ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY,
1995
| articulo
Urbanisme i ecologia a Barcelona Introducció
Actualment, hi ha una reacció contra
l'arquitectura i l'urbanisme de l'estil internacional pretesament racionalista,
és a dir, els blocs de pisos o oficines de ciment, acer o vidre;
amb àrees allunyades per viure-hi i treballar-hi, amb suburbis jardí de casetes
aparellades o aïllades (tot al contrari de la ciutat jardí d'Ebenezer Howard). Aquest
inici de reacció ve de la mà d'algunes de les tendències del postmodernisme.
Cal aclarir immediatament una qüestió de terminologia. «Modernisme», en la
història de l'arquitectura de Catalunya, és l'estil que es dóna entre els anys
1880 i 1920 (un llarg període, per tant) emparentat amb l'Art Nouveau o Jugendstil,
hereu proper de Ruskin i William Morris, l'estil de Domènech i Montaner, i
d'Antoni Gaudí. Més tard, el «moviment modern» o estil internacional a
l'arquitectura i l'urbanisme, de la mà de Le Corbusier, fou tot el contrari
d'aquest «modernisme» nostre, de nom confús però d'identitat clara. En tercer
lloc, l'actual «postmodernisme» nascut fa uns vint anys, és una reacció en
contra del predomini exclusiu de l'estil internacional modern. El
«postmodernisme» es caracteritza per la barreja d'estils, per la manca d'una
tendència única. Però alguns dels seus arquitectes més representatius demostren
una preocupació ecologista, per exemple, Leon Krier. Això no és pas un simple
oportunisme ambientalista,
sinó més aviat una crítica fonamentada contra l'urbanisme
subordinat a l'automòbil. Són unes propostes d'edificació bioclimàtica i de densitat
mitjana que no sigui ni blocs de pisos ni suburbis residencials, i on la gent
pugui viure-hi, treballar-hi i divertir-s'hi.1 El gran bloc de pisos
ha fracassat com a «màquina de viure-hi» per als pobres i també ha fracassat el fet de
facilitar l'accés amb automòbil des dels suburbis residencials cap a les ciutats.
Les noves carreteres atreuen més cotxes, que originen més congestió i
requereixen més autopistes urbanes. Cal
que hi hagi assentaments urbans de densitat mitjana,
d'arquitectura energèticament eficient, amb reciclatge local de residus als
horts, amb transport a
peu, amb bicicleta, amb autobús, tramvia, metro o tren; assentaments que serveixin a la vegada per viure-hi, per treballar-hi i per
divertir-s'hi, i que impedeixin l'extensió de les conurbacions en forma de
«taca d'oli». Naturalment, la quantitat de diners que es pot guanyar amb aquest
tipus d'arquitectura i urbanisme és més petita. No hi ha tant de «valor afegit»
però ens estalviem despeses ambientals.
Si a les ciutats riques del planeta ja es pot entrellucar aquesta nova tendència
(emparada en el postmodernisme, però impulsada sobretot per la nova consciència
ecològica, amb arrels en Geddes i Howard), en la immensa part pobra del
planeta, pretendre d'imitar Los Angeles, encara té molt menys sentit.
La urbanització es produeix per l'emigració
rural, a causa de la pèrdua de població activa del sector agrícola, en augmentar
la seva productivitat (productivitat que es mesura no pas amb un criteri
ecològic, sinó amb un criteri econòmic convencional). També augmenta la
grandària de les ciutats pel creixement de la pròpia població que ja era
urbanitzada. Ara per ara, al món, les ciutats més grans són Mèxic i Sao Paulo,
situades a països que no són rics, però que tenen poblacions actives agràries
que es troben en un moment de fort descens relatiu. Però és una anomalia que
les ciutats més grans no siguin als estats més poblats. De fet, si la Xina i l'Índia seguissin el
camí de les economies «desenvolupades» (és a dir, si les seves
poblacions actives agràries baixessin fins al 10% o al 15% del total, en
substituir l'energia humana i animat a l'agricultura per
l'energia dels combustibles fòssils), aleshores, si es mantingués l'actual
jerarquia de ciutats, veuríem fenòmens monstruosos, inèdits, com uns Beijing o Xangai de
100 milions d'habitants, o uns Bombai, Delhi, Calcuta o Madras de
80 milions cadascun. Per això, la humanitat encara ha d'aprendre molt de
l'urbanisme ecològic d'un Patrick Geddes o d'un Lewis Mumford.
Els somnis d'unes ciutats orgànicament unides a l'entorn rural
(aquesta xifra que tan sovint apareix de ciutats que no sobrepassen els 100.000
habitants), són, sense cap mena de dubte, somnis utòpics, més agradosos, però,
que el malson que li espera a una bona part de la població mundial emmagatzemada
en inhòspites conurbacions. En moltes, per a la major part dels seus habitants,
els inconvenients de
la vida a la ciutat (contaminació de l'aire i de l'aigua,
manca d'espai, insalubritat) no són pas compensats pels avantatges. Així,
doncs, avui en dia els habitants de Mèxic pateixen la contaminació produïda
pels gasos dels automòbils, tot i que la major part d'aquests habitants no en
tenen cap i probablement no en tindran mai. (Arribarem a veure,
tal vegada, un moviment ecologista espontani dels pobres en contra dels
automòbils a les ciutats del món pobre? Mentrestant, a Barcelona, la
tendència va cap a la possessió gairebé universal de cotxes i cap a la
construcció de més i més autopistes periurbanes, tot seguint el model
d'urbanisme de Los Angeles: un model poc ecològic on anar amb bicicleta resulta
impossible; però com a
mínim és més just que el de Mèxic, perquè a Barcelona
gairebé tothom (trec dels nens, les nenes, les ancianes i els immigrants
d'Àfrica) té cotxe i, per tant, aquesta contaminació incideix sobre els que la
produeixen.
La conurbació barcelonina
La nova i espectacular Vila Olímpica, residència
dels participants en els Jocs de 1992, edificada sobre els antics terrenys
industrials del Poblenou, duu el nom de Nova Icaria. Amb vistes
al mar, limita amb una platja ampla, nova, sanejada i bonica, dotada també d'un
port nou per a iots, i amb esplèndides instal·lacions de McDonald's. Recorda Miami
Beach, però es diu Nova Icaria, nom de ressons d'utopia —a Barcelona
també hi va haver seguidors de Cabet—. Però la realitat és que aquesta vasta
operació immobiliària no té ni gaire esperit social ni gaire ecologisme utòpic.
La Vila Olímpica
inclou dues grans torres (obra, com tantes altres construccions olímpiques,
d'arquitectes internacionalment de moda). Torres que són els habituals geganrs
de vidre, més alts, això sí, que els gratacels més grans de Madrid. No se sap
sí aquests edificis són una bocinalla o una premonició del
famós Pla Le Corbusier dels anys 1932-1934 per a Barcelona (conegut
com a Pla Macià). Aquest era un pla que comptava amb els ingredients urbanístics
corbusierians consistents en alts edificis, autopistes suspeses i destrucció de
nuclis històrics. No s'ha fet res en aquests grans edificis ni en els blocs
d'habitatges de la Vila
Olímpica per a construir-hi amb criteris bioclimàtics tot
aprofitant l'orientació al sol per a instal·lar-hi escalfadors solars
d'aigua. Tampoc no hi ha recollida selectiva ni compostatge de deixalles
orgàniques en horts locals, sinó que, per contra, totes les escombraries
domèstiques es trituren conjuntament segons un primitiu sistema, que era moda als Estats Units dels anys seixanta. Tampoc, en l'àmbit social, la
construcció no permet cap altra manera de viure que la de la família enxubada
al seu apartament. D'altres construccions olímpiques són a la mateixa
Barcelona, a la muntanya de Montjuïc, però l'operació urbanística més important
s'està duent a terme al darrere de Collserola, al Maresme i al delta del Llobregat, a més del
barri de la Vila
Olímpica i el final de la Diagonal. Es tracta
d'aconseguir la mise
en valent urbana d'alguns
milers d'hectàrees. Fa uns quants anys, tot anant a la Universitat
Autònoma a Bellaterra, a tres quarts
d'hora de tren des de la plaça de Catalunya, hauríeu vist vinyes i ametllers
florits, durant els mesos de febrer i març. Ara en queden ben pocs: els han
substituït les urbanitzacions de casetes aparellades (en alguns casos
«separades», com es pot llegir en un anunci a Valldoreix) o fins i
tot les cases per als nombrosos policies de les Olimpíades (després
reconvertides en cases per
a estudiants).
Però aquest afany constructiu no és pas nou; ja
els anys seixanta, als terrenys que ara ocupa la Vila Olímpica, s'hi
va voler construir, tot sanejant fàbriques obsoletes, els propietaris de les
quals podien guanyar molts diners amb el canvi de qualificació urbana dels seus
terrenys. En aquest Pla de la
Ribera, hi varen estar ficats Narcís Serra i Miquel Roca, en
l'època de joves economista i advocat, respectivament, avui polítics de renom a Catalunya.
