ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY,
1995
| articulo
Ecologia i entropia sígnica de l'objecteEn un sistema
físic, quan un element, qualsevulla que sigui, experimenta un canvi, allibera
part de la seva energia; una part d'energia que es perd per sempre. Però, com
sabem, l'energia no es crea: senzillament, n'existeix un quantum limitat
i disponible. Així, com que el procés de canvi esmentat és permanent, l'energia
no disponible, l'entropia, augmenta. L'entropia tendeix, doncs, a ser màxima i
irreversible; i d'aquí resulta una de les hipòtesis d'extinció del món, de
l'Univers, de tot. Bé, això és, si fa no fa, el que arriba a entendre de
l'entropia una persona tan allunyada de la física com és la que subscriu
aquests article.
No deixa de ser
curiós, a més, saber de pensadors que han imaginat que solament l'home podria
arribar a pal·liar o retardar aquesta determinació natural (el Diccionari de
la comunicació dirigit per Abraham Moles fa referència al filòsof de
principis del Renaixement R. Löw). L'antropocentrisme propi de la nostra
cultura sempre ha estat propens a pensar que seria la humanitat qui finalment
posaria ordre sobre la díscola natura. Ara més aviat ens aclapara un altre
tipus de consciència: l'evidència que l'home no ha fet altra cosa que accelerar
la precipitació vers màxims d'entropia.
En teoria de la
informació, d'altra banda, el concepte d'entropia s'ha utilitzat d'una manera
equivalent a com s'usa en física. El missatge seria un conjunt seqüencial
nascut o construït d'un univers de signes en desordre. Aquí, l'entropia es dóna
en un sentit oposat: del desordre a l'ordre (negentropia). Però, en la recepció
del missatge, es produeix una pèrdua d'informació i l'entropia funciona en el
mateix sentit que en la natura.
Aquesta
introducció, potser massa llarga i de segur molt elemental, ve a tomb perquè
ens proposem de parlar del consum i de l'estètica de l'objectualitat quotidiana
servint-nos, com a analogia funcional, del concepte d'entropia. Tal vegada per
mostrar, com ja s'ha fet en altres ocasions, la relació profunda que uneix la
tasca humil de concebre i formalitzar objectes amb un món que es consumeix
entre deixalles d'objectes i residus del consum.
Model de consum i medi ambient Un dels problemes ecològics més delicats que té plantejats la nostra societat —a banda l'entropia energètica— és el model de consum dels països occidentals. No ens referim ara al consum per a produir, sinó a la producció per al consum i al consum final mateix. Així, en un dels documents elaborats per les Nacions Unides durant la cimera de Rio, s'insistia a dir que el canvi en els models de
consum constitueix un dels reptes principals en la consecució del
desenvolupament ambientalment sa i sostenible, sobretot perquè aquests models
es troben profundament arrelats en els valors i els modes de vida bàsics de les
societats industrials i perquè són en gran mesura emulats en gran part de la
resta del món.1
La qual cosa vol dir, senzillament, que el model de consum al Primer Món és, si més no, crític per al medi ambient, però que l'extensió d'aquest model als països subdesenvolupats resulta completament inviable. És fàcil treure'n conclusions. Ara bé, si el diagnòstic d'una malaltia és preocupant, més preocupant encara resulta el desconeixement de com es pot guarir o ni tan sols pal·liar-ne el efectes. Això és el que passa amb el consum: Tot i que es reconeix
àmpliament la necessitat d'examinar el paper del consum a l'hora d'abordar les
qüestions relatives al medi ambient i el desenvolupament, aquest fet encara no
s'ha traduït en una comprensió de la naturalesa de la qüestió o en una manera
concreta d'enfocar-la.2
Resulta interessant d'observar com en els camps de la gestió de recursos, dels consums energètics o del tractament de residus (l'esfera de la producció) s'apunta cap a objectius més precisos i es formulen mecanismes d'actuació més concrets que no pas per abordar la problemàtica del consum (tres, potser, de l'efecte impositiu indirecte de les ecotaxes i de la informació al consumidor per mitjà de les ecoetiquetes). Una explicació pot estar en la confrontació d'interessos entre el bé social i el privat, que resulta més diàfana en l'àmbit de la producció; una altra, en la imaginació tècnica i, fins i tot, tecnocràtica, que es desenvolupa millor en el territori de la materialitat productiva que en un terreny on el que domina són representacions culturals i sistemes de valors. L'imaginari del benestar és, potser, l'element més àmpliament compartit en les societats econòmicament desenvolupades. En altres paraules, avui la societat occidental està més cohesionada entorn dels ideals de consum que entorn dels ideals de la producció. Heus aquí el
problema d'abordar el model de consum des de la perspectiva ecològica: d'una
banda, no es troba en el territori de la física, sinó en el de l'imaginari, no
es tracta de matèria i d'energia (elements tècnicament «dominables»), sinó de
dinàmiques psicosocials; de l'altra, aquests imaginaris del consum flueixen
transversalment per la pràctica totalitat de sectors socials i conformen una
mena de consens «democràtic».
