DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1997
| articulo
Objectes inacabatsEl mercat ha
esdevingut l'escenari on tenen lloc
la majoria de les nostres relacions. I tot el que s'hi produeix respon a una sèrie de criteris
comercials, estadístiques, sectors de mercat, percentatges, etc., tot plegat valors
mesurables i constatables que fan palès que és aquest mercat qui fixa les seves
pròpies necessitats per damunt dels interessos del consumidor. És la lògica
quantitativa de la producció i del consum il·limitats, justificada per la idea
que el desenvolupament econòmic equival a benestar
social (pressuposant d'aquesta manera una sintonia entre els interessos del
mercat i els del consumidor). Res més allunyat de la realitat. Els productes
sempre són pensats per tal que siguin desitjats i consumits, però gairebé mai
no cobreixen les nostres expectatives; ben al contrari, ens en creen de noves i
es perpetua d'aquesta manera una necessitat dels nous productes. El mercat
alimenta constantment la nostra insatisfacció. La presència d'un nombre
excessiu de productes satura el nostre entorn i no significa una major
possibilitat real d'elecció. En la majoria dels casos es tracta de «més de la
mateixa cosa» (aparentment diferent però igual en el que és fonamental). La
lògica que existeix a l'hora de comprar (anticipació d'una
sèrie de beneficis o satisfacció d'unes necessitats i
desigs) pot esfumar-se quan entrem en una relació més propera amb l'objecte; en
desapareix el valor estricte i el seu únic valor passa a ser el que
nosaltres li donem. Alguns teòrics del disseny han pres determinades posicions
davant d'aquestes qüestions i han proposat la recerca de nous àmbits de treball
i unes noves qualitats aliant-se amb l'usuari i fugint de vegades dels
compromisos amb la producció i la pressió del mercat. El dissenyador no hauria
d'ignorar la capacitat de l'usuari per situar els objectes en un context físic
i emotiu, personal i particular. L'usuari és el primer a
demostrar-nos que els objectes van més enllà de les seves propietats
materials o usos predeterminats. En les solucions «ad hoc» (per
a l'ús immediat), en els usos alternatius i en els secundaris, és on
l'espontaneïtat, el joc i la imaginació tenen un paper primordial. La gent
deixa de banda els objectes cada cop més específics i sofisticats
i d'una manera modesta i anónima continua carregant els objectes quotidians de
nous significats utilitaris. Adaptar l'ambient als nostres propis desigs és una
de les claus per al nostre manteniment emocional. Claude Lévi-Strauss ja ens
parla de la nostra capacitat primitiva per inventar, improvisar i entrar en
contacte amb la realitat de manera creativa. Dissortadament, molts dels actuals
productes segueixen involucrant l'individu en una manera de fer i de
comportar-se socialment adequades que l'allunyen del fruïment de la seva
llibertat potencial.
De fet, algunes de les qualitats que reclamem per als nous productes:
permeabilitat emocional i implicacions creatives, podem trobar-les en moltes de
les nostres possessions, les quals, ja des de la infantesa, considerem
«especials»: l'objecte transicional, les joguines, els regals, els souvenirs, les
relíquies, les col·leccions, els objectes trobats...
Objecte transicional: durant els primers anys de la infantesa,
molts de nens desenvolupen una forta afecció emocional per objectes com una
flassada, una nina de drap o de peluix, etc., amb els quals
mantenen una relació física forta (llepar, abraçar, mossegar, etc.). Amb el pas del temps,
l'objecte s'embrutarà i es farà malbé, però la seva olor, el seu gust i les
seves qualitats tàctils el faran insubstituïble. El nen hi recorrerà a la recerca de seguretat,
com un senyal que tot va alhora, que tot va bé.
Joguines: són una eina
per desenvolupar la creativitat i la imaginació. De valor, no en tenen tant per
ells mateixos com per la seva capacitat de fer-nos descobrir el nostre entorn i
nosaltres mateixos. Moltes vegades, els objectes-joguina no han estat previstos
inicialment per aquesta funció, però la desinhibició dels nens en pot
transformar la funció depenent de les seves necessitats creatives.
Regals: de vegades esdevé transcendental la manera com un objecte
entra a formar part de la teva vida. Això ocorre amb els regals,
ja que la cerimònia, el misteri, l'emoció, són una forma de singularitzar un
objecte i de dotar-lo de valor sentimental.
