ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY,
1995
| articulo
Projectar l'ecoeficiència. Del redisseny de l'existent a la projecció d'estratègies industrials/ambientalsSíntesi
L'ecoeficiciència es pot cercar seguint camins diversos en funció dels diferents possibles objectius: des d'aquells que impliquen eleccions que no pertorben significativament el business as usual (definibles com el «redisseny ecològic de l'existent») fins aquells que demanen a l'empresa una gran capacitat innovadora tant en el pla tècnic com en el cultural (definibles com la «projecció d'estratègies industrials-ambientals» en el camp dels nous productes i dels nous serveis).
Aquest últim camí és aquell en el qual la recerca de l'ecoeficiència pot conduir a resultats més interessants des del punt de vista del medi ambient, atès que afronta amb més decisió el tema de la transició vers la societat sostenible; i des del punt de vista de les empreses, ja que la capacitat de procedir en sintonia amb aquesta transició (i amb els canvis socials i culturals que això comporta) també pot constituir una gran oportunitat en termes de new business.
«Ecoeficiència» és el terme que el Business Council for Sustainable Development1 ha proposat per a indicar el que hauria de ser l'objectiu estratègic de les empreses en el marc de la recerca d'un desenvolupament sostenible.
De la ja àmplia gamma de paraules noves que la qüestió mediambiental ha introduït en el lèxic de les empreses, aquesta em sembla que presenta un interès notable i mereix, per rant, un aprofundiment.
El seu primer punt d'interès és donat pel fet que comporta el concepte d'«eficiència», és a dir, un terme conegut i acceptat per la cultura d'empresa, el conjunt de les temàtiques que implica la qüestió de produir en la perspectiva de la sostenibilitat. Adoptar-la (com a principi-guia de la mateixa activitat) significaria, doncs, donar a l'empresa una finalitat que està, al mateix temps, en continuïtat amb el passat i és sensible a les noves emergències: la funció de l'empresa és (com sempre) cercar l'eficiència productiva. Però l'eficiència productiva (avui, a diferència del passat) ha de tenir en compte també els costos ambientals.
El segon aspecte interessant és donat pel fet que, a la definició proposada, aquesta nova accepció d'eficiència no està restringida a les dimensions purament locals i al camp estrictament tècnic. «Ecoeficiència», per al Business Council for Sustainable Development, és la «capacitat d'oferir a la majoria dels consumidors béns i serveis a un cost econòmicament abordable i amb un gravamen ecològic significativament menor».2
Per tant, si acceptem aquesta accepció, l'objectiu de l'ecoeficiència pot ser definit a diverses escales, des de la de l'empresa fins a la de tot el sistema productiu i de consum. En altres paraules: l'ecoeficiència també por ser plantejada com a objectiu estratègic de tota la societat industrial.3
Per tant, entesa com a declaració d'intencions, aquesta definició d'ecoeficiència és certament de gran rellevància.4 Però, quan es pretén utilitzar-la com a instrument precís de treball, hi trobem no poques dificultats.
La idea d'eficiència, per definició, remet a la relació entre el que es vol obtenir i el que s'ha de donar per a obtenir-ho. Tradicionalment, aquest concepte ha estat aplicat considerant com a establert i clar el numerador (el resultat que s'ha d'obtenir) i posant al denominador valors econòmics o quantitats físiques fàcilment mesurables (energia, matèria, etc).
Ampliant aquesta definició del concepte d'ecoeficiència, la primera dificultat que hi trobem (la més evident i la més debatuda, però no pas per això pròxima a ser superada) posa al denominador les relacions abans indicades; si la valoració del cost econòmic és una operació del tot controlable, la del seu «gravamen ecològic» encara està per definir: Quant carregarà en compte l'impacte ambiental per arribar al resultat esperat? Com es tradueix aquest valor en unitats de mesura econòmica? I com i a qui es carrega aquest cost? Aquests interrogants, com és sabut, són la base d'un gran nombre de recerques concernents a les metodologies d'impacte ambiental, la relació ecologia-economia i l'eficàcia de les mesures (normatives, fiscals o d'una altra mena) que es poden prendre en aquest camp. Es evident que dels resultats d'aquestes recerques en dependrà la possible utilització del concepte d'ecoeficiència com a instrument precís de treball.
