Ves al contingut. Salta a la navegació
13
Cat | Eng | Esp

ELISAVA TdD

Seccions
LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo

L'opinió dels professionals


Pere Ariño
Dissenyador
 
35 anys desprès...

ja sortim als diccionaris, però com hi som?
Quan se'm va demanar que participés en aquest número vaig tenir una doble sensació: d'una banda, el goig d'haver col·laborat durant bastants anys en un projecte que 35 anys després de la seva gosada creació és viu i té futur; i de l’altra, la por que el que es pogués dir amb relació a aquells anys reflectís una reflexió que fos poc positiva per a la realitat d'avui. Espero que no sigui així, ja que hi ha problemes d'aleshores que em qüestiono si vertaderament avui podem considerar resolts.
La meva participació a l'escola Elisava es va centrar en diverses assignatures de Disseny Gràfic i serà, per tant, sobre aquesta especialitat del disseny que exposaré les meves impressions, des de la perspectiva dels anys transcorreguts.
En aquell moment hi havia al voltant dels professionals més responsables una veritable crisi d'identitat. La majoria d'ells, formats en escoles de dibuix o a l'escola de la Llotja i uns quants que provenien de Sant Jordi, es movien laboralment treballant en impremtes o agències de publicitat, sota la denominació uns de dibuixants d'arts gràfiques i, els altres, de dibuixants publicitaris, però ambdós amb una formació «artística» i amb coneixements autodidactes i molt parcials sobre arts gràfiques i/o comunicació.
El ressorgiment econòmic va representar l'oportunitat de l'aparició dels primers free lance, de la circulació de revistes estrangeres, principalment suïsses i alemanyes, i de la consciència de col·lectiu d'alguns professionals. A aquesta conscienciació d'uns quants hem d'agrair que a l'aixopluc del FAD es creés grafistes FAD, amb voluntat de formació i de qualificació professional. Aquell repte va donar ràpidament els seus fruits, ja que sens dubte va ser un dels detonadors, entre d'altres, que va sensibilitzar certs col·lectius: a l'Escola Massana es va crear la secció de Plàstica Publicitària, anomenada de Grafisme en el decurs de molt poc temps, i també naixia l'escola Elisava amb la voluntat de formar «dissenyadors». A l'escola de la Llotja, poc temps després es va crear una especialització per als dos últims cursos dels cinc que hi havia, que es va anomenar Dibuix Publicitari, i donada la inqüestionable capitalitat publicitària de Barcelona, el Ministerio de Información y Turismo va instal·lar, a la Rambla, l'Escuela Oficial de Publicidad.
Espero que aquesta ràpida pinzellada sigui prou descriptiva del canvi de perspectiva professional que va representar, sobretot per als membres que m'atreveixo a denominar «segona generació» i que realment van ser la primera professionalment escolaritzada com a dissenyadors. Aquest nou col·lectiu va ser el planter definitiu per a l'estructuració de la professió i, entre altres temes, probablement en part a causa del canvi de valors que a escala internacional començava a produir-se, van debatre profundament els principis deontològics.
Aquests antecedents em porten al que vull que sigui el punt de reflexió d'aquest article.
Aquests frenètics canvis de denominació que es van produir en pocs anys, van ser només semàntics o van ser també conceptuals? La denominació finalment acceptada per tothom de dissenyador gràfic és la correcta, si analitzem tots els camps en què es treballa?
He buscat la definició de disseny gràfic a diversos diccionaris i com que són força semblants he agafat la del Diccionari de la llengua catalana, editat per Enciclopèdia Catalana, tercera edició ampliada i actualitzada, de novembre de 1993, perquè es tracta de l'edició més recent de les consultades.
Transcric el que diu:

dissenyador -a m i f Persona que dissenya, que té per professió dissenyar.
disseny [...] 2 Activitat encaminada a aconseguir la producció en sèrie d'objectes útils i bells, 3 disseny gràfic; Grafisme.
grafisme m Gràf/art Especialitat de les arts gràfiques en la qual hom atén a les tècniques i a la composició d'elements gràfics que intervenen en la pàgina impresa i en tots els processos de reproducció i estampació que s'hi relacionen.
grafista adj i m i f Gràf/art Artista que conrea el grafisme.
arts gràfiques [no apareix].
publicitari -ària [...] 2 art publicitari ART Especialització de les arts gràfiques que consisteix en llur aplicació al comerç i la indústria.

