ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY,
1995
| articulo
La muralla del reiLa naturalesa és el
conjunt del relat de les seves formes.
(Anònim)
Un dia, un rei va decidir ser l'home més ric de la Terra. Però el
seu interès era donat pels béns materials. Els signes i les paraules l'atreien.
Volia ser l'home més intens, penetrar les regions de l'ésser on ningú abans ni
després d'ell no hagués pogut aventurar-se mai.
Va començar a aprendre totes les paraules escrites i escoltades al seu
regne. Va enviar missatgers per a explorar terres llunyanes, per
a aprendre
noves expressions i nous vocables. Es passava els dies llegint i cap més
ocupació no semblava plaure-li o distreure'l.
Ben aviat les paraules començaren a insinuar-se-li a dins. Li omplien els somnis, el
despertaven a mitjanit, li impedien de mirar els altres sense ser
transportat a terres llunyanes de l'imaginari. Com més creixia el
coneixement, més augmentava la solitud. Els records, els torbaments, les
emocions quedaren colgats sota una espessa flassada de paraules, s'endinsaren
en els estrats vius i profunds d'una natura salvatge que ja no era capaç de
tornar-se a despertar ni d'evocar.
El rei es trobà cada vegada més sol i cec. Havia construït al voltant seu
una muralla tan gruixuda com la història del món.
L'evolució
de la civilització resulta per molts motius semblant a l'aventura d'aquest
rei. Durant molt de temps hem pensat que el fet d'avençar en el benestar
material era suficient per a un desenvolupament automàtic del progrés
antropològic de creixement de la felicitat humana. Produir béns i produir
felicitat semblava directament proporcional. Dubtar o fer-se preguntes
sobre la validesa d'un model tal semblava l'efecte d'una nostàlgia ideològica,
el resultat de la incapacitat d'abandonar-se al naixement d'allò que és nou.
Quan es
féu la primera Exposició Universal a París, era evident que
algunes inquietuds havien torbat la sensibilitat dels artistes. N'hi hagué que
(com Mallarmé, que plasmà les seves preocupacions en una sèrie d'articles escrits
sota l'efecte del xoc provocat per la visita) veieren en l'epifania dels béns
gairebé la possibilitat que en el pla estètic s'esdevingués aquella amenaça d'alienació
que Marx havia manifestat en el camp econòmic; el risc de la subversió dels
valors, de l'obertura d'una època en què s'adorés el vedell d'or en comptes del
veritable Déu i en què els sistemes de producció dels béns prevalguessin sobre
la necessitat de desenvolupament de l'home.
El
convenciment més difós era, però, que, a mesura que el progrés
tècnic avancés, d'una manera o d'una altra, les coses s'anirien ajustant
totes soles. Semblava com si dins dels mateixos sistemes de mercat hi hagués
inscrit un principi d'autoregulació que permetés que la societat millorés i es
perfeccionés sense la necessitat de proposar-se finalitats preestablertes o formes de
planificació externa.
Bona part de
l'episteme que ha sostingut la moderna cultura del disseny s'ha instal·lat en
un teixit imaginari semblant, anàleg per motius diversos al mite que animava
els antics «conquistadors». D'aquesta manera, el futur es vivia com una terra
de conquesta, un Eldorado
que no
hauria deixat d'oferir els seus dons. En la recerca del nou i del millorament
es podia renunciar a posar-se una meta. Tota exploració estètica,
cultural, tecnològica, era un «errar» a la recerca d'una
protecció del risc de la gratuïtat i de la dispersió que encara arruïnaven la
felicitat dels viatges homèrics. Tot feia pensar que les illes de sentit que,
en la seva recerca, la humanitat a poc a poc hauria tocat, més
tard o més d'hora, es recompondrien en una cartografia unitària i donarien origen a
un territori
homogeni i ric en recursos i possibilitats.
El fet
que, en els noves exploracions, els pioners de la ciència i del disseny es
trobessin casualment en els territoris de la bioètica o de la virtualitat, o
que les noves dimensions de l'artificialitat fugissin progressivament d'un
radicament antropològic, no era prou per a suscitar gaires preocupacions. La
mateixa evolució natural semblava confirmar la validesa d'un projecte sense telos,
l'oportunitat d'una manera de fer per impulsos i urgències internes, més
que no pas per fites a atènyer.
D'altra
banda, no mancaven tampoc les reafirmacions en el pla històric. La caiguda del
mur de Berlín va semblar reforçar definitivament la impossibilitat de crear una
societat planificable; fins a quin punt és il·lusòria tota activitat de
prefiguració de metes externes a partir de les quals es puguin orientar les
seleccions immanents.
