LA PRESENTACIÓ DEL CONEIXEMENT A INTERNET,
2001
| articulo
El disseny de la navegació en hipertextos informatiusDiscussió dels elements i components
d'un sistema de navegació en
un hipertext. S'exposen les bases lògiques dels enllaços i de la navegació hipertextual, s'argumenta
quina és
l'arquitectura bàsica
d'un sistema d'informació
hipertextual i s'advoca a favor d'un model determinat per a hipertextos amb
propòsits
informatius.
Introducció
Publicar en l'era digital i, més concretament, publicar a la WWW vol dir, entre altres coses, dissenyar i construir hipertextos. En aquest treball presentarem la proposta d'un sistema de navegació hipertextual que intenta de facilitar l'accés a la informació i, alhora, d'evitar la sensació de pèrdua (o desbordament cognitiu, en termes més tècnics) tan habitual en algunes produccions digitals interactives. En aquest sentit, des de
Nelson (1981) sempre hi ha hagut un gran consens, tant entre els teòrics com entre els
dissenyadors, que la principal característica dels hipertextos és que consisteixen en
documents digitals que proporcionen la possibilitat d'accedir de manera no
lineal a la informació que
contenen. Ara bé, més enllà d'aquesta afirmació comencen les divergències, tant en el discurs
teòric
com en la praxi del disseny.
Per tant, no pretenem
formular una proposta amb ambicions d'universalitat. Ben al contrari, pensem
que el sistema de navegació que
presentem en aquest treball pot ser d'utilitat només en el context següent:
- S'ha de tractar de publicacions
digitals en línia,
és a
dir, accessibles i navegables a través de la WWW.
- Han de ser també publicacions creades amb
propòsits
declaradament informatius (no entrem en propòsits no declarats, com persuadir, motivar i,
fins i tot, confondre o mentir).
És evident que el territori delimitat per aquests dos condicionants és molt ampli, però deixa fora un territori no més extens, a saber, les produccions digitals amb propòsits diferents a l'informartiu, per exemple, propòsits narratius, publicitaris, poètics, mobilitzadors, etc. També deixa fora expressament les publicacions digitals dissenyades per a suports òptics, com el CD-ROM o el DVD, malgrat que no hi ha dubte que moltes de les coses que es discutiran aquí se'ls podria aplicar. Així doncs, què entenem per una publicació digital o per un hipertext
en línia
amb propòsits
informatius? Aquesta categoria inclou des de revistes en línia com Feed <www.feed.com> o Newsweek <www.newsweek.com>
fins a llocs web de museus com ArtMuseum <www.artmuseu.net>, passant per projectes
com el Centro Virtual Cervantes <www.cvc.org>, del qual es parla també en un altre apartat
d'aquest monogràfic,
o el projecte de diploma telemàtic i de comunitat virtual Documentación digital <www.docdigitaI.upf.es>
del qual és
codirector l'autor d'aquest article.
Els trets comuns d'aquesta
mena de produccions són, a
parer nostre, els següents:
- Posen a disposició del públic, és a dir, de l'internauta, una àmplia quantitat d'informació. - Aquesta informació pot ser molt heterogènia, tant temàticament com morfològicament.
- Proporcionen diverses
maneres d'accedir a la informació.
- El seu propòsit fonamental, com ja hem
dit, és
transmetre una informació o
algun element de coneixement.
L'enigma dels hipertextos
La qüestió és que, fins als anys noranta, la major part de la bibliografia sobre hipertextos afirmava, implícitament o explícitament, que es caracteritzaven per permetre accessos no seqüencials a la informació. I durant dues dècades pel cap baix, entre els anys vuitanta i els noranta, resultava característic que les produccions hipertextuals no proporcionessin al lector ajudes addicionals per accedir a la informació, com ara sumaris o índexs, sinó únicament una xarxa d'enllaços, la motivació dels quals podia anar des de les relacions de causa/efecte fins a les de semblança passant per les de definiens/definiendum.  No és estrany que molt aviat es forgés l'expressió «desbordament cognitiu» per referir-se a una de les sensacions que experimentaven els lectors d'aquestes produccions. Tampoc no ho és que els resultats experimentals mostressin amb tossuderia que documents digitals no lineals, formats per una o diverses xarxes de blocs de textos enllaçats, resultaven menys eficients per transmetre informació i coneixements que documents analògics formats per text estàndard de lectura predominantment seqüencial (Mcknight, C.; Dillon, A.; Richardson, J., 1993). Semblava que aquí s'amagava un enigma: si l'hipertext era
una forma més avançada i amb més possibilitats de publicació de la informació,
per quin motiu oferia un rendiment menor que els documents analògics?
