LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA,
1996
| articulo
La reflexió dels professorsAquesta preocupació per la pedagogia transcendeix als àmbits professionals, que assumeixen el compromís de transmetre el seu bagatge de
coneixements a les noves generacions de futurs professionals. En aquest sentit,
tenim el diagnòstic i la proposta
pedagògica d'un professional, teòric del disseny, Norberto Chaves, i del
professor Josep M. Martí.
Norberto Chaves
Analista
L'ensenyament de la teoria en les carreres de disseny
Una reclamació insatisfeta
La denúncia de l'escàs desenvolupament teòric i metodològic del disseny constitueix un lloc comú en el discurs entorn d'aquesta disciplina. I des d'unes quantes dècades ençà s'exerceix arreu del món sense que s'hagi observat cap modificació significativa de la situació. Els centres d'ensenyament del disseny
han fet esforços forassenyats per
convèncer els sociòlegs, els semiólegs, els filòsofs, els matemàtics i fins i tot els poetes perquè apliquin els seus coneixements a la comprensió i l'explicació del sentit d'aquesta disciplina amb la finalitat d'integrar-los
com a assignatures en el seu currículum pedagògic. Per la seva banda, els organismes
internacionals del disseny han realitzat veritables «batudes» a escala mundial en cerca d'experts,
especialistes i teòrics capaços d'escriure articles o de fer conferències a fi de nodrir les seves publicacions i
congressos. En tots dos casos, tan sols s'han aconseguit resultats magres.
El material teòric generat tots aquests anys representa més el producte dels interessos i de les
preocupacions personals dels seus autors que no pas un material de consciència inserit en el desenvolupament concret de
la disciplina. I això s'esdevé no tan sols en els discursos de tipus analític, necessàriament exteriors al seu objecte d'anàlisi, sinó també en «metodologies» i «sistemes» que, en la seva àmplia majoria, no passen de simples
especulacions abstractes no aplicades o inaplicables a la pràctica efectiva del disseny.
Amb el temps, la reclamació persistent de l'esmentat enriquiment teòric ha anat prenent el caire d'un simple
desideràtum idealista, voluntarista, privada de
condicions objectives que la facin possible. Sembla, doncs, que ha arribat el
moment de reflexionar sobre això i també el de demanar-se si l'error no es trobaria,
en realitat, en els supòsits que van conduir a
aquella demanda. I l'analisi de les causes que demoren o impedeixen el
desenvolupament d'un discurs teòric en el si
del disseny esdevindria d'aquesta manera una oportunitat pera la reflexió sobre el mateix concepte d'aquesta
disciplina, sobre les seves característiques reals, més enllà dels manifestos i
de les declaracions de principis.
Per a què serveix la teoria?
Abans d'analitzar els orígens del
dèficit teòric del disseny, convé fer una reflexió sobre la utilitat real de la
teoria en aquest terreny. I seria útil de començar tot descartant un primer
contacte amb la teoria que, per inaplicable, ha augmentat el seu propi
desprestigi i ha accentuat la seva distància amb el disseny: l'enfocament
cientifista, que promou el disseny com a disciplina amb unes suposades bases
científiques.
Des de la nostra època, el disseny no
s'inscriu en cap de les possibles manifestacions del científic, ni com a teoria
normativa (metodologies, tecnologies, codis operatius) ni de bon tros com a
teoria explicativa (discurs científic en sentit estricte). Fins i tot en el cas
dels processos de disseny amb un major grau de sistematicitat, aquesta no és
suficient per assignar a aquest tipus de tècnica productiva el caràcter de
disciplina científica; a menys que, per la via inversa, ampliem abusivament el
significat de «ciència» fins a absorbir qualsevol mena d'activitat humana més o
menys normativitzada.
Precisament, és com a producte d'aquest
voluntarisme racionalista que sorgeixen els experiments ultra-racionalitzadors
del procés de disseny: els metodologismes. Es tracta d'aplicacions mecàniques i
simplistes d'esquemes operatius de suposada arrel científica en què predomina
el model sobre el cas, el mètode sobre l'objecte, el discurs sobre la realitat.