Però, com deia, també existeix un altre camp de dificultat, bastant menys evident però no menys essencial: Com hem de definir el que es posa al numerador? És a dir, quins són els resultats que s'hi volen obtenir? I, per tant, quins són els béns i els serveis que, segons la definició del Business Council for Sustainable Development, es volen oferir a «la majoria dels consumidors» ? La resposta a aquests interrogants, que en una situació estàtica podria ser considerada clarament establerta, ja no ho és en una situació caracteritzada per una forta dinàmica econòmica i social. En altres paraules: en definir els resultats que es volen obtenir, s'han d'explicitar els contorns de la societat sostenible vers els quals es vol avançar (cosa que és com dir del model de desenvolupament que es vol perseguir). Sense entrar a fons en una problemàtica tan vasta, immediatament es plantegen algunes consideracions limitades als productes i als serveis oferts, i als comportaments individuals i col·lectius relacionats amb aquest. El que s'intentarà posar en evidència és com la recerca d'un alt nivell d'ecoeficiència exigeix la posada a punt d'una nova generació de productes i serveis.
Nivells
d'intervenció
Els interrogants relatius als
resultats que, en l'esperit de l'ecoeficiència, s'intenten obtenir poden trobar
respostes corresponents als diferents nivells d'intervenció; en particular:
1. Els resultats es materialitzen en els
mateixos productes/serveis ja avui disponibles.5 Per tant, el
problema és redissenyar la manera de fer-los més ecoeficients: un problema que
convé resoldre és la seva tècnica, la solapa econòmica de la qual està a les
inversions necessàries i als eventuals majors costos de producció (problema que
s'ha demostrat amb freqüència inexistent, per tal com aquests tipus de
reprojecció, si s'efectuen amb molta cura, poden conduir a solucions el procés
productiu de les quals resulta més econòmic que l'adoptat anteriorment).6
Amb aquesta
intervenció, el producte-servei reprojectat té (aparentment) les mateixes
característiques d'abans i s'insereix en el mateix mercat. Fet que implica que
no es presenten problemes rellevants d'acceptació per part de la demanda (ja
que, si el preu no mostra variacions sensibles, la seva acceptabilitat hauria
de ser almenys la mateixa que la del producte/servei de partida).7
Per altra banda,
i per les mateixes raons, el «plus competitiu» obtenible també és limitat i
està en relació amb la capacitat comunicativa del productor. És a dir, amb la
seva capacitat de fer «visible l'invisible», comunicant clarament el valor
d'una innovació amagada. 8
En termes
generals, el marc cultural i operatiu en el qual se situen aquestes respostes i
aquest nivell d'intervenció pot ser definit com l'escenari del redisseny
ecològic de l'existent.
2. Els resultats que es volen obtenir operant al
segon nivell d'intervenció responen substancialment a la mateixa demanda social
que hem conegut i analitzat fins avui (i aquí corresponen als mateixos estils
de vida dels usuaris), però s'obtenen amb productes i serveis nous i més
ecoeficient.9
El problema és
definir aquests nous productes i serveis integrant les motivacions de caràcter
ambiental en tot l'arc de les qüestions projectuals i de direcció que ens
condueixen a la definició d'una nova proposta: el risc empresarial està en el
nivell d'acceptació d'un producte/servei que entra amb una alta taxa
d'innovació a l'interior d'un mercat consolidat. L'oportunitat es troba en l'evidència
dels valors ambientals de la proposta i en el possible «plus competitiu» que
se'n pot derivar.10
3. Els resultats
que es volen obtenir operant al tercer nivell d'intervenció no són els mateixos
que avui s'ofereixen: el que en aquest cas es configura és l'existència
d'una nova demanda (explícita o implícita) a la qual cal respondre amb nous
productes/serveis en un «marc sistèmic» en conjunt més ecoeficient.11
Aquest tipus de
propostes es poden col·locar en un marc general definible com l'escenari dels
nous ecoproductes.
El problema en
aquest cas és captar a temps els senyals d'allò que és «nou» que la societat
envia, i redefinir i, eventualment, reorientar l'estratègia del conjunt de
l'empresa en el marc de les grans transformacions que l'actual fase històrica
requereix. I això a partir de l'oferta de productes i serveis que facin
referència a comportaments en el seu conjunt més ecoeficients.
