DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1997
| articulo
El disseny de l'espot de propaganda política: convergència d'estratègies comunicativesL'objecte: punt de trobada estratègic
La finalitat bàsica de qualsevol espot propagandístic és persuadir un públic
determinat perquè faci una acció concreta: en aquest cas, donar el seu vot a un partit. Tractem, per tant, d'un objecte,1
l'espot electoral, capaç de persuadir algú, el públic receptor, perquè faci
alguna cosa, votar, canviar d'opinió. Però, com s'aconsegueix persuadir a algú? Quins són els mecanismes que fan
persuasiva una estratègia? En definitiva, què s'ha de tenir en compte per
construir un espot propagandístic persuasiu? En aquest article s'intentarà
donar resposta a aquestes preguntes
fonamentals.
La legislació espanyola, contràriament al que passa en
altres països, limita els espots electorals a uns espais gratuïts a les
televisions públiques. Tots els partits parlamentaris fan ús d'aquests espais i
presenten diversos espots caracteritzats pel seu estil explícitament
propagandístic i amb una finalitat clarament persuasiva. Per tant, aquests
espots esdevenen exemples privilegiats per a l'anàlisi de la persuasió. També cal tenir en
compte que tot i la diferència que trobem en les estratègies dels diferents
partits, la base de totes elles és la mateixa. Per això, l'anàlisi que proposem
és comuna a
tots ells. A efectes de simplificació no entrarem en
exemples concrets sinó que tractarem el tema de les estratègies dels objectes
de manera general.
En aquest punt es fa necessari aclarir algunes premisses
que considerem bàsiques i que marcaran, a manera d'esquema, les diferents parts
de l'article. La primera consisteix a considerar que en qualsevol procés comunicatiu hi intervenen com a mínim tres instàncies: l'emissor, el missatge
i el receptor.2 Aquestes tres nocions no són elements buits ni meres estructures formals, en tots ells intervenen
circumstàncies que matisen i expliquen la manera com arriba la informació. Tant
l'emissor com el receptor estan definits pels seus coneixements previs, el seu
entorn, les seves creences, els seus valors, etcètera. Aquest fet provoca que
hi hagi diverses maneres d'entendre i d'interpretar la informació que es
transmet a través del missatge
que, d'aquesta manera, deixa de ser quelcom neutre i objectiu per passar a ser interpretable. Es a dir, davant d'un mateix text, objecte, fet,
no tothom reacciona de la mateixa manera. L'emissor ha de tenir en compte les
creences del seu públic a l'hora d'elaborar
el seu missatge. Aquest aspecte és cabdal a l'hora d'analitzar el procés d'elaboració de
l'espot. En aquest procés comunicatiu, el context en què es produeix l'emissió
i la recepció de l'objecte representa un paper fonamental.
La segona premissa a considerar, tot i que pot deduir-se de la
primera, és que no existeix un públic universal, és a dir, cap missatge no pot dirigir-se a tota la humanitat com quelcom homogeni. Ja que no
existeixen valors i fets compartits universalment, solament trobem premisses
generals per a uns tipus de públics concrets a què s'adreça l'emissor. És a dir, l'orador, quan elabora l'objecte, ha de
construir-se un públic ideal, un model que reflecteixi alguns trets que ell
consideri claus pel públic real o empíric a què s'adreça. Per
tant, qualsevol objecte va adreçat a un públic molt concret amb el qual s'intenta connectar. Això marca la posició
predominant del públic que, d'aquesta manera, està al centre del procés de
construcció de qualsevol objecte que pretengui establir una comunicació
reeixida (com és el cas que ens ocupa).
