21
MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY,
2004
El disseny és un humanismeEn aquest article hem volgut explicar de forma molt sintètica els
grans reptes que tot educador d'Humanitats i Ciències
Socials s'hauria de plantejar. Tenint molt en compte que la nostra tasca es
realitza en una Escola de Disseny, els principals punts que haurem d'abordar
seran els següents: a) El valor
arquitectònic de les Humanitats i les Ciències
Socials; b) L'exercici
del logos; c) L'educació sentimental; d) L'exercici de la memòria clàssica;
e) L'autognosi; f) El desvetllament de l’eros intel·lectual; g) L'exercici de la crítica
i la metacrítica; h) El treball del dialogos; i) La
reflexió al
voltant del meta-odos; j) Fomentar l'emparaulament del món; l) Penetració de l'imaginari social, religiós i polític; m) La
construcció de
la civitas; n) Desplegar les categories inter
i trans; o) Interpretar els referents culturals; p) Redimir l'humà de la tecnotendència;
q) Habitar
humanament el món.
Ja han passat uns
quants anys des que Jean-Paul Sartre es presentava davant la societat francesa
del moment amb una conferència titulada L’existencialisme est un humanisme. A
través d'un acte públic que va tenir un importantíssim ressò, aquest filòsof del segle XX va presentar una síntesi del seu pensament existencialista, alguns dels principals punts de la
seva proposta filosòfica. Nosaltres hem
volgut inspirar-nos en el títol d'aquesta
conferència —després publicada en forma de llibre— per tal d'encapçalar i emmarcar les nostres paraules.
És evident que ens toca viure en un temps de crisi global, en una època en què la desorientació, la perplexitat i la fragmentació tot sovint ens impedeixen veure quines coses són importants i quines no ho són. Davant d'aquesta situació, tot sovint caòtica, difícil i desesperançada, la nostra actitud com a educadors esdevé imprescindible i urgent sempre i quan sigui constructiva i enraonada, sempre i quan estigui basada en el conreu de tot allò que fomenta, enriqueix i protegeix la condició humana, És per aquest motiu que en aquest article voldríem presentar algunes raons per les quals creiem i sostenim que el nostre alumnat ha de conèixer i relacionar-se amb el món de les Humanitats i les Ciències Socials. Preguntar-nos per quina ha de ser la finalitat de les Humanitats i de les Ciències Socials en una Escola com la nostra equival a plantejar-nos quin ha de ser el telos o finalitat d'un àmbit educatiu dedicat a la formació de futurs professionals en el món del disseny. Creiem que és urgent i important reflexionar al voltant dels objectius que poden tenir les assignatures humanístiques i socials en uns estudis com els nostres. No hauríem d'oblidar que una escola tan important dins la història del disseny com la Bauhaus contemplava com a objectiu principal de la seva pedagogia no tan sols formar artistes o dissenyadors, sinó formar éssers humans. Així per exemple, Walter Gropius volia que l'artista fos primordialment un caràcter i de Moholy-Nagy són les següents paraules: "L'home és l'objectiu, no l'objecte." Tan sols es tractaria de no abandonar aquest camí. I és que nosaltres també creiem que tota escola, i per tant també la nostra, ha de tenir com a missió principal formar persones, contribuir decisivament a que els seus alumnes esdevinguin ciutadans compromesos i implicats socialment i culturalment. Ensenyar a dissenyar és ensenyar a pensar i ensenyar a pensar és ensenyar a viure i a ser persones, a conrear allò més pròpiament humà que tots portem a dins. És per aquest motiu que creiem en la transcendència d’uns estudis humanístics i socials, és a dir, d'aquells ensenyaments relacionats amb la formació de la persona com a individu que viu en un món humà, social i cultural: literatura, història, art, filosofia i altres disciplines que hi podríem afegir. La finalitat primordial de les Humanitats i de les Ciències Socials és el coneixement de la persona i les seves circumstàncies, l'exploració de totes les seves dimensions, visibles i invisibles. Des d'aquest punt de vista, qualsevol disciplina que tingui com a objectiu la reflexió al voltant de la humanitat de l'home, d'allò que el constitueix com a ésser humà, està ubicada en l'àmbit de les Humanitats i de les Ciències Socials. Fer-nos càrrec d'allò que haurà de ser indispensable per a la formació humana i social dels nostres educands. La pregunta al voltant del sentit de les Humanitats i les Ciències Socials és especialment pertinent en l'àmbit universitari, ja que la institució universitària ha estat tradicionalment