REPTES ACTUALS DEL DISSENY. DISSENY I LLENGUATGE VISUAL,
2002
| articulo
Tot objecte és diferent a un altre."Només
l'estandardització, que cal concebre com a resultat d'una sana concentració, pot possibilitar el desenvolupament d'un gust
segur de validesa general."
Amb aquesta decisió s'expressava Hermann Muthesius l'any 1914 durant la primera exposició del Deutsche Werkbund a Colònia. La possibilitat de seriació i automatització que oferia la vertiginosa industrialització havia de ser la panacea que abaratiria els preus, alliberaria l'home del treball manual i, de passada, portaria un nou únic gust internacional. Amb una mica menys d'ingenuïtat però amb la mateixa sana fe en la recerca d'un món millor, Walter Gropius també anunciava un futur uniformat des de la Bauhaus de Dessau, acabada d'inaugurar. L'any 1926 va escriure: "La
creació de tipus estàndard per als objectes útils d'ús quotidià és una
necessitat social. Les condicions de vida de la major part dels homes són
iguals en l'essencial..."
I després de lloar la mecanització redemptora, acabava afirmant que "no s'ha
de témer una coacció de l'individu per part de l'estandardització".
I anava ben encaminat, ja que després d'una primera invasió dels objectes de gran tirada a baix preu hem anat evolucionant cap a una gamma diversificada on les petites sèries i la individualització de l'objecte han anat guanyant espai a ritme accelerat. L'objecte de gust i servei universals no ha triomfat, perquè ni l'estètica ni la funcionalitat no poden uniformar-se. Perquè cap ésser humà és igual a cap altre. Com ha dit Andrea Branzi, "el
projecte tradicional de disseny estava dirigit a identificar objectes i
productes estàndard per al gran mercat de masses, productes que representessin
una posició neutra i que anessin bé per a tothom. Però dins la societat actual,
que anomenem postindustrial, els grans mercats de masses han desaparegut i
s'han substituït per un mercat policèntric, és a dir, per diversos mercats sectorials organitzats al
voltant de grups culturals basats en llenguatges, tradicions i comportaments
diversos".
Especialment en aquests darrers deu anys, hem
assistit al naixement de nombroses estratègies que pretenen fer-se un espai en
un mercat estàndard que ja no existeix. Són visions alternatives que emergeixen
des del sector de la producció o des del comerç, però de vegades també són
suggerides des del mateix sector experimental del disseny. En qualsevol cas,
conformen un interessant programa, no sols mercantil, sinó precisament cultural
i antropològic. Els trets comuns són l'abandonament de la seriació infinita i
la recuperació de les sèries limitades, el final del model únic a canvi de les
famílies, els grups i els subgrups. L'estricta funció de servei ha donat pas a
una altra de "companyia" o mascota. L'autoria, la firma, es considera
com un valor afegit i superior a l'anonimat. La internacionalitat perd interès
davant el regionalisme, l'estricta mecanització es va substituint per una nova
i aparent manualitat, però en realitat automatitzada.
Una aposta infal·lible Imaginem un carrer d'una ciutat espanyola en els anys seixanta. Segurament els cotxes aparcats podrien dividir-se en Seat 600, Seat 1500 i algun Renault. Possiblement, la meitat serien blancs, o negres. Molts de repetits, idèntics. Avui en dia es pot fer una aposta segura que cap dels cotxes -o motos- aparcats en un carrer són iguals. El gran nombre de models, versions, accessoris, gamma de colors, entapissats, extres, fa que l’automòbil s'hagi convertit en un dels objectes més personalitzats del ferotge mercat del motor. En l'àmbit domèstic o laboral, la situació és
semblant. Es pot accedir a preus assequibles a objectes pràcticament únics que
uns anys abans ens haurien costat una fortuna. La hipòtesi forassenyada de la
teoria mendiniana del "neoartesanat postindustrial", es fa
realitat a principis de segle. És possible produir de manera econòmica i
hiperindustrial, però amb un acabat artesà que faci diferent cada peça.
