DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA,
1988
| articulo
El procés de disseny i les tecnologies de tractament de la informacióProcess of design and the new technologies of information processing
This
paper presents the reflections of a design professional who is confronted with
the new computering facilities at his disposal. The following aspects are dealt
with: the typical reactions of professionals when faced with these new
facilities, a brief consideration of the initial
misfunctions these new means may bring about, an account of the technical
achievements which have made them available and finally a reflection on the software inventory of use
to the designer; in reference to the latter, the author puts forth the idea
that not only are the CAD-CAM «packs»
necessary —as one might conclude from a superficial survey—,but also all the
other software instruments that have a direct incidence on the storage and
handling of indispensable information for the process of development of the
design project.
The article
also includes a bibliographical list of european and american magazine articles
that refer to the subjects mencioned in this paper.
La recent vulgarització
dels procediments informàtics
en molts àmbits professionals ens planteja un
conjunt d'interrogants que caldrà respondre en el futur immediat, si volem que
aquells procediments s'integrin amb naturalitat en el conjunt instrumental de què disposem. En l'àmbit disciplinar del
Disseny, aquest fenomen té la mateixa importància que en d'altres disciplines i són les seves
repercussions en el Disseny, allò que aquest escrit intentarà abordar. Cal dir que l'autor parteix de la seva
experiència com a usuari i doncs
aquest text ha de ser entès com l'aportació
d'un professional del disseny, que ja fa un cert temps que utilitza la
nova eina.
L'inventari de problemes
plantejats per la «nova tecnologia»
en l'àmbit del Disseny pol començar per la constatació d'alguns fenòmens
generals que han marcat l'inici
de la seva implantació en el nostre país i que penso que l'han afectada negativament. En primer lloc, podem constatar el desinterès o manca de
curiositat pel nou fenomen
tecnològic (en un camp professional que, almenys en teoria, és sempre obert a
la innovació), derivat probablement de la poca accessibilitat a l'eina
informàtica, tan econòmica com tècnica.
Aquest desinterès ha provocat un estat de desinformació permanent que ha fet que el «boom» ens agafés desprevinguts,
i això ha impedit començar de manera immediata a rendibilitzar la nova eina. En
segon lloc, constatem la «por» a la nova tècnica i el pes dels hàbits adquirits en les condicions de
treball quotidianes. Aquest fenomen
és perfectament comprensible i
sempre s'ha produït en el moment de néixer unes noves condicions
tecnològiques. Es tracta d'un rebuig
produït per la falta de seguretat en el domini del nou mitjà. En tercer lloc, trobem la «mitificació» de
la nova tecnologia. Aquesta deriva sobretot del primer fenomen exposat, és a
dir, de la desinformació respecte a les
seves característiques. Han estat
moltes les exageracions sobre les possibilitats que aquella inaugurava,
així com les «desviacions» respecte a les
seves funcionalitats reals. L'«enlluernament»
tecnològic sempre és un mal conseller de manera que quan es produeix un
salt en aquest camp, cal oscil·lar entre el
realisme, una acurada informació, i
un cert «escepticisme provisional» que no anul·li la necessària curiositat intel·lectual sempre exigible
en un camp «obert» com és el del Disseny.
