La segona meitat del segle XX ha estat testimoni de la desaparició de la burgesia com a classe dominant en sentit estricte i la consegüent desaparició de la cultura com a instrument clau de domini social. El nou model és imposat pel sistema financer internacional -desclassat i desnacionalitzat- i està representat pel consumisme com a substitut simbòlic de l'exercici de la cultura. La societat està mancada llavors d'un model cultural dominant i, per tant, de l'estil de l'època. El disseny rep l'impacte d'aquesta dissolució i perd qualsevol codi estable, si més no en els nivells estètic i simbòlic, la qual cosa redueix la possibilitat del judici de valor. En aquest estat de dispersió axiològica, es fa difícil postular una via de recuperació, però alhora ja queden creades les condicions per a una reformulació de la pràctica del disseny que assumeixi el desafiament de positivar la pluralitat de llenguatges sense renunciar a la qualitat cultural.

Seria ingenu voler definir com serà el disseny en el futur, encara que només sigui d'aqui a unes dècades. L'única cosa que podem fer és analitzar les idees generals sobre les quals es fonamenta la història del disseny, projectar-hi els grans esdeveniments que estan marcant el comportament social i deduir-ne els efectes en el camp dels projectes del disseny. Per aquesta exposició hem triat com a constant el tradicional binomi simbòlic-unitari que implica una societat jeràrquicament dividida en classes. Evidentment, en el transcurs de la història del disseny l'equilibri entre aquests valors ha anat variant en funció dels corrents culturals i ideològics que predominaren socialment en cada època.

Actualment, el fenomen de la globalització ha accentuat aquesta divisió. D'altra banda, els greus conflictes polítics i militars que la humanitat està vivint pronostiquen grans canvis econòmics i socials que, sens dubte, obliguen a una redefinició de la pràctica del disseny.

Hi ha un mode de producció d'imatges que arrossega rere seu la inestabilitat de l'espectador, la relació entre autor, personatges i representació, cap a un fora de camp en què una cariàtide manté en la seva mà diàfana el pas del temps i la construcció, contingent, del temps per part de l'espectador. La unitat i la multiplicitat, a Porto i a Lió es filma un déjà vu: la fàbrica i la sortida de la fàbrica. Una icona de la modernitat perquè pugui ser reconeguda pel públic en el mateix moment en què aquesta es constitueix com a espectador, és a dir, en el moment de la projecció. I si bé des de l'oralitat ens havíem anat acostant a la visibilitat, i si bé amb la il·lusió del moviment a més de l'articulació d'efectes-veritat ens hem anat situant en l'audiovisual, en l'última dècada, tant per raons tecnològiques com ideològiques, entrem -recordem la Guerra del Golf- en l'audiovirtual, on l'espectador ocupa un no-lloc.

El text que presentem constitueix una síntesi del treball d'elaboració i reflexió teòrica previ a una investigació empírica en curs. Aquesta investigació se centra en l'estudi dels factors formals respecte de la seva funció en l'eficàcia del signe visual. Les imatges amb què es treballa són els signes de marca. Ens interessa determinar les relacions de les variables formals amb la legibilitat i l'impacte, i també les relacions entre aquestes variables en la seva determinació de l'eficàcia del missatge. En entrar en aquest camp descobrim que cal fer front a problemes teòrics i metodològics que cal resoldre abans de l'estudi empíric.

L'augment constant del consum de productes a Europa està generant impactes ambientals globals procedents de les etapes del seu cicle de vida. És per aquest motiu que la UE vol afavorir els ecoproductes, ja que s'ha detectat que les principals decisions dels efectes ambientals s'adopten en l'etapa de disseny. El document estratègic de la Comissió Europea per afavorir aquest canvi és el Llibre verd de la PPI, que pretén promocionar l'ecodisseny, la compra verda i la internalització dels costos ambientals. La PPI permetrà una harmonització de les polítiques sobre millora ambiental de productes i ajudarà a posar en pràctica el concepte de desenvolupament sostenible.

Aprofitant l'Encuentro Mundial de las Artes celebrat a València l'octubre de 2000, en aquest article es fa una anàlisi descriptiva de l'empobriment progressiu en el coneixement de la tipografia (entesa en l'accepció tipus de lletra d'impremta) per part dels dissenyadors gràfics, de la indiferència general mostrada en cinc-cents cinquanta anys de lletra impresa i de la descolonització que ha provocat la informàtica dels origens històrics i estilístics de les fonts disponibles segons les companyies venedores, per acabar assenyalant la paradoxa que l'usuari de la xarxa s'ha adonat, per primera vegada en mig mil·lenni, que hi ha moltes lletres d'impremta diferents.