LA PRESENTACIÓ DEL CONEIXEMENT A INTERNET,
2001
| articulo
Processos de disseny de la ment a la pantalla en la WWWL'entorn WWW ens dota de diverses eines de
tipus gnoseològic, com el suport digitalitzat i hipertextual, per a la
representació i la transmissió del coneixement en forma no solament lineal,
sinó també multilineal i simultània. També ens proporciona la possibilitat
d'una forma de comunicació en temps no real i espai físic no comú diferent de
la comunicació presencial predominant. Són necessaris enginyers del coneixement
que dissenyin conscientment els nous paradigmes: els textos multilineals i
simultanis, així com les noves formes de comunicació telemàtica.
Introducció
Al cap i a la fi, tot és un problema de disseny, com
diria Herbert Simon, i especialment pel que fa a les tecnologies de la
informació (Simon, Herbert A., 1973). La intel·ligència artificial, com a
simulació de determinats processos del pensament humà, té un protagonista que
és l'enginyer del coneixement. Aquesta nova enginyeria imita la forma en què
els humans processem la informació des d'unes normes o valors, i dissenya de
manera artificial els processos automàtics de la màquina. Això no té res a
veure amb les enginyeries predominants fins fa uns quants anys, els artefactes
de les quals eren cotxes, avions, rentadores, etc. Ara es tracta de màquines
pensants. Les humanitats tenen un paper decisiu en aquestes tecnologies (Simon, H.
A. and Newell, Alien, 1964).
L'entorn WWW ens dota així mateix de diverses eines de
tipus gnoseològic, com el suport digitalitzat i hipertextual, per a la
representació i la transmissió del coneixement en forma no tan sols lineal,
sinó també multilineal i simultània. De la mateixa manera, aquest entorn WWW
ens proporciona la possibilitat d'una forma de comunicació en temps real i
espai físic no comú diferent de la comunicació personal predominant (Rojo,
Arcadio, 1998).
Així, doncs, són necessaris enginyers del coneixement que
dissenyin conscientment els nous paradigmes: els textos multilineals i
simultanis, així com les noves formes de comunicació telemàtica. El més
perillós en l'actualitat és que aquesta tasca s'està deixant en mans de la
improvisació. Els nous dissenys continuen essent un gran repte en presència,
dissenys que comencen a la ment i acaben a la pantalla de l'ordinador, passant
pels nivells intermedis (Covey, Preston K., 1990).
El paradigma lineal: del
text unilineal al multilineal (hipertext)
El text unilineal Com succeirà en altres punts d'aquest article, exposaré només les problemàtiques centrals i certes vies de solució. Atesa la brevetat d'aquesrés pàgines, és difícil entrar en argumentacions i proves més concloents, o en les polèmiques que ja s'han generat sobre això. Les bases del paradigma lineal queden perfectament
definides per Aristòtil en el capítol set de la Poètica, en el paràgraf
esmentat pel mateix George P. Landow en una de les seves obres més conegudes:
«Un tot és allò que té principi, mig i final. Un principi és allò que en si no
és necessàriament precedit per una altra cosa i que naturalment té alguna cosa
després. Un final és allò que naturalment ve a continuació d'una altra cosa,
com la seva conseqüència necessària o habitual; un mig és allò que per natura
es troba després d'alguna cosa i que té alguna cosa després.» (Aristòtil, 1941:1462).
Segons aquesta concepció, el tot és entès com un procés
la vinculació o nexe lògic i ontològic central del qual és la relació causa-efecte en
el seu sentit més global. Es procedeix del principi al final en una successió
ininterrompuda de fets o continguts que són conseqüències els uns dels altres
segons, això sí, un tipus de relació causa-efecte específica per a cada autor.
Aristòtil no solament entenia d'aquesta manera la trama
narrativa, sinó que també, el que és més important, el mateix esdevenidor
històric. La cultura occidental institucionalitza d'aquesta manera com
Aristòtil la idea de progrés, és a dir, que la història va de menys a més en un
ascens ininterromput i que qualsevol època passada va ser pitjor o més
endarrerida que la present. Des del punt de vista antropològic, aquesta visió
de la història conforma una manera específica de processar la realitat en el
seu conjunt i, finalment, una forma d'organitzar i representar el coneixement
pròpia d'una gran part de la cultura occidental (Robert Nisbet, 1980).
