Com comenta en aquest mateix número d'ELISAVA TdD Miren Etxezarreta, en el context econòmic de les nostres societats capitalistes actuals “el disseny s’utilitza principalment per intentar augmentar la quota de mercat”. Efectivament, reconeguem-ho: el disseny és un instrument del capital. Però, avui dia, hi ha res que no sigui un instrument del capital? Si ens aturem a pensar, ni tan sols la medicina és una excepció.

No cal dir que, pel que sembla el capitalisme gaudeix d’una salut envejable i, segons tot els indicis –la globalització del consum, l’espectacular creixement de les multinacionals, etc.–, no fa la impressió que se n’estigui a punt de produir l’ensorrament.

Mentrestant, els qui –dins la comunitat del disseny– en percebem més els (d)efectes que les virtuts no ens volem quedar de braços plegats i pensem que no és bo deixar-se portar pel pessimisme, perquè sovint serveix d’excusa per a no fer res, per assumir que les coses són com són i que no tenen remei.

Tanmateix, hi ha quelcom d’important: coneixem el terreny i també sabem que el sistema no és monolític. A dins hi ha fractures i contradiccions i els dissenyadors, com qualsevol altre ciutadà si està conscienciat, pot operar productivament amb elles. El sistema estableix els seus límits, però sempre apareix una extraterritorialitat en la qual s’articulen altres interessos i des d’on es pot atacar pels flancs.

Si som realistes, cal que reconeguem que fer-ho no és fàcil. Parlem d’una professió que s’articula al voltant de l’encàrrec d’un client que paga perquè se li solucioni un problema generalment relacionat amb els seus propis interessos crematístics. Però, tan impossible és conciliar-los amb els de la resta de ciutadans? Tan difícil és obtenir un profit sense destruir l’entorn ni generar desigualtat? Realment no ho hauria de ser en una societat que es vanaglòria de trobar-se en l’era de la informació i del coneixement i que compta amb més mitjans que mai al llarg de la seva història per aconseguir un món més just. La qüestió és canviar la nostra manera de veure les coses.

En aquest sentit, John Thackara ha assenyalat que el deure del dissenyador del futur serà “dissenyar maneres de veure allò que no es veu”¹, perquè per a fer les coses d’una manera diferent les hem de veure d’una manera diferent.

Però no és fàcil. Fins i tot en un clima relativament idealista, com pot ser el d’una escola de disseny, els professors que imparteixen l’assignatura d’ètica professional s’enfronten constantment a postures escèptiques i poc compromeses perquè, sovint, quan es pregunta als estudiants quina és la responsabilitat del dissenyador, argumenten d’una manera determinista que el món està dominat per les multinacionals, que el disseny és esclau de les tendències del consum i que els seus professionals, precisament perquè ho són, poca cosa poden fer per canviar la situació ja que depenen del client que és qui, fet i fet, paga els comptes i el salari. A això, hi afegeixen que només es poden permetre certes “alegries ètiques” els qui han assolit una bona posició i tenen renom i que, per tant, a ells, dissenyadors neòfits, no se’ls pot exigir el que altres, més consolidats, no estan disposats a donar.

En certa manera, els nostres alumnes tenen raó. Vivim en una època molt competitiva, en la qual els valors estan trastocats i és més important aconseguir notorietat i diners que preocupar-se pel bé de la col·lectivitat. I és que, realment, en una societat en què primer de tot és l’èxit no sembla gaire espavilat qui rebutja dissenyar una campanya per a una multinacional només perquè en el procés productiu hi intervenen explotades mans infantils. Com em va dir una vegada un alumne: “si ho paguen bé…” i, sobretot, si et permet demostrar fins a quin punt n’ets de creatiu, pot ser que surtis en el millor anuari de torn o que guanyis el primer premi d’un concurs...