La raó d'aquest rendiment menor semblava deguda a la
manera en què es dissenyaven els hipertextos en l'era que podríem denominar
preweb. En aquella època (anys vuitanta i començaments dels noranta), els nodes
dels hipertextos solien ser de gra fi, és a dir, de poca extensió. Habitualment
s'aconsellava la construcció de nodes que continguessin un sol concepte i, a la
pràctica, això volia dir la existència de nodes de l'extensió d'un o dos
paràgrafs, A més, tot enllaçava amb tot, és a dir, no s'establia ni una
prioritat ni una jerarquització estricta dels enllaços. Finalment, a penes
s'utilitzava cap altra mena d'enllaços a banda dels semàntics. El conjunt
resultant per força havia de ser desorientador.
Actualment, les recomanacions acostumen a ser les
contràries, si més no, com ja hem dit, en el context d'aquest treball, és a
dir, el disseny d'hipertextos informatius, si bé no falten opinions
alternatives (vegeu el treball d'Arcadio Rojo a Rojo, 1998, i aquest mateix
monogràfic).
Un resum del que podríem considerar l'estat de la qüestió
actual (Codina, 1998 i 2000; Nielsen, 2000; Rovira, 1999 a i 1999 b) sobre el
tema podria ser el següent:
- Els nodes han de tenir una dimensió ni massa petita ni massa gran, sinó que resulti adequada al propòsit, al contingut i al públic de l'hipertext. - Els enllaços s'han de prioritzar i jerarquitzar
rigorosament. No tot ha d'enllaçar anb tot. Al contrari: algunes mesures
d'eficiència del disseny d'hipertextos
consideren que un node està més ben dissenyat com menys sortides té, si bé això
també és relatiu a la funció específica de cada node.
- A més dels enllaços semàntics, han d'existir enllaços
superposats, és a dir, enllaços entre metainformacions i informacions, o entre
sumari i contingut.
En aquest sentit, la nostra tesi és la següent: els hipertextos són una forma més avançada de publicació sempre que incorporin formes d'accés seqüencials i instruments de representació de la informació a més de recorreguts no seqüencials. Si els hipertextos no són capaços de subsumir les funcions dels textos (ara sense hiper), llavors no constitueixen una forma superior de difusió de la informació, sinó simplement diferent. Nosaltres defensem que, si més no per a propòsits
informatius, cap hipertext no pot ser realment eficient en el seu objectiu si
no presenta els elements següents:
- Facilitats d'accés no seqüencial a la informació. - Representacions snperestructurals dels continguts.
- Facilitats d'accés seqüencial a la informació.
Totes tres coses es generen en un hipertext per mitjà d'enllaços. De l'activació d'aquests enllaços per l'acció d'un subjecte lector emergeix la navegació. Addicionalment, la major part dels hipertextos, llevat
que el seu contingut sigui trivial, es beneficiaran d'un accés a la informació
per recuperació d'informació, però això ja és, amb permís de Kipling, una altra
història.
En els paràgrafs següents proposarem
els fonaments d'una lògica dels enllaços i exposarem els components de la
nostra proposta per a una arquitectura de la informació que proporcioni un
sistema de navegació hipertextual complet.
 Lògica d'enllaços Els enllaços serveixen per interconnectar els elements,
les seccions o, més tècnicament, els nodes que formen part de l'hipertext.1
En un altre lloc (Codina, 2000) hem presentat les bases per a una lògica dels
enllaços hipertextuals, que seguirem aquí per a aquesta exposició. A
parer nostre, podem
realitzar una tipologia d'enllaços basant-nos en sis criteris. La presa en
consideració d'aquesta tipologia, en el cas que fos encertada, seria bàsica per
al dissenyador de produccions digitals, ja que posa en les seves mans un
instrument per a la presa de decisions a l'hora d'establir la lògica de la
navegació del seu producte.