Moltes coses de la Barcelona
actual tenen l'origen en els anys cinquanta i seixanta, quan es va fer la
planificació per a la gran metròpoli, però n'hi ha que encara són d'abans, de
l'època dels plans d'expansió urbana d'inspiració corbusieriana de 1932-1934:
el Pla Macià. Contra aquest urbanisme d'ocupació progressiva de la perifèria ja
va haver-hi, des de principis de segle, una certa oposició, sempre vençuda: des
dels plans de ciutats jardí desconnectades de la metròpoli fins als somnis anarquistes
d'una síntesi rural-urbana amb ciutats petites, orgànicament vinculades a l'entorn
rural. Però a aquesta alternativa mai no se li va donar una oportunitat i, avui en
dia, es pot observar la continuïtat dels plans d'expansió, establerts sobretot els
anys cinquanta i seixanta: no tan sols les autopistes urbanes, sinó també els
túnels de Collserola i el desviament del riu Llobregat (contra el qual hi ha
oposició ecologista al Prat de Llobregat). El delta del Llobregat és una zona
humida, ecològicament molt important, on hi ha situat l'aeroport. Volen desviar
el Llobregat, perquè desemboqui uns quants quilòmetres més al sud, per poder
ampliar el port de Barcelona, on hi ha d'haver un enorme centre de mercaderies.
D'aquesta manera, la línia de ferrocarrils de Portbou cap al port de Barcelona
serà de dimensions europees (l'ample de via dels ferrocarrils espanyols i els
russos és més gran)
i, a més a més, el tren d'alta velocitat francès (TGV)
irromprà a Barcelona, tot i que potser també travessarà, eixordador, el Vallès per
darrere de Collserola, per tal d'arribar al port i continuar cap a Madrid.
També hem heretat dels anys cinquanta i seixanta
la pèssima qualitat de nombroses construccions. De l'asbestosi encara se'n
parla poc a Barcelona, però sí que es parla de l'aluminosi: molts dels apartaments
comprats als barris de Barcelona per famílies obreres, no duraran pas gaires
anys. Alguns ja han començat a caure, perquè les bigues són de ciment aluminós,
que esdevé fràgil amb la humitat i el pas del temps. Es un fet que aquest
ciment fou produït per l'empresa «Cementos Molins», com ho és, també, que un
membre d'aquesta gran família de la burgesia barcelonina va ser conseller
d'Obres Públiques al Govern de la Generalitat de Catalunya els anys vuitanta. Se'ns
fa del tot inevitable de recordar aquell alcalde de Barcelona que es mirava
embadalit la ciutat des del Tibidabo, això que només es pot fer avui en dia
després d'un ruixat o
d'una forta ventada, perquè si no la contaminació impedeix
de veure'n res amb claredat, i que va pronunciar davant dels seus visitants
aquella frase cèlebre: «Quanta propietat immobiliària!» A Barcelona
li agradaria ser una ciutat de burgesia industrial i professional, de noves
tecnologies i de cultura musical i literària, però actualment, un cop més, o,
com manifesta el lema propagandístic de l'Ajuntament, «més que mai», i igual que a principis
de segle i que els anys seixanta, el millor negoci, la millor professió és la
construcció. Així, doncs, el mite de la Barcelona dels fabricants s'ha de substituir per
la realitat de l'especulació del sòl urbà. Ben aviat, des del Tibidabo (o
encara millor, des de la nova torre de comunicacions a la mateixa serra de Collserola),
no pas mirant cap al mar, sinó cap a l'interior, cap als Pirineus, també s'hi
veurà un «mar» impressionant de fàbriques, blocs de pisos i xalets als termes
municipals de Sant Cugat i Cerdanyola (més grans que tot l'Eixample). Va ser un
poeta, no precisament un constructor immobiliari gairebé analfabet com Núñez (president
del Futbol Club Barcelona), qui va compondre aquell famós vers que diu, més o menys:
«Au, Barcelona, salta la carena, / que hi ha uns solars que valen molt la
pena.» L'actual Administració municipal i regional (i en això
s'han posat d'acord socialistes i nacionalistes catalans) no té intenció de
saltar per damunt de la serra de Collserola ni rebaixar-ne el nivell fins a 100
o 200 m, dels 500 m que en té, però pensa foradar-la per construir-hi dos o tres túnels
(igual com es van foradar els turons que quedaven a l'interior de la ciutat com
a conseqüència del seu creixement a principis de segle,
per exemple el túnel de la
Rovira). Són nous túnels per a automòbils que faciliten l'accés a la ciutat des de fora, emmirallant-se en aquest
model que és Los Angeles, que s'està imposant, no pas perquè hi hagi una
planificació general, sinó a base d'intervencions urbanístiques fragmentàries.
Tot facilitant l'accés a
Barcelona amb automòbil mitjançant aquesta xarxa
d'autopistes periurbanes i a dintre mateix de la ciutat (obres que han
estat la principal inversió olímpica), es fa de Barcelona una ciutat destinada a la
circulació d'automòbils i a la promoció de pàrquings, cosa que és una
llàstima perquè l'estructura d'una part de Barcelona, la de les illes de
l'Eixample de Cerdà, permet distàncies transitables a peu o amb
bicicleta. S'ha comès un error històric, en optar per la inversió que afavoreix
el transport amb automòbil i l'extensió de la conurbació en forma de «taca
d'oli». Però el que succeeix ara «espontàniament» (en absència d'una
planificació territorial, que hauria de ser democràticament discutida) és molt
semblant al que tenien previst els plans d'urbanisme franquistes des de 1953
fins al darrer de 1976, que volien col·locar mig milió de persones més a l'altra
banda de la muntanya, tot ampliant la conurbació fins a Sabadell
en forma de «taca d'oli», i on sobresortiria la muntanya del Tibidabo,
transformada en un parc urbanitzat. El que abans era el límit de la ciutat, la
muntanya del Tibidabo, s'ha de convertir en Central Park, com diu l'alcalde
Maragall, que va estudiar a la
New School for Social Research de Nova York. És a dir, un
parc central que serà el centre d'aquesta conurbació (paraula clau que va
introduir l'urbanista Patrick Geddes) que s'escampa. La degradació ecològica
del Vallès ara és socialment heterogènia: des del barri del Golf de Sant Cugat
al nou Pedralbes, fins als blocs afectats per aluminosi a Ripollet
i Montcada.
De la influència de Barcelona sobre les rodalies
i sobre tot Catalunya se n'ha parlat molt des dels anys trenta, quan va
haver-hi discussions amb el nom, en anglès perquè quedava més modern, de regional
planning sense que realment ningú no pensés a seguir la doctrina de Lewis Mumford en el
«Regional Planning» nord-americà. També s'havia parlat de la Gross Barcelona.
Va haver-hi, i hi ha, dues teories entre els que han manat: la de la Catalunya-ciutat
i la de la Barcelona-metrópoli-i-la-resta-de-Caralunya-una-colònia.
Òbviament, la segona teoria, ningú no la defensa obertament, perquè les
autoritats barcelonines senten, teòricament, una responsabilitat envers la
resta de Catalunya. La teoria de la Catalunya-ciutat propugna una Catalunya molt
urbanitzada amb serveis dispersos per totes les comarques i no pas concentrats a Barcelona.
Una versió més ruralista combinaria una Barcelona no gaire gran amb capitals de
comarca importants: Girona, Lleida, Tarragona, però també Vic, Manresa, Tortosa
i Reus. Aquesta versió és molt teòrica, perquè hauria hagut de mantenir un
estricte cinturó agrícola ample, a l'entorn de Barcelona,
tot mirant d'evitar la urbanització en forma de «taca d'oli». I això és una
cosa que les autoritats barcelonines no han estat disposades a considerar
de cap manera, ni durant el franquisme ni durant la democràcia, malgrat que la
geografia catalana afavoria extraordinàriament aquesta possibilitat: guardar un
cinturó agrícola al voltant de Barcelona atès que els terrenys del
Maresme, del Baix Llobregat, del delta del Llobregat i del Vallès eren fèrtils
i bells, amb uns paisatges de valor indubtable i amb una producció agrícola
considerable, que es podia mantenir si es feien zones d'horts periurbans o zones
d'usos agrícoles més extensius. Això, a més a més de
zones forestals i la gran zona humida que encara es podria salvar del delta del
Llobregat, totes obertes, amb mesura, als habitants urbans: un agro-ecoturisme a tocar.
Però aquestes zones són literalment esmicolades i obliterades per la lògica de
la renda diferencial mesurada únicament en termes crematístics. El model real
és el de la Barcelona-metrópoli,
de quatre milions d'habitants a tota la conurbació,
mobilitzada sobretot per automòbils (la inversió en nous transports públics és
molt inferior a la que es fa en les noves autopistes periurbanes, que són, a més a més,
gairebé totes de franc). La població a Catalunya sobretot
creix a la conurbació de Barcelona (a l'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma de
Gramenet o Cornellà s'hi pot arribar amb metro o per les noves
autopistes, en molt poc temps; estan enganxades a Barcelona-ciutat, sense cap
espai verd que les separi). Per contra, les ciutats de l'interior perden
relativament importància.