l'entitat dipositària del conreu de les Humanitats i les Ciències Socials, encara que no n'és l'única. En l'hora present, cal investigar quin pot ser el telos de les Humanitats i les Ciències Socials dins la nostra Escola, sense oblidar-nos però, dels canvis estructurals que afecten el nostre context més directe, tant en l'àmbit de les comunicacions, com en l'àmbit polític, social i cultural. Encara que les institucions educatives han experimentat molts canvis d'ençà de la seva creació, considerem que és urgent reflexionar al voltant dels objectius que avui pot tenir el cultiu de les Humanitats i les Ciències Socials en un món com el nostre, dins l'Escola Elisava. Per tot el que s'ha
anat dient fins aquí, el lector pot
adonar-se que la nostra reflexió es mou en l'àmbit dels fins i no de la forma o de la matèria. Som conscients que una bona articulació de les Humanitats i de les Ciències Socials en el si de la nostra institució educativa ha de tenir molt en compte la
forma pedagògica i els continguts
que s'imparteixen. La forma ha de seguir el fi, però si des del fi no es considera suficientment la forma,
aleshores fàcilment pot
frustrar-se la voluntat educativa. Som conscients d'aquesta qüestió, però no volem desplegar aquí una anàlisi formal de
l'ensenyament de les Humanitats i de les Ciències socials, sinó més aviat una anàlisi finalista. Pretenem formular-nos la següent pregunta: ¿Quin sentit tenen les
Humanitats i les Ciències socials en una
Escola de Disseny? Deixem per una altra ocasió una altra pregunta que també és molt rellevant: ¿Com
s'ha d'educar en aquestes disciplines? O bé ¿Quins recursos pedagògics són pertinents
per captar l'interès de l'educand i
seduir-lo?
Vegem, exposades de
manera sistemàtica, algunes
finalitats lligades a les àrees de les
Humanitats i de Les Ciències socials:
El valor arquitectònic
de les Humanitats i les Ciències Socials
En un context com el
nostre on l'hiperespecialització ha caigut en
descrèdit per múltiples motius, cal descobrir el valor arquitectònic de les Humanitats en el conjunt del saber
i també el servei que poden fer en la tasca
d'organització intel·lectual dels nostres alumnes. Les Humanitats
tenen, des del nostre punt de vista, una funció estructuradora i edificadora del saber. Les idees humanístiques actuen com els eixos vertebradors a
partir dels quals podrem configurar qualsevol tipus de coneixement respecte el
món i els homes.
Creiem que les Humanitats i les Ciències Socials tenen i tindran un paper imprescindible en l'estructuració conceptual i cognitiva dels nostres alumnes, fins al punt de poder merèixer perfectament el qualificatiu d'instrument còsmic de la realitat i del discurs. Davant de l'immens allau d'informacions i dades que ens arriben diàriament haurem de proporcionar aquelles pautes i criteris que ens permetran organitzar, relacionar i contextualitzar degudament tots aquests inputs informatius. Només així podrem transformar la informació en coneixement i el coneixement en saber. Com diria Montaigne, més val un cap ben fet que no pas ben ple. L'exercici del logos
L'home ha estat definit com l'animal dipositari del logos. Però logos no tan sols significa racionalitat, sinó també paraula. El conreu de les Humanitats fomenta l'exercici del Iogos, tant de la paraula, parlada (oratòria] o escrita (literatura), com de la racionalitat, sigui en el seu ús pur (metafísica o filologia) o en el seu ús pràctic (ètica o moral), per dir-ho a la manera kantiana. En aquest sentit no hauríem d'oblidar-nos que en català la paraula enraonar significa precisament això, posar en funcionament la nostra capacitat racional, comprendre i comunicar la realitat a través de conceptes i idees. D'altra banda les Humanitats i les Ciències Socials tenen com a finalitat fornir una cosmovisió crítica de la realitat. Si dissenyar és pensar i projectar, si dissenyar és saber relacionar i connectar les nostres idees i creacions amb unes finalitats i objectius concrets, des de les Humanitats i les Ciències Socials haurem d'ajudar a que la capacitat racional i reflexiva dels nostres futurs dissenyadors s'enforteixi i adquireixi força i solidesa. Des d'aquestes àrees del saber, pretenem ensenyar idees a fi i efecte que l'educand ampliï i enriqueixi la seva visió del món, creiem que l'abast i potencial de la seva concepció vital haurà de ser fonamental. Naturalment aquesta defensa de l'exercici del logos no s'ha d'interpretar en un sentit unilateralment racionalista. En el procés de dissenyar també hi juguen un paper rellevant les emocions, els estats d'ànim, la vida sentimental del creador i no es pot obviar aquest fet, però en l'acte de projectar o de dissenyar, també és essencial el conreu del pensament, el càlcul de possibilitats, el treball de les idees i el discerniment enraonat d'allò que cal fer en cada moment. Tant en l'art com en el disseny, el Iogos juga un paper estructurador i per això és essencial que hi hagi disciplines orientades a potenciar el seu desenvolupament, no tan sols d'una manera individual, sinó comunitària, a través de l'exercici del dialogos. L'educació sentimental