A continuació exposarem alguns exemples
d'aquestes noves estratègies alternatives a la seriació, però n'hi ha molts
més; les nines dissenyades per ordinador, totes diferents, amb certificat de
personalitat pròpia; els mòbils amb fundes personalitzades; les ceràmiques decorades; els ordinadors configurats a mida
com un vestit d'alta costura; els paviments a la carta, amb barreges infinites
de components; les cuines fabricades per comanda...
Tea & coffee piazza.
Tirada mínima - màxima exclusivitat
En paraules d'Alberto Alessi, es tractava de "tirar endavant recerques de caire fortament experimental, lliures dels límits normalment imposats per la producció industrial de gran sèrie. Potser va començar com un tempteig, però finalment va donar lloc a la marca "Officina Alessi", que ha anat creixent i trobant un lloc en el mercat que ha suposat a l'empresa importants beneficis i ha generat objectes de culte de final de segle. Aquest projecte es pot considerar el primer
d'una llarga llista d'operacions semblants consistents en la reunió de vedettes
internacionals al voltant d'un únic tema, en aquest cas el disseny d'un
servei de te i cafè de metall. L'inventor del projecte fou Alessandro Mendini,
que l'any 1980 va intuir amb clarividència els canvis convulsos que tindrien
lloc en una dècada en què els objectes simbòlics guanyarien protagonisme. Els
convidats a la festa van ser Michael Graves, Hans Hollein, Charles Jencks,
Richard Meier, Paolo Portoghesi, Aldo Rossi, Stanley Tigerman, Òscar Tusquets,
Robert Venturi, Kazumasa Yamashita i el mateix Mendini. El resultat fou dispar,
poc homogeni, xocant, onze móns completament diferents per complir, tanmateix,
funcions semblants.
Curiosament, el mateix any 1980 la Biennal de
Venècia presentava la "Strada Novissima", una convocatòria paral·lela
de grans arquitectes que havien de dissenyar un tros de façana.
Mobles Memphis.
Petites sèries - artesania = indústria
"Per mi -diu Sottsass- fer disseny no vol dir donar forma a un producte més o menys estúpid per a una indústria més o menys sofisticada. Per mi el disseny és una manera de discutir la vida, la sociabilitat, la política, el menjar i finalment el disseny." Va ser la bomba del Salone del Mobile de Milà
l'any 1981, i encara avui arreu del món vivim les conseqüències d'aquesta
explosió. Es tractava de fer mobles alrernatius a l'oficialitat des del punt de
vista generatiu i constructiu. Per fer-ho, el vell mestre Sottsass va reunir un
grup de deixebles i els va donar ales perquè deixessin volar la imaginació i
oblidessin els problemes funcionals i productius. El més curiós és que aquesta
històrica operació d'enderrocar el vell producte industrial va ser sufragada
per la famosa empresa Artemide. Però encara va ser més significatiu el fet que
les successives edicions de Memphis, en lloc de quedar-se en un mer experiment
formal, van trobar un forat en el mercat. Encara avui podem aconseguir a preus
força raonables aquelles innovadores peces que ens van posar els pèls de punta
fa quinze anys, uns objectes que, paradoxalment, van néixer per morir l'any
següent, per renovar-se com la moda, per ser flors de primavera. A Memphis mai no
li va importar la quantitat produïda -"si es produeixen en una sèrie
petita és sols perquè la demanda és limitada"- ni tampoc el procés
constructiu artesanal o industrial. "Memphis se serveix de l'estructura
més àgil i flexible de què disposa el mercat. És possible que en el futur els
processos computeritzats permetin a la indústria més agilitat. Potser existiran
línies productives amb diverses opcions i serà possible variar i diversificar
encara més ràpidament els productes", explicava premonitòriament Barbara
Racide fa disset anys.
Rellotges Swatch.
