LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA,
1996
| articulo
35 anys d'Elisava. Una vida excitantViure és sentir, experimentar emocions fortes (Stendhal).
Passes
de nadó
Quan es va fundar l'escola Elisava el 1961 nosaltres érem molt petits; l'un anava a quatre grapes per Còrdova, tot ignorant feliçment el disseny, i l'altre amb prou feines coneixia d'aquest món poca cosa més que les mamelles de la seva mare. Al cap d'un temps, el xumet i el biberó com a únics productes industrials.
Espanya s'omplia de sis-cents, venien els guiris i començava el desenvolupament esbojarrat. El recentment creat ADI-FAD, insuflat
per Gio Ponti, organitzava els premis Delta, copiats dels incipients premis
belgues i italians. També era l'any del primer Hogarotel,
que viuria la glòria i més tard, l'ocàs; com tantes coses que en aquests 35 anys han pujat, han baixat, han
nascut, s'han torçat o han desaparegut. N'hi ha alguna que es manté: aquest aniversari n'és la prova.
Però encara som al 1961. La IBM presentava als EUA la màquina d'escriure elèctrica IBM S-32 amb
bola, que se suposava que havia de revolucionar l'escriptura —no va durar ni tan sols una dècada i avui és una relíquia. També aquell any
es fundava l'esbojarrat i visionari grup Archigram a Londres, i a Itàlia es creava la revista Abitare, que encara belluga a hores d'ara.
Però, a més a més, va tenir lloc la primera edició del Salone
del Mobile, aquell monstre que indefectiblement, any rere any, ens recorda que
el gust en les formes és un invent italià. I que Milà n'és la seva
capital, i punt.
A Elisava —nom de deessa o de musa— un grup d'entusiastes prosèlits es llançaven de cap a promoure una nova disciplina que pensaven que tenia futur.
Els que havien viatjat a l'estranger asseguraven que el disseny semblava avançar a passes de gegant. I tenien clar que l'ensenyament seria un sector de
gran importància en el seu desenvolupament, estaven impressionats per
la mítica Bauhaus i Ulm.
A les
missions amb escissions
Els anys que varen seguir, segons ens han explicat, varen ser molt durs. Nosaltres estudiàvem maternal, pàrvuls, primària, batxillerat... Mentrestant, els pioners del disseny s'esgargamellaven tot proclamant la bona nova. Ricard, Milà, Moragas, Bohigas, Cirici, etc., eren missioners que convertien infidels. Varen tenir grans victòries domèstiques, però la societat catalana seguia anant a la seva. Tan sols alguns burgesets cultureta van apuntar-se al carro. A Elisava, una institució emparada en
el Centro de Influencia Catòlica (CIC)
hi va haver una escissió de professors. Ningú no vol comentar-ho, però sembla que
tot va ser un assumpte de faldilles: un professor es va embolicar amb una
alumna, o alguna cosa així.
Oficialment, però, l'Escola va dir que el Pla d'Estudis feia aigües i per una altra banda els escindits retreien que s'havia rebutjat «la seva línia racional formalista que, progressivament, s'havia
impregnat d'una orientació envers la
responsabilitat social i política». El cas és que hi va haver una desbandada i vint-i-cinc professors
progressistes que volien seguir progressant, i fent el pla que els donés la gana, i embolicant-se amb qui els vingués de gust, van decidir crear Eina. Això va ser l'any 1967 i l'any següent el
regustet descafeïnat i convenientment diluït del maig francès del 68 va arribar —amb Eco estructuralista inclòs— a aquesta escola, que encara segueix penjada al Tibidabo, ara una miqueta
més avall.
Tot i que la protagonista de l'aniversari que rememora aquest escrit sigui
l'escola Elisava, és just esmentar altres escoles i institucions, perquè, al cap i a la fi, les cireres les remenaven els mateixos, que eren ara
aquí, ara allà. Sempre el
mateix grapat de pioners, amb algunes contribucions de convidats especials: les
ments de Rubert de Ventós, Toni Marí, Jordi Llovet, les plomes de Daniel Giralt, Pepe Corredor...
