DESCRIPTIVA DE MATERIALS. MATERIALS EN EL PROCÉS DE DISSENY,
2002
| articulo
Programari i escenaris de dissenyEn aquest article,
l'autor intenta centrar l'interès en els diferents aspectes que
actualment estan involucrats en el procés de disseny, per acabar remarcant la
creixent importància del factor humà, el treball en equip i els recursos de programari.
Aquests temes influeixen definitivament en el tipus de formació del nou enginyer, més semblant a un
enginyer-artístic que a un científic racionalista. Els recursos tecnològics i el ritme d'avenç dels desenvolupaments de
programari superen la capacitat d'assimilació de qualsevol enginyer, per
la qual cosa cal un entorn col·laboratiu. D'altra banda, un petit equip
d'enginyers ben dotat d'eines té un potencial de creació inimaginable anys enrere.
Què involucra el
proces del disseny avui en dia?
En el mes de desembre de 2001, un diari electrònic espanyol(1)i recollia els invents mes destacats de l’any. Sense voler ser excessivament rigorós, aquests invents sí que poden ser un bon exemple de l'activitat creativa dels enginyers-dissenyadors en l'actualitat. Vam contemplar uns invents sofisticats, de formes complexes i acabades, amb materials evolucionats i, sobretot, a punt per ser venuts. El cicle creatiu s'ha completat d'una manera ràpida i el producte està a punt per entrar en la carrera dels preus. Un altre aspecte interessant
i comú és la reducció de mides. O no sols la
reducció de mides, sinó també la integració de components en espais reduïts, fins i tot quan les formes són corbes i és difícil de predir de manera
intuïtiva
la col·locació de les peces en el seu
interior. Els nous dissenys han estat provats per ordinador en un espai virtual
tridimensional per comprovar-ne l'encaix de totes les peces, fins abans de
portar a terme qualsevol prototipus. L'espai s'ha aprofitat al màxim. El muntatge s'ha
assajat abans de produir qualsevol peça. La nanotecnologia passa fins i tot a
nivell submil·limètric implementant complexos circuits de piping en combinació amb reduïts sensors i components
electrònics.
La geometria perd en molts casos el seu caràcter intuïtiu a causa de la mida dels
models. El dissenyador ha
utilitzat tècniques de disseny i producció molt complexes per aconseguir
implementar sensors que redueixen la mida mil vegades, robots de la mida d'una
canina o sistemes de bombeig tan petits com el cap d'una agulla.
Però, en què s'estan basant les
modernes tècniques de disseny? Què hi ha rere aquests invents tan
sorprenents? Com han aconseguit els enginyers evolucionar fins a completar
cicles de disseny reduïdíssims amb productes a punt per ser venuts en qüestió de mesos? Podríem dir que Ies sofisticades
tecnologies de disseny, abans privatives de grans companyies aeronàutiques o automobilístiques, han arribat a ser
del domini públic? És evident que sí. La revolució del disseny s'ha popularitzat tot
comportant avenços conjunts en geometries, materials o modes d'ús.
 Figura 1. Patinet revolucionari presentat als EUA al final de 2001. Una solució al transport personal en distancies petites Cap tècnica concreta és la responsable del conjunt En qualsevol desenvolupament hi ha sempre una idea original innovadora, però aquesta idea quedaria realment aïllada sense l'ajut i el suport de tècniques més o menys sofisticades. El resultat final és, doncs, una suma integrada de geometria, anàlisi i materials en què tots els elements sense excepció tenen un pes fonamental. Per tant, la clau no rau exclusivament en la innovació, sinó en la integració, en la capacitat de ser "avançat" simultàniament en camps paral·lels per aconseguir finalment plasmar en una creació cada una de les aportacions sinergitzades de geometria, anàlisi i selecció de materials (2). Un nou material
requerirà molt probablement el redisseny geomètric o el replantejament d'unions. Un
nou sistema de control pot tenir unes implicacions decisives sobre l'estructura
de suport. El matetial pot interferir en el funcionament normal d'un
component... Tots aquets factors estan intensament relacionats entre si, i aïllar-los conceptualment ens
inclina a l’error.