A l'interior d'aquesta cultura d'homeòstasi progressiva s'ha afirmat una
forma de tautologia conceptual segons la qual el món que gradualment es crea és
l'únic concebible, però és també el millor dels móns possibles.
Avui
aquesta confiança s'ha esberlat. Els somnis han desaparegut de les imatges, el
disseny s'ha convertit en una activitat escindida, les persones han perdut la
capacitat plàstica d'expressar-se a si mateixes. Un excés de perfeccionament estètic intenta omplir la impotència
creixent dels productes que s'han de comunicar, de penetrar sota la superfície
de les imatges en la carn de les emocions i en la quotidianitat de les
persones.
El
creixement objectiu ha resultat un creixement abstracte, una crepitació de gris
que ja no deixa espai per
a cap diferència
significativa. Els signes que amb esforç produïm i consumim amb l'esperança de
viure més intensament la nostra condició existencial són constantment
reabsorbits en un espectacle caníbal que ho tritura i ho dissol tot. El món de
les mercaderies estetitzades, que en un principi havia sorprès amb la seva
bellesa i els seus resultats, ara ja no sembla capaç d'oferir-nos emocions
noves.
No ens
n'hem adonat, però haver fet evolucionar les dimensions del consum d'una simple
modalitat de fruïció a un instrument cada vegada més complex de projecció i
d'adhesió a estils de vida i a valors elaborats a partir d'uns altres ha fet
lliscar la realitat productiva cap a un estat de pornografia dels productes,
que, com la dels homes, demana espectacles cada cop més exagerats, una major
identificació dels actors directament proporcional a la incapacitat de les
persones per a viure sense embuts el propi eros. S'ha desenvolupat un tipus de
participació reflexa que demana un estat continu d'alteració dels objectes, una
sobreexcitació comunicativa directament proporcional a l'apatia dels subjectes
als quals van destinats els productes.
Semblantment
al rei del conte, també en el nostre cas sembla que el resultat dels esforços
fins ara prodigats s'hagi traduït en un creixement de la solitud, de l'estrès
per la seguretat, de la superficialitat i de l'anestèsia emotiva. Malgrat
l'entestament posat a crear «temps lliure», a desenvolupar noves oportunitats o
a construir espais més significatius, ja no hi ha ni temps ni lloc per al dolor
i per a la felicitat autèntics.
Un
profund sentiment de cansament s'ha insinuat en la nostra societat. Calen noves
energies, més vitals, per
a revigoritzar les alquímies projectives lligades a una estètica del consum, que ja no són suficients. A part les formes de la producció regulada
pel mercat, s'han de descobrir les d'una ecologia de l'artificialitat, d'una
ecologia del món natural i finalment (potser) d'una ecologia de l'ànima.
Utopia
L'impuls d'aquests
fenòmens fa creure cada vegada menys en la possibilitat que les dinàmiques
endògenes de desenvolupament siguin capaces de donar-se, autònomament, formes
de correcció. Es tornen a exigir formes de regulació externa o, més ben
dit, d'un nivell de disseny que no estigui dirigit únicament a
les solucions
parcials, sinó que sàpiga elaborar una estratègia orientada de creixement: on
s'ha de convergir, per què, amb quines jerarquies de valors i seleccions de
preu.
La
necessitat de grans escenaris de referència no és només característica
d'aquesta fase històrica. En totes les èpoques, les avantguardes científiques
no s'han limitat a assistir passivament als canvis que el progrés tècnic
tendia a produir,
sinó que, anticipant empàticament tendències col·lectives molt més amples, han
focalitzat projectes i visions cap als quals han d'orientar l'evolució de la
societat.
Amb el
desenvolupament de la cultura del consum semblà, però, que es podria renunciar
als models o, més ben dit, que hi podria haver almenys tants models com
consumidors individuals. Model i individu coincidien. L'exercici de la utopia
ha estat tan desposseït de la seva legitimitat projectiva, que s'ha convertit
en una ficció que assenyala els límits de la societat actual (Metròpoli, Blade
Runner, New York 2080) més que no pas en una feina de prefiguració de metes
externes a partir de les quals es poden tornar a pensar les seleccions
immanents, o una forma de projecte on es dissenyessin la qualitat i les imatges
d'una realitat volguda.