 A Badalona, a Santa Coloma (la ciutat més mal urbanitzada de tota la conurbació) i a Sant Adrià de Besòs, al nord-est de la ciutat, hi ha més habitants que a tot l'Eixample. El mateix passa a l'Hospitalet i a Cornellà, al sud de la ciutat, per on heu de passar si veniu de l'aeroport. Però aquests municipis gairebé són plens de gent; cal buscar d'altres territoris, per la costa cap al nord, fins a empalmar amb Mataró, i al darrere de la serra de Collserota, fins a Sabadell i Terrassa. Així, doncs, les dades del cens més recent, que indiquen una disminució de població a la ciutat de Barcelona, no són, ara per ara, cap símptoma del que en altres països europeus i als Estats Units s'ha anomenat contraurbanització (és a dir, el creixement més ràpid de la població als municipis fora de l'àrea del mercat de treball metropolità),2 sinó que són, simplement, efecte de la minsa natalitat barcelonina i del desplaçament d'alguns habitants cap a la perifèria de l'actual conurbació barcelonina: alguns a la recerca de lloguers més barats, d'altres a la recerca d'aire més pur i de veïnats socialment distingits. El delta del Llobregat
A la història de la humanitat, durant molt de
temps les zones humides s'han considerat llocs insalubres i desaprofitats, la
destinació de les quals era la dessecació i el sanejament. A Catalunya
mateix es va fer així a
partir del segle xviii amb
el delta de l'Ebre, tot i que encara hi queda molta zona humida. Al delta del
Llobregat, a més de l'avenç de
l'agricultura, hi ha hagut la intrusió de la conurbació de Barcelona, en forma
d'indústries i magatzems, i amb l'aeroport. La visió primitiva i negativa de
les zones humides ha anat canviant a tot el món, també a Catalunya,
sobretot a causa de la feina pedagògica dels ecòlegs. A Catalunya hi ha hagut
cèlebres conflictes per algunes zones humides, com el dels aiguamolls de
l'Empordà, amenaçats i en part ja destruïts per l'especulació immobiliària i
turística, no fa pas gaires anys. Una part se n'ha salvat i ara és un parc prou
visitat, 130 km al nord de Barcelona. El delta de l'Ebre, al sud, és a 160 km.
A la vegada que augmenta una actitud més ecologista i civilitzada respecte del
valor de les zones humides, augmenta també la pressió de Barcelona (i dels
interessos que hi ha, no només a Barcelona) sobre el delta del Llobregat. Qui
guanyarà?
L'extensió del delta del Llobregat, situat
immediatament al sud de Barcelona, és aproximadament igual que la del municipi
de Barcelona. Té una importància ecològica múltiple: és un lloc de gran
producció primària de biomassa, un lloc de refugi d'aus migratòries, un lloc de
regulació del flux de les aigües que baixen del Llobregat (tot evitant
d'aquesta manera inundacions), un lloc que frena la pujada de l'aigua del mar i
per tant la salinització de l'aqüífer del qual depèn molta gent, un lloc de
reciclatge de nitrogen, de fòsfor i fins de metalls pesants i d'altres
contaminants que baixen pel Llobregat, un lloc d'hàbitat inicial de peixos i
altres animals marins, un lloc, en definitiva, de pedagogia ambiental per a petits
i grans de la conurbació barcelonina. La seva conservació és compatible, en
algunes zones, amb l'ús agrícola poc intensiu, però no pas amb la indústria. El
delta del Llobregat ha patit nombroses agressions motivades per l'especulació
urbana. La Zona Franca
va arruïnar-ne el marge esquerre i al dret hi ha moltes construccions
industrials. A mesura que algunes indústries entren en decadència (com la gran fàbrica
de Seat-Volkswagen a la
Zona Franca, substituïda per la nova fàbrica de Martorell),
no seria possible de modificar l'ús del sòl, envers una dedicació més verda? La
destrucció d'un tros d'humitat en un delta per tal d'instal·lar-hi una fàbrica
d'automòbils, semblarà als nostres descendents un acte de barbàrie, igual que
sense cap mena de dubte ho és instal·lar, com es proposa actualment, una enorme incineradora de residus urbans al bell mig del delta del Llobregat.
El nou aeroport de Barcelona realment és un bell
edifici de Bofill, amb palmeres que no coneixen la fotosíntesi, però que
semblen ben bé de veritat; la nova torre de control d'aquest aeroport és en
plena zona humida i sobre aquesta zona hi plana l'amenaça d'una nova pista
d'aterratge. Sortosament, la propietat privada i l'antic camp de golf del Prat
ocupen zones preservades o recuperables. El valor ecològic del delta, i
potser fins i tot el seu valor econòmic (si sabéssim donar-li un valor monetari
a les funcions ambientals que fa), n'aconsellen la conservació. Les propostes
motivades crematísticament (típiques d'una lògica d'hereus pròdigs, que
caracteritza tres polítics catalans il·lustres: el conseller d'Obres Públiques,
el president de la
Generalitat i l'alcalde de Barcelona) són ampliar el port de
Barcelona per les terres del delta, desviar el riu i engrandir l'aeroport. Cal
una moratòria immediata de les noves obres públiques a tota la
zona, entre el Llobregat i el terme de Gavà més enllà del Remolar i des del Prat fins al mar. Mentrestant, s'han d'anar fent estudis sobre
el valor ecològic del delta, per tal de combatre els interessos immobiliaris i
els de les empreses d'obres públiques. A la vegada, s'ha de
fomentar—com ha fet l'Ajuntament del Prat— l'educació ambiental a la zona. No
obstant això, aquest mateix Ajuntament sembla que ara admet (després de les
eleccions de 1993) el desviament del riu. Els ecologistes ens hi oposem, alhora
que proposem que el delta del Llobregat s'inclogui al conveni internacional de
Ramsar sobre zones humides.
L'ecologia a la ciutat
Catalunya és un dels països més nuclearitzats
del món. Les centrals d'Ascó 1 i 2, i la de Vandellòs 2 (al costat de
l'autopista Barcelona-València, a 30 km al sud de Tarragona, en una idíl·lica
platja mediterrània) produeixen cada hora gairebé tres milions de quilovats: prou energia per
a fer que cada habitant de la conurbació barcelonina
tingui contínuament una estufa elèctrica encesa: estiu i hivern, dia i nit. És a dir, una
parella amb dos fills tindria quatre estufes. Quina calor! Els residus
radioactius en part són reprocessats a França per a recuperar
(com diu impertorbable la
Gran Enciclopèdia Catalana sota l'entrada
«Vandellòs») l'urani no consumit i el plutoni produït. Aquests residus
passaven fins no fa gaire amb tren, pel soterrani ferroviari del carrer
d'Aragó. Ara circulen per darrere de la serra de Collserola en una nova línia
de ferrocarril. La ciutat expulsa el trànsit de materials radioactius. També
expulsa el trànsit de camions cap a una nova autopista paral·lela al nou
ferrocarril, i fins i tot expulsa els morts; per això es va fer el nou
cementiri als boscos del vessant nord de Collserola, inaugurat socialment el
1975 amb l'afusellament del Txiki, un jove activista d'ETA. Barcelona expulsa i
absorbeix. La major part de les escombraries es crema a la incineradora de Sant Adrià de Besòs i es duu als abocadors de les rodalies,
particularment al del Garraf (al sud-oest de la ciutat, en direcció a Sitges),
el qual «ha estat molt criticat perquè es troba situat en una zona cárstica, amb un risc greu de filtracions que podrien afectar localitats veïnes a través de
la contaminació de les aigües subterrànies».3 El conseller Molins,
del qual ja he parlat abans, també es va veure embolicat el 1990 en la polèmica
ecològica més gran que hi ha hagut a Catalunya fins al moment (juntament amb la que
va sorgir després de l'incendi de la central nuclear de Vandellòs 1, a l'octubre
de 1989; la central ha quedat fora de servei). Molins va proposar un pla
d'«eliminació» de residus industrials a Catalunya que
consistia a col·locar un conjunt d'abocadors i incineradores a zones
rurals, algunes en llocs propers a Barcelona (com Castellbisbal) i d'altres a llocs que
eren fins i tot a 100 km de distància. L'espontània oposició popular va tenir
com a conseqüència la retirada del pla (i també que en alguns d'aquests
pobles girés la truita electoral, com per exemple a Castellbisbal, on ara
hi ha un jove alcalde ecologista), tot i que de moment no va aconseguir pas
d'introduir conceptes com «dioxines» a la discussió política catalana o als
mitjans de comunicació.
Sabeu on és Andorra? No us parlo pas de
l'Andorra de Max Frisch, ni de l'Andorra dels Pirineus, que com tothom sap és
el paradís fiscal sense IVA dels habitants de Barcelona. Em refereixo a l'Andorra
del Baix Aragó, on hi ha una gran central tèrmica (propietat d'ENDESA, empresa
estatal d'electricitat, dirigida per Feliciano Fuster, a qui
plau de presentar-se als anuncis pagats als diaris com un gran ecologista, però
que es troba amenaçat per un procés per delicte ecològic). Aquesta central
crema lignits i envia electricitat a Barcelona i diòxid de sofre
i òxids de nitrogen a
l'atmosfera, que el vent duu a la comarca dels Ports,
a l'encreuament entre Aragó, el País Valencià i Catalunya, on hi ha fa
ciutat medieval de Morella. Els boscos de pins, els cultius i les pastures pateixen perquè
a Barcelona hi hagi llum i feina. Barcelona xucladora! Abans, una part de
l'electricitat es feia a la mateixa Barcelona: al Paral·lel, al costat d'El Molino. A sota de Montjuïc, encara
es veuen les tres xemeneies d'una central tèrmica
que ja no funciona,
ben famosa per la vaga de 1917. Aquesta vaga es va anomenar la vaga de «La
Canadenca», que era el nom de la companyia elèctrica del Sr.
