MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY,
2004
| articulo
La casa i la vida de Mario PrazLa casa de la vida de Mario Praz i l'espai
infinit de la literatura com el lloc on resseguir el rastre que deixa
l'habitant en el seu univers interior. Les pàgines d'un
llibre, més que el deambular en uns espais congelats per la
museografia, com l'indret on buscar una veritable aproximació a
l'historiar de l'arquitectura de la vida privada. L'interiorisme contat pel
propi habitant on apareixen els matisos més intangibles del somni d'habitar.
Assagista, crític literari, anglòfil, professor de literatura anglesa a la Universitat de
Roma, teòric de l'art, col·laborador del Warburg
Institute, expert antiquari, autor de La
casa de la vida (1958),
encorbat i tímid, Mario Praz
(1896-1982), il professore, va
generar un gran nombre de llegendes al seu entorn. Explicava un amic com li
havien atribuït poders infernals. Es
deia que era portador d'infortunis, alguns d'ells verificats com és el cas de caigudes de grans Làmpades o col·lisions de vaporettos. Epígon d'un món nascut dels il·lustrats i indiferent amb el seu temps, la felicitat en que vivia el seu
infortuni, el seu exili interior, augmentava l'aura de misteri que l'envoltava.
Burt Lancaster a la pel·lícula Gruppo di
famiglia in un interno de Luchino
Visconti (en castellà es va traduir per Confidencias) representava el paper d'un
vell professor fatalista assistit per una criada d'edat i dedicat a la
contemplació solitària de l'art. En una situació molt similar vivia Praz, no en va el
cineasta italià va confessar que per
fer el film s'havia inspirat en aquest personatge, en l'habitant d'un casalot
que recordava als que apareixen a Roma d'Émile Zola o al Retrat d'una dama d'Henry James.
El 1934 va anar a
viure al palau Ricci, a la via Giulia. Aleshores aquell meandre de la Roma
barroca vivia en la tranquil·litat d'una
ciutat de províncies. I aquest
llibre, amb un títol tan suggerible com
La casa de la vida, explica la
història de com aquell llòbrec palau romà, envellit però noble, es va omplir de coses belles, d'objectes del
passat aconseguits en els mercats d'antiquaris europeus. Mobles Imperi o petits
artefactes que la història de l'art en majúscules considerava simplement arts menors o
com a molt arts decoratives. En aquell ambient alambinat, ple de bibelots,
transcorregueren els seus dies. Allí, una mica
lluny de la vida, com les imatges reflectides en els miralls estil Imperi que
decoraven casa seva i que l'escriptor tan estimava. Són, deia Praz en referència als espills, com el vidre d'un aquari que separa el
nostre estat d'un altre poblat de silencioses criatures. Feliç en el seu naufragi -la malenconia és la felicitat d'estar trist deia Víctor Hugo- va viure afligit pel pensament que
la veritable alegria habitava en una altra part, en llocs mai no vistos o
viscuts, però, pels quals sentia
una immensa nostàlgia. La casa de la vida va ser
finalista de l'edició de l'any 1958 del
Premio Strega, guanyat per El guepard
del príncep de Lampedusa -una
novel·la que també va ser passada al cinema per Luchino Visconti i amb un
Burt Lancaster representant el personatge d'un aristòcrata aperduat que més tard recordaria el del vell professor de Gruppo di famiglia in un interno-. Aquesta coincidència en el mateix certamen literari va suposar l'encontre
de dues veus que pertanyien al temps de reflexió de la postguerra, amb el paisatge moral d'Europa canviat
i davant el qual escriure semblava la única manera d'immortalitzar els vells costums. L'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, germà de l'ànima del príncep sicilià, també estaria en sintonia amb aquests moments.
Recordem que El guepard i Bearn, dos llibres simultanis en el
temps, tenen en comú el testimoni de la
decadència de l'aristocràcia a dues illes mediterrànies. Llegir algun d’aquests tres autors suposa un retorn
a una escriptura serena i equilibrada, és a dir neoclàssica, que destil·la una clara nostàlgia pel passat, manca de fe en el present i curiositat
pel futur. Podríem dir que van viure convençuts que no hi havia més paradisos que els perduts.