Aristòtil trenca així radicalment el paradigma platònic
en què l'esdevenidor cosmogònic té el seu origen i està instal·lat en l'àmbit
etern i immutable del món de les idees en què tot es dóna en forma d'arquetipus
i en simultaneïtat, és a dir, en un etern present (Rojo, Arcadio; Iniesta,
Ferran; Botinas, Lluís, 1999). L'esdevenidor històric, com a part del
cosmogònic, és un esdevenidor cíclic en què tot torna al seu origen o principi
i en què es produeix un descens continu des de l'Edat de l'Or (el cicle més
pròxim al principi i a la seva saviesa) fins a l'Edat del Ferro (el cicle més
allunyat del principi, que produeix una creixent ignorància en la humanitat).
El text unilineal és la representació concreta més pura
del paradigma de la linealitat. Un llibre ha de tenir un principi, un mig i un
final en un progrés ininterromput. S'estableix una sola línia o línia unívoca
que presideix de manera obligada tota l'exposició i que enllaça tot el text en
un gran nexe basat en una relació específica de causa-efecte.
La concepció del tot com una gran línia que va de menys a
més suposa entendre que el tot es constitueix al final per acoblament
progressiu de les diferents parts. Es tracta d'un darwinisme gnoseològic, d'un
evolucionisme acumulatiu. El tot mai no està al principi sinó al final: del més
no pot venir el menys.
El text unilineal és perfectament adequat per a expressar
els contingurs científics sobre la base d'unes trames lineals de causa-efecte
des de les quals es poden demostrar les hipòtesis pertinents. Tot això es
tradueix en el
fet que el text unilineal presenta sempre una forma d'inalterabilitat espacial
de text unitari, amb una versió definitiva en l'edició corresponent.
El text unilineal presta al seu autor una mena
d'aïllament físic que afavoreix que la seva autoritat no sigui contestada i que
confereix als continguts exposats un segell de veritat duradora i permanent que
reforça la pròpia inalterabilitat espacial del text (Ong, Walter J., 1982).
Dos models multilineals o
hipertextuals
Els models multilineals o hipertextuals tenen com a característica comuna el llançament de multilínies de navegació o múltiples nexes (links), és a dir, establir múltiples centres davant un gran nexe únic o unilínia dels textos unilineals. L'altra característica és que aquests nexes múltiples enllacen nodes d'informació (nodes), que preferentment han de ser «lèxies» o «blocs de text», «fragments de text» que tenen una certa autonomia. (Nelson, Theodor H., 1981). Aquests models estan dins el paradigma lineal en la
mesura que procedeixen de les parts (multilínies) al tot, que es troba al final
com a resultat de totes les navegacions. Les multilínies estan al servei del
fet que la unilínia del text unilineal de referència sigui entesa des de dins
d'ella mateixa i des de les interrelacions i les comparacions amb altres trames
unilineals. Tornarem a tractar això més endavant, en veure el contrast amb el
paradigma de simultaneïtat.
Primer model: la
multilinealitat aplicada al text unilineal
El model de George P. Landow és el més representatiu a l'hora d'analitzar el que avui s'entén majoritàriament per hipertext. Els seus esforços representen una síntesi molt acabada dels diferents elements que la història de l'hipertext ha anat aportant al llarg de moltes dècades des de Vannevar Bush, Nelson, Engelbart fins als nostres dies (Engelbart, 1963). Tots els treballs de George P. Landow en aquest sentit
han estat dedicats a buscar noves formes d'abordar els coneixements sobre
literatura en la docència. Ha utilitzat l'hipertext per fer recorreguts
multilineals dels textos o llibres unilineals. Es tracta de recórrer
les obres literàries des de diversos criteris de navegació o nexes, és a dir,
des de vinculacions lògiques diverses.
Aquesta forma d'entendre l'hipertext comporta que els
nodes o unitats d'informació siguin les diferents parts d'un text unilineal: una
paraula, un paràgraf, una pàgina, un capítol, etc.