Benvolguts dissenyadors gràfics: hi esteu d'acord, amb aquesta definició de la professió? Probablement la conceptualització dels diversos mots és correcta i per tant caldria acceptar-la, però si fos així, ens trobaríem que hem fet un llarg recorregut de trenta-cinc anys per poder llegir en un diccionari que un dissenyador gràfic o grafista és un especialista de les arts gràfiques. Arts, aquestes, que el mateix diccionari no ens diu quines són. Si és aquesta la vostra tasca, no creieu que potser no calia tant de canvi i que podíem haver continuat amb les definicions de dibuixants d'arts gràfiques, per als que no treballen en publicitat, i la de dibuixants publicitaris, per als que sí que hi treballen?
Vull fer constar que crec lloable que en el diccionari esmentat hi consti tant dissenyador gràfic com grafista, ja que en altres que he consultat no n'he trobar cap ressenya.
Sense que les definicions dels mots anteriors fessin cap referència a la seva consulta, també hi he cercat:

comunicació f [...] 2 sociol 1 filos Acció i procés de transmetre un missatge, amb establiment d'una relació i una interacció socials. 2 comunicació de massa Transmissió de significats culturals dirigida a un gran públic, feta a través dels mitjans d'informació.
comunicòleg -òloga m i f Persona versada en els procediments i les tècniques de la comunicació de massa.

Segur que aquestes definicions tampoc no corresponen amb exactitud a les tasques que realitzen molts professionals del disseny gràfic, però no creieu que hi tenen a veure alguna cosa?
Havent arribat aquí, vull reafirmar que aquests anys han estat molt importants per al disseny gràfic i s'ha demostrat la seva necessitat i polivalència en molts i diversos camps; tant que, el que era una tasca, que ara celebra els trenta-cinc anys de l'inici del seu ensenyament, ha esdevingut una professió multidisciplinària dins del camp de la comunicació i, concretament, de la comunicació visual. El suport de paper ha deixat de ser el mitjà per passar a ser un mitjà més, i probablement aviat fins i tot perdrà part del seu protagonisme. Però el dissenyador gràfic ha sabut i sap evolucionar i ha cercat nous camins per a la seva professió que l'han convertit en un professional necessari en altres suports que no són el paper.
Tots hem escrit mil vegades —amb paraules— que «una imatge val més que mil paraules», i ho torno a escriure avui aprofitant aquesta ocasió que el Servei de Publicacions Elisava m'ha ofert, per expressar amb paraules, en lloc d'amb imatges, la necessitat de difondre la creació d'una plataforma que procuri que els que treballen amb paraules expressin correctament la labor d'un col·lectiu que treballa amb imatges.
Serà possible veure en els diccionaris una definició que reflecteixi realment el que és aquesta professió?
Fa trenta-cinc anys vàrem apostar pel futur. Avui ho tornem a fer, però si en aquella ocasió va ser necessària una catarsi, potser ara en sigui convenient una de segona, en què ens qüestionem les alternatives de la realitat plural dels mitjans de comunicació i el paper que hi ha de desenvolupar aquesta professió, encara per a alguns apàtrida, avui anomenada disseny gràfic.
Probablement aviat el futur li tornarà a redreçar el camí.
 
 
Ramon Benedito
Dissenyador
 
Feliç aniversari!

