LA PRESENTACIÓ DEL CONEIXEMENT A INTERNET,
2001
| articulo
Eines d'ajuda a la navegacióEls
problemes de desorientació que genera
la navegació hipertextual es poden solucionar amb eines d'ajuda a la
navegació eficients com, per exemple, sumaris, índexs o mapes de navegació. En aquest
article s'analitzen les principals eines d'ajuda a la navegació que s'utilitzen en la web d'internet aprofundint en aquelles que utilitzen
la representació del coneixement per realitzar la seva funció. També proposen noves formes per fer mapes de navegació i afavorir l'accés i la comprensió de la informació per a entorns hipertextuals
d'ensenyament-aprenentatge.
Introducció
El servei World Wide Web1 utilitza la navegació2 hipertextual per accedir de manera àgil a la informació disponible en ordinadors remots, formant una xarxa interminable de documents interrelacionats. Tan sols cal fer un clic en una paraula subratllada3 per a obtenir de manera immediata4 el document de referència. El web és altament ergonòmic físicament gràcies a l'hipertext. En canvi, en l'àmbit cognitiu sovint sorgeixen problemes de desorientació quan el lector activa de manera constant i desordenada les referències disponibles. Sembla com si l'alta ergonomia física derivés en una baixa ergonomia cognitiva. L'hipertext no és un
invent nou. Els seus orígens cal buscar-los en els treballs de Vannevar Bush
(1945), durant la dècada dels anys quaranta, abans de la invenció dels
ordinadors. Així, qualsevol document en paper incorpora elements hipertextuals
que permeten trencar la lectura seqüencial i lineal. Les notes a peu de pàgina
en són l'exemple més representatiu. És per això que sovint s'ha definit
l'hipertext com «la generalització de les notes a peu de pàgina». L'hipertext
sorgeix quan l'accés constant a les referències és la forma normal de consultar
el document.
Durant els anys
vuitanta diferents programaris han materialitzat l'hipertext posant a
disposició del gran públic la creació i la consulta de documents digitals no
lineals. El més popular va ser Hypercard, un excel·lent programa de creació
d'hipertextos que durant molts anys l'empresa Apple lliurava en comprar un
ordinador Macintosh. Les ajudes en línia de qualsevol programa Windows són un
altre exemple de document hipertextual àmpliament utilitzat.
Això no obstant, la
generalització en l'ús de l'hipertext s'ha produït gràcies a la web d'Intemet
on s'ha implementat la visionària idea de Bush sobre bases comercials i
tecnològiques completament diferents. El web és un sistema obert i per tant no
cal adquirir un programari comercial per crear, gestionar i consultar documents
hipertextuals.
Aquest profund canvi
de context comporta molts avantatges i alguns inconvenients. La principal
avantatge és que no hi ha barreres comercials o tecnològiques per fer i llegir
documents hipertextuals. Tothom pot crear les seves pàgines web. El principal
inconvenient és que sovint aquesta absència de limitacions tecnològiques s'ha
traduït en una absència de qualitat en el disseny hipertextual dels documents
de la xarxa.
Un dels elements on la
manca de qualitat es fa més evident és en el disseny de sistemes d'ajuda a la
navegació com menús, sumaris, índexs o mapes de navegació. Com veurem més
endavant, els motius d'aquestes dificultats cal buscar-los en una representació
superficial del coneixement que aquests instruments porten implícita quan
s'apliquen a la web d'Internet.
Abans de continuar,
cal fer algunes puntualitzacions terminològiques, perquè hi ha una certa
confusió envers el concepte hipertext i els conceptes que li són pròxims. D'una
banda, un hipertext és un document digital que aprofita l'avantatge de la
computabilitat per facilitar un accés associatiu a la informació trencant la
seqüencialitat que imposa el suport en paper. D'altra banda, l'hipertext és
també el programa informàtic que fa possible la creació i la lectura d'aquests nous documents digitals. Finalment, el model
teòric d'organitzar la informació de manera no seqüencial també s'anomena
hipertext.
