REPTES ACTUALS DEL DISSENY. DISSENY I LLENGUATGE VISUAL,
2002
| articulo
El disseny i les seves responsabilitats per al futurSeria ingenu voler
definir com serà el disseny en el futur, encara que només sigui d'aqui a unes dècades.
L'única cosa que podem fer és analitzar les idees generals sobre les quals es
fonamenta la història del disseny, projectar-hi els grans
esdeveniments que estan marcant el comportament social i deduir-ne els efectes
en el camp dels projectes del disseny. Per aquesta exposició hem triat com a constant el tradicional binomi simbòlic-unitari que implica una societat jeràrquicament dividida en classes. Evidentment, en el
transcurs de la història del disseny
l'equilibri entre aquests valors ha anat variant en funció dels corrents culturals i ideològics que predominaren socialment en cada època.
Actualment, el fenomen
de la globalització ha accentuat aquesta
divisió. D'altra banda, els greus conflictes polítics i militars que la humanitat està vivint pronostiquen grans canvis econòmics i socials que, sens dubte, obliguen a una redefinició de la pràctica del disseny.
És
possible dir avui en dia com serà la vida quotidiana en el futur, encara que
només sigui d'aquí a unes dècades? Quin serà el nostre comportament social, la
nostra escala de valors o el nostre model ètic? La incertesa augmenta quan
provem de visualitzar l'entorn material, amb les seves formes i les seves
estructures o els seus colors dominants.
El futur
econòmic i polític i els seus efectes socials és un altre dels grans
desconeguts. Fins i tot excloent del nostre camp de reflexió els grans riscos
futurs, com catàstrofes naturals, conflictes internacionals... i limitant-nos a
l'experiència dels últims esdeveniments, continua sent molt arriscat preveure'n
les conseqüències.
Però sí
que podem avançar que el paisatge postindustrial que estem iniciant, cada
vegada més informatitzat i globalitzat, constitueix un poderós instrument de
transformació de la realitat. Una realitat encara desconeguda, però que ja
presenta nombrosos interrogants, sia de caràcter ètic sia de caire polític, als
quals caldrà donar respostes col·lectives vàlides.
Dins del
marc d'aquestes incerteses, el disseny, com qualsevol forma de comunicació
social, s'ha de plantejar la consecució de fites col·lectives i, superant la
seva ja tradicional individualitat, esdevenir una estratègia social capaç
d'aportar noves normes d'interpretació del món.
Dualitat social i
disseny
Efectivament, no podem definir el disseny en el futur, però sí analitzar-ne
les constants històriques que han anat definint la cultura del disseny i
comprovar-ne el comportament i la projecció davant dels recents esdeveniments i
situacions que pel seu abast estan condicionant la nostra vida social.
Per aquest fi, hem triat com a constant històrica del disseny els esforços
que l'ésser humà està fent per unir dos móns tradicionalment dissociats:
l'anomenat món de les "idees" i el món "utilitari" de la
vida quotidiana.
Des dels seus orígens, el món de les idees ha estat patrimoni dels artistes
i dels pensadors. Un espai que ha representat l'art, el pensament i la religió
i que ha anat produint la denominada
"cultura superior". El segon món, oposat al primer, és el món
quotidià, directament lligat a una cultura popular, i gairebé sempre connotat
com a cultura inferior.
El dualisme entre aquests dos móns ha implicat des de sempre la idea d'una
societat dividida jeràrquicament en dues classes: una de superior, directiva,
intel·lectual, genial i, en certa manera, partícip de les lleis supremes de
l'univers; i una altra d'inferior, servil, treballadora i sempre supeditada a
la primera.
Dins de l'anomenada classe superior, l'art i el saber científic van anar
assolint un valor paradigmàtic de prestigi i de cultura mitjançant el qual els
grups que el posseïen manifestaven la seva autoritat. A un nivell inferior i
separada, existia una altra classe, amb l'objectiu primordial de realitzar les
feines manuals de la vida quotidiana, i sempre seguint el mandat dels inspirats
rectors de la classe superior.
Aquesta dissociació entre els conceptes d'utilitat i d'art esdevingué total
durant el segle XVIII. La societat
requeria uns valors simplement utilitaris per als instruments de treball i
supervivència, i alhora reclamava, per als objectes de prestigi, uns valors
d'estètica i bellesa que estiguessin d'acord amb l'escala de valors imperant,
definida segons les seves pròpies necessitats de relació social.
D'aquí neix l'existència d'objectes bàsicament utilitaris, simples, humils
i sense gaires pretensions estètiques. Oposada a aquests, va aparèixer una
altra classe d'objectes, els objectes artístics i sumptuaris. La seva finalitat
primordial era satisfer el desig de bellesa i ostentació de la classe burgesa
ascendent. Els primers objectes, els humils, responien a les necessitats reals
de la supervivència, i el seu valor era exclusivament utilitari. Els segons,
els sumptuaris, responien simplement a valors simbòlics i criteris estètics
sense correspondència amb les necessitats estructurals de la nova societat
industrial i, per tant, estaven subjectes a una degradació progressiva.
Des d'aquesta perspectiva, podríem dir que la història del disseny continua
sent la història dels esforços continuats per crear un equilibri entre el valor
d'ús i el valor simbòlic dels objectes. Evidentment, en el transcurs de la
història del disseny l'equilibri entre aquests valors ha anat variant en funció
dels corrents culturals i ideològics que predominaren socialment en cada època
o també, en un grau inferior, segons els models als quals els dissenyadors, sia
individualment sia en grup, s'han anat adscrivint.
Industrialització pressuposa
apropament
L'adveniment de la màquina i la revolució industrial que comportà van
deixar palesa la necessitat urgent d'harmonitzar les exigències productives de
la indústria amb les del gran públic consumidor. El disseny, seguint els
dictàmens de la nova economia industrial, s'esforçà a crear una nova cultura de
la màquina basada en la producció seriada d'objectes que poguessin satisfer les
necessitats de consum d'una gran massa social, la qual cosa va posar en evidència
la contradicció existent entre les dues classes socials. Partint de les
exigències d'una producció industrial, indiferenciada i seriada, i malgrat la
voluntat expressa de distinció social de la burgesia mitjançant el Modernisme,
el disseny industrial va aportar, fins al final del segle XX, un diàleg eficaç d'aproximació d'aquests dos móns: el simbòlic i
l'utilitari.
Els dos nivells persisteixen
(globalitzats)
L'aparició de les noves tecnologies de l'electrònica ha creat unes
expectatives semblants a les viscudes per la societat del segle XVIII
amb l'aparició de les noves formes de producció
industrial. Igual que la revolució industrial, les tecnologies actuals no
suposen només la creació d'una gran quantitat de noves eines per facilitar la
feina i satisfer noves necessitats, sinó també l'aportació d'un completíssim
mètode de producció i planificació que està canviant significativament el
comportament social. Som novament davant la necessitat de donar un salt
qualitatiu, de magnituds semblants a les de la industrialització, amb les seves
necessitats, els seus nous mètodes que, igual que llavors, exigeixen una
reflexió a fons i unes solucions inèdites.