L'home no tan sols és un animal lògic, sinó, també, una naturaleza sentiente, com diu X. Zubiri. La reflexió al voltant de l'experiència emotiva de l'ésser humà és patrimoni de les Humanitats i no tan sols això, sinó també l'educació del sentiment, de les emocions, de les passions, així com la seva articulació verbal i gestual, la seva plasmació estètica i gràfica. No hauríem d'oblidar mai el dictum de Blaise Pascal: "Le coeur a ses raisons que la raison ne connaît point; on le sait en mille choses." Els pensadors, artistes, escriptors ens han d'ensenyar a través de les seves creacions a veure i sentir el món altrament, a través de les seves obres hem de ser capaços d'anar transformant la nostra percepció emocional de les coses. Com va dir Schopenhauer, l'artista ens deixa els seus ulls per a veure el món. Si estem d'acord en què l'educació sentimental és un dels nuclis al voltant dels quals s'organitza la vida, un dels seus estrats més profunds i sòlids, les nostres mires pedagògiques hauran d'enfocar i dirigir-se vers aquesta decisiva dimensió de la vida humana. Aquí, com en molts altres aspectes de la vida humana, la complementarietat i l'equilibri hauran de ser principis fonamentals. L'exercici de la memòria
clàssica
El coneixement de les arrels culturals és urgent en la societat tecnològica, accelerada i presentista en la que vivim. El perill de la desmemòria i de l'oblit dels orígens és una amenaça real en el nostre univers cultural. Lluitar contra l'amnèsia i l'hegemonia de l'efímer i fomentar la capacitat de recordar i rememorar ha de ser un dels nostres grans objectius educatius. Les Humanitats fomenten l'exercici de la memòria clàssica, el conreu del fons mitològic, religiós i simbòlic de la cultura occidental, la divagació al voltant de la matriu del pensament. Preguntar-nos per Ulisses, Èdip o Abraham és molt més que un joc o mera curiositat, equival a preguntar-nos per allò que constitueix la nostra civilització judeocristiana, per aquells elements sense els quals la nostra identitat queda desdibuixada i difuminada. Conèixer personatges com Jesús de Natzaret o Nietzsche no es tracta d'un pur i estèril exercici d'erudició, sinó d'una manera d'aprendre a llegir i interpretar la realitat i la història, la millor manera d'entendre les nostres arrels, adonar-nos i reconèixer que en el passat s'hi troben les llavors del present. En aquest àmbit, l'experiència i el foment de la lectura personal i solitària és cabdal, ja que permet aquest viatge als orígens de la història i també als orígens d'un mateix. L'experiència de la lectura s'ha de comprendre com una interpel·lació del Sentit, com una exploració d'aquell horitzó que ens haurà d'orientar al llarg de les nostres vides. L'autognosi
Sòcrates, tot seguint l'oracle dèlfic, considera que el deure fonamental de tot ésser humà és conèixer-se a si mateix i a partir d'aquí, aprendre a viure. Les Humanitats tendeixen, al cap i a la fi, a l'autognosi, és a dir, al coneixement aprofundit de l'estructura essencial de l'ésser humà, però, en el fons, d'un mateix. Això significarà que tota educació serà finalment i definitivament auto-educació, és a dir, el procés a través del qual ens formem com a humans, el camí a través del qual ens humanitzem i ens construïm com a persones. L'autoobservació i l'autoconeixement són qüestions en què intervenen no tan sols aspectes materials, és a dir, de contingut, sinó sobretot, formals, és a dir, metodològics i didàctics. El conreu de les Humanitats sol·licita una educació on el descobriment del jo sigui contemplat en la praxi educativa. Seguint el consell socràtic, creiem que una vida, per a ser-ho realment, necessita de l'examen i del qüestionament, de la reflexió i de la meditació. La missió de l'ensenyament humanístic i social no és transmetre coneixement pur, sinó una cultura que ens permeti comprendre la nostra condició i ens ajudi a viure. El desvetllament de la pròpia identitat és essencial en el procés creatiu. La creació, en sentit originari, és l'acte de l'exteriorització del jo. Les Humanitats i les Ciències Socials en la mesura en què estimulen aquest desvetllament, també fan possible la creativitat del creador. Som molt conscients que la pregunta per la identitat personal ha quedat fatalment desplaçada en els processos formatius i que és essencial recuperar-la en el si de les institucions a fi i efecte de construir persones lliures i autònomes. EL desvetllament de l'eros intel·lectual
