INNOVACIÓ I DISSENY,
2006
| articulo
Disseny: recerca i innovacióAl llarg de la darrera dècada, la relació entre
recerca en disseny i la transferència que se’n deriva en forma d’innovació està
experimentant un procés de canvi. La relació habitual de “causa-efecte”, que
assumeix una seqüència en què la recerca es produeix primer i la seva aplicació
en un segon moment, pot donar pas a experiències més integrals que poden
combinar recerca i innovació en diferents formats.
Aquest article
examina algunes experiències contemporànies que són exemples de com es produeix
la transició des de la recerca en disseny a la innovació, centrant-la en
experiències concretes en alguns centres de referència, i més especialment en
els denominats “entorns d’innovació” (milieux
of innovation). En alguns d’aquests casos, el concepte de recerca en
disseny desenvolupat a centres i instituts universitaris es transforma per
obrir-se a un procés que comprèn des de les accions prospectives fins a la
materialització i explotació de les noves propostes.
La innovació i els seus espais Manuel Castells,
en el seu gran i decisiu estudi sobre la societat de la informació, The Information Age: Economy, Society and
Culture, publicat l’any 1996 (1), dibuixa una àmplia i lúcida panoràmica de
la civilització que emergeix després de la revolució social i econòmica de la
nova era de la informació, i identifica plenament el paper que hi juga la
innovació. Per a Castells, els fluxos instantanis i universals de la
comunicació, característics de les societats post-industrials, condicionen cada
vegada més les lògiques productives i de consum. En aquest nou escenari, juga
un paper decisiu el ritme accelerat de la innovació i les seves aplicacions.
Des d’una altra
perspectiva sobre la cultura que ha emergit en les últimes dècades del segle
XX, el crític Hal Foster ha mostrat que certs valors de les avantguardes del
segle passat, com és el de la “novetat” radical en la producció artística, han
estat recuperats en la cultura de les darreres dècades –malgrat que aquesta
recuperació (o ”retorn”, com afegeix Foster) descontextualitzi alguns d’aquests
valors pel que fa al marc en què van aparèixer. (2)
En el marc del seu
llibre sobre la societat de la informació, per a Manuel Castells els processos
productius emmarcats en la societat de la informació (en contrast amb els
propis de societats industrials) presenten les següents característiques:
- Lla innovació
suposa la principal aportació de valor afegit als processos i als productes.
- La innovació depèn
de dues condicions: el potencial de recerca i la capacitat de fer-la específica
–els nous coneixements cal descobrir-los i després aplicar-los a objectius
concrets en un determinat context organitzacional.
- Les tecnologies de
la informació es converteixen en un ingredient crític en aquests processos per
la seva capacitat de generar innovació.
Castells,
juntament amb Peter Hall i Philippe Aydalot, també ha introduït el concepte
d’”entorns d’innovació” (milieux of
innovation) (3). L’entorn d’innovació ve definit com un “conjunt de
relacions de producció i gestió, basat en una organització social que
comparteix una cultura del treball i uns objectius instrumentals dirigits a
generar nou coneixement, nous processos i nous productes.” (4)
Castells afegeix
que la proximitat en l’espai és una condició necessària per a l’existència
d’aquests milieux, ja que aquesta
proximitat afavoreix la sinèrgia –és a dir, el valor addicional que resulta de
la interacció entre els elements que participen d’aquest entorn. “Els entorns
d’innovació són les fonts fonamentals d’innovació i de generació de valor
afegit en el procés de producció industrial en l’era de la informació” (5)
Les formes urbanes
d’aquests entorns poden ser diverses. En primer lloc, les grans aglomeracions
metropolitanes, que jugaren un paper predominant en els processos
d’industrialització, segueixen mantenint una capacitat important d’acumular
alguns dels factors que condueixen a la innovació, i alhora de generar les
sinèrgies necessàries amb els sectors productius i de serveis avançats.