Amb les noves tecnologies i la perspectiva d'un món econòmicament
globalitzat, reapareix el fantasma d'una societat partida en dos grups socials
oposats i més distanciats que mai. Un primer món, rector de l'opulència i el
privilegi, i enfrontat a ell, un món de necessitats, de pobresa i d'infortuni.
El fenomen de la globalització
Acabat de començar el segle XXI, assistim
a un fenomen poderós, inconcret, imprevisible i desconcertant: l'anomenada
globalització. Com tots els grans temes, la globalització és un procés
irreversible que planteja
avantatges d'importància indiscutible, però també perills seriosos i
inconvenients.
A priori, la globalització no és un perill per al progrés, ni ha d'atemptar
necessàriament contra la llibertat de les persones. Però en si mateixa tampoc
no és un remei màgic contra tots els mals. En realitat, la globalització és un
procés universal de conseqüències totalment desconegudes.
En principi, la globalització hauria de permetre la integració de situacions
contradictòries en forma de tendències contraposades: afavorir la concentració
i la uniformitat i alhora la descentralització i la diversitat. Són paradoxes
que, si es resolien, enriquirien el nostre futur, tant social com econòmic.
Tanmateix, el poc que en sabem no ens anima a ser optimistes. La tendència
a consagrar el diner i el poder econòmic com a únics criteris de benestar social,
de rendibilitat, d'autoritat i d'ètica, és més que perillosa, és nefasta.
Emparats en els principis de la il·lustració i els drets humans, hem estat
capaços de construir una societat més justa i igualitària; però, hem defensat
aquests principis més enllà del món occidental? Disposem dels mitjans financers
i humans necessaris per fer-ho, i tanmateix, amb la globalització no hem estat
capaços d'apropar el nostre món a l'anomenat Tercer Món.
És cert que l'excessiva confiança en el lliure desenvolupament de les
forces del mercat ha aportat una globalització capaç de modelar el món, però
també ho és que ha estat incapaç de distingir la bondat o la maldat dels seus
efectes. La globalització econòmica no sembla dirigida a posar fi als greus
problemes que afligeixen la humanitat, com tampoc no sembla disposada a
instaurar estratègies globals per eradicar la misèria i la injustícia que
castiguen extenses àrees del món.
L'esperada millora social s'ha transformat en un enfrontament social de
dimensions globals. Ha substituït l'ideal de ciutadà pel concepte de client. Ha
deslegitimat l'Estat i la política i ha sembrat la desconfiança i la
desil·lusió generalitzada.
El disseny no és
imparcial
Com reconeix explícitament Tomàs Maldonado, els moviments del diner sempre
han condicionat i dominat les iniciatives de disseny. Això és el que va succeir
amb les propostes revolucionàries del Vchutemas rus o el programa reformista de
la Bauhaus alemanya. En tots dos casos -es lamenta Maldonado- la batalla
del disseny ha estat una batalla perduda. El capitalisme de la primera postguerra
i el neocapitalisme de la segona es van apropiar de les seves metodologies per
adaptar-les a la seva pròpia política de guanys. Aquest és el marc dins el qual
hem d'analitzar les expectatives del disseny del present i d'un futur pròxim.
Continuant fidel a la política consumista i davant la necessitat
d'incrementar els heneficis, el disseny s'ha fet imprescindible a l'hora de
programar les vendes, i s'ha convertit en un instrument de poder sobre les
masses.
Nascut de la voluntat d'adequar i subordinar l'entorn a les necessitats
humanes, el disseny ha esdevingut una estratègia persuasiva que entén l'objecte
com un simple impuls per al consum programat i massificat. En el món dels
privilegiats, els objectes del disseny ja no competeixen per la seva funció,
sinó pel seu afegit simbòlic i diferenciador.
Els cicles de vida dels productes, sotmesos a un accelerat ritme
d'innovació, són cada vegada més curts. En aquest context en què els productes
són cada vegada més efímers i obsolets, els dissenyadors es veuen obligats a
donar respostes més centrades en la novetat, la motivació de compra i el
prestigi que en la qualitat del producte en si.
El consum de símbols
Així,
del producte manufacturat industrialment amb unes qualitats materials i unes
prestacions que el defineixen com a producte atractiu, s'ha passat a un
producte exclusivament caracteritzat per la càrrega simbòlica. D'un producte
que s'adquiria per les qualitats materials i les prestacions que oferia, s'ha
passat a un producte símbol, interpretat i adquirit després de valorar-ne la
imatge, el caràcter i la identitat de l'empresa productora o simplement
distribuïdora.
La
generalització dels béns i les seves constants innovacions han portat a una
progressiva desmitificació dels objectes i a la unificació del mercat amb
productes de característiques i prestacions pràcticament iguals. Amb tot plegat
sorgeix novament, i per exigències del mercat, la necessitat de diferenciar amb
l'afegit simbòlic la producció pròpia de la resta. El disseny torna a situar-se
més enllà dels requeriments productivistes i utilitaristes per centrar-se en
els valors simbòlics del producte. L'evolució i
la consolidació del mercat comporten l'establiment de diferències més enllà del producte
potenciant-ne la marca com un món possible dins el qual el producte adquireix
la seva identitat.
Així
doncs, la responsabilitat del disseny consisteix en la creació d'un imaginari
referencial dins el qual es pugui identificar el producte. A través d'un
llenguatge persuasiu, el disseny situa el consumidor en un món possible i
potencia els valors particulars del producte, és a dir, allò que el fa
diferent. A través d'aquesta diferenciació, el producte permet la identificació
i la personalització d'una determinada sensibilitat. En el seu sentit més
profund, el disseny actual segueix metodologies semblants a les de la producció
artística i intenta ennoblir-se per mitjà de l'aura "artistificadora"
de l'afegit.
Amb més
voluntat per introduir-se en el sistema artístic que preocupació pels problemes
socioculturals, el disseny postmodern, a diferència de l'art, ha abandonar
l'actitud interpretativa de la realitat i s'ha limitat a incorporar fórmules ja
existents. No ens ha d'estranyar, doncs, que els productes no gaudeixin de
credibilitat com a objectes artístics. Així, mentre la proposta artística ens
porta a "veure el món" a través del seu filtre interpretatiu, el
disseny només ens porta a "veure l'objecte auri", capaç de generar
artisticitat a la manera del ready made i sempre amb finalitats
especulatives i comercials.
Els
objectes dissenyats com a models pseudoartístics, amb una gran càrrega
simbòlica i destinats a la societat opulenta, tornen a oposar-se als objectes
utilitaris, no-dissenyats, anònims i considerats mers objectes de canvi per
especular amb les necessitats elementals d'una societat que no pot exigir res.