Per últim, i tenint en compte allò exposat fins ara,
l'objecte pot considerar-se en si mateix estratègic ja que en ell convergeixen
les estratègies comunicatives de qui elabora l'objecte i de qui rep aquest
objecte. És a dir, l'orador
projecta en l'objecte, a més a més del seu univers interior, la seva idea
del públic a què s'adreça i
construeix a partir d'ella un
públic model que, tot i no existir empíricament, reflecteix alguns trets
característics del públic que efectivament mira l'objecte. Les diferents
estratègies de l'orador consisteixen a veure quins són els elements que ell
considera pertinents. D'altra banda, el receptor, quan interpreta un text ho fa
posant en joc tots els seus coneixements i les seves creences per descodificar
tots els significats que pugui tenir l'objecte.3
Podríem esquematitzar aquestes premisses, sobre les quals
es construirà tot l'edifici teòric posterior, de la següent manera:
 Tenint en compte aquestes premisses, en l'article tractarem d'analitzar el procés que segueix un orador a l’hora de definir el procés de construcció d'un objecte-text. Per arribar a aquest objectiu aplicarem dues teories que considerem fonamentals. En primer lloc, la teoria de l'argumentació proposada per Perelman.4 Per a aquest autor, qualsevol comunicació ha de partir d'uns acords mínims entre l'orador i l'auditori. Sense aquest punt de partida comú, qualsevol estratègia comunicativa posterior no aconseguirà persuadir ni convèncer. Però prèviament caldrà contextualirzar aquesta teoria dins d'un sistema comunicatiu: això ho farem per mitjà de les teories del Món Possible proposades per Umberto Eco.5 Característiques pròpies de l'objecte Tot i que qualsevol objecte és susceptible d'acomplir els requisits mínims
que marcàvem en l'epígraf anterior, és a dir: establir una comunicació entre emissor i
receptor i intentar un efecte concret d'acció, creiem que l'espot de propaganda
electoral és un objecte privilegiat per analitzar les estratègies persuasives.
La seva situació de privilegi analític deriva bàsicament de les seves característiques
constitutives, ja que és construït amb la finalitat clara d'aconseguir per
mitjà d'ell un acte concret que es materialitza en el vot del receptor a un partit determinat. Per aquest fet
considerem adient fer un breu recorregut per les seves característiques
bàsiques.
La primera característica bàsica a considerar és el seu caràcter explícitament
propagandístic. Es a dir, la seva funció principal no és ni estètica ni merament comunicativa
sinó persuasiva. A més a més, aquesta funció no s'amaga al públic sota
aparença d'informació o opinió dins de
programes d'altres gèneres sinó que és emesa en forma d'espot dins d'un espai
televisiu reservat per a aquest efecte. Per tant, el públic l'interpretarà tenint en compte les
claus del gènere.
Aquesta primera característica d'explicitat
propagandística té un segon efecte important que és la necessitat que té l'objecte
d'aconseguir el seu fi. D'aquesta manera, l'orador tindrà un major interès a aconseguir una comunicació reeixida. Això
farà que desenvolupi al màxim totes les possibilitats estratègiques del seu
missatge. Com veurem en el següent epígraf, per tal d'aconseguir-ho, el
coneixement profund del públic al qual es vol adreçar haurà d'ocupar un paper
predominant en el disseny de la seva estratègia (com passa també en la
publicitat comercial).
Una segona característica prové del mitjà pel qual s'emet
l'espot. L'aparició televisiva condiciona la forma en què haurà de ser
presentat l'espot perquè tingui una major eficàcia. La influència bàsica de la
televisió es deixa veure sobretot en el temps de duració i en el llenguatge
verbal i visual utilitzat. Aquesta influència es pot seguir mitjançant
l'evolució de la propaganda electoral: a poc a poc, els espots es van escurçant i passen de
durar uns cinc minuts a la mitjana actual de dos minuts i mig. Això
comporta la simplificació progressiva de les argumentacions. Pel que fa al
llenguatge, cada cop es presenten espots on es dóna més importància als
plantejaments visuals mentre que, a poc a poc, la part verbal
perd força tot i que encara és la predominant.6
Cal destacar que la mediatització de la televisió no
arriba als continguts ja que els espots són realitzats pels mateixos partits
polítics i no per les cadenes televisives. Això fa que també sigui un
instrument valuós per analitzar la imatge que cada partit vol donar de si
mateix i ajuda a veure quin és el
públic al qual es vol adreçar cada formació política. Si no fos així, seria
difícil determinar si el públic-objectiu era el del partit mateix o el de la cadena (com pot passar amb altres
productes televisius). Per tant, podríem afirmar que la tercera característica
fonamental és que són missatges directes entre els partits i els seus votants.