En qualsevol cas, els nostres sis criteris per a una
tipologia d'enllaços hipertextuals són els següents:
- El tipus de recorregut que proporcionen. - El principi lògic que obeeixen.
- El nombre de nodes o elements que hi participen.
- El mode de navegació a què donen lloc.
- L'autoria.
- El mode de commutació entre nodes a què donen lloc.
La implicació del primer criteri per al disseny d'un hipertext és senzilla, però de vegades s'oblida: l'hipertext, per merèixer aquest nom, ha de contenir enllaços no seqüencials, però també, si ho requereix la naturalesa del coneixement o de la informació que es pretén transmetre, enllaços seqüencials. El segon criteri ens indica que els enllaços poden obeir
a dos grans principis lògics: bé al principi de generació de cohesió i de
recreació de l'estructura del document (i llavors proposem denominar-los
enllaços estructurals), bé al principi d'associació i de generació de sentit
(als quals proposem de denominar enllaços semàntics). No s'han de confondre els
enllaços estructurals amb els enllaços seqüencials; un enllaç pot ser
estructural i, en canvi, no ser seqüencial.
Això ens indica que el dissenyador d'una publicació
hipertextual haurà de considerar la necessitat d'establir els enllaços
estructurals, la missió dels quals serà materialitzar l'estructura de
l'hipertext, però també enllaços semàntics, és adir, enllaços la raó dels quals
no correspon a la lògica de la cohesió estructural, sinó a una lògica molt més
lliure; de fet, la semàntica que associa els nodes en aquesta mena d'enllaços
pot ser tan arbitrària com vulgui l'autor de l'hipertext.
 El tercer criteri ens recorda la possibilitar lògica que hi hagi nodes del tipus 1:N o N:1, és a dir, d'un node a diversos nodes i de diversos nodes a un node, i no només del tipus 1:1, com acostuma a ser el cas dels documents hipertextuals codificats en HTML. Durant molt de temps, els
enllaços
de tipus 1:N i els de tipus N:1 han tingut serioses dificultats en el context
de la WWW. En concret, per als de tipus 1:N encara no existeixen eines de
codificació en
el llenguatge H'l'MI., si bé s'espera que els futurs desenvolupaments de la norma XML
y XHTML les incorporaran.
El llenguatge HTML tampoc
no proporciona cap procediment directe per realitzar o resoldre l'enllaç, invers, és a dir, l'enllaç de tipus N:1, per anar des
d'un node determinat als nodes que enllacen amb el primer.
En quart lloc, en un
hipertext ben dissenyat hauríem de trobar dos grans tipus de navegació: superposada i implicada.
Cada una d'aquestes formes de navegació es fonamenta, al seu torn, en la
contrapartida obligada d'enllaços superposats i d'enllaços implicats.
La navegació implicada s'efectua amb
els enllaços
incrustats o implicats en els mateixos nodes. La navegació superposada es realitza en
els desplaçaments
entre un element de representació (menú, sumari, mapa, índex) a un node, o viceversa.
Aquesta mena d'enllaços serveixen per relacionar
dos elements ben diferents d'un hipertext: metainformació amb informació. Un sumari és metainformació, mentre que un node
determinant representat en el sumari és informació. Per tant, l'enllaç entre el sumari d'un
hipertext i qualsevol dels nodes que representa és un enllaç superposat.
Diem que es tracta d'un
enllaç
superposat perquè serveix
per unir quelcom que, en una metàfora espacial, esrà per damunt de l'hipertext, el sumari o l'índex, i una part qualsevol
d'aquest hipertext.
En canvi, els enllaços implicats són els que trobem imbricats
en el si del text (o de les imatges) de l'hipertext. Al seu torn, com ja hem
vist, els enllaços
implicats poden ser estructurals, si ajuden a materialitzar l'estructura de
l'hipertext, o semàntics,
si associen nodes de diferents seccions o de diferents hipertextos sobre la
base d'alguna mena de relació de semblança, causa/efecte, etc.