La finalitat de les Humanitats i de les Ciències socials no consisteix en assolir un coneixement integral i absolut de totes i cadascuna de les disciplines que atenyen l'ésser humà, sinó fomentar l'eròtica del saber, és a dir, el desig de conèixer i d'aprofundir incansablement en l'arrel de la Humanitas. Fomentar el desig i la inquietud intel·lectual és una qüestió de forma i pressuposa també el desig del mateix docent. Es tracta, doncs, d'una qüestió procedimental, però pròpia d'una educació humanística i social. Cal desvetllar el desig i oferir instruments i pautes per omplir-lo contínuament al llarg de la vida. L'ideal del savi omniscient (Leonardo, Leibniz o Goethe) és un ideal que ultrapassa, de bon tros, les possibilitats de l'home actual. Actualment l'ideal s'ha d'orientar cap a un altre horitzó: la transmissió de l'eros intel·lectual, l'afany de saber. Creiem que qualsevol alumne d'aquesta escola hauria d'estar d'acord amb el clàssic llatí, nihil humani a me alienum. L'exercici de la crítica i la metacrítica
L'exercici de la crítica és fonamental en una societat democràtica, participativa i plural. Les Humanitats fomenten l'esperit crític, és a dir, l'elaboració de la crítica racional i argumentada envers els mecanismes de poder, les formes d’homogeneïtzació i les institucions. La lectura dels mestres pensadors forneix la crítica de contingut i també possibilita la capacitat d'anar més enllà de la crítica, és a dir, assenta les bases de la metacrítica, l'esperit positiu i constructiu. El conreu de les Humanitats i les Ciències Socials és una forma de Kulturkritik, és una lluita contra la ignorància i l'estultícia que tant imperen en la nostra societat, és el combat contra les forces deshumanitzadores i massificadores, és una aposta pel bo i millor del projecte il·lustrat, tal i com digué Kant: "La Il·lustració és l'alliberament de l'home de la seva culpable incapacitat, (...) Sapere aude! Tingues valor de servir-te de la teva pròpia raó!: heus aquí el lema de la Il·lustració." Per tot això haurem de concloure que el combat a favor de l'autocrítica i la lucidesa seran un dels nostres més importants reptes com a educadors. També s'espera dels futurs dissenyadors que tinguin consciència crítica i que siguin capaços de manifestar, amb llurs creacions, les seves consideracions sobre la societat actual. No creiem que sigui positiu situar els nostres educands dins d'uns inamovibles cànons estètics o socials, sinó que, seguint la millor herència de l'esperit transgressor i avantguardista del segle XX, cal ajudar-los a obrir horitzons i a elaborar propostes arriscades, plenes de creativitat. El treball del dialogos
En un escenari pluricultural, plurisocial i plurireligiós, el treball dialògic és cabdal a fi d'assolir la convivència en tots els àmbits de la vida. La praxi i la teoria del diàleg reposa en el cor més profund de les Humanitats i de les Ciències Socials i, de manera especial, en una tradició filosòfica que neix en el diàleg a l'àgora atenenca. La transmissió del diàleg no és una mera qüestió de contingut, sinó sobretot de procediments i en aquesta transmissió es posa de manifest el pes humanístic i social d'una institució educativa. La raonabilitat, l'escolta, la paciència, la cordialitat, la capacitat per debatre i defensar les nostres posicions, la recerca de la veritat, són condicions sine qua non en l’exercici del diàleg, en l'esforç per superar i desterrar el narcisisme i l'egocentrisme, l'autisme eixorc i empobridor. El futur dissenyador haurà de desenvolupar la seva praxi en un marc compartit amb altres professionals i haurà d'aprendre a projectar en comunitat, tot argumentant llurs posicions i sabent escoltar els criteris aliens. Educar en l'exercici del diàleg és, doncs, una tasca essencial, no tan sols des d'un punt de vista personal, sinó des d'una perspectiva laboral. La reflexió al voltant del meta-odos Una preocupació central en la història del pensament és la reflexió al voltant del mètode (meta-odos) o camí per assolir el fons últim de la realitat. La preocupació metodològica, sigui en l'àmbit de la