Desenvolupament
i apertura
L'embolic d'Eina no va ser res comparat amb el muntatge d'Eivissa. No se sap ben bé com, els representants espanyols a l'ICSlD van aconseguir d'enganyar aquella institució tan reverenciada en altre temps, perquè el nostre país fos la seu del congrés de 1971. Per escapolir-se dels controls franquistes a Barcelona, es va decidir d'organitzar l'esdeveniment a Eivissa, ja aleshores l'oasi del pecat. Els que hi van ser —inclosos alguns profes d'Elisava— expliquen que van xalar de valent: hi havia carpes inflables de colors, menjar de colors, es pintaven amb colors i varen discutir llargues hores sobre com canviar el món amb el disseny. I amb els colors. Fins i tot la Guàrdia Civil va endur-se algú al cuartelillo per fumar males herbes. Va ser un assaig de congrés autogestionari que va deixar molt content tothom. Abans del certamen, uns quants eren reticents a assumir aquella responsabilitat, però finalment la genialitat i la feliç improvisació llatina varen salvar dignament i amb escreix la trobada. Després, el 1973, va venir allò del BCD. Nosaltres recordem vagament una carpa molt moderna a la deserta
Diagonal, Totes les activitats que s'hi feien, els seus pamflets, les seves
exposicions, feien tuf de modernitat, tot estava molt, molt dissenyat. Venien
aires frescos i europeistes. El missatge era convèncer els industrials, els banquers, els polítics... Pel que sembla va ser el mateix president Pujol qui va autoritzar
des de Banca Catalana el primer préstec per al
BCD. Alguna cosa devia veure l'espavilat President per invertir en això del disseny. Al cap i a la fi, Catalunya és dels pocs països del món que té una paraula pròpia per a aquesta
activitat: Itàlia, França, Alemanya
i d'altres països potents no tenen més remei que fer servir el design anglès.
El 1975 Franco va morir al llit. Nosaltres ho vàrem celebrar per separat, encara no ens coneixíem. Un de nosaltres militava a la Unió de
Joventuts Maoistes sense saber per què i l'altre
era —un revisionista— del PSUC.
La democràcia incipient va xopar de vermell ataronjat la nostra
adolescència.
Al
disseny per l'arquitectura
A nosaltres ens van començar a sortir pèls a la barba i fins i tot al pit —al Quim, sobretot—, ens vàrem fer homes en una inoblidable nit estrellada de l'estiu del setanta i escaig, i ens va tocar decidir quina carrera volíem estudiar. Un de nosaltres mentre feia COU es va ficar a l'Escola Massana a estudiar disseny industrial; volia ser inventor, però el que més s'hi assemblava era allò. Allí hi va descobrir Bruno Munari, Gillo Dorfles, Maldonado... i un incitador llibret de «Grandes Temas» de Salvat escrit per un tal Jordi Mañà. Al cap d'uns mesos un parell de professors li van dir que no perdés el temps, que el disseny «no future» —com deien aleshores els punkis— i que estudiés alguna cosa més seriosa, per exemple, arquitectura. Però ja li havien inoculat la malaltia que més tard brotaria amb virulència. Per pagar-se la carrera va fer de cambrer i va treballar a "la Caixa", però un dels clients, Iago Pericot, ja li va advertir que «o caixa o faixa», és adir, que decidís entre els diners o l'art. L'altre havia fet de pixatinters en una obra de Construcciones y Contratas, tancat en una oficina bevent cerveses amb Felipe Borrallo, que a hores mortes va inventar el personatge Makoki. I quan li va arribar el moment, també va decidir de ficar-se en la cosa de l'arquitectura. Hauria estat millor haver-nos matriculat a Elisava? Qui sap... Qui sí que
ho va fer fou Javier Errando; era un hippiós que fugia de València per muntar-s'ho
al seu aire. A l'Escola es dedicava a passar hash i a vendre còmics que
dibuixava ell mateix de nit, en un pis de boges a la plaça Reial. A
l'Escola va agafar afecte a algun profe i a la Mercè, i corren rumors que fins
i tot va aconseguir que fes unes pipades a un mail. Però va durar poc.
