ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY,
1995
| articulo
Ecodisseny: noves formes de produir i dissenyar. Els nous reptesEl
problema
La preocupació pels temes del medi
ambient ha tornat a esclatar amb força. En els últims anys s'han succeït una
sèrie d'esdeveniments amb més o menys repercussió pública, com ara els
problemes derivats de l'efecte hivernacle, la capa d'ozó, els abocaments
incontrolats, els problemes greus de contaminació a les grans ciutats, que han
alertat els poders públics. La cimera de Rio, un fracàs aparent, és el primer
cop que reuneix pràcticament tots els països del planeta per plantar cara als
problemes del medi ambient d'una manera global. El tema és tan actual, que fins
i tot el vice-president d'Estats Units, Al Gore, ha escrit un llibre sobre la
qüestió amb unes idees particularíssimes entorn del paper de líder que
correspon al seu país pel que fa a la batalla ecològica.
El problema no és pas nou i les
possibles actuacions per a pal·liar-lo o reduir-lo són reclamades ja fa anys
per uns quants col·lectius. Tot i que amb retard, val més tard que mai. Entre
aquests col·lectius es destaca el dels dissenyadors, alguns dels quals han
estat sempre actius i a l'avantguarda i, per tant, són conscients del problema.
No obstant això, hi trobem a faltar actuacions concretes, potser perquè el
dissenyador té menys impacte que no pas creiem dins el món productiu (el qual
ha estat poc o gens sensible a l'ecologia). Sobretot, hi trobem a faltar un
codi de conducta que es tradueixi d'una manera col·lectiva en el procés
projectual. Aquests són els principals temes de discussió de què voldria
tractar en aquest article.
El problema ecològic apareix amb una
virulència especial durant els primers anys de la dècada dels setanta. Un
encàrrec del Club de Roma al MIT (Massachussetts lnstitute of Technology) dóna
lloc a l'informe Meadows, que planteja per primer cop d'una manera científica
l'evolució quantitativa del creixement futur i l'evolució dels paràmetres de
població, producció industrial, recursos naturals, producció d'aliments i
contaminació.
Per primera vegada s'hi parla de
marcar límits al creixement. Les conclusions de l’Informe Meadows són,
en síntesi, les següents: si continua la mateixa taxa de creixement de la
població, de la industrialització, de la contaminació, de la producció
d'aliments i de l'explotació de recursos, el límit de la humanitat es troba,
aproximadament, d'aquí a cent anys. Tanmateix, és possible d'alterar aquesta
tendència i arribar a un estat d'equilibri global. Per descomptat, com més
aviat es comenci a canviar, més probabilitats d'èxit existeixen.
L'Informe Meadows va tenir una àmplia
difusió, va ser criticat, va ser entès malament, va considerar-se que proposava
el «creixement zero», en termes propagandístics de l'època, i, finalment, va
ser silenciat per la crisi del petroli de 1973, que va posar en perill aparent
la producció occidental. D'aleshores ençà, s'ha arribat a uns nous assoliments
tecnològics, a una substitució de fonts d'energia, a una menor dependència del
petroli, a un descens dels preus del cru, a un deute extern dels països
exportadors, etc. En resum, es va obtenir una nova cota de desenvolupament dels
països rics, un índex de pobresa superior dels països menys desenvolupats i,
des de fa poc, una nova consciència sobre el creixement.
Per celebrar d'alguna manera el vintè
aniversari de l'Informe Meadows, i tot considerant l'avinentesa del tema, es
van tornar a engegar els antics programes de previsió per a actualitzar les
dades. Sense entrar en detall sobre les estimacions, les conclusions de
l'estudi són les següents: la utilització d'alguns recursos i la generació
d'alguns contaminants han ultrapassat la taxa sostenible. Si no hi ha una
reducció en els fluxos de materials i d'energia, hi haurà una reducció dràstica
per càpita d'aliments, d'ús energètic i de producció industrial.
Aquest efecte no és pas inevitable si
es revisen les polítiques de creixement i si s'esdevé un increment ràpid i
dràstic de l'eficiència en la utilització de materials i d'energia.
Una societat equilibrada és
tècnicament i econòmicament possible. Per a aconseguir-ho, cal posar un èmfasi
superior en la suficiència, l'equitat i la qualitat de vida i no tant en la
quantitat produïda.
