La recerca sobre la interacció humà-ordinador (HCI) abasta un ampli ventall de pràctiques, des del desenvolupament d’interfícies en pantalla al disseny de serveis i productes físics. Avui bona part d’aquesta recerca se centra a resoldre nous problemes tecnològics o en l’avaluació de la interacció amb l’usuari en diversos contextos socials i culturals. Aquesta recerca sol tenir un enfocament majoritàriament tecnològic i amb inquietuds socials, però descuida les opcions estètiques que semblen essencials perquè les interaccions quotidianes tinguin lloc d’una manera fluida.

Les eines existents per fer pronòstics, com ara els mètodes participatius, “no s’haurien de confondre amb les qüestions sobre el disseny bàsic i la necessitat de mètodes perquè els dissenyadors entenguin d’una manera completa l’aspecte en l’ús, les expressions i l’estètica de l’objecte informàtic en si”, sostenen Maze i Redström.² Aquests mètodes predictius sovint desemboquen en l’omissió de l’objecte en la seva manifestació física. Aquesta omissió (o bé una substitució per un prototip de baixa tecnologia en diferents etapes del procés) pot dur al fet que es passin per alt els aspectes estètics de la interacció.

“Els dissenyadors han de saber com desenvolupar les interaccions estètiques d’una manera més visible, explícita i en sintonia amb el disseny. Són coneixements d’aquesta mena els que trobem a faltar avui en l’HCI”, segons afirmen Lim i altres autors.³ Com Maze i Redström, consideren que hi ha una divisòria entre el disseny de l’experiència de l’usuari i el disseny de l’artefacte. El primer queda reflectit en mètodes etnogràfics i estudis sobre els usuaris, mentre que el segon sovint es basa en el disseny de productes, l’enginyeria, la moda o l’arquitectura. No obstant això, el disseny d’interacció planteja algunes preguntes metodològiques concretes que no podem respondre amb la suma de conclusions i estratègies manllevades d’altres disciplines. Quines eines de disseny tenim per tancar —o si més no reduir— aquesta bretxa?

El disseny bàsic es va originar en el moviment pels jardins d’infància del començament del segle XIX i s’ensenyà per primer cop com a pràctica de disseny a l’escola d’art i arquitectura Bauhaus i a l’escola Vhutemas de Moscou.⁴ Es tractava d’un enfocament sobretot visual, basat en una sèrie d’exercicis analítics i compositius que feien que els estudiants poguessin dominar diverses tècniques de disseny.

Recentment diversos autors —entre els quals Findeli⁵— han emfatitzat aquest llegat per a la teoria i la pràctica del disseny contemporani. El disseny bàsic investiga els fonaments metodològics, teòrics i educatius del disseny, i aquests fonaments són especialment importants quan apareix un nou camp de pràctica, com és el cas del disseny d’interacció avui dia. Entre altres coses, resulta útil per identificar tres punts que ofereixen motivació a l’hora d’aplicar estratègies bàsiques al disseny d’objectes interactius.

En primer lloc, les tècniques bàsiques ens permeten explorar i apropiar-nos de noves tècniques i materials de disseny. Per exemple, els educadors del moviment pels jardins d’infància van desenvolupar mètodes per identificar elements gràfics tot abstraient-los d’objectes quotidians⁶. Mètodes com ara la reducció i la translació van començar amb l’anàlisi de l’experiència visual partint de propietats simples i abstractes, com ara formes, dibuixos o colors, però més endavant es van aplicar a altres materials com ara la llum o la textura.

Tot seguit, aquests elements abstrets es podien fer servir per generar una experiència estètica desitjada. Per exemple, a les classes de Moholy-Nagy, els estudiants combinaven materials diferents per explorar noves idees de disseny centrades a estimular sensacions diverses: de pressió, temperatura, vibració i altres.⁷ Tot i que es basaven en tècniques de disseny senzilles, aquests exercicis permetien investigar complexes experiències multisensorials, en les quals la llum, el temps o la textura eren tan importants com els estímuls visuals.

Finalment, el disseny bàsic proposa un enfocament interdisciplinari d’algunes qüestions relacionades amb el disseny, i especialment amb la comprensió de la percepció. Al començament del segle XX, la Bauhaus va organitzar una sèrie de conferències a càrrec d’alguns psicòlegs de la Gestalt. Els seus membres van intentar fer “proves psicològiques” per identificar les relacions perceptives més freqüents entre propietats abstractes, com ara la relació entre formes i colors⁸. Això va donar peu a un diàleg entre científics que feien experiments sobre la percepció visual i dissenyadors que exploraven els elements gràfics abstractes. Actualment, les col·laboracions interdisciplinàries són igualment importants per al desenvolupament de noves interfícies.