Pearson, un senyor amb molta fama que ha merescut un bonic passeig a Pedralbes.
Allí on desemboca el Besòs, no gaire lluny de la nova Vila Olímpica, hi ha tres
xemeneies més d'una altra central tèrmica, que tot sovint funciona. Però
gairebé tota l'electricitat ve de fora de Barcelona, de la Catalunya colonitzada,
despoblada i, fins i tot, de fora de Catalunya. En ve una part dels Pirineus.
Allà, la hidroelèctricitat s'exporta i com que els rebuts de la llum no es
cobren al Pallars sinó a Barcelona els diners no hi tornen. I a aquestes
comarques «pobres» en recursos (segons la versió oficial), se'ls dóna el premi
de poder retallar els límits dels seus parcs naturals, com el d'Aigüesrortes,
per instal·lar-hi noves estacions d'esquí! La comptabilitat crematística domina
sobre la comptabilitat ecològica. «Barcelona es poderosa, Barcelona tiene poder...», així canta una rumba
olímpica. Les xarxes d'alta tensió que malmeten el suau
paisatge de la Catalunya
rural, semblen una gran teranyina. Si ens les miréssim de l'aire estant, de
seguida veuríem on és l'aranya més grossa. Les fàbriques col·lectivitzades de
Barcelona es van quedar a les fosques quan l'any 1938 l'exèrcit de Franco
va fer saltar els pantans hidroelèctrics dels Pirineus: si uns quants soviets
van quedar-se aturats per la manca d'electricitat, encara més s'hi quedaria una Barcelona-metrópoli.
Barcelona no només absorbeix quilovats. Ho
absorbeix tot: menjar, gas d'Algèria, benzina... L'energia per al consum
exosomàtic importada per als habitants de Barcelona en forma de gas, petroli o electricitat
és quaranta vegades superior a la importada en forma d'aliment: Barcelona és
una ciutat pròspera i moderna, amb un automòbil per cada tres habitants.
Resulta tan car de llogar un pis per una setmana, com de llogar una plaça de
pàrquing al centre per un mes. Però aquesta ciutat tan plena d'automòbils, no
és tan plena de gossos, proporcionalment, com les ciutats europees del nord, tot i que en canvi tenim més
coloms (més de cinquanta mil) i cada cop més gavines, que es nodreixen de
residus. Les rates de claveguera, Rattus norvegkus, són els animals
d'una certa mida més nombrosos de la ciutat (segons els experts n'hi ha prop de
dos milions) i sense cap mena de dubte les funcions ecològiques d'aquesta fauna
urbana mereixen atenció.
La mitjana de consum d'aigua a Barcelona
és d'uns 400 l diaris per persona, sense diferenciar classes socials. El
consens general és que Barcelona necessita més aigua (a zones d'urbanització
amb cases aparellades i jardiners, el consum pot arribar, a imatge de
Califòrnia, a 1.000 l per persona i dia), però es fa ben poc per conservar-la.
El problema no és la manca de pluges, perquè de vegades plou fins i tot més del
compte. La mitjana de litres per metre quadrat gairebé assoleix la de Londres,
uns 600 l/m2, però aquí plou d'una manera molt diferent: molt
concentrada, a la tardor i
a la primavera. La major part de l'aigua que consumeix
Barcelona ve del Ter, prop de la frontera amb França, i hi ha la intenció de
prendre'n, també, de l'Ebre —un transvasament ben polèmic— o del Segre
(afluent de l'Ebre) en el nou i bàrbar pantà de Rialb (que inunda petits,
antics i formosos pobles amb ruïnes romàniques). Això vol dir prendre aigua al
delta de l'Ebre, 160 km cap al sud, que és un dels territoris més fèrtils del
món, però que perd terreny a favor del mar i s'està salinitzant. Malgrat que
tota l'aigua que arribés a Barcelona en forma de pluja s'emmagatzemés a la
ciutat mateix, encara caldria importar-ne fins cinc vegades més per poder
mantenir el consum actual. L'aigua que arriba a Barcelona fa falta a altres
llocs, perquè tot i que en aquest país plou força, no ho fa de forma regular i
hi ha molta evaporació. L'aigua que Barcelona «roba» pot crear deserts per
absència a altres llocs.
El 1991 el Govern català va nomenar per primer
cop un conseller específicamenr encarregat del medi ambient, però, fent un pas
d'òpera bufa, en lloc de nomenar per al càrrec una personalitat política de
primer ordre o un ecologista reciclat (a l'estil de Brice Laionde a França),
va designar-hi Albert Vilalta, l'enginyer responsable de l'inici del
transvasament d'aigua de l'Ebre i construcror del túnel per a automòbils
de Vallvidrera. Aquest túnel col·locarà cada dia uns vint mil cotxes a
Barcelona, sense que en aquesta ciutat es faci cap gran debat, com a Los
Angeles, sobre l’smog que
originen els cotxes a
l'estiu (òxids de nitrogen i ozó superficial, que haurien
deixat sense respiració els atletes de la marató olímpica si no s'hagués pres
la precaució de fer los córrer fora de la ciutat, al llarg de la costa, on a les tardes
d'estiu bufa el vent de mar). Peter Brimblecombe (1987) ha descrit la història
de la contaminació atmosfèrica de Londres. A Alemanya s'ha avançat
molt en els darrers anys en la investigació de la història de la pluja àcida,
causada pel diòxid de sofre, des de 1850. A Espanya, el famós
episodi de la lluita de Río Tinto, ja fa més de cent anys, fou sense cap mena
de dubte una lluita ecologista no tan sols de camperols i ciutadans, sinó també
dels mateixos miners contra la contaminació per deposició àcida. En nombrosos
països rics, durant els darrers anys s'ha comprovat un descens de la
contaminació per diòxid de sofre, en eliminar-se la combustió de lignits i
frenar-se la de carbó, després de col·locar filtres a les foneries de coure.
Les fonts de diòxid de sofre, en general, eren localitzades, identificables. El
fet que estiguessin a
la vista va donar lloc a moltes protestes. Així, doncs,
als països rics disminueix l'anomenat smog de Londres i,
contràriament, augmenta la contaminació per òxids de nitrogen i l'ozó
superficial, que s'alimenta principalment dels automòbils (i l'anomenat smog de Los Angeles). Es tracta d'una contaminació més difusa, que no es pot atribuir socialment
a cap fàbrica o
central tèrmica concreta. A Barcelona, per exemple, és
així. En altres llocs, com a Ciutat de Mèxic, augmenten simultàniament ambdós
tipus de contaminació de l'aire: el diòxid de sofre (a més de partícules, etc.) i l’smog tipus Los
Angeles. Com em preguntava abans ¿hi haurà un moviment ecologista popular en
contra dels automòbils, per part dels que no en tenen però que en pateixen els
efectes? L'automòbil, al món, no és un bé generalitzable, sinó un «bé
posicional», i a Mèxic, com a la resta d'enormes ciutats del Tercer Món, la major part
de la població ni en té un ni en tindrà cap, en un futur previsible. A Barcelona aquesta qüestió ni es planteja. Als barris obrers més
perjudicats per les noves autopistes urbanes construïdes abans dels Jocs
Olímpics (com a Nou Barris, al nord de la ciutat) hi ha hagut moviments cívics
encaminats a soterrar-les o, com a mínim, a aconseguir que s'hi
instal·lessin pantalles acústiques. En nombroses ocasions, les autoritats s'han
permès el luxe de no fer-ne gens de cas i, en d'altres, se n'ha soterrat algun
tram (amb el consegüent augment dels costos crematístics i el descens dels
costos ecològics). Però això no ha estat realment un moviment antiautomòbil.
Només el grup ecologista-anarquista Amics de la Bicicleta i algunes
iniciatives molt locals (com el COVI, Col·lectiu de Veïns Irritats de
l'Eixample) que pretenen que alguns carrers siguin exclusivament per a vianants, s'oposen
al predomini dels automòbils a Barcelona, que cada cop creix més perquè se'ls
afavoreix l'accés a
la ciutat mitjançant les noves autopistes.
Les paradoxes del «modernisme»
¿Sabíeu que Cebrià de Montoliu (1873-1923),
secretari de la
Societat Cívica Catalana la Ciutat Jardí,
deixeble català de Patrick Geddes (l'urbanista escocès que va introduir la
insultant paraula «conurbació», també admirador de John Ruskin, de William
Morris o d'Ebenezer Howard, va marxar de la ciutat fastiguejat de la seva
burgesia immobiliària per anar à morir a Alburquerque, als Estats Units, el 1923?
Alburquerque! ¿Oi que sembla mentida que una ciutat plena d'edificis inspirats
en el moviment pre-rafaelita, la ciutat de Domènech i Montaner, la ciutat del
Parc Güell (que va ser, inicialment, un projecte de barri jardí), la ciutat de
Gaudí, hagi desterrat aquest fill seu que, com diríem ara, fou un urbanista ecologista?