Més endavant se'l va conèixer pel seu segon cognom: Mariscal. La resta
d'alumnes es prenia mes seriosament el tema, per exemple, Ramon Benedito, que
va ser un alumne modèlic i després no va parar de fer productes i màquines que
semblaven estrangeres, però que eren fetes aquí, a Espanya. Ell sí que és un
dissenyador industrial. Mentrestant, una colla de l'ADl es volia divertir una
mica i va muntar la convocatòria «Disueño» —inspirats en les bogeries
d'Alchimia—, però amb prou feines va durar tres anys. Una mica més que la
fulgurant carrera de Susi Cuatro.
La dècada calenta
Els anys vuitanta va arribar l'escàndol: la postmodernitat, les coloraines cridaneres, Memphis, l'individualisme, la disbauxa, els socialistes i... el disseny. Per esmorzar, dinar i sopar, a la tele, als diaris, al carrer. Amb acudits dolents, amb vaguetats, amb idioteses, amb desvarieigs. Els sastres es varen convertir en dissenyadors de moda, els grafistes en dissenyadors gràfics, els joiers en dissenyadors de joies, els perruquers en dissenyadors d'imatge, i els neoartesans dissenyaven càntirs de colors. Tothom s'apuntava al carro: els polítics, els periodistes, els fantasmes, els incauts estudiants. I d'entre el maremàgnum sortia de tant en tant Ricard per tal de posar les coses a lloc, separar el gra de la palla i explicar les bondats del disseny racional. Però nosaltres encara no sabíem qui era aquell personatge que cada any que
passa s'assembla més a Loewy. Ni tan sols no havíem llegit el seu llibre Diseño
¿por qué? Estàvem ben embolicats amb el càlcul d'estructures i la geometria
descriptiva. A l'Escola d'Arquitectura vàrem crear la revista Grieta. Es tractava de buscar les
pessigolles al director, Bohigas. Veníem els números a vint duros, tot regalant
un got de moscatell, al hall de l'Escola. Allà ens vàrem conèixer i vàrem
començar a col·laborar a la revista El Croquis de Madrid. Les
publicacions del moment aquí eren Quaderns d'Arquitectura; també Arquitectura
Bis, que ja davallava; Carrer de la Ciutat; l'On, que duia disseny, i para de comptar. Però tots recordaven els
gloriosos començaments d’Hogares
Modernos, amb Vázquez Montalbán, que firmava com Jack el Decorador,
i de la revista CAU del Col·legi d'Aparelladors, maquetada per un tal Enric Satué.
I especialment, un dels primers números, amb una enigmàtica carxofa a la
portada i dedicat monogràficament al disseny industrial. Curiosament, en aquell
número apareixia un deliciós article titulat «A Barcelona: per una arquitectura
de l'evocació» del joveníssim Lluís Clotet —per què no ha tornat a escriure? En
aquell temps es va posar de moda llegir Alberoni i Baudrillard. Després,
Kundera. Més tard, paios mes pessimistes, com ara Lipovetsky i Finkielkraut.
A arquitectura gairebé mai no es parlava de disseny: una mica de Pevsner,
Giedion i Benevolo; i d'amagat llegíem l'heretge iconoclasta Charles Jenkcs.
Vàrem descobrir que molts arquitectes havien firmat mobles: Mies —al qual feia
els dissenys la col·laboradora Lilly Reich— havia dit que «era més fàcil
dissenyar un gratacels que una cadira»; El Corbu —a qui feia els mobles
Charlotte Periand— deia que eren màquines al servei de l'home. També havien
dissenyat mobles Mackintosh, Gaudí, Breuer, Wright, Aalto, Eames... i Gropius
fins i tot un automòbil. Vàrem descobrir un santuari, un museu, una escola, un
paradís: B.D. Ediciones de Diseño, on pelegrinàvem devotament per veure i tocar
les peces d'aquests mestres. Nosaltres ens pensàvem que «B.D.» volia dir
«Barcelona Disseny» i tan sols més tard vàrem descobrir el veritable morbós
significat: «Boccaccio Design». Ens ho va dir un dels fundadors, Oriol Regàs,
l'impulsor de la gauche divine. Com ens agradava aquesta expressió!