En la visió de retrovisor en aquest viatge a través del temps queda en el meu record l'estratègia aplicada per establir una relació continuada amb les institucions i la indústria amb la finalitat de contribuir de manera modesta en la construcció del paisatge artificial. Dificultats de tota mena acompanyen els exploradors del disseny en el període en què s'inscriu aquest article.
Unes dificultats de concepte i de context generades per l'endarrerit panorama de la desafortunada política econòmica i cultural del règim franquista. Cal conèixer personalment els pocs protagonistes de la història del disseny en aquests anys per comprendre l'entusiasme, generositat, il·lusió i fe en el futur que varen imprimir en les seves intervencions. Sens dubte, foren uns bons corredors de fons.
És l'any 1961 i en aquest context, més d'intencions que de realitzacions, en què s'insereix Elisava com a aposta de futur: tot està encara per fer i s'ha de Treballar de manera continuada i constant per consolidar un cos docent i un programa pedagògic escaient a les necessitats reals d'una societat evolucionada i crítica. El discórrer del temps dóna validesa a la iniciativa i permet celebrar l'aniversari amb una homologació universitària.
En aquell moment la fundació de l'Escola fou molt oportuna, ja que per al desenvolupament d'aquesta disciplina projectual el període en què s'inicia l'activitat i que finalitza en el present podria definir-se com el de l'època prodigiosa. És precisament durant aquests anys que s'ha fundat, organitzat, constituït i publicat tot el material relacionat amb la difusió, promoció, producció i gestió del disseny. Un lleuger repàs cronològic a les sigles més significants és obligat: ADI-FAD el 1960, Eina el 1967, BCD el 1973, l'ADP el 1978,la revista On el mateix any, el SIDI el 1984, i també el número 0 de la revista De Diseño dirigida per Capella i Larrea, personatges cultes i inquiets que aconseguiran projecció internacional. Seguint amb la història més recent, s'ha de mencionar la medalla ADI per a estudiants convocada per ADI-FAD el 1976, l'inici de la col·lecció Temes de Disseny el 1986, la revista Ardi el 1988, la primera revista de disseny de difusió gratuïta: Experimenta, que va iniciar la publicació el 1989, i la iniciativa de l'editorial Gustavo Gili amb la seva col·lecció «GG Diseño»,
També durant tots aquests anys cal destacar l'exposició «El Diseño en España», que es va presentar el 1985 a Brussel·les en el marc d'Europalia. Aquest va ser l'autèntic boom del disseny espanyol que la exposició itinerant «Disseny a Catalunya» va expandir.
La història continua i el 1987 el Ministerio de Indústria y Energía conjuntament amb el BCD convoquen els Premios Nacionales de Diseño, que lliura el Rei. En l'àmbit internacional l'any 1989 es funda a Londres el Design Museum. Finalment el 1991 es convoca la «Primavera del Disseny» i un any després és constituït el DDI per, teòricament, potenciar a gran escala la incorporació del disseny en la petita i mitjana empresa industrial.
Si considerem que cada organisme, entitat i associació ha convocat trobades, seminaris, conferències, col·loquis, jornades, etc., és fàcil de comprendre el perquè del boom d'un disseny sense unes senyes d'identitat clarament diferenciades que han estat presentades, explotades i exposades fins a l'esgotament.
De forma paral·lela a totes les decisions, accions i actes que s'han generat, convé recordar la realitat industrial, intel·lectual i pedagògica que discorria. És precisament en l'àmbit empresarial on un futur carregat d'inestabilitat i amenaces, enfront del qual no s'està ben preparat, ha frustrat moltes de les esperances dels joves dissenyadors. La desaparició o absorció per companyies estrangeres de firmes com Montesa, Sanglas, Bultaco, Pegaso, Lavis, Vanguard, Vieta, Balay, Tramo o Climagás, o les suspensions de pagaments de prestigioses empreses com Gaggia, Faema, Metalarte, Disform o Taurus, són només uns exemples d'un panorama nacional desolador en el qual pràcticament |a no existeix la possibilitat de desenvolupar una fotocopiadora, un equip de hi-fi, un televisor, un aspirador o una camera de vídeo. Afortunadament, encara que siguin poques, d'altres han triomfat de manera rotunda: B.D. Ediciones de Diseño (1972), que aconsegueix, en la segona convocatòria, l'European Community Prize, la internacional Casas, la consolidada Santa & Cole i la industrial Cia. Roca amb la seva implantació a diversos països, en són un referent obligat.
El balanç, tampoc no és gaire favorable si analitzem la producció editorial: la revista De Diseño i Ardi ja no existeixen, i encara que tinguem al nostre abast la satisfacció de poder llegir un Eben i Diseño Interior i s'hagin traduït un bon nombre de textos d'autors estrangers, la producció autòctona ha estat insignificant.
Si a aquest panorama afegim que en el terreny pedagògic han aparegut de manera oportunista nombroses escoles «d'anunci», aprofitant les falses expectatives generades per una realitat deformada, és fàcil de comprendre els motius de la crisi.
En qualsevol cas, la presència d'alumnes i exalumnes de l'Escola sempre s'ha manifestat de manera continuada. Només citaré tres exemples (perquè recordar-se de tots seria impossible): Mai Felip ocupa la presidència de l'ICSID, Javier Mariscal aconsegueix projecció internacional i el grup de disseny Transatlàntic es converteix en el protagonista indiscutible del disseny experimental.
No són casos aïllats, la llista de concursos com el de les medalles ADI, Habitácola d'INFAD, Deltes ADI-FAD, el convocat per Moulinex, el premi Massana/Manbar, el Bimo, la Biennal de Sao Paulo, la selecció Design Auswald i molts altres, tenen professionals i alumnes d'aquesta Escola en el seu llibre d'honor. Són noms que surten publicats a anuaris internacionals i la seva activa presència en la indústria eleva el nivell de la cultura industrial i tecnològica.
Hem tingut l'oportunitat, i ho hem fet, d'ocupar càrrecs de responsabilitat a les institucions vinculades al disseny i en alguns casos ens hem incorporat a l'equip docent de la mateixa Escola amb la finalitat d'adequar el programa pedagògic a les exigències professionals.
Avui, això no obstant, tot això queda per a la història i el record i, és en el tercer mil·lenni, davant el repte de la construcció de la Catalunya moderna, on realment es posarà a prova el nivell, la capacitat i la qualitat d'uns projectes exportables que necessàriament han d'aconseguir reconeixement internacional. Només si som capaços de trobar una encertada resposta tindrem l'oportunitat de celebrar el primer «35 aniversari».
 