ciència, sigui en l'àmbit educatiu, és patrimoni de les Humanitats i les Ciències Socials. Això significarà que en una institució educativa la transmissió d'un mètode de treball, de lectura, d'interpretació de la realitat és fonamental a fi que l'educand sigui capaç, en un futur, de resoldre situacions i conflictes nous partint d'uns instruments rebuts. Les nostres matèries hauran de ser l'inici d'uns camins que hauran de recórrer cadascun dels nostres educands, cada camí equivaldrà a una trajectòria personal i professional. L'aprenentatge artístic i històric, els coneixements antropològics o l'experiència estètica i ètica hauran de traduir-se en la capacitat de llegir adequadament la realitat, projectar-nos-hi dotats d'idees i de valors que hem adquirit en el treball a l'aula, emprendre un camí que es fondrà amb el de la nostra pròpia existència. Fomentar l'emparaulament del món
L'home ha estat definit com l'animal dotat de paraula. El treball de la paraula, la preocupació pel verb i per la formulació és patrimoni de les Humanitats i les Ciències Socials. Ensenyar a pensar és, en certa manera, ensenyar a emparaular el món, és a dir, descriure'l amb mots, donar-li consistència lògica i significativa, tot parafrasejant Wittgenstein, adonar-nos que els límits del llenguatge signifiquen els límits del nostre món. Gràcies al llenguatge, emparaulem la realitat, la podem expressar, evocar o, fins i tot, insinuar, en paraules de George Steiner: "allò que, íntegrament es troba fora del llenguatge, està també fora de la vida."1 Com ha dit l'antropòleg Lluís Duch, una de les tasques més urgents del moment present consisteix a recuperar el bon ús de la paraula, la qual cosa equival a retrobar la dignitat de l'exercici de l'ofici de ser home. Aquest procés demana l'exercici de la paraula escrita i de la paraula parlada i, per tant, es tracta d'una qüestió tan procedimental com de contingut. Penetració de l'imaginari social, religiós i polític
El conreu de les Humanitats i de les Ciències Socials fomenta la capacitat de penetrar en l'estructura de l'imaginari social, polític i religiós, d'endinsar-nos en el teixit de què està feta la nostra cultura i civilització. L'educand ha de ser capaç d'interpretar el seu món i analitzar els fils que mouen la realitat social, política i religiosa. Conèixer les relacions que hi ha entre el disseny i la ideologia, contextualitzar el disseny tot inserint-lo en un marc econòmic, social i polític determinat serà una les nostres tasques fonamentals. Des d'aquest punt de partida, es comprendrà més fàcilment que haurem d'oferir eines als nostres alumnes per a què puguin implicar-se en el seu propi context a fi de transformar-lo i modificar-lo, si s'escau, amb ple coneixement de causa. Som del parer que el disseny és molt més que un mer reflex de la realitat socioeconòmica, és també un mitjà de coneixement i per tant, té la missió d'actuar directament en la realitat social amb l'objectiu de modificar-la i adaptar-la als nostres objectius. Només d'aquesta manera el disseny podrà formar part d'un projecte alliberador i humanitzador. Com va dir Karl Marx: "Els filòsofs només han interpretat el món de formes diferents; però es tracta de transformar-lo." En aquesta transformació, els dissenyadors no podran quedar-ne al marge. La construcció de la civitas
Una preocupació central en la formació de nous subjectes és el tema de la ciutadania. Educar és, també, formar ciutadans, no tan sols en el sentit físic del terme, sinó en el sentit ètic de l'expressió, és a dir, fent-los aptes per a la civilitat. Aquest procés solament és possible mitjançant el conreu de les Humanitats i de les Ciències Socials, ja que el tema de la polis i, posteriorment, de la civitas és propi i característic de la tradició humanística i de la nostra civilització occidental. L'educació humanística i social ha de contribuir a l'autoformació de la persona (aprendre i assumir la condició humana, aprendre a viure) i ensenyar a ser ciutadà. Amb tot, l'edificació de l'homo politicus no és una qüestió merament material, sinó també formal. Només podrem esdevenir ciutadans si adquirim el dret de participar intel·ligentment i activament en la vida democràtica i cívica de la nostra societat, si, com a dissenyadors i com a persones, hi tenim alguna cosa a dir. Dissenyar és un repte cívic que ha d'afrontar-se des de la consciència de la nostra responsabilitat professional i humana. Desplegar les categories inter i trans
