ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY,
1995
| articulo
Ecologia. Ecologisme i ekísticaL'ecologia té la consideració de ciència més o menys
autònoma d'ençà de fa més o menys un segle, com a part de la biologia que
estudia les interrelacions dels éssers vius entre ells i amb el seu medi, tot i
que, com a consciència, es va donar a conèixer especialment amb el Programa Biològic
Internacional de 1964 a
1974.
Alhora, es considera que les seves derivacions
vers els moviments «ecologistes» van iniciar-se formalment en la Conferència de les
Nacions Unides reunida el juny de 1972 a Estocolm. Amb tot i
això, ja havien aparegut corrents «ideològics» basats en algun dels conceptes
de l’«ecologia» científica (Greenpeace va ser fundada per sis membres de
diferents nacionalitats el 1970).
Convé, doncs, ser cautelós a l'hora
d'interpretar l'adjectiu «ecològic», d'ús tan sovintejat i estès en els nostres
dies, ja que tant pot considerar-se des del punt de vista del mot «ecologia» (i
per tant, pot trobar-se impregnat del caràcter científic que comporta), com,
impròpiament, fer-se derivar del mot «ecologisme», amb tota la ideologia que el
tenyeix i que expressa (encara que el correcte fóra, en aquest cas, utilitzar
l'adjectiu «ecologista»).
Cal que reservem el terme «ciència» únicament
per al coneixement de les coses pels seus principis i causes, i també per al
cos de doctrina ordenat metòdicament que constitueix les branques del saber
humà. I que apliquem, per contra, el mot «ideologia» per als sistemes d'idees
que formen conjunts de conceptes, creences i ideals d'àmbit factual i normatiu
que serveixen per explicar fenòmens socials i, d'aquesta manera, dirigir i
simplificar les opcions sòcio-polítiques de l'individu i de la col·lectivitat.
Tot plegat sense arribar a l'extrem del marxisme, que considera que les
«ideologies» són sistemes d'idees malformades i desorientadores amb les quals
la classe dominant pretén de justificar la seva posició en contraposició a la
«teoria científica».
En qualsevol cas, el que resulta evident és que
la humanitat s'interessa per l'«ecologia», encara que sigui de manera
incompleta i, a més, n'extreu els arguments i els fa servir per tal de recomanar
actituds i moviments molt diversos, científics i ideològics, que, d'altra banda, podrien
tenir igualment el suport d'altres àmbits del saber humà.
Quan Adam Smith deia el 1784 en La riquesa de
les nacions que «el consum és l'únic fi i propòsit de tota la producció i
l'interès del producte ha de tenir-se en compte només en la mesura que calgui
per tal d'afavorir l'interès del consumidor» estava advertint en ple segle
XVIII del risc d'una producció descontrolada. Sobretot quan hi afegia: «però en
el sistema mercantil, l'interès del consumidor se sacrifica de manera gairebé
constant a l'interès del productor. I sembla que es considera la producció, i no
pas el consum, el fi últim i l'objectiu de tota la indústria i el comerç»
(capítol VIII del llibre IV).
Igualment, durant el segle XIX, i des d'un altre
àmbit, el desplaçament del model «mecanicista» pel «termodinàmic» també va ser
un avís sobre la necessitat de canviar la visió mecànica de l'Univers, amb els
seus moviments perpetus d'ordre impecable, mesurat i equilibrat, per la nova
visió termodinámica,
amb els seus moviments irreversibles, on l'ordre es
barreja amb el desordre, amb la despesa malaguanyada i amb el desequilibri; una
visió on es posen, consegüentment, en crisi els principis de simplicitat,
funcionalitat i economia que defensava la racionalitat clàssica.
Se sap que una teoria científica esdevé més
important com més simples en són les premisses, més diferents els gèneres dels
temes que relaciona i més ampli el seu àmbit d'aplicació. Doncs malgrat això,
resulta que els paradigmes científics mostren una inèrcia i una resistència al
canvi extraordinaris, de manera que només es donen per vençuts quan originen
grans fracassos interpretatius o predictius i fan vàlida la sentència popular «a
grans mals, grans remeis».
