LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA,
1996
| articulo
La reflexió dels professorsL'escola Elisava sempre s'ha distingit
pel seu afany de recerca pedagògica. Maria
Rosa Farré Escofet, directora de la Institució Cultural del
CIC, ens dóna un testimoni
directe de la voluntat que ja hi havia en el si de l'equip fundacional l'any
1960.
També tenim les vivències directes de professors que han viscut els primers anys de I'Escola: Iago Pericot, Ramon Puiggené i Lluís Trepat.  Maria Rosa Farré Fundadora del CICF i de la Institució Cultural del CIC. Actual presidenta del Patronat de la Fundació Institució Cultural del CIC.  Elisava Bola cla 1, dissenyada i construïda per exalumnes d'Elisava, ampliant el
disseny que ells mateixos havien realitzat I'any 1970, en el muntatge de I'espectacle Sinfonic King Crimson del Teatre Metropoliti de Barcelona, l'any 1981. Maria Rosa Farré Pedagoga Es prepara el bressol d'una nova escola del CIC Un dimecres del mes de febrer de l'any
1960 a les deu del vespre ens reunim Alexandre Cirici i Pellicer, Josep M.
Subirachs, Albert Ràfols Casamada,
Frederic Pau Verrié, Maria Girona, i
potser algú més, i naturalment jo mateixa, per parlar de la
creació d'una escola de disseny en el CIC. Disseny,
paraula acabada d'estrenar que amaga tota una idea nova que inclou
els mots art, bellesa, utilitat, necessitat...
Tots els que hi érem reunits teníem la paraula: matèries per ensenyar? Com
cal ensenyar-les? Qui les ha d'ensenyar? Les idees surten com cascades, ja prevèiem l'Escola en marxa...
Quin nom li posarem?
Idea lluminosa que encara és hora que s'esbrini qui la va dir primer: Alexandre?
Frederic Pau?...
La idea és perfecta: «Elisava me
fecit», firma de l'anomenat Estendard de Sant Ot,
del segle XII, firma d'una dona! La primera obra d'art firmada per una dona! Elisava,
nom perfecte de so, perfecte d'idea!
Són les tres de la matinada, ja hem aprofitat bona part de la nit.
Marxem cadascun a casa seva contents
d'haver posat gairebé la primera pedra per
a l'escola Elisava.
També tenim les vivències directes
de professors que han viscut els primers anys de l'Escola: lago Pericot, Ramon
Puiggené i Lluís Trepat.
lago Pericot Escenògraf
Una escola i una reflexió
El meu record de l'escola Elisava és la imatge d'una escola pionera del disseny,
la primera escola de Catalunya i segurament també d'Espanya en aquesta especialitat. El meu record
immediat és el plaer de l'ensenyament especialitzat, on
jo era el responsable d'una nova matèria anomenada
Color. Acabava la carrera de Psicologia a la Universitat de Barcelona, amb
l'especialitat de Psicologia del Color; per tant em sentia de cop i volta amb
la possibilitat de poder compartir els meus coneixements amb un equip de
professors i alumnes a qui interessava aquesta matèria. Aquest es el primer aspecte que considero important
d'Elisava: aquesta especialització.
Tot era tenyit dels colors reals dels
objectes, però també podia canviar aquests colors pintant-los de
nou mitjançant la imaginació i la recerca amb una tecnologia, aleshores
escassa, però suficient per poder
fer les meves investigacions. Aquest seria el segon aspecte remarcable
d'Elisava: aquesta llibertat per poder explicar el meu color, és a dir, per poder experimentar.
L'escola Elisava va donar suport a les
meves petites experimentacions, de manera que el meu espai, propi de
l'ensenyament, no es va reduir a la classe sinó que va sortir del mateix edifici fins al carrer, a la
Via Augusta, a la façana de l'edifici, a
l'interior dels ascensors, a les escales, al teatre, etc.
Elisava deixava que la meva imaginació i la dels estudiants s'estenguessin per
espais no convencionals. Elisava va saber potenciar aquesta il·lusió, aquesta alegria pedagògica pel gust
del disseny: aquest seria el tercer aspecte remarcable.