En la formació de tipus universitari, cal desplegar el valor i el sentit del saber generalista i macrocòsmic que té com a finalitat la ubicació del subjecte en la seva realitat social, cultural, política i religiosa, o com diria Max Scheler, fer prendre consciència a l'home del lloc que ocupa en el cosmos. Per aconseguir-ho serà imprescindible conèixer les nostres arrels, i a partir d'aquí afrontar els reptes que ens pugui plantejar una societat on la diferència i la pluralitat són cada cop més manifestes. Tota educació humanística haurà d'integrar, en el seu si, les categories inter i trans. El conreu de les Humanitats i de les Ciències Socials fomenta la capacitat per al diàleg i per a la comunicació intercultural, en la mesura en què obre perspectives a diferents lògiques de pensar. Amb les nostres matèries, volem emprendre el repte de la complexitat i de la pluridisciplinarietat, de la transversalitat i de la globalitat, en paraules de Morin: "El repte de la globalitat és, doncs, alhora un repte de complexitat. En efecte, hi ha complexitat des del moment que els diferents aspectes que constitueixen un tot (com l'econòmic, el polític, el sociològic, el psicològic, l'afectiu, el mitològic) són inseparables i tenen una trama interdependent, interactiva i interretroactiva entre les parts i el tot, el tot i les parts.”2 Amb això volem afirmar que cal substituir un pensament que aïlla i separa per un pensament que distingeix i connecta, que copsa la realitat en les seves interrelacions i interconnexions. Amb això indiquem que estem frontalment en contra de la macroespecialització a que se'ns convida des de molts sectors de la nostra societat, que tot recordant el que ens deia el propi Morin: "El regne dels especialistes és el regne de les idees generals més buides, i la més buida de totes és que no calen idees generals."3 Cal apostar per un pensament basat en el paradigma de la complexitat atès que és complex (complexus) tot allò que s'ha teixit conjuntament. El nostre gran repte és practicar una hermenèutica respectuosa amb la realitat del món, de l'home i les seves creacions. Saber que no hi han coses trivials, sinó tan sols mirades trivials. I no perdre mai de vista que la realitat és complexa en ella mateixa. Interpretar els referents culturals
El coneixement dels referents, tòpics i mites culturals és fonamental per tal d'orientar-se en el si d'una cultura i aprofundir en la seva essència. El conreu de les Humanitats faculta la persona per esbrinar, amb les seves pròpies eines, els referents culturals de la seva pròpia cultura i d'una cultura aliena. És per això que haurem de rastrejar la manera com estem fets els homes i dones que conformem aquesta civilització occidental, alguns dels mites, símbols, formes o imatges a través dels quals s'han expressat i comunicat les pors, desigs, anhels, esperances, obsessions de l'home occidental. Cada època té les seves inquietuds, cada moment presenta unes perplexitats pròpies i singulars, cada període històric està caracteritzat per un tarannà espiritual que es veu plasmat en motius, formes i expressions que trobaran en l'art i, més modernament, en el disseny, un dels seus més importants vehicles. El futur dissenyador ha de ser capaç d'interpretar el que s'esdevé en el seu món, però solament esdevindrà un bon hermeneuta de la cultura en la que està instal·lat si coneix el pensament que batega a través d'ella. Comprendre l'home creador -l'artista o dissenyador- dins d'aquest marc històric, sociològic i cultural serà un dels nostres grans objectius. Així per exemple, difícilment entendrem les propostes dissenyístiques d'Adolf Loos si desconeixem el Geist de la Viena fin-de-siècle, si no l'incardinem en el si d'unes determinades circumstàncies socio-culturals. Difícilment entendrem la creació del fotomuntatge per part dels dadaistes alemanys sense situar-ho dins d'unes coordenades on hi trobarem qüestions com el Comunisme, la crisi provocada per la Gran Guerra o la República de Weimar. Partim de la tesi que l'art i el disseny no són, ni més ni menys, que una de les diverses cares d'aquest políedre anomenat cultura, que l'art i el disseny són llenguatges a través dels quals s'expressa una època. Inserir l'art i el disseny dins les malles de la cultura, comprendre'l en la seva interpenetració amb molts altres factors culturals i socials. Comptat i debatut, del que es tractarà és de veure com les idees han esculpit i donat forma a la matèria, que l'art i el disseny s'han de contemplar a la llum del context que les fa possibles. Redimir l'humà de la tecnotendència