Aquestes conclusions ens duen al
concepte de societat sostenible, que hauria de ser la base inicial sobre la
qual cal construir els principis de disseny ecològic. Una societat sostenible
és la que té cura de les necessitats del present sense comprometre la capacitat
de les generacions futures per a fer-se càrrec de les seves pròpies
necessitats.1
Les condicions per a una societat
sostenible poden resumir-se en les següents: les taxes d'utilització de
recursos no han d'excedir les seves taxes de regeneració; les taxes
d'utilització de recursos no renovables no han d'excedir les taxes amb què es
desenvolupen els seus substituts renovables; i, a l'últim, l'emissió d'agents
contaminants no ha d'excedir la capacitat d'assimilació del medi ambient. Tot
plegat condueix a obtenir una visió àmplia dels problemes i, sobretot, al fet
que la solució d'un problema del medi ambient no en creï o n'empitjori d'altres.
Qualsevol resposta ha de ser
curosament meditada, no hi cap equació única.
Les respostes
Davant el ressorgiment de la presa de consciència del problema del medi ambient amb relació a la supervivència de la humanitat, hi ha hagut respostes importants que convindrà que siguin analitzades pels consumidors, per les empreses i pels governs. Respostes, tot plegat, que poden emmarcar els principis d'un disseny ecològic. La resposta del consumidor Un interessant estudi d'Ogilvy &
Mather realitzat a la
Gran Bretanya el 1990 agrupava els consumidors en quatre
grups diferenciats pel que fa a la seva actitud davant dels problemes del medi
ambient. En primer lloc hi havia els activistes, que venien a representar el
16% de la població: són conscients del problema, bons coneixedors de la
situació i de les seves possibles solucions, es mostren actius i treballen per
la causa. Creuen en la tecnologia i en la seva capacitat d'ajudar a resoldre el
problema, però pensen que abans de promoure un creixement més gran cal preservar
l'entorn. Un altre grup serien els realistes, en representació d'un 34% per
cent dels consumidors, que estan preocupats, són pessimistes sobre les
solucions i entenen el conflicte entre un benefici a curt termini i el medi
ambient. Hi ha un grup, relativament nombrós, el 28%, que no demostra una
preocupació excessiva tot i que coneix el problema. N'és conscient, però espera
que els avenços tecnològics, l'acció dels governs o qualsevol altre element
exterior canviaran la situació d'una manera espontània. La resta són els
alienats, per als quals aquest problema no existeix ja que fins i tot en tenen
de molt més grossos i immediats.
Aquestes dades mostren l'elevada
sensibilitat social que hi ha envers el problema del medi ambient. Però, a més
a més, aquesta sensibilitat creix dia rere dia, ajudada per la repercussió que
el tema mereix als mitjans de comunicació. Per exemple, en només sis mesos, el
percentatge de consumidors disposats a pagar més per una alternativa «verda»
als productes comprats habitualment va passar del 40 al 47%. La sensibilitat
ecològica també està distribuïda desigualment segons els països. D'acord amb
dades de la Comissió
Europea, el primer país pel que fa a la consciència «verda»
fóra Itàlia, mentre que el darrer lloc correspondria a França. Espanya es troba
en una posició mitjana: un 40% de les persones en són conscients i es
manifesten preocupades pels problemes del medi ambient.
La resposta de
l'administració
Les administracions públiques han assumit les seves responsabilitats pràcticament a tots els països. Els pioners han recollit ja els seus primers èxits. El Japó n'és un bon exemple. El 1979 va promulgar-s'hi una llei sobre l'ús de l'energia. El 1988 el consum energètic del Japó s'havia reduït en un 6% respecte al consum de 1973 mentre que el PIB en el mateix període havia crescut el 36%. A Europa, els països líders pel que fa a la legislació sobre el medi ambient són Holanda i Dinamarca. La
UE
manté un enfocament que, actualment, podria resumir-se en els punts següents:
-
Integració de la política del medi ambient en unes altres polítiques
(industrial, I+D, etc).
-
Normes més estrictes per als països membres.
-
Inversions per a la millora del medi ambient.
-
Més informació i més ràpida.
-
Increment de la legislació.
-
Potenciació d'estudis sobre el medi ambient.