Aquesta tendència, que es fa palesa en
molts altres àmbits de la cultura i esdevé particularment virulenta a partir
dels anys seixanta, ha perdut vigència tant pels seus propis fracassos com per
la crisi general de la teoria. I, com a efecte secundari particularment negatiu,
aquesta tendència ha legitimat i augmentat les reserves contra qualsevol mena
de teoria.
Però aquestes modalitats d'aplicació
del discurs teòric a les disciplines projectuals, inconduents en tant que
ingènues, no exhaureixen les possibilitats de relació entre la teoria i el
disseny. Podem, en efecte, trobar zones fèrtils d'intersecció si assignem una
altra visió al teòric. En trobarem, per exemple, si entenem la teoria més com a
conformadora d'una mentalitat, d'un subjecte, que com a instrument tècnic específic;
si veiem el seu major rèdit en el desenvolupament de capacitats internes
obertes, heterogènies i combinades, i no en la constitució d'una tecnologia
tancada, externa, «importable».
Es tractaria d'una formació teòrica
orientada a l'enriquiment dels recursos intel·lectuals, lògics i metodològics
del dissenyador, flexibles i adaptables ad hoc a l'acció pràctica. El
dissenyador actuaria d'aquesta manera en cada cas, tot instrumentalitzant-ho
amb un peculiar i irrepetible mix de recursos analítics i operatius els
quals li oferirien:
- Capacitat diagnòstica i interpretativa del context global (tècnic, econòmic, social i cultural). -
Capacitat d'estructuració de sistemes i processos.
-
Capacitat de resposta cultural adaptada.
Una «teoria» realment útil operaria aleshores més com una «parla» que com una «llengua», més com un esdeveniment que com un sistema. Un diagnòstic
Des del punt de vista d'una estratègia de desenvolupament social i cultural, el disseny ocuparia un lloc clau. I caldria potenciar-li aquesta característica, perquè internalitzi els continguts culturals i les metodologies analítiques opetatives al més alt nivell i poder assumir les responsabilitats que siguin de la seva competència. Però una estratègia així no existeix.
Malgrat el declaracionisme estrategista que darrerament ha envaït el discurs
d'organitzacions de tota mena, vivim en una època d'improvisació crua. Tret
d'excepcions, s'ha identificat «economia» amb «caixa diària» i les
organitzacions que estan en condicions materials i culturals de dur a terme
projectes d'envergadura i a llarg termini, són comptades.
D'una altra banda, el
«curt-terminisme», promotor de l'acció no planificada, genera una mentalitat,
un vertader «subjecte immediatista» incapaç d'imaginar ni tan sols el sentit,
la utilitat o la possibilitat d'una actuació global i de llarga durada; o
sigui, una estratègia. Amb la qual cosa, es tanca el cicle reproductor
d'aquesta tendència.
En el camp del disseny, el predomini
d'una gestió asistemàtica i l'escassedat de programes complexos i d'alta performance
configuren un mercat poc exigent que retarda el desenvolupament dels
serveis de disseny. Només uns quants escollits poden vanagloriar-se de dirigir
projectes la complexitat dels quals exigeixi un increment significatiu de les
capacitats teoricomerodològiques.
Els casos en què la demanda real de serveis de disseny no és prou atesa pels professionals són mínims al costat dels casos en què l'oferta
sobrepassa les necessitats evidents de la clientela. Fins i tot amb la limitada
formació teòrica i cultural de la professió real, aquesta
supera en nivell la demanda real.
Però una demanda empirista i immediatista no solament
impedeix el desenvolupament teòric de la
disciplina, sinó que també selecciona, de fet, els seus recursos humans.
El tipus de demanda opera no solament com a configurador del perfil dels
serveis, sinó, més profundament encara, com a configurador del
perfil psicotècnic i cultural dels
aspirants a professionals.
D'aquí que, un cop estructurat el model cultural i operatiu de
la professió i autoseleccionats
els membres del respectiu col·lectiu
professional, resulta ja impossible (i dubtosament necessari) de tòrcer el seu sistema de preferències, inclinacions i habilitats. La teoria
seguirà sent rebutjada com si fos un cos estrany
dins la pràctica del disseny; atès que aquesta mateixa pràctica ja està marcada per
l’insight, la imaginació, l'enginy, i no pas
per la manipulació conscient i
planificada de processos que orientin i donin curs a la intuïció i la
creativitat.