Durant la dècada de 1970 van començar a fer-se
conèixer uns fenòmens que han anat acumulant-se fins als nostres dies i que, en
ser interpretats com a
errors no controlats, podrien entrar dins aquella
consideració de «grans mals» que obliguen a «grans remeis», bé pel
que tenen d'imprevistos o bé pel fet que han superat l'escala admissible.
La contaminació, l'efecte hivernacle, l'amenaça
dels CFC, la reducció de la capa d'ozó, la pluja àcida, l'exhauriment dels
recursos del planeta, el risc de l'energia nuclear, la concentració urbana, la
reducció de la vida animal i la vegetal, el culte al cos i a la salut,
la invasió de l'automòbil, els plaguicides... són problemes que poden ser
assumits com a alguns d'aquests fracassos que pesen negativament en la balança dels
assoliments de la civilització humana, però que, pel simple fet de ser coneguts
i assumits, ja han començat a perdre pes.
L'evolució de la consciència mundial en els
últims anys ha fet avinent l'admissió de molts paradigmes científics que, tot i
ser coneguts, encara no havien aconseguit d'incorporar-se a les decisions
polítiques. Aquest canvi d'actitud possiblement deu ser degut al fet que els
problemes han deixat de referir-se als «altres» i han començat a afectar
«tothom», cosa que ens ha forçat a actuar per un «ecologisme proper» molt més
efectiu que l'«altruisme llunyà» invocat en el passat.
Tot va originar-ho l'apujada del preu del
petroli i el desencadenament d'una seqüència de profecies exagerades i
catastrofistes que van permetre de desenvolupar precipitadament tot de
campanyes d'austeritat d'una validesa tècnica escassa, però que van predisposar
psicològicament els ciutadans a assumir una preocupació conscient per
l'exhauriment dels recursos energètics i, en general, dels de la totalitat del
planeta.
La potenciació de noves fonts energètiques
alternatives com a sortida de la crisi del petroli va veure's acompanyada, sorprenentment,
per campanyes organitzades contra l'energia nuclear basades en l'explotació
raonable de la por
a les fugues radioactives i en una àmplia difusió dels més
petits incidents esdevinguts a qualsevol central atòmica de producció
elèctrica.
La seqüència d'informacions accidentals nuclears
va tenir el punt culminant el 29 d'abril de 1986, data en què es va conèixer la
catàstrofe de Txernobil, a 30
km de Kíev, en ple bloc comunista (considerat a tort per
certs moviments verds com a paradigma de l'«ecologisme»). Aquestes
campanyes van tenir èxit i van aconseguir que en alguns països (entre els
quals, el nostre) l'expansió de l'energia nuciear quedés paralitzada, tot i no
aportar-hi cap solució alternativa d'una eficàcia similar.
La disminució detectada en la capa d'ozó va
donar origen el 1980 a un acord de la UE pel qual es bloquejava la
producció de CFC (clorofluorcarboni). I el 1985, vint-i-cinc països van firmar la Convenció de Viena per a
la protecció de la capa d'ozó. Finalment, el setembre de 1987 va aprovar-se el
protocol de Montreal, que limitava la producció i la utilització de CFC.
Posteriorment, el 1989, la UE
va decidir que, per a l'any 2000, caldria aturar la producció i l'ús del CFC.
Les darreres investigacions sobre el gruix de la capa d'ozó van dur els països
signants del Protocol de Montreal a una revisió, el novembre de 1992, que
permetés d'accelerar la reducció de CFC tot establint la supressió de la
fabricació i del consum d'halons a partir de l'1 de gener de 1994.
Entre aquestes campanyes de gran abast se'n van
anar produint moltes més, encaminades a combatre el vessament de
residus radioactius al mar, la caça de balenes, la matança de cries de foca, la
contaminació de la
Mediterrània, la destrucció de l'Amazonia...
En resum, s'havia descobert un nou mecanisme de
sensibilització i pressió supranacionals, que alguns van utilitzar amb
finalitats concretes i puntuals i d'altres com a ideari polític,
organitzat dins dels partits verds o fins i tot presentat com a model de
lluita contra el capitalisme, que incorporava els programes alternatius als
manifestos comunistes en fase de reorientació després de l'ensorrament del bloc
soviètic.