En
l'anomenat Primer Món, el pensament estètic derivat de la modernitat i de
l'economia ha anat conferint al terme disseny un valor metafísic fins a
transformar-lo en un identificador de qualitat al qual s'arribuet-xen unes
funcions de mediador entre les exigències i les necessitars socials i la
satisfacció d'aquestes per mitjà de l'objecte dissenyat. Així, l'objecte amb
connotacions de disseny se separa progressivament de moltes altres produccions
industrials que queden marginades del concepte de disseny i que rarament són
considerades com a portadores de cultura. Són els objectes necessaris per a la
supervivència física dels individus.
Aquests
objectes no dissenyats són analitzats des d'òptiques simplement tecnològiques,
econòmiques i utilitàries, i sempre queden al marge de l'estudi i la reflexió
intel·lectual i estètica de les seves formulacions ideològiques. Aquests
productes, que constitueixen la pràctica totalitat de l'entorn vital de les
classes necessitades, són degradats a simples objectes de consum i no mereixen
ser portadors d'un esforç cultural.
Novament,
el disseny es troba en l'encreuament de les dues classes: d'una banda, la que
té cobertes les necessitats bàsiques i s'apropia dels objectes de consum a fi
de posseir signes d'identitat que li permetin comunicar-se o assemblar-se a
altres éssers humans de l'entorn; de l'altra, la que ha d'assimilar els
objectes per a finalitats més subjectives, és a dir, per cobrir necessitats
bàsiques. Dues alternatives de disseny que, si bé són oposades, no sempre són
contràries, sinó que sovint conviuen immergides en la mateixa societat. Totes
dues estan regides, a la seva manera, per nocions d'estil i, sobretot, de
mercat; a més, es transmeten pels mateixos canals i mitjans de comunicació.
La necessitat utilitària
Les
previsions d'un disseny a la mesura d'una societat avançada i postindustrial i
informatitzada posen en evidència la falta de sintonia amb la realitat global,
i alhora manifesten un contrast frontal amb l'últim informe sobre
Desenvolupament Humà de les Nacions Unides. Segons aquest informe, quatre
cinquenes parts de la població mundial viuen en una situació de pobresa, i pel
que fa a l'ús de les tecnologies bàsiques per sortir de la misèria, veiem que
"actualment, dos mil milions de persones encara no tenen electricitat
[...]. El 80 % dels usuaris d'Internet viuen als països desenvolupa. El total
internacional d'amplada de banda per a tot el continent africà és menor que el
de la ciutat de Sao Paulo, al Brasil, d'amplada de banda total per a Amèrica
Llatina és semblant a la de Seül (Corea del Sud)".
Davant
d'aquesta evidència, és clar que quan parlem del "futur de la
humanitat" només ens referim a una minoria molt reduïda i privilegiada. En
termes globals, aquest futur proper per a uns pocs queda molt lluny de la gran
majoria.
Recuperar l'experiència pilot de Gui Bonsiepe
Oposat en aquest món privilegiat n'hi ha un altre de subdesenvolupat en què
el paper del disseny industrial és molt confús, i fins difícil de justificar
per la seva inoperància.
El disseny, tot i ser pràcticament inexistent en el Tercer Món, ha
intentat, amb poc èxit, solucionar els
problemes que genera la manca de recursos i tecnologies adequades. Més
enllà d'aquests intents frustrats, considero imprescindible recuperar una
experiència pilot, portada a terme pel Grupo de Diseño Industrial del Comitè de
Investigaciones Tecnológicas (INTEC/ CORFO) de Santiago de Chile, amb el suport
institucional del govern de Salvador Allende. Malgrat la brevetat d'aquesta
experiència, a causa del cop d'estat del dictador Pinochet, el projecte marcà
les bases d'una política tecnològica amb vista a la superació de l'estat de
dependència de les grans potències mundials per part dels països del Tercer
Món. Fou una experiència pilot en què, per primera vegada, es va donar una
funció clara a l'activitat projectual en els països subdesenvolupats.
El programa, dirigit per Gui Bonsiepe, tenia com a funció definir una
política tecnològica, no sols en termes generals, sinó també concrets i
factibles, i establir les bases institucionals per crear tecnologia i establir
criteris per a la selecció i la compra de tecnologia estrangera. La missió
prioritària que s'imposà el programa fou fer aportacions concretes i factibles
per a la superació de la dependència tecnològica en el sector de la indústria
manufacturera. Paral·lelament, es van investigar les possibilitats d'estalvi i
la satisfacció de les necessitats majoritàries, a través del desenvolupament de
productes d'alt valor d'ús, mentre que l'estandardització de components
permetia l'abaratiment dels costos que, juntament amb la racionalització de
l'assortiment de productes, havia de facilitar la creació d'una cultura
material pròpia.
El cop d'estat que portaria la dictadura i la dependència econòmica i
política del país no van permetre portar a terme el projecte. Això no obstant,
l'experiència fou prou significativa i prometedora, per la qual cosa valdria la
pena intentar reactualitzar-la i complementar-la. Els seus pressupòsits
continuen vigents, i segurament són necessaris en molts països
subdesenvolupats.
Els esdeveniments recents
Seria imprudent provar de fer una anàlisi de les possibles situacions de
futur ignorant què està succeint en el nostre entorn, per bé que sabem que no
podem traslladar-ne les conclusions automàticament al futur. És molt possible
que alguns problemes actuals deixin d'existir i n'apareguin de nous.
La nostra tendència natural a caracteritzar els canvis com a problemes i
les crisis com a catàstrofes sovint no té en compte que els canvis i les
crisis, pel seu caràcter dual, representen tant un perill com una oportunitat
de millora. Cal contrarestar la visió fatalista dels canvis amb una disposició
que contempli els problemes com a situacions favorables al desenvolupament i
l'evolució.
Entre els esdeveniments recents de conseqüències globals i imprevisibles,
cal destacar, per la transcendència que tindran en el futur, els fets succeïts
l'11 de setembre de l'any passat a Nova York. Com tots els esdeveniments
històrics, potser aquest, malgrat ésser singular, no canviarà la direcció de la
història, però sí que l'accelerarà. Com a catalitzadors de processos en marxa,
aquest tipus de fets ens obliga normalment a actuar amb més rapidesa respecte
de la direcció i els efectes que comporten.
La magnitud d'aquests esdeveniments ha generat un seguit de discursos i
propostes sobre un incipient nou ordre mundial, l'escala de valors del qual no
convida, de moment, a l'optimisme. Elaborades principalment per intel·lectuals,
experts i polítics, aquestes propostes no han sensibilitzat especialment els
dirigents econòmics i les seves empreses, sobretot si tenim en compte que, com
més globals són les empreses, més lligades estan a la marxa del món i de la
societat.
Per Alain Touraine, l’11-S ha estat una ocasió perduda per implantar una
nova agenda i negociar globalment un nou contracte social amb l'objectiu
d'aconseguir un món millor. Som en una situació de "més globalització,
però menys integració".
En canvi, l'11-S sí que ha suposat una frenada sobtada als intents de
democratització precedents. Paral·lelament, es va conformant un nou paisatge
social que caldrà tenir en compte en el moment d'analitzar el nou marc del
disseny. Aquest canvi de rumb en l'evolució mundial es podria sintetitzar en
els apartats que s'exposen a continuació.
