LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA,
1996
| articulo
Introducció: reflexions sobre la cultura del dissenyEl
disseny és una activitat molt complexa, característica de les societats desenvolupades. Es presenta com una cruïlla on conflueixen aspectes tècnics,
funcionals, econòmics i esteticoculturals, entre d'altres. Per la mateixa
raó, el seu ensenyament també ho és. En poques disciplines els aspectes tecnicoprofessionals
i els teoricoculturals tenen una presència tan íntima, tot i que amb tensions contínues, com en
la pedagogia del disseny.
Des de
l'existència d'estudis especialitzats en disseny, hi ha hagut un
debat sobre quines matèries havien de formar
part dels currículums dels estudiants de disseny. És clar que en qualsevol pla d'estudis hi ha d'haver unes matèries que es poden considerar globalment com a tècniques concretes, d'altres globals i específiques i, finalment, d'altres de tipus humanístic. Les proporcions entre unes i altres varia segons les escoles i les èpoques. En definitiva, es tracta d'un tema d'eterna discussió. De tota manera, hi ha una tradició força consolidada dins la pedagogia del disseny que fa que els projectes siguin
la matèria on conflueixin tots els coneixements que va adquirint
l'alume.
Però més enllà de la seva
pedagogia i de les discussions que provoca, el disseny realitza en les
societats actuals un paper molt important, car és al centre de qualsevol determinació de les
formes. A causa d'aquesta centralitat, s'hi ha desenvolupat, des de ja fa més de cent cinquanta anys, un debat sobre la relació dels homes amb els objectes, amb els espais, amb les formes en general; un
debat que té per objecte l'individu, la seva experiència estètica individual i el seu compromís amb la societat.
El
disseny és, doncs, també una manera
de reflexionar sobre la cultura, una perspectiva des de la qual hom pot
contemplar la vida i l'actuació dels
individus com a taIs i en llurs relacions amb la col·lectivitat; un centre privilegiat per observar la cultura de la nostra època.
La pràctica del disseny ha generat una cultura relativament autònoma, però sempre l'hem de veure amb relació al conjunt de l'activitat humana normalitzada; forma part del que anomenen
civilització. El disseny s'ha convertit, des de fa ja força anys a tot el món, en una disciplina
acadèmica, i com a tal, ultra els necessaris ensenyaments i
laboratoris, demana i crea un ambient. Això vol dir un entorn d'institucions, de publicacions, de relacions i de
protecció a la innovació.
A
Catalunya, amb uns precedents que es poden remuntar a l'època del GATCPAC, durant els darrers 35 anys, s'ha anat creant tot un
teixit de professionals i d'associacions, de fundacions i d'escoles, de
reflexió teoricopràctica i de publicacions.
Tot
aquest complex entramat que hem anomenat ambient existeix en el nostre
panorama i és el que els articles que formen part d'aquest apartat pretenen fer
manifest. Lluís Armet, Juli Capella i Quim Larrea, Joan Lluís Fumadó, Josep M.
Montaner i Joan Triadú ens aporten les seves reflexions, totes elles diferents
i personals, però a través de les quals podem tenir una glossa de què ha estat
entre nosaltres l'escola Elisava i el seu entorn.
Els
autors, en termes generals, fan un repàs autobiogràfic de la seva relació amb
l'Escola i amb el món del disseny, a través dels anys dels seus estudis,
mestratges i actuació professional o institucional. Ho fan des dels seus punts
de vista diferenciats i, naturalment, a partir de les posicions respectives.
Una
prova de l'arrelament d'Elisava a la realitat social del país, la tenim en la
participació com a professor de Lluís Armet. El que ara és un conegut polític
que ha gestionat els afers públics des de la Generalitat i també des de la Casa
Gran, i que, llavors, feia política en la clandestinitat, ensenyà economia als
alumnes de disseny. A través del seu text, podem deduir que el contacte amb l'Escola
li representà una experiència estimulant.
Juli
Capella i Quim Larrea, amb un estil desacostumat en els textos formals, ens fan
una descripció del pas del temps a través de les seves vivències personals i
professionals. Es tracta d'un text colorista i impressionista que pretén
suggerir més que no pas informar. De tota manera, està prou ancorat en els
esdeveniments perquè no resulti frívol.
D'una
manera o d'una altra, els dos professionals i crítics del disseny ens presenten
un panorama més aviat pessimista del món del disseny. Un panorama que suposem
que val tant pel que fa a l'àmbit estrictament català com a l'espanyol, al qual
fan contínues referències.
Les
«Reflexions sobre arquitectura i disseny amb motiu dels 35 anys d'Elisava» de
Joan Lluís Fumadó són una exposició reflexiva sobre el desenvolupament de
l'arquitectura i el disseny, durant les darreres dècades. L'exposició es fa, de
manera especial, sobre i des del pensament arquitectònic dominant a cada
moment, amb les corresponents vinculacions amb els contextos econòmic, polític
i cultural en general.
És
evident que hi ha una estreta correspondència entre el que passa en els
diferents àmbits del disseny. Per aquest motiu, el treball de Fumadó estableix
un marc teoricosocial general, molt apte per interpretar el desenvolupament de
la teoria i la pràctica del disseny, com també de les disciplines que s'hi
relacionen.
El pas
de la dictadura a la democràcia i, a més, l'estrena de l'autonomia són
decididament subratllats en el text amb les implicacions formals i materials
que van comportar; unes implicacions formals que al final han resultat no tan
formals, ja que han acabat influint en els mateixos continguts dels projectes.
A
"Fills d'Elisava», Josep M. Montaner destaca el conjunt de serveis que,
dins el marc de la institució, han anat creixent i que constitueixen ara ja un
actiu inestimable. Temes de Disseny, el Centre de Documentació de
Disseny Elisava constitueixen uns serveis que han esdevingut imprescindibles,
no només dins el marc estricte de l'Escola, sinó dins l'ambient de disseny del
nostre país.
Joan
Triadú, des d'una perspectiva institucional, i amb el seu bagatge de
coneixements literaris, ens fa una referència al «temps no gens propici a les
iniciatives innovadores»; i és que, realment, la creació d'una escola de
disseny a principis dels anys seixanta representava una vertadera innovació,
L'Escola va ser creada amb un esperit no tan sols renovador, sinó de
resistència cultural i «de fer país» segons una frase que ha fet fortuna. Triadú
també assenyala el paper de l'Església en el patrocini legal i moral del
projecte.
|
Sobre l'autor
JORDI BERRIO
Doctor
en Filosofia, professor de Teor ia de la Comunicaci ó de la Universitat Aut ò noma de Barcelona. Autor de Teoría
de la persuasi ó n , 1983 i de L´opinió publica i la democràcia 1991.
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo JORDI BERRIO Relació de les activitats extracurriculars 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 | articulo JORDI BERRIO El disseny a l'època de la desaparició dels grans metarelats |