Una altra característica important dels enllaços, destacada en el cinquè criteri, és qui els ha establert, ja
que l'autor del text no és l'únic que hi pot establir
enllaços,
sinó
també el
lector.
Els primers s'acostumen a
denominar predefinits, i els segons dinàmics o, d'una manera més senzilla, enllaços d'autor i enllaços de lector. Els enllaços d'autor es consideren
predefinits perquè
queden fixats en el moment de la creació de l'hipertext i se suposa que queden fixats
per sempre o, si més
no, fins que l'autor revisi la seva obra.
Finalment, d'acord amb el
sisè
criteri, es pot establir una classe d'enllaços segons la forma en què commuten els nodes entre
si. En particular, en alguns casos el node de destí substitueix el node
d'inici (enllaç de
substitució),
mentre que en d'altres casos el node de destí se superposa en una nova finestra sense
tancar el primer (enllaç de
superposició, de
manera que tots dos nodes comparteixen la mateixa pantalla, si bé cada un en una finestra independent,
i pot ser que tinguin dimensions diferents i només un sigui un enllaç actiu.
Els enllaços de superposició són especialment adequats per
mostrar referències
bibliogràfiques
i per al tipus de textos aclaridors que els autors acostumen a introduir a les
notes a peu de pàgina
en els llibres convencionals. La tipologia que hem examinat dóna lloc a tipus o classes
de nodes que no són
autoexcloents. En són el
millor exemple els tipus de nodes implicats i semàntics. Tots els nodes semàntics són implicats, però no tots els nodes
implicats són
semàntics.
Alguns enllaços
estructurals i alguns enllaços semàntics són no seqüencials. D'altra banda, qualsevol node pot ser d'autor
(llevat dels de lector, evidentment), etc.
Ara bé, l'única manera de disposar
d'una llista de xequeig a l'hora de dissenyar un sistema d'enllaços o a l'hora d'avaluar un
hipertext o de planificar el seu sistema de navegació és considerar els enllaços segons els diversos
criteris possibles.
A manera de síntesi, la taula següent reprèn, en un intent de
sistematització,
els criteris i els tipus d'enllaços que agrupen també funcions bàsiques de cada mena. Amb la nostra tipologia,
basada en els sis criteris ja discutits, s'obtenen fins a tretze classes
d'enllaços.
Naturalment, aquesta tipologia és discutible. Els criteris es presenten en forma de
preguntes que l'autor, l'analista o l'estudiós dels hipertextos es poden plantejar. Les
subclasses que indiquem en cada cas probablement no esgoten la classe, però nosaltres n'assenyalem les més importants o les més significatives.
 Lògica de navegació La funció d'un hipertext és proporcionar formes avançades de lectura dels
documents digitals, es a dir, formes que vagin més enllà de la mera lectura seqüencial. Des d'aquesta
perspectiva, qualsevol classe de lectura no lineal es considera una forma de
navegació per
a la informació.
Per a la discussió que
segueix ens basarem també en
un treball desenvolupat en un altre lloc (Codina, 2000) i que aquí seguirem.
L'objectiu final dels
hipertextos és
proporcionar al lector la possibilitat d'efectuar una lectura seguint relacions
associatives entre els nodes. Navegar per la informació és una bona metàfora per designar la
sensació que
s'experimenta en «recórrer» una determinada massa
d'informacions per aquesta via, bé seguint alguna classe de fil o de ruta preestablerta
per l'autor de l'hipertext, bé seguint vies aleatòries o establint relacions ad hoc sobre
la marxa.
En qualsevol d'aquests
procediments, la idea metafòrica de la navegació s'imposa en la nostra ment tan bon punt
realitzem l'acció de
passar d'una secció a
una altra d'un document electrònic (o d'un document a un altre). Aquesta activitat
genera la poderosa il·lusió d'un desplaçament físic, com si fos el mateix
lector el que es mou d'un punt a l'altre, com si les lleis de la física relaxessin per un
moment el seu rigor i li permetessin, sense inèrcies ni acceleracions, efectuar desplaçaments instantanis entre
punts molt allunyats del ciberespai.