El diàleg entre
cultures s'ha aturat
Tal com va passar en les dues guerres mundials, quan les tragèdies
polítiques s'uneixen a les crisis econòmiques les nacions tendeixen a aïllar-se
i el grau de mundialització es redueix.
Som en un moment crític en què els països tendeixen a defensar-se de
l'exterior i a concentrar-se en si mateixos. La crisi política aprofundeix la
recessió, la qual cosa afecta directament al consum, genera incertesa i
infon por en els ciutadans. S'interrompen els hàbits normals de vida: es gasta
i es viatja menys. La indústria del transport aeri i del turisme arriba a
nivells de crisi.
Els
vells límits estatals recuperen els seus drets, i en augmentar els controls
fronterers es restringeix el comerç. Augmenten les mesures de seguretat i el
control dels moviments de les persones, especialment pel que fa a la
immigració, que és tractada amb mitjans més policials que socials.
Aquesta
acumulació de situacions genera una modalitat de globalització que va en contra
del món plural, de les múltiples cultures, especialment de les minoritàries o
amb escàs poder, que són tractades com si fossin espècies en extinció.
La nova política de la globalització
deixa de centrar-se en l'expansió de la democràcia
La idea,
encara vigent abans de l'11 de setembre, segons la qual només en condicions
democràtiques la llibertat podia expressar-se plenament i produir sense traumes
un nou ordre, s'ha ensorrat juntament amb les Torres.
Els
diversos estats mostren un desequilibri interior generalitzat: el clàssic
binomi llibertat-seguretat està actuant en favor d'aquesta última i en
detriment de les garanties individuals. Davant l'augment de la violència
internacional, els estats se centren en l'expansió de xarxes antiterroristes
globals, i així la seguretat s'imposa com a prioritat en tots els nivells.
Pel que
fa als ciutadans, es veuen empesos a aprendre estratègies de defensa personal o
a cooperar més amb les forces de l'ordre, amb la qual cosa es va estenent un
clima que només afavoreix el desenvolupament de la xenofòbia i l'afebliment de
la legitimitat de la justícia i de les llibertats individuals. En els països
occidentals assistim a una regressió de les regles democràtiques. En són una
prova els tribunals militars i la suspensió de les llibertats, que en nom de la
seguretat i per via d'urgència representen per al ciutadà una alternativa de
futur inquietant.
Els controls de la
informació augmenten
Les
profundes transformacions que s'estan portant a terme en l'àmbit de la
informació denoten l'existència d'un nou ordre emergent que amenaça de
situar-se per damunt de la ciutadania, de la política i de la mateixa
democràcia.
No deixa
de ser inquietant que les tecnologies de la informació, de les quals s'esperava
una gran ajuda per a la humanitat, esdevinguin una amenaça i una barrera
infranquejable entre el ciutadà i la informació a causa de l'aparició de
sofisticats sistemes de control informatiu que van configurant una realitat
segons interessos i davant la qual els ciutadans es troben indefensos i
vulnerables. El control del que es permet saber al públic ultrapassa amb
escreix els límits del mètode tradicional de retenir documentació quan es
preveia que publicar-la causaria perjudicis socials. El que era
"ocasional" s'ha transformat en "retenir sempre que es
pugui".
Tenim
una recent i alarmant prova de la desinformació que ens amenaça en l'Oficina
d'Influència Estratègica (OIE) , discretament creada després de l’11-S, i que
té entre els seus objectius el de "col·locar" notícies favorables als
interessos d'Estats Units en mitjans informatius internacionals. Aquestes
notícies poden ser vertaderes o falses, i afectar països amics o enemics. L'OIE
té un ampli poder per desenvolupar tota mena de campanyes d'informació i
desinformació, des de la més obscura fins a la més transparent.
La
desinformació també pot ser motivada per la gran quantitat d'informació que els
nous mitjans emmagatzemen i transmeten. És evident que el gran volum
d'informació disponible no garanteix que el coneixement s'estructuri ni que les
notícies i les idees s'assimilin correctament.
D'altra
banda, aquesta facilitat per acumular i transmetre grans quantitats
d'informació fomenta, precisament, la pràctica política d'ocultació sistemàtica
d'informació. Actualment, el secretisme de l'Administració és una filosofia
bàsica, que els mitjans de comunicació afavoreixen amb la seva "generosa i
abundant" aportació documental.
Un nou ordre mundial
va prenent força
El que més destaca d'aquesta crisi és el canvi que s'està operant en
l'alineament de les diverses nacions, que està configurant un nou ordre
mundial. Els esdeveniments de l'11 de setembre han suposat un nou ordre sobre
la base d'inèdits alineaments internacionals al voltant dels Estats Units com a
principal potència mundial de referència obligada. Hem passat d'un món bipolar
a un altre de monopolar. Queda molt lluny la recent cimera de la UE i la OCI
(Organització de la Conferència Islàmica)
d'Istanbul sobre "l'harmonia entre
civilitzacions". El nou Projecte per a un Nou Segle Americà (PNAC),
liderat per William Kristol, ha generat un moviment amb intencions molt
diverses. La seva doctrina és simple: l'imperi dels Estats Units és real i els
nord-americans han d'assumir l'imperialisme sense complexos. La por i el
desassossec que estan generant els Estats Units entre els seus aliats és un
fenomen nou que amenaça seriosament la seguretat global.
En les immediates èpoques de la recessió, i a l'espera que el temps permeti
l'aparició d'altres centres mundials de poder, apareixen tres països, l'índia,
la Xina i Rússia, com a possibles motors per a la recuperació. Malgrat el seu
baix nivell de desenvolupament, la potencialitat de consumidors d'aquests tres
països -prop de 3.000 milions de persones- ofereix una gran capacitat
d'atracció sobre les inversions estrangeres.
Rússia ja ha optat per aliar-se amb Occident. La Xina, des de la seva
posició mil·lenària, s'ha mantingut frontalment neutral, però els acords
econòmics amb Occident l'aproximen cada vegada més amb aquesta part del món.
Mentre Japó, enmig de la seva crisi econòmica, va perdent rellevància, la Xina
i Rússia es van enfortint. D'altra banda, Europa no acaba de definir la seva
política exterior, i l'Orient Pròxim, igual que el món islàmic, cada vegada
dóna més mostres de deteriorament i d'inestabilitat.
Altres canvis
Als canvis produïts com a conseqüència dels greus i recents incidents
internacionals, cal afegir-ne d'altres de previsibles que, per ser propis d'una
evolució lògica i posseir uns valors de modernitat, van més enllà dels
ocasionals ensurts, per molt violents que siguin. Entre aquests canvis
previsibles en destacarem els següents.
