DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1997
| articulo
El perdurable i l'efímerL'ésser humà ha
intentat sempre de vèncer la seva finitud sense remei. «Éssers d'un dia, somni
d'una ombra, l'home», assenyalava Píndar, fent servir la paraula epámeroi (d'un dia, epí
heméra). L'home, doncs, és transitori, fluent, de la mateixa matèria del
temps en què viu. I si bé el temps no es pot aturar, sí que hi ha maneres de
deixar testimoniatge del nostre pas fugaç per la vida, com a manera de
retenir la passió que va significar. Una mostra d'això la constitueix l'afany
de l'artista, del poeta, o, amb major rotunditat, de l'arquitecte, pel fet de
deixar una petja, un testimoni, un «monumentum» del seu fugaç pas per la vida.
La paraula fou l'element fonamental en la lluita contra l'oblit. La paraula
i les obres. En referir-se a la
seva pròpia poesia, diu Horaci: «Exegi monumentus aere
perennius» (Vaig construir un monument més durador que el bronze). I més endavant: «Non
omnis moriar» (No moriré del tot).
D'aquesta lluita contra l'oblit que és la mort, ens en dóna constància la història
de la humanitat. I la història de l'art com a part d'aquesta història podria
ser entesa com l'intent de deixar petja, un testimoni del nostre pas per la
vida. Potser sigui l'arquitectura la que plasma més aquesta resistència a l'oblit,
constituint-se com a memòria a la vegada que es projecta envers un futur.
No obstant això —i no casualment, en èpoques de crisi, quan el món sembla
ensorrar-se—, es verifica amb dolor que no és gens resistent a la demolidora
i tenaç acció del temps. Quevedo, poeta del Barroc espanyol que,
a diferència del Barroc europeu, mostra les contradiccions i paradoxes
esfereïdores d'un món on domina la Contrarreforma, veu com tot
un món de riqueses s'esvaeix en somnis.
Buscas en Roma a Roma, oh peregrino
y en Roma misma a Roma no la hallas
cadáver son las que ostentó murallas
y tumba de sí propio el Aventino.
Yace donde reinaba el Palatino
y limadas del tiempo las medallas
más se muestran destrozo a las batallas
de las edades que blasón latino.
Sólo el Tibre quedó, cuya corriente
si ciudad la regó, ya sepultura
la llura con funesto son doliente.
Oh Roma, en tu grandeza, en tu hermosura
huyó lo que era firme
y solamente lo fugitivo permanece y dura.
Quevedo es plany de la vulnerabilitat d'allò que més durador semblava, les muralles, i
la ciutat eterna per antonomàsia, Roma, és ruïna. Només queda el Tíber, el riu que és fluir,
igual que la vida, com ja ho havia volgut Heràclit.
D'aquesta manera observem dues línies, constituïdes pel que és efímer d'una
banda, i la voluntat de perdurar per l'altra, que es donen al llarg de la
història.
Un cop entrats al convulsionat segle XX, podem veure la ràpida successió de
moviments que, sota el signe d'el que és nou, quan s'instal·len,
esborren automàticament allò anterior, i, ells mateixos, inevitablement, seran
substituïts pel moviment següent.
En la modernitat, com assenyala G. Vattimo, ser modern es converteix en un
valor, més encara, en el valor fonamental al qual tots els altres valors es
refereixen. I això succeeix així perquè la fe en el progrés, principi bàsic de
l'era moderna, es fonamenta en un procés històric lineal on s'entén que el
futur és sempre superació del present.
I la modernitat amb el culte a allò que és nou
impulsa la mobilitat, la no duració. Els nous mitjans de comunicació: el
telèfon, la ràdio, el cinema, la televisió, els transports acceleren la vida
moderna que canvia d'escenari. Es fa definitivament metropolità.