Cebrià de Montoliu fou el teòric de l'urbanisme «orgànic» a Catalunya, inspirat
per Patrick Geddes i Ebenezer Howard i també per Ruskin i William Morris: per
cronologia és un «racionalista» i un noucentista (com es diu a
Catalunya), atès que va néixer massa tard per a incorporar-se al moviment
d'Arts and Crafts a Anglaterra i a l'Art Nouveau de Catalunya, però d'esperit
fou tot el contrari: vinculat als pre-rafaelites, va ser traductor de Ruskin i
autor d'un prefaci a la traducció catalana de la utopia News from Nowhere, de W. Morris. Tot i que
venia de família aristòcrata, va tractar de vincular-se al moviment popular de
l'època i va denunciar infructuosament l'obstacle que representava la propietat
privada dels solars de l'àrea d'expansió de Barcelona, per a una
urbanització en forma de noves ciutats jardí (no pas de suburbis jardí)
allunyades de la conurbació. Potser excessivament influït per urbanistes com
Howard, creador de noves ciutats jardí, no va posar èmfasi al paper que les
ciutats comarcals podien jugar a Catalunya per a la mateixa
finalitat de desconcentració que havien de tenir les ciutats jardí. Com que era
un home d'ambicions pràctiques va col·laborar amb grans propietaris barcelonins
que aspiraven a urbanitzar les seves propietats contigües a Barcelona, més que no
pas a una pauta alternativa d'urbanisme. Però, finalment, fou un home frustrat
i derrotat per tot el clan de l'especulació urbana.
La Barcelona olímpica, amb
la seva disfressa utopista,
els seus premis de Harvard al disseny urbà, també és la Barcelona que continua
veient el sòl com un instrument per obtenir guanys. Una ciutat on els seus
patricis de 1990 van construir cases i fins fàbriques que seguien l'estil de
l'Art Nouveau o Jugendstil,
que els barcelonins anomenem confusament «modernisme» i de
les quals ens enorgullim, com si estiguessin enamorats de l'antiindustrialisme
de John Ruskin i William Morris, però que no varen fer res, ni tampoc els seus
descendents, per crear un urbanisme ecològic com l'Art Nouveau o Jugendstil: una doble paradoxa. Per quina raó aquests industrials, els Batlló o els Güell
(família de comerciants i esclavistes a Cuba, però convertits en industrials),
es van fer construir cases d'Art Nouveau? I per quina raó a la Barcelona industrial es
va donar suport a
un arquitecte com Domènech i Montaner, directament influït
pels pre-rafaelites
britànics, com Antoni Gaudí? A altres llocs d'Europa
(com Brussel·les, Glasgow o Viena) va haver-hi una certa receptivitat
social envers aquesta arquitectura aristocratitzant, però sobretot artesanal,
d'ideal cavalleresc, com a protesta contra la lletjor estètica i social de
l'industrialisme. Aquest estil medievalitzant va esdevenir, a més a més, un
estil nacional català. Això va ser fruit d'una coincidència temporal entre
l'economia, la política i l'art, atès que al patriotisme català li agradava de
rememorar l'expansió catalana de l'Edat Mitjana i el moment era prou bo per a fer
inversions immobiliàries. Però ens trobem amb la primera paradoxa: ¿Com és que
un estil basat en una protesta antiindustrialista va robar el cor als
industrials catalans, pel que fa a l'art domèstic i l'arquitectura? Segons el
model britànic aquesta protesta en contra dels desastres socials i estètics de
la industrialització desemboca en una crítica socialista, des de Carlyle a Ruskin i William Morris. Si es tracta de William Morris, és suaument
anarquista, com va manifestar en el seu opuscle Política d'abstenció, o socialista
utòpica en el millor sentit de la paraula, com en el seu famós relat Notícies
d'enlloc. I heus aquí la segona paradoxa: ¿Per què l'urbanisme congruent
amb la crítica estètica i social a l'industrialisme que l'Art Nouveau representava
va fracassar, igual que la idea de la ciutat jardí desconnectada de la
metròpoli va fracassar tan rotundament a Barcelona, ciutat
capital de l'Art Nouveau? ¿Hi havia en joc interessos materials més poderosos
en l'urbanisme que en l'arquitectura? Avui en dia, a Barcelona, tot i que
s'ha aconseguit un cert respecte pel patrimoni arquitectònic «modernista», els
polítics locals, inclosos els «socialistes» (Obiols, Maragall, Lluch, Serra),
es declaren explícitament de tradició «noucentista». No reivindiquen l'herència
local de Ruskin i Morris, sinó que la rebutgen a favor de l'industrialisme i
d'un urbanisme expansiu (i fan elogis a un alcalde franquista
i de l'Opus Dei com Porcioles, que va imposar, els anys seixanta i setanta, la
idea de la Gran
Barcelona). Així, doncs, aquella Barcelona de burgesia
arquitectònicament excèntrica i de proletariat insubmís avui va a la recerca
no pas de la instal·lació, almenys, de l'Agència Europea del Medi Ambient,
sinó, il·lusòriament, de la del Bundesbank europeu, al qual precisament fa
t'ofrena d'un d'aquests dos grans edificis de vidre de la Nova Icaria. Quines pallassades!
Quin endarreriment mental! Quina reverència davant de l'especulació urbana!
L'urbanisme modern comença a finals
del segle xix i a principis del xx: Patrick Geddes, Ebenezer Howard, Camilo Sirte o Raymond Unwin. Aquesta
«ciència de les ciutats» fou una resposta un xic retardada
a la industrialització i
a fenòmens d'urbanització sense precedents. Molt abans ja
s'havien planificat ciutats, però la professió d'urbanista (que celebra
congressos, publica revistes, obté càtedres) era nova. Actualment, a finals
del segle xx, quan hi ha ciutats de més de vint
milions d'habitants, quan l'ecologisme proporciona una perspectiva crítica de la Revolució Industrial,
la doctrina urbanística que podria assolir nova vigència és l'urbanisme
ecològic, anticipat per Patrick Geddes i Lewis Mumford. Però la línia general
actual entre arquitectes i urbanistes encara no és l'adhesió a les propostes
d'urbanisme ecològic, sinó que més aviat és el rebuig de la planificació urbana
de qualsevol tendència. Aquesta idea de planificar globalment les ciutats sona a «moderna»
alhora que triomfa el postmodermisme i s'afavoreixen les «intervencions»
urbanes limitades a
localitzacions concretes (sanejament i gentrificació al
centre, i ocupació descoordinada
de sòls agrícoles a la perifèria amb projectes concrets).
No és així? En efecte, així és com es fa malbé el cinturó agrícola de
Barcelona, amb «inrervencions» a la perifèria, algunes de les quals són de
centenars d'hectàrees de cop (el Parc Tecnològic a Cerdanyola, la
urbanització del campus de la Universitat Autònoma a Bellaterra, l'ocupació de
bona part del delta del Llobregat, l'expansió de Gavà, la urbanització de
Montigalà, l'amenaça imminent a allò que queda de Gallecs, etc.); tot,
projectes dels darrers anys. Aquesta ocupació a salts del sòl agrícola i
forestal és facilitada per la moda dels
camps de golf, promoguda pels interessos de l'especulació
urbana. Els camps de golf es reguen amb aigües depurades que s'han netejat
gràcies a impostos i fons públics, amb l'excusa que abans les aigües brutes
anaven a raure al
mar o als rius, i ara, com a mínim, serveixen per a
alguna cosa. Després d'un camp de golf ve una urbanització nova. Com que els
camps de golf són verds, hi ha qui creu que són ecològics.