En propietat, el terme hipertext només té
aquesta última accepció ja que l'hiperdocument és el document digital amb
prestacions d'hipertext, i els programes informàtics per crear-lo, modificar-lo
i consultar-lo són els sistemes de creació d'hipertextos (SCH). Això no
obstant, aquests dos últims termes s'utilitzen poc i molt sovint cal
identificar el significat del terme hipertext pel context en què s'utilitza.
Navegació
hipertextual
Un hipertext és un document digital fragmentat en unitats d'informació, anomenades nodes o pàgines, que es por consultar de manera no seqüencial activant els lligams disponibles en aquests nodes. Els lligams permeten el desplaçament del punt de lectura des d'un node a un altre i normalment tenen la forma de paraula subratllada o icona gràfica. La navegació
hipertextual és l'activitat que fan les persones que consulten un hipertext i
consisteix a avançar en la lectura en funció de les decisions que, en cada
moment, es van prenent sobre quina informació es consultarà d'acord amb els
lligams disponibles en cada node. El resultat de la navegació és una lectura no
seqüencial de la informació, en la qual l'usuari haurà consultat només la
informació que li ha semblat pertinent en l'ordre que ha considerat adequat.
La llibertat dels
lectors d'un hipertext d'escollir la seva pròpia ruta de lectura té sovint un
inconvenient, anomenat desbordament cognitiu, que es produeix quan el lector no
pot controlar totes les bifurcacions del sistema i es veu incapaç, d'explorar
tots els camins que se li ofereixen (Codina, 1996:117).
Segons Rosenfeld i
Morville (1998) per facilitar la navegació i evitar el desbordament cognitiu és
necessari oferir, en tot moment, indicacions precises sobre el context on estan
situats els usuaris de l'hipertext i els enllaços disponibles en cada node
permetran, alhora, un accés flexible a nova informació.
La propietat de
«context» d'un hipertext s'aconsegueix indicant en cada node quina informació
hi està directament o indirectament relacionada. Per tant, l'usuari coneixerà
en tot moment quina relació manté el node actiu amb la resta de
l'hiperdocument. D'altra banda, la propietat de «flexibilitat» està directament relacionada amb les estructures genèriques
que formen els fragments d'informació amb els seus lligams com la seqüència, la
jerarquia i la xarxa.
Per crear hipertextos
amb context i flexibilitat cal tenir en compte tres elements bàsics del disseny
d'hipertextos que desenvolupem a continuació; la dimensió dels nodes, les
estructures de navegació i les eines d'ajuda a la navegació.
La dimensió
dels nodes
Un punt clau en la construcció d'un hipertext és la dimensió dels fragments d'informació que formen el document hipertextual anomenats nodes. Malgrat que pugui semblar que estem plantejant una qüestió secundària, una gran part de les discussions sobre allò que és, o pot arribar a ser, un hipertext tenen com a referent l'extensió òptima dels fragments d'informació. En l'àmbit de la
teoria de l'hipertext hi ha diverses orientacions teòriques que proposen
diferents tipus de nodes. Segons les teories clàssiques de l'hipertext
desenvolupades per Bush (1945), Conklin (1987), Engelbart (1963), Nelson (1974)
i Landow (1991), l'hipertext és una estratègia narrativa no lineal amb
prestacions superiors a la narració clàssica seqüencial.5 Segons
aquests autors, cada node hauria de desenvolupar una sola idea o concepte i la
tendència hauria de ser realitzar nodes petits. No hi ha un consens que ens
permeti donar xifres concretes sobre la dimensió idònia d'un node, tot i que el
referent més utilitzat per aquests autors és l'extensió d'una pantalla
d'ordinador.
Una de les
pressuposicions bàsiques d'aquesta línia teòrica és que el lector d'un
hipertext construirà el seu propi discurs a mesura que enllaci els fragments
d'informació que té disponibles en l'hiperdocument. Els itineraris de lectura
no estan predeterminats i el lector, en funció dels seus coneixements i
interessos, consultarà els nodes que considerarà més oportuns en cada moment.