Per efecte del que acabem d'esmentar,
la cultura del disseny queda marcada per una forta tendència fetitxista: el producte centra tota l'atenció dels membres d'aquesta cultura. I aquesta
fixació és, fins i tot,
més observable en els mateixos productors que
en els consumidors. El delit pels mateixos productes sembla ser un atribut
inalienable de la cultura del disseny. Rere les pampallugues encegadores de
l'objecte queden tàcits, no analitzats,
ni tan sols verbalitzats, els processos i les condicions de la producció. Les variables tècniques, semiòtiques, psicològiques, culturals, etc, operen de manera
inconscient en la ment del dissenyador. El producte «ho diu tot»; és a dir, ho encobreix tot.
En aquest marc referèncial, la pedagogia del disseny queda atrapada
per l'empirisme imposat des de fora. Imposat directament a través dels seus agents, els professionaIs-professors,
i indirectament per la mateixa cultura latent en el tipus de vocacions i
expectatives del mercat pedagògic del
disseny, o sigui, en els mateixos estudiants.
Es tracta de la pedagogia d'una
professió de perfil esquiu, que oscil·la entre les arts aplicades i la cultura
industrial, tot passant per l'estat intermedi d'un cert racionalisme artesanal.
I una tal heterogeneïtat en l'oferta pedagògica i, per tant, professional, ve a lligar
amb una heterogeneïtat anàloga en la demanda. En el fons, el grau
d'ajustament observable en el mercat del disseny és molt superior al que se sol suposar.
Ara bé, tot i l'amplitud de la gamma sociotècnica de la professió, ni la formació teòrica ni la formació cultural en general es presenten com una necessitat
estructural en cap de les modalitats de la seva pràctica. No ha de sorprendre, per tant, que en el currículum pedagògic, les «matèries teòriques» apareguin essencialment
amb el rol de «complement», pàtina o vernís que salva els Plans
d'Estudis de l'acusació de «tecnocràtics»; però no arriben a produir veritables processos de formació.
Si el disseny s'escampa per tot el món com a tècnica inscrita en tot procés productiu i, tot i això, el currículum pedagògic i la bibliografia segueixen estant
mancats d'un suport teòric sòlid, només hi ha una explicació: no els cal. És a dir: a
aquesta societat no li cal una formació superior dels professionals del disseny.
Conclusions
Malgrat la seva duresa, el diagnòstic proposat no ens ha de conduir a conclusions pessimistes entorn de la possibilitat d'incloure alguna forma de teoria en la formació dels professionals del disseny. Contràriament, ens ha de fer replantejar la necessitat i el tipus de discurs pertinent i digerible. En principi, sembla evident que les
teories «dures» o bàsiques (economia, psicologia, semiologia,
lingüística, teoria de la comunicació, etc.) són les primeres que cal posar en qüestió. L'alt nivell
d'abstracció d'aquest tipus de
discursos fa que siguin rebutjades a causa del fet que són viscudes com a «postergació de l’acte de disseny» i pel desinterès objectiu a assumir-les com a mitjà d'enriquiment intel·lectual i cultural, fita generalment absent o molt secundària en aquesta mena de perfil professional.
La formació teòrica «dura» apareix com a instrument més pedagògic que professional. La seva utilitat sembla
més aplicable a aquells que vocacionalment
s'inclinen cap a formes de metallenguatge: crítica o ensenyament del disseny. No cal dir que les
teories bàsiques aporten l'eficàcia persuasiva del discurs i una part del desenvolupament
de la capacitat analítica i expositiva del
docent o del crític (la seva «claredat d'idees»). Per tant, aquestes
disciplines tan sols haurien d'estar-hi presents com a opcions personals no
obligatòries i/o dissoltes en la seva forma aplicada
en matèries operatives (disseny, programació, diagnòstic...).
