DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1997
| articulo
Transitar pels mons posiblesL'actual desenvolupament dels sistemes de comunicació en les societats
avançades ha portat, com a efecte immediat, un augment espectacular de l'oferta
informativa. Els ciutadans, contínuament envaïts per una allau informativa que
sobrepassa els límits de les seves possibilitats receptives i interpretatives,
es veuen obligats a forjar unes eines
que els permetin orientar-se dins aquest garbuix d'estímuls i, a la vegada, transformar
el seu entorn en una estructura coherent i útil, en la mesura que contingui les
condicions indispensables per a la seva realització social. Així, l'individu, en crear la seva pròpia dimensió
cultural, es crea a si mateix dins un continu procés de configuració recíproca entre ell i el seu
entorn.
Aquest esforç per estructurar els seus propis espais
culturals, no el realitza l'individu associant estímuls i enunciats a l'atzar. Per acomplir aquesta tasca, aplica
uns criteris de selecció i organització que bàsicament responen als seus
interessos i a la recerca de satisfaccions immediates. Però, quins són els criteris que li
permeten estructurar un determinat món propi i útil? Com passa d'un món a un altre? Com hi accedeix? De quina manera i
en quin ordre viu les diferents opcions?
De manera general, podríem dir que les persones estan
sempre disposades a trobar allò que
busquen o allò que s'oposa de
manera indiscreta a les seves expectatives. Per aquesta raó, les possibilitats receptives dels
individus disminueixen fins a la ceguesa davant d'allò que no ajuda ni
dificulta el seguiment de les seves expectatives.
La doble lectura
Des d'aquest punt de vista, el món que hom construeix funciona com una
veritable eina pragmàtica, ja que aporta les primeres hipòtesis sobre els
elements pertinents que se li ofereixen i possibilita la construcció d'un
univers semàntic adequat als seus interessos.
Per aconseguir aquest objectiu, l'individu procedeix a la interpretació dels estímuls que li són
oferts i que, bàsicament, comporta dues fases: en
primer lloc, realitza un procés efectiu de lectura que li permetrà, en una segona fase, establir unes hipòtesis anticipades i avançar en el camp de les interpretacions suposables, fins a la construcció d'un conjunt coherent.
La primera fase comporta copsar la totalitat informativa i fraccionar-la en les parts constituents
que desperten el seu interès, ja sigui perquè responen a experiències passades o perquè ofereixen expectatives jutjades
interessants. Per tal d'avançar en la configuració d'un conjunt coherent,
l'individu sotmet el material perceptiu a un seguit d'operacions d'anàlisi, comparació i
selecció de les parts, i estableix noves relacions que satisfacin una mateixa
condició predominant. Aquesta condició actua com a predefinició que, com que aixopluga fets i objectes, els identifica com
a probables i
susceptibles de formar una mateixa estructura. Així, la uniformitat o la regularitat
dels elements tan sols tenen sentit en tant que formen part del món que
nosaltres mateixos anem construint.
La característica bàsica d'aquesta primera fase és que
tot el procés de formació de la macroestructura definitòria pertany
exclusivament al contingut del «text» ofert. No és així en el cas de la segona
fase on, de manera retrospectiva, i sobre la base de la macroestructura
resultant, hom construeix un món personal que dóna coherència a l'oferta informativa.
El lector/intèrpret és portat a col·laborar, fent
previsions i establint supòsits sobre el possible desenvolupament del text fins
a conformar les hipòtesis de mons possibles. L'activació d'aquestes hipòtesis,
motivada per la complexa xarxa de relacions que l'intèrpret estableix entre els
elements discursius rellevants del text i els que extreu del seu propi bagatge
vivencial, permet passar de les estructures discursives que ofereix el text a les
estructures pragmàtiques del món possible. Contràriament a la primera fase, aquí el lector/intèrpret se
serveix d'eines metatextuals amb les quals elabora un esquema inferencial i on
les hipòtesis, degudament valorades i jerarquitzades, es van contrastant, i
confirmen o informen fins construir
un món global i possible que dóna coherència al conjunt.
Des d'aquesta dimensió pragmàtica, podríem dir que
qualsevol informació va a la recerca d'un destinatari, i aquesta recerca és condició necessària, no
solament de la seva situació comunicativa sinó també de la seva potencialitat
significativa. El lector model, com diu Eco, és un conjunt de condicions de
reeixida textualment establertes que han de ser satisfetes perquè un text sigui plenament actualitzat en el seu contingut potencial.