 
Pepe Calvo
Dissenyador
 
Curs 1972. Villa Mimosa

El real ja existia i no era bell. L'efímer era gairebé art i la imaginació no tenia nom.
Iago Pericot em va dir: «Noi, el disseny s'ha fet per a tu». I amb aquesta frase, Iago va fer dues coses importants: posar un nom a les desiderates formals i artístiques de la meva vida i orientar-me cap a la que va ser la meva escola de disseny, on actualment imparteixo classes de projectes.
Elisava té el mèrit, d'una banda, d'haver donat nom a la professió que realitzo amb orgull des de fa vint anys i, de Paltra, d'haver-me format amb uns coneixements sòlids per exercir-la.
Per a mi va ser important donar nom a un ofici que inconscientment realitzava i que ningú no sabia denominar.
Eren anys en què el fet de dissenyar estava en minoria i els processos metodològics eren falòrnies, en què l'anàlisi i l'avaluació semblaven enunciats propers a la metafísica i la cibernètica.
Eren anys de canvis. Acabava de concloure l'ICSID d'Eivissa, amb l'Instant City, els globus de Ponsatí i la «contestació» d'un canvi galopant en el panorama estètic.
Referències com Hogares Modernos o CAU eren les úniques publicacions del panorama dissenyístic, I el FAD, l'única entitat on acollir-se.
Elisava era l'altra referència, les meves credencials i la meva rutina diària. Un món de perspectives i taulers, gouaches i letrasets.
Els congressos internacionals i alguns tímids concursos eren l'estímul estètic necessari en l'escàs desen-frenament dissenyístic del final del franquisme.
El 1973 vaig assistir a l'ICSID de Kyoto en qualitat d'estudiant d'Elisava i vaig representar-hi l'Escola i els estudiants en un improvisat mural multitudinari a la plaça Tent. Elisava hi va ser present.
Crec que aquella demostració corporativista del disseny, les escoles i les associacions, varen fer possible la institucionalització de la cultura del disseny i la seva promoció internacional.
Es va començar a parlar de disseny espanyol, que al cap i a la fi, seguia sent català.
ICSID, Icograda, IFI i posteriorment BEDA varen ser testimonis, a partir d'aleshores, de l'evolució del nostre disseny i del seu salt qualitatiu, Elisava va ser un puntal bàsic en aquest desenvolupament.
Per a mi va ser un punt de partida important. Tot el que avui viu al voltant del disseny —escoles professionals i empreses— tenia la seva referència en quatre o cinc institucions catalanes, on un nodrit grup de professionals , estudiants i empresaris vivíem de l'ofici de dissenyar.
Aquells anys, principis dels setanta, van ser per a mi el naixement d'un sentiment professional que ara encara perdura, com «Villa Mimosa», aquella placa blava que sempre va ser omnipresent, primer al quart pis del CIC i ara on tots sabeu.
El disseny com a nova professió requeria una ràpida resposta als problemes de sempre, el consum estava en efervescència, les necessitats socioculturals i la indústria donaven mostres d'assumir el rol del disseny com a proposta d'aquest canvi.
Als setanta el nostre país i sobretot la indústria eren reacis als canvis. Els tallers no reconeixien el dissenyador com a interlocutor d'un projecte. Realitzar un prototipus era endinsar-se en un món impossible i complicat.
Era impossible de fabricar determinades formes amb més o menys soltura i no estaven exemptes d'un risc d'equívocs formals allunyats del projecte inicial.
Les primeres frustracions professionals en entrar en contacte amb la realitat del mercat corresponien als advertiments de rigor impartits a Elisava.
Els professionals que exercien el disseny al nostre país generalment procedien d'altres camps afins i de formació autodidacta. La gestió del disseny la realitzava generalment l'empresari, el cap de taller o qualsevol persona considerada «de bon gust», que, en nombroses ocasions, coincidia amb familiars i amics del propietari.
Practicar el disseny o accedir a projectes de packaging o imatges corporatives fora de Catalunya era endinsar-se en un món de boigs reticents, era gairebé un apostolat de reconversió a aquella nova religió on s'havien d'assumir formes i imatges fora de l'ordinari.
Ràpidament i fruit del canvi dels vuitanta, el país va embogir amb el disseny. S'originaven frases com ara: «Jugues al golf o dissenyes?»
Tot semblava que estava bé i tot tenia cabuda en el nou panorama estètic. Es podien perdre els papers i derivar en un caos conceptual important.
Les institucions i sobretor l'ADP (amb la qual vaig compartir secretaria en els seus primers anys) maldaven per mantenir el bon concepte i l'autonomia de les bases que avui sustenten la nostra professionalitat.
Es lluitava contra l'intrusisme del boom del moment en la incipient profusió d'escoles i professionals, que ficaven el disseny, la moda i l'art a la mateixa coctelera.
Durant aquells anys es vivien esquemes vertiginosos per tal de viure i col·laborar amb el món del disseny i sentir-se dissenyador.
Sortien dissenyadors com bolets. Madrid, València, Galícia, Sevilla, etc., aportaven fornades de nous dissenyadors vinguts de les diferents branques de l'art, la comunicació i la moda. Fins i tot ens va arribar una proposta per admetre a la nostra associació perruquers i estilistes com a professionals del disseny.
El disseny era en boca de tots sense pudor i sense cultura. Copio un editorial de la revista Ardi d'aquells anys que trobo realment aclaridor:

Amb els dissenyadors passa una cosa semblant al que succeeix amb les massatgistes. Aquestes honrades professionals, que practiquen una de les ciències mèdiques més antigues de la història, simplement estan tipes que aquest títol sigui reiteradament fet servir per d'altres professionals que també practiquen una de les professions més antigues de la història, però l'honradesa de les quals resulta si més no dubtosa.

Tot era disseny, els polítics «dissenyaven» campanyes i estratègies polítiques. El gran poder evocatiu del disseny tenia la capacitat de tornar-nos a la simplicitat d'una saturació sense ordre ni concert.
S'havia de recobrar l'estabilitat de la professió, elaborar esquemes de disseny i desenvolupar processos capaços de suportar el pas del temps i de les modes, però al mateix temps calia resoldre esquemes que fossin capaços per ells mateixos d'evolucionar, d'estar vius.
Afortunadament van desapareixent del panorama professional protagonistes exòtics del disseny, oportunistes i fenicis de la comunicació entre d'altres, de quan l'expansió dels vuitanta feia somniar a més d'un que el nostre país era Hollywood i ells els «reis del mambo».
Muntatges enlluernadors per vendre objectes impossibles, més passionals que lògics i més irracionals que funcionals.
No tot està fet, ni tampoc no hem tocat fons.
S'han enfonsat molts vaixells i s'han escotat estudis i professionals, com mai no haguéssim pogut imaginar, però la professió és aquí, disposada a llevar àncores en aquesta última dècada de la fi del segle.
Calia posar en ordre els instruments pràctics i ideològics, s'havia de tornar al mar, afrontant amb celeritat els problemes que aquesta crisi ens havia deixat.
No es tracta pas de tornar al tiralínies o al rotring, ni de tornar a treballar amb kodalits o letrasets, però sí de posar els instruments necessaris que la pràctica del disseny requereix.
Dissenyar és un procés, un pont entre la idea i la realitat, un verb, en definitiva: el verb dissenyar. Les cadires no són dissenys, són cadires, ben o mal dissenyades, però cadires al cap i a la fi.
Es coneixerà l'última dècada del segle xx pels avenços tecnològics, per la comunicació i el desenvolupament de nous components sociològics.
La importància del dissenyador es valorarà per la seva experiència i el seu talent, per la seva capacitat d'organitzar la informació i per la seva eficàcia en transformar l'entorn amb nous objectes o imatges. Objectes o imatges que no ens faran millors ni pitjors, però que ens ajudaran a viure més bé i a entendre'ns més entre nosaltres.
Per arribar a aquesta reflexió, ha calgut recórrer un camí de tres dècades.
El repte d'Elisava també consisteix a preparar el futur professional perquè compleixi els objectius tècnics del disseny i els requisits previs al desenvolupament de nous dissenyadors.
El nou professional ha de col·laborar amb la indústria, amb les institucions, associacions, centres de promoció i escoles de disseny. Ha de conviure amb l'esforç i promoció del disseny, tot assumint el paper corporatiu, acadèmic i professional que requereixen les noves lleis de mercat.
Elisava va ser la referència, sempre projectant-se envers uns nous temps en contínua evolució.
La nova consciència del dissenyador promourà grans canvis en el disseny corporatiu d'empreses i institucions. I en la mesura que les escoles sàpiguen donar resposta a les necessitats del mercat, podran aportar més arguments al nou professional, tot eludint en el fet projectual les modes del moment o les tendències més o menys d'aparador.
Elisava fou la primera. El repte del 2000 ja és quasi el present, així com l'ICSID d'Eivissa ja és història.
Amb aquest sentiment de renovació i permanència segueixo pensant, vint-i-cinc anys després, que el disseny s'ha fet per a mi.
 
