CREATIVITAT, COMUNICACIÓ I MERCAT,
2000
| articulo
Línies de recerca en la comunicació persuasivaEn la comunicació creativa, el camí
comú forma part del desig d'anar cap endavant que sempre ha tingut la humanitat,
un desig interioritzat i vital. És cl camí que traça la intel·ligència, en el
qual la creativitat és un viatge i el seu destí és trobaria veritat i la
bellesa. Perquè, precisament, allò que la creativitat pretén és harmonitzar la
recerca amb la trobada. Un recorregut per una nova intel·ligència creadora, que
se'ns apareixia amb un paper protagonista com a dinamitzadora de la societat
futura, que ja no és la societat del saber, sinó la societat del saber saber de
la metacognició. I un bagatge atractivament confús en què es barregen la psicologia,
l'epistemologia, l’hermenèutica, l’observació sociològica i, per descomptat, l’heurística.
En aquest punt se situa la creativitat
i la seva resposta a la demanda d'un nou model social, econòmic i tecnològic de
presa de decisions i d'investigació de sistemes. Avui més que mai, la
creativitat és un joc d'equilibris, d'harmonia. D'aquesta sempre renovada
intel·ligència creativa, mixtura de pensament, d'intel·ligència, de percepció i
d'intuïció, de lògica i de racionalitat, de fets i de sentiments.
El fet que la ciència i la tecnologia
s’interrelacionin constantment en parlar de creativitat o de procés creatiu ha
donat lloc a una àmplia literatura divulgadora, més que a un estudi sistemàtic
sobre creativitat com a filosofia experimental i al seu coneixement a través de
l’heurística com a ciència del descobriment. La creativitat ha deixat de ser el
complement d'altres disciplines per convertir-se en protagonista d'una renovada
categoria comodí -categoria de categories- interactiva i sincrònica.
Durant segles s'ha considerat el procés
creador com un anecdotari de sorprenents i estimulants descobriments, com una
cronologia de fets infreqüents però sempre atractius, o com l'ocasió
d’exemplaritzar l’esforç, la tenacitat, l’èxit o la frustració, en persones l’anomenada
genialitat dels quals ha il·lustrat una certa manera d’historiar la nostra
civilització.
En qualsevol cas, com en altres
disciplines ja assentades, una successió de fets i mètodes hauria de donar lloc
a l’aparició i al desenvolupament d’una teoria científica de la creativitat.
Però, per ara, els estudis sobre el procés creatiu s’han basat en plantejaments
descriptius o comparatius. Sembla, doncs, que ha arribat el moment d'avançar
envers tesis interpretatives i sistematitzadores.
La investigació en creativitat se
centra en el procés de creació, en els seus efectes, en les aptituds i les
actituds, en les tècniques d’ideació i el seu aprenentatge i en les formes com
s’utilitza procurant esbrinar com la creativitat ajuda la mútua comprensió i de
quina forma la societat, en fer-ne ús, millora la qualitat de les persones que
la integren.
La síntesi de les investigacions sobre
la creativitat porta inevitablement a l’anàlisi multidimensional de l’ésser
humà, considerat com un tot des de la seva personalitat individual, apte per
desenvolupar les seves capacitats d’imaginació i d’innovació. Aquesta és
l’herència del segle XX, en què el concepte de creativitat s'ha utilitzat fins
i tot en un sentit més ampli. El terme denota cada actuació de l’ésser humà que
transcendeix la simple recepció: l’home és creatiu quan no es limita a afirmar,
repetir, imitar, quan dóna alguna cosa d'ell mateix.
Plató, Kant o Goethe han descrit l’home
com un ésser que dóna forma a allò amb què entra en contacte. Heidegger i
Koestler expressen la mateixa convicció holística de la creativitat, per mitjà
de la qual completem les dades que rebem de l'exterior d'una forma
inqüestionable en cada una de les nostres activitats, i d’una forma universal i
inevitable. Es pot dir que l’ésser humà està condemnat a la creativitat. Sense
aquesta no arribaria a saber res, no podria fer res. Els termes plantejats per
la creació ex nihilo s’inverteixen: hem creat Déu. Si més no, creem Déu
en un sentit diferent al sentit en què Déu ens creà a nosaltres: en el sentit
universalista d'una productivitat i d’una activitat de la ment, solament
limitada per la caducitat humana. Com bé diu Barron, tots som a la vegada
criatures i creadors.