I a proposta de l'hipertext narratiu és
trencar la clàssica estructura
d'un discurs seqüencial, amb un plantejament inicial, seguit d'un
desenvolupament i unes conclusions finals. Per aquests autors, la riquesa de
l'hipertext és
que potencia al màxim la llibertat del lector. Per aconseguir-ho els nodes
hauran de desenvolupar una sola idea i afegir els lligams que permetin l'accés
a altres fragments d'informació semànticament relacionats, els quals tindran,
de nou, aquestes mateixes característiques. En conseqüència, com més llarg és
el node, més discurs seqüencial conté i menys capacitat tindrà el lector de
navegar en funció dels seus interessos.
Hi ha una segona línia teòrica sobre
el disseny de l'hipertext, també majoritària, que concep l'hipertext com una
forma d'estructurar la informació caracteritzada per la possibilitat de fer
recorreguts no seqüencials. Des d'aquesta perspectiva, els fragments
d'informació que componen l'hipertext poden tenir estructura i dimensió
diversa, combinant elements tan heterogenis com paràgrafs, capítols, documents
seqüencials complets i altres hipertextos. A diferència de l'hipertext
narratiu, des de la línia teòrica de l'hipertext com a estructura es potencia
l'organització seqüencial de la informació com a complement útil, i sovint
necessari, d'altres estructures més pròpiament hipertextuals, com la jeràrquica
o la de xarxa.
El web és un exemple coherent amb les
teories que consideren que l'hipertext és una forma d'estructuració de la
informació. Els nodes, anomenats pàgines, tenen grandàries diverses i sovint
contenen documents seqüencials relativament extensos.
Estructures
de navegació
Segons la forma en què els fragments d'informació estan relacionats podem identificar tres estructures genèriques bàsiques: la seqüencial, la jeràrquica i la de xarxa. Les estructures jeràrquiques enllacen
nodes que ofereixen una visió general amb nodes més específics on es
desenvolupa amb més profunditat un dels punts tractats en el node general. Això
no obstant, sovint l'estructura jeràrquica s'utilitza per ordenar la informació
que conté l'hipertext, sense que les relacions genèric-específiques entre els
fragments d'informació siguin especialment significatives.
En canvi, les estructures en xarxa
sempre enllacen nodes que tenen una relació de significat, ja sigui de
complementarietat, de contrast, de refutació, d'ampliació...
Finalment, les estructures seqüencials
enllacen un node amb el que el precedeix en una seqüència que es pot basar en
el desenvolupament d'una argumentació o pot ser l'enumeració de diferents
elements del mateix tipus.
L'organització jeràrquica dels lligams
ofereix una bona orientació als usuaris, perquè la jerarquia és una forma
d'organirzació elemental utilitzada en àmbits diversos i fàcilment
recognoscible. Malgrat tot, una navegació basada exclusivament en lligams
jeràrquics proporciona poca flexibilitat i, per tant, és recomanable
proporcionar rutes alternatives al recorregut jeràrquic, superposant a
l'estructura jeràrquica, i sobre el mateix conjunt de nodes, altres estructures
com la seqüencial i la de xarxa semàntica.