Aquesta perspectiva pragmàtica permet no limitar el
contingut potencial d'un text al que es deriva directament de les estratègies
textuals previstes i regulades del funcionament interpretatiu del destinatari,
sinó que possibilita la seva ampliació amb els continguts provinents del
treball pragmàtic que genera el text mateix. Per tant, aquesta segona fase s'ha
d'entendre com una part constitutiva del mateix text en la mesura que conté una
estructura i un sistema de mecanismes potencialment dinàmics que generen, en el
receptor, processos inferencials que completen i «fan seu» el text.
El destinatari, tot i identificant-se amb el lector model
que pressuposa el text, no pot inhibir-se del lector real que és. Encara que la
reeixida significativa del text requereix sempre satisfer el conjunt de
condicions que és el lector model, aquest s'ha de completar necessàriament amb
l'activitat pragmàtica de la lectura, és a dir, amb l'actualització efectiva del seu
potencial enciclopèdic i la inevitable competència situacional, no forçosament
prevista per l'autor, i que va més enllà de la simple identificació i localització
de referents.
Desvincular el lector model del procés interpretatiu del
lector empíric per mor de caure en un total subjec-tivisme porta a una simplificació i
una parcialitat equívoca del procés interpretatiu. El lector no pot quedar
reduït a un simple executor, innocent o víctima, de l'emboscada que li para el text. Si existís, aquest lector
seria un lector totalment ingenu, mancat d'esperit crític i incapaç de
qüestionar-se les propostes que se li proposen a instàncies del text. Insistim,
no podem desvincular el recorregut d'actualització del text del recorregut
reflexiu i crític que imposa el mateix text.
Des del punt de vista de la producció pragmàtica del
significat, el recorregut interpretatiu que requereix la reconstrucció lògica
dels significats previstos per l'autor no és més que una precondició per a la seva plena interpretació. El procés interpretatiu va més enllà del simple
seguiment de les estratègies inscrites en el procés de lectura. El destinatari,
en la seva interpretació, modifica i corregeix les hipòtesis que, en cada
moment del recorregut de lectura, considera vàlides.
Els inevitables móns possibles
La teoria del significat de l'oració, iniciada pel lògic Richard Montague1
a finals dels anys 70, possibilita donar un enfocament
força útil al procés d'interpretació. Validar la significació a partir de les premisses d'un «model»
prèviament establert o Món Possible (des
d'ara MP),
ens permet raonar i tractar asseveracions sobre
móns que, tot i sabent que mai no seran verídics (els móns de la ficció, dels
nostres somnis i esperances, dels temors o de la farsa...), són viscuts i validats com a realitats.
Habitualment, el concepte d'MP s'ha estat aplicant a l'estudi de la narrativa ficcional, que es
distingeix per ser una construcció tancada i estructurada a partir d'una descripció restringida de la
realitat i un nombre limitat d'individus, de característiques i possibilitats
també limitades. Però, en la mesura que considerem la construcció d'un MP com el resultat d'una interacció cooperativa i creativa entre l'enunciat que el
descriu i el destinatari que l'interpreta, l'enunciat pren una dimensió nova en
el sentit que esdevé una estratègia narrativa destinada a suscitar hipòtesis sobre allò que és
possible. La interpretació d'un enunciat s'estén, doncs, a una construcció teòrica que sobrepassa la lectura i comprensió dels diferents
nivells de codis, selecció d'isòtops o macroestructures de faula... per situar-se a un segon pla interpretatiu representat per l'estratègia crítica,
metatextual i global. Si, a més a més, estenem el
concepte d'enunciat a tota l'oferta
d'estímuls que rep qualsevol individu social, i que es veu obligat a interpretar en funció del que espera o preveu, l'MP adquireix una dimensió original
que va definint les successives realitats i experiències viscudes i,
consegüentment, els comportaments adoptats en successius MP.
En l'MP de la ficció, la regla bàsica per entrar-hi és
que l'enunciador i l'enunciatari subscriguin tàcitament un «pacte ficcional»2
pel qual l'enunciatari posa en suspens la seva incredulitat3 i
accepta el món imaginari que se li presenta. És a dir, el destinatari, tot i sabent que allò
que se li mostra o insinua és una
història imaginària, no per això pensa que és una mentida. En el cas dels MP estructurats a partir de la oferta
i presència de tots els estímuls que aporta l'entorn quotidià, el pacte és
menys precís (no passa, com en la narrativa de ficció, ni per taquilla ni
tampoc per la compra del llibre...), com també són menys precises les normes
que regeixen a l'hora de decidir
quins i com són els elements pertinents d'un MP i la jerarquia que hi ocupen.