Nosaltres érem esquerrosos i alhora cristians... i ens pensàvem que la cosa
anava per aquí. Ens imaginàvem rocambolesques històries de tota aquella gent.
Després ens vàrem assabentar que gairebé tots eren fills de casa bona, de
dretes, ateus i menys rebels del que deien, que s'afartaven de copes,
xafardejaven i s'intercanviaven les dones. El mateix de sempre. Els PER en
aquell moment eren la frescor, varen mostrar la cara lúdica del disseny sense
menystenir-ne el rigor, ens instruíem tot delectant-nos, la seva intel·ligència
aclaparava, i varen reivindicar un savi Venturi que sabia aprendre de qualsevol
cosa. Nosaltres estàvem àvids com esponges.
Treballant un any a On amb «les Carmes», vàrem
contactar amb personatges com Ferran Amat, Benedito i America Sanchez, que ens
van seduir, i també el niñato Eduard Samsó, que amb una botigueta de sabates de vint metres quadrats al Boulevard
Rosa revolucionaria l'interiorisme del país.
Varen ser anys molt excitants, plens de descobriments i sorpreses, on la
professió es barrejava promíscuament amb
les nostres vides. Ho anàvem descobrint a poc a
poc. El disseny era la nostra abrandada passió a la qual ens lliuràvem amb ardor. Dies
llargs de feina dura. Nits inacabables on la gatzara, l'alcohol i l'amor es mig
barrejaven amb el darrer disseny de tamboret, l'original estucat de les parets,
el nou logotip del bar, l'atrevit estampat dels llençols. Anys feliços i ingenus que —per sort— no tornaran.
Esperem-ho.
Passes
endavant i endarrere
El disseny començava a tenir pes específic a Espanya. Això era bo i dolent. A nosaltres ens feia gràcia i ens pensàvem que de tot el cacau en quedaria alguna cosa positiva. Hi va haver una exposició del ministeri de torn i el BCD, amb l'eloqüent títol «Diseno Di$eño» —no continent— i a Europalia, a Brussel·les, una exposició anomenada «Diseño España», que fou l'esdeveniment que va suposar l'envol internacional del nostre disseny. A un buròcrata de la Comunitat va acudir-se-li de dir que a Espanya no hi havia disseny, només pintura i artesania. Els d'aquí es varen emprenyar i es va embolicar la troca: van exigir una mostra de disseny espanyol. Per equivocació, a nosaltres ens van encarregar el vídeo de l'exposició, i en lloc de fer desfilar les patums perquè després es veiessin les galtes a la tele, els vàrem fer un videoclip un pèl nerviós i mogudet, a l'estil del moment, que no els va agradar gaire. Començava amb una model cool molt moderna i amb una peineta —pre Martirio— que era una cadireta de vímet, tot adobat amb música d'Alaska y Los Pegamoides i de la movida madrilenya. El dia de la inauguració oficial sabem que van desconnectar el vídeo per tal de no espantar el seguici. Nosaltres només preteníem donar la sensació d'estar al dia. A la fi, el disseny espanyol era reconegut per la gent d'aquí —Ministeri, Generalitat, Ajuntament— i pels països aliens. Va crear-se una gran expectació internacional que va anar in crescendo quan Barcelona va ser
nominada com a seu dels Jocs Olímpics del
1992, Però això va ser molt
més tard.
Veient-ho a venir, el 1984 vàrem convèncer els d'El Croquis per dirigir la primera revista del país que tractés únicament i exclussiva de
disseny, que va ser De Diseño. Bé, això vàrem pensar durant molt de temps, fins que vàrem descobrir que Miguel Durán Loriga a Madrid ja n'havia intentat una el
1972 titulada originalment Temas de Diseño que duraria amb prou feines
set números. De Diseño va estar de pega i es va acabar
en el número 13.