Quines qualitats d’un objecte interactiu podem dissenyar?⁹ Maze i Redström sostenen que la interacció entre les formes espacials i temporals d’un objecte informàtic hauria de ser el lloc on es desenvolupa el procés de disseny.³ La forma temporal està relacionada amb els trets de comportament d’un artefacte en el seu ús. La forma espacial es refereix a propietats físiques com ara les dimensions, la forma i el material. Maze i Redström van estudiar com la forma temporal pot afectar la forma espacial i viceversa mitjançant una metodologia en dues etapes: primer els dissenyadors exploraven combinacions diverses de materials; tot seguit investigaven aquestes combinacions en el seu context d’ús per explorar com les propietats dels artefactes evolucionaven amb el temps en resposta a les accions dels usuaris (és a dir, com sorgia la forma temporal).

Per exemple, en el projecte Sonic City, una interfície generava sons d’acord amb diferents condicions ambientals i personals com ara la llum, la temperatura i els batecs del cor.¹⁰ Aquest comportament interactiu encoratjava els usuaris a moure’s per la ciutat per canviar l’entorn en què es trobaven i modificar així els seus estats físics. Els dissenyadors es van replantejar la forma espacial del dispositiu i van crear una nova interfície, una jaqueta dins la qual podien col·locar amb flexibilitat una sèrie de sensors. Aquest exemple mostra com l’atenció prestada tant a l’objecte dissenyat com al seu ús en un context quotidià poden estimular noves idees de disseny.

Els aspectes temporals i de comportament d’un artefacte, i la possibilitat de manipular-los a través de la tecnologia informàtica, és allò que distingeix els mètodes del disseny bàsic per a objectes interactius d’aquells que s’apliquen als artefactes no augmentats. Per tant, podríem emprar el terme disseny d’interacció bàsic per descriure un conjunt de mètodes analítics i creatius basats en la relació entre les propietats espacials i temporals d’un objecte interactiu. Més que no pas basar-nos en una comprensió d’aquestes propietats com elements separats, podem estudiar-les com interaccions relacionals que forgen l’experiència global de la interacció al llarg del temps.¹¹ De la mateixa manera que en la tradició del disseny bàsic, aquests mètodes poden facilitar la creació de nous conceptes de disseny en invitar els dissenyadors a explorar la interactivitat de manera estructurada, i poden oferir noves oportunitats per a la cooperació entre les disciplines científiques i del disseny.

La Gestalt de la interacció i els seus atributs

El gestalt d'interacció relaciona els processos centrats en l'usuari amb aquells centrats en l'ús. Diagrama original de Lim et al (2007)

Podem definir una Gestalt d’interacció com una qualitat que sorgeix en una interacció al llarg del temps, i que pot ser comparada amb la idea de la forma temporal de què hem parlat més amunt. Aquest concepte va ser introduït per Dag Svanaes per explicar la manera amb què els usuaris perceben el comportament interactiu¹². Va utilitzar estratègies de disseny bàsic per desenvolupar experiments que feien servir interaccions simples entre la pantalla i el ratolí amb elements gràfics abstractes. Svanaes demostrà que l’atenció dels usuaris se centrava en el comportament dels objectes més que no pas en les seves propietats visuals. Per exemple, interpretaven un quadrat a la pantalla com un interruptor elèctric a causa dels canvis de color que experimentava en fer-hi clic al damunt. Svanaes va concloure que “l’experiència interactiva té propietats de la Gestalt, és a dir, que els seus objectes de primera classe són Gestalts d’interacció...” (12, pàg. 218).

Recentment, Lim i altres autors van ampliar aquesta recerca en identificar una sèrie d’atributs d’una Gestalt d’interacció: el ritme (de ràpid a lent), la resolució (d’escassa a densa), la velocitat (en retard o acceleració), l’estat (fix o canviant) i la seqüència temporal (simultània o seqüencial). El diagrama explicatiu que utilitzen (figura 1) mostra que la Gestalt d’interacció i els seus atributs se situen enmig de l’experiència de l’usuari (i s’expressen mitjançant qualitats com ara la diversió, la manejabilitat o l’amenitat d’ús), d’una banda, i l’artefacte interactiu, de l’altra, definit per les seves propietats físiques com ara les dimensions, l’estructura, la textura i la disposició. Els autors sostenen que els dissenyadors han de comprendre com manejar els atributs de la Gestalt d’interacció per poder crear les experiències d’usuari desitjades. No obstant això, no hi ha un debat clar sobre com hauria d’evolucionar el procés per donar forma, descriure i analitzar aquestes Gestalts d’interacció.

El disseny d’interacció bàsic es pot manifestar mitjançant mètodes o exercicis orientats cap als processos que els dissenyadors poden usar per explorar noves idees. Per exemple, Hallnäs i Redström van fer servir aplicacions d’informació abstractes (objectes sense funcionalitat) en els seus exercicis metodològics per inventar noves interaccions¹³. Van idear un artefacte al qual van anomenar Shaker, definit com “una capsa negra de la mida d’un petit llibre que emet un so quan la sacsegem”. En afegir-hi funcionalitat, els autors van conceptualitzar un nou tipus de teclat en què en lloc de teclejar el que hem de fer és moure la capsa negra. Més que no pas expressar una sèrie d’atributs Gestalt d’interacció, aquests exercicis oferien procediments útils per explorar-los i donar‑los forma.