   Eines d'ajuda a la navegació
Una eina d'ajuda navegació és qualsevol mecanisme que faciliti a l'usuari la presa de decisions en el moment d'activar els lligams d'un hipertext per avançar en la navegació. N'hi ha de molts tipus, des de molt senzilles, com el botó de retrocés, fins a complexos menús desplegables que mostren el contingut de tot l’hiperdocument. Les principals són les següents: - Botó de retrocés -
Lligams etiquetats
-
Històric dels nodes visitats
-
Marcatge de nodes
- Branca jeràrquica
-
Sumari
-
Index
El botó de retrocés permet desfer l'últim salt hipertextual. A la web és suportat pel mateix navegador i està situat a la barra superior de botons. Gràcies a aquesta opció, es pot afirmar que tots els lligams web són de doble sentit. A més, fent clic successives vegades en aquest botó es pot desfer tot el camí recorregut. És una eina bàsica, ja que molt sovint no hi ha prou informació per preveure si interessarà o no el node al qual apunta un lligam determinat. Aleshores cal activar el salt hipertextual, visitar el node referèncial i, si no interessa el seu contingut, fer clic en el botó de retrocés. Aquestes anades i vingudes poden
evitar-se amb l’etiquetatge de lligams,
una eina
d'ajuda a la navegació que permet ampliar la informació sobre el node de destí
que ofereix el node d'origen. Els lligams etiquetats contenen una frase
explicativa que s'activa en posar el cursor sobre la paraula subratllada o
icona gràfica del lligam. La seva funció és informar el lector per evitar que
entri en pàgines que no seran del seu interès.
L’històric
dels nodes visitats és una eina de navegació també suportada pels navegadors que genera un
llistat, per ordre cronològic, de tots els nodes visitats per l'usuari. Cada
ítem del llistat és un lligam que ens permet tornar a la pàgina visitada.
Una altra opció dels navegadors d'ús
generalitzat és el marcatge de nodes, que permet guardar l'adreça del
node actiu per accedir-hi directament en futures ocasions. A la web és una eina
imprescindible, ja que la xarxa Internet conté una quantitat immensa
d'hiperdocuments difícilment controlable sense un manteniment efectiu d'un
llistat d'adreces o bookmarks.
Algunes pàgines web de les darreres
generacions incorporen la branca jeràrquica. Aquesta eina consisteix en la representació del camí de
nodes que caldria resseguir per arribar a una determinada pàgina seguint l'estructura
jeràrquica de l'hiperdocument. Cada node està representat pel seu títol en
forma de paraula activa, d'aquesta manera s'ofereixen dos prestacions: informar
de la branca jeràrquica en la qual es troba la pàgina i permetre saltar
directament a qualsevol pàgina de nivell superior. El buscador-índex Yahoo
incorpora aquesta senzilla i efectiva eina que facilita la navegació per
l'estructura de lligams jeràrquics (fig. 4).
 Finalment, els sumaris i índexs
tenen en el món digital les mateixes funcions que en els documents en
paper. Faciliten l'accés a la informació del document (o hiperdocument) a
partir d'una representació global
del contingut. Un
sumari o taula de continguts és un llistat dels principals apartats de
l'hiperdocument ordenat segons la seva disposició en el mateix document. Un
índex és el llistat dels conceptes, noms de persones, noms geogràfics...
tractats en l'hiperdocument i ordenats alfabèticament.6
Les barres de navegació, els menús
(desplegables o no), les seqüències de lligams interns, els mapes de
navegació... són diferents tipus de sumaris presents en els hipertextos en
general i en la web en particular.
Per exemple, és molt comú que la
primera pàgina d'un lloc web contingui un menú dels apartats principals. Altres
vegades apareixen menús de forma fixa en una banda de color a l'esquerra de la
pàgina. Com que no hi ha un itinerari preestablert, l'estructura jeràrquica del
menú ofereix els punts de referència necessaris per decidir l'objectiu de la
navegació i per a l'orientació en eventuals trencaments de l'itinerari
escollit.
Normalment els menús de les pàgines
web mostren només un nivell jeràrquic. És difícil trobar llocs web amb una
representació global del contingut per mitjà d'uns menús completament
desenvolupats o de mapes de navegació que mostrin, d'una manera gràfica, totes
les pàgines i els seus lligams (fig.5).
 Un altre tipus de sumari és el «mapa
d'ull de peix». En aquest mapa es pot veure la xarxa de nodes al voltant del
node actiu. Els nodes conceptualment més propers
són representats de manera més detallada que els més allunyats.