Aquesta característica farà que l'anàlisi de la mediatització que provoca la
televisió en el producte resti en un clar segon pla i quedi reduïda, com ja hem
indicat, a aspectes més aviat
formals però no d'argumentació.
Cada partit polític presenta una campanya propagandística
formada per diferents espots que s'engloben en un conjunt més ampli de
productes propagandístics (mítings, cartells, debats, visites a mercats,
etcètera). El percentatge de vots que es disputa en una campanya és escàs però
decisiu (es tracta dels indecisos que poden fer decantar el resultat a una banda o altra). Això fa que l'anàlisi tot i ser molt
limitada aporti una informació qualitativa força interessant sobre aquest
sector de votants.
Disseny de l'estratègia
El comunicador, a l'hora de dissenyar l'estratègia comunicativa dels espots electorals, ha de
tenir en compte dues fases claus. La primera d'elles consisteix a construir un món possible poblat per elements
compartits amb el públic. Aquest món possible serà el punt de partida
imprescindible per construir sobre ell la segona fase, que consisteix en la
utilització d'uns procediments d'enllaç i desassociació que facin que
l'auditori accepti nous pressupòsits. En paraules de Perelman (1994 : 119)
La nostra anàlisi de l'argumentació es
referirà, primer, al que s'accepta com a punt de
partida dels raonaments i, després, a la manera en què es desenvolupen, gràcies a un
conjunt de procediments d'enllaç i desassociació [...] el desenvolupament de
l'argumentació, com també el seu punt de partida, implica l'aprovació de
l'auditori.
Acords generals com a individus
del món possible
Els acords generals són punts de partida consensuals per l'auditori dels
quals ha de partir l'entitat productora. Poden ser de diversos tipus segons la
intensitat de l'adhesió que provoquen en l'auditori. Perelman els classifica de
la següent manera:
1. Acords basats en allò real, on
inclou fets, veritats i presumpcions.7
2. Acords basats en allò
preferible, on diferencia valors, jerarquies i llocs.
Els fets son definits per Perelman (1994 : 122) com «un
acord universal, no controvertit» per a un determinat públic. Es tracta d'un acord que no necessita ser argumentat
perquè l'auditori a què s'adreça
l'orador ho reconeix com a real i no ho posa en dubte. S'ha d'assenyalar que, des del punt de vista de
l'autor, els fets no són objectius en si o per si mateixos ja que la seva
consideració com a tal depèn en cada moment de l'auditori i aquest pot canviar
d'opinió. Perelman destaca dos casos en què el fet pot perdre el seu estatus: el primer és quan el
posa en dubte un auditori especialitzat. Per exemple, un auditori pot
considerar un fet que la Via Làctia està composta per nou planetes, però si un
astrònom demostra l'existència d'un nou planeta l'auditori pot canviar
d'opinió. El segon supòsit és que el fet sigui posat en dubte per una majoria
suficient de persones de l'auditori (per una majoria).
Les veritats són sistemes més complexos que enllacen
diversos fets, com assenyala Perelman (1994 : 124) pot tractar-se de teories
científiques o de concepcions filosòfiques o religioses. Les veritats poden
referir-se tant a sistemes de fets reals com a proposicions deductives a partir
d'un fet concret.
Les presumpcions són acords generals més febles basats en
la realitat i necessiten ser reforçades per altres elements externs, és a dir, han de ser argumentades prèviament.