George P. Landow dissenya una carta de navegació central
en la qual es mostren els diferents nodes o conceptes que poden ser activats
per l'alumne. Per ell es tracta d'una mena de mapa conceptual gràfic, com és el
cas del «Charles Dickens Overview» (fig. 1).
 L'altra característica del sistema multilineal de George P. Landow és que ofereix a l'usuari la possibilitat de tenir simultàniament a la pantalla els diferents textos pels quals ha navegat i poder comparar-los entre ells. Vegeu la pantalla creada per un alumne a partir de la carta de navegació central "Waterland (19^3)"(fig. 2). Els diferents nodes (com "Doomsday clock», «Waterland»...) han portat a la pantalla diferents textos unilineals sobre aquests temes (Landow, George P., 1995: 186). Per George P. Landow, amb el sistema multilineal aplicat
al text unilineal, el lector agafa la iniciativa i construeix els seus propis
centres, descentrant la unilínia o centre únic que condueix el text. Això
comporta que l'escriptor, l'autor del text, perdi el control sobre el seu
escrit (Landow, George P. 1995:24).
També, en fragmentar el text unilineal i atomitzar-lo en
lèxics o blocs de text, aquests nodes o unitats són trets del procés unilineal
i assumeixen vida pròpia (Landow, George P., 1995:7.3).
 L'hipertext en l'entorn WWW L'aparició de l'entorn WWW ha suposat en principi una divulgació majoritària de les possibilitats de l'hipertext; això no obstant, les diferents web s'han dissenyat al marge dels coneixements i tècniques acumulades històricament en l'àmbit hipertextual. Les web s'han centrat fonamentalment en la digitalització de documents i en la seva posada a disposició dels usuaris, utilitzant les navegacions pròpies de la hipertextualitat d'una manera no gaire científica. Durant tot un període, els que treballàvem en l'àmbit hipertextual hem vist relegada i incompresa la nostra tasca de tractar l'hipertext com una nova forma de representació de coneixement, amb unes tècniques ja adquirides i que calia dominar. La presentació de les pàgines web ha estat presidida
majoritàriament per la imitació del disseny de la pàgina unilineal amb el seu
inici, el seu mig i el seu final del text. Les cartes de navegació centrals
s'han convertit en una llista interminable i mal endreçada de textos i
conceptes on hom es perd com en una selva. Les cartes de navegació central, en
lloc d'exposar els diferents nodes de forma ordenada i inrerrelacionada en
l'espai d'una sola pantalla, forcen el navegant a recórrer la pantalla cap
avall en una mena de pàgina unilineal interminable.
Segon model: el text
multilineal
Des del curs 1992-1993 al curs 1996-1997, vaig ser director d'un ambiciós projecte d'investigació interdisciplinari fet a la Universitat de Barcelona la finalitat del qual era posar en forma hipertextual els continguts de cinc assignatures corresponents a cinc branques del saber diferents. Aquests projectes van rebre el nom de projectes MÈTODE (Rojo, Arcadio, 1993). Les característiques del meu model
hipertextual es van basar a portar fins a l'extrem els postulats més purs de l'hipertext, enunciats
pel mateix George P. Landow: dissenyar nodes que fossin exclusivament lèxies i buscar els nexes
multilineals entre aquestes. Això comportava la desaparició, tant en llibre-impremta com en pantalla física, del text unilineal,
que havia estat descompost i fraccionat prèviament en lèxies i presentades en pantalla únicament d'aquesta forma.
Es tractava per part meva
d'assajar un tipus d'hipertextualitat nova, diferent de la de George P. Landow
i de buscar un prototipus que pogués servir en qualsevol branca del saber científic més enllà de les seves diferències específiques.
El meu nou model hipertextual
va servir com a marc de treball als professors de les diferents assignatures
als quals vaig dirigir en la tasca del disseny dels seus propis continguts acadèmics a partir de les
investigacions que havia fet prèviament durant dos anys i mig a la Universitat de
Carnegie Mellon (EUA). La Universitat de Barcelona, en col·laboració amb l'editorial Mac Graw
Hill, ha publicat una part d'aquests treballs, on es destaca la meva autoria en
els pròlegs
d'aquests llibres hipertetuals. Les frases en síntesi, d'aquest nou disseny hipertextual, són les següents:
- Partir del text unilineal de l'assignatura corresponent, reconèixer els conceptes i elements fonamentals que integraven els continguts científics de l'assignatura, així com els diferents nexes que els unien, la seva expressió en diferents unitats didàctiques i la vinculació central entre aquestes. - Descompondre el text
unilineal en els diferents conceptes fonamentals i els seus termes i en les lèxies 0 blocs de text que
els explicaven, que no havien de tenir més de 10 línies.