De tots els dissenys fets a l'Escola,
n'hi ha un que recordo amb una especial satisfacció: Elisava Bola
c/a 1, el qual no tan sols aportava la tonalització matemàtica dels
colors i la seva fusió per addició, sinó el que era més important per a mi,
que era aprendre a veure els colors i el seu llenguatge i potenciar la
sensibilització cromàtica. El llenguatge potent que tenen els
colors, un cop ordenats sota un disseny i per un equip que treballava amb mètode i tecnologia, comunicava un entusiasme i
una col·laboració al marge de les normes acadèmiques, però sempre sota
l'ombra de l'Escola.
M'adono que en escriure aquestes paraules
des del record, poden ser interpretades com una pedagogia desordenada, amb
espais diversos i horaris extraescolars. Això és cert, però en cap cas volia
dir que fossin classes sense mètode, sinó ben al contrari: eren imaginatives,
dissenyades amb hipòtesis de treball, amb desenvolupament, comparació, crítica
i, finalment, comprovació de totes les possibilitats que es desprenien de la
seva proposta-hipòtesi. L’Elisava Bola c/a 1 va ser molt important per a
mi, ja que va ser realitzada amb producció de l'Escola i presentada en públic a
l'espai escènic de la mateixa sala d'actes d'Elisava. Aquest espectacle devia
tenir lloc l'any 1970; onze anys més tard, aquest disseny va ser ampliat a una
mida molt més gran (pels mateixos exalumnes que el dissenyaren a l'Escola) i l’Elisava
Bola c/a 1, com un gran personatge teatral, va pujar de nou a l'escenari
públic del Teatre de la Caritat (1981) amb tota la seva força expressiva, com
l'esfera perfecta i inaccessible de l'espectacle Simfònic King Crimson. Personatge
provocatiu i pervers, dramatitzat dins un muntatge ple d'imatges suggerents i
que generava una gran teatralitat, capaç d'engolir cinc actors que desapareixen
dins seu a la vista del públic creant un espai dramàtic ple de misteri.
L'escola Elisava m'evoca un record
d'obertura, serietat, especialització, alegria i seguretat (he de recordar que
totes aquestes experiències passaven sota la Dictadura), i també de tracte
respectuós i simpàtic, encara que algunes vegades em molestava sentir una
petita flaire de rialla estudiada que em recordava els passadissos nets d'un
convent, que si bé en aquells moments no era el meu perfum preferit, ara la
recordo i l'entenc com a estratègia política i catalanitat amb simpatia.
Dins la meva evolució professional mai
podré oblidar els meus primers passos en la llibertat imaginativa, que van ser
acceptats i defensats sense cap esforç, sota la direcció de Ràfols Casamada i
després de Jordi Pericot, i que més tard van continuar al món del teatre.
Ramon Puiggené Fotògraf
Sicut lilium inter spinas («Aixi com el
lliri entre les espines...»)
Recordant el mestre Jeroen van Aeken, més conegut per Hieronymus Bosch (1450?-1516) L'amic Hieronymus tenia un cap creatiu
i esvalotat com pocs, amb una visió pictòrica fora de lloc i totalment avançada
dins l'època que li va tocar viure; això ha provocat tota mena d'inquietuds,
conjectures i suposicions del tipus de vida que va tenir l'anomenat Jeroen van
Aeken a la vila holandesa d'Hertogenbosch.
Com a bon mite o persona mítica se li
atribueixen diferents vides. Potser la més màgica i interessant és la que
apareix en la teoria proposada per Wilhem Fraenger. S'hi parla d'un Hieronymus
membre d'una secta-grup herètica anomenada «de l'Esperit Lliure» (grup de moda
a Europa des del segle XII fins al XVII); també se'ls coneixia com adamites.
Amb aquests precedents, si l'enxampava la Santa Inquisició el ficava de cap a
la foguera.
Aquesta proposta sobre la vida que feia
el Bosch es desenvolupa i amplia de manera formidable, entranyable, culta i
divertida dins la novel·la Els dimonis
familiars de Xavier Roca-Ferrer: en un dels passatges més potents de la
narració, després d'una reunió secreta amb el seu secret grup d'adamites, que
té brodat en el seu estendard el lema «Sicut lilium inter spinas», l'amic Jeroen,
tot veient-lo, tradueix: «A uns els toquen els lliris i a d'altres, les
espines...»
Vint-i-dos anys com a professor
d'Elisava (dos anys a Richter-Elisava, una aventura exclusivament fotogràfica
que es va organitzar dins l'Escola i que va durar un quinquenni) i vint anys
més dins la branca del disseny gràfic fent fotografia, manipulació fotogràfica,
imatge, comunicació, target, projectes especials reals i també
estrafolaris, així com col·laborant en un parell de màsters.