Objectes
de consum i entropia
El model de consum al qual fem
referència està constituït per mecanismes econòmics i comportaments socials que
prenen forma en un tipus característic d'objectes, en uns criteris per a
concebre'ls i en uns hàbits d'adquirir-los i usar-los. Obsolescència i seducció
dels objectes són paraules clau per a entendre la dinàmica del consum.
L'obsolescència
constitueix el sistema de retroalimentació del cicle producció-consum. No es
tracta d'un caprici industrial ni d'una característica aleatòria. Tan important
és concebre objectes per al consum com concebre'n per al seu desgast i el seu
desús. Amb tot, aquesta lògica productiva difícilment podria subsistir
autònomament, si no gaudís d'un vincle permanent amb un sistema mític bastant
estructural entorn del consum. Encara que l'anàlisi del consum desborda la
modesta intenció que guia aquestes línies, no es pot passar per alt com el
miratge de l'abundància i de la immortalitat (o de la joventut eterna), la
seducció de la diversitat de les aparences, les promeses de felicitat i les
múltiples formes amb què es presenta el desig i es realitza la seva
no-satisfacció en l'acte consumístic..., tot això, i més, encara, actua i
alimenta permanentment l'aparell psíquic del model econòmic del consum.
L'empremta
d'aquest domini de l'efímer apareix menys etèria que l'experiència que proposa.
Un per un, tots aquells objectes concebuts per la indústria
van ingressant, amb tota la seva materialitat, en un entorn sobrecarregat i en
permanent procés de sobrecàrrega; i un per un, amb una celeritat enfollidora,
esdevenen residu. La visió del consum els anys seixanta s'inspirava en una
censura moral i ideològica; i la seva anàlisi, en el concepte d'alienació
(Marcuse). Els anys vuitanta, juntament amb la relegitimació del mercat, van
aportar una perspectiva dels efectes dinàmics, en la part social i cultural,
del consum (Lipovetsky). Avui el que ens ocupa principalment és l'efecte
ecològic que té l'obsolescència en un món que s'enfronta a la idea del límit;
límit del seu propi sosteniment físic. La paradoxa del consum és la d'una
seducció fatal: el consum està associat a la remoció, al canvi, a la restitució
permanent de vida; però consumint es precipita l'envelliment de les fonts de
vida, s'acreix l'entropia.
Consum
i consum ecològic
No hi ha dubte que la consciència de la crisi ambiental va impulsant canvis en tots els ordres de l'activitat humana. Mecanismes de regulació i d'autoregulació van posant-se en funcionament, especialment als països més rics (als països pobres, les regulacions solen ser imposades, també, pels països rics). Si voleu, aquestes regulacions no tenen gaire mèrit perquè són clarament insuficients per a afrontar el problema plantejat. Fins i tot podríem afirmar que es tracta d'un moviment instintiu d'autoconservació de l'espècie, més similar a la segregació d'adrenalina motivada per la por que no a un autèntic canvi d'estratègia de relació amb el medi. Això no obstant, tals canvis no es poden menystenir. Algunes empreses,
sigui per pressió legislativa, sigui per estratègies de mercat o sigui senzillament
per convenciment i iniciativa propis, van avançant en la introducció de
conceptes i controls mediambientals en la producció. Alhora, entre els
consumidors es fa lloc una sensibilitat ecològica que, als països de major
benestar econòmic, comença a determinar una bona part de les decisions de
compra. Aquest fenomen emergent té, de fet, expressions molt variables: des
d'un nou tipus de consumidor que autoregula tant la quantitat com la qualitat
dels seus consums en funció d'una responsabilitat mediambiental fins a
consumidors que incorporen consums més ecològics en tant que l'oferta ho
facilita i la pressió o la censura cultural ho estimula.