 
Victòria Combalia
Crítica d'art
 
Benvolgut Jordi:

Gràcies per la teva amable carta del 5 de novembre. Com que no vaig arribar mai a fer classes a Elisava, no et puc dir gaires coses de la meva experiència a la casa. Vaig fer-hi diverses xerrades sobre art contemporani i recordo la gent atenta i simpàtica. Després he tornat a veure algun d'aquells esporàdics «alumnes».
Us desitjo molt d'èxit en la vostra publicació i us envio les meves més cordials salutacions.
 
 
Mai Felip
Directora general de la Fundació BCD, Presidenta de I'ICSID
 
Ara fa justament vint-i-cinc anys que jo estava enfilant l'últim any d'estudis a Elisava. Hi vaig anar a parar atreta per un anunci al diari, d'una nova carrera: disseny industrial. En aquells moments dubtava entre estudiar ciències econòmiques o arquitectura. Feia poc que havia tornat d'Estats Units, i tot em semblava poca cosa. Calia que estudiés quelcom nou, que no m'ensopís dins l'Espanya grisa de finals dels seixanta, i això del «disseny» em semblava gairebé subversiu.
Aviat em vaig adonar que a Elisava hi havia un ambient de professors, començant pel seu mateix director, l'ara bon amic Jordi Pericot, i un equip de professionals que, a banda d'impartir classes, feien moltes altres coses, la majoria de les quals fora de la «legalitat» i sovint en la clandestinitat. Ara bé, tot quedava emmascarat per la «creativitat» i pel context físic i acadèmic on Elisava portava a terme la seva missió didàctica. El CIC, encara que de marcat signe catalanista, gaudia de certa carta blanca donades les seves clares connotacions eclesiàstiques. El claustre acadèmic del CIC ben bé no sabia el que passava a la nostra Escola —o no ho volia saber— i gràcies a això a part de projectar, d'aprendre sobre l'art i l'estètica, d'experimentar sobre la forma, els materials i el color, aquestes primeres promocions de dissenyadors i dissenyadores vam aprendre moltes coses més. Joves i no tan joves inconformistes i activistes van saber inculcar-nos un esperit crític envers tot el que era oficial i «ben vist»: no era tant el que ensenyaven com qui ho ensenyava.
D'una classe que va comentar amb uns vint alumnes, predominantment del sexe femení, encara que el masculí estava molt ben representat per gent que després ha emprès altres camins, molts amb notorietat, com Bigas Luna, només vam acabar la carrera nou noies. Érem un curs molt especial, molt unit, fins al punt que alguns exàmens els fèiem també «en equip». Passàvem a classe molt més temps del que el reglament ens obligava. Perquè a l'aula, tot fent un projecte o treball de recerca determinat, passàvem les hores, sense adonar-nos, escoltant música dels Beatles, Pink Floyd, Janis Joplin, Leonard Cohen, Jacques Brel o Moustaki. Del mític bar de la planta baixa, ens en fèiem preparar alguns entrepans i «xampany», que pagàvem amb les nostres minses setmanades. Elisava era casa nostra.
Bons records també dels professors, molts d'ells arquitectes de la nostra Barcelona, i algun personatge que ens enlluernava amb el seu missatge ultraacadèmic, com Xabier Elorriaga o Jaume Lorés, amb els quals, en passar els anys, hem escurçat distàncies generacionals. Avui em sento tan gran —o tan jove— com aquells als quals mirava des de sota. I és que deu o quinze anys de diferència quan se'n tenen vint, no és el mateix que quan se'n tenen més de quaranta.
Elisava avui gaudeix d'un merescut prestigi a Barcelona i a tot el món. Hi han passat alumnes que gaudeixen, com a professionals, del major prestigi i que han posat la incipient història del disseny harceloní en les primeres pàgines de les revistes especialitzades: noms com Lluscà, Benedito, Mariscal, etc. Els uns i els altres, tots portàvem dins la llavor; l'Escola la va regar i la va omplir amb coneixements i experiències.
Gràcies, Elisava, pel que m'heu donat, que ha contribuït a alegrar i omplir de satisfaccions tant la meva vida professional com personal. Que el reconeixement de tots nosaltres us serveixi per seguir formant homes i dones amb esperit de servei a la societat com a part substancial de l'exercici de la seva professió.


Modest Masides
Arquitecte
 
«Desperta't, tassa!» o «Via fora, tassa!»