- Començar amb aquests elements el
disseny del text multilineal, la part prèvia a la seva aparició a la pantalla. Cal
dissenyar, per tant, «l'arbre
jeràrquic-vertical
de termes o conceptes» des
dels més
amplis i genèrics
fins als més concrets,
seguint la relació lògica imposada pels
diferents crireris de classificació. Un cop establertes les classificacions «l'arbre» obrirà una nova branca per als
elements que integren un determinat contingut científic (fig. 3) (Alegre,
Antonio, 1997:27). Aquest arbre obre en forma vertical la classificació dels diferents règims financers en un primer
nivell i després
obre un tercer i quart nivells de navegació per als dos elements que integren qualsevol
tipus de règim
financer, els «pactes» i el «factor», que al seu torn
assoleixen un darrer nivell de navegació amb els elements d'explicació que els integren, com són «teoria» i «exemple». A cada un d'aquests
termes se li assignen les lèxies corresponents per a la seva explicació o definició.
- Encara que no apareguin
en el gràfic
anterior, l'altra tasca fonamental és dissenyar les navegacions o nexes
horitzontals, és a
dir, aquells que són
capaços
de «descentrar» o, més ben dit, de complementar
des de diferents tipus de relacions l'arbre jeràrquic vertical. Des de qualsevol node
existent en qualsevol nivell de les multilínies de l'arbre jeràrquic vertical es dissenyen
diferents nexes que poden recórrer tots els nodes que es vulgui. Un node pot estar
travessat per diverses navegacions horitzontals.
- Però el text multilineal ha de
traduir aquesta estructura «d'arbre jeràrquic vertical de termes o conceptes» a la pantalla, que és el suport digitalitzat
que opera finalment com a substitut de llibre-impremta. La pantalla es
converteix així en
un espai gnoseològic
de presentació
dels diferents nivells de navegació de «l'arbre», que inclouen els conceptes, els nexes que
els interrelacionen i les lèxies i blocs de text que els expliquen.
 Cada nivell de navegació es converteix en una carta de navegació o mapa conceptual, en un moment de les multilínies, que ve d'enrere i que llança al seu torn un nou nivell de navegació endavant. La
pantalla de l'ordinador
ha de ser dissenyada segons criteris específics de representació del
coneixement, capaços d'expressar les interrelacions entre diferents nodes i
distingir-ne jeràrquicament les categories.
Si observem amb atenció la figura 4 (Alegre, Antonio,
1997:320), observarem que he assignat a la pantalla diversos camps de
coneixement fixos, i la part
esquerra superior està dedicada a les diferents navegacions recorregudes per
arribar a aquest nivell concret de navegació. L'hiperlector pot tornar
indiferentment a qualsevol nivell anterior. El centre superior de la pantalla
està ocupat sempre que el terme o concepte (en aquesta associació «rendes
geomètriques») des del qual hem fet la navegació a la pantalla anterior i que
ara ha de ser explicat. La informació central entorn d'aquest terme ocupa
sempre el centre de la pantalla, perquè es converteixi en el centre d'atenció
del lector i perquè es despleguin les lèxies que expliquen els termes. Aquí el
centre de la pantalla està ocupat pels quatre tipus de rendes. Sobre el centre
de la pantalla, a l'esquerra, s'assigna un camp per a explicacions o
definicions, i a la part superior dreta de la pantalla, un camp per a
instruments, en aquest cas, un formulari matemàtic. Es tracta també de
proporcionar simultàniament tot el necessari a aquest nivell d'informació.
No és possible entrar aquí en els detalls del disseny del
text multilineal; l'important és proporcionar un enteniment bàsic d'aquest i
aclarir les diferències de la multilinealitat respecte d'un text unilineal.