El que
és característic de la fase actual és que aquesta exigència de
prefigurar escenaris utòpics no és només una modalitat creativa típica d'unes quantes
avantguardes, sinó també una condició de desenvolupament plantejada per la
mateixa forma que estan assumint molts problemes de naturalesa industrial. Ho
requereixen la saturació emotiva a la qual sembla haver arribat el model de consum, el convenciment general que
la qüestió ecològica no es pot resoldre mitjançant ajustaments parcials,
l'afany palès del sistema productiu actual per donar resposta a
les necessitats
d'una humanitat que creix exponencialment.
La tasca
del disseny és contribuir a individuar noves utopies, dissenyar les illes de
sentit cap a les quals podem navegar i edificar un món nou.
La
nova ètica
demana una nova estètica
Preguntar-se no tan
sols sobre el com, sinó també sobre el què, el perquè i el per a qui cal produir la cosa
artificial vol dir tenyir d'una forta preocupació ètica la reflexió sobre la
destinació i la direcció del nostre desenvolupament. Ja no és mitjançant la
simple estetització de la mercaderia que el disseny pot esperar fer una
contribució a la solució de totes les
qüestions plantejades. La fisonomia del desenvolupament de la civilització
moderna ha estat caracteritzada fins a aquest moment per
tres elements:
- La prioritat del consum com a modalitat d'adquisició
i de desenvolupament de la felicitat social individual.
- La centralització de l'empresa com a institució social que
amb les seves transformacions provoca les evolucions de la societat.
- La ciutat com a lloc homogeni de consum
d'on són expulsades les activitats industrials.
La
mercaderia ha estat el sosteniment de tot aquest procés. A partir de les seves
lògiques de producció i de consum han pres forma les relacions entre les
persones, entre les persones i les coses, entre les persones i els espais. En
la cultura dels béns, precisament, només la dimensió del consum ha estat
viscuda com a part d'un projecte
creatiu. El mode de producció ha quedat reduït a la categoria
d'instrument que no participa en l'elaboració dels escenaris de felicitat. L'efecte
d'aquesta oposició ha estat la radicalització de tres processos:
- La manera de consumir s'ha deslligat cada cop
més del teixit antropològic de les relacions de feina, de casa, de vida.
- La manera de produir ha esdevingut objecte de
qüestions sindicals i organitzatives, sense articular-se en una estètica de la
quotidianitat.
- La forma urbana ha pres una dimensió
substancialment monològica, encara que disfressada d'una imatge supèrflua calidoscópica.
Avui tot
això va canviant. La forma clàssica de consum del producte i l'estatut
de la mercaderia es van marginalitzant; l'empresa ja no és central, mentre s'afirmen
uns nous sistemes econòmics i productius en la societat; els temps i els espais
lligats a la feina i al consum
estan cada vegada menys separats i diferenciats entre ells.
Una nova
estètica es fa necessària, però aquesta ha d'enfonsar les seves arrels en una
profunda reflexió ètica. Les seves possibilitats de realització són, de fet,
proporcionals a la capacitat del disseny per
a assumir
novament una missió i una responsabilitat política. Amb la multiplicació dels
consums semblava que s'hagués creat una societat en la qual ja no tingués cap
sentit prendre partit, en què totes les contraposicions ja només fossin simples
qüestions d'«estil», que més tard o més d'hora s'haurien reordenat per
formar un variat fresc de la modernitat. En aquest clima cultural, la pràctica
del disseny progressivament s'ha replegat en un exercici d'expressivitat
individual, a la recerca de llocs
estètics per a segments de mercat.
D'aquesta
manera hem perdut el sentit del que Agnes Heller anomena el desenvolupament de la
«indeterminació», aquella capacitat de contribuir a un salt evolutiu en el
creixement antropològic i espiritual del gènere humà que ha caracteritzat sempre
els grans moviments artístics.
Avui s'han de
recórrer noves direccions respecte als
temes de la diferenciació, de la personalització i de
l'experimentació eclèctica que han dominat els desenvolupaments de l'estètica
dels anys vuitanta. El seu nou horitzó evolutiu consisteix en l'aprofundiment
de les dimensions de la universalitat, de l'ètica i de la densitat semàntica.
És el moment que esperits i sensibilitats que vulguin recuperar la complexitat
dels valors existencials, que la dinàmica del consum ha deixat de desenvolupar,
sentin el pes de la fam i de la pobresa amb la mateixa intensitat amb què saben
ser captivats per les seduccions d'una estètica elitista.
Dossier
de greuges
Hem provat
d'individuar els nous territoris on voldríem que el sistema productiu i el
disseny poguessin caminar i instal·lar-se. Encara es tracta d'una llista
d'esperances i de recriminacions, d'un «dossier de greuges» on ens agradaria
veure vinculada la cultura del disseny.
És una
llista oberta i convidem tothom a redactar-la.