El fenomen
resulta molt significatiu perquè mostra com, des del consum mateix, s'han
engegat mecanismes de redimensionament de l'efecte entròpic del consum. En
alguns països —significativament, Alemanya i el centre d'Europa— el consum
«verd» s'ha transformat en un element de pressió que apressa i fins i tot
constreny l'estructura productiva i l'administració. L'altre element que s'ha
de destacar és el constituït pel fet que aquesta contratendència (Morace)
representa una ruptura del consens «democràtic» en el consum i la incorporació
de noves referències ètiques. Ensems, però, no podem deixar de percebre i
d'assenyalar les cotes del fenomen apuntades: és improbable que ni la
racionalitat que explota el discurs mediambientalista —que topa amb la lògica
irracional i ambigua dels processos intersubjectius del consum— ni la mística
del «consum verd» —que difícilment té capacitat per a universalitzar-se des del
seu segment— aconsegueixin, per si soles, una autoregulació del consum que
afecti la seva estructura més profunda.
Ecologia
del que és artificial i cicle de vida dels objectes
La cultura del projecte també ha estat afectada per la cultura ecològica emergent. Disciplines com l'enginyeria, l'arquitectura, el disseny, la gràfica, la moda i la publicitat ocupen una posició molt compromesa en la configuració de l'entorn material i semiòtic. Encara que existeixen múltiples decisions exògenes en el projecte, que el condicionen, hi conflueixen, al capdavall, tots els elements que permeten determinar «allò que serà». És per aquesta raó que el concepte d'ecologia del que és artificial (Manzini) atorga un paper important al projecte en una reorientació de l'entorn tècnic cap a objectius de sostenibilitat. La perspectiva
ecològica ha aportat al món del disseny de productes un eixamplament de
l'activitat projectual. El disseny, com el model industrial al qual pertanyia,
no havia anat més enllà de prefigurar la fabricació, el consum, l'ús immediat
de l'objecte, deixant, en el millor dels casos, en una suspensió còmplice allò
relatiu al desús. Formalitzar objectes i missatges ha estat jugar amb les
aparences i desentendre's de la destinació de la matèria. L'ecodisseny parla
ara de la necessitat i la possibilitat de concebre els objectes en un cicle que
no s'exhaureix en l'ús i en l'usdefruit, tot procurant que la destinació de
l'objecte no sigui directament la de residu, sinó la de components que puguin
ser absorbits per la natura o reingressats al cicle productiu. L'analogia entre
el cicle de vida de la natura i el cicle de vida de l'artefacte
tendeix a una globalització més gran en la concepció dels productes i marca
objectius nous en la cultura del projecte.
La tecnologia i
el disseny, esmerçant el seus esforços a augmentar el rendiment ecològic dels
objectes obren una altra via per on es pot reduir l'efecte entròpic del consum.
La sobrecàrrega física de l'entorn s'alleugereix amb productes pensats
ecològicament. És probable, a més, que la substitució de productes
ecològicament incultes per productes ecològicament cultes avanci amb celeritat
si es dóna una sinèrgia efectiva entre pressió de la demanda (els consumidors)
i qualificació tècnica i cultural del projecte. Tanmateix, cal adonar-se que
tot això modifica les qualitats ecològiques dels objectes i, fins i tot, les
seves qualitats globals, però no necessàriament la dinàmica del consum. El
problema de l'obsolescència quantitativa, allò que afecta el cicle de vida útil
de l’objecte, resta substancialment intacte.
Val a dir, també,
que actualment s'estudien camins alternatius per a afrontar el problema de la
quantitat de consum. La reorientació d'activitats des de la productivitat material
fins a la producció de serveis, per exemple, pot constituir una de les
estratègies de racionalització dels costos mediambientals més plausibles. I
aquestes estratègies poden ser potenciades per un ús intel·ligent de les
possibilitats de la revolució tecnològica i informàtica.