La resposta de les
empreses
Les empreses també han comprès la preocupació existent i algunes s'han adonat que l'eficiència en la utilització dels recursos i el respecte envers el medi ambient serveixen per a millorar els beneficis i oferir al consumidor un valor afegit superior. Comença a existir prou literatura
sobre casos d'empreses que incorporen funcions de responsabilitat sobre el medi
ambient en els seus quadres directius. Per exemple, 3M manté una activa
política ecològica des de 1975 i té un departament denominat Environmental
Engineering and Pollution Control en un primer nivell de responsabilitat
juntament amb I+D, producció, etc. Philips també té un coordinador ambiental
amb àmplies funcions.
En tot cas, la involucració de l'alta
direcció és fonamental. A països com ara Alemanya i Dinamarca ja s'ha aconseguit.
Segons un estudi, el 1990, el 75% de les empreses alemanyes de l'Oest i el 80%
de les empreses daneses tenien un membre de la direcció amb responsabilitat sobre
el medi ambient, i el 75% de les empreses alemanyes i el 90% de les daneses
havien planificat o redissenyat els seus productes per tal de respondre a les
demandes ecològiques.
En aquests moments existeix un
reconeixement creixent del disseny com a factor clau en la protecció del medi
ambient, bé creant-hi productes energèticament més eficients, bé fent recerca
d'usos nous per als materials reciclats o bé facilitant la reutilització de
productes ja usats. D'aquesta manera, la innovació en el disseny del producte
pot permetre'n la reutilització successiva (per exemple, fent servir fibra
vegetal reciclada per a paper de fotocòpies, còpies làser o ink-jet, de llistats d'ordinador, de
correspondència, de material escolar, d'edició de llibres, de premsa, d'embalatges,
etc.).
L'efecte probable d'augmentar la quota
de mercat es complementa amb una possible reducció associada als costos del
producte, punt força evident mitjançant l'ús de materials reciclats en lloc de
primeres matèries. O per mitjà de la trobada de nous usos a productes
reciclats, com és el cas d'una nova planta a Dietz (Alemanya) que pot convertir
fins a 1.500 t de cartró usat en un conglomerat especial, termoformable,
hidròfug, el qual es preveu que serà de gran utilitat per a la indústria del moble,
la del so i la de la construcció. Uns altres usos estudiats són briquetes
combustibles (d'un alt poder calorífic), separadors de pallet, etc. D'una manera similar a
allò que s'esdevé amb la implantació de tècniques de qualitat en l'empresa, és
més rendible dissenyar un producte «ecològic» que no pas intentar incorporar
aquest tret una vegada ja es troba «portes enfora» de la fàbrica.
Hi ha un canvi d'estratègia: des d'una
resposta simple als problemes del medi ambient (que adopta com a solució el
reciclatge dels productes al final de la seva vida funcional) fins a un nou
rang d'actuacions; des de les primeres fases de disseny fins al final de la
vida útil del producte, com fóra, per exemple, l'ús de parts reu-tilitzables,
la reducció de deixalles i desferres, els materials i l'energia durant la vida
funcional del producte, el disseny per al muntatge o el disseny per al
desmuntatge (a la fi de la vida funcional d'un producte, de quina manera les
seves parts poden ser desmantellades i com els seus materials poden ser
reutilitzats).
Les empreses líders en els diferents
sectors ja han començat aquesta transformació dels seus productes i del seu
procés de fabricació. Poden ser esmentats actualment en el marc europeu uns
quants exemples significatius de l'impacte de la nova consciència sobre el medi
ambient en el desenvolupament de productes nous:
- Desenvolupament a Opel-General
Motors (Figueruelas) i SEAT (Martorell) de nous models de vehicles amb
catalitzadors de tres vies, que s'anticipen als terminis fixats per les
directrius comunitàries. Tot plegat, enmig d'entorns de fabricació cada cop més
integrats i menys «agressius» amb el medi ambient.
- Presentació en el Cebit'92 per la VDMA (Associació Alemanya de
Fabricants de Màquines i d'Instal·lacions) d'uns models nous d'ordinadors que
permetran un reciclatge total dels seus materials, per part del fabricant, un
cop s'acabi la seva vida útil.
- Inversions de fins a 20.000 milions
de pessetes del grup FIAT per tal d'aconseguir de reciclar el 100% dels
components dels seus vehicles nous (ja dissenyats per a la reciclabilitat).