La pressió immigratòria El fracàs de la modernització econòmica, política i social en la major part dels països del Tercer Món ha creat uns greuges, reals o imaginaris, envers Occident que caldrà tenir en compte. La flagrant desigualtat que viu el món entre privilegiats i desemparats globals no està deslligada d'aquesta situació, la qual cosa comportarà, lògicament, una gran pressió immigratòria i un augment dels actes terroristes. La desesperació, juntament amb la lògica aspiració a una societat millor, provoquen uns irrefrenables moviments migratoris, contra els quals els controls ideològic i policial són inoperants. Així, en el món occidental, la presència i la barreja d'altres cultures és
un fet real, irreversible i en augment que generarà la modificació dels nostres
costums, ens obligarà a redefinir els nostres valors i posarà en evidència la
fragilitat de molts drets que crèiem consolidats. Per això hem de buscar
solucions de convivència que garanteixin la legítima demanda de seguretat
mundial, però que no es basin en la recerca de l'enemic o en l'augment de les
despeses militars i en projectes bèl·lics, sinó en la construcció i la
consolidació d'un nou model que canviï militarització per prevenció, que busqui
l'aproximació entre el nord i el sud i que es comprometi amb el medi ambient.
Una particularitat del canvi social és la reducció de la natalitat en el
món occidental i la necessitat de suplir aquesta mancança amb l'entrada massiva
d'immigrants procedents d'altres cultures, tradicionalment alienes a la nostra.
També es confia que l'esperança de vida augmenti espectacularment en un futur
immediat gràcies a la prevenció de les malalties i a la reducció de l'índex de
mortalitat. Dos fenòmens molt significatius a l'hora d'analitzar les
necessitats de la nova societat intercultural i que caldrà tenir molt en compte
quan tractem les propostes de disseny.
La societat de la informació
Lògicament, el canvi generacional comporta canvis socials que es manifesten en la progressiva substitució de la societat industrial per la societat de la informació i el coneixement, un nou tipus de societat amb un clar component tecnològic i al qual caldrà adaptar-se adequadament invertint en infraestructures i projectant programes de formació que permetin assimilar aquesta nova cultura i alhora reduir l'impacte social dels aspectes negatius que comporta. Malgrat tot, no hem de caure en l'error de pensar que només les noves activitats estretament lligades a les tecnologies de la comunicació encaixen en les coordenades de la societat de la informació. La tecnologia no pot ser el factor definitori del procés d'informació. Dissenyar el futur
Som testimonis d'una etapa de transformacions i reformes que, si bé en
desconeixem les conseqüències, segurament donaran pas a un nou ordre, a partir
del qual hem de dissenyar un nou model que aposti clarament pel ciutadà. Un
model que resisteixi a la mercantilització de la vida i que orienti la globalització
cap a l'increment de la llibertat, el respecte al dret a la vida i les
oportunitats de tots els ciutadans. Un model basat en el coneixement i el
respecte mutu, en el diàleg entre les diferents maneres de veure el món, que
afavoreixi l'intercanvi cultural i l'acceptació dels altres deixant de banda la
imposició, la intolerància o la desigualtat que va imperar en el segle passat.
Hem d'instaurar estratègies dirigides a crear un nou espai global de progrés
que desdibuixi les diverses ètnies, religions i fronteres.
El Fòrum Econòmic Mundial i Porto
Alegre
Com a
suport a aquesta proposta de dissenyar el futur, cal tenir en compte un altre
fet recent que ens permetrà de preveure una reorientació més optimista del
procés de globalització. Ens referim al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.
Amb només dos anys d'existència, aquest modest Fòrum ha aconseguit més
notorietat que el Fòrum Econòmic Mundial de Davos, que des de fa trenta anys
funciona com a plataforma de la política liberal de les multinacionals.
Teníem por que el procés de globalització no tingués alternativa, que fos imparable i l'única manera d'avançar, que el capital financer tingués una capacitat normativa incontestable i que el poder polític quedés relegat a facilitar la lliure i capritxosa circulació dels diners. Però l'aparició del popular Fòrum de Porto Alegre, que tracta de competir amb l'elitista Fòrum Econòmic Mundial, ha donat forma a la voluntat d'alternativa i ha mostrar al món que hi ha persones que es neguen a acceptar que l'únic camí per avançar sigui el que marquen els diners, i que en canvi consideren que des del poder polític se n'ha de dissenyar un altre que vetlli pels interessos generals. El que
es posa en qüestió no és el fet de la globalització, sinó la manera de
portar-la a terme. Com va dir fa poc Daniel Cohn-Bendit (El País, 7-02-02),
"cal establir polítiques rigoroses basades en un altre model de relacions
econòmiques per frenar l'abisme insuportable i suïcida de pobresa i extrema
misèria que empresona més de mitja humanitat."
Porto
Alegre ha proclamat la necessitat de reduir les desigualtats dins i entre les
societats i de buscar un nou enfocament a la globalització per aconseguir un
món més just. Amb propostes concretes, com la cooperació a favor del
desenvolupament, la seguretat alternativa i la lluita per eradicar la pobresa i
la injustícia, el fòrum de Porto Alegre s'ha convertit en el referent més
significatiu de la voluntat d'autotransformació de les societats futures.
Unes propostes per al
futur del disseny
El
disseny ha de superar novament la clàssica dicotomia entre un disseny
exclusivament dirigit a una societat avançada i de caire simbòlic i un
no-disseny utilitarista que ni tan sols mereix la consideració de cultural. El
disseny ha de recuperar la iniciativa i afrontar els reptes que suposa
l'adopció d'una estratègia social que permeti la construcció de noves normes de
convivència i d'interpretació del món.
No podem
oblidar que els objectes i les imatges industrials conformen sistemes
preceptius de l'ordre social, encara que per interessos econòmics o comercials
es presentin com a fenòmens lògics i propis d'una situació cultural i desvinculats
de les seves conseqüències socials.
En
aquest sentit, i des d'una perspectiva obertament social i política, s'imposa
l'anàlisi crítica d'aquesta concepció superficial i econòmica del disseny i
estudiar les motivacions profundes, les seves concepcions i els objectius que
fonamenten el disseny dels objectes concrets que conformen la història del
disseny i destriar els condicionants i les circumstàncies que el justifiquen.
Per això cal analitzar el procés interactiu que ha seguit el desenvolupament
històric de les relacions socials i el de la producció d'objectes i imatges
industrials. Només així serem capaços d'albirar el futur que la pràctica del
disseny ens oferirà.
En
aquest sentit, esmentarem alguns dels reptes que ens planteja el futur del
disseny.
Un disseny respectuós amb els individus i que afavoreixi l'equitat
En una
època com l'actual, en què la globalització és una de les principals
característiques del capitalisme i en la qual els mercats dicten les lleis i
els polítics s'encarreguen de complir-les, el disseny hauria d'assumir les
seves responsabilitats, per molt petites que semblin.