És cert que el dissenyador té poc marge per a l’ètica si l’empresa no està disposada a donar-n’hi i si, a més, no vol exposar-se als riscs que suposa conquerir-lo. Com deia el dissenyador Herbert Kapitzi² : “conec molts col·legues a qui encantaria treballar per millorar les condicions ecològiques del nostre món tecnològic, però no ho poden fer perquè han de treballar per a clients les actituds dels quals davant d’aquests problemes disten molt de ser crítiques. Es veuen forçats a ser oportunistes perquè la seva existència com a dissenyadors depèn de prestar un servei. Sé de què parlo. Per això intento discutir tan fredament com puc, perquè sé com n’és de dur trobar una actitud exemplar i mantenir-s’hi ferm”³.

Pot ser que Kapitzi tingui raó i que calgui plantejar el problema de la responsabilitat del dissenyador des d’un altre angle, demanant al client que pensi més en quines són realment les seves necessitats o, encara millor, en quines són les necessitats reals dels usuaris, “en lloc de ser el dissenyador qui hagi de demostrar més valentia en les seves conviccions⁴.

En tot cas cal reconèixer que, malgrat tot, en el món del disseny en els últims quinze anys la idea del “professional desapassionat”, la del transmissor neutral i asèptic del missatge entre client/emissor i audiència/receptor, ha perdut terreny i que s’han anat obrint camí altres postures més compromeses. La dècada de 1990 es va tancar amb el First Things First, Manifesto 2000 i els anys que portem de l’actual estan demostrant que alguna cosa ha canviat en aquest panorama. De moment, un dels grans reptes dels dissenyadors actuals és aconseguir l’objectivitat i la consistència professional sense renunciar als principis; perquè, abans que dissenyador s’és, sobretot, persona i ciutadà.

Així, i sobre la base del protagonisme que estan assolint alguns conceptes dels quals parlaré a continuació, podem afirmar que, si bé al començament de 2000 la posició dels dissenyadors al voltant de les qüestions ètiques es podia qualificar d’utòpica, ara ens trobem en un moment d’apropament a la realitat, sense grans faramalles però de manera consistent, en el qual, a més, s’intenta conciliar els interessos de les diferents parts implicades en el procés de disseny: client, usuari i dissenyador.

Un símptoma clar que s’està produint una transformació és que cada vegada hi ha més escoles que imparteixen assignatures relacionades amb la sostenibilitat i l’ètica professional i cada vegada hi ha més dissenyadors convençuts que cal dissenyar per a tots sense perdre de vista les particularitats de cadascú.

En el seu llibre Diseñar para el mundo real, Victor Papanek –després de dedicar unes dures frases tant al disseny industrial com al disseny publicitari– assegurava que “en l’era de la producció en massa, en què tot ha d’estar planificat i dissenyat, el disseny s’ha convertit en l’eina més poderosa de l’home per donar forma als seus artefactes i ambients (i, per extensió, a la societat i a ell mateix). Això demana del dissenyador una gran responsabilitat social i moral. També demana de la gent una comprensió més gran pels qui practiquen el disseny i més enteniment, per part del públic, del procés de dissenyar”⁵.

No sé si el disseny és una eina tan poderosa com creia Papanek però sí que estic d’acord amb ell que dissenyar suposa tant una responsabilitat social i moral com una major comprensió per part dels professionals del disseny, de les institucions i les empreses de què necessitem realment els éssers humans.

Tot observant el nostre entorn actual, John Thackara ha assenyalat que moltes de les situacions problemàtiques que s’hi plantegen són resultat de males decisions de disseny: “La precària situació del planeta, l’única casa que tenim, és un bon exemple. El 80% de l’impacte ambiental dels productes, serveis i infraestructures que hi ha al nostre voltant es determina en la fase de disseny. Les decisions de disseny donen forma als processos que hi ha rere els productes que utilitzem, els materials i l’energia que cal per fer-los, les maneres que tenim d’utilitzar-los diàriament i què passa quan ja no els necessitem més”⁶.