- Presentació, per Olivetti, d'una
nova gamma de cartutxos de cinta per a impressora i màquina d'escriure
totalment biodegradables.
- Iniciativa legislativa alemanya que
obligarà en un futur els fabricants de béns de consum a la recollida i el
reciclatge dels embalatges de la venda o dels envasos de transport, o a afavorir
l'ús d'envasos reutilitzables (etiqueta Gruene Punkt).
A les àrees de reducció de recursos i de reciclatge és on els dissenyadors poden tenir un impacte més gran. Una manera de reduir deixalles és
evitant-les, i un bon disseny minimitza la quantitat de material que cal
aplicar. Això, per descomptat, complint tots els requisits mecànics i de
seguretat.
El reciclatge és, avui dia, el motiu
més fort de reducció de desferres sòlides, però la majoria dels programes de
reciclatge són per a l'envàs, cosa que pot no ser traslladable a productes
duradors. El futur del disseny del medi ambient és l'anàlisi del cicle de vida
(ACV), que consisteix en un estudi a fons d'allò que cal per a fabricar un
producte, de com s'utilitzarà i de què se'n farà després de la seva vida
funcional.
Cada faceta de la vida del producte té
un impacte en el medi ambient, i l'ACV determina aquest impacte pel que fa al
producte o al procés. Un ACV pot quantificar l'ús de recursos i d'energia des
del principi fins a la fi de la vida d'un producte. Les dades generades per
l'ACV ajuden els directors i els dissenyadors a prendre decisions correctament.
Ens trobem, doncs, en un entorn
canviant. Podem considerar que l'aplicació de criteris de medi ambient en el
disseny d'un producte o del seu procés de fabricació és actualment un factor
d'avantatge competitiu. Però també sembla clar que, en cas de no aplicar-se, a
mig termini, pot esdevenir un factor excloent del mercat.
L'ecodisseny En el futur, l'èxit d'un producte s'atribuirà no solament a la capacitat de comunicació o a la seva eficàcia, sinó també al seu impacte mínim sobre el medi ambient. Els productes verds d'èxit seran els que oferiran un valor de marca potencialment idèntic al del producte que substitueixen, una eficàcia idèntica i un cost equivalent. Aquesta és la conclusió a què arriba un estudi d'Andersen Consulting i del DDI sobre el disseny a Espanya. El disseny ecològic, l'«ecodisseny»,
pot reduir-se a una norma fonamental que anomenarem de les tres R: reduir,
reciclar i recuperar.
Fins ara, la definició d'un bon
disseny incloïa factors com ara la facilitat d'ús, les consideracions
productives, el muntatge, la lectura de funcions, etc. Avui, un bon disseny cal
que consideri les conseqüències que tindrà el producte sobre el medi ambient
des de la seva creació fins a la seva mort.
Un disseny ecològic hauria de tenir en
compte els principis següents:2
- Incrementar l'eficiència del producte en l'ús dels materials, el consum de l'energia i qualsevol altre recurs. - Minimitzar els problemes de
contaminació dels materials triats.
- Reduir al mínim qualsevol dany a
l'entorn que pugui produir l'ús del producte a la llarga.
- Assegurar-se que la vida planificada
dels productes és la més escaient en termes de medi ambient i que el producte
funcionarà amb eficàcia durant tota la seva vida útil.
- Tenir en compte els efectes sobre
l'entorn a la fi de la vida del producte.
- Assegurar-se que el packaging, les instruccions del producte i, en
general, la seva mateixa aparença en fomenten l'eficàcia i l'ús respectuós amb
el medi ambient.
- Minimitzar qualsevol mena de
molèstia com ara sorolls i pudors.
- Analitzar i minimitzar les possibles
errades de seguretat.
Aquests són els principis bàsics de l'ecodisseny, als quals caldria afegir una darrera i important consideració; no hi ha cap equació única, és un equilibri constant i permanent. Per exemple, no sembla existir cap dubte per a ningú amb consciència ecològica, ningú dels qui anomenàvem «activistes», que una bossa de paper és més respectuosa amb el medi ambient que una bossa de plàstic. Tanmateix, provoca problemes semblants de recollida de residus, es destrueix amb una facilitat semblant (però amb la diferència que, per a la seva creació, una bossa de paper consumeix tres vegades més que una de plàstic) i aquesta darrera té més possibilitats de reutilització. Potser el dilema no és «bosses de plàstic» o «bosses de paper», sinó, simplement, «menys» bosses. L'ecodisseny del producte hauria de
centrar-se en la consideració de tres aspectes clau: energia, materials i cicle
de vida del producte.