 El paradigma de la simultaneïtat: el simbolisme tradicional El més important en aquests dos models hipertextuals és determinar si són una forma més complexa del paradigma unilineal o si suposen una ruptura amb aquest. La meva investigació s'encamina a afirmar que no es produeix aquesta ruptura. En el cas de la multilinealitat aplicada al text
unilineal, les multilínies són sublínies que estan contingudes implícitament i
explícitament en la línia unívoca principal, la qual no es pot trencar, ja qne
aquesta gran seqüència continua essent el fil vermell sobre el qual es
construeix tota la trama narrativa. Les multilínies serveixen en el fons per
entendre i explicar millor la seqüència principal i les seves interrelacions.
En el cas del tipus de text multilineal que he dissenyat,
tampoc no es trenca la unilínia central que presideix l'explicació científica,
com a fil vermell que condueix tota una trama explicativa dels continguts de
l'assignatura, encara que no existeixi el text unilineal. Això queda patent en
el disseny en forma jeràrquica vertical de l'arbre, on les multilínies ja eren
presents en el text unilineal, encara que aquí adquireixin un rang més
important. Les navegacions horitzontals des de qualsevol node obren certament
infinites línies d'explicació, però sempre per entendre millor l'arbre
jeràrquic vertical.
El funcionament a través de lèxies i múltiples nexes no
constitueix per si mateix la ruptura amb el paradigma de la linealitat, la
característica central de la qual és procedir des de les parts al tot, que es
troba sempre al final de recorregut.
Es pot fins i tot trencar la unilínia en el cas més
radical, ja sigui en un o altre model hipertextual, però és a través de la
constitució de multilínies, és a dir, multicentres que continuen procedint de
les parts al tot; des dels diferents nexes i des de les diferents lèxies. Un
cop trencada la unilínia, es constitueixen múltiples unilínies i es passa a una
mena de relativisme de les diferents unilínies. Això no obstant, tota línia té
principi, mig i final i és progressiva procedint per enllaç analític de parts
que finalment sumen un tot.
Robert Coover s'inclina també en aquest sentit en afirmar
que la hipertextualitat no supera la «linealitat de l'experiència de la lectura»
(Coover, Robert, 1990). El mateix George P. Landow queda sorprès davant el
treball de Dorothy Lee titulat Lineal and non Lineal Codificacions on Reality, en el qual els illencs de
Trobiand «no descriuen linealment la seva activitat, no fan relats dinàmics
dels actes; ni tan sols utilitzen la conjunció
"i"» (Lee, Dorothy, 1997: 151-164). La cultura dels Trobiand percep
negativament la linealitat. Diu George P. Landow textualment:
«Col·locada en un espectre que abraci des de la cultura
de les illes Trobiand en un extrem i la cultura impresa occidental en l'altre,
la hipertextualitat queda bastant a prop dels patrons culturals d'Occident»
(Landow, George P., 1995:261).
Crec que la visió cultural dels Trobiand està en la línia
de totes les cultures tradicionals, inclòs l'Occident fundacional de Pitàgores
i Plató.
Per Plató, en principi, hi ha el tot, les idees arquetípiques
que expliquen els tots concrets en la mesura en què participen d'aquesta
totalitat. Això no està en contraposició amb el fet que l'esdevenidor cíclic
terrestre vagi de menys a més, però pot fer-ho en la mesura que el tot, encara
que sigui de forma virtual, està ja al principi. El cicle històric de cada
ésser és el desplegament d'un tot previ.
És important fer notar que, encara que Plató expressa la
seva concepció filosòfica a través del llibre seqüencial, aquest és només un
mer instrument defectuós per explicar l'esdevenir cíclic-circular i la seva
inscripció en l'etern present. Per aquest motiu, el simbolisme geomètric i
numèric fou la representació més adequada del coneixement platònic: «el que no
sàpiga geometria, que no entri» deia el rètol que hi havia a l'entrada de
l'Acadèmia. El tot simultani i circular trobava la seva representació simbòlica
adequada. En qualsevol cas, el que fan els textos platònics és desvetllar
aquest simbolisme geomètric i numèric.