En aquest cas, l'eficàcia i l'acceptació dels elements
oferts està bàsicament condicionada pel grau de relle-vança que expressen en
funció d'allò que hom vol o creu que cal saber i, consegüentment, de les
inferències que activi.
De totes maneres, ja sigui en el sentit restringit de la producció i
interpretació d'enunciats intencionats, com en el seu sentit més ampli, és a dir, de successius MP que estan generats per la percepció i inrerpretació del nostre entorn, el
concepte d'MP és similar i aplicable en ambdós casos.
Un MP
és un món real
Un MP
és «real» en tant que fa referència a un món narratiu d'estructura cultural que,
encara que no sigui efectiu, és «vertader» en la mesura que està format per un
conjunt d'individus dotats de propietats i d'esdeveniments que hom jutja
possibles i coherents.
En un tractat científic, el concepte de veritat és
indispensable i, per tant, incompatible amb el de falsedat. En canvi, un MP, malgrat que l'enunciat pugui ser qualificat
de literalment fals, s'accepta com a veritat metafòrica. L'acceptació d'aquesta veritat, bàsica i indispensable per a l'acceptació de l'MP, no és incompatible amb
el fet que sigui «literalment fals». Per exemple, encara que sigui fals que els
conills parlin, rondinin i corrin al ritme del tic-tac del seu rellotge, en la
mesura que participem en l'MP que ens proposa Lewis Carroll, aquests fets no ens sorprenen, més aviat els acceptem com a veritats metafòriques. La suspensió de la
incredulitat, encara que comporti tenir consciència que el País de les
Meravelles «no és vertader», no per això pensem que és mentida.
D'altra banda, si el món real quotidià es regeix pel
concepte de veritat evident, l'MP ho fa pel concepte de veritat circumstancial.
La veritat d'un MP és acceptada sempre que els individus que el
poblen, les seves
propietats i els seus comportaments, explícits o implícits, tinguin una existència
circumstancialment inqüestionable, anàloga a la que està vigent en el món real de l'experiència i, per tant, jutjats
raonables i valorats com a possibles. Des
d'aquest punt de vista, el concepte de veritat no és un concepte rígid ni
inamovible, sinó que, com diu Goodman, «és una condició dòcil i obedient» vers
les circumstàncies que el validen.
En el cas concret d'un enunciat audiovisual, la credibilitat es veu reforçada si la representació és jutjada de realista
per la seva analogia amb allò que refereix. Evidentment, el grau de realisme
que hom atribueix a l’enunciat audiovisual està íntimament lligat al sistema habitual de representació que regeix en
el context on se situa 1'MP. No ens ha de sorprendre, per exemple, que el
grau de realisme que atorgaven els cristians del segle xii als personatges i les escenes religioses representats en
les pintures murals de les esglésies, difereixi significativament del que li
atribueix avui dia la societat postindustrial
quan admira aquesta mateixa obra en un museu.
En un MP, el concepte de veritat, com també el de mentida,
s'han d'entendre deslligats d'universalitat. La veritat, encara que se'ns
presenti inqüestionable i més enllà d'opinions i interessos, a l'interior d'un MP és sempre una construcció convencional i temporal, i solament és vàlida en
aquestes circumstàncies. Fora del seu MP un fet o un valor vertader no roman necessàriament
vertader. D'aquí que la veritat difícilment admeti la transferència a un altre MP,
Per tant, allò que hom proposa és vertader o fals solament dins el marc general o tòpic que defineix l'MP i sempre que aquesta
veritat s'adeqüi a la manera en què el destinatari la té construïda
i que impliqui aquesta i no una altra. Si acompleixen aquests requisits, les
veritats dels MP són veritats sòlides i inqüestionables.
Per contra, les veritats del món real sempre poden ser
qüestionades.4 Tot allò que creiem històricament o científicament vertader està subjecte que
l'atzar o la recerca científica facin aparèixer l'evidència d'una nova veritat que
invalida, com a tal, l'anterior. Així, podria donar-se el cas que un dia descobríssim, per
exemple, que Che Guevara no va ser capturat ni executat per les forces especials de l'exèrcit bolivià i que el cos exposat al dipòsit de cadàvers
de l'hospital de Villa Grande, Nauta, el 1967, era
el d'un impostor. Per contra, en el domini de
l'MP aquesta possibilitat no existeix, la veritat no permet ser qüestionada.