En el primer aspecte, el disseny ha
d'anar adreçat a augmentar l'eficiència energètica del producte i a
desenvolupar la utilització d'energies netes. La recerca i la utilització
d'aïllants que minimitzin les pèrdues d'escalfor en electrodomèstics com ara
frigorífics i forns, el major rendiment anergètic en la selecció de les fonts
d'il·luminació i la millora de l'aerodinàmica en els mitjans de transport són
uns exemples d'aplicació per al disseny pensant en l'estalvi energètic.
En l'aspecte de materials a utilitzar,
el disseny ha de tenir en compte alguns factors. El primer de tots caldria que
fos la minimització del seu ús. De vegades, un canvi de forma pot reduir la
quantitat de matèria utilitzada. Unes altres vegades un més bon càlcul
estructural pot fer disminuir el gruix i el pes del material utilitzat.
Un altre aspecte que cal tenir en
compte és la selecció de materials preveient-ne el balanç energètic a llarg
termini. Així, per exemple, la utilització del plàstic en els automòbils en
redueix considerablement el consum a causa de la reducció de pes. No oblidem
que el 13% del consum de petroli cru és per a gasolina i només el 4% és per a
la fabricació de plàstics.
La utilització de materials reciclats
és positiva per a reduir els residus i evitar destruccions més grans, encara
que en ocasions això signifiqui l'acceptació de servituds per al dissenyador,
que s'ha d'adaptar al nou mitjà i a les qualitats que presenta. Així, tot i que
hi ha papers reciclats d'una qualitat excel·lent, si es pretén aconseguir el
mateix grau de blancor del paper no reciclat cal consumir el doble de lleixiu.
Cal tenir també en compte la
utilització de materials renovables davant els no renovables. I, entre els
primers, triar els que ho són més fàcilment.
A més, cal considerar la incidència
dels materials d'acabament dels productes com ara pintures, pigments, tints,
etc.
En darrer lloc, cal dissenyar pensant
en el cicle de vida del producte. Tradicionalment, el dissenyador acabava la
seva feina tot pensant en el moment del llançament del producte al mercat.
Dissenyar productes respectuosos amb l'entorn, «ecodissenyar», vol dir fonamentalment
dissenyar pensant en el cicle de vida del producte: des del seu naixement fins
a la seva mort passant per rota la seva vida útil.
El problema dels residus és greu. Es
produeixen tones de deixalles de les quals tan sols es reciclen un 2% escàs.
Una família mitjana llença anualment l'equivalent a 6 arbres en paper, 30 kg de metall, 50 kg de plàstic i 70 kg de vidre. El disseny
del producte ha de procurar de minimitzar els residus, bé facilitant-ne el
reciclatge, bé la recollida.
Durant la vida del producte, que
hauria de ser tan llarga com fos possible, cal tenir en compte la seva
reutilització i les seves possibles dobles o múltiples utilitats. Una recent
exposició de la «Primavera del Disseny» de Barcelona denominada «Altera Utilitates»
mostrava d'una manera fresca i desimbolta possibles usos dobles d'alguns
productes. Potser caldria dissenyar-los seriosament per a aquesta doble funció.
Això no implica pas la desaparició dels productes d’«usar i llençar», els quals
poden, de vegades, significar un estalvi superior, sinó la racionalització del
seu disseny i de la seva producció. Sempre atenent la vida del producte, cal
pensar en el seu manteniment i les seves possibilitats de reparació. Els
contenidors que hi ha pels carrers de qualsevol ciutat ofereixen una bona
mostra de productes que, amb molt poc d'esforç i pocs diners, poden posar-se en
funcionament, però han estat abandonats sense saber-ho pels seus propietaris.
Aquest allargament més gran del cicle de vida pot anar en contra de les
millores que es puguin introduir com a resultat d'innovacions tecnològiques,
però de vegades no seria necessari canviar tot el producte per a millorar-lo
considerablement. Dissenyar productes modulars de manera que nous components
procedents d'innovacions puguin conviure amb uns altres elements més
tradicionals és un repte del disseny.