Semiosfera
i entropia sígnica
La saturació i l'entropia no son fenòmens que afectin exclusivament el nostre món físic. Existeixen símptomes prou clars que ens permetrien parlar en termes de saturació i d'entropia respecte a la producció cultural sígnica i simbòlica. Podríem preguntar-nos, per exemple, si existeix un sostre en la producció d'informació o en la capacitat de rebre imatges i percepcions plàstiques. I podríem avaluar l'efecte de desordre i d'aleatorietat, característic de l'entropia, que s'està donant, del cert, en allò que es comença a conceptualitzar com la semiosfera (per analogia amb la biosfera). Però, més que tractar d'ambdós fenòmens —el de l'entropia física i el de l'entropia sígnica— separadament, el que interessa aquí és observar-ne la relació i la complementarietat pel que fa als objectes de consum. La vida útil d'un
objecte és pautada en part per la seva vigència tecnològica i en part per la
seva capacitat de servei a l'usuari. Les innovacions que augmenten
el rendiment o les prestacions d'un objecte acceleren d'una manera determinant
la seva substitució. Existeixen tipus d'objectes amb una gran estabilitat
tecnològica i d'ús (el mobiliari i la indumentària). Altres, en canvi, estan
sotmesos a processos d'obsolescència tecnològica i de prestacions molt ràpids
(l'electrònica de consum). Això no obstant, els ritmes de l'obsolescència en el
consum no guarden gens de correspondència amb aquestes lògiques.
En realitat, la
vida útil de l'objecte és pautada per la seva vigència sígnica i cultural. El
procés d'obsolescència objectual, que en la nostra cultura consumística
transforma més ràpidament un objecte en residu, és el procés de depreciació
semiòtica i l'obsolescència estètica. Des d'on arribem a la necessitat de
plantejar el cicle de vida del signe i la dimensió estètica de l'entorn i els
seus objectes en termes d'efectes ecològics (tant semiòtics com materials).
El cicle de vida
del signe (i del sentit d'una forma) s'ha transformat a Occident en un problema
efectivament ecològic, car la validesa temporal d'una aparença determina, en
moltes ocasions, la de la sort del seu suport material. El problema, però, no
es pot encarar des d'antics prejudicis ni desatenent les noves realitats. El
funcionalisme tradicional en disseny, compromès amb una civilització industrial
mecànica i amb els seus ritmes de transformació, no és el que pot donar
respostes a una civilització que opera a les velocitats de l'electrònica i la
informàtica.
La qualificació
estètica i cultural dels objectes constitueix un element —i no poc important—,
per a alterar la dinàmica del consum en un sentit ecològic. Cal treballar sobre
la possibilitat de retenir i renovar la relació afectiva amb l'objecte i la
possibilitat d'actualitzar les prestacions d'un artefacte sense substituir-lo.
L'objecte ecològicament culte és un objecte concebut i dissenyat pensant en
cicles llargs de vida útil; amb unes més grans versatilitat i possibilitats
d'adaptació o, si voleu, de transvestisme; amb una major capacitat d'interactuar
amb el usuaris; amb una capacitat de regeneració pel que fa a la vigència del
seu sentit i de la seva apreciació estètica. Objectes d'aquesta mena han de
contribuir al consens en la reducció de la quantitat de consum i a
facilitar-lo. Dissenyar implica, ja des d'ara, imaginar i crear en funció
d'aquesta reducció de l'entropia sígnica. Aquest, si més no, seria el marc
ecològic susceptible d'inspirar les noves recerques estètiques en la cultura
del projecte.
1. Aliança Global per al Medi Ambient i el
Desenvolupament, Nacions Unides, Guia de l'Agenda 21, Departament de Medi Ambient de la Generalitat de
Catalunya, Barcelona, 1993.
2. Ibid.
|
Sobre l'autor
ORIOL PIBERNAT
Dissenyador Gràfic, especialista en teoria i hitòria social i econòmica del Disseny i de la Comunicació, Tècnic en la problemàtica de diagnòstic i de la programació en disseny. Membre del Comitè Executiu de l'ADF / FAD, Agrupació de Dissenyadors Gràfics i Il·lustradors. Professor de Gesti ó i [...]
Relacionat 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo FRANCESCO TRABUCCO Dissenyar la qualitat natural 11 ECODISSENY: UNA NOVA CULTURA DEL DISSENY, 1995 | articulo JORDI MONTAÑA Ecodisseny: noves formes de produir i dissenyar. Els nous reptes |