El risc
empresarial d'operar en aquest nivell és certament molt elevat. Però són
igualment elevades les oportunitats; si és veritat que estem vivint la
transició vers la societat sostenible, moure's en aquest camí significa no
solament preparar-se per als temps futurs, sinó que significa també ser
coprotagonistes del canvi (i, per tant, en certa mesura, ser capaços de
dirigir-lo).
Tot això es pot
definir com a actuar coherentment amb l'escenari de la societat en
transició; l'escenari en el qual es pren seriosament el fet que, en
perspectiva, estils de vida, judicis de valors, criteris de qualitat i models
de consum estan destinats a canviar.
La centralitat del producte/servei
Els tres nivells d'intervenció, encara
que presentats d'una manera hipotètica, es presten a algunes consideracions que
intenten relacionar la realitat actual i allò que (desitjablement) hauria de
passar.
La primera
consideració és que aquest, tots tres, fan referència a una «tercera fase»
de la relació entre empresa i ambient: si la primera fase ha donat
centralitat a les intervencions a la vall dels processos (tractament dels
afluents contaminants i del «negoci ambiental» relacionat) i la segona ha estat
la intervenció sobre els processos (tecnologia neta segons les tres P: preventing
pollution pays, «prevenir la pol·lució és rendible»), la tercera és el que
dóna centralitat a la revisió en termes ambientals dels mateixos
productes/serveis.12
A més, s'observa
una gran continuïtat a la línia que uneix entre sí les tres «fases» i els
nivells d'intervenció proposats per a la «tercera fase».
De fet, la
seqüència de les tres fases correspon a les evolucions de les polítiques
ambientals que, tant per a l'empresa com per a la societat en el seu conjunt,
han ampliat a poc a poc els seus objectius de «vall a muntanya» (dels afluents
als processos que generen als productes que requereixen els processos esmentats).
I és aquesta tendència a intentar incidir en el terreny, sempre més pròxim a
les arrels del problema, la que també continua en els nivells
d'intervenció de la «tercera fase», una revisió tècnico-eco lògica dels
productes/serveis existents en el mercat, una proposta dels nous
productes/serveis en relació amb una demanda del mercat considerada com a
establerta i una rediscussió d'aquesta mateixa demanda en el marc de les
dinàmiques sòcio-culturals i econòmiques de la societat.
La segona
constatació que es pot avançar és la següent: si bé és veritat que avui molts
analistes i alguns empresaris estan d'acord a jutjar raonable aquesta «tercera
fase», també és veritat que, en general, tant per als uns com per als altres,
l'horitzó s'acaba al primer nivell d'intervenció (el redisseny ecològic de
l'existent) amb alguna rara incursió en el segon (la proposta dels nous
productes).13
Sense subvalorar
la importància d'aquest camp (al contrari, subratllant la necessitat que per
sobre d'aquest es creïn les condicions per a un pas més substancial del que
s'ha debatut i de les declaracions d'intencions a la pràctica), la meva opinió
és que existeixen algunes bones raons per a afrontar ràpidament, també, el
tercer nivell, les que es refereixen a l’escenari de la societat en transició».
Per altra banda, em sembla que no sóc l'únic que té aquesta convicció:
Si jo dirigís els
negocis d'una companyia —afirma, per exemple, Peter Winsemius, de McKinsey
& Co., en una entrevista d'un número recent de L'Impresa Ambiente—,14
reflexionaria seriosament possibles evolucions del meu sector i la influència
potencial que es pot exercir sobre el repte ambiental... I sí veiéssim que tots
els senyals porten en la mateixa direcció, podríem tenir en consideració la
hipòtesi d'impulsar nosaltres mateixos el canvi.
En altres paraules, en les situacions
d'alta complexitat i turbulència, l'única possibilitat de preveure el futur està a contribuir-hi i protegir-lo. I, per a les empreses, protegir
el futur significa, en gran mesura, introduir en el present nous productes i
nous serveis.