Cal insistir que, com quasi sempre ha passat en els avenços tecnològics moderns, hi ha un primer temps de manca de rendiment del nou mitjà a causa del desconeixement tècnic i/o metodològic i de les disfuncionalitats provocades pels hàbits de treball tradicional, fenòmens que poden provocar, i de fet provoquen, un falsejament de les possibilitats i de les limitacions del nou mitjà. Les consideracions fetes en el segon paràgraf no són altra cosa que algunes de les conseqüències d'això darrer. També cal afegir que la constatació d'aquestes disfuncions inicials i la lluita contra elles, no ha d'amagar en cap cas la discussió de les possibles i sempre legítimes objeccions morals, socials o ecològiques que el nou mitjà pot comportar i que són consubstancials a qualsevol avenç tècnic de l'home. No es plantegen en aquest escrit aquests problemes, però en poques paraules podem dir que cal sempre fugir tant del «progressisme» ingenu i «bocabadat» com del rebuig acrílic i total. En ambdós casos, hi ha una manca de perspectiva. Veurem tot seguit quins han estat
els factors més importants que
possibiliten la divulgació del nou mitjà tècnic i que fan possible l'aplicació del fenomen en el nostre àmbit professional: cal esmentar en
primer lloc la disminució relativa i
absoluta dels preus dels equips
informàtics personals acompanyada de la pràctica equiparació de prestacions
respecte als equips anomenats «minis»
que pel seu preu no eren a l'abast del dissenyador
«free lance» mitjà. També l'augment espectacular en els darrers dos anys de la
capacitat (i l'abaratiment) dels «chips» de memòria i de les anomenades «memòries de massa» («floppies» i discos durs). Per altra banda, la generalització dels microprocessadors
de 16 i 32 bits, amb tot el que representa d'augment de velocitat i d'eficàcia. Cal també afegir la
divulgació dels monitors de vídeo d'alta definició, que milloren espectacularment les possibilitats de dibuix en pantalla. És també un aspecte essencial el
progressiu desenvolupament del
«software», que cobreix àmbits nous
(p. ex, els anomenats «sistemes experts»), desenvolupa els tradicionals i millora les condicions ergonòmiques,
lògiques i funcionals de l'usuari (el que en
argot es coneix per «interface» d'usuari), tecnologies «wystwig» (what
you see is what you get), etc. Si a tot
això, hi afegim (encara en vies de desenvolupament tècnic) la tecnologia digital dels CD ROM que possibilitarà espectacularment la massa
d'informació emmagatzamable i
tractable en un moment donat, podem concloure que en un futur immediat
aquesta tecnologia serà a l'abast de la gran majoria dels professionals del
nostre àmbit disciplinar i que per tant, caldrà que comencem a preocupar-nos de
les conseqüències, positives i/o negatives
que tot això tindrà en els
nostres processos de treball.
Fem ara un breu repàs de quines són les possibilitats que aquesta tecnologia ens ofereix als dissenyadors. Si un dissenyador s'apropa al coneixement de la informàtica, el primer que «veurà» (o que li faran veure) és el ja conegudissim CAD-CAM (Computer Aided Design-Computer Aided Manufacture), tecnologia de «software» i «hardware» molt important pel que representa de millora en els processos de disseny, preparació de producció i producció de l'artefacte industrial. És el camp de la concepció de models, de la simulació, del càlcul, etc. Però tot i ser aquest subàmbit tecnològic el més espectacular, no és l'únic a tenir en compte a l'hora d'aplicar els procediments informàtics al Disseny. També cal dir que la importància relativa del CAD-CAM dependrà en gran mesura de l’«status» del Disseny en l'estructura productiva. El que es vol dir és que el dissenyador «free lance» és difícil que, a curt termini, assumeixi aquesta eina sense dificultats i sense interferències dels seus hàbits processuals; també és difícil que pugui rendibilitzar les inversions necessàries per a un equipament individualitzat i és probable que si vol treballar-hi, hagi de recórrer a equipaments institucionals. Però el rapidíssim (almenys fins ara) desenvolupament d'aquesta tecnologia ens aconsella fer aquests comentaris amb les reserves naturals. Ara per ara podem ser una mica més modestos i no per això la nova eina ens serà menys eficaç.
Com deia anteriorment, a hores d'ara
la informàtica personal possibilita
l'accés a equips cada vegada més «transparents»,
més fàcils d'utilitzar per l'usuari i no per això menys potents. Vegem quines són les prestacions actuals més
assequibles i interessants per al dissenyador:
en primer lloc, el DAO (dibuix assistit per ordinador). Podem dir que aquest és un àmbit prou desenvolupa: que facilita en gran mesura (acompanyat dels perifèrics adequats com, per exemple,
els «plotlers», etc.) l'accés a la
mecanització del dibuix tècnic bidimensional (i tridimensional amb
reserves) i al dibuix de «mapa de pantalla», en disposar d'inversions i d'equips abordables per un dissenyador
mitjà. L'altra eina informàtica
important prou desenvolupada és
l'anomenat «Desktop Publishing», que pot causar un capgirament dels hàbits en les Arts Gràfiques. S'acostuma a
traduir aquest concepte com a «autoedició».
Aquest és un dels camps oberts, sobretot
al dissenyador gràfic, més prometedor. Els programes de tractament de textos, els de compaginació electrònica, complementats pels de DAO i els de digitalització
d'imatges i d'impressió amb tecnologia làser
obren expectatives molt innovadores, i són dos aspectes que caldrà seguir de prop en un futur immediat. El que fins aquí s'ha esmentat no esgota
les possibilitats especifiques que ens facilita la informàtica; per posar un exemple, es poden mencionar programes molt especialitzats com, per exemple, els
de disseny tipogràfic, que ens
faciliten la construcció de noves famílies de tipus.