Malgrat que
Blancaneus, la madrastra i el príncep no han existit mai
en el món real de l'experiència, no per això deixen de ser «reals i vertaders»
en l'MP que presenta el conte dels germans Grimm, i seria fals dir que
Blancaneus va morir enverinada pel príncep o que la madrastra es va casar amb el príncep. No
pot ser d'altra manera; Blancaneus va esposar el príncep i la malvada madrastra
va ser castigada. Aquestes veritats no poden ser invalidades, a menys que hom proposi un altre MP de ficció on això no s'esdevingui. Però aquest darrer MP mai no invalidarà o transformarà en
mentida la veritat del primer. Simplement serà un MP diferent. Com diu Eco, «la narrativitat ens proporciona móns ancorats, que
floten menys que els universos reals, encara que d'ordinari pensem que les
coses són al revés».
Tot i així, un MP no equival a un model tancat a partir
del qual cal jutjar i valorar les propostes, sinó que s'ha d'entendre com a simple
esquematizació d'una situació, orientada de manera que el destinatari pugui
acceptar-la com a possible i, adherint-s'hi, la completi pel seu compte. La
proposta d'un MP és similar a la «posada en escena» d'un nombre limitat d'individus
i de propietats, recognoscibles en tant que pertanyen al món de l'experiència,
i que són jutjats pertinents per representar la totalitat de l'MP que hom
pretén presentar.5 La proposta d'un MP no pot quedar reduïda a la simple
exposició i comprensió d'uns elements passius, sinó que s'ha d'entendre com
l'esquema sinecdòquica d'una estructura activa que s'amplia amb l'oferta d'uns
espais que el destinatari ha de completar amb les seves inferències.
En tant que esquematització sinecdòquica d'una situació,
la proposta d'un MP ha d'aportar els «indicis» necessaris per poder identificar
les identitats pertinents que permetin localitzar i acceptar el món real de
referència. D'aquestes identitats se n'han de predicar unes propietats i
comportaments que l'intèrpret haurà de completar en funció de la proposta.6
Un MP no
és una estructura totalment autònoma respecte al món
real. Algunes d'aquestes identitats i els seus comportaments han de pertànyer
al món real de la nostra experiència.
De la mateixa manera que no és possible caracteritzar
tots els individus i propietats que poblen un MP, tampoc no és possible
descriure la totalitat del seu món «real». Governades per regles, algunes
d'aquestes propietats i qualitats són pouades del món real i s'ajusten a les mateixes regles del món de la nostra
experiència i, per tant, si no hi ha indicació del contrari, queden en funció
de la capacitat d'explicació semàntica del destinatari.
Per a la proposta d'un MP tan sols es descriuen els elements pertinents
susceptibles de conformar un conjunt narratiu que permeti inferir la totalitat
de l'MP referit. De cadascuna d'aquestes propietats se n'ha d'especificar
l'essencialitat. Encara que totes les propietats siguin necessàries pel
reconeixement de l'MP referenciat, cal establir entre elles unes jerarquies per
tal que unes esdevinguin determinants i, consegüentment, prevalguin
jeràrquicament sobre les altres que són considerades accidentals o d'acompliment
menys obligatori a l'hora de justificar el comportament dels individus.
Aquesta jerarquització és decisiva a l'hora de completar
l'MP, ja que definir com essencials unes determinades propietats equival a reconèixer
l'estructura de l'MP sobre la base de les relacions possibles vàlides en el seu
interior. Per contra, les propietats accidentals, encara que no es neguin i
siguin presents i disponibles, no es prenen en consideració en relació amb
l'estructura de l'MP.
La diversitat interpretativa d'un MP requereix que aquest
sigui construït de manera que els objectes que hi apareguin vagin en el sentit
del projecte discursiu. Es a dir, supeditar els possibles processos inferencials a la capacitat d'explicació semàntica del públic, definida per «allò que
cadascun sap que els altres saben, i que ells saben que els altres saben.»7
D'aquí que l'enunciador, i també l'enunciatari, per poder conduir el procés cap
als objectius que s'han marcat, ha de preveure la inhibició d'implicatures i
processos inferencials no pertinents. En aquest sentit ha de filtrar els
possibles reconstruïts culturals que actuaran en el procés inferencial i
eliminar o neutralitzar
aquells elements susceptibles de generar inferències no-pertinents o desvirtuadores. També s'han d'elidir els
elements dels quals, tot i ser pertinents, se'n podrien inferir «valors
d'omissió» no previstos per l'enunciatari i, per tant, distorsionadors.