 La qüestió és que, en elegir un document digital, la necessitat de realitzar aquesta navegació resulta obligada per dos motius fonamentals: primera, perquè la bidimensionalitat del monitor de l'ordinador crea un espai limitat d'informació. El monitor és comparable, doncs, a una finestra mòbil que ha de ser enfocada sobre la part d'informació que volem llegir desplaçant-la en totes les direccions possibles en aquest espai imaginari, de la qual cosa deriva també la il·lusió de la necessitat de la navegació. En segon lloc, llegint publicacions digitals es perden les tres dimensions del món real, i així perdem totes les pistes físiques relacionades amb les dimensions dels documents, com ara el volum i el pes. Malgrat tot, el lector de
l'hipertext confia a trobar eines semblants en un llibre electrònic i la seva incorporació en una superfície de dues dimensions, amb
desplaçaments
(gairebé)
instantanis entre una entrada de l'índex i el capítol corresponent, suggereix també la idea de navegació.
El Sistema de Navegació (a partir d'ara, SN) d'un
hipertext es pot veure com una propietat emergent les característiques de la qual depenen,
al seu torn, de la naturalesa dels nodes, enllaços i àncores que utilitza cada hipertext. En principi, convé assenyalar que el SN d'un
hipertext realitza una funció doble: proporciona accés a la informació, com ja sabem, però també proporciona orientacions
de context.
Per a l'autor, la navegació és la materialització de la seva concepció de l'hipertext i fins i
tot de la seva concepció del
món,
ja que, en realitat, l'aparent llibertat de moviments que podem trobar en molts
sistemes de navegació està limitada a la forma en què l'autor concep el tema o temes
del seu hipertext.
 Per al lector, la navegació és un procés de presa de decisions en què intervenen tant la intuïció com l'assaig i l'error. Hi intervé la intuïció, perquè el lector ha d'adoptar decisions sense tenir totes les dades sobre la conveniència o no d'activar en cada moment un enllaç determinat. De fet, hi ha poques coses tan misterioses com el resultat de fer clic en alguns hipertextos. Llevat que l'autor hagi
dissenyat expressament la incertesa perseguint finalitats no informatives en la
seva pàgina
web, el més
correcte seria que l'autor d'una publicació digital procurés avançar tanta informació sobre el resultat de fer
clic damunt d'un enllaç com
li fos possible. L'objectiu seria minimitzar, en la mesura que li fos possible,
el component d'intuïció i d'assaig i error
inherent a la navegació.
Per la seva banda, el SN ha
de proporcionar també una
orientació de
context sobre la situació del
lector i sobre les característiques qualitatives i quantitatives del document o de
l'espai hipertextual que està explorant.
Per satisfer les dues funcions
anteriors i donant per suposada la possibilitat de recorregut seqüencial, que mai no ha de
faltar, el SN òptim
d'un hipertext hauria d'incloure, com a mínim, tres subsistemes diferents: sumaris, índexs i eines d'orientació.
La nostra hipòtesi és que, deixant de banda els
sistemes de visualització de
la informacíó,2
existeixen dos tipus principals, i només dos, de representacions de contingut d'una
publicació
digital: els sumaris i els índexs. Altrament dit, qualsevol representació de la informació basada en l'ús de rètols o textos es pot reduir
al model abstracte d'un índex
o d'un sumari, sense perjudici del seu aspecte gràfic i de la seva tècnica d'implementació (menús estàtics, menús gràfics, HTML, Java, etc).
Sumaris
Un sumari és un model reduït de l'hipertext, exactament igual que un mapa del territori és un model reduït d'aquest, per això en algunes tradicions es denomina al sumari mapa o fins i tot carta de navegació. Per continuar amb l'analogia, igual que sobre un mateix territori es poden traçar diferents classes de mapes -polítics, físics, demogràfics, etc-, sobre un hipertext es poden traçar diferents tipus de sumaris, si bé en aquest darrer cas els diferents sumaris no corresponen necessàriament a diferents classes de continguts sinó a diferents classes de representació: textual, gràfica, interactiva, etc.  En qualsevol cas, els sumaris, com a sistema de representació del contingut d'una publicació digital, presenten les característiques següents: són sintètics, analògics i directes. Són sintètics perquè expressen el contingut de
manera sintètica
abans que analítica
(això ho
apreciarem millor en comparació amb els índexs). Són analògics perquè en la seva estructura segueixen la mateixa
forma que la publicació que
representen. A més, són una classe de
representació de
la informació que
obeeix a l'esquema següent
[secció->contingut]
(en canvi, com veurem més
endavant, els índexs
tenen l'estructura contrària:
[contingut->secció]).