Des
d'una visió humanística del món, en la qual l'home ocupa el centre, ens hem
d'esforçar per controlar col·lectivament aquesta nova realitat
economicocultural i prendre consciència que:
Certament, dotar la pràctica del disseny de nous continguts ètics és una tasca difícil, però de la qual no ens podem sostreure. I en aquest sentit, hem de planificar una política de disseny que respecti els individus i eviti que siguin degradats a la condició de mers "bulímics de disseny", és a dir, individus propis d'una societat desproveïda d'iniciatives i d'espontaneïtat i que acrua cegament en funció de la publicitat i les consignes de mercat. Un disseny per a la
interculturalitat
La
multiculturalitat no és simplement el contacte entre cultures que abans estaven
separades, sinó que obliga a qüestionar molts dels nostres valors i a resituar
la nostra pròpia cultura encaminant-la cap a una cultura global contraposada a
la confrontació i a la colonització d'altres cultures diferents i properes que,
fins fa ben poc, ens eren llunyanes.
Íntimament
unida a la globalització, la interculturalitat obre nous àmbits d'actuació que
requereixen participació, transparència, responsabilitat i control. Com a
fenomen creatiu recent, la multiculturalitat tindrà una gran repercussió en el
món de la producció. Així, mentre dissenyar dins d'un únic context cultural
implica buscar el consens de tots els usuaris d'aquest àmbit cultural, tan bon
punt ens movem entre contextos culturals diversos el procés de disseny esdevé
molt més complex, ja que ha de trobar un llenguatge que se situï més enllà de
la mera imposició d'un model cultural. La tradicional idea d'un ordre
monolític, mecanicista i imperatiu ha de ser substituïda per un concepte
d'ordre complex, aleatori i canviant, com la societat mateixa.
La
interculturalitat suposa uns requeriments i un nivell d'exigència inèdits en el
camp del disseny. Als productes se'ls exigeix una dimensió global, universal,
però també se'ls exigeix que mantinguin la seva identitat en un context local
específic. Des d'aquesta nova exigència, el dissenyador haurà d'interpretar en
clau local els grans fenòmens
globals, i alhora desenvolupar els aspectes locals susceptibles d'assolir un
interès global.
En
aquest sentit, el desenvolupament tecnològic permet, a diferència de la
producció mecànica i industrial, un disseny seriat i personalitzat alhora. Un
disseny personalitzat que parteixi de l'existència de determinades situacions
en la vida de les persones dins d'una col·lectivitat. Aquest disseny, que podríem
denominar pragmàtic, s'aparta de les conclusions globals per a tothom, ja que
permet presentar un mateix producte en dissenys alternatius en funció de la
situació concreta en què és consumit.
Tanmateix,
quan s'intenta dissenyar productes universals, per a "tothom", sorgeixen
immediatament algunes preguntes que, de moment, sembla que no podem contestar:
Podem parlar d'identitat universal? Existeix, o pot existir, una cultura
intercultural?
Un disseny vehiculador
d'informació
Una de
les extensions que distingeix l'home dels altres sistemes biològics és la seva
facultat de comunicació, és a dir, la possibilitat d'actuar perquè d'altres
individus o organismes, situats en una altra època o en un altre lloc, puguin
participar de les seves experiències.
Gràcies
a aquesta facultat de comunicació, els individus, que definim per les seves
funcions i objectius, van intercanviant missatges interpersonals en què els
papers comunicatius d'emissió i recepció es permuten alternativament i acaben
conformant un entorn immediat i familiar. A més, els individus també són receptors
de missatges procedents del seu entorn social, la interpretació dels quals ens
permet construir un univers que és fonamental per a l'individu social.
Per
donar forma a aquest univers cultural, a més dels tradicionals mitjans de
transmissió de missatges (com la ràdio, els cartells, la televisió...) hi ha
moltes altres formes de transmissió de signes, com per exemple la comunicació a
través de la indumentària, del comportament corporal, dels objectes industrials
o dels enunciats que la societat global envia als individus.
Com ja hem dit, en les societats industrialitzades avançades el valor
utilitari dels objectes és cada cop més relatiu, i aquesta reducció queda
compensada, per raons bàsicament de mercat, amb la incorporació de valors simbòlics,
informatius, poètics... veritables indicadors de formes de comportament que
vinculen el consumidor amb un grup social o un sistema de producció
determinats.
Els objectes de gran consum, en transformar-se en autèntics mediadors entre
l'home i la societat, o entre els mateixos individus, permeten que la societat
disposi d'un important mitjà d'expressió de la cultura pròpia. El disseny
varia, però l'individu continua veient-hi uns mediadors de la cultura social.
Seria ingenu veure en un automòbil només la funcionalitat transportadora, o
en un rellotge un simple indicador de l'hora sense cap valor sígnic d'estatus
social, de prosperitat, d'èxit... d'un individu respecte de la massa social.
Aquest rol comunicatiu està reservat, en bona mesura, al disseny. El
disseny crea productes que són interpretats quan s'adapten i es representen uns
valors culturals i que són consumits en la mesura en què permeten a un individu
expressar els seus interessos, el seu estil de vida, o adscriure's en
determinats espais socials. En conseqüència, l'emissió incessant de nous
discursos dissenyístics participa en la transformació de la societat en la
mesura en què la segmenta de manera novedosa, i no piramidal, segons rols i
estils de vida, i no per segments culturals i econòmics d'acord amb valors i
hàbits tradicionals.
No deixa de sorprendre que el disseny, malgrat la seva rellevància cultural
en posar en contacte móns diferents i actuar com un intermediari entre ells,
participi tan poc en el debat social. Possiblement, aquesta marginació és
deguda al fet que el disseny, malgrat trobar una societat cada vegada més
intercultural i diversa, continua sense prioritzar el seu propi caràcter
vehiculador o d'interfície. Com a instrument vehiculador d'informació i
configurador del paisatge, el disseny ha de prendre consciència de la seva
funció comunicativa i tenir capacitat per adoptar nous llenguatges.
Un disseny sostenible
En la societat del consum, la producció d'objectes és associada al benestar
social. Es creu, o s'intenta fer creure, que la possessió de béns materials
comporta necessàriament una millor qualitat de vida i un progressiu estat de
felicitat social. Però aquesta relació entre acumulació de béns i felicitat es
pot qüestionar fàcilment per la seva ingenuïtat.
Així, constatem com el creixement de la producció industrial, fomentada en
gran part pel disseny, no sols no ha satisfet les nostres necessitats, sinó que
a més ens ha capbussat en un "consumisme reflex" forassenyat, és a
dir, en un estat de sobreexcitació constant produït pel desig de consumir una
oferta d'objectes, estèticament alterats, i sempre amb l'esperança de viure més
intensament la nostra condició existencial. Vivim en un món d'objectes que, com
diu A. Petrillo (TdD, 11) "són reabsorbits constantment en un
espectacle caníbal que ho tritura i ho dissolt tot."
L'estat de mercaderia legitima qualsevol iniciativa de disseny, sempre que
aquesta se situï dins de les coordenades del consum. El disseny ha anat perdent
el compromís de globalitat projectual que el caracteritzava en els seus
començaments per caure en un parcial i elemental procés d'estetització de
mercaderies. Un procés cada vegada més sofisticat però que va perdent el poder
de suggestió. La bellesa industrial ja no és capaç, per si mateixa, de produir
emocions, ni tampoc de donar resposta als problemes que el món actual planteja.