Posar-se
al dia
Mentrestant, els d'EIisava seguien burxa que burxa, per tal de renovar els Plans d'Estudis i adaptar-los a la nova situació. Varen veure que aleshores la cosa anava de debò. En pocs anys varen fer un gran salt, varen passar de tenir unes dotzenes d'alumnes interessats a tenir-ne centenars de despistats. Van haver de créixer, van fer unes dependències noves de la mà del prometedor Alfred Arribas; i Jordi Pericot, que havia aportat la seva substància grisa en forma de coneixements pedagògics i un etern inefable somriure, cedia el lloc de la direcció al no menys singular home de la pera apatillada, Enric Bricall. Bricall no era dissenyador, ni arquitecte, ni botiguer, ni pedagog, ni ho volia ser; era precisament un director d'escola, algú que sabia el que calia ensenyar. I a qui i com. Va carregar-se a les espatlles la dura transició d'adaptar-se als temps, d'apujar el llistó, d'abandonar el voluntarisme per ser seriosos. Elisava va començar a estructurar els seus Plans d'Estudis, però també a contactar amb les empreses del país —poques i difícils—, també va crear un departament d'investigació i desenvolupament o alguna cosa així, i màsters, simposis, trobades, work-shops i tota la pesca. I va fundar
un centre de documentació únic al país, amb hemeroteca, iconoteca, videoteca, biblioteca i
altres «eques» que encara
havien de venir: una petita joia que havia vist la llum gràcies a Berta Antich, on la sapiència s'ordena
i es presta. No l'haurien de fer les institucions públiques, aquesta tasca?
També varen muntar una revista no gaire originalment titulada Temes
de Disseny, amb temes molt seriosos que unes vegades es confonen amb
profunds, i d'altres, amb avorrits. Ells creuen que la documentació ha de ser com més sòbria millor. Però a la fi veuran que el
que es bo, ben explicat, és molt
millor. Almenys tenen la solitària i meritòria virtut a Espanya de dedicar-se a elucubrar.
A Elisava varen entrar nous professors que varen aportar saba fresca i
entusiasme, especialment dos niñatos molt llestos: Àlex Blanch i Joan Vinyets, i s'hi van quedar uns altres que van mantenir el
rigor i varen aportar experiència. Josep
Puig, un exalumne, afillat de Benedito després de jugar a Transatlàntic, s'ho
va muntar d'independent i després amb en
Novell, però no va deixar de fer classes. Tampoc Enric Franch, sempre
pensarós i disposat, Niubó se'ls en va
anar a conquerir la universitat. Perquè va començar la baralla pels estudis universitaris de disseny. Batalla que és encara pendent de lliurar-se.
El 1961 a tot Espanya hi havia 20 estudiants de disseny, amb prou feines
una aula d'Elisava; el 1992 es calcula que n'hi havia 5.000 i ara, més de 6.000. Algú pot pensar que reben un
ensenyament de qualitat? Algú pot
imaginar-se el grau de preparació dels seus
aproximadament 500 professors? D'on deuen haver sortit? L'ensenyament exigeix
una gran dedicació i les classes magistrals d'una hora el mes que
imparteixen els grans creadors no poden ser res més que un complement al dia a dia.
Tips
de disseny?