Produir
per a tots els habitants de la Terra
Cal pensar més en la Terra que en el mercat. Als
nous productes ecumènics no se'ls demana de realitzar una hipotètica germanor
en la mercaderia i en el consum. Aquest, en tot cas, ha estat un ideal de la primera
era heroica de la indústria i del disseny. El que ara se'ls demana és la
possibilitat que tinguin escrit en el seu ADN la capacitat de donar respostes
factibles (en termes tècnics, econòmics i ambientals) a
les exigències
materials i espirituals dels diversos mercats de la Terra, siguin del primer món
o del quart.
Per
aquest motiu s'experimenten lògiques productives i de disseny, alternatives a
les actuals, que són capaces de donar origen únicament a productes proposables
en contextos limitats i inaccessibles a la major part de la humanitat.
Nous
espais en un món dens
La condició
metropolitana és tan insatisfactòria en el primer món com en el quart. El model
evolutiu de la ciutat continua perseguint en el seu interior el mite narratiu
de l'«enclavament» domèstic produït en el segle xix,
la monològica multiplicació cel·lular dels contenidors multifuncionals. Avui
aquest sistema s'està desmuntant per la incapacitat d'eliminar els fregaments
entre les cultures, la fragmentació de les experiències individuals, la
saturació dels temps de treball i de consum.
Calen noves visions
en què l'actual organització clónica de mòduls urbanístics
sigui substituïda per unes altres formes de creixement cel·lular. Nous
conceptes d'espai i de coexistència fets possible gràcies a l'evolució de les tècniques (de la
comunicació, del transport i de la manipulació electrònica) i idonis per a la varietat creixent
dels teixits econòmics i culturals.
Una
nova dignitat formal
El disseny s'ha
convertit en un lettering
dels productes, una
producció de lettre ornée. Ja no hi ha una escriptura mística de
l'actuació, el sentiment del sagrat que deriva de la
consciència de posar en funcionament forces i processos els efectes
dels quals no es poden calcular. Un sentiment consolador de la
gratuïtat
ha pres el lloc de la inquietud que sempre acompanya el
projecte quan és un risc i un enfrontament autèntics amb els reptes de la
realitat.
Davant
la pol·lució tipogràfica que s'ha esdevingut, el disseny té ara el deure
d'introduir formes d'harmonia, de crear un ordre gràfic de l'artificialitat que
torni a col·locar els productes en una dimensió cosmológica de la bellesa.
L'alquímia formal per
a obtenir
configuracions inèdites o un look ulterior del producte caldria
que fos substituïda per la recerca dels llenguatges que tracin geometries i
parentius secrets entre les coses. La identificació de codis universals capaços
de donar una armadura infrastrucrural a les produccions
esrètiques és segurament el deure més urgent que el disseny ha d'afrontar si
volem confiar en un renaixement dels objectes.
De
la indústria
del consum a la de l'esperit
Ja és hora també que
la indústria faci un salt evolutiu i assumeixi un paper més d'acord amb les
seves possibilitats. Encara que en els últims temps s'hagi assistit sovint a processos que van en
direcció oposada (amb la transformació de la fisonomia dels «productors» en la
de «fabricants»), no hi ha motiu per a no confiar que tinguin una funció més profundament cultural.
Fins
ara, les activitats de creixement de l'esperit (la formació, la comunicació, la
recerca, la publicitat) han estat auxiliars respecte al creixement dels béns.
Potser les futures condicions del desenvolupament (també econòmic) es troben en
una inversió d'aquesta relació. Mercaderia i instruments estaran al servei del
desenvolupament de la indústria de la cultura i de l'espectacle. Els serveis
prevalents seran el plaer d'aprendre, d'ordenar els propis records, de
relacionar-se i comunicar-se amb els altres. En aquest context, també la producció
dels artefactes podrà decantar-se, tornar a acostar-se a la matèria del somni. L'empresa serà
com un artista, la necessitat de recerca i d'innovació del qual no serà donada
només per les exigències del desenvolupament material, sinó per un ritme interior
i una funció d'editor de missatges espirituals.
|
Sobre l'autor
ANTONIO PETRILLO
Doctor en Recerca Tecnològica de l'Arquitectura per la Facultat d'Arquitectura del Politècnic de Milà. Director científic de la Domus Academy, de Milà.
Relacionat 19 REPTES ACTUALS DEL DISSENY. DISSENY I LLENGUATGE VISUAL, 2002 | articulo ANTONIO PETRILLO El disseny en la nova economia 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo FRANCESCO TRABUCCO Dissenyar la qualitat natural |