Així, en qualificar la descripció de sinecdòquica, podríem dir, com Nelson
Goodman i Elgin8 que «l'MP no existeix en el
text, sinó fora d'ell»: construir un MP equival essencialment a atribuir certes
propietats a certs individus per tal que aquests «prenguin cos» per addició de
les propietats i les qualitats físiques i psíquiques que convenen exactament a allò
que hom vol dir d'ells.
Transitar pels MP
Com hem dit, la sobrecàrrega d'estímuls que ens ofereix el nostre entorn
ens força a seleccionar-ne una part i estructurar-la en uns MP coherents que
responguin als nostres interessos i expectatives.9 Des d'aquesta
perspectiva, hi ha dues maneres bàsiques de viure aquests móns:
a) Transitant per ells, és a dir, accedint-hi un
darrere l'altre o, al contrari,
b) Viure’ls simultàniament.
En el primer cas, els móns esdevenen realitats
successives i que definirem com el transitar del «Petit Príncep» per les seves
similituds amb el conte d'Antoine de Saint-Exupéry. Com recordarà el lector, el
Petit Príncep recorre, un darrere l'altre, diferents planetes, habitats
successivament per un rei, un vanitós, un borratxo, un home de negocis, un
fanaler i un geògraf, i en cadascun d'ells el Petit Príncep s'esforça a comprendre
i adaptar-se a les lògiques que hi regeixen.
El segon cas, que anomenem d'«Alícia», s'estructura de
manera similar a la del conte de Lewis Carroll, on Alícia, en el País de les Meravelles,
viu simultàniament móns diferents, fins i tot oposats: el món de la reina de
cors amb les seves regles arbitràries, el de l'apressat conill d'ulls de color
de rosa, sempre víctima de la dictadura del temps, el Barretaire Boig, habitant
d'un món on la bogeria i el riure són virtuts prioritàries... Tots ells
coexisteixen i interactuen davant d'una Alícia desconcertada.
És evident que en el món de la realitat quotidiana,
aquestes dues maneres de viure MP no es donen mai de manera aïllada, sinó que les concomitances i interseccions entre ells són inevitables. De totes maneres, i per
raons metodològiques, procedirem a l'anàlisi separada d'aquestes dues opcions.
El trànsit lineal
del Petit Príncep
Dins el món de cada dia, el recorregut per MP respon més aviat al que ens marca el Petit Príncep. Immersos sempre en un
determinat MP, jutgem coherent un comportament si es conforma a les regles que
hi regeixen.
 Vivim sempre un MP i anem passant linealment d'un a l'altre.
Cadascun d'ells es presenta com un possible «lloc d'acollida que podríem
habitar».10 Llocs d'acollida on hi retrobem altres éssers i vides
amb què convivim i que, en general, ens prometen futurs interessants.
Com que moltes de les situacions que presenta un MP són
dinàmiques i les propietats dels individus apareixen i desapareixen
contínuament, el món com a tal no és mai el mateix, sempre està, en el
transcurs del seu desenvolupament, subjecte a transformacions i canvis i, en
aquest sentit, un MP és una successió ordenada d'esdeveniments que vivim com
una realitat en temps i espai presents.
Tan sols el trencament d'aquesta successió ordenada ens
porta a un altre MP. Per accedir-hi cal que prèviament abandonem l'actual MP i adoptem com a present el següent MP. És així com anem formalitzant i accedint a successius estats del món, fiables i creïbles
com a successius MP reals i presents, solament limitats pels móns
precedents ja viscuts i els posteriors, suposats, desitjats o temuts, però sempre susceptibles de ser
viscuts. Sols l'MP present se'ns presenta com a real: de res serveix que Alícia, en el transcurs
d'una desfilada de gambes i estrelles de mar, s'esforci a demostrar al presumit ocell Dodó i al fumador
erugot que el seu món és el vertader, el real, i no el que en aquell moment
estan vivint.