De fet, a La casa de la vida contínuament es percep una capacitat innata per descobrir els angles oblidats de les coses. Sembla aquesta, d'una manera o altra, una constant en l'obra de Praz. El 1930 despuntaria amb l'estudi La carne, la morte e il diavolo nella íletteratura romantica, que per instigar la seva lectura només en direm que Benedetto Croce en va criticar la perversitat i la fascinació que l'autor demostrava pels efectes més decadents i eròtics del romanticisme. Amb La filosofia dell'arredamento, publicada el 1945, es va convertir en un dels primers en interessar-se per la cultura de l'habitar, en un dels primers en pensar i historiar l'arquitectura de la vida privada. Mentre Praz se sentia fascinat per les esplèndides appliques dels mobles Imperi, la historiografia acusava l'estil adoptat per la burgesia del segle XIX de llenguatge superficialment neoclàssic. Però el col·leccionista, al qual els temps moderns no el satisfeien, va demostrar tenir una capacitat crítica per damunt del seu temps en acollir a casa seva, i també en els seus escrits universitaris, un estil que per aquelles dates estava en desprestigi. Recordem una altra publicació seva de 1940, Gusto Neoclassico. En aquells anys la crítica considerava que a partir del moment en que el pintor David va deixar de treballar pels jacobins, pels quals el culte a l'antiguitat era quasi una religió, en posar-se a les ordres de l'Emperador el Neoclassicisme va esdevenir un simple revival dels antics. Però Praz que, com dèiem, sabia llegir en el silenci de les coses, que sabia captar l'aire familiar d'un objecte que de bones a primeres es mostrés desconcertant, va convertir la casa de la vida en un exili per aquells objectes rebutjats, mobles, ventalls, porcellanes, cases de nines, ceres, pintures de gènere i un gran nombre de curiositats. Cal dir que La casa de la vida és per ell mateix una filosofia dell’arredamento, que va des del segle XVIII, travessant l'estil Imperi, fins a la domesticitat biedermeier (segona meitat del segle XIX). I és aquest el primer aspecte que ens interessa ressaltar, la construcció d'una casa, d'un ambient capaç de donar vida als objectes més que no pas exhibir-los, desvelat gràcies a un llibre estrany i fascinant, entre catàleg descriptiu i passatge de memòries proustià on es mescla el desordre de les coses, la vida i la vivenda. Un apartament disposat en suite, un efecte de recorregut que no existeix als habitatges moderns on el corredor oculta les cambres més íntimes, i que l'índex de la publicació reprodueix: El vestíbul, El menjador, El dormitori amb vistes a la plaça Ricci, Saleta de pas, Cambra de Lucia, El saló i El boudoir. Praz, amb la mirada d'un erudit capaç de percebre un món de sensacions dels fets més irrellevants, es passeja per cada una d'aquestes cambres i cada un dels objectes, com diu Masson a L'erotisme du collectioneur, esdevé un mirall opac dins del qual es contempla l'infinit. Una bona prova d'això en seria la col·lecció de figuretes de cera exposades en un prestatge Regency. Quan ningú les considerava art, pot ser per l'assossec que provocaven-les mirem i de sobte ens escomet el dubte de sinó seran elles les que ens miren a nosaltres-, Praz es preguntava perquè no podien agradar-nos també les coses extravagants, aquests cadàvers que no es deixen reduir a simples objectes. També col·leccionava aquelles cases de nines que els holandesos, inventors de la domesticitat, es feien construir. Complexes models a escala que quan les descriu i comenta es converteixen en un memorial en miniatura de l'experiència ordinària. De sobte, un artefacte trivial o una pintura de gènere penjada en els murs d'alguna d'aquelles estances disparava en la seva imaginació una seqüència de motius entrecreuats. La conversation piece en un interior elegant pintat per la deixeble de Fragonard, Marguerite Gerard, motivava una lliçó molt seductora sobre la pintura de gènere del segle XVIII. De fet, posseïa moltes aquarel·les d'aquest gènere interessat en mostrar l'interior domèstic, en observar sense ser observat escenes de placidesa familiar. La biblioteca de caoba i palma d'om amb motllures de fusta negra i una senzilla decoració ogival sobre les portes superiors, que un dia havia estat a la vil·la Capponcina de D'Annunzio, amagava la història del "primerrellotge de sorra sense sorra". Fet a base de dues bombetes d'incandescència, en sentit invers, unides per la part de la rosca que emulava l'aspecte clàssic de rellotge d'arena, era un invent del mateix Gabriele que, després, havia acoblat al cimaci d'aquesta biblioteca. L'escriptori Imperi tan difícil de trobar recordava tots els seus