En contrapartida, els aspectes mediambientats van prenent més força, i no
trigaran a provocar un canvi substancial en el procés de disseny. Cada vegada serà
més habitual que el disseny de productes i serveis tingui en compte qüestions
com el reciclatge, l'eficiència energètica o la baixa producció de residus.
El disseny ha d'ocupar un lloc destacat entre els interessos de la
producció industrial i les limitacions dels recursos naturals, única font de
subministrament. Aquesta situació estratègica fa que el disseny, en el sentit
més ampli, tingui una gran responsabilitat en el problema ambiental a l'hora de
planificar les estratègies de síntesi entre l'eficàcia industrial i la
investigació de la sostenibilitat.
Les línies marcades a la Conferència de les Nacions Unides per al
Desenvolupament i el Medi Ambient, que tingué lloc a Rio de Janeiro l'any 1992,
per frenar i invertir els efectes de la degradació ambiental, exigeix una nova
cultura del disseny basada en un desenvolupament compatible amb el medi, el
qual s'anomena desenvolupament sostenible, en tots els països. Un disseny
sostenible emmarcat dins de les coordenades de la realitat postindustrial en la
seva globalitat i les estratègies de futur, definides per una política de
desenvolupament que s'oposi a la degradació del medi.
Una estratègia de sostenibilitat s'ha d'orientar cap a una gestió dels
recursos humans comparable amb la seva capacitat de reproducció, i també ha
d'assumir unes consideracions de benestar social molt més àmplies i diferents
del mer creixement econòmic, amb nous indicadors socioeconòmics i ambientals
inspirats en l'índex de Desenvolupament Humà de l'ONU (Daniel Cohn-Bendit, El
País, 7-02-02). Per tant, la responsabilitat mediambiental del disseny ha
d'anar acompanyada d'una política industrial i de mercat que prengui
consciència de la necessitat d'harmonitzar l'eficàcia industrial amb el
respecte al medi ambient, mentre que l'experiència industrial s'ha de
compatibilitzar amb les emergències sorgides dels costos ambientals. També s'ha
de centrar en la reutilització i el reciclatge de materials, tot rebutjant la
cultura d'"usar i llençar", per potenciar la producció d'objectes
d'ús durable. Una política industrial que no es limiti a l'estudi de com s'ha
de produir, sinó que reclami com a qüestió bàsica la justificació d'una
producció determinada. Però, sobretot, una política que redefineixi les
ideologies que fonamenten els nostres hàbits de consum i que no comprometi les
generacions futures. Altrament dit, un disseny preventiu.
Un disseny preventiu
Un disseny que no s'adapti al món empresarial difícilment podrà subsistir.
Com a font de treball, el dissenyador no en pot prescindir. Però, d'altra
banda, i com a principi de realitat, l'empresa està subordinada al paper del
dissenyador com a factor de producció i de formació de valor.
Lògicament, un disseny d'aquestes característiques ha de participar en el
procés de creació dels productes des dels seus inicis i no limitar-se a
intervenir-hi en un estadi avançat, quan ja està tot decidit, i només per
projectar un afegit estètic, o la simple solució puntual d'alguna deficiència
del producte. El dissenyador s'ha de transformar en un veritable especialista
de la prevenció.
El disseny serà preventiu i participarà en els projectes de creació de
productes i serveis des de bon començament, tot mirant d'anticipar les
necessitats i particularitats que afectaran el producte i sempre en harmonia
amb el medi natural.
Aquest nou enfocament del disseny permetrà una projectació estratègica i
preventiva, caracteritzada per la seva capacitat de:
Dissenyar sistemes
En la producció artesanal, l'artesà era l'element cohesionador que donava
unitat al procés. La producció industrial suposà l'especialització del procés
en noves realitats independents; projecte, producció i consum. En la societat
postindustrial el procés de producció ha de recuperar la unitat i crear un
espai social propi que se situï dins d'una dinàmica comunicativa.
Des d'aquesta perspectiva, hem d'apostar pel disseny de sistemes
interdisciplinari, susceptible de ser aplicat a qualsevol àmbit. Amb el disseny
de sistemes s'ofereix un discurs integral en la mesura en què el receptor
n'interpreta les parts de manera coherent i en sintetitza el significat. Així
doncs, no es tracta d'oferir elements aïllats "ben dissenyats", sinó
de fer possible una síntesi coherent amb la intencionalitat comunicativa de l'enunciador.
Així, es demanarà al disseny la totalitat del sistema d'identitat i
personalitat, dins del qual el producte és portador d'uns valors culturals i
morals. Per tant, caldrà projectar un dispositiu unificador o un conjunt coherent
que sigui capaç d'amarar el sistema d'homogeneïtat i promogui la memorització i
la fidelització.
Aquest procés suposa:
La valorització del producte ha desplaçat els aspectes materials per centrar-se en els continguts culturals que conformen el seu entorn dinàmic i suggeridor. El ciutadà, situat en aquest entorn i amb el qual comparteix valors, reafirma la seva personalitat i experimenta, segons J. Vinyets (TdeD, 15: 82), "un doble sentiment de distinció: un d'individual, en la mesura en què interpreta el missatge des de la seva pròpia cultura, i un altre de col·lectiu, ni que la interpretació es compartida amb altres individus portadors d'una mateixa sensibilitat que els distingeix de la resta del conjunt social." El disseny digital
Les tecnologies tindran un paper cada vegada més preponderant com a
amplificadores i difusores d'informació, i provocaran canvis en conceptes tan
bàsics com el de comunitat, consens i comunicació o seguretat i privacitat. Cal
desvetllar la confiança respecte del paper clau que han de continuar tenint les
tecnologies de la informació en el desenvolupament econòmic i social del món.
Igual que en molts altres sectors de la producció, la tecnologia és un
factor que ha forçat a l'especialització en el camp del disseny. Així ha
aparegut una nova especialitat: el disseny digital, amb totes les seves
variants.
L'evolució promet canvis espectaculars en la pràctica del disseny. La
combinació d'interactivitat, realitat virtual i avenços informàtics ha generat
l'aparició de realitats paral·leles totalment digitals i regides segons
sistemes i principis inèdits. Per al dissenyador s'obren uns marges de
llibertat molt amplis. Simultàniament, podem parlar de disseny intel·ligent
quan ens referim a productes i serveis adaptables a les circumstàncies
específiques de cada usuari. D'altra banda, la multiplicació i la
miniarurització dels ordinadors faran que aquests acabin formant part d'una
quotidianitat invisible.
Situats ja en el segle XXI, i després
de superar l'eufòria tecnològica del final del segle anterior, l'accés de la
ciutadania a les noves tecnologies i, mitjançant aquestes, a la informació
sobre el món, apareixen dues consideracions que incideixen directament en el
disseny del futur.
En primer lloc, actualment disposem de tota mena d'informacions, les xarxes
de comunicació s'han mundialitzat i han desaparegut les distàncies físiques.