Això ens passa per fer tant de bombo del disseny. Disseny per aquí, disseny per allà. Tothom parlant de disseny. Les bajanades que se n'han dit omplirien un volum de l’Espasa. A més a més, el yuppisme dels noranta, per acabar-ho d'adobar, va adoptar com a bandera la imatge d'un cert pseudodisseny de brillantina per identificar-se, la qual cosa va convertir el substantiu en adjectiu: «Això és un el que signi de disseny.» I així es va acabar d'embolicar la troca. Nosaltres, des de la revista Ardi, un xic confosos, també vàrem incentivar el debat sobre el disseny, vàrem intentar agitar i vàrem destapar una generació de joves que encara era a les escoles. Els millorets, a Elisava, Eina i Massana. Però també a la resta de l'Estat. Tots volien ser Phillippe Starck i fer-se milionaris. I a més a més abans de fer els trenta anys. Fins i tot el Rei es va apuntar al disseny; el van convèncer de donar cada any els Premis Nacionals de Disseny, cosa que als del
Ministeri i al BCD els va encantar. I al sector també, que és molt monàrquic, tot
s'ha de dir. Però al cap de tres anys ja havien donat tots els premis i ja
no sabien a qui més donar-l'hi; aleshores van aturar el carro i ara el
donen cada dos o tres anys. I tot i així tenen
problemes. Ben aviat li hauran de donar a Josep Puig, perquè el que és clar és que a
Mariscal mai no li voldran donar. Com a molt el 2000, que farà cinquanta anys. A Tusquets sí que van
donar-I'hi, per la seva genialitat multidisciplinària que es projecta internacionalment amb llum pròpia: és «el mestre».
Aquí a Barcelona, amb l'Ajuntament i la Generalitat, vàrem muntar la «Primavera del Disseny», i Elisava es va apuntar el gol d'organitzar els cicles de conferències. Pel seu auditori varen desfilar mites vius del disseny
internacional: Sottsass, Mendini, Starck, Branzi, Lomazzi, els Vignelli, Rams,
Kalman, Fletcher, Sapper, Arad, Putman, Sipek, Brody... (la majoria uns
pallassos, segons els ortodoxos). També varen
animar el pati els famosos Jocs Olímpics, i això va dur-nos encara més disseny, molt disseny,
tot va ser dissenyat. L'Olimpíada Cultural
va muntar «Casa Barcelona» i l'expo «Disseny Olímpic». En Maris
va fer el seu agost i es va desbordar tot dibuixant Cobis. Elisava va
participar amb èxit en el projecte Finestra, en el disseny d'aquells
objectes esportius que havien de sortir per la TV —la finestra. El COOB no va deixar res a l'atzar i el tema fou coordinat
precisament per un exelisavero, Guillem Virgili, que, sent molt fi, ara
ha de compatibilitzar el disseny i les classes d'esquí per guanyar-se les garrofes. Així van les
coses ara, en la ressaca de l'era postolímpica.
A nosaltres ens han tancat Ardi, anem escrivint alguns articles i
ens hem refugiat en l'arquirectura per anar fent la viu-viu; sempre ens cauen
discoteques i bars. La darrera alegria ha estat recollir 250 peces de disseny,
cedides per generosos empresaris i particulars, per crear l'embrió del futur Museu de Disseny que Barcelona es mereix.
Tasques
per als pròxims 35 anys
Avui Elisava fa 35 anys —i precisament un de nosaltres dos també— i segueix al capdavant de la pedagogia del disseny espanyol. El seu paper en l'engranatge de la cultura del disseny ha estat vàlid amb escreix. Fonamental en els inicis i intel·ligent en
l'actualitat, perquè s'ha sabut adaptar als
temps; però desgraciadament la cultura del disseny es forma amb
molts altres agents. Felicitem l'entranyable escola Elisava, tot encoratjant-la
a seguir evolucionant i enumerem alguns dels temes que continuem tenint pendents:
- L’Administració central segueix fent el paper de convidat de pedra, a voltes interventor, i gairebé sempre ficant-se de peus a la galleda. Des del Ministeri d'Indústria hi van ficant cullerada des que se'n va anar Feito. Al de Cultura ni se n'han assabentat, que el disseny també és cultura. A veure si ara la Carmeta... Fa la impressió que en el fons pensen que el disseny és una carallotada, però no gosen dir-ho en veu alta, no els queda més remei que dissimular i dir que és una cosa molt important per al desenvolupament econòmic del país. Quan arribin els del PP, ni això. Els plans de desenvolupament del disseny, una decepció. Del DDI no se'n canta ni gall ni gallina, només els vàrem veure el pèl quan vam
ser convocats els de la premsa perquè publiquéssim la notícia de la seva creació. Realment no entenen que és el disseny
industrial ni per descomptat la cultura del disseny. Per què no se'n van uns quants anys a Elisava?