Hi ha diverses menes de
sumaris. El sumari principal consisteix en la llista de seccions o nodes
principals de l'hipertext. Altres sumaris poden obeir altres criteris, per
exemple, podem tenir un sumari de les il·lustracions, taules, gràfics o estudis de cas que
conté
l'hipertext.
A més, les seccions de certa
complexitat poden tenir sumaris locals. De vegades, en una terminologia
certament fascinant, però que
pot resultar innecessàriament
obscura, es parla de mapes d'ull de peix en lloc de sumaris Iocals, i de mapes a
vista d'ocell en lloc de sumaris globals.
Res no impedeix que un
sumari assumeixi una forma gràfica, inclosa la forma d'un mapa o la forma d'un quadre
sinòptic
sense que deixi de ser el mateix sumari. L'única cosa important és que el sumari, mapa o
carta de navegació, o
com es denomini, representi l'estructura jeràrquica o sistemàtica de l'hipertext d'una
manera sintètica,
idealment visualitzable i comprensible d'un sol cop d'ull (o en tot cas, amb
una mínima
activitat cognitiva).
Els sumaris poden ser de
gra gruixut o de gra fi segons el grau o escala de descripció del contingut del document
al qual s'arriba. Per la mateixa raó que un mapa del territori d'escala 1:1 seria
inútil,
un mapa de gra tan fi que coincidís amb el mateix contingut del document també seria inútil. En conseqüència, els sumaris han de
mantenir un equilibri entre la necessitat d'oferir una visió prou global i la
necessitat d'oferir informació detallada.
És important adonar-se que
un sumari continua sent un sumari tant si es representa de manera textual com
de manera gràfica
o sonora; i tant si es representa mitjançant una llista de seccions estàtiques com mitjançant seccions dinàmiques que canvien segons
les eleccions de l'usuari.
La idea subjacent a un
sumari sempre és la
mateixa: es tracta d'un mapa del document i, com a tal, recrea i imita la seva
forma en algun aspecte. En realitat, tots estem familiaritzats amb els sumaris.
Els índexs
de capítols
d'un llibre, com hem intentat de demostrar, van ser els primers sumaris produïts en la història de la comunicació social. Si ho desitgem,
podem emprar noms atractius i fascinants per a les seves equivalències en el món de la publicació digital, com ara mapes o
cartes de navegació,
però si sabem mirar bé les coses, veurem que no
deixen de ser sumaris, exactament iguals als sumaris dels llibres.
Ara bé, un cop entès què és un sumari i un cop comprès tot allò que tenen en comú amb les formes de
publicació
analògica,
com els llibres i revistes en paper, ens podem preguntar com podem construir
sumaris d'hipertextos perquè aquests obtinguin els avantatges del suport digital.
En publicacions digitals no
és
imprescindible utilitzar sumaris diferents de diferent gra en el mateix sentit
que en el paper, sinó que
es poden explotar les propietats del suport digital per aconseguir tenir, quan
convingui, sumaris globals (a vista d'ocell) i quan convingui, sempre de manera
sensible al context, sumaris detallats (o d'ull de peix).
En particular, moltes
publicacions d'Internet presenten a la pàgina inicial un sumari de gra molt gruixut,
però a
mesura que avancem en l'hipertext s'oculten opcions globals del sumari i
s'expandeixen opcions locals.