Estan lligades a allò que és normal
i versemblant. La existència de certes situacions que són considerades com a normals per un auditori concret no necessiten una argumentació excessiva. Per exemple, una de les presumpcions
més utilitzades en propaganda política és la de la qualitat, per la qual hom
suposa que la qualitat d'una persona es reflecteix en els seus actes. És a dir, si algú és considerat com un bon polític
es donarà per descomptat que els seus actes seran bons.
Pel que fa als acords basats en les preferències de
l'auditori, els que tenen més força són els valors que poden definir-se com a actituds
d'un auditori concret envers allò real. En aquest punt és important diferenciar
entre valors generals (com la justícia, la solidaritat, etcètera) i valors particulars
(com per exemple Catalunya). Ambdós tipus de valors tenen diferent força argumentativa. Però no tots els valors s'organitzen dins el món possible de la mateixa
manera. Habitualment apareixen jerarquitzats. D'aquesta manera, apareixen uns
segons individus: les jerarquies. Com la resta d'acords, les jerarquies
reflecteixen l'organització mental de l'espectador, ja que ponderen les
preferències i les maneres de percebre la realitat.
Per últim, dins d'aquests tipus d'acord trobem els llocs
de l'argumentació. Els llocs són premisses de caràcter molt general que es
poden utilitzar en moltes ocasions. Els llocs emmagatzemen una gran quantitat
d'informació, però, que donada la seva extensió entre l'auditori permeten la seva
ràpida comprensió. Per exemple, està bastant estès entre l'auditori que allò
gran és millor que allò petit (tot i que també, en ocasions, pot utilitzar-se a l'inrevés afirmant que allò petit és millor
que allò gran). Són una mena de judicis de valors poc posats en dubte però que
necessiten argumentacions. La seva definició és propera a la del tòpic. S'ha de tenir en compte, però, que no són fixos sinó que varien
segons el moment, la cultura, o la forma de ser de cadascú.
És important ressaltar que tots els acords generals tenen
una naturalesa variable i que depenen en tot moment de les circumstàncies que
envolten qualsevol comunicació.
En cada moment són extrets del context d'emissió d'un
missatge i aquest està molt influenciat per diverses variables.
Una vegada vist l'inventari d'acords bàsics que fonamenten l'argumentació la pregunta que sorgeix és, d'on surten aquests acords? On es fonamenten? Segons Perelman (1994: 57):
Cada mitjà podria estar caracteritzat per les seves
opinions, per les seves conviccions no discutides, per les premisses que admet
sense vacil·lar: aquestes concepcions formen part de la seva cultura.
Dit d'una altra manera, els acords generals surten de les
interrelacions socials que generen els individus per mitjà de les seves
creences compartides. D'aquest univers compartit és d'on l'orador ha d'escollir
els elements que connectin millor amb el públic específic a què s'adreça.
Però la teoria plantejada per Perelman necessita una
major contextualització. Perelman no planteja la seva teoria per l'anàlisi de
textos audiovisuals en els mitjans de comunicació, per tant, a l'hora d'aplicar aquesta teoria a l'anàlisi d'objectes televisius cal
complementar la teoria perelmaniana amb alguna cosa més, com la teoria dels
móns possibles plantejada per Umberto Eco. Aquesta teoria posa en contacte
d'una manera clara les tres instàncies bàsiques de comunicació: emissor,
receptor i missatge, i estableix entre
elles unes relacions clares.
En el cas que ens ocupa, els móns possibles serveixen per
contextualitzar les decisions de l'orador, ja que aquestes donen lloc al fet
que l'objecte pugui considerar-se com un món possible poblat amb uns acords
determinats i diferenciats de qualsevol altre món possible. Per a Eco (1993 : 181),
un món consisteix en un conjunt d'individus dotats de
propietats. Ja que unes d'aquestes propietats o predicats són
accions, un món possible també es pot interpretar com una evolució
d'esdeveniments. Com que aquesta evolució d'esdeveniments no és efectiva, sinó
precisament possible, en si mateix ha de dependre de les actituds
proposicionals d'algú que l'afirma, el creu, el somia, el desitja, el preveu, etc.