- Administracions autonòmica i municipal. A aquests se'ls ha de posar el plat a part, en el bon sentit, perquè com a mínim paren l'orella i donen algun caleró. És curiós que, almenys pel que fa a aquest tema, la promoció del disseny, els eterns rivals estiguin d'acord. Potser fins i tot és veritat que el disseny és una cosa seriosa i val la pena. Des de la Generalitat, Indústria ha
donat suport al tema, però en una
direcció equivocada i pensant-se que a Catalunya érem els «reis del mambo». I que el
disseny ho havia de solucionar tot ipso facto. Després s'han sentit un xic estafats. I amb raó, perquè no n'hi havia per tant. El problema és que no han sabut involucrar de veritat les indústries. I aquest era el motor de l'assumpte. Des que es va fundar Elisava
seguim posant els mateixos exemples d'empreses: Puig, Escofet, Disform...
Des del Departament de Cultura, almenys tenen catalogat el disseny com a
creació artística i
cultural, el practiquen i, de tant en tant, li munten alguna expo.
L'Ajuntament exerceix "amb» disseny i dóna exemple en les seves actuacions tot escollint bons professionals. Ja és un bon pas: l'Administració cal que
doni exemple. A l'Alcalde li agrada cada parell d'anys convocar tota la flor i
nata del disseny, escoltar-los, donar-los menjar i demanar-los idees per
convertir-nos en capital del disseny.
Encara ens en queda un bon tros, de camí. Però val la pena provar-ho.
- Les institucions. Varen
jugar un paper clau en els durs començaments. Els
devem respecte i agraïment, i haurien de rebre
un ajut merescut des de l'Administració, però estan estancades. Tot sovint són el refugi
de gent mediocre o amb massa temps lliure. Cal reformar-les i
professionalitzar-les. Alguns voluntaristes s'hi lliuren ingènuament, alguns trepes aprofiten les institucions per grimpar.
Convé una democratització real, que
hi hagi transparència en la gestió i que
s'incentivi la tasca promocional i cultural. Això és el que els toca fer i no pas burocratitzar la professió, ni crear comissions i més
comissions.
- Les escoles, ja hem parlat
del seu paper determinant. No tan sols com a responsables del grau de formació dels futurs professionals, sinó com a
agents culturals. Una escola, malgrat que sigui privada, no és com una hamburgueseria, ni tan sols com una botiga de mobles. La
facturació, el nombre d'alumnes, el creixement, el benefici, no és l'objectiu principal.
D'altra banda, cal que siguem conscients que les escoles ensenyen ben poca
cosa, fins i tot la millor. La formació integral de
l'alumne també es fa al carrer, amb els llibres, els amics, els
viatges. L'escola amb prou feines els pot donar tècnica i transmetre'ls amor pel disseny. Mai no podrà insuflar-los la genialitat. Si assegurem l'ensenyament tècnic, que és perfectament homologable, què és el que queda? La passió, l'entusiasme, el fet de transmetre il·lusió: aquest ha de ser un nou objectiu dels professors. Però primer cal que s'apassionin ells.
- Els industrials. Se suposa
que el disseny industrial beneficia l'empresa, oi? Doncs haurem de dir-ho més fort, perquè no es donen per al·ludits.
Excepte comptades excepcions (que no s'enfadin Casas, Puig, B.D., 114,
Perobell, Metalarte, Roca, Disform, Santa & Cole, Seat, Escofet, Jané, Amat, Carpyen, Grassoler i, com a molt, una dotzena més) no saben què és el disseny, ni els interessa i, de vegades, fins i tot
en fan riota. Ja s'ho trobaran, però a més a més són culpables
de retardar la introducció d'aquesta
disciplina al nostre país. Per no parlar del fet
de possibles contribucions en temes culturals —esponsorització o mecenatge—,
exposicions, publicacions, etc. A veure si tenim sort quan els fills heretin
les fàbriques... o els néts.