Així doncs, el nou repte de
l'enginyer serà la integració de tècniques de generació geomètrica, mètodes de simulació i anàlisi i sistemes de selecció de materials. Cal un
coneixement profund de cada una d'aquestes tècniques per poder fer front
a projectes de caire modern amb èxit. No hi ha prou temps ni és l'objectiu crear
superespecialistes en materials que en realitat no hi entenen en condicionants
geomètrics,
o quelcom de més habitual: grans especialistes en control automàtic
que no hi entenen absolutament gens de què significa la rigidesa
d'una estructura o el procés químic que hi ha subjacent en
els seus algoritmes.
 Figura 2. Cor mecànic 100% artificial. La complexitat de les formes es correspon amb la sofisticació del disseny intern, els materials i els sistemes d'accionament L'objectiu de la integració vol donar més importància a l'ésser humà
En el centre d'aquesta integració conceptual dels grans pilars en què es basa el disseny hi ha l'home, el dissenyador. Tant si és enginyer com si no, aquest dissenyador portarà una feixuga càrrega a l'esquena que -a més de la seva història- seran els nombrosos coneixements i l'experiència adquirits durant el període de formació. Si aquesta formació està mal orientada, en lloc de potenciar la creativitat de l'enginyer, l'anul·la, fins a produir uns mutants fantàstics que s'estampen contra la seva pròpia ignorància. Pensem, per exemple, en la immensa quantitat de continguts que els enginyers de la meva generació hem hagut d'estudiar sobre geometria descriptiva. Evidentment, són conceptes importants per a un especialista, però totes aquestes tones d'informació potser van impedir que juguéssim com infants amb argila, que projectéssim en un taller de peces trencades. He viscut una experiència recent en un centre d'educació xilè, on em va sorprendre l'agilitat amb què els professors canviaven les matèries, s'adaptaven al que consideraven més pràctic i generaven autèntiques fures del disseny industrial. Els alumnes posaven mans a l'obra i dissenyaven ganivets, cadires, vehicles, vestits... Feien servir eines de modelat sòlid, selecció de materials, anàlisis FEA. Un enginyer sènior de la nostra empresa es va sorprendre força en veure-ho. Ell mai no havia fet el mateix en la seva escola d'enginyers (4).  Figura 3. Nanorobots presentats al final de 2001 En aquesta escola que
esmento es van adonar que a l'hora de fer front als projectes, als alumnes els
mancaven dots de comunicació. Eureka! Hi ha algú que és sincer amh si mateix. No
els fallaven els conceptes mecànics, que aprenien ràpidament consultant els
professors i els llibres. No els fallaven temes estètics, ja que feien gala d'una gran plasticitat. Simplement els fallava que
no sabien entendre i transmetre, no disposaven de recursos de comunicació. Sóc conscient que aquesta
mateixa realitat és coneguda en moltes escoles. En el replantejament (un de tants) dels plans
d'estudi de la meva -en aquella època- escola d'enginyers (aproximadament,
el 1985), va sorgir el tema de les deficiències dels postgraduats quan havien de
treballar en equip. Al contrari que en aquella petita escola xilena, la meva
escola no va saber, no va voler o no va ser capaç de millorar els seus plans
d'estudi en aquesta direcció. El pes de matèries, cursos, professors, i
una llarga llista de problemes, van fer que es modifiquessin altres temes, però l'alumne continuava sent
aquell enginyer "generalista" o "especialista" que es
pretenia. Més encara, a causa de la dificultat de les matèries (menys del 10% de
l'alumnat acaba els estudis d'enginyer en aquesta escola) els projectes de
final de carrera -només un en rota la carrera- esdevenen un tema secundari, de
tràmit,
i pràcticament
sense cap transcendència en la graduació.
Des de fa anys he
tingut l'oportunitat de visitar moltes escoles, i la realitat és molt semblant. Es
continua sense donar prou importància als dots de comunicació, liderat o, simplement, de
redacció o oratòria. No es posa prou l'accent en l'ensenyament de llengües. La ciència o la tècnica són el centre sagrat dels
ensenyaments, i continuem sense adonar-nos que rere els
ordinadors i els projectes hi ha persones. Aquestes
persones són competents o incompetents, disposen o no de la coneguda "intel·ligència emocional", que
els farà triomfar en la seva vida professional. Aquí rau el repte de la seva
educació.