Us l'etzibaran en un instant, amb la més gran desimboltura, després d'haver demanat al servei «un cafè». És el gran suplantador. És el «gotet de duralex» que, com mal llamp, s'estén pels taulells, relegant la tassa de ceràmica de sempre al bagul d'atrezzo d'operetes. A anys llum de la mitja dotzena d'adminicles que, damunt d'una petita safata de plata, et duen al Florian llegendari de Venècia, l'espoliació d'aquest minúscul ritual —que a casa nostra, de fet, contrapunteja tota la jornada quotidiana—, arriba ara a aquesta definitiva aberració, la secularització penetrant per capil·laritat fins als últims intersticis de l'anar vivint de cada dia. Al lloc del misteri opalí, de la mida breu i exquisida, de la subjecció còmoda i facilitadora de la tassa, l'obvietat impúdica, la cabuda baldera i genèrica i l'abordatge impossible del «gotet de duralex».
«Quina fotesa!», dirà algú. «Tant d'aldarull per plorar el cafè en tassa...!» I, certament, aquest «prendre cafè» és, potser, l'última partícula indivisible del cos de la nostra vida social. Tanmateix, però, a darrere s'hi albira (prefigura) el conflicte delicadesa/eficàcia, «esprit de finese/esprit de geometrie» en el discurs de Pascal, que ens assetja arreu.
Ens cal, enfront d'aquesta devaluació progressiva, enfront del saqueig de la dimensió simbòlica de la quotidianitat, bastir i encoratjar una nova desobediència civil, una resistència passiva per preservar aquella distància, aquell circumloqui sense el qual la vida esdevindria d'una immediatesa, una obscenitat i una planor insuportables. I aquesta és la gran tasca pendent en aquest debat generalitzat en defensa del millor que duria a les entranyes la paraula-consigna disseny de fa vint-i-cinc anys, quan reverenciaIment i coratjosament l'estrenàrem «civils i militars» alhora, indestriables, colze a colze, pam a pam.
Mentrestant, des de qualsevol espai constituït en torre de guaita, cal assenyalar les escletxes de bon viure que queden encara practicables, i alertar immediatament de les subtils maniobres del succedani o la iconoclàstia cancerígenes. Lluny, alhora, tant d'un miserabilisme adolescent i militantment anticonsumista com de la fascinació per les «facilitats», letals i ablanidores (recomanades o no pels cracks del moment), o del plany elegíac indiscriminat per tot el que, «in illo tempo», va ser.
Des d'avui, però —tota perla es decanta i es genera damunt d'un gra de sorra—, reclamem arreu les tasses exiliades a sota dels taulells, o, fins i tot —cap causa gran sura sense màrtirs— preneu-ne una de casa a la butxaca:1 res sacsejarà tant la consciència del cambrer com el vostre gest socràtic de treure-us, mentre el mireu fixament, la vostra tassa de la butxaca i traspassar-hi el cafè, mentre, per dins, si més no, flamegeu el mot d'ordre; «Amunt les tasses, abaix els gots de duralex...!»
 
 
Ramon Oriol
Dissenyador
 
Quan vaig rebre l'encàrrec d'Elisava de fer uns cursets sobre disseny d'orfebreria l'any 1985, em vaig sorprendre, ja que la meva tasca era molt lluny de l'ensenyament.
No vaig tardar gens a comprendre quines eren les intencions de l'Escola, i coincidint amb la seva ideologia em vaig deixar portar pel que per a mi seria una aventura i un repte.
La meva experiència ha estat del tot positiva, cosa que no sé dels que varen ser alumnes meus, ja que sempre he tingut la impressió que he après més jo que ells.
Quant a la meva relació amb l'Escola, aquesta ha estat realment excepcional.
M'he trobat com a casa, amb la circumstància que tot el que he proposat ha estat entès i acceptat ràpidament.
M'he trobat amb interlocutors intel·ligents amb qui el diàleg ha estat sempre engrescador i encoratjador.
En resum, crec que per a mi i per a l'orfebreria ha estat i és una plataforma magnífica on totes les idees didàctiques envers el concepte de la joieria poden ser realitat, dins d'un marc i una entesa que ho fan no tan sols possible, sinó que augmenten el límit de la proposta i l'entusiasme per als seus responsables.
 
 
Xavier Rubert de Ventós
Filòsof
 
A veure, vostè, parli'm del punt...

... ripensavo spesso aquella frase udita a scuola: «Prendiamo un punto nell'infinito...»