Noves
tecnologies, innovacions i sostenibilitat
«Si la tendència actual continua, el
50% dels productes que estaran en ús d'aquí a quinze anys encara no
existeixen.»15 Aquesta previsió, elaborada a partir d'una valoració
de les possibles recaigudes de la innovació tecnològica en diversos àmbits
productius, va ser presentada fa un parell d'anys en un informe de
l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics de les
Nacions Unides (OCDE) i proposa, d'una manera molt pragmàtica, la importància
del canvi induït pel desenvolupament de les noves tecnologies.16 Un
canvi que, en termes més generals, es defineix a si mateix com la transició cap
a una nova societat: la societat de la «informació». Tampoc en aquest cas és
necessari estar plenament d'acord amb aquesta anàlisi per a arribar a la
convicció que la innovació tecnològica està canviant i canviarà molts dels
trets que caracteritzen l'actual sistema productiu i de consum.
Aquesta
perspectiva «segura» de canvi és certament evident per a tots els empresaris
(encara que potser tots no en treuran les conseqüències oportunes). És evident
per a tothom que aquest mateix fenomen modificarà, ja ha modificat, la
societat, i, amb aquesta, els estils de vida, el comportament i les maneres de
presentar-se en el mercat dels consumidors/usuaris.17
Però, quan parlen
de polítiques ambientals, tals coneixements semblen entrar en un con d'ombra. Quan
es tracta d'ambient, fins ara, el tema de la innovació tècnica s'ha plantejat
solament (o quasi solament) amb relació a la reorientació ecològica de
l'existent; «l’existent» que (més o menys acceptable en termes ambientals),
per tot el que s'ha recordat abans, està d'alguna manera destinat a canviar
ràpidament i profundament, investit de l'acció sinèrgica de factors molt
potents, entre els quals es troba, precisament, la innovació tecnològica.
Per tant, si la
intersecció entre tecnologia i societat, considerant-ho també aïlladament, ja
indica amb claredat les dimensions del canvi en curs, per què no hem d'unir de
manera més incisiva aquesta temàtica amb l'ambiental? Per què no hem de
veure la convergència i les possibles interaccions entre la transició cap a la
«societat de la informació» i la que va cap a la «societat sostenible»? I,
més concretament, per què no ens hem de posar com a objectiu l'entrada d'aquell
50% dels productes/serveis encara no existents dels quals parla l'OCDE, i hem
d'entrar-hi comprenent ben clarament que aquests hauran de ser no solament
«nous», sinó també «sostenibles»?
Atesa la
potencialitat de la telemàtica i dels materials nous, per exemple, per què no
hem de desenvolupar d'una manera més incisiva una política industrial-ambiental
en la qual es considerin seriosament els potencials ambientals, en termes de
reducció del consum de materials i d'energia, oferta de l'augment de la
capacitat d'administrar, de transmetre i d'elaborar informació? (El camp
d'intervenció podria ser la mobilitat urbana, els transports de mercaderies, el
pèndol casa-treball, la gran distribució i la petita, la «logística del retorn»
dels productes en desús...)
O sigui: enfront
de les mateixes tecnologies, per què no hem de desenvolupar a fons la
potencialitat ambiental innata en la tendència cap a la societat dels serveis
(i, per tant, en el pas d'una economia basada en el consum dels productes a una
economia basada en la utilització dels serveis) amb totes les implicacions en
termes d'ecoeficiència sistemàtica que es puguin recaptar?18
Cadascun
d'aquests àmbits d'intervenció ofereixen, al meu parer, un ampli espectre de
possibilitats a partir del qual podem elaborar
estratègies industrials-ambientals; és a dir, estratègies que uneixin la
recerca de la sostenibilitat amb la de nous negocis.
Per exemple, i
esmentant únicament quelcom ben conegut, sols en el terreny de l'aplicació de
la tecnologia telemàtica a la gestió de la mobilitat urbana es pot parlar de
gestió centralitzada i flexible dels mitjans públics, de sistemes semafòrics
avançats per a augmentar la fluïdesa del trànsit, de sistemes de gestió de les
zones de trànsit limitat, de sistemes de guia per a aparcament, de sistemes
avançats d'informació sobre els impostos... Totes aquestes em semblen propostes
innovadores amb les quals la nova potencialitat de la tècnica i el tema de la
sostenibilitat ambiental es trobaran incidint amb prou profunditat en
l'existent i, al mateix temps, proposant una gamma de productes, de serveis,
d'oportunitats de treball i de negocis del tot noves.