En el terreny que ens
ocupa, el del programari, la integració d'aquests tres grans camps de batalla
(CAD, CAE i materials) també ve marcat per persones. Els programes
fan el que la gent els diu que facin. La gran novetat es que sempre fan alguna
cosa, i és bonica, i té colors. Es obvi que els colors poden ser una autèntica salvatjada, i que el
que és
bonic pot no ser pràctic en absolut. Per tant, l'ús de programari pot produir
grans mentides i desastres. Això ho entén tothom. Però el que també entén la part de la humanitat
dotada d'intel·ligència és que no s'ha de descartar les modernes tècniques de disseny a causa
d'aquests errors. Això seria pura i simplement una estupidesa. Potser avui ja
no està de
moda parlar de si el CAD és útil o no, però jo he assistit, i en
moltes empreses, a la crucifixió del CAD, a l'arrest d'ordinadors o a
la declaració d'ineptitud d'enginyers que es van "arriscar" a utilitzar
programari i van fallar (qui no fa mai res és molt difícil que s'equivoqui).
En els dissenys
complexos actuals, el nombre de factors que poden fallar pot ser alt. Quan
s'intenta integrar molts components, cada component incorpora el seu granet d'incertesa,
la seva possibilitat d'error. Per tant, tenir equips humans ben compenetrats,
que no "es passin la pilota", pot ser la clau de l'èxit. I per a això cal que tots entenguin,
respectin i potenciïn la feina de tots. El programari ja no seria -no ha de
ser- una illa habitada només per especialistes. Això implica que els programes
no han de ser tan complexos que només els entengui un superenginyer. Es
molt important que tinguin una característica tan simple com la versatilitat,
tal com propugnem en la meva empresa com a clau de l'èxit de molts projectes. El
programari ha de ser fàcil d'utilitzar, perquè no l'ha de fer servir una
sola persona, sinó moltes, i això requereix que la formació sigui curta i clara. Que utilitzar-lo
sigui senzill. Que els resultats siguin visibles en un espai de temps curt. La
persona que utilitza aquest programa ha de ser capaç d'explicar als altres els
seus resultats, i els altres l'han d'entendre (i no simplement assentir al que
digui).
Tenint en compte el
que acabem de dir, queda clar que hem de lluitar contra la inflació de la complexitat en què s'acostumen a enterrar
determinats projectes. L'enginyeria, quan és bona de debò, és simple (menys peces,
moviments senzills, línies de fluxos curts, xarxes
sense
colls d'ampolla...). La complexitat acostuma a anar lligada a gent molt
intel·ligent, i aquestes persones intel·ligents són l'avantsala del desastre.
No perquè siguin intel·ligents, sinó perquè estaran envoltades de personatges
incapaços que assentiran sense dubtar a cada un dels resultats que aportin els
superenginyers. El desastre està servit, es millor dirigir-se cap al món de la
iteració, la imaginació o el sentit pràctic, la comunicació entre experts i no
experts.
Si ens hem de centrar a resoldre
aquests problemes de comunicació, hauríem de reflexionar sobre què és
fonamental en l’informació de qualsevol equip. Hauríem de pensar en el
denominador comú. Si aquest denominador comú és CAD-CAE-Materials, haurem de
proporcionar una bona formació en aquests aspectes, haurem d'establir una
llengua comuna en els equips de disseny. Aquí és on ajuda el programari, ja que
automatitza moltes tasques, obliga a determinats formats. Un CAD ben integrat
amb anàlisis pot proporcionar grans resultats "de comunicació".
El pilar CAD
Som a l'any 2002 i encara hi ha gent
que es planteja la necessitat d'introduir "un CAD". És a dir, mentre
en algunes empreses ja s'ha passat per tres generacions de programes diferents,
en altres es comença a introduir programari de disseny. Imagino que les
persones que llegeixen aquest article poden estar
integrades en qualsevol de les opcions,
però avui en dia ningú que vulgui una productivitat i una qualitat bones es
conforma amb un tauler de dibuix. He de dir que el CAD no pot substituir el
dibuix a mà alçada. El CAD s'empra per a altres feines certament crítiques quan
cal replantejar els dissenys inicials, definir toleràncies, simular mecanismes
o passar la geometria a programari d'anàlisi de tensions.
 Figura 4 . Els programes de CAD general evolucionats han esdevingut editors gràfics d' eines de gestió més complexes, com aquest programa de Rebis per a disseny de plantes sobre AutoCAD Dins del CAD, podríem parlar de tres
nivells de productes comercials clarament diferents. En primer lloc, tindríem
les eines de dibuix. Quan dic dibuix em refereixo que l'enfocament gràfic és
molt genèric, es generen ents gràfics simples (línies, polilínies, cercles,
arcs, etc.) i són útils principalment per a la producció de plànols. El
desenvolupament d'algun d'aquests programes ha fet que s'utilitzin per a
tasques molt més avançades utilitzant el CAD com a editor gràfic d'una
aplicació de gestió més complexa. Actualment són potents motors gràfics lligats
a bases de dades.