Tanmateix, la història també ens ofereix mostres
d'actituds col·lectives conduïdes erròniament per visions falses del futur, que
es tradueixen en posicions irracionals i regressives. Així, per exemple, durant
el trànsit del primer mil·lenni de la nostra era al segon, la gent abandonava
el conreu dels camps i la feina a les viles per fer penitència i preparar-se per
al Judici Final, a la vista de l'anunciada i imminent fi del món. Durant la Revolució Industrial,
els obrers substituïts per les noves màquines van organitzar accions contra
aquestes per destruir-les, ja que les consideraven directament responsables
de les seves desgràcies.
I és que per a la humanitat generalment ha
resultat més profitós d'afrontar els grans fracassos amb grans solucions de
futur que no pas de
retrocedir a les condicions prèvies al fracàs. Amb tot i
això, aquesta actitud no ha de ser interpretada erròniament com un axioma
inamovible, ja que el dubte raonable ha de persistir sempre damunt de qualsevol
principi.
Per tot això, en aquest context, les preguntes
que considero que ens hauríem de plantejar són: ¿Tenim la possibilitat
d'utilitzar alguns dels coneixements que l'ecologia ens ofereix sobre el
funcionament de la superfície viva del nostre planeta? ¿Podrem millorar el
nostre destí amb aquests coneixements?
Observem alguns dels principis que ens explica
l'ecologia:
- Des d'un punt de vista filosòfic, la
constatació del nostre aïllament enmig de l'Univers hauria de servir per
augmentar el sentit d'unitat i solidaritat entre els habitants del planeta.
- Moltes
de les característiques actuals de la
Terra s'han aconseguit de mica en mica i, en part, per
l'acció dels organismes primitius.
- Malgrat
tot, els canvis han estat relativament escassos i, durant molt de temps, s'han
mantingut les condicions favorables a la vida.
- La Terra disposa de mecanismes
d'autoregulació que mantenen la temperatura sense grans augments.
- La gran
varietat de supetfícies fluides i la diversitat de les zones sobre la Terra, ofereixen condicions
de vida molt àmplies.
- La vida
es caracteritza per un flux constant de materials i una reconstrucció
ininterrompuda de les estructures, cosa que demana energia d'alta qualitat (com
la de la llum o la dels enllaços químics) per realitzar el seu treball.
- Una
mateixa quantitat d'energia no es pot utilitzar dues vegades, perquè perd
qualitat (la llum té més qualitat que la calor).
- Per a
la vida tan sols es fa servir directament, més o menys, el 0,2% de
l'energia que arriba a la Terra,
mentre que aproximadament s'empra el 25% per evaporar l'aigua i provocar la
pluja per tal d'incidir indirectament en la vida vegetal.
- La vida
no ha evolucionat en el sentit de treballar força, sinó en el d'ocupar tota la Terra amb les seves
estructures amb una inversió mínima d'energia.
- El
component (marerial químic) més escàs o de subministrament més
lent determina la velocitat de producció dels compostos complexos que formen la
base de l'estructura vivent.
- Una
cosa és la producció i una altra, la biomassa (massa acumulada i que produeix).
Producció / interès = biomassa / capital. Si destruïm biomassa per tal de produir
més en un període més curt, a la llarga perdrem productivitat.
-
L'explotació comporta la simplificació de l'ecosistema originari.
- La vida
es caracteritza per un transport continuat de matèries de fora cap endins i de
dins cap enfora.
- La vida
ha adquirit forma d'unitats discontínues ja des del principi, amb individus
separats pertanyents a
un gran nombre d'espècies, amb desigualtat de funcions.
- A la Terra hi ha entre vuit i deu vegades més matèria orgànica morta que viva
(sense comptar la que està molt transformada, que dóna origen als petrolis i
als carbons). La vida deixa rere seu una gran contaminació que no ha estat pas
invent de l'home.
- Les
cadenes (xarxa tròfica)
no tenen més de cinc passes (si no prenem en consideració
els paràsits dels grans animals). I habitualment, els animals que es troben més
alts en la jerarquia tròfica
es caracteritzen per una grandària superior, una vida més
llarga i una taxa de renovació més petita. Cosa que porta a representar
els ecosistemes com a
conjunts d'engranatges creixents que giren cada cop més
lentament a mesura que pugen de nivell.