Així, encadenant un MP darrere l'altre, anem experimentant realitats
diferents on els elements i els comportaments permissibles d'un d'ells sovint
es contradiuen amb els que són possibles dins un altre. Aquest és el sentiment que té el Petit Príncep quan visita els personatges d'un
altre MP
i no compren com els seus habitants poden jutjar
important allò que per a ell no té cap valor: les xifres, el poder, les
presses, la disciplina... Es tracta d'un nou MP, de valors totalment invertits on els homes jutgen com a seriós allò que en el món del Petit Príncep
és banal i sense substància. Per contra, allò que en el món dels homes es
considera intranscendent és precisament la raó d'existir del Petit Príncep,
L'accés i acceptació d'un nou MP sempre exigeix uns
esforços de comprensió, adaptació i assumpció dels individus i la lògica que hi
regeix. Aquest esforç és rendible si les estructures essencials d'aquest nou
món són comprensibles, és a dir, si en el transcurs del seu desenvolupament la
relació individu/propietats genera estructures similars a les del món de
procedència. De ser així, el trànsit pels MP no es presenta conflictiu, ja que els móns,
encara que responguin a lògiques pròpies,
tenen unes similituds que les fan comparables. Cadascun dels planetes visitats
pel Petit Príncep guarda una coherència interna, però no s'interfereixen. Un
darrere l'altre, els móns esdevenen reals, mentre que els altres planetes es
van situant en la memòria del passat o romanen entre les expectatives de futur. És
molt probable que des d'una perspectiva més distant, la linealitat del recorregut
d'MP tendeixi a una certa circularitat repetitiva on MP futurs no són més que
repeticions, o versions renovades d'MP passats, encara que relativament
diferents per l'acumulació d'experiències viscudes.
Anem passant d'un món a l'altre. Transitem per ells i en cadascun
d'ells apreciem les seves diferències, encara que de fet aquestes diferències
provenen més de l'accentuació excloent i jerarquitzant que posem sobre
determinats individus, que de la composició mateixa d'aquests móns. El grau
d'accentuació que posem sobre uns determinats individus i fets hi dóna una
predominança relativa que fa que d'un mateix context es construeixin diferents
esquemes categorials i, per tant, se'n generin MP diferents. De ben poc
s'assemblen els MP que viuen els endormiscats viatgers durant el llarg trajecte
en metro que els ha de conduir de bon matí al seus llocs de treball.
De totes maneres, les possibles i variades
interpretacions a què sotmetem la
informació rebuda no significa que el nombre de possibles MP sigui infinit. El seu nombre sempre està delimitat per la predefinició mateixa
de l'MP, que fa que uns elements, i no uns altres, siguin pertinents, com també
pel nivell de competència comunicativa i interpretativa del destinador. Per tant, encara que limitats, els MP varien en funció dels individus.
Alícia i la cohabitació d'MP
La segona manera d'experimentar els MP és viure'ls de manera simultània, com és el
cas d'Alícia que es troba sobtadament immersa en una caòtica mescla de móns
diferents. Alícia va de sorpresa en sorpresa: tan aviat reconeix un MP i el viu com a real, com s'interposen altres MP que esdevenen contradictoris des del punt de vista d'Alícia, que no ha tingut
temps d'assimilar-ne les regles.
Contràriament als recorreguts d'estructura lineal del Petit
Príncep, en el món d'Alícia un MP present entra en contacte amb altres MP, conformant una estructura mosaic. La interacció d'alguns dels seus trets
comuns permet la vivència de tots ells, encara que sempre sota el predomini de
la lògica que regeix en un d'ells a l'hora d'interpretar els individus i els comportaments que moblen els MP.
Així, dins la lògica de l'MPl (fig. 1) i gràcies a les
interseccions que s'hi operen amb els móns 2 i 3, és possible cohabitar els
tres móns, malgrat les seves diferències. Aquesta és l'estructura mosaic que es
presenta a Alícia. Els MP,
tots ells presents, conviuen, si bé la lògica més o menys rígida del món
predominant marca els graus de coherència o conflictivitat que presentaran els
seus elements.
 El conflicte
El conflicte inconciliable apareix quan s'intenta interpretar els elements
d'un MP amb la negació de la lògica que regeix en un altre, de manera que si en
un possible estat de coses l'MPl és vertader, aleshores el no-MP1 és fals.
Si reprenem la famosa figura impossible de Penrose (fig. 3),
a què també fa referència U. Eco per il·lustrar «els móns possibles
impossibles»,11 i la dividim en dues unitats, MP(a) i MP(b), obtenim
ducs figures perfectament comprensibles. En la figura 2, l'MP(a) és gràficament
i espacialment coherent: tres cilindres paral·lels, com també és coherent
l'MP(b), format per un angle prismàtic en forma d'u.