L'hegemonia de la raó instrumental i tecnològica en tots els móns de la vida és un fet ben palès en aquests inicis de segle. La tecnotendència no es refereix únicament a la vida pràctica de les persones, sinó també a l'estructura mental i l'organització de la intel·ligència. Redimir l'humà del vassallatge impenitent de la raó tecnocràtica és un repte que tan sols es pot afrontar des del coneixement i l'estudi aprofundit de l'humà i els seus trets més rellevants. Com ha dit Hans Jonas: "En nom de l'autonomia humana, de la dignitat que exigeix, de que ens posseïm a nosaltres mateixos i no ens deixem posseir per la nostra màquina, hem de posar el galop tecnològic sota control extratecnològic.'' Habitar humanament el món
La tasca fonamental de l'ésser humà i molt concretament del dissenyador, és fer habitable el món, és a dir, transformar el caos en cosmos, la selva en una llar (morada). Com diu Heidegger, la tasca d'habitar el món es relaciona directament amb la tasca de construir (Bauen) i amb la de pensar (Denken). L'exercici de les Humanitats i de Ciències Socials faculten l’ésser humà per retrobar-se a si mateix i per cercar el seu lloc en el conjunt de les circumstàncies. Habitar el món no és una tasca merament exterior, sinó fonamentalment interior. Hi ha habitatge, més encara, hi ha llar, quan hi ha espai humà i solament hi ha espai humà des de l'exercici del pensament i del diàleg, des de la humanització de les circumstàncies, tal com va afirmar Karl Marx i ens han confirmat tots els grans dissenyadors a través de les seves obres: "Si l'home és format per les circumstàncies, cal formar les circumstàncies humanament." Dels dissenyadors també depèn que l'home segueixi essent humà. 1. G. STEINER. Lenguaje y silencio.
Ensayos sobre la literatura, el lenguaje y lo inhumano. México. Gedisa,
1990. p. 55
2. E. MORIN. Tenir el cap
clar. La campana. p. 14.
3. lbídem. p. 126.
4. H. JONAS. Tècnica, medicina y ètica. La práctica del principio del principio de responsabilidad. p. 39.
|
Sobre l'autor
GUILLEM TURRÓ
LLicenciat en Geografia i Hist ò ria (Especialitat Hist ò ria de l'Art) i llicenciat en Filosofia. Autor dels
llibres A prop de Francesc
Torralba i El laberint i la m à scara i juntament amb
d’altres autors, Historia de la Educaci ó n en valores II . Professor de l'Escola de Batxillerats
del CIC i de l'Escola Elisava (Cap d' À rea de Ci è ncies Socials i
economia).
FRANCESC TORRALBA
Doctor en Filosofia i en Teologia,
actualment exerceix la seva tasca docent a la Universitat Ramon LLull i a
l’Escola Elisava (Cap d’ À rea d'Humanitats). Ha
escrit m é s d'una vintena d'assaigs de car à cter antropol ò gic, è tic i
educatiu, entre els quals podem destacar, Pedagogía
del sentido, I si la mare de Gandhi
tingu é s ra ó ? , Vint-i-cinc catalans i
D é u , Cent valors per viure, ¿Un altre m ó n é s possible? , aquest ú ltim, premi d'assaig Josep Vallverd ú 2003.
Relacionat 21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 XAVIER BERENGUER Una dècada d'interactius Deu anys després del joc electrònic Myst, el mitjà interactiu gaudeix de bona salut a la seva aplicació lúdica, però com a mitjà per al documental i la ficció es troba a l'expectativa. Aquest article, que s'acompanya de dos webs de referències, descriu aquesta situació i diverses característiques de la comunicació interactiva. [...]21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 RAFFAELA PERRONE Poètica, disseny i enginyeria industrial Si considerem el projecte com a part d'un procés que aporta les seves arrels de la relació entre cultura i cultura material, a través de la mediació d'un subjecte i de la seva poètica, aleshores l'acte tècnic pren el valor d'acte cultural complex, capaç d'interpretar el context social, històric i cultural en el qual es situa. La poètica es configura com un element essencial de l'acte de generar un disseny industrial, arquitectònic, d'enginyeria o d'un altre tipus. Els elements a partir dels quals es desenvolupa la poètica són allò que distingim i especifiquem com propis de cada disciplina, a l'interior d'un sistema cultural i tècnic. Reflexionar sobre la poètica significa investigar l'objecte projectat en el moment en què les condicions tècniques i culturals filtren l'experiència del projectista, transformant-la en un programa operatiu en el qual conflueixen ciència, estètica, investigació, experimentació, intuïció, empirisme, materials, tecnologies i art. 21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 DANIEL CID MORAGAS La casa i la vida de Mario Praz La casa de la vida de Mario Praz i l'espai infinit de la literatura com el lloc on resseguir el rastre que deixa l'habitant en el seu univers interior. Les pàgines d'un llibre, més que el deambular en uns espais congelats per la museografia, com l'indret on buscar una veritable aproximació a l'historiar de l'arquitectura de la vida privada. L'interiorisme contat pel propi habitant on apareixen els matisos més intangibles del somni d'habitar. 