En un projecte interdisciplinari en curs, l’autora ha tirat endavant una recerca del disseny bàsic com a lligam entre les metodologies científiques i del disseny¹⁴. Hi participen dissenyadors d’interacció i psicòlegs especialitzats en la percepció del so, i l’objectiu és estudiar les relacions simples entre les accions executades amb un objecte i els sons interactius que s’hi vinculen. Els objectes en qüestió van ser dissenyats entorn de tasques experimentals que es poden mesurar en un laboratori. Descrivim aquestes creacions com artefactes sònics abstractes. Són el resultat final d’un estudi de camp que es va dur a terme en una cuina domèstica, en combinació amb una sèrie de limitacions derivades dels requisits dels experiments. Vam triar la cuina perquè hi abunden els estris manuals, com ara culleres o ganivets, a més d’aparells mecànics amb components mòbils, com pot ser una trituradora d’alls. En aquests experiments l’operació manual responsable de generar el so és transparent, ja que hi ha un vincle directe entre l’acció i l’efecte. En els artefactes dissenyats ulteriorment vam intentar conservar aquesta propietat.

Les formes Twister (de retorçar) i Crush (d?aixafar) refleteixen les accions que es porten a terme amb elles

El prototip Spinitron (de girar) va permetre portar a terme experiments psicològics amb l'acció sonora

Vam adoptar algunes de les primeres estratègies del disseny bàsic com ara la reducció i l’abstracció a partir de contextos quotidians a fi de basar el nostre material de disseny en situacions reals¹⁵. En interactuar amb fenòmens existents, en lloc de basar-nos en taxonomies predefinides de sons o accions, vam poder adquirir un coneixement tàcit dels materials de disseny. Vam fer servir aquest coneixement per generar una sèrie de conceptes, cadascun dels quals representava un tret destacat resumit d’una experiència documentada a l’estudi de camp i abstret de la seva funcionalitat. Per exemple, el Twister és un artefacte que té l’origen en l’acció de girar (twist) el braç d’una cafetera exprés i el Crush es basa en l’acció de comprimir ampolles de plàstic per reciclar (figura 2). A més d’especificar una experiència interactiva, es va esbossar també una tasca experimental que servís de punt de partida per a un diàleg amb els investigadors de psicologia sobre el desenvolupament d’avaluacions perceptives dels artefactes.

Aquestes idees es van desenvolupar en una sèrie de prototips de treball —formes abstractes que incorporen programació i so i permeten interaccions manuals simples, com ara estrènyer, empènyer o girar (figura 3)—. En ser manipulats, els objectes responen amb sons continuats. L’Spinotron va ser triat per tal que es pogués continuar provant en un entorn de laboratori (figura 4). L’objecte permet accions de bombament que causen la rotació d’una roda virtual, la qual cosa, al seu torn, genera el so d’un mecanisme de roda de trinquet, semblant al pinyó d’una bicicleta. Els primers resultats de les avaluacions experimentals indiquen que les persones perceben la causa dels sons de manera diferent segons si són elles els que els produeixen o si escolten aquests mateixos sons sense l’experiència física de generar-los. A més, l’estudi apunta que el fet d’escoltar contínuament el so afegit a la realització del gest ajudava efectivament els usuaris a controlar l’objecte i acomplir les tasques seleccionades.

La metodologia emprada per dissenyar aquests artefactes sònics abstractes ampliava el diagrama proposat per Lim i altres mitjançant processos que els dissenyadors poden utilitzar per comprendre, explorar i crear amb atributs interactius. Podem resumir així aquesta metodologia (figura 5):

D’altra banda, aquest projecte va demostrar com els mètodes de disseny bàsic es poden transformar en eines útils per a la recerca interdisciplinària.

Quan estudiava disseny d’interacció, Gillian Crampton-Smith, aleshores directora de l’Institut de Disseny d’Interacció Ivrea, era coneguda per recordar-nos que tinguéssim en compte una doble necessitat: “dissenyar el que cal” i “dissenyar com cal”. Els professionals de l’HCI han parat molta atenció a la primera part del seu consell. No hi ha dubte que la recerca etnogràfica i algunes tècniques procedents del teatre o dels estudis culturals han esdevingut una part essencial de la recerca i la pràctica en HCI. La segona part de la recomanació de Crampton-Smith, però, continua essent la cara oculta del procés del disseny d’interacció, sovint associada a una espurna creativa inexplicable.

He abordat aquí els mètodes analítics i creatius del disseny d’interacció bàsic, que poden oferir-nos una oportunitat per entendre millor les qualitats que determinen una experiència estètica en la interacció. Això pot permetre que els dissenyadors estiguin més familiaritzats amb la seva pràctica creativa i en siguin més conscients, com també de les opcions estètiques que trien. De la mateixa manera que dominen els materials que fan servir, no han d’oblidar tenir en compte les experiències culturals, socials i personals que els seus productes poden suscitar. Perquè si Svanaes hagués dut a terme els seus experiments de Gestalt en interacció alguns segles enrere, és clar que la Gestalt identificada pels seus participants no hauria estat “L’interruptor!”.