El paradigma de la simultaneïtat, concretat en els
diversos simbolismes tradicionals (simbolisme constructiu, simbolisme
geomètric, etc), és la vertadera ruptura amb el paradigma de la linealitat,
però implica una altra visió de fons de la realitat (Guenon, René, 1976).
El paradigma de la simultaneïtat es basa en la visió de
la realitat més ecològica, com un tot, un i divers, totalment interrelacionat,
on tot el que és fugaç, i seqüencial viu en un present extens que inclou a la
vegada el que l'Occident modern anomena passat i present.
Si Occident no recupera la concepció de la primera fundació
platònica pitagòrica, les tècniques hipertextuals no són suficients per trencar
el paradigma de la linealitat. Són dues cultures les que estan en joc dins del
mateix Occident.
El paradigma de la
comunicació telemàtica: multilocacional i en
temps no real
L'entorn de la WWW en posa davant un nou tipus de paradigma en què s'inscriuen el paradigma lineal i el simultani com a representació i transmissió del coneixement i de la informació. El paradigma de la comunicació telemàtica, possibilitat per l'entorn de la WWW, suposa per primera vegada la possibilitat de canviar el paradigma presencial, que utilitza el discurs lineal oral i escrit en temps teal i espai físic comú com a clau per a la transmissió dels nostres coneixements i habilitats. El paradigma de la comunicació
telemàtica obre la possibilitat de transmetre els coneixements en temps no real
i espai físic no comú (forma multilocacional). Obre, per tant, una forma de
treball col·lectiu en tots els àmbits, no presidida per la presencialitat ni
pel text unilineal.
Sobre aquestes bases podem qualificar l'entorn de la WWW
com una comunitat de comunitats telemàtiques. Podríem resumir els criteris de
disseny d'una comunitat telemàtica de la manera següent: es tracta d'una
comunitat agrupada entorn de finalitats que han d'assolir (concretats en
projectes que es porten a terme a partir de la presa de decisions) compartint
coneixements i habilitats, i amb la capacitat d'assolir una audiència d'àmbit
mundial. I tot això en un entorn no presencial, no localitzat en un punt
geogràfic concret, ni a una hora concreta, és a dir, en temps ni real,
asincrònic.
Disseny d'un primer
paradigma de la comunicació telemàtica: Hiper Media Decision
Net
Hypcr Media Decision Net és el nom que he donat a un primer model de disseny d'un nou paradigma que proposo com a alternativa al paradigma clàssic universitari de tipus presencial. Aquest nou paradigma té quatre eixos principals: - El treball en l'entorn WWW de la comunicació telemàtica basada en el temps no real l'espai físic en comú. - L'ús d'hipertextos en aquest entorn i la investigació
de formes no lineals de representació del coneixement.
- La manifestació dels diferents paradigmes
i visions del món
que determinen els diferents processaments de la informació.
- La consideració de la presa de decisions
com a nou paràmetre
de jerarquització de
la informació.
Els elements centrals del
paradigma clàssic
universitari
D'acord amb el que s'ha exposat més amunt, descriuré sinòpticament els que, a parer meu, són els elements clau que constitueixen el paradigma clàssic universitari (més enllà de les diferents formes que adopta: més teòric, més pràctic, etc), de tal manera que si en treiéssim un, el paradigma en el seu conjunt deixaria de funcionar. - El coneixement és estructurat i transmès als alumnes en forma de text unilineal. - La transmissió del coneixement es fa a
través de
la lliçó
magistral: un discurs oral per part del professor basat fonamentalment en la
seva coherència
lògica,
mentre els alumnes el reben a través del llenguatge escrit dels apunts i en
forma passiva.
- La classe; aquest tipus
de lliçó
magistral comporta que el professor i els alumnes comparteixin necessàriament un espai físic comú i treballin en temps real.
- La finalitat real és dotar l’alumne de
coneixements teòrics,
comprendre i memoritzar nocions i conceptes. La transmissió d'habilitats professionals
és
relegada en la pràctica
a alguna cosa secundària,
fins i tot en els sabers experimentals.