El segon nivell estaria format per
aplicacions molt sofisticades de geometries 3D. Estan orientades a manejar
superfícies complexes, encaixos, CAM, i pràcticament tot el cicle del producte.
Han estat utilitzades durant anys en grans corporacions. A parer meu, totes
tenen en comú un preu elevat i una complexitat que requereix alguna cosa més
que un simple projectista.
 Figura 5. Model sòlid CAD 3D El tercer nivell intermedi d'eines CAD està protagonitzat per un seguit de paquets que comparteixen estàndards com Windows o Parasolid i modelen sòlids en 3D. Són programes de nou encuny molt fàcils de fer servir i amb un potencial de disseny increïble. No són cars per la qualitat que ofereixen, i les instal·lacions realitzades demostren que l´exit està garantit.El cicle de formació inicial típic és de quatre hores (heu llegit bé) i no tenen res a envejar als complexos CAD de 3D en el 98% dels problemes de geometria. Naturalment, cada
empresa ha de decidir quin és el seu camí. Els programes de dibuix
estan molt evolucionats, i en alguns casos podrien substituir els models sòlids 3D (l'última versió de Microstation, programa
de CAD genèric, ja incorpora parasolid, per posar-ne només un exemple). Però la clau de l'èxit no rau en la
complexitat del programa -en la potència "geomètrica"-, sinó en quelcom més senzill anomenat
versatilitat. Independentment del camí que es triï, el més important és no oblidar que aquests
paquets de programari seran utilitzats per persones. Es més important la persona que
el programari. És a dir, seria una estupidesa invertir 6.200 euros en un programari de CAD
i 15 euros a convidar a dinar el venedor del CAD (ja que no s'ha previst un
curs de formació per a l'operador). Les coses no funcionen així. La persona que haurà de fer servir el
programari ha de ser competent, i a més cal emprar els recursos necessaris
per fer la productiva al més ràpidament possible. Tampoc
no s'ha d'oblidar els costos
ocults d'algun d'aquests paquets (maquinari UNIX costós, cursos de formació caríssims, temps de pèrdua de productivitat molt
prolongats). I tampoc no s'ha d'oblidar el que hem dit abans: tot l'equip de
disseny ha d'entendre el CAD, com a mínim n'ha de conèixer Ies possibilitats i ha
de saber realitzar algunes operacions senzilles sense l'ajut de l'operador
especialitzat.
El pilar CAE
Parlar de CAE és excessivament genèric. En CAE s'inclouen aplicacions de simulació o anàlisi de qualsevol mena, des d'anàlisi mecànica per elements finits fins a programari de simulació elèctrica. Els algoritmes són molt diferents, com també ho són els pre i postprocessadors. Tradicionalment s'acostuma a identificar CAE amb programari per a l'anàlisi de tensions, ja que des de bon començament fou l'aplicació més estesa. Un aspecte previ
important és que les geometries utilitzades per programes d'anàlisi no acostumen a ser les
mateixes que les de CAD. Els programes d'anàlisi estructural utilitzen
"elements" que discretitzen o divideixen el medi continu. Aquests
elements poden ser geomètricament una línia o un pla, mentre que en
realitat representen una biga o una planxa d'acer
respectivament. Per tant, quan es parla d'integració CAD-CAE en temes d'esforços no s'ha d'oblidar que
s'està parlant
exclusivament de geometries sòlides. Hi hauria un altre tipus
d'integracions bidireccionals, però pràcticament estan veient la
llum a hores d'ara (aprofitant la tecnologia "COM" de Microsoft).
Una altra diferència important: mentre amb
les eines CAD es poden obtenir resultats immediats i sense complicacions, amb
els programes CAL els resultats són a llarg termini i les implementacions
acostumen a fracassar. El fracàs no seria només aparcar el programa en
una prestatgeria. També seria fracàs no aconseguir treure'n un rendiment
acceptable de cara al disseny.