Els índexs
Un índex és una llista dels ítems que conté una publicació digital. Aquests ítems acostumen a correspondre als remes tractats en l'hipertext. En aquest cas, cada tema o concepte està expressat amb una paraula o una frase. Aquestes frases o paraules, ordenades alfabèticament, formen les entrades de l'índex. Els índexs poden representar,
com s'ha dit abans, els temes i conceptes presents en un document, però també poden recollir els noms de
persones, llocs, organismes, etc., esmentats en un document. Naturalment,
disposar de diferents índexs
temàtics,
onomàstics,
geogràfics,
etc. pot ser útil,
però
també ho
pot ser fusionar totes aquestes classes d'índexs en un de sol, que acostuma a
denominar-se índex
diccionari.
Les característiques principals dels índexs són diametralment oposades a
les dels sumaris. En concret, els índex són analítics, semàntics i inversos.
Són analítics (en lloc de ser sintètics) perquè, a diferència dels sumaris, poden
ser (i de fet haurien de ser) exhaustius. Els índexs poden presentar diversos nivells de
granularitat, però té poc sentit un índex de gra gruixut. Per
aquest motiu, un índex
acostuma a contenir centenars o milers d'entrades.
Els índexs són semàntics abans que analògics perquè els ítems de l'índex no responen a
l'estructura del document, sinó als temes, conceptes, idees, entitats, etc. esmentats o
tractats en el document.
Així, el fet que el document
tingui deu seccions o capítols
és
totalment irrellevant per a l'índex. El nombre de temes i conceptes tractats en el
document, al nivell de detall que és propi dels índexs, com hem vist, pot ser superior en un o
més
ordres de magnitud. A més,
mentre els sumaris es presenten de manera sistemàtica, és a dir, el capítol 1 és seguit per l’1.1, el 1.1 és seguit pel 1.2, etc, els índexs estan ordenats alfabèticament. Com a conseqüència, que dues entrades
estiguin juntes en un sumari vol dir que estan properes en el contingut o que
formen part del mateix grup local, però que dues entrades estiguin juntes a l'índex no suposa que
corresponguin a seccions properes entre si.
Finalment, els índexs són estructures informatives
de tipus invertit perquè
segueixen l'estructura [concepte->secció], és a dir, en un índex partim del concepte per arribar a la
secció en
què es
troba el concepte. En un sumari el camí és l'invers. Hem de recórrer les diferents seccions
o nodes per veure quins conceptes inclouen, per la qual cosa partim de la secció per arribar al concepte.
En el món de les publicacions
digitals en línia
podem acudir a Bubl (www.bubl.ac.uk) per
il·lustrar
el concepte d'índex
en un lloc web. Efectivament, un cop a la secció Links podem seguir l'estructura jeràrquica que representa el
sistema Dewey o podem, en canvi, activar l'opció Subject menús, que dóna pas a sengles índexs alfabètics de gra gruixut i de
gra fi respectivament.
El sumari reprodueix la
forma del document i, a causa de la seva estructura [secció->concepte], si un
mateix concepte apareix en diverses seccions cal recórrer seqüencialment tot el sumari
per trobar cada aparició
d'aquest concepte. A més, únicament podem veure
aquells casos en què el
concepte coincideix amb el títol d'alguna secció o capítol.
Un canvi, en un índex hi ha una sola entrada
per a cada concepte, encara que aquest concepte aparegut diverses vegades en
diversos capítols
(a això es
denomina "terme únic», és a dir, un terme que
proporciona una sola entrada encara que aparegui moltes vegades), de manera que
es pot saber d'un sol cop d'ull en quines pàgines o nodes es troba la informació sobre un determinat tema o
concepte. Això no
es podria saber en un índex.
Mentre en un document analògic cada entrada de l'índex indica una o més pàgines en què apareix el concepte en qüestió, en el cas d'un hipertext
cada una de les entrades està associada al grup de nodes que contenen els conceptes
corresponents.
Un sumari manté sempre una analogia amb
l'estructura de l'hipertext: si l'hipertext té deu seccions principals, el sumari tindrà també deu entrades principals.
Si l'hipertext té
estructura jerarquitzada, el sumari tindrà estructura jerarquitzada, etc.
En canvi, l'índex no té cap limitació a priori, ja que només obeeix la necessitat de
presentar els conceptes o ítems
presents en el document, però no obeeix la de representar-ne l'estructura. L'índex pot estar ordenar de
manera alfabètica,
amb entrades simples, o amb la fórmula entrades+subentrada(es) responent a una lògica precoordinada de
l'estil tema->subtema->subsubtema...