escriptoris anteriors i a la vegada els escriptoris d'altres personatges com Goethe, de Gogol o Schiller. L'arpa del segle XIX que tenia arraconada al saló es creuava amb la dona que apareixia, amb vestit blau a la moda de 1830 fent sonar una arpa idèntica, a una pintura d'interiors que ell estimava especialment. L’escriptura de Praz, amb la seva riquesa de lèxic admirable, captura un lector que, fascinat amb les evocacions que hi ha darrera de cada un dels objectes, s'acosta a la vida secreta de l'interior de l'apartament del palau Ricci. Cada un dels artefactes té el seu moment de celebritat, aleshores esdevé únic entre un centenar de coses i, tot d'un plegat, de davall de cada un d'ells van sortint sota temes. La Florència de la seva infantesa, solar i impregnada de llum. Roma, la ciutat on va néixer i amb la qual es va casar. Les ciutats angleses fruit de l'experiència universitària o de les visites a la casa dels exsogres. La família, l'avi, el padrastre i una mare que, com l'exmuller britànica, en són a penes siluetes. Els amics, els enemics, els coneguts, els antiquaris, els editors i les personalitats del món de la cultura. Etcètera. Praz defensava -La filosofia dell'arredamento- que la casa era una projecció del jo, un estat d'ànim. Resseguint les pàgines de La casa de la vida sovint confessava que a vegades no sabia fins a quin punt era el protagonista o víctima de les coses. La fusió entre habitant i espais creats era tan intensa que la destrucció o metamorfosi d'aquells ambients hauria de portar l'enderrocament de l'individu. La Casa de la Vida és com a l'Antic Egipte anomenaven el lloc on es conservaven les mòmies. La nit de 1964 un lladre va entrar a l'apartament de l'escriptor. Alertat pel soroll sec d'una cadira caiguda en terra ell es va despertar i l'intrús va fugir. Des d'aleshores sentia que la llar, que ell definia com una conquilla, li havia canviat el caràcter. S'havia trencat l'encant del santuari particular, les coses no s'havien contaminat però l'habitacle sí. Ja no era el mateix. Quatre anys després d'aquest fet un conjunt de circumstàncies li van permetre la possibilitat de traslladar-se amb tota la seva col·lecció al palau Primoli, a La via Zanardelli, més mediocre però més funcional que el Ricci. Avui la darrera casa de Praz es pot visitar. De nou, el silenci dels objectes i les seves confidències és raptat pel públic que visita el que va ser un espai vital construït en l'interior. La voluntat d'ensenyar-nos maneres de viure passades, el convenciment que la cultura de cada segle no podia estar solament composada d'obres mestres, els continus contactes amb el món dels antiquaris i les subhastes, la tirania de l'espai, la passió per posseir coses belles o especials ens recorda un cas molt proper, el de Frederic Mares i el seu museu a Barcelona. Luigi Bàccolo, a la Vita di Casanova, ens recorda que aquell personatge que havia tingut tanta debilitat per les baluernes, de vell -ens és difícil no caure en la imatge per altra banda bellament recreada per Marcello Mastroianni del Casanova xaruc de la Nuit de varennes d'Ettore Scola- s'aferraria a les coses petites, les úniques que tenen certa possibilitat de fer-nos companyia fins el final. Tan Praz com Mares, que a vegades hom pot tenir la sensació que ja varen néixer vells, van dedicar gran part de la seva vida a omplir casa seva d'objectes descoberts abans que fossin valorats. El segon també va deixar la història del seu museu explicada a El mundo fascinante del coleccionismo y de las antiguedades. Memorias de un coleccionista (1977). Com el primer, ens explica que cada artefacte té una anècdota i ens la conta. Cal dir que ni de bon tros aquest darrer llibre de Mares, a pesar del seu valor inqüestionable, té la qualitat literària i la profunditat crítica de La casa de la vida -potser són aquestes les qualitats que salven a Praz de l'avorriment en que cauen la majoria de llibres sobre col·leccions privades-, però ens ajuda a entendre perfectament l'esperit col·leccionista i la configuració d'aquell centre museístic. El resultat és un museu extens i intens, una museografia viscuda. Mares es comporta com un historiador al recollir la segona millor col·lecció d'escultura hispànica. Actua com un entomòleg en agrupar els objectes per sales i en temes de la vida quotidiana (religió, femení/masculí, l'oci, el temps, etc.). Però a la vegada cau en una presentació de les peces intimista i acumulativa més pròpia d'un col·leccionista. L'asèpsia d'un museu és substituïda per un espai extremament personal que viu en la contradicció de ser públic. El Museu Mares i el palau Primoli, com la Wallace Collection, la Frick