  Figura 6. Tensions en cornposites Si en CAD podíem establir tres grups més o menys identificables, en CAE (FEA) ja no ho podem fer. Les tecnologies són molt diferents, els mètodes de preprocessat (la clau d'aquests programes) són diferents, i els tipus d'usuari, també. Aquí la versatilitat brilla per la seva absència en la major part d'opcions. També hi ha costos ocults (no ho oblidem: maquinari UNIX costós, cursos de formació caríssims, temps de pèrdua de productivitat molt perllongats). Hi ha un factor addicional anomenat precisió de càlcul, que s'acostuma a obviar, i que depèn del tipus de malla i la formulació d'elements (atenció, perquè la imprecisió pot arribar al 30%). No té gaire importància la velocitat del processador, i, per descomptat, l'èxit sempre ve marcat per un curs de formació i un bon suport. Si per al CAD exigíem que fos versàtil, en CAE també ho hem d'exigir. Tot
l'equip de disseny ha d'entendre i més no elementalment què signifiquen els colors que
apareixen a la pantalla. Tothom ha d'entendre què és un límit elàstic, què és la plasticitat, les
variacions en les propietats de material, l'efecte de petites concentracions de
tensió...
Podríem
dir sense por a equivocar-nos que els paquets FEA han suposat un avanç, enorme en el disseny mecànic, però també que són la font de mentides més evident de determinats
projectes.
Un altre error en què s'acostuma a caure en
parlar de CAE és pensar que és possible prescindir del taller i de la màquina d'assaigs mecànics. Normalment, els
usuaris d'aquests programes són gent "especialitzada" en càlcul, i amb molt poques
hores de taller. El taller es fonamental per comprovar i ajustar els models. El
CAE pot ajudar-hi molt, pot estalviar molt i pot ser crític per al nostre
desenvolupament, però no ho és tot. Un cop més, la comunicació entre "el del
taller" i "el de l'ordinador" -millor si són la mateixa persona- ens
pot estalviar molts problemes.
L'ús i la selecció de materials
Podem tenir un encaix brillant, meravellós, però si no disposem de materials (i de processos per fabricar-los) el nostre disseny no existeix. El camp de materials possibles abrasa un total d'entre 40.000 i 80.000 opcions diferents. Davant d'aquesta selva d'opcions, és imprescindible comptar amb alguna mena d'ajuda. Les noves eines de
selecció de materials canvien el panorama de treball i les relacions entre
processos, formes, materials i unions. Mic Ashby(²), conegut professor de la
Universitat de Cambridge, ha
revolucionat els mètodes de selecció fent-los sistemàtics i versàtils. Existeix un
programari que reprodueix la seva metodologia i proporciona uns resultats
realment sorprenents (²). Si bé aquesta eina no està gaire estesa, d'aquí a poc es configurarà com a eina de gestió del coneixement sobre
materials que tindran els grups de dissenyadors. Podríem dir que s'està produint un gran avanç en temes com ara la
selecció basada en models de comportament de material, però encara falta una major
integració amb programari de CAD/CAE.
 Figura 7. Caplicació de selecció CES de Granta permet prendre en consideracó complexes condicions de disseny, processos, formes, unions i propietats de material de forma simultanea, d'una forma gràfica i molt intuitiva Quins avantatges i
justificacions presenten aquests programaris de selecció de materials? Per
entendre-ho, parem esment en la situació actual. Una empresa típica de certa envergadura
compta amb una o dues persones expertes en el subministrament de materials de
cara als nous dissenys. Són persones normalment molt expertes en
certificacions i amb un coneixement i una pràctica molt evolucionats en
alguna mena de material. Aquestes persones generen un coneixement d'ús i d'aplicacions realment
valuós,
però,
com s'emmagatzema? L'empresa té una posició realment crítica respecte d'aquests
experts que, d'altra banda, només són experts en aquelles àrees de materials que
dominen, però no en d'altres. Com assimila l'empresa el seu coneixement, com el
gestiona, com el posa a disposició dels dissenyadors i com s'assegura la
seva continuïtat en el temps? Si l'empresa no coneix materials nous, com es pot
plantejar utilitzar-los? Els paquets de selecció de materials, autèntics motors
especialitzats, responen a aquestes i a d'altres preguntes.