Durant la dècada
dels 90, les grans aglomeracions urbanes que actuaven com a entorns d’innovació
eren, segons Castells, les següents --a Europa : París, Londres i el corredor
M4 a Reading, i Milà, a Asia Tòkio, Singapur, Xangai i a Amèrica del Sud, Sao
Paulo. Els principals exemples, però, s’ubicaven a Nord Amèrica, especialment a
les àrees de Boston, del sud de Califòrnia (Los Angeles-San Diego), de Seattle,
i Austin.
Durant aquest període, però, agafaren especial
rellevància altres entorns que no coincidien exactament amb les metròpolis
industrials. El cas paradigmàtic fou el de Silicon Valley, una àrea suburbana a
les afores de la ciutat de San Francisco, que s’identificà amb la revolució
tecnològica i de disseny que s’experimentà en la dècada dels 90. Altres fenòmens comparables han estat el
corredor de la via 128 a Boston, que resultava de la renovació d’una antiga
estructura manufacturera, o el “triangle” de recerca a Carolina del Nord,
composat sobretot per centres universitaris. Aquestes localitzacions es deuen
en bona part a l’existència de centres d’innovació capdavanters, com és el cas
de la universitat de Stanford, prop de Silicon Valley, del Massachusetts Institute
of Technology (MIT) a Boston, o CalTech al sud de Califòrnia.
El cas de Silicon
Valley va néixer arran de la concentració d’indústries dedicades a la producció
d’ordinadors i semiconductors --i a l’ús del silici en aquest sector. El terme
havia aparegut per primera vegada al diari Electronic
News l’any 1971, inventat pel periodista Don Hoefler. La creació del primer
Stanford Industrial Park, un complex
de petits espais industrials que es llogaven a baix cost a empreses emergents
des de l’any 1951, es desenvolupà vers el que més tard seria el Stanford
Research Park, un element catalitzador clau en el desenvolupament del Valley.
Entre les principals empreses nascudes o ubicades a Silicon Valley trobem noms com Adobe, Apple, Cisco, DreamWorks, Google, Hewlett-Packard, Intel, Logitech, Oracle, Sun Mycrosystems, Symantec, o Yahoo! La concentració d’universitats en torn a Silicon Valley i el sud de San Francisco era també notable, i clarament una de les condicions de partida que facilitaren aquest desenvolupament. Juntament a les dues institucions capdavanteres, Stanford University i University of California at Berkeley, s’hi troben també altres centres com UC Davis, UC Santa Cruz, Carnegie Mellon West Coast Campus, San Jose State i Santa Clara University. Internacionalment han proliferat altres desenvolupaments que de vegades s’intenten equiparar al cas de Silicon Valley –per exemple, el corredor Sophia Antipolis entre Nisa i Cannes, el Digital Hub de Dublín, les noves concentracions d’activitat a Bangalore, o les diverses versions de Silicon Valley a ciutats com Ottawa, Guadalajara (Mèxic), Pequín, Estocolm, Campinas (Brasil), Kuala Lumpur o Dubai. Com a component definitiu dels entorns d’innovació, tenim també el paper de les xarxes socials que dinamitzaren aquests entorns a través de la comunicació d’idees, la circulació de professionals, el paper del disseny com a element definidor d’aquesta etapa en la innovació tecnològica industrial, i les fèrtils relacions transversals entre innovació tecnològica i els emprenedors d’aquest mateix entorn. Els entorns
d’innovació tendeixen a generar una xarxa entre ells mateixos que afavoreix les
relacions i la competitivitat. També Castells apunta que aquests entorns
d’innovació poden dirigir xarxes globals de producció i distribució que
s’estenen per tot el planeta, definint així una nova dinàmica que és local i
global a la vegada.
La cultura de la
denominada “nova economia” que aparegué a finals dels 90 contribuí també a
emfatitzar el paper de la innovació en les noves condicions de la societat de
la informació. Kevin Kelly, editor de la revista Wired i autor de New Rules
for the New Economy, dibuixava el paper central de la innovació en la nova
condició econòmica, cultural i productiva d’aquella societat que experimentà
una frenada notable amb l’”explosió” de la bombolla de les anomenades dotcoms (empreses que es basaven en les
tecnologies de la informació i en la seva implementació a través d’internet) al
final de la dècada --“com en una reacció en cadena, una innovació en el lloc
just pot provocar dotzenes, si no centenars, d’altres innovacions en sèrie”,
diria Kelly, a la vegada que “en la nova economia, la innovació és més
important que el preu, ja que el preu no és sinó un derivat de la innovació”.