Sempre, veritablement sempre, en
començar el curs penso que tinc trenta caps (un per cada alumne), caps creatius
tipus Hieronymus Bosch, i treballo sempre donant un especialíssim culte a la
creativitat, a potenciar una llibertat creativa.
Aquesta (la creativitat) és la majoria
de vegades al bell mig del cervell (de l'alumne), ensopida, mandrosa, poc
provocada, sense cap input que la faci bategar.
Llavors intento arribar-hi, aconseguir
unes situacions que, ajustant-se al meu programa, revolucionin i facin esclatar
de manera verge i volcànica aquesta creativitat, posant-la al servei de la
particular tasca que es pretén arribar a fer.
Els primers exercicis només els
aconsegueixen uns quants (així com el lliri entre les espines...). Després, la
majoria d'alumnes es desperta, s'hi acosta i van augmentant els bons treballs.
El mètode, aquesta manera de dur a
terme uns determinats tipus de tècniques, moltes vegades es fa difícil i poc
entenedora per a qui no hi està abocat
plenament. Es juga, gairebé sempre, entre
la llum i la foscor; es va fins a la frontera del vertigen i de la fulla
d'afaitar tallant-se dins la màgia explosiva
d'unes idees que després configuraran un
producte determinat, que..., gairebé sempre,
funciona. Es genera un bon feed-back entre la diversitat de treballs
fets pels diferents alumnes. L'intercanvi és bo per a tots (també per al professor) i penso que a la fi... hi ha més lliris que espines.
La dècada dels setanta i el principi dels vuitanta varen ser
temps especialment durs per a aquest tipus de tècniques, ja que alguns pares i altres instàncies del CIC recelaven dels mètodes aplicats i cridaven a consulta en Jordi
Pericot, llavors director de l'Escola.
Milions d'agraïments per a en Jordi, que sempre va fer una defensa
aferrissada dels nous mètodes i em va donar la
seva plena confiança... Els meus
anomenats «psicodrames fotogràfics» es van continuar realirzant dins dels diferents «platós» que vàrem recórrer per l'edifici de
Via Augusta 205 (un d'ells fins i tot a l'antiga capella convertida després en estudi fotogràfic).
L'explosió, expansió i
diversificació del consum en els
darrers deu anys ha omplert el mercat de milions de productes. Ara més que mai la comunicació bona, correcta i concreta té una importància vital per
a la configuració externa de qualsevol
producte (tots necessiten un disseny adient, cap se n'escapa). La bogeria
irrefrenable que ens aboca cap al 2000 fa que la gràfica, el color, la forma del pack, l'estètica de l'opuscle, estiguin totalment
indicats i determinats pel gust i la preferència del públic objectiu
(consumidor) a què va dirigit. Es pensa,
es projecta i es dissenya amb una tona de condicionants, que fan de la
creativitat (aplicadíssima als objectius
del producte) l'arma per diferenciar, en un hipotètic però real
mostrador lineal d'un hipermercat, un producte de l'altre... Això em fa veure encara més els meus trenta alumnes com a petits Hieronymus Bosch
llançant la seva creativitat pels aires durant mig
curs i recollint-la com a producte aplicat l’altra meitat de curs.
«Sicut lilium inter spinas» («A uns els toquen els lliris i a d'altres, les
espines...»). Penso que aquests
anys passats a l'escola Elisava m'han donat més alegries que disgustos... M'han tocat els lliris!!!
Lluís Trepat Professor Crec que devia ser pels voltants de l'any 1967, quan em trobava amb poques possibilitats de guanyar-me la vida venent els meus quadres. Vaig intentar connectar amb algunes escoles, per donar-hi classes de dibuix. Vaig exercir en algunes amb uns resultats poc satisfactoris. Al batxillerat l'assignatura de dibuix es feia en el primer i segon curs; això volia dir que els alumnes tenien entre onze i tretze anys d'edat i em va semblar que els directors d'aquestes escoles volien més una persona que entretingués la quitxalla que no pas un professor que ensenyés a dibuixar. Com que no tenia gaire feina, a les
tardes em dedicava a visitar sales d'exposicions. En una d'aquestes visites
vaig coincidir amb la coneguda pintora Claude Collet. Tot parlant de diferents
coses, vàrem parlar de l'ensenyament i jo li vaig
manifestar que havia exercit de professor a Lleida i les meves ensopegades amb
les escoles d'ensenyament secundari. Ella em comentà que precisament buscava un professor per ajudar-la en
les classes de dibuix que havia començat a fer a Elisava, ja que la seva condició de dona casada no li permetia cobrir-les totes.