Claus d'un nou paradigma
docent-professional-telemàtic: Hiper Media Decision
Net
- Estructuració del coneixement i transmissió en forma hipertextual. No es tracta fonamentalment d'un problema informàtic. En qualsevol cas, la informàtica actual el que sí que proporciona és el suport tècnic, potser el més adequat per expressar el coneixement en forma hipertextual. Solament un intent seriós d'investigació des de les universitats podrà avançar en aquest canvi paradigmàtic, en el qual les grans empreses d'informàtica no veuen res més que la seva part pràctica més utilitària de rendibilitat comercial immediata. Ús dels cinc llenguatges multimèdia. La tecnologia multimèdia permet la utilització sota suport digital de
cinc llenguatges: text, gràfic,
so, animació i vídeo. Això significa que els
coneixements es poden dissenyar indiferentment en aquests cinc llenguatges en
funció del
que volem expressar i la manera en què volem fer-ho. Fins ara, el professor havia
de saber escriure i completar el material escrit amb alguna foto o gràfic. En la lliçó magistral, el llenguatge
era fonamentalment l'oral i el dels alumnes, l'escrit. Ara es tracta de
dissenyar els continguts i habilitats professionals d'una assignatura en
aquests cinc llenguatges i que l'alumne el rebi d'aquesta forma rica i complexa
i pugui interactuar amb aquests materials totes les vegades que vulgui. Els
diferents nodes d'informació, expressats en els cinc llenguatge multimèdia i units entre si
verticalment i horitzontalment constitueixen una fusió entre la forma
hipertextual d'organització de
coneixement i els cinc llenguatges multimèdia, que constitueixen l'hipermèdia (Nelson, 1988). Centrar
la finalitat de la docència
universitària
en la preparació de
professionals competents per a la presa de decisions. Per tant, la transmissió de nocions i conceptes
quedarà
subordinada a aquesta finalitat. En parlar de professionals, es fa referència a la capacitació dels alumnes en una
professió
concreta, sigui en filosofia pura o en medicina. Així, doncs, no s'al·ludeix tan sols a aquelles
matèries
amb continguts pràctics
i experimentals. Una cosa és
ensenyar història
o filosofia i una altra, capacitar l'alumne perquè sigui un bon historiador o filòsof, és a dir, un bon
professional amb capacitat investigadora pròpia. El professional es regeix no per la seva
capacitat de conèixer
nocions i conceptes, sinó per
la seva competència
a l'hora de prendre decisions, de triar una sortida o una altra, amb tots els
riscos que això comporta:
un investigador ha de prendre la decisió de seguir aquesta hipòtesi o aquesta altra i
fonamentar-la d'una manera concreta o d'una altra; un metge ha d'estar
capacitat per prendre les diferents decisions que el porten al diagnòstic del malalt (Simon, H. A., 1982). Per això, des del primer curs,
l'alumne ha de ser introduït en
aquesta dinàmica
de presa de decisions, de manera simulada (en grup o personals) i se li han de
proporcionar les habilitats i hàbits precisos, i en funció
d'aquests, les nocions i conceptes teòrics. Això suposa un altre canvi
paradigmàtic en l'actual sistema universitari educatiu. La forma hipermedial
permet a l'alumne organitzar, en cinc llenguatges diferents i amb les
simulacions necessàries, tots els elements (habilitats, conceptes i instruments
per processar la informació) que necessita per simular una presa de decisió. La
forma hipertextual permet un accés ràpid als diferents nodes d'informació
(conceptes, simulacions, habilitats) des del criteri que hom necessita, de
manera específica, sense necessitat de la presència del professor, és a dir, de
la lliçó magistral.
- Les xarxes telemàtiques permeten organitzar en temps no
real i de manera multilocacional tota aquesta preparació professional de
l'alumne per a la presa de decisions. L'alumne, amb tots els materials
otganitzats en forma hipermedial, simularà diferents preses de decisió en grup,
via xarxa telemàtica, des de casa, on treballarà el 70 % del seu temps. Tan
sols assistirà a la universitat un 30 % del temps per treballar en temps real
allò que ja ha preparat en grup des de casa en temps no real. En aquest 30% es
trobarà el temps dedicat a les «pràctiques» en medicina o ciències
experimentals i a l'avaluació i el reforç de la seva capacitat d'investigació i
pensar en un altre tipus de matèries com filosofia i història, comparant les
hipòtesis que ha treballat en grup via telemàtica amb les dels altres grups. El
professor farà el paper de veritable tutor i no el que fa ara a les lliçons
magistrals, que després complementa amb l'examen individualitzat i secret de
l'alumne.