21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 JOSÉ BALTANÁS La història com a projecte En el context en què ens trobem, un dels reptes més apassionants que es dibuixa al començament del segle XXI consisteix, sens dubte, a pensar i construir hipòtesis plausibles que aclareixin el present del disseny i constitueixin promeses per al futur més immediat. Juntament amb aquesta decidida mirada, atenta i escodrinyadora, dirigida sempre cap endavant, que se significa en la ingent i heterogènia producció de propostes formals, la mirada retrospectiva, la permanent lliçó de la història, esbrina i mesura, relaciona i dissocia, introdueix criteris de llegibilitat en les coses produïdes, alhora que proposa models experimentats d'intervenció. 21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 JORDI MONTAÑA La gestió del disseny en la creació de marques La marca és l'actiu més important de l'empresa juntament amb els clients i el capital humà, que té el coneixement. La marca es crea a partir d'una sèrie d'elements que són intrínsecs i extrínsecs al producte, la major part dels quals són objecte de l'activitat del disseny, tant si es tracta del disseny de producte, disseny gràfic i de la comunicació com del disseny de l'entorn. La creació de marques fortes, amb impacte en el consumidor, tan sols es pot aconseguir amb la coherència i la coordinació de tots els missatges emesos. Això suposa una gestió adient de totes les activitats de disseny a l'empresa. 21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 DANIEL ZAMPA CANCELO De la producció a la personalització Al llarg de més de dos segles, la relació entre la indústria, el disseny i les persones, com a consumidores, ha experimentat canvis notables que van transformar i transformen encara la nostra relació amb l'hàbitat físic i humà que ens envolta i del que formem part. Avui, als inicis d'aquest segle XXI, es pot veure en perspectiva la dinàmica de generació d'aquests canvis que ens va portar de l'era de la Producció fins el moment actual, en fase de desenvolupament, l'era de la Personalització. [...]21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 ARANTXA CAPDEVILA I GÓMEZ La retòrica de l’objecte Els objectes, com a vehicles socials, tenen una finalitat clarament persuasiva. Per aquesta raó, a l'hora de fer-ne l'anàlisi es pot aplicar un mètode retòric centrat en les operacions retòriques. Aquestes permeten considerar el text persuasiu com una estructura dividida en diferents nivells. Els estrats que componen el missatge persuasiu van des dels elements més profunds del text fins aquells més superficials, és a dir, des del significat profund a la manifestació expressiva a través d'imatges, paraules, meterials, ectcètera. Tots aquests aspectes estan encaminats a la persuasió i, per tant, han de ser tinguts en compte. En aquest text s'analitzen quins aspectes es troben en cadascuna d'aquestes parts i com influeixen en la persuasió. 16 DISSENY, TECNOLOGIA, COMUNICACIÓ, CULTURA, 2000 JORDI FARRÉ, ENRIC SAPERAS La televisió: una finestra oberta al món? 21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 ALEIX CARRIÓ MILLÁ Impacte econòmic del disseny a Catalunya i Espanya Aquest article vol mostrar al lector els resultats més rellevants obtinguts de l'anàlisi del disseny des d'una perspectiva econòmica amb la que s'ha tractat de valorar, d'una manera global, l'impacte del sector disseny en termes de Valor Afegit Brut (VAB) i d'Ocupació sobre l'economia de Catalunya i d'Espanya. Així mateix, l'article vol posar de manifest les limitacions que en termes d'informació econòmica i estadística s'han presentat al llarg del desenvolupament d'aquesta anàlisi, tot convidant, finalment, a la reflexió en torn a les conclusions obtingudes. 21 MEMÒRIA, COMUNICACIÓ, ECONOMIA I DISSENY, 2004 FRANCESC ORENES I NAVARRO L’ex-libris: un disseny fet a mida El text que es presenta és la proposta pedagògica d'un exercici dissenyístic basat en la creació d'un ex-libris personalitzat, valorant l'aspecte motivador d'introspecció que comporta. Per a una millor comprensió de la proposta, el text es documenta i es contextualitza en els paràmetres de la cultura humanística que li són propis. [...] |