(6)
Media Lab: recerca, disseny i innovació En aquest context, un centre clau en el desenvolupament d’un model de
recerca en disseny i tecnologia que inclou també la seva transferència a les
empreses i el procés d’innovació ha estat el Media Laboratory –o Media Lab, com es coneix habitualment.
El concepte de Media Laboratory el va proposar el professor del
Massachusetts Institute of Technology (MIT), Nicholas Negroponte, l’any 1978,
després d’haver-lo elaborat conjuntament amb Jerome Wiesner, rector de
l’Institut a la dècada dels anys 70. El Laboratori s’imaginà com un experiment
interdisciplinari on el disseny, les tecnologies de la informació, l’art i la
ciència del moment convergien per dibuixar les direccions de futur.
El Media Lab, però, no es materialitzà plenament fins el 1985. Malgrat
tractar-se d’una institució amb un grau d’independència important, ha estat
sempre formalment adscrit a l’Escola d’Arquitectura i Planejament Urbà de MIT.
La missió del Media Lab és l’educació i la recerca en disseny i en tecnologies
digitals, per a ser aplicades en diferents àmbits de la comunicació.
Negroponte publicà el llibre Being
Digital l’any 1996, concebut com un recull d’articles originalment
publicats a la revista Wired els anys
anteriors, que condensaven la filosofia del Media Lab i que donaren gran
difusió al projecte –i, naturalment, a la figura de Negroponte, permanentment
indissociable del propi Laboratori. (7)
La recerca desenvolupada en el marc del Media Lab emfatitza el treball
interdisciplinari. La recerca no es centra tant en el desenvolupament de
tecnologies bàsiques com en les aplicacions o combinacions d’aquests
coneixements tecnològics. També el concepte d’interfície ha estat un dels seus
principals àmbits de treball, centrat en les diverses maneres com les persones
es relacionen amb objectes i amb la informació que aquests objectes vehiculen.
La noció d’”objecte intel·ligent”, és a dir, de productes que poden captar
dades del seu entorn, i així preveure allò que l’usuari vol, o pot desitjar, i
així assistir més eficientment en el seu propi ús. En el Media Lab, disseny i
tecnologia es fonen en un procés únic, que a la vegada preveu també la recerca
i el posterior ús en el marc de les empreses que patrocinen aquest treball.
El Media Lab s’estructura com un consorci de grups de treball que actuen
amb relativa independència. Alguns d’aquests grups treballen de manera directa
en àrees pròpies del disseny, mentre altres grups han definit altres àrees de
treball més tecnològiques, o bé més pròpies de les tecnologies de la
informació. Alguns dels grups més vinculats al disseny són el Sociable Media Group, que recerca i
també desenvolupa instal·lacions i interfícies que exploren noves formes
d’interacció social; el Tangible Media
Group, que genera interfícies contínues entre les persones, la informació
digital i els entorns físics; el Responsive
Environments Group, que es centra en aplicacions de la tecnologia
interactiva en objectes d’ús diari, com és el cas dels instrumentals mèdics,
les peces de vestir, o les autopistes. Un altre equip, el denominat Lifelong Kindergarten, treballa en
objectes que ajuden en processos d’aprenentatge, i el consorci Things that Think agrupa diversos
projectes que giren en torn del concepte d’objectes intel·ligents.
A diferència d’altres centres universitaris, el Media Lab depèn únicament
del suport de grans corporacions i empreses. L’any 2003 hi havia un grup de 125
empreses que aportaven 200,000 $ anuals cada una per accedir lliurement als
resultats dels diversos grups. En el període més recent, però, el Media Lab ha
experimentat dificultats econòmiques que han endarrerit la seva nova seu en el
campus de MIT, i que han comportat la interrupció d’altres programes, com ha
estat el cas del Media Lab Europe.