Disseny de METODE com a interfície del paradigma de la comunicació
Sobre els punts centrals exposats més amunt, en tornar de Carnegie Mellon el 1992, vaig dissenyar les línies mestres del nou paradigma dotent-professional telemàtic, al qual vaig donar el nom d'Hyper Media Decision Net, és a dir, les paraules dels continguts clau d'aquest. Sens dubte, el que havia fet era fonamentat les raons que em portaven a aplicar a la docència universitària en el seu conjunt les notes clau del disseny radical proposat i experimentat per Preston K. Covey i Robert Cavalier a Carnegie Mellon en el camp de l'ètica («Interactive Multimedia», «Hypertext», «Ethics NET» i «Electronic Agora») i formular-les en forma de conjunt de forma paradigmàtica. Seguint la metodologia que em vaig proposar (fig. 5) vaig
dissenyar un Shell-Interface perquè l'ordinador pogués gestionar de forma
intel·ligent i amigable tot el procés complex de presa de decisions de manera
hipermedial en una xarxa telemàtica la qual vaig anomenar MÈTODE (Mètode
Estructurat de Presa de Decisions). Aquest Shell-Interface es manejava des de «l'Àrea
de Direcció i Integració», composta per quatre finestres simultànies en
pantalla, corresponents a les «unitats de presa de decisió», «l'editor
multimèdia» per a elaborar la presa de decisió i enviar-li telemàticament la
«guia hipermedial de l'assignatura» i una darrera finestra per als «instruments».
 La resta d'àrees (amb quatre finestres cada una) eren «l'àrea de fonts d'informació» (articles, bibliografia, glossaris, etc), «l'àrea dels instruments» (aplicacions de software per a transformar la informació inicial en nous outputs) i «l'àrea de treball dels grups telemàtics» (on es rebien i es comparaven les diferents preses de decisió del grup telemàtic). A l'hora de prendre la decisió final, l'usuari podia
portar a «l'àrea de direcció i integració» qualsevol de les aplicacions que
havia manejat en les diferents àrees per poder tenir simultàniament en pantalla
els diferents elements que necessitava per a la presa de decisió final, així
com l'editor multimèdia, on copiava tot el que necessitava, ho
interrelacionava i explicava i, finalment, ho enviava al grup.
|
Sobre l'autor
ARCADIO ROJO
Llicenciat en Filosofia i
doctor en Antropologia de les Cultures Hipermedials i Telem à tiques per la Carnegie
Mellon University (EUA). Investigador i professor de la Un i versitat Pompeu Fabra a
l'Institut Universitari de Ling üí stica Aplicada i a l'Observatori de la Comunicaci ó Científica. [...]
Relacionat 18 LA PRESENTACIÓ DEL CONEIXEMENT A INTERNET, 2001 | articulo Elisava TdD Llibres 18 LA PRESENTACIÓ DEL CONEIXEMENT A INTERNET, 2001 | articulo EDUARDO HERRERA FERNÁNDEZ La pantalla com a nou suport de la imatge de la paraula La paraula i, a través de l'escriptura, la comunicació verbal en la seva totalitat, són part integrant de la comunicació visual, que avui dia no està determinada únicament pels suports impresos, sinó també pels mitjans i suports digitals d'aparició recent. La pantalla de l'ordinador ha irromput com a nou suport gràfic i intel·lectual que aspira a l'hegemonia cognitiva. Que la pantalla hagi substituït els suports tradicionals indueix a reflexionar i a reconsiderar els fonaments que han determinat l'evolució dels sistemes escrits de comunicació en els darrers cinc-cents anys. Aquest canvi no sols afecta qüestions de configuració formal, sinó que també incideix en aspectes ergonòmics en funció de la llegibilitat, en els hàbits de lectura, en l'accessibilitat a la informació, en l'estructuració dels continguts i en la particular atenció a la potencialitat expressiva de la paraula, entesa en la seva faceta visual. S'ha plantejat un nou mecanisme cultural que està col·locant els fonaments d'una tecnocultura que condiciona actualment la dimensió humana. [...] |