En la planificació urbana avui en desús, hi va
haver dues línies principals: la de l'elogi de la industrialització i el
progrés, i la del plany per la pèrdua dels paisatges rurals, i la destrucció
dels edificis i de les estructures històriques de la ciutat medieval: la línia
de Le Corbusier, per donar-li un nom, contra la línia romàntica i reaccionària,
pel que sembla, dels qui s'havien oposat al fet que la ciutat perdés la unitat
orgànica amb la seva regió, a causa de la pressió desintegradora de la
industrialització. La línia de la civilització tècnica (i a partir
dels anys vint i trenta, la d'un urbanisme que afavoria l'automòbil) contra un
urbanisme culturalista, contrari a la pèrdua de la identitat de les petites
ciutats capturades i absorbides per l'expansió de les conurbacions, i contrari
a la destrucció d'ambients històrics. Un exemple extrem: a l'Índia,
com a Europa, Patrick Geddes havia proposat de conservar les zones
històriques, mentre que li devem a Le Corbusier el desastre de Chandïgarh (capital
de Panjab i Hariyāna), un lloc sinistre construït amb la idea al cap de
l'automòbil, però sense comptar amb la pobresa persistent de l'Índia. Una
ciutat plena d'espais bruts i abandonats. Una ciutat per a l'automòbil sense
automòbils és quasi pitjor que una ciutat per a automòbils plena
d'automòbils.» 4
El rebuig actual a la planificació urbana
general en benefici de les «intervencions» aïllades i dels projectes concrets,
permet d'ocultar que a la «ciència de les ciutats» hi va haver aquestes dues
línies i no pas una de sola. Hi va haver la línia organicista,
culturalista, historicista, regionalista i antimetropolitana, que ja tenia bones raons en la seva època, atès que les idees de Patrick
Geddes i Lewis Mumford sobre el regional planning ja tenien un contingut
ecològic explícit, amb una percepció clara del paper del flux d'energia i dels
materials a l'economia humana. Un ecologisme perfectament compatible amb un apreci
per les concepcions estètiques de Ruskin i William Morris, però que també seria
compatible amb la valoració d'una arquitectura bioclimàtica d'orientació
racionalista. Aquesta línia d'urbanisme orgànic conté propostes de planificació
urbanística general, distintes, és clar, de l'altra línia, la progressista i industrialitzadora, que a Barcelona va tenir una expressió precoç en l'obra d'Ildefons Cerdà,
susceptible d'haver estat desenvolupada amb un contingut diferent del que va
tenir finalment, i que després va adoptar perspectives encara menys humanistes
en passar de l'illa (fàcilment transformable en illes per a vianants) als blocs
entre els quals els vianants es perden. Les illes de l'Eixample de Barcelona
cada cop són menys acollidores per als que van a peu (amb
voreres envaïdes per automòbils i motos) i les coses van en camí d'empitjorar,
perquè creixen els pàrquings als espais interiors. Però, potencialment, és molt
més humana l'estructura d'illes que la de blocs corbusierians aïllats, com
vaixells isolats en una mar on la gent que va a peu s'hi ofega, on
l'únic salvavides és el cotxe. Per un cantó, doncs, la línia Rusk
in-Morris-Howard-Geddes, i a Barcelona, Cebrià de Montoliu i potser alguns
anarquistes. Per l'altre, la línia cada cop més industrialitzadora i
deshumanitzada (i pretesament racionalista) des de Cerdà a Le Corbusier.
I actualment, el rebuig a ambdues propostes
de planificació urbana, aquell tuf de norma general de compliment obligatori
que encaixa tan malament amb l'esperit del postmodern is me, no és una excusa per a menysprear
l'urbanisme orgànic i ecològic. Un especialista en el tema, Peter Hall, ho
resumeix així:
Geddes, fins i tot més que Howard, pensava que la
planificació havia de néixer del món tal com era, havia de treballar a partir de les
tendències de l'economia i, en lloc d'imposar de la societat -li una visió
arbitrària. Potser la seva formació intel·lectual hi tingui alguna cosa a veure. Ell no era
pas un arquitecte que, per definició, pensés en les estructures que volia
construir, sinó un biòleg convertit en geògraf i sociòleg que prenia com a punt
de partida la naturalesa
de la societat i de la terra
per a les quals
planificava.5
Tot just els darrers tres o quatre anys, al mateix Edimburg de Patrick Geddes, les seves habitacions a L'Outlook Tower s'han tornat a obrir al públic i se li ha valorat un altre cop la feina. No és pas correcte, doncs, dir que la tradició
histo-ricista, culturalista, organicista preferia l'escala arquitectònica (les
cases d'Art Nouveau o
Jugendstil a l'Eixample de Barcelona) a l'escala
urbanística. Hi va haver un urbanisme organicista i ecològic, de Geddes (també
d'Ebenezer Howard, amb les ciutats jardí),6 i aquestes idees van
arribar clarament a
Barcelona, però van ser totalment derrotades amb l'exili
de Cebrià de Montoliu cap a 1920 i l'aixafament del moviment anarquista més
tard. I avui en dia la seva resurrecció en el terreny institucional de les
escoles d'arquitectura, la política municipal i les «conselleries» (d'Obres
públiques, de Medi Ambient) de la Generalitat sembla del tot improbable. Aquesta
tradició de planificació urbana que va néixer amb Geddes és a la vegada
generalista, regionalista, organicista, culturalista, antiindustrialista (però amb un cert optimisme tecnològic que va caracteritzar la visió
«neotècnica» de Geddes i Mumford), l’historicista i, en definitiva, ecologista
i, per la mateixa raó, propera a la ciència. S'oposa a aquesta altra línia,
també generalista, però emparada en la creença en el progrés i la
industrialització, que culmina en Le Corbusier i que prescindeix totalment de
consideracions ecològiques. Així, doncs, la tradició urbanística de
Ruskin-Morris-Geddes-Mumford (junt amb els partidaris de les ciutats jardí) és antiindustrialista i romàntica, però resulta que els romàntics eren més científics i més
ecològics, perquè situaven les ciutats en un context regional (d'on venia
l'energia i l'aigua? on anaven a parar les deixalles?).
Hi ha, doncs, dues línies contraposades en la
història de la planificació urbana. A la que neix amb Geddes, l'he anomenada,
entre d'altres adjectius, «organicista», perquè és així com ell va anomenar-la.
Tot i que el biologisme no és adequat com a explicació de fenòmens
de la història humana, com ara les ciutats, cal fer servir, això no obstant,
l'adjectiu «orgànic» per la seva connotació naturalista, per emfasitzar que la
«biologia» de la ciutat exigeix una entrada d'energia i materials (la dimensió
de la qual depèn del nombre d'habitants i del seu consum exosomàtic) i genera
uns residus. La
ciutat no és separable, ecològicament, de la regió, i això en un sentit més
material que el de la geografia regional francesa. Aquests fluxos d'entrada i
sortida de materials són distints segons les pautes d'urbanització i les
tècniques de transport de persones i coses, segons el grau de recuperació de
l'aigua de pluja i de les aigües brutes, segons els sistemes de recollida de
deixalles, el tipus de calefacció o les maneres de construir els habitatges. El sòl
rústic a l'entorn de la ciutat no es considera, en l'urbanisme ecològic, un
torrent de reserva per a la «producció» de sòl urbanitzable per a habitatges
i vies de comunicació, sinó un lloc on l'energia solar produeix matèria vegetal
necessària per a l'alimentació, estèticament agradable, climàticament funcional. D'aquí
que es facin temptatives per frenar l'extensió de les conurbacions en forma de
«taca d'oli» mitjançant la defensa de reserves forestals i dels cinturons
agrícoles no edificables i, més enllà, de les new towns o, en el cas de Catalunya, les ciutats comarcals ben comunicades pels transports públics, però
separades de la metròpoli. Al darrere d'aquesta visió urbanística de caire
ruralista hi havia, si ens referim a Geddes (i a Mumford), un
plantejament veritablement ecològic. I prefereixo el mot «ecològic» al mot
«orgànic» perquè les ciutats no poden funcionar mai, un cop sobrepassada una
certa densitat de població i grandària, de manera veritablement «orgànica» en
el sentit que fem servir l'expressió agricultura «orgànica», és a dir, una
agroecologia que no empri inputs de fora de l'agricultura més enllà de
l'energia solar i l'aigua de pluja.
L'urbanisme de Geddes i Mumford era ecologista,
però no cal dir que aquest ecologisme tenia poca cosa a veure amb
la retòrica antiindustrial
i antiurbana postetior dels irracionalistes feixismes
europeus. Als inicis de l'èxit social dels verds a Alemanya, pel volts de
1980, va haver-hi una temptativa d'identificar-los amb les preteses tendències
ruralistes del nazisme, amb la ideologia del Blut und Boden («la sang i
la terra ») que alguns ideòlegs com Walter Darré, que van participar en
el nazisme, propugnaven. Aquells nazis abogaven per un retorn a la terra i
veien en els camperols el baluard més sòlid de la raça germànica. Per a d'altres,
cap a 1980, els verds eren, per contra, uns rojos disfressats.
En qualsevol cas, com que l'ecologisme és una
crítica de l'industrialisme (pel que fa als seus efectes ecològics, socials,
estètics) i com que l'ecologisme troba, efectivament, virtuts en l'agricultura
tradicional, l'amalgama ecologisme = Blut und Boden encara
serveix per a desacreditar l'ecologisme polític. No obstant això, realment, el
nazisme, com el feixisme italià i com el franquisme, va ser industrialitzador.
Així, en el terreny de l'arquitectura, tot i que és ben cert que el nazisme en
algunes construccions va propugnar un Heimatstil ruralista (una cosa
així, salvant les distàncies, com els pintorescos pobles rurals de l'Instituto de Colonización franquista) i es va enfrontar a l'estil internacional de Mies van der Rohe o de Le Corbusier, també és veritat que l'arquitecte del règim nazi fou Albert
Speer, d'estil monumental neoclàssic.