Sèrie única infinita - models canviats
L'eslògan de l'empresa és eloqüent: "L'única cosa que no canvia mai a Swatch, és que canvia sempre". Es tractava de fer front a la invasió del rellotge digital per part dels japonesos. Calia competir en qualitat i preu, però també en estètica. Així va néixer Swatch, de la unió dels rellotgers suïssos que van comprendre que no n'hi havia prou amb tenir models estàndard econòmics ni models exclusius caríssims. Calia una nova alternativa al rellotge de polsera. Però a diferència del que pensa molta gent, l'èxit no va arribar simplement pintant les esferes i les corretges de coloraines: al darrere hi havia un procés d'investigació i una forta inversió. Es tracta d'un revolucionari concepte de rellotge de quars de producció integral amb acoblament per un sol costat i amb només 51 peces (40 menys que altres rellotges semblants), és antixoc, submergible, i té un desfasament màxim de + - 1 segon al dia. I a més, sols costa 50 dòlars, i des de la seva aparició l'any 1982 no ha variat de preu. Justament deu anys després del seu llançament. Swatch celebrava eufòrica la venda del
rellotge número 100.000.000, i porta un ritme de deu milions l'any. Seguint el
dictat de la moda, Swatch presenta dues vegades l'any els seus models -més de
1.500 diferents fins al moment actual-, que mai no es reediten encara que
obtinguin un èxit apoteòsic. A més, ha fundat un club de col·leccionistes, amb
més de 150.000 membres. Tot un fenomen dels anys vuitanta que aprofitant els
avantatges de la hiperindustrialització ha sabut introduir la
individualització. ¿Seríeu capaços de trobar dos swatchs iguals?
Làmpades Copylight. Totes iguals - totes diferents
La seva pantalla individualitzada venç la producció de masses! ("Your individualized lampshade is beating mass production!"). Amb aquesta combativa frase es feia
propaganda l'experiència Copylight, que consistia en un nou concepte de llum
decoratiu. La idea va sorgir dels alemanys Mathias Dietz i Thomas Schulte, i es
tractava d'un marc on es podia col·locar un dibuix, i al darrere una bombeta de
40 watts i un interruptor. La convocatòria de motius per a aquest llum es va
fer al començament de 1993, per telèfon. En dos mesos es van aconseguir 162
dibuixos de 30 x 30 cm procedents de tota la geografia mundial, de Zuric a
Tòquio, de Barcelona a Berlín, i d'Osaka a Ohio. Només calia imprimir els
dibuixos en acrílic i emmarcar-los per obtenir 162 llums diferents, "però
iguals". La gran novetat es que el motiu es podia canviar quan es volgués
posant-li fotografies, dibuixos, utilitzant-lo com a senyalitzador o rètol. Un
llum amb infinites decoracions per només 149 marcs. Actualment, Copylight
continua ampliant el seu stock de motius, que ja són milers, de la mà de
Brianbox. "Faci's vostè mateix el llum, és més fàcil del que imagina, i
quan es cansi de veure'l, canviï-li la decoració."
Moquetes Vorwerk's dialogue.
El terra com a quadre - hockneys a 40$ el m2
Peter Litman va decidir desenvolupar una col·lecció de moquetes d'autor "pel repte que suposava dissenyar un producte industrial, habitualment destinat al mercat de masses, però aquesta vegada pensant en un alt nivell d'integració artística". Així va néixer la col·lecció "Dialogue" l'any 1989, amb treballs d'onze famosos arquitectes i artistes d'arreu del món, com David Hockney, Norman Foster, Michael Graves, Sol Lewit, Arata Isozaki o Roy Lichtenstein. Però a més, cada disseny es podia fabricar en diverses gammes cromàtiques. El terra havia esdevingut un quadre fabricat industrialment, una pantalla que podia adquirir qualsevol dibuix i color. Era possible oferir-se el luxe de "trepitjar" un Hockney per a penes 40 dòlars el metre quadrat. Ja en aquell moment, l'empresa disposava de més de 1.000 referències i la possibilitat que cada client encarregués el seu propi disseny per un preu més que raonable. L'èxit va ser fulminant, i igual que succeeix amb les pel·lícules amb èxit de taquilla, poc després en va aparèixer la segona part, "Dialogue 2", aquesta vegada amb nous actors protagonistes de luxe, com Mimo Paladino, Jean Nouvel, Milton Glaser, Richard Meier, Zaha M. Hadid i Òscar Tusquets. Hi haurà "Dialogue 3"? Hi apostem a favor, i també a favor que altres empreses del sector copiaran aquesta rendible forma de posar l'art pel terra.  •Aquest article i
I'esquema són una adaptació i actualització d'un altre publicat a la revista
Domus I'abril de 1996. El pas del temps no ha fet sinó verificar la hipòtesi
que s'hi planteja.