Però el temps no s’atura i l’intent d’aplicar
la tecnologia de les ciències socials als problemes actuals que planteja la
investigació de la comunicació corre el risc d’una frívola aplicació
excessivament literal. D’una manera que, potser, el veritable problema no sigui
la dificultat d’adaptar les tècniques a la varietat de situacions que planteja
la comunicació, sinó la tendència d’aquestes tècniques a incorporar el mateix tipus de
pensament en el qual s’han desenvolupat. Per tant, quan en el camp de la
comunicació s’usen noves tècniques, es fa necessari adaptar-les al marc de
referència conceptual en què s’apliquen.
Una cosa és certa: els problemes específics que planteja
la comunicació creativa requereixen nous enfocaments, sovint impulsats per
noves tècniques. Els procediments tradicionals de metodització implicaven
supòsits que avui no són avalats ni per les dades socials, ni per l’eficàcia
que exigeix la nova comunicació. Per la qual cosa sembla convenient
preguntar-nos: quines són les perspectives d'un nou ordre en la comunicació?; quina
ha de ser la resposta de la creativitat davant nous estímuls comunicatius i
canvis en la percepció d'aquests estímuls?
La resposta solament es pot donar des de la prudència, i
formular-la en termes d’una feina seriosa i metòdica, ben allunyada de la sempre
dubtosa genialitat i més a prop de potenciar i fomentar els perfils
característics de l'actitud creativa, com ara: la capacitat d'extraure
conclusions a partir de mínimes evidències: la intuïció; detectar els
problemes; preveure’n la solució, fins i tot abans que apareguin; afavorir la
valoració i la recerca constant de l’originalitat, de la concreció, la
simplicitat i la capacitat de síntesi; i potenciar l’autonomia, és a dir, la
tolerància a l'ambigüitat. Són les capacitats del pensament divergent o
productiu basades en la fluïdesa, en la flexibilitat i en l’originalitat que,
des que el 1950 primer i el 1967 després va postular J. P. Guilford, continuen
vigents, revisades i avalades com a dimensions del pensament creador per autors
com M. A. Runco (1991), J. Baer (1993) i més recentment M. Csikszentmihalyi
(1998).
Aquesta complexa xarxa de capacitats -que no per sabudes
han perdut gens de la seva validesa- fa que la natura de la creativitat, igual
que les conseqüències que provoca, sigui una de les que desperta més atracció
entre experts i no experts.
Cap a una noció científica de la
creativitat
Quan es divulga una noció científica, quan es passa d’un grup restringit d’especialistes al gran públic, es produeix el canvi d’un sistema intel·lectual i de pensament lògic, científic i individual, a un pensament global, a un pensament social. Aquest fenomen transformador ha hagut de discórrer prèviament a través d'un complex procés d’assimilació i d’integració. És a dir, tota noció específica continua regularment un procés d’assimilació que la converteix en comuna, pròpia d'una època i d'una cultura. Curiosament, la noció de creativitat ha recorregut un
procés invers, en el qual una noció comuna en el seu origen s’ha convertit en
una noció científica, d’especialistes. Però els seus orígens, la seva accepció
mil·lenària, arrosseguen l’estigma de la dispersió banalitzada, patrimoni de
tots i de ningú, i quan es planteja la necessària investigació epistemològica,
el resultat sol ser, quan no confús, decebedor. Aquesta vulgarització de la
natura de la creativitat no n’ha facilitat l’exploració, però tampoc n'ha
impedit despertar l’interès per l’estudi dels seus orígens.
Potser la clau d’aquesta disfunció rau en el fet que les
idees o els productes que mereixen el qualificatiu de creatius sorgeixen de la
sinergia de moltes fonts i no solament de la ment d’una persona aïllada. Fins a
tal punt és així, que és més fàcil potenciar la creativitat canviant les
circumstàncies del nostre entorn que intentant fer que les persones pensem
d'una manera més creativa.
Amb el pas dels segles s'ha canviat la relació entre déus
i éssers humans. Ara, els homes i les dones són els creadors i els déus són
producte de la seva imaginació, I aquesta imaginació, aquesta creativitat, no
es pot entendre sense la valoració de persones alienes, de persones competents
que, de manera fiable, decideixin si les pretensions d'una persona que es diu
creativa són vàlides o no. El caràcter sistèmic del procés creatiu posa en
evidència que la generació de les idees no es gesta dins el cap de les persones
-si més no, no exclusivament-, sinó en la interacció entre els pensaments d'una
persona i un context sociocultural (Csikszentmihalyi, 1998). En termes i
circumstàncies similars Piaget expressa la seva noció d'intel·ligència, quan la
descriu com l'adaptació o la interacció entre la influència de l'organisme
sobre l'entorn i la influència de l'entorn sobre l'organisme.