Les dues tendències antagòniques que més amunt assenyalàvem, el fet de
romandre i el canvi, arriben juntes al segle xx
i configuren el Moviment Modern. Ho fan amb la seva passió conjunta pel que és
nou (trencament amb el passat, amb la referència anecdòtica, amb el paisatge,
amb el folklore) i amb l'afirmació clàssica (que paradoxalment recull característiques
similars d'internacionalitat, atemporalitat, sistematització).
Reforça aquesta visió el fet que el trencament amb el passat que tenyeix
les primeres dècades del segle fins als anys 60, està impregnada d'un discurs
totalitzador, marcadament ideològic i utòpicament social que confereix a
tota la tasca artística i constructiva un caràcter permanent.
En canvi, a partir dels anys 70, ensorrada la fe en el
progrés, devaluades les utopies i perduda la confiança en el poder que a una pràctica concreta —l'arquitectura, el disseny,
l'educació, el pensament o l'art-— se li havia atorgat per
redimir la societat, tot es redueix a la successió, cada cop més ràpida, de la novetat. L'obsolescència
s'incorpora com una qualitat més dels objectes, la política, la informació i la
vida mateixa s'espectacularitzen i el que és efímer es converteix en una
característica que, en major o menor mesura, actua com un factor de
primer ordre a les nostres societats complexes i sectoritzades.
Des del moment en què la linealitat de la història es qüestiona i amb ella
la fe en el progrés com a motor, el passat perd el seu valor com
a model, com a espill on emmirallar-se i el futur com a
meta ja no existeix. Es parla de la fi de la història; el present ho és tot.
Si donem un cop d'ull a l'evolució de l'art al segle xx, a partir de les avantguardes, el
fervor pel que és nou desproveït de contingut social va quedar subjecte a la
pura renovació formal (happenings, no
art, accions i performances, body art, land art, etc.), la inconstància,
l'efímer, la dependència dels media i del mercat.
Al postmodernisme en art,
en arquitectura i disseny, el retorn al
passat com a referència no
pretén reprendre el fil de la història sinó demostrar que el present ho engloba
tot, que en ell tot és possible.
Es pot dir que l'efímer com a tret de la vida
contemporània, sobretot pel que fa a les dècades dels 70 i 80,
ha constituït una lògica social de conjunt, un tret de la vida col·lectiva que
ha afectat també la vida política on la imatge és primordial, i les tècniques
de seducció pròpies de la publicitat han suplantat els discursos on el
contingut pragmàtic és el més important.
D'aquesta permanent oscil·lació entre la fugacitat de les nostres vides i
la resistència que oposem per perdurar que ens mostra la història, podria
semblar que aquests temps, poc donats a l'èpica,
s'inclinen més per donar constància, com a temps de
crisi que són, de la nostra irreparable finitud.
Acabem amb un sonet de Borges, lúcid observador de la nostra
contemporaneïtat, d'El otro,
el mismo:
El instante
¿Dónde
estarán los siglos, dónde el sueño
De
escapadas que los tártaros soñaron.
Dónde
los fuertes muros que allanaron.
Dónde
el Árbol de Adán y el otro Leño?
El
presente está solo. La memoria
Erige
el tiempo. Sucesión y engaño
Es la
ruina del reloj. El año
No
es menos vano que la vana historia
Entre
el alba y la noche hay un abismo
De
agonías, de luces, de cuidados:
El
rostro que se mira en los gastados
Espejos
de la noche no es el mismo.
El
hoy fugaz es tenue y es eterno;
Otro
cielo no esperes, ni otro infierno.
|
Sobre l'autor
ANNA PAPIOL CONSTANTÍ
Dra. en Filologia, Professora de l'Escola Superior de Disseny, Sabadell i de l'Escola Elisava i de la Universitat Pompeu Fabra. Autora
de La mirada de Narc í s (Val è ncia, 1993).
Doctora en Filologia
per la Universitat
de Barcelona. Professora de Sociologia de la Cultura a l'Escola [...]
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo ANNA PAPIOL CONSTANTÍ El servei de publicacions 09 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1993 | articulo ANNA PAPIOL CONSTANTÍ La nostra postmodernitat de cada dia |