MIT decidí iniciar un segon Media Lab davant l’èxit del centre durant els
anys 90. Es contemplaren diverses localitzacions, especialment al Japó, però
finalment s’optà per Dublín. Així es creà Media Lab Europe (MLE), un projecte
que comptà amb el suport del govern irlandès, que veia MLE com un potencial
d’atracció d’altres projectes que havien de cristal·litzar en l’àrea de la
ciutat de Dublín denominada Digital Hub. Aquest projecte, però, no ha anat
endavant com s’esperava –els costos d’implantació a la ciutat de Dublín,
conjuntament amb una infrastructura insuficient, han atret un nombre de
projectes per sota de les previsions inicials. El passat mes de gener de 2005,
MLE anunciava que no podia assegurar la continuïtat de la seva activitat.
Un segon projecte del Media Lab que ha conjugat disseny i innovació és la
proposta de l’”ordinador de 100$”. Després d’un projecte identificat com
“e-development”, que cercava implementar les noves tecnologies en comunitats
pobres d’Àsia, en particular de l’Índia, el Media Lab ha endegat aquesta
proposta, presentada públicament per Nicholas Negroponte al Fòrum Econòmic
Mundial de Davos el 2005. Organitzat com a “OLPC” –one laptop per child—es vol
universalitzar l’ús dels ordinadors a través d’aquest model que es faria
arribar a nens I joves a través de canals governamentals. (8)
ELISAVA i el projecte Media House El 2001 es materialitzà a Barcelona el projecte Media House, que resultava
de la col·laboració entre ELISAVA Escola Superior de Disseny, el Media Lab i el
seu consorci Things that Think, i el
grup Metàpolis, composat per arquitectes i dissenyadors de Barcelona. ELISAVA
participà en el projecte a través del seu Programa de Màster en Disseny
d’Interfícies Interactives. L’Ajuntament de Barcelona també hi col·laborà
cedint l’espai i infrastructura de l’antic Mercat de les Flors a Montjuïc per a
aquest projecte. (9)
El Media Lab havia desenvolupat un prototipus de dispositiu/interruptor
elèctric per a espais domèstics, que era en realitat un microservidor
d’internet. Això permetia que l’accionament de qualsevol circuit elèctric en un
habitatge –o en qualsevol altre espai habitable—podia realitzar-se a través
d’internet, i integrava el propi funcionament i interfície de la casa a la
xarxa.
Sota el títol “The House is the
Computer, the Structure is the Network”, s’investigà l’impacte que podia
tenir internet, un fenomen que començà a fer la seva aparició generalitzada tot
just a mitjans de la dècada dels 90, en els espais habitats. Malgrat que la
tecnologia d’aquests microservidors s’havia desenvolupat a MIT, a Barcelona
s’elaborà per primera vegada un prototipus d’habitatge a escala real. En aquest
prototipus es desenvoluparen aplicacions diverses del microservidor en objectes
i espais de l’habitatge. Aquesta exploració permetia innovar en àrees com la
personalització dels espais (il·luminació, control climàtic, entre altres
paràmetres) o bé en la programació i control a distància dels sistemes de
l’habitatge, incrementant així tant l’eficiència del consum energètic com el
benestar dels espais. El concepte de la “casa–interfície” és de fet una àrea en
continu desenvolupament, i on la innovació es fa present de manera molt extensa
en el redisseny de tot tipus d’objectes i espais, des d’electrodomèstics fins a
les pròpies xarxes de sistemes.
Altres models El model de centre de recerca en disseny i tecnologia, i d’innovació
definit pel Media Lab, i malgrat les dificultats que ha experimentat en el seu
creixement, ha influït i determinat la creació d’altres centres que
reprodueixen algunes de les seves característiques.