Des d'aquest punt de vista, sembla evident que la
creativitat és el resultat de la interacció d'un sistema compost per tres
elements: una cultura que conté regles simbòliques; una persona que aporta
novetat al camp simbòlic; i un àmbit d'experts que reconeixen i validen la
innovació. Justament el que cal veure és si les noves tecnologies variaran el
camp simbòlic -com sospira, entre altres, Bordieu-, si apareixeran nous experts
que vigilaran les entrades al camp, i quins canvis
tecnològics, socials o culturals produirà.
 La creativitat és l'equivalent cultural del procés de canvis genètics que tenen com a resultat l'evolució biològica, procés en el qual, per sota del llindar de la consciència, tenen lloc variacions fortuïtes en la química dels nostres cromosomes. Però en l'evolució cultural no hi ha mecanismes equivalents als gens i als cromosomes. Per tant, una nova idea o invenció no es transmet automàticament a la generació següent. Com diu Csikszentmihalyi, les instruccions de com usar el foc o la roda, o l'energia atòmica, no queden introduïdes en el sistema nerviós dels nens nascuts després d'aquests descobriments. Cada nen ha de tornar a aprendre-les des del principi. Un raonament pedagògic gens
menyspreable quan es tracta de desenvolupar un procés d'aprenentatge creatiu en
el qual -en paraules de Koestler (1983)- el mestre i l'alumne són la mateixa
persona. Un procés en el qual la capacitat creativa implica un desaprenentatge
i un reaprenentatge, un fer i un desfer, fins a aconseguir noves síntesis.
Caldrà veure si l'ús de noves tecnologies portarà aparellada una capacitat de
creació més gran; però no tecnològica, sinó intel·lectual. És a dir, si la
màquina multimèdia augmentarà o disminuirà la nostra capacitat d'ideació.
Els supòsits d'una nova comunicació
persuasiva
La percepció, la imaginació i la memòria són la base de la nostra orientació amb el món exterior. Això no obstant, la seva activitat -si és purament mecànica- solament serveix per a l'aprehensió, l'acumulació i la preproducció de tot allò que ens envolta; és el pensament reproductiu que es basa en la repetició d'actes mentals ja exercitats i sabuts -i per tant, comprovats-, per mitjà dels quals es reprodueix el coneixement. I en aquest sentit, la màquina -qualsevol tipus de màquina informàtica -és un element formidable de reproducció de sabers, ja que opera amb coneixements ja adquirits i, amb una rapidesa inusitada, es tornen a obtenir combinacions i conclusions. En canvi, si la percepció i la
imaginació serveixen per a portar a terme noves combinacions, amb els estímuls
percebuts ens trobem amb el pensament productiu. Solament pensant hom és capaç
d'elaborar la matèria preparada per la percepció. Solament així és possible
abstraure la validesa universal de les percepcions particulars. Solament així
es proporcionen coneixements nous a partir de la combinació de les conclusions
obtingudes. Solament així desenvolupem el nostre pensament creador o productiu
que el físic Erwin Shròdinger, premi Nobel i creador de la teoria de la
mecànica ondulatòria, ha definit de manera precisa, quan diu que el pensament
productiu no és tant veure el que encara no ha vist ningú, com pensar el que
encara no ha pensat ningú sobre allò que tots veuen. És a dir, provocar
l'arribada de l'inesperat, del desconegut, provocar la creativitat: aquesta
sorprenent comunicació amb l'inconscient per mitjà de la intuïció i la
imaginació. És a dir, aquesta atractiva capacitat de fer sorprenent el que és
evident.
El que sí que ens sembla oportú
plantejar és el debat sobre la nova comunicació, en termes diferents dels
habituals, ja que gira sobre noves formes, noves fronteres, nous reptes
tecnològics. Creiem que la comunicació, al costat de la racionalitat, de la
competitivitat i, per què no, de la creativitat, s'està convertint –s’ha
convertit- en una «altra comunicació»: en la comunicació persuasiva.
Fins ara, es defineix la comunicació
com l'acció i el procés de transmissió d'un missatge. I d’acord amb aquests
termes, l'acció, el procés, els sorolls, els efectes i la seva valoració, i per
descomptat, la incomunicació, han estat, entre altres, els ítems que han fet
córrer rius de tinta sobre aquesta comunicació.