-
Existeixen centenars de milers d'espècies, però tan sols unes quantes
serveixen d'aliment a
l'home. Sembla que, perquè un sistema sigui explotable,
s'ha de simplificar.
- La
natura deixada lliure fa la impressió d'invertir en obres d'art», tal com podrien
ser considerades les varietats de les espècies. Contràriament, l'home tendeix
al monoconreu i a provocar l'extinció de les espècies.
- La
natura presenta dos aspectes complementaris:
- Riquesa: amb les
meravelles de cadascuna de les espècies.
- Harmonia del
conjunt: on el detall se submergeix en la gran simfonia del sistema.
-
L'ecologia es decanta per la contemplació harmónica del conjunt,
però no es pot descuidar el detall.
- En
qualsevol grup d'organismes hi ha una varietat d'oficis i una adaptació
fantàstica.
- La
constitució d'un nou ecosistema comporta una selecció dels més aptes.
- Les
estratègies per adaptar-se a l'entorn són:
- Estratègia de la R: els organismes sotmesos a
gran mortalitat es multipliquen ràpidament.
- Estratègia de la K: els organismes de vida
relativament més llarga, que tenen pocs fills, però que, quan són joves, els
protegeixen dels enemics (que són escassos) renoven les poblacions amb més parsimònia. En conseqüència, s'aprofiten més dels coneixements adquirits acumulats,
per experiència més que no pas per genètica.
- Alguns organismes
s'adapten camuflant-se, mentre que altres adopten colors advertidors de gran
contrast (aposemàntics) per avisar de la seva toxicitat, i d'altres,
inofensius, copien el vestit d'aquests darrers per fer-se respectar.
L'ecologia ens fa veure l'home funcionalment
vinculat a la natura alhora que com a manipulador de l'energia externa (llum,
calefacció, agricultura, indústria i transport). El repte resideix a saber
equilibrar la manipulació amb la interrelació harmoniosa de tota la natura.
En aquest sentit, les extrapolacions dels
principis de la biologia a l'estudi dels problemes que genera el
desenvolupament de les comunitats té antecedents importants i influents en
l'àmbit de l'urbanisme.
El biòleg escocès Patrick Geddes (1854-1932),
autor d'obres com City Development (1904) i Cities in Evolution (1913),
forma part, juntament amb Ruskin, Howard, Mumford i d'altres, del corrent de
pensament que inicia la prèdica de la fi de les metròpolis, substituïdes pels
assentaments escampats en un vast territori.
La contraposició entre camp i ciutat és una
polèmica viva que en molts casos s'ha pretès de resoldre amb reduccions
dràstiques de la densitat d'ocupació, les quals han donat origen a una planificació
urbana amb paisatges d'ambient poc acabat i, fins i tot, amb una certa sensació
de buit que, de vegades, s'ha arribat a batejar amb el nom de subtopia (la
paternitat del terme és atribuïda per Leonardo Benevolo a la revista Architectural Review). La repugnància per la gran ciutat va dur a defensar formules de «barris autosuficients», on es perdia la veritable essència del
problema.
Pensant en aquesta idea de complexitat que
qualsevol actuació comporta, i dins de la meva especificitat d'arquitecte, he
pensat en la connexió que l'ecologia té amb l'ekística, entesa com la ciència
dels establiments humans. El seu creador i inventor del terme, el grec
Constantí A. Doxiadis, arquitecte i enginyer, la ha aplicada a àrees tan
diverses com: establiments rurals, agricultura i irrigació, establiments
industrials, centrals d'energia, obres públiques, comerç, turisme,
comunicacions, habitatge, renovació urbana i desenvolupament de noves ciutats.
Possiblement el mèrit de l'ekística resideix en
la seva capacitat de crear un cos de doctrina de voluntat científica, amb el
qual es pugui tractar l'anàlisi i la resolució dels assentaments humans, tot
emprant-hi criteris i mètodes que s'emmarquen dins del que podria considerar-se
«ciències de l'entorn».
