LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA,
1996
| articulo
Al cap de 35 anys Joan Triadú
Em demanen un testimoniatge escrit, a partir de la meva experiència personal, sobre els inicis de l'ensenyament del disseny a Catalunya. Crec, justament, que aquests inicis estan relacionats estretament amb la creació, per la Institució Cultural del CIC, que m'honro a dirigir, de l'escola Elisava. Era
l'any 1960, un temps no gens propici a les iniciatives innovadores. Amb una
frase prou coneguda, digna de Chesterton, podríem dir que teníem tota la
llibertat de no poder fer res. Tanmateix, per dessota de la gràfica plana que
donaven oficialment les pulsacions del cor de la ciutat, alguna cosa bellugava.
A l'esmentada institució, creada a partir d'un centre catòlic per Maria Rosa
Farré Escofet i unes quantes amigues, arribaven propostes i hi anaven a parar
iniciatives. Ja funcionava, feia uns quants anys, l'Escola de Secretariat de
Direcció per a noies, i aviat hi va haver els primers cursos graduats de
llengua catalana de la postguerra (a l'empar de la Parròquia). Signes,
símptomes d'una receptivitat propícia a la novetat, molt oberta a la
implantació d'ensenyaments nous i de qualitat.
Quan
va sorgir la idea i darrere seu la proposta o el suggeriment de muntar uns
estudis o una escola de disseny, el primer que vàrem fer va ser reunir-nos. Mai
no hi hagué tantes reunions a Barcelona, fins a la matinada, com en aquella
època en què les reunions estaven prohibides. Crec que, simultàniament, Frederic-Pau
Verrié i Alexandre Cirici Pellicer proposaren el nom d'Elisava, l'únic
punt de coincidència entre tots dos que ens van oferir en aquelles nits
d'interminables deliberacions i fins i tot discussions, acabades en taules, des
de l'amistat. Jo hi vaig aprendre molt sobre temes que no eren del meu ram i,
sobretot, del seu tractament i de la seva nomenclatura. Arquitectes joves, crítics
d'art, artistes plàstics i no sé si cap dissenyador pròpiament dit, deixaren
una escola planejada i a punt de començar, amb la participació i l'acord
nostre, de la gent i dels directius de la casa. Per a l'ensenyament del disseny
s'havia obert una època completament nova a Barcelona i a Catalunya.
De
moment, tot això no es va veure. Calia fer molt camí encara, abans no es
consolidés l'Escola (entre altres coses, amb la coeducació) i la societat
emprengués el llarg camí del reconeixement del disseny. El diccionari Fabra,
preparat fa més o menys setanta anys, a l'entrada disseny deia: «Dibuix
en què s'assenyalen tan sols les línies principals, els contorns d'un objecte.»
Però el diccionari d'Enciclopèdia Catalana, adoptant les definicions de
l'article disseny de la primera edició de la Gran Enciclopèdia
Catalana, diu: «Representació gràfica i càlcul de Ies dimensions d'un objecte
a fi de definir-lo unívocament i fer-ne possible la construcció.» I com a
segona accepció: «Activitat encaminada a la producció en sèrie d'objectes útils
i bells.» L'esment de la bellesa, en aquest punt, fa venir esgarrifances. Ben
segur que un dels més il·lustres avançats autòctons a comentar temes
relacionats amb el disseny (malgrat que no l'esmenta expressament), J. V. Foix, hi hauria dit la seva. Ja ho va fer i molt, entre
1929 i 1936, l'edat d'or del «predisseny», però sempre sobre arquitectura i
urbanisme:
Que
us guiï el seny, la raó i la divina geometria, oh arquitectes i urbanistes! Un
cop enllestits, el misteri i el fantàstic ja li posaran els poetes,
escriu i diu a Sarrià, pel maig de 1933. Més a prop del disseny, encara, el 1 935 afirmava: Doneu-me només el passaport d'un país i us diré com és. O un bitllet
governatiu o els titulars d'un diari.
I demana l'ajut de les corporacions públiques per als arquitectes «que contribueixen a la dignificació arquitectònica del país», els de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, és clar, que publicaven Arquitectura i Urbanisme, i els del GATCPAC, avui mític, arrasat per la guerra. Gairebé
el mateix que J. V. Foix (però passats deu anys, entre el trasbals
i la persistent foscor) escriví Alexandre Cirici a la revista clandestina Ariel
en reivindicar, per al nostre país, per a
una
gramola, un lavabo, una forquilla, un capell o una ampolla [...] aquella
plenitud universal de la cultura clàssica que han hererat les barques de les
nostres platges i les arades dels nostres camps, obres de l'art tan belles.
Heus ací, doncs, els objectes útils i bells de la definició enciclopèdica del disseny. La paraula no se'm va fer familiar, en el seu sentit genuí i en la seva dimensió social i docent, fins que aparegué al número de gener de 1960 a la revista Serra d'Or. Oriol Bohigas ho anunciava amb aquests mots: Cada
mes vindran a Serra d'Or el disseny, l'arquitectura i l'urbanisme,
concebuts com una cosa unitària, I cada mes sentirem en cada realització, filla
llunyana d'uns poetes o d'uns pintors, fins i tot d'unes pures bases
filosòfiques, la intenció d'arribar, Íntegrament i fecunda, a un públic
majoritari, a unes realitats socials de les quals no ens podem desvincular.
Aquest «manifest», en una publicació en català, l’única de les seves característiques que sortia en aquells anys (llevat les de la resistència política i les de l'exili), emparada pel Monestir de Montserrat —en la qual, per cert, col·laborava J. V, Foix— coincideix amb la creació de l'escola Elisava per una entitat, el CICF, emparada també per l'Església. L'acostament de posicions i la unió d'esforços eren indispensables per a la lenta però incessant represa de les bases i els valors anteriors —al costat de la importantíssima tasca del FAD, amb Antoni de Moragas al davant (després ja ADI/FAD), que llançà el Manifest del 1957 per a l'entrada del disseny al món professional, a l'ensenyament i a la cultura. Alguna
cosa canviava en el procés de comunicació immediata. Tot contribuïa a aixecar
la llosa que ens havia caigut al damunt. L'escola Elisava que la Institució
Cultural del CICF, amb Maria Rosa Farré al davant, obrí amb entusiasme, sota la
direcció d'Albert Ràfols Casamada, arriba al cap de 35 anys de tasca
expansiva i rigorosa al grau d'Escola Universitària, adscrita a la Universitat
Pompeu Fabra, el dissenyador del català modern. Malgrat les vicissituds passades
i les incògnites presents i futures d'aquest fi de segle, el repte de l'Escola
ha estat i és de mantenir-se en l'ardida puresa dels precursors i dels
iniciadors.
|
Sobre l'autor
JOAN TRIADÚ
Pedagog
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo JOSEP MARIA MONTANER Fills d'Elisava 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo ENRIC BRICALL Elisava, la continuïtat d'una presència renovada |