 Però hi ha una altra forma d'analitzar
les accions i els processos de la comunicació. Perquè creiem que hi ha una altra
forma de pensar la comunicació. Perquè els circuits funcionals, burocràtics,
comencen a canviar-se per circuits creatius. Perquè la comunicació, per
poder-la processar, per poder-la transmetre, cal pensar-la. I cal pensar-la
creativament. Cal pensar-la des de la genial simplicitat que ens proposa
Schròdinger: pensar el que ningú no ha pensat sobre allò que tots veuen.
Perquè l'eficàcia de la comunicació
persuasiva rau en la combinació d’uns factors determinats. Entre aquests
destacarem: la qualitat de la transmissió, lligada al funcionament del canal i
a la utilització del codi, el terreny del qual està estretament lligat a
l'habilitat en l'argumentació retòrica; la qualitat de la interpretació del
missatge, lligada a la imatge de l'emissor, però, sobretot, al coneixement del
receptor; la qualitat de la retroacció (feedback) que és conseqüència de
les dues sèries
anteriors: la qualitat de la transmissió i la qualitat de la interpretació. Un
assortiment de factors tècnics, científics i retòrics, a la recerca de
l'eficàcia persuasiva.
Quan la ciència o l'art retòric parlen de creativitat, el
referent és el pensament i la seva relació de causa a efecte, la
intel·ligència, de manera que la capacitat
de pensar se supedita a la
capacitat intel·lectiva. Però tant la paraula intel·ligència com la
paraula pensament les utilitzem com si sabéssim el que signifiquen, però
el cert és que són paraules que ningú no ha estat capaç de definir al gust de
tothom. Què significa, per tant, portar-se d'una manera intel·ligent, i alhora
pensar creativament? I, per extensió, què significa tenir la capacitat de
desenvolupar determinats processos i tècniques que porten a la troballa
creativa utilitzant tecnologies l'abast i el desenvolupament de les quals estem
començant a conèixer?
Ambdues preguntes només es poden contestar -solament
s'han de contestar- des d'una perspectiva científica, des d'una metodització de
les possibilitats que les nostres pròpies capacitats intel·lectives ens
proporcionen com a possibles respostes al repte de l'era de la informació en la
qual estem entrant. Assumim definitivament les noves alternatives: el canvi del
maquinisme per la tecnologia; el taylorisme per la globalització; la
competitivitat per la saviesa. Sembla que hi ha un acord general que diu que la
nova societat de la informació ens farà pensar d'una manera diferent. Però
l'important és saber si la tècnica limitarà, reduirà la nostra capacitat de
pensar. Si ens dedicarem més temps a navegar que a pensar per què naveguem.
Tots sabem que comunicar bé exigeix coherència i
credibilitat. I si em permeten expressar-ho d'aquesta manera, aquesta nova comunicació
creativa i interactiva serà -en primer lloc- més flexible; és a dir, haurà de
respondre a la necessitat d'adaptació ràpida a noves situacions. Ara més que
mai, en creativitat i en comunicació l'única cosa constant serà el canvi. En
segon lloc, haurà de ser més eficaç; és a dir, proporcionar idees més eficaces
a curt termini. També haurà de ser més competitiva. Les organitzacions volen,
necessiten resultats: arribar abans al mercat, de manera més eficient i amb
productes i serveis que cobreixin les necessitats i les expectatives del
receptor. I finalment, caldrà tenir molt en compte els valors creatius de
l'individu. Ens referim, entre altres, a l'afany d'aconseguir alguna cosa per
un mateix: a sentir-se lliures, però no indiferenciats. A la fragilitat de la Terra i al respecte pels
drets humans.
I a la necessitat de l’autoafirmació a través de la
diferència amb els altres: l'autenticitat, l'autonomia individual,
l'individualisme com a valor ascendent. D'altra banda, alguna cosa que en la
comunicació publicitària d'avui ja és predominant.
Aquests podrien ser alguns trets sobre la forma de
«pensar» la revolució digital, sobre la nova creativitat, en què les paraules
haurien de retenir i les imatges haurien de seduir. Res d'excessivament nou.
Com tampoc no ho és, ja, l'exigència de la indagació, de la recerca permanent.