Però falta parlar de
l'aspecte que considero menys valorat en l'àmbit d'aplicació de la informàtica al disseny, que fa referència
més directament a l'enunciat del títol d'aquest article: el tractament de la informació.
És un lloc comú dir que vivim un temps en què la
informació ens aclapara: qualsevol disciplina genera tones d'informació
que, sabem d'antuvi que mai no arribarem a
digerir. Els mètodes tradicionals d'emmagatzament i recerca són obsolets
i cal substituir-los. L'augment quantitatiu
genera diferències qualilatives i en
conseqüència hem d’afrontar el tractament de la informació amb mètodes i actitud, radicalment nous. Tota unitat d'informació és perfectament inútil
si no és ordenada, classificada i, en bona lògica, si no és accessible de manera immediata.
Els conceptes classificadors, les classificacions, han estat fonamentals en el desenvolupament de la ciència moderna i contemporània. La creació d'arxius i bases de dades, en el passat i també ara, són uns auxiliars indispensables per a la recerca i l'activitat projectual; es tracta d'un treball desagraït, meticulós i, per què no dir-ho, bastant pesat, però que també es pot afrontar de manera creativa. Es pot afirmar amb tota evidència que la informació i la seva organització possibiliten l'adopció de decisions, quantificables i de qualitat, en els moments clau dels processos projectuals i en la recerca, que, altrament, només pot estar a mans de l'atzar o de la «intuïció». El Disseny, la seva activitat projectual i les activitats d'investigació que se li poden associar són essencialment processos heurístics i amb un component empíric essencial; això no vol dir que l'atzar (els processos estocàstics i el càlcul (els processos algorítmics) no intervinguin, i de fet ho fan, però perquè no distorsionin el procés, han de ser controlats amb rigor. És a dir, és indispensable, si es vol controlar el procés concret de disseny, saber amb tota seguretat si una decisió concreta és deguda a una anàlisi de la informació disponible, a un càlcul quantificable o és el resultat incontrolat de l'atzar. No es tracta de negar alguns dels moments projectuals sinó de tendir a controlar-los tots. És a dir, de la mateixa manera que en la ciència, com és sobrerament sabut, la informació organitzada ha estat, és i serà, essencial i indefugible, també es pot fer aquesta afirmació amb referència a les disciplines que conformen el Disseny. El problema que se'ns planteja avui en dia és l'excés, l'explosió informativa, davant de la qual podem reaccionar amb angoixa, incomoditat o rebuig. Cal capgirar totalment els mètodes: l'essencial ja no és «conèixer-ho tot», cosa, amb evidència, impossible, sinó «disposar immediatament». Els dissenyadors professionals, els investigadors i els ensenyants del disseny, estan immersos, com la resta de tècnics i de científics, en aquestes circumstàncies; i això és més cert si es creu en el Disseny com a servei públic, generador d'artefactes útils (aspectes que no ban estat mai en contradicció, ni ho estaran, amb el gust ni amb els factors estètics), èticament responsable, equilibrat des del punt de vista de l'ecologia i els recursos i, si voleu, informat de les modes (i fins i tot «casal» amb elles) però sense esdevenir-ne esclau. La informàtica més tradicional, en tot el que fa referència al «software» sobretot, ens facilita l'accés a eines no per tradicionals (en la mesura en què es pot parlar de tradició en la informàtica) menys importants. Fem una breu referència a aquest tipus d'eines. El conjunt de programes
més important en aquest àmbit el constitueixen les anomenades bases de dades, que ens permeten
crear arxius alfanumèrics, numèrics i/o icònics, que, en el nostre cas, poden arribar
a convertir-se, amb imaginació instrumental, en elements fonamentals per a noves
maneres de desenvolupar el projecte. La
possibilitat de creació de bancs d’imatges i dibuixos (tenim en compte les altes capacitats d'emmagatzament de les tecnologies
òptiques (CD ROM) accessibles de manera
immediata, poden «revolucionar» les
tècniques de dibuix. Per altra banda,
la recuperació i actualització del concepte de tipus, que es pot constituir i construir a partir
de l'acumulació d'un conjunt d'experiències individuals ordenades sistemàticament en bases de dades,
podran fer possible una millor aproximació a la informació prèvia al projecte que, sens dubte millorarà les
condicions de desenvolupament
d'aquest (sense caure en la
ingenuïtat de pensar que això produeix uns resultats finals excel·lents de
manera automàtica). La sistematització i l'aplicació en la nostra disciplina
del concepte de model és també indispensable tant per al desenvolupament
del projecte com per a la feina de recerca i
ensenyament. La utilització de la informàtica, i en aquest cas de les bases de dades, esdevindrà
essencial.