Naturalment, jo em vaig oferir; potser
podria treure-la d'aquest compromís. I em va dir
que esperava allà mateix en Jordi Roura,
que era el cap d'estudis de l'Escola i que me'l presentaria. En Jordi hi va estar
d'acord i vàrem convenir que jo
faria les classes que la Claude no pogués fer.
Vaig presentar-me a Via Augusta 205 el
dia convingut, vaig demanar per l'escola Elisava i m'encaminaren al cinquè pis. Allí la senyoreta Mercè Colomer; que amb en Jordi Roura era un dels dos puntals de l'Escola en
aquells moments, em va rebre cordialment i em féu de cicerone per les diverses aules. Vaig quedar
gratament sorprès: aquell cinquè pis era un formiguer de noies de totes les
mides, que s'empaitaven pels passadissos, que pujaven i baixaven del bar amb un
efecte de moviment continu, i amb un ambient simpàtic i distès.
Vàrem quedar amb la Claude i en Jordi que jo faria l'assignatura de Dibuix de
Representació bàsica i la Claude, la part més fantasiosa i imaginativa.
De seguida em vaig sentir integrat. Les
classes de primer curs, que eren comunes, eren nombroses; les de segon, quan ja
s'havia triat l'especialitat, eren molt més distretes i descansades.
Crec que, d'entrada, els alumnes em
varen trobar una mica sec en el tracte i en el parlar (perquè sóc de terres de
ponent), però al cap d'uns dies la
cosa rutllava.
Fins llavors l'Escola era exclusivament
femenina, però aviat es va assajar
un curs de tarda mixt: era una espècie de curs
nocturn d'institut.
En aquest curs el dibuix el feia jo
sol, ja que a la Claude no li anava bé venir a la tarda.
Els anys van anar passant i l'Escola es
va anar consolidant.
Recordo amb especial simpatia les
reunions de claustre, presidides per la inefable directora, la Sra. Maria Rosa
Farré.
En aquestes reunions, que es feien a la
nit en un bar, jo em trobava una mica com l'aneguet lleig. Tothom era gent
important; arquitectes, canonges, advocats, dissenyadors consagrats...
Naturalment en aquest ambient jo no
badava boca si no se'm preguntava res. Entre totes les coses que allí vaig entendre, la més repetitiva i insistent referent al meu treball era que
els alumnes ratllessin força, com més millor, i sense parar.
Francament, crec que he procurat
complir la petició de la Direcció respecte a la meva feina. He fet treballar
els alumnes durant l'hora i mitja que duren les classes, i he aconseguit que
aprofitessin el temps. No sóc jo qui hagi
de jutjar-ne el resultat, són els mateixos
alumnes, els meus jutges.
Amb aquests vint-i-sis anys de docència en aquesta casa hi ha hagut anècdotes de tots colors; algunes d'aquestes anècdotes em concerneixen directament, però aquest no és el lloc per explicarles.
Actualment sóc un professor en la reserva, ja que he arribat a l'edat
de la jubilació. Però estic content, perquè l'Escola va endavant i cada dia hi ha més alumnes.
Anys enrere, quan l'Escola era al cinquè pis de l'edifici principal, tots els «elisaves» sabien qui era el Sr. Trepat. Actualment quasi no em
coneix ningú. L'Escola s'ha fet
gran i important i gairebé som uns
professors anònims que fem la nostra
feina i ja està.
Però quan arribo a secretaria i veig la Mercè i en Jordi, sé que d'aquells d'abans, dels d'aquells temps, alguns
encara —no sé si per tradició o per vici— continuen treballant per una escola i per
una tradició de continuïtat.
|
Sobre l'autor
MARIA ROSA FARRÉ
Pedagoga
L'escola Elisava sempre s'ha distingit
pel seu afany de recerca pedag ò gica. Maria
Rosa Farr é Esco f et, directora de la Instituci ó Cultural del
CIC, ens d ó na un testimoni
directe de la voluntat que ja hi havia en el si de l'equip fundacional l'any
1960.
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo JOSEP MARIA MONTANER Fills d'Elisava 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo ENRIC BRICALL Elisava, la continuïtat d'una presència renovada |