L'ekística, nascuda el 1941 amb la pretensió
d'esdevenir la ciència dels establiments humans, ens ensenya que els elements
que intervenen en el naixement i el creixement dinàmic de les àrees urbanes
són:
- La
natura: damunt la qual s'assenten.
- L'home:
que les ha creat.
- La
societat: que les conforma i és conformada per aquestes.
- Les xarxes; que constitueixen el sistema
circulatori pel qual es desplacen matèries i energies.
- Les
construccions: on s'allotgen i es desenvolupen les funcions.
Proposa un mètode de treball basat en:
- L'actuació a partir d'una localització determinada. Tenint en consideració els factors naturals i sòcio-culturals lligats a la ubicació. - El
coneixement dels encerts i dels errors del passat per tal d'aprendre de
l'experiència.
- La valoració
crítica de qualsevol incorporació d'idees de fora i la seva aplicació amb
cautela.
- La
síntesi dels trets locals amb els criteris universals, tot cercant el difícil
equilibri entre les forces particulars i els corrents generals.
- La
consciència que qualsevol solució cal que es resolgui en quatre dimensions, és a dir, en
les variables de l'espai (amplada, alçada i llargada) i en la del temps.
I apunta uns objectius enfocats a assolir:
- La
felicitat humana: mitjançant la satisfacció de les seves necessitats i els seus
desigs.
- El manteniment d'una unitat de finalitats en
els aspectes: econòmic, social, polític, administratiu, tècnic i estètic.
Aquesta voluntat de contemplar globalment la totalitat de metes per obtenir fa
que l'ekística consideri que una solució no serà correcta quan, tot i ser
estètica, doni com a
resultat energia malaguanyada i contaminant.
- El
respecte a la jerarquia funcional: allò que fa que una solució destinada a una
agrupació de poques persones sigui diferent de la que ha de servir a un gran
nombre d'habitants.
-
L'aplicació de moltes escales per a molts dominis: de
tal manera que, pensades bàsicament per a l'home, que és el receptor últim de la
prestació, contemplin alhora la presència necessària d'altres elements que, com
els automòbils o les màquines en general, són fets per servir-lo.
Considerant com a causes principals dels
problemes:
- El
creixement demogràfic exagerat.
- El
desenvolupament econòmic descontrolat.
- Els
canvis socials que tendeixen a distribuir més béns que persones.
- La
urbanització com a conseqüència del paràgraf anterior.
- El
progrés tecnològic, que ha introduït la màquina i la cibernètica a la vida de
l'home.
Aquest conjunt de factors origina per a l'ekística
dos grups de problemes:
- Els que
incideixen sobre les àrees sobredesenvolupades, on, com que es tracta de zones
d'avantguarda, hi ha mancança de dades per a enfrontar-se amb
experiència als nous problemes.
- Els que incideixen sobre àrees
subdesenvolupades, que poden considerar-se zones d'urgència, però que permeten
actuar per comparació i beneficiar-se dels encerts i dels errors experimentats
prèviament en d'altres zones.
Amb totes aquestes referències, crec que cal
concloure que, en la meva opinió, s'han d'evitar les reaccions esporàdiques i
breus que puguin conduir a desastres, tot actuant-hi amb energia, però
sense nerviosismes,
intentar d'assolir acords generals sobre els objectius que
cal aconseguir, classificant-los i prioritzant-los, i assumir que les decisions
en aquest sentit corresponen a la comunitat i no pas a l'expert.
Encara que aquest expert sigui l'encarregat de presentar amb objectivitat els
avantatges i els inconvenients que reporten les diverses accions possibles.
Recordem, a l'últim, que quan afirmem ens aproximem a la realitat, i que quan
actuem interferim.
|
Sobre l'autor
JOAN LLUÍS FUMADÓ
Doctor
en Arquitectura per la Universitat Polit é cnica de Catalunya, Catedr à tic d'Instal · lacions de l'Escola T è cnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. Ha publicat Climatizaci ó n (1986), Proyectos de urbanizaci ó n (1986)
i diverses
monografies sobre [...]
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo JOAN LLUÍS FUMADÓ Reflexions sobre arquitectura i disseny amb motiu dels 35 anys d'Elisava 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo FRANCESCO TRABUCCO Dissenyar la qualitat natural |