Productes entre preu i tirada. Noves àrees de desenvolupament • Productes massius. La industrialització buscava objectes anònims, de gust estàndard, de gran tirada i cost baix. • Obres
d'art. En l'extrem oposat en aquesta concepció,
trobem les peces d'art, úniques i irrepetibtes,
firmades per un autor. També les edicions
limitades de peces, aquelles que podríem considerar com
artesanes dins d'una tradició culta i amb materials
sofisticats.
• Productes
de luxe. En el mercat també existeix un ampli
espai per a les peces produïdes en sèrie, en tirades relativament altes i amb cost elevat.
Aquestes peces presumeixen de qualitat i prestigi, són les peces de marca, els objectes de luxe, que sovint no
esfan firmats, però gaudeixen d’un ampli
reconeixement com a status símbol.
• Projecte
personalitzat. I finalment, existeix un tipus de productes econòmics, de preu baix però amb una alta càrrega afectiva. Són objectes sovint únics, de poca tirada, o objectes de sèrie esdevinguts exclusius, objectes artesans populars,
poden ser objectes autoconstruïts o dissenyats pel mateix usuari.
S'obre aquí un nou camp productiu encara inexplorat. La
constant interrelació entre tirada d’un
objecte i el seu preu, entre exclusivitat i preu, ha quedat alterada per la
creixent automatització que permet acabats pràcticament personalitzats sense augments significatius de
cost, però, en contrapartida, amb augment en el desig
de posseir-lo i consumir-lo.
Nota esquema
Aquest esquema comprèn un eix horitzontal amb el cost o preu relatiu dels
objectes i un altre eix vertical amb la tirada, des de la peça única a les grans sèries. Els diversos exemples s'expliquen en funció d'aquest esquema planimètric
i per tant limitat, on en realitat intervenen un munt de factors no
contemplats. Necessitaríem més de dues dimensions per poder explicar la realitat.
El sofà Policromo - polimorf
Diseny: Sible - M. Bani, P. Scarcella, E.
Penatti (1996) Policromo és un sistema de sofàs que es basa en una estructura
simple que permet una àmplia combinatòria. Els elements principals en són l'estructura,
el seient i una ronyonera que es complementen amb uns coixins opcionals. Tots
aquests elements poden canviar de tipus de tela i de color. L'empresa presenta
19 variacions d'aquest model, però en realitat se'n poden obtenir milions
combinant els diversos elements.
L'edició d'aquest sofà infinit i canviant per
part de Zanotta reforça la tendència cap a una individualització gairebé
exclusiva del producte, la fi de l'objecte repetit. Resultarà gairebé
impossible que dos clients demanin un model compositiu idèntic de Policromo.
La col·lecció de gots "Goto"
Galeria Inter Nos (1995) L'artista i dissenyador de vidre Massimo
Lunardon, després d'haver treballat amb artistes com Nam Jun Paik o el Gruppo Fluxus
i d'haver realitzat peces per al grup Memphis en els anys vuitanta, l'any 1994
va decidir presentar a la Galeria Inter Nos de Milà una col·lecció de gots
ideats per deu personatges, entre ells dos nens de 8 i 10 anys. L'any següent
va convidar setze dissenyadors per realitzar les seves idees en una tirada limitada,
firmada i numerada de 120 peces. Entre els convocats destacaven Ron Arad,
Javier Mariscal, Marc Newson, Denis Santachiara, Prospero Rasuolo o Guido
Venturini. Malgrat l'exclusivitat de la convocatòria i l'extrema qualitat en la
fabricació de les peces, era possible comprar-ne a partir del raonable preu de
7.000 pessetes. Artesania experimental firmada i accessible.