Un exemple és l’Innovation Centre, emmarcat en l’escola de disseny Central
Saint Martins College of Art and Design, ubicada a la University of the Arts de
Londres. L’Innovation Centre cerca
projectar el treball que es realitza dins aquesta escola, de grans dimensions,
vers l’exterior, i en particular vers la innovació en les aplicacions d’aquest
treball. Creat l’any 1999 per Brent Richards, el Centre inclou diverses unitats
com el Research, Innovation Enterprise,
que gestiona diversos projectes de col·laboració institucional i empresarial, o
el Design Lab, que actua com a
consultor en projectes multidisciplinaris de disseny. Un dels objectius
principals del Design Lab és afavorir el procés integral del disseny, a través
d’un perfil de dissenyador que ha d’estar capacitat per a cobrir tot el procés
que va des dels estadis de conceptualització fins a la implementació del
disseny en les fases de producció i disseminació del producte. De manera
pionera en el context europeu, el Design Lab pot plantejar la recerca i la innovació
com un procés inseparable, on aquests dos conceptes s’alimenten mútuament, i on
s’evita la relació de causa – efecte habitualment acceptada en la relació entre
prospecció (recerca) i explotació (innovació).
Conclusions En la societat actual, descrita per Manuel Castells com a era de la
informació, l’àmbit del disseny experimenta una evolució accelerada. No
solament els coneixements prenen una nova dimensió alimentats per les noves
condicions tecnològiques i culturals, sinó que emergeix una creixent activitat
de recerca que aporta prospecció i noves direccions. La innovació en disseny,
entesa com a aplicació o explotació d’aquests coneixements que resulten de la
recerca, juga un paper cada vegada més decisiu per als països desenvolupats,
que assisteixen a la progressiva substitució de les seves estructures
productives per estructures de conceptualització --i les seves aplicacions
corresponents.
També la divisió tradicional entre el treball del dissenyador (articulat en
les activitats de recerca, creació, conceptualització, definició de forma) i el
d’altres responsables d’implementar aquest disseny (basat en el
desenvolupament, producció, gestió, i disseminació) es veu progressivament
transformada vers una condició més integral del procés global del disseny,
especialment visible en els treballs pioners d’alguns centres com els estudiats
en aquest article, que han obert la direcció cap a nous escenaris en els quals
recerca i innovació poden renegociar la seva relació mútua, i així definir
estratègies de futur que han de fer més rellevant el disseny en les nostres
societats avançades.
1. Manuel Castells.The Information Age: Economy, Society and Culture. (3 vols: The Rise of the Network Society, The Power of Identity, End of Millenium). Oxford: Blackwell, 1996.
2. Hal Foster. The Return of the Real: Art and Theory at the End of the Century. Cambridge, Mass.: The MIT Press, 1996.
3. Manuel Castells i Peter Hall. Technopoles of the World: The Making of 21st Century Industrial Complexes. London: Routledge, 1994.
4. Castells, vol I, p. 388.
5. Castells, vol I, p. 390.
6. Kevin Kelly, New Rules for the New Economy. Harmondsworth: Penguin, 1998, p.90. Veure també Carl Shapiro i Hal R. Varian. Information Rules: A Strategic Guide to the Network Economy. Cambridge: Harvard Business School Press, 1998.
7. Nicholas Negroponte. Being Digital. Nova York: Vintage,1996.
8. Sobre el Media Lab, la visió interna quedà reflectida en Stewart Brand. The Media Lab: Inventing the Future at MIT. Penguin, 1988. Una crònica d’esdeveniments recents es pot trobar a l’article de Brendan Koerner. “The Lab that Fell to Earth”. Wired 11.05 (May 2003).
9. Metàpolis (ed). Media House Project: The House Is The Computer, The Structure The Network. Barcelona: ACTAR, 2004. El grup Metàpolis estava composat per Vicente Guallart, Manuel Gausa, Willy Muller, Enric Ruiz-Geli, Ramon Prat i Xavier Costa.
|
Sobre l'autor
XAVIER COSTA
Arquitecte i llicenciat en Història. Master en preservació històrica
per la Universitat de Pennsylvania, Filadèlfia. És actualment professor
de Teoria i Història de l'Arquitectura a la mateixa universitat i en el
New Jersey Institute of Technology.
Xavier Costa és director d’ELISAVA, PhD per [...]
Relacionat 22 ECONOMIA I DISSENY, 2006 | articulo DAVID KESTER Efecte del disseny en l'evolució de la borsa de valors 23 INNOVACIÓ I DISSENY, 2006 | articulo IGNACIO GERMADE La transformació del disseny |