En aquest sentit, també és positiu
dissenyar pensant en la recuperació i el reciclatge de components. Per a
facilitar el reciclatge cal pensar en la combinació dels materials utilitzats.
Per exemple, la presència de coure a les desferres d'acer n'encareix
extraordinàriament el reciclatge. Igualment, la presència d'altres plàstics o
d'aluminis en el PET en dificulta o n'impedeix la reutilització. Contràriament,
si es presenta aïllat, és molt fàcil de reciclar.
A l'últim, quan es considera la vida
del producte cal pensar en el consumidor facilitant-li'n l'ús i el moment de la
seva destrucció, i tenint en compte la recollida, la classificació i la
selecció de residus.
El disseny ha d'anar adreçat a
millorar els productes i la seva relació amb el medi ambient. Per a aconseguir
productes millors caldria considerar els aspectes següents:
- Eliminar o substituir els productes nocius. -
Eliminar-ne o reduir-ne ingredients i components perjudicials.
-
Substituir els materials i els processos perjudicials per al medi
ambient.
-
Disminuir el pes dels productes o reduir-ne el volum.
-
Fabricar productes més concentrats.
-
Produir en grans sèries.
-
Combinar les funcions de més d'un producte.
-
Limitar la proliferació excessiva de models i d'estils.
-
Dissenyar per a usos més eficients dels productes.
-
Prolongar el cicle vital dels productes.
-
Reduir al màxim els envasos i els embalatges que cal llençar.
-
Millorar el manteniment i la reparació dels productes.
-
Dissenyar per tal que el consumidor pugui reutilitzar els productes.
-
Fer productes que puguin ser «refabricats» amb facilitat, completament o
per parts.
No és fàcil de dissenyar per a aconseguir els productes que la nostra societat demana avui dia, però ho ha estat mai? Els
reptes de l'ecodissenyador
És clar que el dissenyador té un paper
fonamental en l’«era de l'ecologia», paper que amb l'exhauriment progressiu
dels recursos naturals es desenvoluparà de manera palesa.
El que sí que és evident és que dur
endavant aquesta revolució dels comportaments i de les voluntats tot partint de
la lògica del creixement zero significa una conscienciació i una integració
graduals de les necessitats i dels reptes de Necomón».
En aquest sentit, el dissenyador pot
desenvolupar una funció molt important si integra també els reptes de
l'ecodisseny i dels seus objectius.
«Ecodissenyar» significa donar cos a
una idea creativa, per tal d'estalviar, protegir i reciclar, a llarg termini, i
pensar en un procés de reciclatge adequat per al producte en la seva primera
etapa de desenvolupament amb la finalitat d'estalviar costos mediambientals.
«Ecodissenyar» implica tenir en compte
els quatre reptes de desenvolupament que s'exposen a continuació, importants
sobretot a causa que l'ecodisseny encara és a les beceroles i les seves bases
encara no estan prou assentades:
1. Tasca de realització d'una idea fins a la seva producció. En termes de costos, accés a materials, tècniques disponibles i èxit previsible. A això el dissenyador caldrà que hi afegeixi la dimensió ecològica del producte final en tot el seu cercle de vida, per la qual cosa haurà d'estar a la recerca permanent de fonts d'informació respecte a unes altres alternatives de producció i de matèries que respectin el medi ambient. 2. El segon repte serà influir en
l'empresa pel que fa als tipus de matèries i tècniques a utilitzar en el procés
productiu, vencent sense dubtes les inèrcies al canvi.
3. En tercer lloc, el seu paper es
transformarà més que mai en un paper de coordinador del procés de producció de
la seva empresa. Dit altrament, caldrà que faci una síntesi entre els agents de
producció; és a dir, haurà d'afavorir un alt nivell d'intercomunicació,
d'intercanvis d'idees i d'interpretació de les tasques amb la finalitat
d'orientar-ho tot cap a l'«ecoconceptualització».
4. El seu últim repte va més dirigit
al consumidor. Cal integrar el consumidor en aquesta nova filosofia de
producció que naturalment implica una nova manera de consumir. Amb aquest
objectiu, el dissenyador pot:
- Dissenyar i concebre noves formes de comunicar que incitin a un consum ecològic. - Formar i educar el consumidor
integrant un nou comportament davant del consum: estalvi, compres a llarg
termini, reutilització, respecte pel medi ambient, reciclar...