Els feixismes, inclòs el franquisme, tot i que
feien servir la retòrica del Blut und Boden tenien una praxi de Blut
und Autobahnen. Tant és així, que és fàcil de trobar elogis entusiastes del
mateix Hitler a l'automòbil:
Produeix un sentiment amarg saber que milions d'éssers humans
laboriosos, virtuosos, valents, no tenen accés a un mitjà de transport que, sobretot
els diumenges i els dies de festa, seria per a ells una alegre font de
felicitat fins ara desconeguda... Hem de treure a l'automòbil el seu tarannà
classicista, el desafortunat fet que divideixi la societat en classes;
l'automòbil no ha de ser pas un objecte de luxe, sinó que ha de convertir-se en
un objecte d'ús comú.7
La frase podia haver estat dita per Henry Ford
deu anys abans que Hitler o per algun jerarca de l'ex-DDR trenta anys
després. Els mots de Hitler encara resulten més picants i aficaços per enterrar
la idea, tan equivocada, que el feixisme ha estat ruralista i contrari al
«progrés» industrial, si recordem l'origen de Volkswagen i si pensem que
Volkswagen-Seat és avui l'empresa més gran de la conurbació d'aquesta Barcelona
olímpica. Seria ben difícil, doncs, de fer a Barcelona una campanya
en contra de l'imperi de l'automòbil, ja no tan sols com a objecte
de consum comú, sinó també com a font de treball assalariat. No obstant això,
la civilització de l'automòbil, la irrupció del qual ha estat un fet fonamental
en l'urbanisme de Barcelona en els darrers trenta anys, accelerat en els últims
cinc, no tan sols causa contaminació atmosfèrica, molèsties acústiques,
destrucció del sòl agrícola i ocupació en exclusiva de l'àmbit urbà, sinó que, a més a més,
l'alegre felicitat que l'ús de l'automòbil hauria de proporcionar als usuaris,
no és pas tan extensible a la majoria del gènere humà. A algú tan
escassament preocupat pel gènere humà en la seva globalitat, tan tancat en la
seva pròpia tribu com Hitler, això tant se li n'hauria donat. Per contra, els
liberals de veritat i els socialdemòcrates potser arribaran a convèncer-se
del caràcter necessàriament minoritari de l'automòbil en un context mundial i
dels seus greus efectes ecològics. I potser això els dugui a reconsiderar algunes de les seves idees. De moment, però, no és així a Barcelona,
on l'urbanisme continua al servei de l'automòbil, tot seguint viaranys
iniciats, en teoria, ja els anys trenta amb les prescripcions de l'urbanisme
corbusierià, tan celebrades aleshores i ara per una determinada «esquerra»
festiva a Catalunya (tot i que en el seu moment van ser denunciades pels pocs
anarquistes que van interessar-se per l'urbanisme).
Horrors corbusierians
Les evidents connexions de l'arquitectura de
Domènech i Montaner i de Gaudí amb Ruskin i William Morris ens fan qüestionar
per què no va haver-hi a Catalunya un urbanisme «orgànic» tal com hi va haver
l'arquitectura orgànica. L'intent de Cebrià de Montoliu va fracassar. Més tard,
en plena República, el Pla Macià de 1932-1934 d'urbanisme barceloní,
d'inspiració corbusieriana directa, va significar un senyal de suport
institucional de les autoritats catalanes cap a l'enfocament «racionalista»
(que no pas «racional») en l'urbanisme, contraposat a l'enfocament
«orgànic». En efecte, l'arquitectura de Le Corbusier potser sí que fou
correctament qualificada de «racionalista», però les seves doctrines sobre
l'urbanisme (que són, exclusivament, el que s'està discutint en aquest article)
no van tenir res de racionals des del punt de vista ecològic. No cal dir que
les circumstàncies econòmiques i polítiques dels anys 1930-1934 no van permetre
de construir la ciutat de Barcelona tal i com proposava aquest pla urbanístic
de Le Corbusier (redactat en cooperació amb el
GATCPAC). Per què aquest pla ha tingut una aurèola
favorable a Barcelona entre socialistes i comunistes? Pot ser que les raons
tinguin alguna relació amb l'època en què el pla de Le Corbusier es va
proposar: en plena República espanyola i amb el nom de Macià (heroi del
nacionalisme català socialment radical, el nom del qual es va emprar per al pla
sense que el pobre home hi tingués cap participació). Podríem trobar d'altres
raons en l'entusiasme que sentia aquest sector de l'esquerra pel progrés
automobilístic i la indústria del ciment.
Els experts locals en història de l'urbanisme
han dissimulat l'oposició, ben clara, de Cebrià de Montoliu a l'expansió
de la conurbació de Barcelona. L'estudi de més valor acadèmic sobre l'urbanisme
barceloní del primer terç del segle xx és,
certament, la tesi doctoral de Torres Capell,8 el qual dedica, no
faltaria sinó, un capítol sencer a Cebrià de Montoliu i a la Societat de la Ciutat Jardí, però no
fa el més petit esment de la dimensió de Cebrià de Montoliu ni de la seva
retirada als Estats Units, després de veure el fracàs definitiu dels seus
plans, allà pels volts de 1919-1920. El significat ecològic i social que hauria
pogut tenir a Catalunya la idea de la ciutat jardí,
que connecta Ruskin-Morris-Geddes (i Howard) amb l'urbanisme ecològic de Cebrià
de Montoliu, no ha estat realment estudiat per Torres Capell, que esmenta molt
de passada, encara que ens costi de creure-ho, Patrick Geddes. Geddes es va
manifestar en contra de la creació i expansió de les «conurbacions» i fou
explícitament reconegut com a mestre per Cebrià de Montoliu a partir de
1913; és a dir, abans fins i tot de la publicació de Ciutats en evolució, de
Geddes, el 1915. Ningú no podria endevinar, tot llegint a Torres
Capell, que l'expressió «ciència cívica» (és a dir, « ciència de les
ciutats») emprada per Cebrià de Montoliu9 s'hagi
agafat directament de Geddes, de la mateixa manera com s'ha agafat, també, el
procediment del survey regional, previ al pla d'urbanisme que recomana
Montoliu. Per tant, sent Geddes l'autor contrari a l'extensió de les conurbacions, que va
inventar, pràcticament, l'urbanisme orgànic, i havent estat
Geddes, l'inspirador directe de cebrià de Montoliu, la interpretació de Torres
Capell, que desconeix aquesta connexió, resulta tendenciosa (i pel que sembla
no va ser corregida per cap membre de l'erudit tribunal que va jutjar la seva
tesi). Fou precisament per influència de Geddes que a Anglaterra no tan
sols es va parlar de planificació urbana, sinó també de town and country
planning, tot veient la ciutat dins d'un context ecològic regional.
La interpretació tergiversadora de Torres Capell
qualifica Montoliu d'introductor de la idea de «racionalitat urbana». Això
seria adequat si per racionalitat entenguéssim un enfocament ecològic, però
resulta una denominació errònia perquè col·loca Montoliu, a la força, dins d'un
suposat consens general en els plans d'expansió de la conurbació de Barcelona;
des de l'Eixample de Cerdà passant pel «pla d'enllaços» de Jaussely a principis
d'aquest segle, les cases bloc i els suburbis enjardinats dels anys
deu i vint (cosa ben diferent de les ciutats jardí desconnectades de la
conurbació), fins a
l'horror corbusierià del Pla Macià de 1932-1934, De manera
estranya, però de forma hegemònica en el pensament urbanístic a Catalunya,
la interpretació de Torres Capell cataloga aquest pla de «progressista» i
d'«esquerra». Aquesta també és la línia d'interpretació de Francesc Roca.10
Hi ha una altra possible interpretació:11 l'existència d'un urbanisme orgànico-ecològic
(en la pràctica fracassat) des de Cebrià de Montoliu fins a aquells
anarquistes que es van ocupar dels problemes urbans, sobretot Martínez Rizo, autor de l'opuscle La urbanística del porvenir (1932).
Va haver-hi un urbanisme alternatiu, contrari a l'expansió en forma de
«taca d'oli» a la perifèria, però va ensopegar amb diversos obstacles: en el
terreny de les idees, amb la il·lusió de l'expansió il·limitada, la Gross Barcelona i
fins i tot la versió més freqüent de la
Catalunya-ciutat; i a la pràctica, amb
els interessos crematístics dels propietaris del sòl urbanitzable i dels
administradors municipals. D'aquesta manera, Martínez Rizo entenia
clarament la teoría
de la ciutat jardí i dels cinturons agraris (teoria que
ell qualificava, de manera ben optimista, d'«urbanística moderna» i a la qual
s'adheria) i també en resumia les causes del fracàs polític:
Cal que les grans ciutats parin de créixer per concreció
exterior i, en canvi, per allotjar l'allau de nous ciutadans que les fan
créixer contínuament, han de procedir a construir centres ciutadans iefwaís del
nucli urbà per una determinada distància que permeti una comunicació fàcil,
però que deixi lliures els camps necessaris per a la salut i la higiene
socials... Aquestes són les conclusions a les quals ha arribat la urbanística moderna, fins a un cert punt plenes de
lògica i de raó, perquè el que seria veritablement racional fóra desconnectar
les grans ciutats... Però aquestes conclusions s'han de limitar a establir principis
sense cap finalitat pràctica. Els qui posseeixen solars que s'haurien de
transformar en lona lliure constitueixen, en el règim capitalista, una força
que pràcticament ens està demostrant que és invencible.12
Els arquitectes urbanistes de Barcelona no es
miren pas amb angoixa la crisi actual de la planificació urbanística
generalista, sinó que, contràriament, ho fan amb el delit dels alumnes que
surten de la disciplina escolar per gaudir del pati postmodernista; però aquest
triomf actual dels projectes aïllats (que poden ser de centenars d'hectàrees a les
perifèries urbanes, però que no s'inscriuen en un plantejament general de la
regió ecològicament definida), aquest triomf contra el regional planning, és
al meu entendre un triomf efímer de la ideologia metropolitana contra la
crítica ecològica. Rebutjar el planejament urbanístic general implica veure la
ciutat com una cosa totalment aliena a l'ecologia, com una
entitat literalment metafísica: això sí que és «culturalisme» en el pitjor
sentit de la paraula, això sí que està passat de moda, això sí que és
provincianisme, això sí que predomina, avui en dia, a Barcelona. El fet que la planificació
urbanística general es trobi en desús, permet que el terreny de joc privilegiat
de l'urbanisme sigui la intervenció, per bocins, per fragments, l'«aquí tot
s'hi val»
postmodernista. ¿Però no caldria veure aquestes
intervencions fragmentàries concretes dins d'un context? ¿El de l'expansió
urbana habitual o
el de la imbricació ecològica de la ciutat? L'absència de
planificació urbanística general avui en dia té un significat profundament
antiecològic. La prova: alhora que s'obre una bonica platja a Barcelona
i a poc a poc es renova la ciutat vella, es malmet el territori dels voltants, es
destrossa el delta del Llobregat, es construeix acceleradament en
tot el possible cinturó agroforestal verd, s'importen enormes quantitats
d'energia nuclear i es duu a terme una gestió colonial dels recursos de
l'aigua.