Collection o el Cau Ferrat ens traspassen l'indubtable plaer que privadament van sentir els propietaris per les seves col·leccions. Tampoc podem oblidar la Casa Soane, davant la ciutat moderna multitudinària i carregada de conflictes l'arquitecte va convertir el seu habitatge en el darrer reducte, aquell univers interior ple de coses llunyanes i passades definit per Walter Benjamin en el seu cèlebre assaig com els rastres de l'habitar. De fet, com la novel·la dins de la novel·la, a La casa de la vida Praz també ens parla d'altres cases museu visitades al llarg dels seus periples. Els comentaris més emotius són per la visita que el 1955 va fer a un dels llocs on va viure el poeta Lord Byron, a Newstead Abey. Fruit d'aquella experiència va afirmar que no es tractava d'una casa que emanés gustos delicats, més aviat tenia l'aspecte mig deixat d'una cambra d'estudiant en un college, però per això l'atmosfera semblava formiguejant de vida. No es tractava de l'atmosfera sedimentada d'un museu. Per altra banda va afegir que davant els llocs i objectes de Byron sentia una emoció que no experimentava davant d'objectes de Keats o posant-se les ulleres de Manzoni. "La càrrega de vida que (Lord Byron) no va saber donar als seus versos li va donar a les coses que tenien contacte amb ell". La casa de Shakespeare a Strattford, en canvi, esdevindria un petit museu de relíquies íntimes poc impressionable. De fet aquesta casa museu forma part de les cases museu reinventades o on l'habitant mai hi va viure. A Espanya la del Greco o Cervantes en són autèntiques reinvencions. I la de Dulcinea del Toboso pot ser la més veraç. Però tornant als exemples abans citats -Pallazzo Primoli, Wallace Collection, Frick Collection, Cau Ferrat i Casa Soane-, aquests espais museístics suposen una aproximació a l'individu. El fetitxisme de la vida privada es converteix en una ajuda pública al personatge. Però aquesta irrupció en la vida íntima obliga a convertir en públic allò privat. Poques vegades conserven aquella atmosfera que Praz va sentir al visitar la casa de Byron. Són llocs mancats de signes d'ocupació, d'evidències explícites de la vida diària. En tot cas, sí podem assegurar que en l'espai infinit de la literatura on es mou la casa de la vida es pot resseguir el rastre que deixa l'habitant en aquest univers interior, estoig on s'imprimeixen tes ditades de cada dia. És en les pàgines d'un llibre, més que en el deambular per uns espais congelats per la museografia, on realment hi trobem l'interiorisme contat pel propi habitant, una veritable aproximació per historiar l'arquitectura de la vida privada. És aquí on veritablement apareixen els matisos més intangibles del somni d'habitar. I aquest és precisament l'altre aspecte que volíem ressaltar en aquest article. A La filosofia dell'arredamento el professor sostenia que al classificar en vitrines objectes similars en companyia d'objectes similars, per més bells que fossin, el perfum s'esvaïa i fugia tot l'encant. L’ordre lògic, afirmava, suprimia l'alè del fantàstic. No buscava un lloc on recollir souvenirs sinó una casa on aquests visquessin. Una casa poblada de mobles i bibelots estil Imperi capaç de crear un ambient que els hi donés vida, una atmosfera domèstica veritable. El vertader amant de l'interiorisme, mantenia, no era sense reticència i enuig que consentia fer el tour du propiétaire als visitants. Narcís no sabia que fer-ne de l'admiració de les nimfes. No volia una casa bella per sentir l'admiració dels altres sinó per a la malencònica contemplació en solitari. Potser seria agosarat considerar de manera taxativa que la relació en exclusiva amb les coses i l'evocació dels seus fantasmes que ens confia a les pàgines de La casa de la vida entren en conflicte amb l'olor a naftalina de les sales museificades del palau Primoli. Que cadascú en tregui les pròpies conclusions. En tot cas sí és cert que aquest text estratificat, ric i complex transmuta l'espai erràtic de la literatura en la possibilitat de resseguir les veritables rutes de la privacitat, de recrear l'univers del professor reduït a les dimensions de l'ull. Praz afirmava que el seu objectiu com a col·leccionista va ser, tal i com una vegada va veure anotat sota un retrat de Joyce, escriure el misteri d'ell mateix en el mobiliari. |
Sobre l'autor
DANIEL CID MORAGAS
Llicenciat
en Historia de l'art. Professor Elisava Escola Superior de Disseny.
Relacionat 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 | articulo DANIEL CID MORAGAS Museu i ciutat 21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 | articulo ALEIX CARRIÓ MILLÁ Impacte econòmic del disseny a Catalunya i Espanya |