Té al seu abast tots els mitjans creatius de la seva imaginació per a mostrar als consumidors el cantó urgent de l'aplicació ecologista i per a seduir-los envers una nova manera de consumir. El dissenyador exerceix, doncs, dues
menes d'influència en tot allò que concerneix el medi ambient. Influeix, per
una banda, internament, sobre els agents que constitueixen l'empresa
(enginyers, productors, distribuïdors) i, per una altra, ho fa com a instructor
de les noves maneres de produir.
La necessitat de ser més polivalent i
d'estar disposat a aconseguir les dades rellevants pel que fa a les
alternatives materials i als processos de producció que permetin el reciclatge,
l'estalvi i la protecció de l'entorn són els reptes actuals: la formació dels
dissenyadors, la construcció de xarxes d'informació disponibles, són unes eines
clarament indispensables que necessiten temps i inversions. A més, la
comunicació i la interrelació interna que hi ha d'haver entre tots els agents
de l'empresa no són tan sols tasca del dissenyador (tot i que hàgim insistit en
el seu paper). Cal que tothom hi contribueixi i s'influeixi mútuament.
Finalment, el dissenyador té una
responsabilitat tan important en l'educació del consumidor com la dels
altres agents socials
esmentats anteriorment. Davant la revolució ecològica, no tenim elecció. El
procés d'exhauriment dels recursos naturals és un fet cert. Tanmateix, podem
triar la manera com el canvi s'acomplirà. N'hi ha que veuen l'ecomón com un
retorn a les nostres arrels naturals, és a dir, viure d'allò que ens dóna la Terra. Uns altres veuen
en l'ecodisseny el domini de l'ésser humà sobre els seus propis impulsos de
consum en massa i de despesa. Significa l'aprenentatge d'una nova manera de
produir, de consumir i de reutititzar. En darrer lloc, hi ha qui hi veu més
enllà: l'exhauriment dels recursos naturals és quelcom inevirable, fem el que
fem. S'arribarà a un punt en què caldrà sintetitzar cadascun dels elements
vitals. El procés de reciclatge fóra una etapa intermèdia vers aquest món
sintètic que hom prediu, etapa durant la qual es podrien desenvolupar les
tècniques sofisticades de la síntesi.
El reciclatge fóra una solució tan
sols a mig termini, no pot ser sostinguda per sempre, atesa la pèrdua que es dóna
de les propietats de la matèria a mesura que va sent reciclada.
Com podem percebre, l'ecodisseny és
encara un tema molt obert que ofereix un repte de creativitat molt important.
Es tracta de canviar a poc a poc els costums i les mentalitats. Cal trobar
solucions per a seduir i convèncer el públic.
REFERÈNCIES
1. Comissió Mundial de
Medi Ambient i Desenvolupament (WCED), Our Common Future, Oxford Universiry Press,
1987.
2. Burall, P., Green Design, The Design Council, Londres,
1991.
|
Sobre l'autor
JORDI MONTAÑA
Professor i director del Departament de Direcció de Marketing d'ESADE, director del curs Direcci ó Estrat è gica de la Marca que s'imparteix a Esade-Madrid i catedr à tic de la Universitat Ramon LLull . És també soci de Quod, Disseny i Marketing, S. A. Pertany al consell assessor de Temes [...]
Relacionat 05 CULTURA I HISTÒRIA DEL DISSENY. ANÀLISI DEL LLENGUATGE VISUAL. DISSENY I MERCAT. TECNOLOGIA I TRACTAMENT DE LA INFORMACIÓ , 1991 | articulo JORDI MONTAÑA Disseny de Nous Productes 21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 | articulo JORDI MONTAÑA La gestió del disseny en la creació de marques La marca és l'actiu més important de l'empresa juntament amb els clients i el capital humà, que té el coneixement. La marca es crea a partir d'una sèrie d'elements que són intrínsecs i extrínsecs al producte, la major part dels quals són objecte de l'activitat del disseny, tant si es tracta del disseny de producte, disseny gràfic i de la comunicació com del disseny de l'entorn. La creació de marques fortes, amb impacte en el consumidor, tan sols es pot aconseguir amb la coherència i la coordinació de tots els missatges emesos. Això suposa una gestió adient de totes les activitats de disseny a l'empresa. |