Vidres delicats decorats
"Handle with care"
Egizia és una empresa toscana especialitzada en serigrafia sobre vidre. Va començar a treballar en acabar la Segona Guerra Mundial, però ha anat recollint tradicions antigues procedents de les manufactures medievals. L'any 1991 va decidir reorganitzar la seva estratègia productiva i adaptar-se a la nova realitat del mercat aprofitant el seu potencial en la decoració artesana i manual de gran qualitat. L'estudi Sottsass Associati va ser l'encarregat d'anar descobrint un fascinant univers decoratiu, a penes conegut pels dissenyadors actuals, amb riquíssimes possibilitats expressives. Així va néixer la col·lecció "Handle with care", amb dissenys i decoracions actuals aplicats amb refinades tècniques tradicionals. Una barreja fructífera amb sofisticats productes a preus competitius que van des de les 5.000 a les 25.000 pessetes. En total, 170 decoracions per a una dotzena de tipologies diverses: la decoració amb motius moderns sobre el suport tradicional. Estores domèstiques de
Magis
Es tracta d'una estora per a l'entrada de casa amb la possibilitat de personalització. Cada estora porta una placa central de llautó amb una inscripció estàndard en llatí o en altres llengües o bé personalitzada amb la inscripció dels noms dels habitants de la casa, inclosa la silueta dels possibles animals domèstics. Va ser dissenyada per Plan Studio Dorotea Dabrowska l'any 1993. 100 x 100 Make up
El títol de l'operació ja era eloqüent: es tractava d'una operació de maquillatge, d'una decoració gràfica en el sentit més estricte del terme. Una vegada més, Mendini i Alessi es plantejaven investigar el motiu de la fractura entre peça única i objecte en sèrie. Mendini va dissenyar un gerro i va convidar 100 artistes d'arreu del món a decorar-lo. De cada resposta se'n van fer 100 exemplars, en total 10.000 peces que van comprar els col·leccionistes pràcticament el mateix dia que es van posar a la venda. Una forma industrial bàsica amb un acabat evocatiu refinat. Arran de l'èxit de l'operació, algunes peces es van posar al catàleg, però ja no va ser el mateix. |
Sobre l'autor
JULI CAPELLA
Arquitecte, President de Foment de les Arts
Decoratives (FAD), Barcelona. Dissenyador industrial,
crític de disseny, fundador i codirector de les revistes ARDI i De Diseño, coautor del llibre Diseño de los Arquitectos en los 80.
Relacionat 19 REPTES ACTUALS DEL DISSENY. DISSENY I LLENGUATGE VISUAL, 2002 | articulo ENRIC SATUÉ El disseny tipogràfic. Crònica d'una marginació crònica Aprofitant l'Encuentro Mundial de las Artes celebrat a València l'octubre de 2000, en aquest article es fa una anàlisi descriptiva de l'empobriment progressiu en el coneixement de la tipografia (entesa en l'accepció tipus de lletra d'impremta) per part dels dissenyadors gràfics, de la indiferència general mostrada en cinc-cents cinquanta anys de lletra impresa i de la descolonització que ha provocat la informàtica dels origens històrics i estilístics de les fonts disponibles segons les companyies venedores, per acabar assenyalant la paradoxa que l'usuari de la xarxa s'ha adonat, per primera vegada en mig mil·lenni, que hi ha moltes lletres d'impremta diferents. [...]19 REPTES ACTUALS DEL DISSENY. DISSENY I LLENGUATGE VISUAL, 2002 | articulo JOAN RIERADEVALL I PONS L'ecodisseny en el marc de la política de productes integrada (PPI) L'augment constant del consum de productes a Europa està generant impactes ambientals globals procedents de les etapes del seu cicle de vida. És per aquest motiu que la UE vol afavorir els ecoproductes, ja que s'ha detectat que les principals decisions dels efectes ambientals s'adopten en l'etapa de disseny. El document estratègic de la Comissió Europea per afavorir aquest canvi és el Llibre verd de la PPI, que pretén promocionar l'ecodisseny, la compra verda i la internalització dels costos ambientals. La PPI permetrà una harmonització de les polítiques sobre millora ambiental de productes i ajudarà a posar en pràctica el concepte de desenvolupament sostenible. [...] |