Des d'aquesta perspectiva, els acords generals serien
«individus» dins d'un món possible més ampli. Però s'ha de tenir en compte que
el món possible és únicament una construcció textual, és a dir, no existeix fora del text, tot i que en
el seu interior apareixen reflectits certs aspectes del món real en què es
produeix la comunicació. La impossibilitat d'abastar la realitat fa que s'escullin algunes característiques pertinents d'aquest i es posin
en joc per construir una visió amb finalitat persuasiva. D'aquesta manera, el
món possible que presenta qualsevol objecte comunicatiu pot definir-se com el
lloc de trobada de les imatges que l'orador té del públic al qual s'adreça. Si
la imatge que es dóna no és encertada, la comunicació persuasiva no serà
reeixida. Per tant, podem afirmar que la presentació d'un món possible coherent
pot ser per si mateix persuasiu a causa de l'estructuració mental dirigida que comporta a la ment de l'espectador. Tot i això, la seva acceptació no és persuasiva ja
que ha de coincidir amb els plantejaments previs dels espectadors.
Per tant, els móns possibles actuen com a marc de
referència textual, és a dir, a partir d'ells es produeix la interpretació de
l'objecte i es condicionen totes les possibles lectures posteriors de l'objecte
(tot i que aquestes no han de ser les mateixes, ja que cada persona activarà el
seu coneixement propi per actualitzar les pistes que l'orador dissemina en el
text perquè siguin actualitzades). Apareix aquí una altra noció interessant a l'hora d'analitzar estratègies persuasives
electorals. És el concepte d'Espectador Model.8
Però amb la construcció d'un món possible poblat per acords
generals, únicament s'instauren uns requisits mínims per establir una
comunicació. El següent pas en l'elaboració de l'estratègia és trobar les
estructures de procediments, gràcies a les quals els punts comuns de partida serveixen de base per a l'acceptació per
part del públic de nous conceptes. Són precisament aquests nous conceptes que
produeixen el canvi d'opinió i que de fet modifiquen d'una manera més directa
el context i la mentalitat dels receptors.
Els mecanismes quasi-lògics
Entre mecanismes quasi-lògics Perelman distingeix els procediments d'enllaç
i els de desassociació. Per mitjà de tots dos es produeix la transmissió de
validesa d'uns principis acceptats a uns altres que, en un primer moment, no ho són. És en aquesta part on es
realitzen totes les operacions quasi-lògiques que provoquen
les modificacions en el pensament de l'auditori.
En aquest punt té també molta importancia l'elecció de certs mecanismes en comptes
d'altres, ja que no tots provoquen els mateixos processos mentals per a la persuasió.
Els mecanismes d'enllaç són definits per Perelman (1994 :
299) com
esquemes que uneixen diferents elements i que permeten
d'establir entre aquests elements una solidaritat que pretén, ja sigui
estructurar-los, ja sigui valorar-los positivament o negativament.
Amb aquestes paraules l'autor deixa entreveure que, tot i
recórrer a mecanismes
d'aparença lògica, és possible fer valoracions dels arguments. Dins d'aquests
procediments trobem tres possibilitats; les estructures quasi-lògiques, que pretenen
certa forma de convicció en la mesura que es presenten comparables a raonaments formals, lògics o matemàtics; les estructures basades en la
realitat, que recorren a allò real per
establir una solidaritat entre judicis admesos i altres que intenta promoure;
i, per últim, els enllaços que parteixen d'acords i estructuren la realitat; en
aquests el procediment és el contrari a l'anterior ja que la realitat es modifica en
relació amb l'argument que l'orador presenta (seria el cas de l'exemple, el
model i la il·lustració).
Els altres mecanismes serien els de desassociació,
definits per Perelman (1994 : 299-300) com
tècniques de ruptura l'objectiu de les quals és
dissociar, separar, dessolidaritzar elements considerats components d'un tot o,
si més no, d'un conjunt solidari en el si d'un mateix sistema de pensament.