Enlluernats per una visió optimista de la tecnologia, correm el
risc d'abandonar, com si fossin un mal endreç, els vells valors racionals que, a còpia de molts
esforços i conquestes històriques, es van aconseguir a partir de la
Il·lustració, com per exemple les positives quotes de dignitat, llibertat i
racionalitat que constitueixen l'home modern. Si aquest risc esdevingués una
realitat, el desenvolupament tecnològic ens portaria cap a una societat
individualista, nihilista, sense valors utòpics ni de referència. Una societat
informada però passiva i sense sentit ni esperit crític.
El segon risc és de signe contrari al primer i, segons ens adverteix
Habermas (81:84 i ss) ens n'hem de defensar. Es tracta d'un nou i genuí tipus
"neoreaccionari-conservador" que fa escarafalls davant de noves
formes d'expressió de la sensibilitat i del comportament. Pren una posició
ferma en defensa dels valors i les conquestes modernes, posant il·legítima ment
l'una davant de l'altra la racionalitat contra la individualitat, la llibertat
i el gaudi. Té una fe irracional en els avenços unidireccionals de la tecnologia,
que ens ha de conduir cap a un món ideal de benestar en el qual la racionalitat
i l'ètica es transformen en autèntiques antigalles.
Aquest neoreaccionarisme es manifesta d'una manera molt subtil a còpia
d'encobriments estilístics o, de manera més profunda, diferenciant entre si les
esferes de la ciència, la moral, l'economia, l'ètica...
Disseny i temps de lleure
A mesura que els ordinadors van guanyant capacitat de decisió sobre els
problemes, es produeix una redistribució de la jornada laboral desplaçant el
temps dedicat a la feina a favor del temps de lleure.
Aquest fenomen socioempresarial de la societat informatitzada suscita un
seguit de preguntes: ¿que passa quan una societat és prou avançada
tecnològicament per produir, amb facilitat i utilitzant només una fracció
reduïda de la població, tots els béns i serveis que necessiti o desitgi? Si
arriba el cas, ¿caldrà tractar el treball com un producte més, que cal racionar
a causa de l'escassetat, per mitjà de plans de cooperació, limitacions
laborals...?
A aquesta situació caldrà afegir el creixement de l'esperança de vida
humana, que també obligarà a adaptar els productes a la nova cultura de l'oci i
a les expectatives vitals de les persones. Dues variables que redefineixen la
composició social dels nous consumidors i els requeriments específics d'un
disseny de productes dirigits a aquesta nova societat.
En termes concrets de projectació, el disseny haurà de prioritzar aspectes,
abans considerats secundaris, com la potenciació de:
El retorn a un disseny
"renaixentista"
A manera de síntesi, direm que una de les crítiques generals que podem fer
al disseny que hem heretat és que, amb el seu esforç històric per adaptar els
objectes a les necessitats prèviament definides, ha donat proves d'una
concepció restringida i excessivament limitada de les necessitats humanes.
Cal tenir en compte que el comportament humà és molt més complex que el que
pressuposa un procés de disseny tradicional. El disseny s'ha d'identificar més
amb la realitat humana i el seu entorn i abandonar la pretensió de
predeterminar les seves necessitats. El producte no es consumeix només per
satisfer unes necessitats predefinides, sinó per les seves múltiples
significacions, les quals contribueixen a configurar i a diferenciar els individus
socials.
Cal recuperar el concepte d'home renaixentista, i amb ell prendre
consciència que el món ja no es pot concebre de manera compartimentada, amb
àrees inconnexes, sinó que tot forma una unitat en la qual un fet concret
sempre repercuteix en la resta. Així, el disseny ja no es pot entendre com un
fet puntual de transformació de l'entorn, sinó que s'ha de configurar com una
acció solidària i de repercussions generals.
No és possible resoldre un problema de disseny determinat sense considerar
les implicacions contextuals que aquesta solució pot comportar. La producció
d'objectes i la satisfacció de les necessitats humanes s'han d'ajustar de
manera coherent a l'ecosistema natural.
Per tant, hem de resituar el disseny en una pràctica de solucions globals que
assumeixi plenament la voluntat d'aplicar una metodologia operativa i
respectuosa amb tots els àmbits i les disciplines que conformen el nostre
paisatge natural i cultural, especialment pel que fa a la protecció ambiental.
Precisament en l'àmbit mediambiental és on el disseny continua prenent unes
posicions excessivament parcials i es limita a una reorientació ecològica
d'allò que ja existeix. Sovint amb una actitud superficial basada en un
sentimentalisme gairebé folklòric, i d'altres vegades al contrari, amb una
actitud pessimista i apocalíptica que porta irremeiablement a la paràlisi.
Tampoc no falta una actitud de disseny que, des d'una concepció parcial de la
realitat, s'esforça a aplicar messiàniques contra tecnologies a fi de
neutralitzar els efectes negatius de la industrialització i la tecnologia,
sense considerar que les dificultats que la industrialització presenta no són,
fonamentalment, de caire tecnològic, sinó de caràcter polític i social.
Disseny i formació
Una última consideració, dirigida a la formació del futur dissenyador.
Vivim un moment de transició, de la societat industrial estem passant a la
societat de la informació i del coneixement. Una transformació que situarà en
un primer pla la feina immaterial, la producció de sentit i l'efectivitat, i
que ens obligarà a adaptar-nos a aquests nous paràmetres. Per això hem
d'aportar un disseny creatiu, que contribueixi a fer cultura, entesa com un
conjunt de factors immaterials que defineixen un col·lectiu humà. Un disseny
que ocupi nous espais amb una nova estructura organitzativa com a sistema de
participació ciutadana.
El coneixement ja és el principal aspecte diferencial en l'activitat
econòmica moderna. Les noves tecnologies faciliten l'accés fàcil a la
informació, i disposar-ne en gran quantitat ja és a l'abast de tothom. El que
ja no és a l'abast de tothom és la seva capacitat per generar idees i valors.
Aquest sarà el nou factor de diferenciació de la pràctica dissenyística.
Per tot plegat, el disseny ha de reestructurar les seves activitats al
voltant del capital de coneixement i gestionar-lo en tots els seus àmbits per
generar idees. Però no n'hi ha prou amb tenir idees, cal utilitzar una
metodologia rigorosa per posar-les en pràctica i millorar la creativitat. Així
doncs, s'imposa un nou marc pedagògic que sigui capaç de dotar els futurs
dissenyadors i empresaris de:
Una gran capacitat de transversalitat, equilibrada amb una bona capacitat de síntesi. Només si es coneixen a fons els complexos problemes actuals de disseny i els seus diversos àmbits del coneixement es podran coordinar equips de disseny multidisciplinars i sintetitzar adequadament els continguts.
|
Sobre l'autor
JORDI PERICOT
Director de l’escola Elisava des de l’any 1968 fins a l’any 1986. Doctor en Història de l’Art i Llicenciat en Filosofia. Catedràtic de Teoria de la Imatge de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona y catedràtic de
Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra. [...]
Relacionat 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 | articulo JORDI PERICOT Límits pedagògics del disseny modern 14 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1997 | articulo JORDI PERICOT Transitar pels mons posibles |