés d'artificialització del nostre entorn; fins i tot —reduïdes
al camp tècnic— poden desenvolupar-se d'una manera totalment independent de la
cultura projectual. Es poden millorar els productes actuals —consumir millor
per estar més bé—, però al final la materialitat dels productes, sota un mateix
model d'evolució —tot i ser sostenible— continuarà exercint una pressió
insostenible.
El repte de futur que
s'obre a la cultura projectual és la reavaluació del concepte de qualitat,
d'artificialitat; la redefinició dels models de vida, de consum. A partir d'uns
valors nous, d'un nou marc de qualitat, s'ha de construir un projecte per a
poder-hi inserir solucions tècniques i culturals en la línia del que Andrea
Branzi ha teoritzat amb el concepte isole di senso.2 Comprendre
la importància de l'acció projectual, que mitjançant el projecte té la
capacitat de construir entorns artificials, per desenvolupar relacions no
solament culturals, sinó també econòmiques.
Les transformacions del
mercat, agreujades per la sensibilitat ecològica i les noves tecnologies, han
fet del consum una plataforma de confrontació cultural —informació i
comunicació— on l'activitat productiva assoleix una nova dimensió
representativa de valors sòcio-culturals. Aquest augment dels aspectes soft comporta
per al dissenyador assumir una nova posició estratègica, la macroobservació,
davant la necessitat de comunicar eficaçment les noves polítiques de
producció i consum, serveis que tendeixen a evolucionar del disseny del
producte al disseny del sistema.
La ruptura provocada per
les tecnologies virtuals dins el món de la figuració —real versus imaginari—
són de tanta radicalitat que impliquen forçosament qüestionar-nos si les
nocions de comunicació, consum i satisfacció no s'han de replantejar:
recentment als Estats Units s'ha inaugurat un diari tramès per ordinador.3
Sembla, per tant, que la interpretació de les noves tecnologies obre noves
competències al projectista, molt vàlides per al repte ecològic i que van més
enllà de la materialitat del producte.
De
la possessió a
la satisfacció
L’ecodisseny
ja no es presenta com una solució per a una proposta concreta en un moment
donat, sinó com un procediment plurilineal obert que dóna resposta a unes
necessitats noves des del moment inicial. Si des d'un principi la disciplina
del disseny ha afrontat un seguit d'aspectes ojectivables, posteriorment, amb el
procés de globalització (poblat global) i la descoberta del límit, el disseny
ha assumit una visió de 360°. Inicialment, dins la nova perspectiva establerta,
el producte ha estat el que s'ha situat en una centralitat que, com hem vist
anteriorment, ha fet sorgir diverses respostes —enfront del límit— sempre
vinculades a la seva fisicitat. Ara, però, els aspectes perifèrics són els que
se sobreposen al mateix producte. El disseny surt d'un procés unilineal i
s'introdueix dins un procés centrífug, on el producte perd la seva centralitat
com a resposta a les exigències del mercat. Un mercat potencial, sensibilitzat,
amb unes especificitats que s'han de descobrir i a les quals els dissenyadors,
conjuntament amb l'empresa, haurien de donar respostes no tal sols des del pla
tècnic. L'ecologia deixa la seva tangencialitat i passa a situar-se centralment
en l'acció productiva i projectual.
Conjuntament amb la
descentralització del producte, la seva desmaterialització i la reinterpretació
de les noves tecnologies, hem d'afegir un altre estímul projectual associat al
binomi distribució-consum, nivell en el qual se sol moure quantitat d'energia i
de material. Amb la seva revisió poden sorgir productes portadors de noves
lògiques de consum; un nou consum no tan sols com a final d'un cicle productiu
lineal, del qual els residus en són el producte exponencial, sinó com a acte
inicial d'interacció amb l'usuari i de satisfacció de les seves necessitats. La
nova dimensió, sovint material, on s'esdevé la relació entre el producte i
l'usuari —essència dels serveis— ha de ser investigada pel projectista amb
l’objectiu de definir-ne l’especificitat: els elements que configuren aquest
àmbit d'interacció, de satisfacció de la necessitat; el paper que hi
representen els aspectes materials i immaterials.
Aquest espai
d'identificació on s'acompleix el contacte real entre l'usuari i el producte
sembla reafirmar-se cada vegada més com la seva essencialitat, reduint-se la
materialitat del producte i augmentant l'espai de la informació, de la
comunicació, del bescanvi. S'obre davant l'usuari un espai d'integració, de
participació i de satisfacció. S'amplifica l'espai del servei mentre
disminueixen la centralitat del producte i la seva fisicitat —presència—,
amb tot allò que té de positiu per al límit físic. Es descobreix un límit nou
—per a la cultura projectual— vinculat al conjunt d'atributs immaterials que
ens comuniquen el servei del producte —representació-—amb l'usuari.
Cada vegada haurà
d'haver-hi més productes al mercat, circumdants d'un conjunt d'atributs —serveis—
que possibilitin a l'usuari una interacció global, no solament vinculada als
aspectes tangibles o al resultat final del procés productiu. Les empreses
tendiran a situar-se com a agents interactius, amb una forta versatilitat
tecnològica, un nucli organitzatiu reduït, interrelacionat amb professionals,
especialistes i realitats culturals diverses, amb l'objectiu de construir una
cultura empresarial autònoma —software— capaç d'interaccionar la seva
pròpia activitat a les exigències del context econòmico-cultural. Mitjançant
respostes desenvolupades a diferents nivells, sota l'exigència de la cultura
tecnològica i la sensibilitat ecològica emergent, s'obre un espai de treball,
importantíssim, per a la disciplina de l'ecodisseny.
Tradicionalment, el repte
establert al dissenyador ha estat donar respostes singulars —producte— a unes
necessitats. Ara, però, cada vegada més, haurà d'elaborar respostes globals
—serveis— que integrin una multiplicitat de factors i ens permetin fer el pas
del desenvolupament sostenible vers la satisfacció respectable.
1. Decret Topfer: instrument introduït
a Alemanya l'any 1991 pel ministre de Medi Ambient, referit als embalatges.
Obliga els productors a responsabilitzar-se dels embalatges un cop utilitzats.
2. Branzi, A., «La vita tra cose e natura: il
progetto e la sfida
ambientale», a AA.DD., Catàleg de l'Exposició Internacional de la XVIII Triennal, Electa, Milà, 1992.
3. Wall Street Journal.
|
Sobre l'autor
JOAN VINYETS I REJÓN
Director de l'Escola Superior de Disseny Elisava.
Graduat en Disseny d'lnteriors, Màster en Disseny lndustrial per la Domus Academy, de Milà. Durant la seva estada a Milà, ha coblaborat amb diversos dissenyadors (Esperanza Nuñez, lsao Hosoe, Andrea Branzi ...Ha obtingut diversos premis nacionals i [...]
Relacionat 15 PRODUCTE, CONSUM, COMUNICACIÓ: EL NOU PUNT DE VENDA, 1998 | articulo JOAN VINYETS I REJÓN La descentralització del producte: del producte al sistema (el punt de venda) 08 DISSENY, EINA DE FUTUR, 1993 | articulo JOAN VINYETS I REJÓN I.El límit físic |