Torna a quedar clara, doncs, la importància del sistema cultural
de l'auditori, reflectit en els acords generals, a l'hora d'escollir entre els
elements que s'utilitzaran per produir el canvi d'un argument a un altre. Els
elements més importants dels procediments de desassociació són el binomi filosòfic
i les definicions desassociatives. La finalitat última d'aquests és arribar a unir coses que semblen incompatibles per mitjà d'adequacions de conceptes, a què donarà un valor positiu o negatiu depenent de l'objectiu de l'orador,
que, evidentment, dependran del sistema cultural en què ens movem. Es
precisament aquesta segona part on pot apreciar-se de manera clara l'adequació
lògica del model perelmanià. És d'aquí que l'orador treu tota la seva força
mitjançant raonaments que tenen una certa admissió per part de l'auditori.
Conclusions
La primera conclusió que es deriva d'aquesta anàlisi és que per mitjà de l’objecte
podem conèixer algunes característiques del públic al qual l'orador s'adreça.
Però s'ha de tenir en compte que l'auditori que mostra l'objecte no és el
públic empíric sinó la imatge que en té un orador determinat, és a dir, passat pel filtre de la seva ideologia.
Malgrat això, sí que es pot afirmar que, tot i ser un model concret, aquest ha
de tenir algun contacte amb la realitat de l'auditori si es vol connectar amb
ell per persuadir-lo. És a dir, l'espot de propaganda electoral ens dóna pistes
per descobrir quin és el públic votant de cada partit però en cap moment
aquestes pistes poden considerar-se com un reflex exacte i perfecte de la
realitat. Per buscar un símil a tall d'exemple, es podria dir que el text és com
un mirall que distorsiona la figura del lector segons la pròpia imatge de l'emissor del missatge.
Tal com afirmen Perelman i Eco, l'auditori model no
existeix empíricament. Cada lector particular tendirà a apropar-se més o menys a aquest model segons la seva interpretació del
text. La interpretació dependrà tant dels mecanismes que cada lector posi en
funcionament a l'hora de desxifrar
el text com de l'encert de l'orador a l'hora d'escollir els individus que formen el món possible. És, per tant,
fonamental per construir una estratègia exitosa el coneixement del públic a què va dirigit l'objecte. Aquesta operació no
està exempta de dificultats, ja que ¿com es pot arribar a un coneixement profund de totes les
característiques d'un públic tan divers i extens com el de la televisió? La
pregunta és de difícil solució i contestar-la d'una manera o altra condiciona en gran mesura l'estratègia
de cada orador. Si aquest, per exemple, creu en les estadístiques construirà el
seu món possible basant-se en els percentatges que aquestes reflecteixen. Una
altra fórmula de coneixement de la realitat del públic és agrupar-lo per estils
de vida o per «targets», mètode que utiliza, per exemple, la publicitat comercial.
Si ens centrem en l'àmbit de la política, al meu entendre
—i sense intenció d'esgotar el tema—, la forma bàsica de coneixement passa en
bona mesura pels símbols o les representacions socials de cada grup concret. Les representacions socials podrien considerar-se
com imatges vehiculades socialment per mitjà de les relacions amb els altres.
En aquest punt, les relacions tradicionals es produïen fonamentalment
mitjançant la família, l'educació i les xarxes amistoses gràcies a experiències compartides i viscudes d'una
manera directa. L'aparició dels mitjans de comunicació de masses, i
especialment de la televisió, fa que sorgeixi un nou actor creador d'imatges
socials. Per tant, és d'aquest simbolisme col·lectiu que l'orador extreu els
punts de partida comuns per elaborar el món possible en què assentarà tota
l'estratègia persuasiva.