Quan un estudiant de Princeton preguntà a Albert Einstein de quina manera
començava el procés creatiu, aquest li replicà sense vacil·lar: és una
curiositat insaciable. I va afegir: aquesta és la idea que posa en marxa la
investigació. Una resposta encertada i una forma subtil d'enllaçar la ciència
amb la intuïció, la lògica amb la inspiració.
Però també hi ha contradiccions. Per exemple, de des
jerarquització de criteris i de valors i una certa desestructuració del
coneixement, com adverteix Cebriàn a La
Red (1998): el perill i l'angoixa de l'excés. És a
dir, pots anar a tants llocs, pots veure tantes coses, et pots relacionar amb
tanta gent, que al final corres el risc de no arribar enlloc, de no veure res i
l'hipnotisme de la pantalla et pot conduir a una mena d'autisme, en què la
interactivitat no sigui entre les persones que naveguen per la xarxa, sinó
entre la màquina i tu. Un nou placebo: això que Ramonet anomena patologia d’extroversió
mediàtica.
Es tracta, doncs, de superar els riscos de la
deshumanització del pensament. Es tracta que tecné i poiesis continuïn
units. Que Aristòtil i Plató no ens abandonin. O millor, que no els abandonem.
En definitiva, constatar que l'art i la ciència són aquelles coses de les quals
estem fetes les persones. Perquè és ben sabut que sí la història de la
humanitat és la història de les idees, la història de les idees és la història
de la comunicació de les idees.
Des d'aquesta perspectiva, hi haurà prou raons per
assegurar que l'estudi de les estratègies que utilitza la comunicació
persuasiva i que desenvolupen i potencien el mecanisme mental de la ideació -és
a dir, la creativitat-, és el gran repte que la comunicació haurà de
plantejar-se en els pròxims anys. N'hi hauria prou de referir-se a l'eclosió de
projectes investigadors que s'estan desenvolupant, especialment en el món
anglosaxó, dins el cap de la creativitat aplicada i que apunten clarament
envers la convicció científica del fet que la creativitat que modifica algun
aspecte de la cultura mai no es troba en la ment d'una sola persona.
Si fos així -i fins a la primera meitat
d'aquest segle els plantejaments eren decididament «personalistes»-, no es
podria admetre per definició com un cas de creativitat cultural. Perquè tingui
algun efecte, la idea creativa s'ha d'expressar en termes que siguin
comprensibles pels altres, ha de ser acceptada pels experts de l'àmbit en què
ha de ser reconeguda i, finalment, s'ha de poder incloure en el camp cultural al
qual pertany. Per això, la pregunta que qualsevol estudiós de la creativitat
s'ha de fer no és com planteja Csikszentmihalyi què es la creativitat? sinó on
és la creativitat.
La resposta que més s'acosta a la
lògica del coneixement científic seria la d'admetre que la creativitat solament
es pot observar en les interaccions d'un sistema que es compon de tres parts o
línies de recerca per les quals el candidat s'inclina plenament. La primera
d'aquestes és l'espai creatiu, que consisteix en una sèrie de regles i
procediments simbòlics, compartir per una societat determinada o per la
humanitat considerada com un tot.
La segona línia d'investigació seria
l'entorn creatiu, que inclou totes els persones que actuen com a vigilants de
les entrades que donen accés a l'espai creatiu. La seva missió és decidir si
una idea o productes nous s'han d'incloure en l'espai. Aquest és l'entorn que
selecciona quines obres o idees noves mereixen ser conegudes, conservades i
recordades.
Finalment, el tercer component del
sistema creatiu és la persona creativa presa individualment. La creativitat té
lloc quan una persona, usant els símbols d'un espai donat, té una idea nova o
descobreix una nova distribució, i quan aquesta novetat és seleccionada per
l'entorn corresponent passa a ser definitivament inclosa en l'espai oportú. Els
membres de la generació següent trobaran aquesta troballa creativa com una part
de l'espai creatiu que els és donat i hi continuaran, si no és que són
creatius, cosa que els faria intentar canviar-lo al seu torn. De manera que el
procés intercomunicador i recreatiu repeteix el seu cicle.
Per tant, el que ara importa és
pensar-crear la comunicació. Com que crear és pensar, es tracta de pensar-crear
com un pas previ per exercitar les habilitats que exigeixen la posada en
pràctica dels processos i les tècniques creatives, necessàries per al
desenvolupament d'una comunicació creativa. De manera que ja ningú no discuteix
que tota activitat creadora és un procés dialèctic -o si es prefereix,
interactiu- en què conflueixen el talent individual, l'espai de treball i
l'entorn en que es desenvolupa i es jutja l'obra creadora. I una sinergia, en
què el que un creador descobreix serveix a un altre d'inspiració, i tots saben
que s'obre un camí cap al desconegut que és, justament, el seu objectiu comú, i
el que els manté sinèrgicament units.
