LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA,
1996
| articulo
IntroduccióDes dels seus inicis, l'escola Elisava
s'ha imposat com a tasca complementària a la docència el desenvolupament de la
recerca en el camp del disseny. Si bé l'objectiu bàsic d'Elisava se centra en
la docència, cal dir que aquesta institució sempre ha estat conscient que
l'ensenyament del disseny no pot limitar-se a la simple descripció i
transmissió dels coneixements que hom té sobre aquesta matèria.
L'exigència de qualitat que des de
sempre s'ha imposat l'escola Elisava comportava la necessitat de complementar
la seva tasca docent amb uns treballs de recerca que ens permetin aconseguir
una explicació científica de la realitat i aportin unes noves formes de sentit
i de coneixement al fenomen del disseny.
En aquest sentit l'escola Elisava ha
anat desenvolupant, paral·lelament a la docència, una important tasca
investigadora en l'àmbit del disseny, tot dedicant-li una substancial part dels
seus recursos humans i materials. Cal dir que les limitacions en què a vegades
s'han hagut de realitzar els treballs de recerca no han impedit l'execució
d'una tasca continuada i atenta als objectius d'experimentació i verificació
metodològica que hom s'havia proposat. D'altra banda, hem de dir que aquesta
iniciativa ha gaudit en tot moment de la participació plena de la comunitat
dissenyística.
Lògicament, els objectius que marca la
investigació científica són cognoscitius abans que pràctics, però això no vol
dir que el coneixement que ens aporta pugui quedar reduït a l'elaboració d'una
teoria contemplativa o dirigida a una especulació formal i estèril. En la
mesura que genera coneixement, la recerca ha de culminar en la formulació d'una
teoria que ens permeti una explicació del comportament dissenyístic i, al
mateix temps, ens garanteixi poder extreure'n conclusions teòriques
representatives del món real.
Des d'aquesta concepció pragmàtica de
la recerca, els coneixements s'han de vincular a l'ús concret que se'n fa, així
com a la seva possible utilitat social. Es a dir, cal orientar l'anàlisi cap a
un disseny significat per l'ús dins el propi context cultural. I en la mesura
que aquest context està permanentment en flux de canvis, controvèrsies i
pressions socials, la recerca està obligada a un qüestionament sistemàtic i
metòdic dels problemes que genera aquesta evolució social, econòmica i
tecnològica.
Dins els interessos de la investigació
també hem de qüestionar-nos molts dels problemes que planteja l'actual
concepció del disseny, excessivament canonitzada per uns models històrics que
prejutgen com a propis uns determinats objectes i marginen la resta pel fet de
no adequar-se als estereotips heretats.
La cultura del disseny ultrapassa els
llindars marcats per unes normes prèviament
establertes. En tant que fenomen cultural, la recerca del disseny no pot quedar
restringida a l'àmbit que li és tradicional, ni tampoc reduir la seva anàlisi als elements que el conformen tot
marginant la resta de pràctiques socials
vinculades, o possiblement vinculades, al disseny.
EI disseny l’entenem com un sistema
cultural obert i, com a tal, pressuposa la presència de molts altres sistemes més o menys implicats en el fenomen dissenyístic. En el seu conjunt, tots aquests
sistemes conformen una estructura complexa i única de relacions, estratègies i pràctiques, que
pel seu caràcter dinamitzador
esdevé objecte imprescindible de la nostra recerca.
D'aquí que cal que situem les estratègies d'investigació dins cl complex teixit d'oposicions i atraccions d'activitats culturals,
moltes d'elles mai associades al fenomen del disseny, però que són el veritable
corpus d'anàlisi de la nostra
recerca.
És evident que aquesta actitud comporta transgredir els llindars d'un
disseny canonitzat i optar per una recerca dirigida a sistemes que sovint no
gaudeixen del qualificatiu «de disseny» o, fins i tot, que s'hi oposin. Però totes aquestes activitats, que agrupem sota el concepte del «paradisseny», són l'objecte
immediat de la nostra investigació amb la
confiança que ens permetran formular un nou diàleg fluid i establir un llenguatge comú entre els diversos agents vinculats als
processos industrials i de la comunicació.
|
Sobre l'autor
JORDI PERICOT
Director de l’escola Elisava des de l’any 1968 fins a l’any 1986. Doctor en Història de l’Art i Llicenciat en Filosofia. Catedràtic de Teoria de la Imatge de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona y catedràtic de
Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra. [...]
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo JORDI PERICOT Una permanent experiència pedagògica 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo JORDI PERICOT Introducció |