Els índexs en l'hipertext són
funcionalment idèntics als índexs en documents en paper, tot i que incorporen
alguns avantatges derivats del processament automàtic que ofereix l'ordinador
(fig. 6). El més obvi és que els ítems del llistat són lligams hipertextuals
que permeten l'accés directe a la zona de l'hiperdocument on es tracta el
concepte. Però també por
ser que hi hagi la possibilitat d'ordenar el llistat per diferents criteris
(alfabètic, cronològic, per temes...) sota demanda de l'usuari o que l'autor
pugui generar el seu propi índex de forma automàtica en funció de la freqüència
d'aparició de les paraules en l'hiperdocument.
 Per als objectius d'aquest treball resulta molt interessant classificar les eines d'ajuda a la navegació en funció de la representació del coneixement que implícitament contenen (taula 1). Per exemple, un botó de retrocés, un lligam etiquetat o l'històric de nodes visitats no són, en cap cas, una representació del coneixement. En canvi, el sumari, l'índex i la branca jeràrquica són representacions textuals o gràfiques del coneixement que conté l'hiperdocument i realitzen la seva funció orientadora gràcies a aquesta representació. El sumari i l'índex són representacions globals i fixes i la branca jeràrquica és una representació parcial que depèn del node actiu.  La representació del coneixement per a l'ajuda a la navegació Les eines d'ajuda a la navegació, basades en la representació del coneixement compleixen la seva funció orientadora mostrant els conceptes tractats en un hiperdocument i les seves relacions i s'ofereixen alhora instruments d'accés a la informació i indicacions contextuals. Per exemple, un menú desplegable mostra les relacions jeràrquiques entre els conceptes tractats en diferents nodes; els ítems del menú són lligams hipertextuals per accedir a cada node representar (instrument d'accés), i el node actiu apareix marcat en negreta per indicar a l'usuari on està situat (indicació de context) (fig. 5). En un índex les relacions entre conceptes tenen la forma de referències creuades amb indicacions del tipus «vegeu també» o «vegeu». lis mapes gràfics de
navegació són instruments on la representació del coneixement ens porta a les
seves últimes conseqüències mostrant les relacions jeràrquiques, seqüencials o
semàntiques entre els nodes de l'hipertext per mitjà de línies (fig. 7).
Això no obstant, és
important diferenciar entre dits aspectes complementaris dels ítems d'un mapa
de navegació en un hipertext. D'una banda, cada ítem és un concepte que manté
relacions amb altres conceptes del mapa o sumari, però de l'altra és el node
d'informació on es desenvolupa aquest concepte.
Des de la perspectiva
teòrica de l'hipertext narratiu, aquests dos aspectes estan fusionats de manera
que cada fragment d'informació desenvolupa un sol concepte i els lligams
disponibles implementen les relacions semàntiques d'aquest concepte amb la
resta d'hiperdocument.
 En aquest cas, la realització del mapa de navegació consistiria a «fotografiar» aquest conjunt de nodes amb els seus lligams hipertextuals, fotografia que coincidirà amb una representació del coneixement de l'hiperdocument amb conceptes i relacions semàntiques. Els hipertextos
construïts des de l'altra perspectiva teòrica de l’hipertext com a estructura
(com la web d'Internet), contenen mapes de navegació dissenyats sota el mateix
principi de la «fotografia de nodes» que s'utilitza en l'hipertext narratiu. No
obstant això, sovint els nodes d'aquests tipus d'hipertextos són molt extensos
i, per tant, un ítem del mapa representa un fragment d'informació que conté
molts conceptes. El resultat és un tipus de mapa amb relacions molt genèriques
sense aprofundir en la representació del coneixement.
 Una possible solució a aquesta
situació és construir un nou tipus de mapa de navegació en el qual es prioritzi
al màxim la representació del coneixement mostrant els conceptes tractats i les
seves relacions semàntiques amb independència dels nodes on això es desenvolupi
i dels lligams hipertextuals disponibles. La nostra proposta és ampliar el mapa
conceptual clàssic amb els conceptes tractats en l'interior de nodes extensos i
les seves relacions semàntiques.