Souvenirs: només tenen
la utilitat de representar físicament un moment, una circumstància, un viatge;
com si tinguéssim por de perdre les nostres experiències i per aquesta raó les
volguéssim convertir en objectes.
Relíquies: són objectes familiars que evoquen un passat, que ens
parlen dels nostres orígens. Sempre estan relacionats amb les persones i per
tant hi estem lligats a un nivell sentimental i
espiritual.
Col·leccions: són els objectes que s'involucren en una activitat que
persegueix el control, l'ordre i la perdurabilitat. De vegades, col·leccionar
significa també restaurar, recuperar objectes que estaven destinats a perdre's.
Objectes trobats: solen ser objectes rebutjats, que no tenen
nom ni funció, però que per alguna raó estranya retenen el nostre interès. Es
tracta d'una activitat creativa ja que busca aspectes positius en objectes
aparentment banals, mancats d'un valor material, però que ens resulten
suggerents pel seu color, la seva textura, les formes particulars, etc.
En tots aquests casos donem uns significats als objectes que superen i
desafien el sistema de valors tradicionals i que tenen a veure amb la
formació i el manteniment de la nostra identitat íntima i personal. Amb ells
creem uns vincles i dependències afectives, fins i tot terapèutiques, on no
importa tant l'objecte en ell mateix com la relació que hi mantenim. Aquestes
possessions ens confirmen la capacitat que tenim per carregar de memòria els
objectes i fer-los servir com a detonants emocionals que ens permeten
de regular o millorar el nostre estat d'ànim i ens
ofereixen un cert relaxament, una certa privacitat o seguretat
emocional. És per això que resulta tan difícil de desprendre'ns d'aquestes
possessions.
Moltes de les conductes a què ens referim es desenvolupen amb més llibertat
en l'entorn domèstic (la casa com a recer). Les restriccions i les normes
establertes semblen relaxar-se quan som a casa nostra ja que facilitem una mena
de relacions més íntimes tant amb les persones com amb les nostres possessions.
En aquest sentit, ens sembla interessant el treball d'Isao Hosoe adreçat a
domesticar l'oficina i els nostres llocs de feina.
Ens hem referit als vincles que les persones estableixen amb els objectes
com a un procés de formació de la seva pròpia identitat. Un objecte pot
modificar les experiències que la gent té amb el món exterior, però això mateix
pot provocar un efecte negatiu (antropomorfisme, fetitxisme...) si aquesta identificació
o dependència d'un objecte ens exclou de les relacions humanes.
Estudiant aquesta mena de conductes, ens preguntem si el dissenyador és
capaç de dotar els objectes amb aquesta mena de qualitats o, més ben dit, si
pot deixar espai perquè la gent ompli de contingut i de qualitats
afectives els objectes a fi d'afavorir aquesta mena de relació creativa amb
l'entorn. Creiem que sí que es troba en les nostres mans d'oferir objectes que
puguin ser reinterpretats, recreats, canviats i completats. Això implicaria
l'establiment d'una relació de complicitat i respecte entre el dissenyador i
l'usuari que tindria en compte aspectes sensibles que el mercat no preveu.
L'experiència ens demostra que tot això és més fàcil amb objectes quotidians
humils que no estan excessivament marcats per la personalitat del dissenyador
en els quals és més senzill desafiar o qüestionar
els usos i contextos predeterminats; són objectes oberts en què l'usuari esdevé
el protagonista. Només aquestes qualitats poden salvar els objectes de la
banalitat i rescatar-los de la lògica del mercat.
|
Sobre l'autor
EMILI PADRÓS FERRER
Ha
estudiat Disseny Industrial a l'Escola Elisava i al Central Saint Martin's School of Art & Design de Londres. Treballa a l'Escola
Superior de Disseny Elisava.
MARTÍN RUIZ DE AZÚA
Llicenciat
en Belles Arts. Professor d'Hist ò ria del Disseny a l'Escola Superior de Disseny Elisava.
Relacionat 14 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1997 | articulo ALBERT BERRIO Edipo re de Pier Paolo Pasolini 14 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1997 | articulo Gregorio LURI MEDRANO Iconografia del mite de Prometeu |