 El conflicte es genera quan s'intenta interseccionar
aquests dos móns sobre la base lògica d'un d'ells. Malgrat la coherència de les
sis línies paral·leles de la intersecció (fig. 3), la percepció assumida dels
tres cilindres impossibilita l'acceptació de l'angle en forma d'U. I viceversa,
situats dins la lògica d'aquesta darrera figura, no podem acceptar com a coherents els tres cilindres.
 Per això, quan hi ha dues versions correctes simultànies en conflicte i sense possibilitats de reconciliació, tan sols admetem uns enunciats com a vertaders i considerem falsos els que hi entren en conflicte. Cal preguntar-se, però, com es poden conciliar MP diferents, fins i tot oposats, en una mateixa persona? Com arribo a conciliar, per exemple, el meu món present,
amb altres móns copresents, quan els valors, les regles, els dictàmens... del
primer són incompatibles amb les exigències i servituds a què obliguen els altres? Com saber de tots
els MP quin hem de reconèixer com a real?
Aquestes i altres preguntes mostren fins a quin punt és complexa i conflictiva la
convivència simultània d'MP diferents. La cohabitació d'individus i
comportaments que responen a lògiques diferents, fins i tot contradictòries,
possibiliten lectures difícilment conciliables i que sovint aboquen a la incomprensió.
Aquesta fou la causa que en el País de les Meravelles, les pobres i delicioses
ostres assegudes a taula per menjar
acabessin menjades pels seus propis amfitrions.
Dins un mateix discurs, l'antagonisme entre enunciats
vertaders és inacceptable. Per ser admesos caldria acceptar tots els enunciats
com a vertaders dins un mateix món, i aquest món, en ell mateix, seria impossible.
Això no obstant, el conflicte, en la mesura que és assimilable, és inherent a l'MP. L'existència d'un MP, com a estructura activa, depèn del conflicte, fins
al punt que si féssim abstracció de tots els trets responsables de desacords i
incohèrencies, diu Godman,12 van sols ens quedarien versions sense
coses, ni fets, ni tan sols MP.
En la nostra vida quotidiana, la interpretació d'MP
simultanis rarament se'ns presenta totalment inconciliable. El grau de tolerància i assimilació en front a versions simultànies en conflicte depèn del
major o menor esforç que
realitzen els elements en conflicte dins un MP diferent on aquesta contradicció no sigui possible. Per tant, els enunciats
en desacord poden deixar d'ésser conflictius si som capaços de considerar-los
separadament, on cada cas és vertader dins el subMP corresponent o dins MP diferents.
L'MP que hom viu com a present real s'estructura sobre una sèrie de
valors, creences i veritats que, encara que rígids, deixa llibertat a l'hora d'aplicar-los a individus concrets, no necessàriament
pertanyents al mateix MP, o si més no, a un subMP del primer. Així, si considerem el
comportament d'un individu com a incoherent o pervers, podem
assimilar-lo i fins i tot jutjar-lo coherent si fem l'esforç de
contextualitzar-lo dins
un altre MP on les formes de conducta atribuïdes a aquest individu responen a la lògica que hi regeix. Així, comportaments i
veritats en conflicte» si no són desiguals o responen a principis oposats, poden ser jutjats
coherents si se situen en un altre MP o submón que els inclogui.
També es pot donar el cas que veritats obertament en
conflicte puguin conciliar-se pel fet d'eliminar una determinada ambigüitat.13
Així, frases que hom considera incompatibles tan sols perquè són el·líptiques,
quan es desenvolupen i expliciten certes particularitats esdevenen coses
simplement diferents.
Quan els elements són desiguals i contradiuen l'MP
present/real de referència o la seva diferència és jutjada excessiva, és a dir, quan som incapaços de fer l'esforç de contextualitzar-lo
dins el món que li és propi o tot simplement no
creiem convenient realitzar aquesta contextualització, els elements aliens al
nostre MP
se'ns presenten com a improcedents, falsos, absurds o són simplement marginats i ignorats. Així,
Alícia jutja irrisibles i grotescos el Conill Blanc, el Gat dels desitjos, els
dos ximplets, el Barretaire Boig i la Llebre de Març. «Tots són tan ridículs!»,
exclama Alícia, tancada en el seu MP. També la Reina de Naips comprèn, encara que
amb un cert retard, la impossibilitat d'assimilar móns diferents, com són el
d'Alícia i el seu propi. «No hauria de fiar-me de tu —exclama—: no ets de
piques, ni de colors, ni de trèbols. Tu no pertanys a aquest regne!».