Podrem trobar, en canvi, una
permeabilitat i una utilitat pràctica més grans en els discurs teòrics «tous», més descriptius que analítics,
orientats cap a la transferència
d'informació i la sensibilització cultural. Predomina aquí l'acostament als llenguatges, als estils de vida, a les
tendències i als hàbits de consum, a les formes i als mitjans de comunicació, etc. Es tracta de continguts teòrics en acció, orientats simultàniament a la comprensió i a la
sensibilitat, i molt propers a l'entorn d'interès directe del dissenyador.
Aquesta formació cultural té una doble
missió: d'una banda, equipar el futur dissenyador
amb els recursos específics per incorporar un
valor afegit als seus productes; i de l'altra, neutralitzar el fort procés deculturitzador fet efectiu per
l'ensenyament formal i per aquell ensenyament informal, més eficaç encara,
representat pel mitjà i pel model de
quotidianitat predominant.
En síntesi, tot fa suposar que els programadors pedagògics de les carreres de disseny haurien
d'anar orientant la seva tasca en l'àrea teòrica cap al desenvolupament de programes
concebuts ad hoc per a dissenyadors, una mena de bateria de «teories específiques». El futur
immediat del desenvolupament teòric del
disseny sembla estar més lligat a aquesta
mena de discurs que al de les ciències en
sentit estricte.
I fins i tot així, ens podem preguntar: qui es farà càrrec de la producció de les esmentades «teories específiques»? Els mateixos membres de la cultura del disseny? Intel·lectuals externs seduïts per la disciplina de la moda?
Josep M. Martí Professor Ensenyar el disseny: especialitats i especialistes Fa 35 anys, l'escola Elisava començava la seva història particular, i d'aquests anys, vint-i-vuit els he viscut de prop, primer com a alumne i després com a professor i col·laborador. De fet, la meva activitat discent, professional i docent s'ha desenvolupat en contacte permanent amb l'Escola, tret d'uns sis o set anys anteriors en què, ja coneixedor del món del disseny a Catalunya, encara no sabia si aquest era el camí professional que escolliria. Aquells anys, els seixanta, van ser els del sorgiment d'un nou professional que de mica en mica es va anar afirmant, recollint algunes tradicions anteriors, i, en un difícil i desigual procés integrador, va ser el model que per a molts de nosaltres féu possible la decisió d'iniciar-nos en una professió que no gaire gent era capaç de definir o de descriure. Tots els que hem viscut aquells anys podem explicar les moltes dificultats de la tasca en un context polític, acadèmic i fins i tot industrial hostil; però no vull escriure una aportació històrica ni tampoc un panegíric nostàlgic per retre homenatge a una institució amb motiu d'un aniversari. Al cap i a la fi, tots els aniversaris són bons per als homenatges, i la nostàlgia, tot i respectant-la, no és un sentiment que em preocupi gaire. Tenim una certa tendència a personalitzar les institucions com si
tinguessin vida pròpia, al marge de Ies
persones que les constitueixen. Les institucions són les persones
que les formen i evolucionen d'acord amb el seu canvi, si bé també és cert que una institució tenyeix d'una determinada manera els seus
membres; però la substitució de les persones, el canvi generacional i el
canvi d'actituds o de punts de vista dels membres en són l'autèntic motor. No
ens deixem enganyar per l'emmirallament d'unes institucions amb vida pròpia. Dic això perquè l'homenatge en aquest aniversari ha d'estar
destinat a totes les persones —i a tots els
nivells de feina— que al llarg
d'aquests anys han fet possible primer l'existència i després la continuïtat dia rere dia d'una experiència docent en una disciplina que, cal
dir-ho, no ha tingut fins ara gaire fortuna acadèmica. Molts de nosaltres sabem les dificultats, les hores
perdudes, moltes vegades el descoratjament que comporten les tasques d'afirmació i organització disciplinària, i més encara quan es veu la normalitat d'altres
disciplines plenament reconegudes.