Aquest camí comú no és l'esperit de
l'època hegelià, ni tan sols l'estructura subjacent que fonamenta la natura del
coneixement de la qual parla Foucault, sinó l'habitual interacció d'idees entre
intel·ligències creatives que, al servei d'una nova comunicació persuasiva,
miren de fer sorprenent el que és evident.
En la comunicació creativa, el camí
comú forma part del desig d'anar endavant que té la humanitat, un desig
interioritzat i vital que sovint es confon amb l'ideal de progrés. És el camí
que traça la intel·ligència, en què la creativitat és un viatge i el seu destí
és la trobada amb la veritat i la bellesa. Perquè, justament, el que pretén la
creativitat és harmonitzar la recerca amb la trobada. Un recorregut per una
nova intel·ligència creadora, que ens apareix ja amb un paper protagonista com
a dinamitzadora de la societat futura. Que ja no és la societat del saber, sinó
la societat del saber saber: de la metacognició, i un bagatge, atractivament
confús, on es barreja la psicologia, l'epistemologia, l’hermenèutica, l’observació
sociològica i, per descomptat, l’heurística.
L’adequació de la creativitat a l’estructura,
necessitats i objectius d'un nou mitjà de comunicació, rau, segons el nostre
parer, en les expectatives que en la comunitat científica desperta la
intel·ligència creativa. Aquesta nova forma de comprendre el nostre àmbit i que
podríem definir com la capacitat emocional de processar la informació que
produeix el nostre entorn. La ciència, cal no oblidar-ho, neix amb la pregunta
-sempre vigent- sobre el lloc que l’ésser humà ocupa en el món, buscant la
resposta en un millor coneixement de la ment i de la condició humana. Aquest
interrogant ha alimentat la inquietud, però també la curiositat que sempre ha
sentit l’ésser humà per l’univers on sobreviu.
La creativitat –l’estudi metòdic i
sistematitzat del pensament productiu tal com el conceben Bohm i Peat (1988)-
el que proposa és una intercomunicació més gran entre les diferents branques
del saber, fent èmfasi en les idees més que en les fórmules, en la totalitat
més que en la fragmentació, en el sentiment més que en la màquina. En aquest
punt de vista se situa la creativitat i la seva resposta a la demanda d'un nou
model social, econòmic i tecnològic de presa de decisions i d'investigació de
sistemes.
Avui, més que mai, la creativitat és un joc d'equilibris,
d'harmonia. Avui més que mai (o seria millor dir com sempre), l'observació
constant, la reflexió profunda í l'argumentació exacta, herència de la
Il·lustració, continuen essent les habilitats bàsiques per interpretar la
natura de les coses, per aprehendre-la i per interioritzar-la. És, en paraules
del poeta Derek Walcott, aquella joiosa revelació de trobar la melodia de la teva
pròpia veu.
Perquè la creativitat parla sobretot de l'ésser humà.
I d'aquesta sempre renovada intel·ligència creativa, mixtura de pensament,
d'intel·ligència, de percepció i d'intuïció, de lògica i de racionalitat, de
fets i de sentiments. Del camí per aconseguir la realització de l’èsser humà
com a criatura i com
|
Sobre l'autor
Josep Maria Ricarte
Catedràtic de Creativitat Publicitària
de la Universitat Autònoma de Barcelona
Relacionat 17 CREATIVITAT, COMUNICACIÓ I MERCAT, 2000 | articulo Elisava TdD Llibres 17 CREATIVITAT, COMUNICACIÓ I MERCAT, 2000 | articulo SATURNINO DE LA TORRE Persona i procés creatius Les persones creatives posseeixen un seguit de característiques específiques de caire divers. Així es presenten els resultats d'una investigació que ha tingut com a objectiu conèixer les diferències pel que fa als trets de la personalitat entre els creadors de diferents àmbits, i alhora aprofundiren la percepció que aquests creadors tenen sobre si mateixos, sobre els creadors en general i sobre els processos de creació. La investigació està basada en la realització de diversos qüestionaris de personalitat i de procés realitzats per a diferents tipus de subjectes creadors; artistes i pintors, inventors de productes patentats, dissenyadors, dibuixants de còmics i actors [...] |