- El debat teòric. «Digui'm?- No
en tenim, de teòrics, ni de pensadors de qualitat, a tot estirar uns quants
divulgadors i pedagogs. I si a algú li passa pel cap de criticar alguna cosa,
en fan tiretes. No hi ha plataformes de debat, ni centres d'investigació, ni
suport a la reflexió. No hem generat des del nostre país cap debat, cap tesi
d'àmbit internacional.
Ningú no dóna un ral perquè algú faci servir les neurones. Es pensen que
això és de franc.
-
Les publicacions. Les revistes no creen tendències ni generen futur, com a màxim divulguen.
Ja fa anys que difonen les realitzacions més o menys afortunades d'uns i
d'altres. Però sense anàlisi ni seny. Les editores de llibres estan
paralitzades davant del desastre de títols recents sobre dissenyadors
espanyols. Els catàlegs són cars i no tenen bona distribució. S'ha publicat
molt i en molts mitjans, això és cert, però ara convindria apujar el llistó i
posar èmfasi en la qualitat.
- Els professionals. Es ben
cert que n'hi ha pocs de moment, però bastant bons. Són un grapat de gent
capacitada i imaginativa; amb les seves idees poden generar molta riquesa. Els
més espavilats ja treballen a fora. Alguns van desbarrar una mica i s'ho van
creure un xic massa. Però ara tot torna a la normalitat. S'han d'acostumar a
fer bé la seva feina i deixar de pensar que són artistes renaixentistes o
estrelles del rock. No són més ni menys que uns professionals de l'ofici de
dissenyar. Que no és poca cosa.
- El públic. És el suposat
receptor i beneficiari de la cultura del disseny que es pretén impulsar. Però
està un xic confós i marejat. Ja no sap si el disseny és una cosa útil o una
bajanada efímera. Si en féssim una enquesta! Però en qualsevol cas, el públic
—com sap prou bé Fernando Amat— no es ruc, com molta gent creu. Se'ls pot
enganyar un cop a tots, o sempre un de sol, però no pas a tots i sempre. Ja
s'han adonat de quins objectes són una merda o una estafa pel seu preu les
seves prestacions. No s'ha de menystenir el públic. Sens dubte, sabrà detectar
els productes bons. El disseny va d’això, oi?
Davant d'aquesta negra perspectiva —exagerada expressament perquè estem millor que mai, però d'alguna cosa ens hem de queixar— cal fer les reflexions de sempre. Incentivar els industrials, no creure'ns-ho gaire, deixar de fer el préssec, aprofundir en les coses, reflexionar i, en definitiva, seguir treballant de valent. Quan Elisava va néixer calia convertir el món, ara el món se'ns emporta vertiginosament amb les seves convulsions i costa de saber on és el nord universal. És, doncs, el moment de no perdre el nord, és a dir, la sinceritat de cadascú, la tasca en consciència, la presa de petites decisions ètiques. Això sembla molt moralista, i certament ho és. Cadascú és responsable de la seva parcel·la d'actuació i de tenir la consciència d'haver-ho fet al millor possible, aquest és el camí. Tot i que, per descomptat, n'hi ha molts d'altres.
|
Sobre l'autor
JULI CAPELLA
Arquitecte, President de Foment de les Arts
Decoratives (FAD), Barcelona. Dissenyador industrial,
crític de disseny, fundador i codirector de les revistes ARDI i De Diseño, coautor del llibre Diseño de los Arquitectos en los 80.
QUIM LARREA
Dissenyador industrial,
crític de disseny, fundador i codirector de les revistes ARDI i De Diseño, coautor del llibre Diseño de los Arquitectos en los 80.
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo JOSEP MARIA MONTANER Fills d'Elisava 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo ENRIC BRICALL Elisava, la continuïtat d'una presència renovada |