L'execució de prototipus i la posada al mercat
Un cop confeccionat el primer disseny funcional, haurem de passar a fabricar-lo. La producció de prototipus pot ser ràpida si disposem de bones eines CAD (és oportú prestar atenció al tema de les toleràncies). Hi ha empreses de serveis que subministren els models físics a partir de models CAD. Aquestes empreses tenen una resposta molt ràpida i realment són una alternativa ràpida en determinades geometries. Finalment, un cop fabricat un o uns quants prototipus, haurem de "vendre" el nostre disseny. Aquest aspecte de
"venda" està realment infravalorat, i hauria d'estar integrat en la
ment de l'equip d'enginyers des de bon començament. No té cap sentit dissenyar coses
que no s'han intercanviar, tret que estem pensant a crear art o algun objecte
per a ús
propi. Per descomptat, l'activitat creativa no ha de ser sempre limitada per la
possibilitat de venda, però quan s'està dissenyant alguna cosa per
a vendre cal considerar des del principi que hi haurà un usuari, que hi haurà un venedor, uns manuals d'ús... Tots aquests conceptes
s'han d'incorporar a l'activitat de disseny igual que el CAD, el CAE o el
disseny de materials.
A Europa, l'activitat
de venda s'associa amb comportaments menys dignes que els de
"dissenyar" o "fer enginyeria". Cal dignificar la feina de
venda convertint-la en una tasca més professional, més tècnica. Cal conèixer temps de resposta,
conceptes estadístics, canals de distribució... cal adonar-se que no es ven
simplement dissenyant bé. Cal comunicar als altres com dissenyem. En el fons, les
tècniques
de venda són tècniques de comunicació. El convenciment sorgeix com quelcom
natural quan la comunicació ha funcionat bé, quan l'usuari comprova
que el nostre producte li serveix i el pot comprar sense risc. Per descomptat,
podem tenir competidors, però tractar de suplantar la capacitat de
decisió del
client pot tenir efectes contraproduents. EI client ha d'elegir. El que passa és que la informació de què disposa és normalment escassa. Si
som capaços de "comunicar" generalment un estat de confiança que inclinarà el client a triar els
nostres productes.
L'entorn col·laboratiu
Un cop s'ha posat l'èmfasi en la integració, i amb la proposta d'una formació comuna en aspectes bàsics per tal d'aconseguir-la, l'entorn que es genera és netament col·laboratiu, no especialitzat. Les organitzacions passen a un segon terme i apareixen les persones creatives. Enginyeries de dimensions reduïdes estan aconseguint resultats molt millors que grans enginyeries gràcies a les bones eines i a la bona compenetració. La clau de l'èxit apunta cap a l'entorn integrat (no m'agrada la paraula concorrent). Per aconseguir aquest entorn cal l'entrenament, el rodatge, la prova. Els futurs enginyers han d'incrementar la seva capacitar de crear, han d'estar més entrenats en allò que suposa un cicle de disseny. L'any 2000 ASME publicà a Mechanical Engineering (3) un estudi en què recomanava a les escoles d'enginyeria passar per quatre processos complets de disseny abans d'assegurar que una persona era enginyer. Així posaríem més èmfasi en l'equip i una mica menys en les assignatures. Conclusió
La integració entre tècniques CAD/CAE no te l'origen només en el programari, sinó en el tècnic que sap integrar en si mateix matèries diferents. La integració té més aspectes humans que de desenvolupament de programari. Al cap i a la fi, l'intercanvi d'informació entre aplicacions és parcial i essencialment heterogeni. No és el mateix els elements FEA que un sòlid CAD, i per descomptat les tècniques que s'utilitzen a CAD/CAE no són les mateixes de la selecció de materials. Perquè la integració sigui efectiva, cal que tots els integrants de l'equip de disseny coneguin totes les tècniques CAD, d'anàlisi i de materials, ja que totes estan interrelacionades. EI programari farà la resta facilitant el flux de comunicació. D'aquesta manera, l'èxit està garantit. |
Sobre l'autor
PABLO VICENTE LEGAZPI
Enginyer de mines
CAEsoft consulting S.L ( www.caesoft.org )
Relacionat 20 DESCRIPTIVA DE MATERIALS. MATERIALS EN EL PROCÉS DE DISSENY, 2002 | articulo F.J. GIL, M.P. GINEBRA, J.A. PLANELL Biomaterials 20 DESCRIPTIVA DE MATERIALS. MATERIALS EN EL PROCÉS DE DISSENY, 2002 | articulo SERGIO OLLER, EUGENIO OÑATE Predicció de vida en estructures |