Riscs,
oportunitat i creativitat
Al meu parer, respondre als
interrogants del paràgraf anterior significa delimitar una idea positiva i
propositiva de sostenibilitat: una sostenibilitat difícil de practicar, però no
apocalíptica. Una perspectiva que trenca amb el business as usual, però
sense reclamar a les empreses que canviïn la seva naturalesa. Aquesta idea de
sostenibilitat demana, sobretot, intel·ligència, capacitat d'arriscar i,
bàsicament, molta creativitat.
Proposar
productes-serveis que es posin en aquesta perspectiva és difícil, però no impossible.
De fet, ja s'ha dit que no es tracta de trobar «la» solució capaç de respondre
a totes les demandes plantejades actualment; es tracta, més modestament, de
proposar solucions que almenys presentin una espurna d'innovació; és a dir, que
donin, si més no, una oportunitat a maneres diferents de comportar-se o de
veure les coses.
I del conjunt
d'aquestes solucions parcials n'emergiran una nova cultura i una nova pràctica
social i productiva: el nou model de desenvolupament que, en qualsevol cas,
s'haurà de definir aviat; no naixerà del fet d'asseure's a escriure un teorema
general i únic perfectament conclòs, sinó que sorgirà del diàleg i del
conflicte entre una multiplicitat d'idees, de visions, de propostes. Naixerà,
en suma, d'una àmplia innovació que citarà a judici tots els actors socials. I,
entre aquests, la funció específica que les empreses hauran de desenvolupar és
pròpiament proposar solucions i oferir oportunitats.
1. El Business Council
for Sustainable Development (BCSD) és un organisme al qual s'adhereixen els
responsables d'algunes de les companyies més grans del món (actualment són
quaranta-vuit) i el fi del qual és la promoció d'iniciatives en la perspectiva
del desenvolupament sostenible. Fundat per Stephan Schmidheiny, va dur a terme
la funció d'organitzador i de coordinador de la participació de les companyies
a la Conferència de Rio el 1992.
2. Business Council for
Sustainable Development, opuscle de presentació de l'«Eco-efficiency Workshop»,
novembre de 1993.
3. Aquesta ampliació del concepte
d'eficiència reclamaria, però, una reflexió més profunda sobre el seu
significat i, en particular, sobre la relació resultats - procés per a
obtenir-los. E. Manzini tracta aquest tema: «Desing and Sustainability:
Environmental Quality and Social Quality, lndustrieel Ontwerpen, octubre
de 1993,
4. La rellevància d'aquesta
proposta ha estat també subratllada per Enrico Sassoon a l'article «I nouvi traguardi del management ambientale»,
L'Impresa Ambiente, n. 5, 1993.
5. El concepte de producte/servei sintetitza
una manera diferida per a intentar que maduri el conjunt més integrat de
productes i serveis que avui caracteritza el mercat a la societat industrial.
La seva rellevància quan tracta de polítiques ambientals també ha estat
recollida per M. Fioruzzi, de McKinsey & Co., a l'article «L'impresa scopre
la gestione attiva dell'ambiente», L'Impresa Ambiente, n. 3, 1993.
6. Que en alguns casos el redisseny ecològic
comporti solucions conjuntament i més profitoses fins i tot des del punt de
vista d'una tradicional valoració econòmica és una dada recollida per molts
autors. Vegeu, per exemple, les Actes de la Convenció «Fare e
Disfare», promogut pel Politècnic de Milà, Assoplast i Fiat Auto, Milà,
1993.
7. De fet, Peter Winsemius, de McKinsey & Co.,
afirma: «Pel que respecta als béns de consum, existeixen força estudis empírics
que mostren una falta de sensibilitat general (per part dels consumidors) envers
les oscil·lacions dels preus igual a, més o menys, el 5%», «L'impresa ecologica
sta diventando realtà», L'Impresa Ambiente, n. 8, 1993.
8. La comunicació correcta en aquests casos és
considerar-se una part integrant de la proposta: de fet, es refereix no
solament a les innovacions poc «visibles», sinó també al que està relacionat
amb problemes que puguin ser poc notoris o molt controvertits. Tot això crea
possibles ambigüitats i confusions que la introducció dels «mercats ambientals»
haurà de posar una mica en ordre.