La visita d'MP diferents, ja sigui transitant-hi linealment
o cohabitant-hi,
sempre es presenta conflictiva, encara que la transcendència d'aquesta
conflictivitat difereixi en un o altre cas. En el transitar lineal del Petit Príncep, l'esforç d'adaptació
als principis lògics que regeixen en cadascun dels MP, tot i que poden produir estranyesa i indignació, els lligams comunicatius entre
intèrpret i els diversos móns no es trenquen mai del tot. El distanciament que
es produeix entre l'únic MP real i els ficcionals del passat o del futur provoca la necessitat d'interpretar
coherentment el present i, per tant, d'adaptar la seva lògica a les experiències adquirides. No és així en
l'estructura de mons copresents d'Alícia. En la cohabitació simultània d'MP
diferents, l'intèrpret roman dins el marc d'un dels MP i des d'aquesta perspectiva, viu l'altre món. En aquest cas, les situacions
conflictives poden esdevenir incomprensibles i ser jutjades d'absurdes o irreconciliables, fins al punt d'imposar el
rebuig i anul·lar qualsevol possibilitat de comunicació.
Estem abocats a transitar per MP diferents que com a estructures actives ens forcen contínuament a cercar comportaments possibles i a contextualitzar els elements en conflicte
dins de móns on aquests esdevinguin coherents. Tan sols així, i en funció dels
nostres propòsits i necessitats, anirem marcant els llindars del nostre entorn
i transformant-lo en una estructura útil pera la nostra continuïtat.
Eco qualifica el text de màquina mandrosa14 en
el sentit que demana del lector que faci una part del seu treball. De la mateixa
manera, la vivència d'un MP, com a construcció social d'una realitat, exigeix
del receptor l'esforç d'acceptació del món que se li presenta i inferir-ne
individus i comportaments coherents que el completin. No podem oblidar que
aquest compromís d'acceptació i adhesió del destinatari, en la mesura que depèn
de la seva enciclopèdia de valors, esdevé també un fet ideològic i, des
d'aquest punt de vista, la versió d'un MP serà considerada coherent i
acceptable pel receptor si no s'enfronta, ni contradiu, cap creença sòlida ni
cap dels preceptes que l'informen.
1. Richard Montague: Formal Philosophy, Selected Papers of Richard Montague, New Haven, Conn., Yale University Press.
2. Umberto
Eco, Seis paseos por los bosque narrativos, Lumen, Barcelona, 1996.
3. Sobre la
«voluntaria suspensió de la incredulitat» per accedir racionalment al sentit
real últim dels enunciats poètics, vegeu especialment: Paul Ricoeur, Temps
et récit, I, II i III, Seuil, París 1984-1985. F. Jost: Un monde à nôtre image.
Énonciation, cinéma, télévision, Klinksieck, París, 1988. Umberto Eco: Los límites de la interpretación, Lumen, Barcelona, 1992.
4. Umberto Eco,
1996: op. cit.
5. Vegeu: G. Vignaux, L'argumentation. Essai
d'une logique discursive, Ginebra, Droz, 1976, pp. 71-72.
6. Sobre el procés
inferencial, vegeu D. Sperber i D. Wilson:
La pertinence, Communication
et Cognition. Editions de Minuit, París
1989, i també: Rescher, «Possible Individuals, TransWorld Identity and Qualified Modal Logic», Noûs VII, 4,
1973.
7. Duppuy, Gabriel: L'infarntisation des villes, Presses
Universitaires de France, París, 1992.
8. Nelson Goddman: Maneras
de hacer mundos, Visor, Madrid, 1990, p. 3.
9. Vegeu Johnson and Lakoff, Metáforas de la vida cotidiana, Cátedra, serie Teorema, Madrid, 1991,
10. Paul Ricoeur. op. cit.
11. Unberto Eco:1992, op. cit. pp. 231-2
12. Nelson
Goodman, op. cit. p. 152.
13. Nelson
Goodman, op. cit. p. 144.
14. «Machina
pigra»; Umberto Eco, 1996, op. cit.
|
Sobre l'autor
JORDI PERICOT
Director de l’escola Elisava des de l’any 1968 fins a l’any 1986. Doctor en Història de l’Art i Llicenciat en Filosofia. Catedràtic de Teoria de la Imatge de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona y catedràtic de
Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra. [...]
Relacionat 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 | articulo JORDI PERICOT Límits pedagògics del disseny modern 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo JORDI PERICOT Una permanent experiència pedagògica |