La no-coincidència exacta entre la
representació conceptual amb la representació de l'estructura de la informació
no implicarà problemes si es prenen les mesures següents:
- Dissenyar els instruments d'accés a la informació associant un lligam a cada ítem del mapa que ens permeti l'accés no tan sols al node sinó també al paràgraf on es desenvolupa el concepte representat. -
Dissenyar gràficament el mapa amb dos tipus de relacions, les que
representen un vincle semàntic entre dos conceptes del mateix node entre els
quals no hi ha un lligam hipertextual, i les que representen un vincle semàntic
entre conceptes de dos nodes on hi ha també un lligam hipertextual.7
-
No representar relacions conceptuals entre dos nodes que no
corresponguin a un lligam hipertextual.
-
Mostrar de manera explícita que un grup de conceptes es desenvolupa en
un determinat node.
Aquest tipus de mapes són especialment indicats per a hipertextos per a l'ensenyament-aprenentarge on cal integrar dos tipus de necessitats aparentment contraposades. D'una banda, els continguts didàctics
s'organitzen en relació amb la seva estructura lògica,8 però de l'altra
hi ha la pràctica molt corrent d'organitzar els continguts d'aprenentatge en
seqüències lineals d'acord amb criteris psicològics. Per exemple, sovint es
comença des dels continguts més senzills per avançar cap als més complexos;
altres vegades es parteix dels conceptes més generals per arribar als aspectes
més concrets.
Un hipertext amb nodes extensos i un
mapa de navegació que representi també les relacions conceptuals de l'interior
dels nodes ens permetria mostrar rant les seqüències d'aprenentatge com l'estructura de relacions lògiques
dels continguts didàctics. En aquest context, la representació del coneixement
serveix per a facilitar la navegació i també per a potenciar la comprensió i
l'aprenentatge.
Conclusions
El desbordament cognitiu dels usuaris d'un hipertext és un problema de la navegació hipertextual que es pot solucionar amb eines d'ajuda a la navegació eficients basades en la representació del coneixement com sumaris, índex o mapes de navegació. Les eines d'ajuda a la navegació que
es dissenyen i utilitzen en la web d'Internet no aprofundeixen en la
representació del coneixement, perquè molts conceptes desenvolupats en pàgines
extenses no formen part dels mapes o sumaris. Cal ampliar els mapes de
navegació perquè continguin també aquests conceptes ocults de manera que la
representació del coneixement i la representació de l'estructura de la
informació siguin dues capes d'un mateix mapa però sense arribar a fusionar-se.
Aquests mapes ampliats són
especialment indicats en contextos en els quals cal potenciar l'accés a la
informació i la seva comprensió, com en entorns d'ensenyament-aprenentatge, on
les seqüències d'aprenentatge es combinen amb l'estructuració lògica de la
disciplina que s'ha d'impartir.
1.En endavant «web».
2.La consulta o
lectura d'un hipertext s'anomena navegació.
3.En la tecnologia Web s'anomena hiperlmk.
4.Si la xarxa no està col·lapsada.
5.Vegeu Codina en aquest mateix monogràfic.
6.Vegeu l'article de Codina d'aquest mateix monogràfic per a una ànalisi
exhaustiva d´aquests dos tipus d´instruments.
7.En tot cas, si es detecta una relació
interessant emre dos nodes que no ha generat un lligam hipertextual, caldria fer
aquest lligam abans d'incloure la relació en el mapa de navegació.
8.Sobretot en
l'ensenyament universitari.
|
Sobre l'autor
CRISTÒFOL ROVIRA
Professor
de Documentaci ó de la Universitat Pompeu Fabra i de la Universitat
Oberta de Catalunya. Codirector del Diploma de Postgrau en Documentaci ó Digital
Relacionat 18 LA PRESENTACIÓ DEL CONEIXEMENT A INTERNET, 2001 | articulo LLUÍS CODINA El disseny de la navegació en hipertextos informatius 18 LA PRESENTACIÓ DEL CONEIXEMENT A INTERNET, 2001 | articulo Elisava TdD Llibres |