9. Aquí es refereix a productes/serveis
totalment projectats tenint en compte la problemàtica ambiental. En l'estadi
actual, la casuística relativa a aquest nivell d'intervenció es refereix a
productes de sèrie petita (com el cotxe elèctric de Fiat), a prototips de
productes de gran sèrie (com el frigorífic «monomatèric», i, per tant,
econòmicament reciclable, proposat per Enichem) i a alguns productes de gran
distribució (com algunes línies de detergents i de cosmètics).
10. També en aquest cas, l'èxit de la iniciativa
depèn tant de la qualitat del producte com de l'eficàcia de la comunicació: de
fet, el «plus competitiu» solament s'obté si la qualitat ambiental i global de
la proposta és ben clara.
11. La casuística de la iniciativa que es pot
implantar en aquest nivell d'intervenció, en el moment actual, no és àmplia i
els casos únics també poden resultar discutibles. Com a exemples, mínins, però
que encara presentin unes característiques que els facin assimilables a aquesta
categoria de propostes, podem esmentar: la venda de detergents en forma
concentrada (l'usuari els ha de diluir) i disposar de productes líquids (amb
els quals l'usuari ha d'extreure el producte de la mateixa ampolla); en tots
dos casos es demana a l'usuari un comportament diferent i més «participatiu»
del considerat estàndard. Per a un tractament més
ampli d'aquesta
temàtica vegeu Manzini, E., «Values, Quality and Sustainable Development. The
Role of the Cultural Factor in the Environmental Reorientation of the System of
Production and Consumption», dins Jackson, T. (ed.), Clean Production
Strategies, Lewis Publishers, Boca Raton, 1993.
12. L'ingrés en aquesta «tercera fase» de la
qüestió ambiental s'evidencia sobretot observant la tendència evolutiva de les
legislacions ambientals (en això tendeixen més cap a la introducció dels
mercats de qualitat ambiental —ecolabel— que no a l'aplicació del
principi de la «responsabilitat estesa del productor» —extended producer
responsability—, que va des dels embalatges fins als béns durables. Vegeu Actes
de la Convenció «Fare e Disfare», op. cit., 1993). Davant d'aquest marc
normatiu, els productors també es mouen, encara que més lentament que no seria
de desitjar. Vegeu Fioruzzi, M., op. cit., 1993.
13. Vegeu sobre aquest particular les notes 6, 8
i 10.
14. Vegeu «L'impresa ecologica sta diventando
realtà», L'Impresa Ambiente, n. 8, 1993.
15. OCDE, The State of the Environment, París,
1991.
16. A més, s'hi subratlla que aquest 50% de
productes «que encara no existeixen» no seran solament «productes nous», sinó
que seran en gran mesura «productes de tipus nou». És a dir, productes la
naturalesa tècnica i les prestacions dels quals podran ser molt diferents de
les dels productes que fins ara havíem conegut.
17. Aquest canvi es pot observar socialment i
antropològicament (sobre aquest tema ja hi ha una amplíssima literatura), però
ja es pot llegir, també, en termes de tendències del mercat (sobre aquest camp
vegeu, per exemple, Morace, P., Contratendenze, XX Academy, Milà, 1991; i Cove, B., Le
Neo-marketing, ESF Éditeur, París, 1992).
18. Sobre aquests temes vegeu Manzini, E., «Lo
scenario del prodotto-servizio. Il design dei servizi come politica
ambientale», Area, juny de 1993; Glarini, O., i Stahel, W., The
Limits of Certainty. Facing Risks in the New Service Economy, Kluwer
Acadèmic Publisher, Dorörecht, 1989; i, més en general, tot el treball del
Product-Life Institute de Ginebra.
|
Sobre l'autor
ENZIO MANZINI
Arquitecte i Enginyer pel Polit è cnic de Mil à . Vice-president de la Domus Academy, de Mil à , i professor de Tecnologia dels Materials al Polit è cnic. Ha estat conferenciant en diversos seminaris i cursos internacionals.
Col·laborador en diverses revistes de disseny, ha estat autor, entre [...]
Relacionat 10 NATURA, DISSENY I INNOVACIÓ, 1994 | articulo ENZIO MANZINI Physis i disseny. Interaccions entre natura i cultura 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo FRANCESCO TRABUCCO Dissenyar la qualitat natural |