En el nostre país un vici per desgracia bastant estès consisteix a dur a terme la feina mirant a la vegada de
cua d'ull el que fa el veí i, sovint, no
resistim la temptació de posar pals a les
rodes de la feina d'altri i, en conseqüència, descuidar la nostra; això sempre ens ha
creat dificultats afegides en la necessària normalització disciplinària. Ara coexisteixen un conjunt
d'institucions acadèmiques que sembla que,
per primera vegada en molts anys, comencen a consolidar-se; això em fa creure que potser seria el moment,
dins de la sana competència d'idees i
organitzacions, de construir entre tots el present i el futur de l'ensenyament
del disseny, col·laborant en una definitiva consolidació de les seves
disciplines i subdisciplines al nostre país.
Però consolidació no vol dir congelació. El fet que el disseny sigui
acceptat, el fet que ara ja molta gent profana en la matèria sap el que això
vol dir, fins i tot el fet que el disseny de vegades es posi de moda (cosa al
meu entendre bastant nefasta; sempre que passa, prego que passi de pressa), no
ens ha de fer oblidar la necessitat de mantenir els ulls ben oberts, la
pràctica i la teoria ben afinades i una actitud crítica ben desperta per evitar
caure en conformismes afalagadors però estèrils.
No és, potser, aquest el lloc més
adequat per fer reflexions al voltant del disseny, però aprofitaré per filar-ne
un parell que fa un temps que em volten pel cap, per si de cas algú s'apunta a
la polèmica. Aprofitaré amb oportunisme l'ocasió que se'm presenta.
Al marge de les nostres preocupacions gremialistes
veiem darrerament com determinats canvis tecnològics i socials incideixen
en totes les disciplines. La informàtica i les comunicacions, per exemple, distorsionen
molt seriosament les maneres de fer de moltes: acceleren els seus ritmes,
hi fan augmentar geomètricamenr la informació i el temps d'accés, dilueixen les
fronteres interdisciplinàries, en canvien els contextos d'aplicació, etc. Això
en fa més complicat el seguiment i ja comença a ser molt difícil, per no dir
impossible, abastar tota una disciplina, i fins i tot una subdisciplina, al
llarg de l'activitat professional d'una persona. Si traslladem aquest fenomen
al món de l'ensenyatnent la cosa es complica. A la vella polèmica entre els
defensors d'una formació generalista i els qui defensen una formació
especialitzada, s'hi afegeix ara el nou problema generat pel fet que ni tan
sols és possible un ensenyament especialitzat en constant actualització, atesos
els ritmes accelerats de canvi actuals. Al meu entendre, aquesta vella
polèmica és, ho ha estat sempre, una falsa polèmica; el problema és d'ordre
i es podria resumir en la pregunta «Què cal ensenyar primer?» Sense oblidar
l'altra vella qüestió de la dicotomia entre el que es pot i no es pot
ensenyar...
D'altra banda, i com a segona qüestió
apuntada, sembla que la independència de les institucions acadèmiques, la seva
autonomia respecte a les activitats productives, es posa cada dia més en dubte.
Moltes veus afirmen la seva dependència respecte al món econòmic o productiu. És
ben curiós el cas del nostre país, on s'imposa l'autonomia universitària
respecte a l'Administració, per tot seguit caure sota l'òrbita d'influència del
món de la producció. Conquerim l'autonomia planificadora (almenys en part) i a
la vegada renunciem a la planificació docent independentment i al marge dels
interessos immediats de la indústria. No es tracta d'adoptar un rebuig radical
respecte a la sana influència, ja que aquesta és innegable si és mútua, però
cal reconèixer que influència no significa supeditació acrílica d'interessos.
Si almenys aquesta supeditació signifiqués feina per a tothom, potser ho podria
entendre; però em temo molt que aquest no és el cas...
Els dos problemes apuntats són al
centre del discurs docent actual i crec que hi seran molt més en el futur. Són
dos qüestions que gairebé podeu justificar l'existència o inexistència d'un
ensenyament reglat del disseny i, per tant, la seva resposta no és trivial.
¿És possible una resposta a la vegada integradora i
superadora que vagi més enllà dels interessos a curt termini del món de la
producció actual? ¿És possible una formació crítica i culta del dissenyador que
sigui capaç, d'integrar els aspectes formatius necessàriament especialitzats i
salvar alhora la formació generalista en un context de transformació tècnica
accelerada? Tinc la convicció que les respostes a aquestes preguntes són
afirmatives.