Fa tan sols una dècada suposàvem que la nova societat de la informació i el coneixement substituiria la societat industrial i resoldria moltes d’aquestes situacions, i especialment les que influeixen negativament en el medi ambient. Tanmateix, als problemes que ja teníem se n’hi han afegit d’altres derivats de la multiplicació dels mitjans tecnològics els processos productius dels quals són molt intensos en ternes d’energia i materials. La qüestió seria una mica menys difícil si els productes electrònics no estiguessin sotmesos, a més, a cicles de vida tan breus. En teoria un ordinador, per exemple, podria durar perfectament fins a tres dècades, però la veritat és que mor en pocs anys.

Cada producte té una història oculta de despesa energètica, desaprofitament, contaminació i obsolescència que, si se la tingués en compte quan se’l dissenya i fabrica, probablement es podria, si no evitar completament, almenys reduir.

De tot això n’han començat a ser conscients no pocs dissenyadors. Per això, ja des de mitjan dècada de 1990 han anat sorgint associacions i grups de treball que ofereixen informació sobre disseny i qüestions ambientals. Cal esmentar-ne algunes de les més actives, com ara l’australiana EcoDesign Foundation⁷ i l’austríaca EcoDesign Information Platform⁸ amb el seu programa Factory of tomorrow.

Com a resposta a aquesta presa de consciència també s’han desenvolupat tota una sèrie d’eines informàtiques entre les quals podem esmentar ECO-it, un software desenvolupat a petició del Govern dels Països Baixos pel grup holandès PRé (Product Ecology Consultants)⁹ adreçat a dissenyadors industrials i de packaging.

ECO-it permet modelar un producte complex i, al mateix temps, conèixer-ne el cicle de vida només en pocs minuts. Conté més de dos-cents ecoindicadors, trets d’informes científics, sobre els materials que s’utilitzen més habitualment, com ara metalls, plàstics, paper, cartró, vidre, etc., i també informació sobre transport, energia i processos de tractament de residus.

El software calcula la càrrega ambiental i mostra quines parts del producte són més pesades (en el sentit de requerir una despesa més gran d’energia i de produir més quantitat de residus). Aquesta informació permet als dissenyadors replantejar-se el projecte i millorar-lo, optimitzant-ne l’actuació mediambiental.

Portar a terme un disseny sostenible i durador és un dels temes que preocupen als dissenyadors actuals, però també hi ha altres qüestions que els interessen.

Per començar, bon nombre de professionals estan convençuts que cal dissenyar, no només per a la gent, sinó amb la gent, i que els dies del professional estrella ja han passat a la història perquè la complexitat de les situacions a les quals cal enfrontar-se en els nostres dies obliga a integrar-se en equips, a col·laborar amb altres professionals, a ser sensible al context i a no perdre de vista quines són les conseqüències de tot acte de disseny.

John Thackara es refereix a aquesta manera de dissenyar com a disseny conscient, una manera de treballar fonamentada en la idea que l’ètica i la responsabilitat poden informar les decisions de disseny sense constrènyer la innovació i el desenvolupament tecnològic que la nostra societat necessita portar a terme.

Aquest disseny conscient, sempre seguint Thackara¹⁰, implica prendre la determinació de:

• Pensar en les conseqüències de les accions de disseny abans de posar-les en marxa, fent atenció especialment als sistemes naturals, industrials i culturals que es troben en el context en el qual tenen lloc aquestes accions.
• Considerar quins materials i quina energia intervenen en els sistemes que dissenyem.
• Prioritzar l’entitat humana i no tractar la gent com un simple factor dins de quelcom més gran.
• Proporcionar valor a les persones, i no persones al sistema (que és el que fa en la majoria de casos el màrqueting actual).
• Tractar el contingut com una cosa que fem, i no com una cosa que venem.
• Treballar amb el lloc, el temps i la diferència cultural com valors positius, i no com obstacles. - Centrar-nos en els serveis, i no en les coses, i abstenir-nos d’inundar el món amb artefactes sense sentit.