En segon lloc, trobem uns tipus d'eines relativament senzilles, que poden tenir una aplicació immediata en els processos de disseny. Són els que podem anomenar programes de «planificació de feines» i els de «tractament d'idees». Es tracta d'eines relativament modestes, però que poden ser molt útils en les feines professionals. Es tracta de programes en què, combinant textos, nombres i imatges, es possibilita el planteig i el seguiment de planificacions projectuals en les etapes inicials dels projectes o de les investigacions teòriques o metodològiques. En tercer lloc, trobem programes que ens possibiliten l'accés, des de l'àmbit de la informàtica personal, a bancs de dades nacionals o internacionals, públics o privats, mitjançant la via telefònica i els «moderns» (moduladors demoduladors de freqüència), tecnologia encara no gaire accessible ni divulgada en el nostre país en tot el que es refereix a la informàtica personal. En quart lloc, cal esmentar l'important grup de programes anomenats «fulls de càlcul» que, tradicionalment vinculats a la gestió i la comptabilitat, no estan gens allunyats de la possibilitat de ser aplicats a les matèries tècniques. El «full de càlcul» acostuma a ser una matriu bidimensional en la qual, a cada una de les interseccions se li pot assignar un nombre, un text o una formulació de càlcul. Aquest full té la propietat de recalcular tot el conjunt, quan es modifica o se li introdueix de nou qualsevol dada calculable. Caldrà veure quines són les possibilitats d'aplicació dels «fulls de càlcul» al Disseny, capaces d'obrir-los utilitzacions innovadores que puguin capgirar les activitats relacionades amb el càlcul en algunes o en totes les subdisciplines del Disseny. Aquest recull general, i inevitablement
superficial, no té altra intenció
que despertar la curiositat del dissenyador
professional, de l'ensenyant del Disseny o del
(malauradament més futur que present) investigador dels sistemes d'artefactes industrials, en aquesta nova
tecnologia que, per bé o per mal, ens cau al damunt. Curiositat que no pot restar embadalida acríticament davant del nou mitjà, sinó que, en utilitzar-lo,
n'ha d'esbrinar possibilitats i descobrir-ne les limitacions, per a aplicar els seus recursos al
manteniment i a la millora de les
condicions, en el cas del Disseny, de la nostra cultura material, sense perdre mai
la consciència de reclamar el dret a la crítica i a l'acció davant de les sempre possibles disfuncionalitats o irracionalitats,
que l'ús d'aquesta tecnologia, com
de qualsevol altra, pot provocar.
|
Sobre l'autor
JOSEP M. MARTÍ I FONT
Dissenyador Industrial, Llicen ciat amb Grau en
Filosofia. Professor de l'especialitat de Disseny a la Facultat de Belles Arts de la
Universitat de Barcelona.
Relacionat 01 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1986 | articulo JOSEP M. MARTÍ I FONT Disseny i ètica En el nostre món, envoltats d'artefactes útils o inútils, artístics, generats per la moda o reificats per la història; en un món de predomini industrial que els produeix i condiciona; en un món, on quasi tota producció es fa possible, inclosa la perjudicial per a la supervivència individual i col·lectiva, es malbaraten recursos en inversions improductives, s'atempta contra l'equilibri ecològic i predominen els comportaments irracionals. [...]02 DISSENY, COMUNICACIÓ, CULTURA, 1988 | articulo PERE SALABERT Del contingut en art per la via del disegno. 0, ¿per què de kooning dibuixa amb els ulls tancats? Meaning in art in way of disegno. Or why does kooning draw with his eyes shut
If
art teaches us to see the world, it is not thanks to what we see in it (formal
order: figures, bodies) but for its announcement of all the things that come
behind it. How should one call it? Let's call it the «desfigure» that
underlies any figure: let's call it the «inimage» that runs through any image The intuition of the inimage
beyond the image, of some kind of profileless magma beneath the figure's
profile is a privileged intuition that brings us near to naked reality, the
other side of language. The order of art (disegno) is the lenitive veil that hides from our sight the very same thing of which it announces an existence that has become unbearable [...] |