Els arquitectes urbanistes de l'actual Barcelona
olímpica estan antiquats; com Oriol Bohigas, el vol del qual és d'un abast
comparable al d'un colom de ciutat, l'urbanisme del qual no abasta la regió
sencera en què la conurbació s'inscriu ecològicament i no arriba ni tan sols a la Catalunya estricta,
l'actitud del qual davant de la tècnica és la d'usuari acrític. Aquests
arquitectes «racionalistes», després de la Guerra Civil
espanyola van aconseguir de reprendre el contacte amb el moviment
internacional, amb l'arquitectura de Sert (que s'havia exiliat) —no heu de fer
més que comparar la pesantor a l'estil d'El Escorial de la Facultat de Farmàcia de la Diagonal de Barcelona,
amb el gràcil (i termodinàmicament insuficient) edifici de vidre de la Facultat de Dret, de
1957, a l'altre costat de la mateixa avinguda. Es va guanyar una batalla contra
l'arquitectura feixista, és ben cert. Però aquests arquitectes urbanistes a Barcelona
han estat incapaços de tenir una visió ecològicament racional o, potser més que
incapaços, s'han despreocupat de la qüestió. I Oriol Bohigas en els seus
escrits sobre el «modernisme» no esmenta Geddes ni Cebrià Montoliu!13
Sense renunciar necessàriament a la bellesa de l'edifici singular, de l'estil
que sigui (i aquí no propugno en absolut un absurd retorn a l'Art
Nouveau), és ben cert que l'arquitectura s'ha de supeditar (com ha escrit Oriol
Bohigas) a una lectura històrica i morfològica de l'entorn urbà, però, a més a
més, les intervencions urbanes concretes a qualsevol
lloc de la conurbació s'han d'inscriure en una interpretació ecològica que abasti
tot l'entorn regional en el sentit més ampli. A Barcelona, en els darrers anys,
els arquitectes han manat massa, i els arquitectes no estan ben preparats per a
ser urbanistes; els urbanistes haurien de ser ecòlegs humans. Que surtin dels
seus boscos i dels seus aiguamolls, i que es disposin a «mullar-se»
políticament.
1. White, R. R., «Convergent
Trends in Architecture and Urban Environmental Planning», Environment
and Planning (Society and Space), 1993, vol. XI, pp. 375-378.
2. Champion,
A. G. (cd.), Contraurbanization: the Changing Pace and Nature of Population
Deconcentration, Arnold,
Londres, 1989, pp. 21-23.
3.
Parés, M., Pou, G., i Terradas, J., Ecologia
d´una ciutat: Barcelona ,Ajuntament de Barcelona, 1985, p. 118.
4. En aquest projecte
urbanístic desastrós, típic de Le Corbusier, hi va participar el nou Estat
independent de l'Índia, sota la direcció de Nehru, les ànsies industrialitzadores
del qual eren tan oposades a
la ideologia de Gandhi. En contrast amb Chandïgarh es podria posar
l'exemple de Nova Delhi, planificada per Edwin Lutyens, encara a l'època
colonial, amb amples avingudes i parcs bonics que integren les runes de
l'imperi mogol. Nova Delhi és un èxit urbanístic enjardinat
i monumental, però això és perquè, com a capital de
tota l'Índia, concentra tota la vida oficial i els grans hotels. Nova Delhi és
capaç d'absorbir prou recursos per tenir cura dels seus parcs i poblar les
avingudes de trànsit rodat; per cert, hi moren atropellats bastants ciclistes
pobres. Els habitants de Delhi viuen al centre vell o en d'altres
suburbis molt més pobres; alguns, cada cop més, a l'altra riba
del riu Jamuna, on cada estiu hi ha còlera.
5. Hall,
P., Urban and Regional Planning, 2a ed., Allen and
Unwin, Londres, 1980, pp. 80-81.
6. Cfr.
Creese, W. L., The Search for Environment. The Garden City before and after,
John Hopkins U. P., Baltimore,
1992.
7. Völkischer
Beobachter, 9 de
març de 1934, citat a Sachs, W., «Die Automobile
Gesellschaft. Vom Aufstieg und Niedergang Einer Utopie», a
Brüggemeier y Rommelspacher (eds.), Besiegte Natur. Geschichte der
Umwelt im 19 und 20. Jahrhundert, C. H. Beck, Munic, 1987,
p. 116.
8. A l'Escola d'Arquitectura
de Barcelona, el 1978, amb un tribunal format per Oriol Bohigas, Manuel
Solà-Morales, Ernest Lluch, Manuel Ribas Piera i Enric Argullol. Publicada per la Universitat Politècnica
de Catalunya (Barcelona, 1987), amb el títol d’El planejament urbà i la crisi dei 1917 a Barcelona.
9. Torres Capell, op. cit., pp.
86-87.
10. Francesc Roca és
un erudit local, actualment director de la revista Nous Horitzons (històrica
publicació del Partit Comunista de Catalunya), amb obres sobre política
urbanística a Catalunya on no s'enfronta clarament a Cebrià de
Montoliu i a l'urbanisme «racionalista», ans al contrari,
tot es dissol en un aiguabarreig progressista. Francesc Roca, realment, no ha
entès el moviment pre-rafaelita anglès. L'Ajuntament de Barcelona, recentment,
ha editat un llibre col·lectiu sobre Cebrià de Montoliu (1993), en el qual hi
ha articles correctes de Jordi Castellanos i Pere Gallardo. En aquest llibre,
Francesc Roca, que ja s'ha ocupat en d'altres ocasions de Cebrià de Montoliu,
diu textualment, encara que ens costi de creure, que Ruskin era admirador del
Renaixement (p. 27) i també que
William Morris era marxista (p. 164), error potser induït per la desafortunada
primera edició de la biografia de W. Morris feta per E. R Thompson, quan aquest
encara era militant del Partit Comunista anglès). Em sap greu de dir que tot
plegat és penosament ridícul, una mostra de la incomprensió a la
qual
va ser sotmès Cebrià de Montoliu a la seva pròpia ciutat. Francesc Roca presenta Montoliu com
l'introductor i partidari de la idea de la ciutat jardí, però al mateix temps
l'introductor, també, de la idea contrària, l'expressió urbana en la línia del Gross Berlín, i argumenta
que totes les seves propostes (p. 129) han tingut continuïtat a Catalunya, en
lloc d'insistir en el seu fracàs evident, ja que ni tan sols no va aconseguir
que es construís ni una sola ciutat jardí desconnectada de la metròpoli. En aquest mateix volum, una congruent diatriba
de
Montoliu contra el taylorisme el 1915 es dissimula fent de Montoliu l’«introductor
crític» del taylorisme a Catalunya (Carme Massana), i
l'indocumentat jove professor Agustí Colomines culmina el
reguitzell de despropòsits fent de Montoliu un «noucentista» (per bé que
d'esquerres).
11. Eduard Masjuan
l'ha desenvolupat en el seu article publicat a la revista Archipiélago, n. 7, 1991, i en
el seu treball d'investigació el 1991 a la UAB, Urbanismo y ecología
en Cataluña, 1901-1937, Madre Tierra,
Madrid, 1992.
12. Martínez Rizo, La urbanística
del porvenir, 1932, pp.
24-25,
citat per Masjuan a Urbanismo y ecología en
Cataluña, Madre Tierra, Madrid, 1992. Subratllo jo.
13. Bohigas,
O., Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, Lumen, Barcelona, 1983.
|
Sobre l'autor
JOAN MARTÍNEZ ALIER
Catedr à tic d'Economia i Hist ò ria Econ ò mica a la Universitat Aut ò noma de Barcelona. É s autor, entre d'altres, dels llibres L'ecologisme
i l'economia, Barcelona (1984);
Pobreza, desarrollo y medio ambiente , Barcelona (1992); Historia
y ecolog í a , Madrid [...]
Relacionat 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo FRANCESCO TRABUCCO Dissenyar la qualitat natural 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo JORDI MONTAÑA Ecodisseny: noves formes de produir i dissenyar. Els nous reptes |