Professor: A veure, vostè, parli'm del punt. Alumna: En l'espai cartesià de N dimensions el punt és un conjunt ordenat de números reals. Així:

P = (X1, X2, X3, ... Xn)

Q = (Y1, Y2, Y3 ... Yn)

i la seva distància:

d PQ = (X1-Y1)2 + (X2-Y2)2 + ...(X3-Y3)2

Per a la geometria el·líptica de Rieman, en canvi, on el postulat de les paral·leles no existeix, ja que una línia és definida com el cercle màxim d'una esfera, el punt pot ser el·líptic o hiperbòlic...
P: Per favor. Som a classe de filosofia: no ens rebaixem als detalls de les ciències particulars... siguem generals, universals... Parli'm, per exemple, de les relacions entre el punt i les dimensions.
A: No n'hi ha.
P: Com que no n'hi ha? (Assenyalant el punt que ha agafat de l'infinit.) Si afegim una colla de punts com aquests ens sortirà una línia; i si dividim idealment una línia fins a l'infinit ens sortirà altra vegada el punt, oi?
A: No. Per molt que esmicolem una forma només en traurem trossets de forma. I per molt que dividim un segment només en traurem segments més petits, com per molt que escurcem el temps no ens donarà mai l'instant. Entre segments i punt o entre temps i instant no hi ha continuïtat. El que passa en el conjunt i el que passa en l'instant no se segueix per les mateixes lleis. El punt, diuen els d'ara, és discontinu, convencional, no intuïtiu. Es pot comptar i calcular-hi, però no agafar-lo com vostè: ni de l'infinit ni d'enlloc. El punt, l'instant no són espacials ni temporals: són, deia no sé qui, com el polser de l'espai i del temps... el seu fonament ontològic però no real.
P: Això m'agrada més. Si els científics ens parlen de punts racionals no intuïtius, nosaltres haurem de parlar de punts intuïtius no racionals. Ja va veure-ho clar Heidegger: per defensar-se d'aquesta gent que se'ns volen ficar a tot arreu hem de ser profundament intuïtius i poètics; hem de parlar de l'espai com a «contrada», de la distància com a «llunyania», etc. Defensem-nos, doncs... Parli intuïtivament i existencialment del punt: tal com vostè el veu, el sent, el viu...
A: Mascle o femella?
P:  Com?
A: Sí, punt o punta?
P:   ... punt..., punt.
A: (Amb la cantarella de les taules.)
Punt temporal, puntual.
Punt agut, punxegut.
Punt que enfila, punteria.
Punt astral, cardinal.
Punt de debò,punxo.
P:  No cal exagerar. Parli de punts que siguin només punts, en un paper...
A: Punt i seguit, dos punts, punt de la i... punts alienats, tots fets del que signifiquen. Punts suspensius... on els amants volen posar tot allò que no és dit amb paraules. Punt de rellotge jugant a temps: punt de mapamundi jugant a Düsseldorf...
P:  Sigui més concret. Parli'm d'un punt sol, nu... d'un punt d'un quadre abstracte, per exemple.
A: Amb el Gegenstandlose Welt, ja ho sap vostè, no s'hi poden fer bromes. Des de Malevitch s'ha de puntualitzar: punt blanc sobre fons negre o punt negre sobre fons blanc?
 P: Tant se val, tant se val. Només vull que em parlid'un punt que no sigui més que un punt: un punt estètic en el ple sentit de la paraula.
A: És que tampoc trobo que un punt negre en una tela blanca sigui només un punt.
P:  Què és, doncs?
A: Un punt savi, un punt cregut, un self-conscious point.
P:   Bé... demà continuarem. Ara poden desar els llibres i posar-se ordenadament en fila per sortir al pati.
 

Josep M. Subirachs
Escultor
 
Em pregunto de què ve aquest actual boom del disseny. Sembla com si aquesta activitat fos un invent del nostre temps.
De fet quasi tot (per no dir tot) el que s'ha fet en el món de les formes i les imatges ha estat prèviament dibuixat, dissenyat.
Potser l'únic que hi ha de nou és que aquesta especialitat ara s'ensenya d'una manera programada, més o menys rigorosa, i en això l'escola Elisava, des de l'any 1961, és precursora al nostre país.

 


1. Sempre podrem suggerir com a tema del proper concurs internacional d'Alessi un model telescòpic —o potser «petaca»— de la nostra tassa de cafè/grial, pelegrina de la bona nova.
 Sobre l'autor



MAI FELIP


Directora general de la Fundació BCD, Presidenta de l' ICSID.



PERE ARIÑO


Dissenyador



RAMON BENEDITO


Dissenyador



PEPE CALVO


Dissenyador



VICTÓRIA COMBALIA


Crítica d' art.



MODEST MASSIDES


Arquitecte



RAMON ORIOL


Dissenyador



XAVIER RUBERT DE VENTÓS


Filòsof



JOSEP M. SUBIRACHS


Escultor






Relacionat



13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo
JOSEP MARIA MONTANER
Fills d'Elisava

13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo
ENRIC BRICALL
Elisava, la continuïtat d'una presència renovada