La meva premissa essencial és que cal
formar professionals crítics i cultes, és a dir, que al marge de la necessària
eficàcia en les seves tasques professionals tout court siguin capaços
d'enfrontar-se amb metareflexions que vagin aportant al gremi aquella
dimensió humanística sense la qual una professió superior es queda en
mera intenció sense arribar mai a terme. I això cal fer-ho si cal fins i tot en
contra de l'opinió tant dels clients actuals de les institucions docents,
els alumnes, com dels seus clients potencials futurs, la indústria i els serveis.
És a dir, no hem de renunciar a les nostres tradicions docents i a la vegada
hem d'incorporar totes aquelles innovacions que siguin possibles.
La solució a aquests problemes passa
per assumir els dilemes en què els professionals actuals i també els docents
ens trobem: se'ns exigeix formar especialistes en unes disciplines cada dia més
canviants, amb incorporacions tècniques que Ies transformen profundament, i al
mateix temps, això s'ha de fer en detriment de la formació generalista, perquè
tot no pot ser, ens diuen...; tot això genera un conformisme fatalista bastant
decebedor; almenys en alguns de nosaltres.
Realment hem de creure que no hi ha
sortida? No és fàcil en poques línies argumentar les possibles sortides a
aquest dilema, però intentaré apuntar-ne almenys una: ja he dit que els
ritmes d'innovació tecnològica dilueixen els límits entre especialitats i compliquen el panorama de la
seva transmissió. Podríem dir, amb evident exageració, que ja no hi ha especialitats però continua havent-hi
especialistes; és a dir, les especialitats són molt fluides, almenys en aquests temps que ens ha tocat
viure, però la formació especialitzada és un fer en els professionals i els docents actuals. Tots
nosaltres tenim el bagatge cultural i tècnic que tenim. Hem de conèixer els seus
límits i cal formar i informar a partir de la
transmissió d'aquest bagatge i, a
la vegada, ser capaços de fomentar en
l'alumne, i no renunciar-hi mai, la seva pròpia autoconstrucció a partir dels seus interessos i d'una
visió lúcida de l'estat
actual i passat de la professió, de tal
manera que sigui ell qui esculli i determini allò que vol ser. El paper del docent, en aquest sentit,
esdevindria més passiu, però alhora molt més lúcid en la
reflexió i la transmissió d'allò que considera
indefugible. Ja no es tractaria de formar especialistes mimètics de les especialitats existents, sinó de futurs especialistes autodeterminats capaços de superar i al mateix temps integrar les
velles especialitats de partida. El paper de l'alumne esdevindria actiu, ja que
seria capaç d'autoconfigurar la seva pròpia formació amb un
coneixement molt més aprofundit i
realista dels problemes disciplinaris i de la cultura generalista contextual.
Un professional, així, es trobaria més preparat per a una resposta crítica i per col·laborar en la
millor transformació d'una demanda de
professionals, ara congelada en unes condicions marcades pels interessos a curt
termini de l'economia productiva. Aquesta és l'altra qüestió plantejada: ¿cal que tot estigui en funció de la demanda industrial i de l'economia realment
existent? La meva resposta la donaré —i tornem a l'inici d'aquest article— formulant una pregunta: ¿parlaríem de disseny —escriuria ara aquest article, per exemple-— si als pioners del disseny a Catalunya
només els haguessin mogut els interessos reals
de la indústria realment existent
els anys cinquanta i seixanta?
|
Sobre l'autor
NORBERTO CHAVES
Analista i Professor de Teoria de Disseny, Semiologia i Teoria de la Comunicació (Unió de BsAs. Escola Eina, Escola Elisava i Escola Massana). Autor de la imagen corporativa, Gustavo Gili. Coautor amb Oriol Pibernat de La gestión del diseño (IMPI). Conferencista i
articulista.
[...]
JOSEP M. MARTÍ I FONT
Dissenyador Industrial, Llicen ciat amb Grau en
Filosofia. Professor de l'especialitat de Disseny a la Facultat de Belles Arts de la
Universitat de Barcelona.
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo JOSEP MARIA MONTANER Fills d'Elisava 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo ENRIC BRICALL Elisava, la continuïtat d'una presència renovada |