LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA,
1996
| articulo
Fills d'ElisavaEls qui per edat no vàrem ser
«destacats pioners en la fundació de l'escola de disseny Elisava i en els
inicis de !a moderna cultura del disseny a Catalunya», ens vàrem trobar una
escola Elisava ben consolidada, amb les seves grans qualitats i també petits
defectes. Una escola Elisava que aviat abandonaria les aules de l'edifici
modern del CIC a la Via Augusta, projectat per Pedro López Íñigo, Xavier Subias
i Fages, i Guillem Giráldez i Dàvila el 1961, per passar al manifest
d'interiorisme postmodern projectat per Alfred Arribas al carrer Vallmajor. En
aquestes circumstàncies, un dels fenòmens que es podria considerar més
interessant de tractar sobre l’Elisava ja madura és la seva prolixitat per
crear fills de tota mena, per projectar-se cap al futur.
Em refereixo, en primer lloc, a aquests
Temes de Disseny, revista creada el 1986 en el si del Servei de
Publicacions Elisava. Ja des del principi va desvelar el seu rostre i els seus
objectius, també amb les seves qualitats i defectes. Rigor dels articles, abast
internacional, caràcter pioner pel fet de ser una revista de teoria i crítica
del disseny en un context desèrtic i desculturalitzat, han estat les qualitats
més destacades de Temes de Disseny. També ha destacat per l'excés de
treball de caire metodològic i per l'escassesa d'articles sobre creacions
concretes que entressin en l'anàlisi formal de productes i obres, pels pocs
articles sobre història del disseny industrial i per la manca de revisions
crítiques sobre la condició del disseny contemporani. La major part dels
números han estat d'un gran interès malgrat que la revista tingui aquesta
existència tan lànguida i aquest ritme tan pausat.
Amb Ardi (1987-1994),
malauradament en etapa de silenci, han anat definint els dos extrems més
qualificats de les publicacions sobre disseny a Catalunya: la presentació
visual de tota la riquesa i varietat de l'eclèctic univers internacional del
disseny més avantguardista i experimental, per una banda, i la reflexió teòrica
sobre els problemes metodològics, ideològics, creatius i formals claus del
disseny contemporani, per l'altra.
Un altre fill és el Centre de
Documentació Elisava, lliçó d'eficàcia i modernitat, dirigida des de la seva
creació per Berta Antich. L'escola Elisava, que ha destacat sempre pel seu
rigor en els ensenyaments, no podia seguir desenvolupant-se sense una
biblioteca i un centre de documentació. Si Temes de disseny sobreviu com
a única revista de teoria del disseny en un món on predominen l'oblit, la
mercadotècnia i ei professionalisme més groller, aquest Centre és pioner i
paradigmàtic en un país — Catalunya-— en el qual hi ha menys biblioteques públiques —llibres per habitant— que a la resta de l'Estat espanyol, i, per descomptat,
d'Europa. Aquest Centre de Documentació respon a un esforç similar al
desenvolupat pel Col·legi d'Aparelladors i
Arquitectes Tècnics de Barcelona en
crear el Centre de Documentació Josep Renart,
especialitzat en bibliografia sobre tècniques de la construcció.
El Centre de Documentació Elisava es va obrir al públic a finals de 1989 amb la finalitat de
recollir, ordenar i organitzar tota la diversificada informació lligada al món del disseny. Per sort, aquesta sistematització ja va arrancar a l'era de la informàtica, a partir d'una base de dades dissenyada
especialment per al món del disseny. El
Centre s'ha especialitzat en publicacions periòdiques de disseny: en rep unes 200 de ben diverses.
Aquesta tasca de sistematització ha anar
acompanyada amb la publicació del Butlletí de Sumaris i Noves
Adquisicions, que recull els índexs d'aquestes publicacions periòdiques que es reben al Centre.
L'escola Elisava i el seu Centre de
Documentació són conscients des de fa anys de la manca d'estudis sobre
la història del disseny a Catalunya, des dels seus
inicis al segle XIX fins al període de
postguerra. Malauradament, la situació de poc interès pels treballs
d'investigació ha impedit promoure
un autèntic programa de refonamentació teòrica i històrica que la resta de
països europeus ja ha fet.
Més tard, el 1990, es crearen les Aules de Divulgació, Tècnica i
Recerca, i es començaren a promoure molts
i diversos tipus de màsters i programes de
post-grau, com els que es van inaugurar el 1991-1992, dedicats a Mobiliari Urbà i Mobiliari d'Oficina, i el creat el curs
1992-1993 dedicat a Arquitectuta i Muntatges Efímers.
A l'últim, la nova Escola Superior de Disseny Tèxtil i de la Confecció, promoguda pel Gremi de Fabricants Tèxtils de Sabadell (que a poc a poc ha
integrat els estudis de disseny gràfic i industrial),
es pot considerar, en certs aspectes, filla d'EIisava. Ens ho mostra el
transvasament d'alguns dels directors i professors d'EIisava. El projecte de
pla docent va ser elaborat per Jordi Pericot (exdirector d'EIisava i direcror
de Temes de Disseny) amb la col·laboració de Francesc Xavier
Ruiz Collantes, per encàrrec del Ministeri
d'Indústria.
El primer director de l'Escola de
Sabadell ha estat Joan Niubó, anteriorment
cap d'estudis a Elisava.
La nova Escola de Disseny se situa als
antics docs de la llana, construïts amb pòrtics de formigó armat en una data tan antiga com 1916, segons els plànols de l'arquitecte Lluís Homs i Moncusí, i acuradament reconvertits pels arquitectes Ignasi Veciana i Francesc Guàrdia, l'enginyer Joan Ovejero i l'aparellador
Salvador Arisa. Una visita a aquest edifici permet percebre un ambient similar
al d'EIisava, conciliant la seriositat dels estudis amb l'excitació dels treballs de creació en els tallers. Ben aviat, l'Escola de Sabadell s'ha
independitzat i ha seguit el seu curs totalment autònom.
Fins avui, aquesta projecció d'EIisava cap al futur s'ha concretat en la
seva inclusió en el programa
europeu Erasmus per a estudis de disseny, juntament amb d'altres escoles de
ciutats com Londtes, París o Viena i en la
possibilitat d'obtenir el grau de Bachelor of Arts With Honours in Design per
ta Universitat de Southampton amb la col·laboració de la Winchester
School of Art. Sens dubte, els darrers anys han demostrat la capacitat
d'EIisava per amotllar-se al present i la capacitat per establir lligams, per
crear fills i per projectar-se cap al futur.
|
Sobre l'autor
JOSEP MARIA MONTANER
Doctor arquitecte i cr í tic d'arquitectura i de disseny . Professor titular de Composició de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. És autor nombrosos llibres i publicacions
sobre arquitectura i disseny: L'ofici de l’arquitectura, Universitat Politècnica de Barcelona, 1983: [...]
Relacionat 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo JOSEP MARIA MONTANER El model Barcelona 12 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1995 | articulo JOSEP MARIA MONTANER El racionalisme com a mètode de projectació: progrés i crisi |