La segona conclusió se centra en la importància dels mecanismes
argumentatius en la persuasió. Malgrat la simplificació progressiva que provoca
la televisió en les argumentacions polítiques, sense els procediments d'enllaç
i desassociació seria impossible el canvi d'opinió. Si l'orador es limités a mostrar uns punts de partida comuns (tot i
que la manera en què es construeix un món possible no està exempt de persuasió
ja que es posen en contacte elements acceptats però de manera novedosa), no seria possible
l'acceptació de nous postulats. La persuasió serà més reeixida com més
procediments s'utilitzin. Cada argumentació escollirà els procediments més
adients per
a la persuasió tenint en compte, com ja hem dit,
que la seva elecció no està exempta de valor argumentatiu.
1. En aquest article tractem d'analitzar els punts a tenir
en compte a l'hora
de persuadir per mitjà
d'un espot de propaganda electoral. Considerem l'espot com a objecte de
comunicació i, per aquest motiu, al llarg de l'article utilitzarem
indistintament la terminologia text i missatge per referir-nos a l'objecte. De la
mateixa manera, qui elabora l'objecte serà considerat com a
emissor o orador.
Paral·lelament, el receptor s'anomenarà també públic o auditori.
2. Considerar
únicament aquestes tres instàncies dins el procés comunicatiu comporta una gran
simplificació. Els plantejaments en teoria de la comunicació han avançat força
en aquest sentit i recullen moltes altres facetes del fet comunicatiu. Tot i
així, podríem dir que aquests tres elements són els imprescindibles i apareixen
en tots els models comunicatius.
3. Això fa a Eco (1996 : 11) parlar del text com a «maquina perezosa»; «todo texto es una máquina perezosa que
le pide al lector que le haga parte de su trabajo».
4. Perelman(1994).
5. Eco (1993). Aquest autor
també ha desenvolupat la teoria dels
móns possibles en altres llibres, com són: Los límites de la interpretación, Barcelona, Lumen, 1992, i Seis paseos
por los bosques narrativos. Barcelona, Lumen, 1996.
6. En aquesta norma cal exceptuar l'última campanya del
PSOE a les
eleccions generals de 1996, on el pes de l'argumentació residia bàsicament en
la imatge mentre que la paraula quedava en un segon pla.
7. Perelman diferencia, dins de cadascun d'aquests grups,
diversos subgrups. Per qüestions d'espai no entrarem a aprofundir
en cada tipus concret de fet o
de valor. De totes maneres, s'ha de tenir en
compte que un món possible pot estar format per múltiples i variats acords
generals.
8. Aquesta noció de Lector Model és utilitzada i
analitzada d'una manera força ampla per Umberto Eco al seu llibre Lector in fabula. Tot i que ell inicialment la planteja de manera específica
per als textos escrits, existeixen clars paral·lelismes amb els textos
audiovisuals. És per això que nosaltres utilitzarem l'expressió Espectador
Model.
|
Sobre l'autor
ARANTXA CAPDEVILA I GÓMEZ
Llicenciada en Ci è ncies de la Informaci ó i en Ci è ncies Pol í tiques i Sociologia. Bec à ria d'Investigaci ó al Departament de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra.
Doctora en Comunicaci ó Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra .
[...]
Relacionat 21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 | articulo ARANTXA CAPDEVILA I GÓMEZ La retòrica de l’objecte Els objectes, com a vehicles socials, tenen una finalitat clarament persuasiva. Per aquesta raó, a l'hora de fer-ne l'anàlisi es pot aplicar un mètode retòric centrat en les operacions retòriques. Aquestes permeten considerar el text persuasiu com una estructura dividida en diferents nivells. Els estrats que componen el missatge persuasiu van des dels elements més profunds del text fins aquells més superficials, és a dir, des del significat profund a la manifestació expressiva a través d'imatges, paraules, meterials, ectcètera. Tots aquests aspectes estan encaminats a la persuasió i, per tant, han de ser tinguts en compte. En aquest text s'analitzen quins aspectes es troben en cadascuna d'aquestes parts i com influeixen en la persuasió. 14 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1997 | articulo ALBERT BERRIO Edipo re de Pier Paolo Pasolini |