Pot respondre a la
necessitat de representar conceptes (temes) presents en el document o
l'hipertext, o bé a la
necessitat de representar noms propis, o noms de lloc o tot alhora, ordenat
alfabèticament,
o cronològicament
si és el
cas; a més,
els índexs
poden tenir reenviaments del tipus vegeu (per enviar des de diferents
sinònims
a un mateix concepte) i del tipus vegeu també (per
enviar des d'un concepte a un altre concepte relacionat), etc. La taula següent reuneix les característiques d'ambdós tipus de representació de la informació.
 Unir-ho tot
Els punts anteriors suposen un intent de racionalitzar els elements conceptuals d'una arquitectura de la informació que, a parer nostre, pot resoldre, sense condicionaments visuals, els principals problemes d'organització i navegació de qualsevol mena d'hipertext amb propòsits informatius. La nostra proposta es basa
en la consideració
d'una lògica
dels enllaços,
d'una lògica
de la navegació i
de l'assumpció de
dos nivells hipertextuals ben diferenciats:
- El nivell de la infraestructura, constituït per la xarxa de nodes que forma, en si mateixa, el contingut de l'hipertext. - El nivell de la
superestructura, constituït,
al seu torn, per dues classes de superestructures ben diferenciades: sumaris i índexs.
Finalment, encara que no formi part del sistema de navegació, caldria sumar als elements anteriors un sistema de recuperació de la informació.  Conclusions És probable que, per assaig i error, sempre que es disposi, evidentment, d'un pressupost i d'un temps d'execució sense límits, es pugui arribar a les mateixes conclusions que es discuteixen aquí. Per tant, l'únic avantatge de la nostra proposta és que proporciona vies de disseny conscient als autors d'hipertextos, en lloc d'obligar-los a recórrer al disseny intuïtiu o al assaig i error, ja que, probablement, ningú no disposa ni de pressupost ni de temps infinits. Aquesta proposta és independent no sols del mètode elegit per al seu disseny visual, sinó també del mètode utilitzat per decidir quan o per què cal incloure un enllaç, o què ha d'enllaçar amb què, si bé inclou elements que ajuden a decidir totes dues coses. En darrer lloc, hem intentat d'oferir les bases per a una racionalització dels elements que intervenen en el disseny d'un hipertext. La qual cosa pot servir perquè els membres d'un projecte disposin d'un vocabulari i un sistema conceptual comú, de manera que quan pensin que tots estan parlant del mateix efectivament estiguin parlant del mateix. 1. En la teoria
d'hipertextos es denominen nodes els punts que, units entre si, formen la xarxa
o l'escrit que constitueix l'hipertext. El concepte de node és independent de
qualsevol concreció física:els nodes poden ser paràgrafs d’un document
il·lustracions, capítols o documents complets.
2. Per visualització de la informació
s’entenen les tècniques que consisteixen a representar de manera visual
informacions que són inherenment textuals.
|
Sobre l'autor
LLUÍS CODINA
Professor de Documentaci ó en els mitjans a les facultats de Comunicaci ó Audiovisual i Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i « director del diploma telem à tic i comunitat virtual de
Documentaci ó Digital a la WWW
Relacionat 18 LA PRESENTACIÓ DEL CONEIXEMENT A INTERNET, 2001 | articulo CRISTÒFOL ROVIRA Eines d'ajuda a la navegació Els problemes de desorientació que genera la navegació hipertextual es poden solucionar amb eines d'ajuda a la navegació eficients com, per exemple, sumaris, índexs o mapes de navegació. En aquest article s'analitzen les principals eines d'ajuda a la navegació que s'utilitzen en la web d'internet aprofundint en aquelles que utilitzen la representació del coneixement per realitzar la seva funció. També proposen noves formes per fer mapes de navegació i afavorir l'accés i la comprensió de la informació per a entorns hipertextuals d'ensenyament-aprenentatge. [...]18 LA PRESENTACIÓ DEL CONEIXEMENT A INTERNET, 2001 | articulo Elisava TdD Llibres |