26
EDUCACIO EN DISSENY,
2009
Doctorats professionals en disseny?Retòrica i realitat
Els doctorats professionals van sorgir durant els anys noranta al Regne Unit i Austràlia com a resposta a les pressions institucionals que rebia el segon cicle de l’ensenyament superior de masses (estudis de postgrau). S’han desenvolupat, així, programes de doctorat alternatius que inclouen projectes (creatius) i que afirmen abordar els valors professionals i pràctics de les arts i indústries creatives, incloent-hi el disseny, de manera més apropiada que el doctorat tradicional. No obstant això, donada la discutible categoria professional del disseny, haurien de fomentar les institucions aquests cursos? En absència d’un context veritablement professional, com el de la gestió d’empreses, la infermeria i l’ensenyament, per exemple, aquestes titulacions s’han proposat combinar la lògica d’estudi dels projectes i el discurs basat en la pràctica de les arts visuals creatives, amb una dubtosa professionalitat. Prenent exemples de tres països –Austràlia, el Regne Unit i els Estats Units– aquest article identifica i qüestiona el discurs de la professionalitat utilitzat per descriure els doctorats alternatius en disseny i en arts visuals, perquè suggereix que el doctorat tradicional té espai suficient per reunir les necessitats actuals d’investigació en disseny.
La investigació en disseny i els doctorats
El desenvolupament recent de programes doctorals al camp del disseny que s’allunyen del tradicional doctorat basat en la presentació escrita d’una tesi ha donat lloc a formats alternatius de titulacions. Per exemple, qualsevol examen minuciós dels programes de doctorat dels camps de l’arquitectura i el disseny mostra una tendència cap a la variació per sobre de l’homogeneïtat. Moore (1988), per exemple, va analitzar vint-i-tres programes de doctorats en arquitectura dels Estats Units i va trobar diversos plans d’estudis i formats de ponències, que ell suggeria que proporcionaven més opcions per als estudiants i per a la selecció d’alumnes. Més recentment –Radu (2006)– ha suggerit que l’arquitectura hauria de definir la naturalesa i el contingut dels doctorats en arquitectura i disseny segons la pràctica professional, la pedagogia i altres d’objectius d’aquests camps en comptes de copiar característiques i estructures d’altres especialitats. En el terreny del disseny i de les arts visuals, han aparegut noves titulacions orientades cap a la pràctica de la professió, incloent-hi el doctorat tradicional (d’estudi), els doctorats basats en la pràctica i els doctorats professionals, a més de la de doctor en Disseny. Aquests títols s’han desenvolupat com a alternatives «creatives» al doctorat convencional i sovint destaquen pel seu enfocament «professional». No obstant això, Rust (2002) apunta que examinats de prop, molts dels títols doctorals diferents –per exemple, basats en la pràctica, professionals, tradicionals, etcètera– no presenten diferències substancials en els plans d’estudi. Per tant, la pregunta que el disseny i les arts visuals han de respondre és si aquests programes alternatius són necessaris, si constitueixen o no una aportació significativa i apreciada per a les seves respectives especialitzacions. Els doctorats professionals i els tradicionals El doctorat professional va sorgir en camps com la infermeria, l’ensenyament o els negocis per centrar-se en la vessant professional, el lloc de treball o els temes universitaris als quals no es dirigia el doctorat tradicional (vegeu Green i Brennan, 2000). En la segona generació actual de doctorats professionals, «les realitats del lloc de treball, el coneixement i la millora de la professió i el rigor en la universitat comencen a convergir en noves relacions» (Maxwell 2003, p. 290). Aquests doctorats professionals volen crear «professionals amb habilitats formals per a la investigació, amb facilitat i caràcter per als acords, compromesos amb la investigació avançada en el context específic dels seus llocs de treball» (vegeu, Green i Brennan, p. 119). La proliferació de doctorats professionals, generalment en competència amb el doctorat tradicional, ha donat lloc a algunes reflexions sobre les suposades diferències entre els dos models (per exemple, Hodell, Street i Laing, 2002). Neumann (2005), per exemple, va trobar moltes similituds entre els dos tipus de programes: «la principal diferència entre ells rau en els estudiants a qui s’adrecen i en els criteris de selecció de l’alumnat. La diferenciació econòmica que marca el cobrament de les quotes, en algunes disciplines i institucions almenys, és una altra característica de contrast» (2005, p. 184). A més a més, l’estudi de Neumann va confirmar el vincle tènue que hi ha en la majoria de programes de doctorat professional entre la universitat i el lloc de treball, i també va observar que la majoria d’alumnes preferia el doctorat professional pel fet que la seva «estructura era més fàcil i la seva tesi més curta» (p. 186). Neumann va concloure que «per sobre del propòsit i de l’estructura subjacents en aquests estudis, la capacitat de pagar seria la diferència més significativa entre els doctorats professionals i els tradicionals» (p. 186). Respecte al doctorat tradicional, Bourner, Bowden i Laing (2001) comenten que distingir aquest doctorat del professional és difícil, perquè cap dels dos formats és homogeni i hi ha variacions entre distintes institucions i fins i tot dins d’una mateixa institució. Mentrestant, Allen, Smyth i Wahlstrom (2002) apunten que les institucions canadenques estan ampliant el pla d’estudis de doctorat perquè comprengui el territori dels doctorats professionals. A més de l’estigma afegit al doctorat professional en contraposició al tradicional, observen que alguns doctorats convencionals ja comprenen pràctiques professionals i treball creatiu. L’argument del disseny
Alguns doctorats del camp del disseny i les arts visuals es distingeixen pel seu enfocament professional en comparació amb el doctorat convencional, per exemple, els models de doctor en Disseny, doctor en Arts Visuals i doctor (d’estudi). No obstant això, no queda clar fins a quin punt el terme professional és realment rellevant i comparable amb el que s’aplica en altres camps com la infermeria. A diferència de professions com l’assistència sanitària, l’ensenyament, la gestió d’empreses, etc., les pretensions dels doctorats professionals en art i disseny d’abordar qüestions laborals (de pràctica professional) són discutibles. Com assenyalen Laing i Brabazon (2007) en relació amb el caràcter «professional» dels doctorats en arts creatives, «un espai per a doctorats professionals en arts creatives», –més ben dit, d’un treball basat en la pràctica– aviva una qüestió epistemològica seriosa: quina «professió» s’està debatent, classificant i descrivint en i a través d’aquesta titulació? Mentre que les «conseqüències» o «resultats» d’aquests estudis sovint qüestionen els conceptes preexistents de creativitat artística i producció cultural, no solen tenir cap aplicació pràctica semblant a les exigides per les tesis doctorals professionals» (2007, p. 256). Certament, la denominació «professional» es podria rebatre atesa la falta de status professional de les disciplines de disseny (Chung i Whitfield 1999). La inclusió d’un projecte (artefactes dissenyats, treball d’estudi, etc.) en els doctorats basats en la pràctica, en alguns casos, sembla ser una demostració de facto del caràcter «professional» del doctorat en les descripcions dels plans d’estudi de disseny. Tot i que Pedgely i Wormald (2007) el consideren inexacte, el terme «investigació basada en la pràctica» s’utilitza àmpliament en referència a programes d’investigació en art i disseny. Dallow (2003) descriu aquest terme focalitzat en l’estudi d’un problema concret (i la seva resolució). Els doctorats en art i disseny basats en la pràctica suposen un desafiament per als alumnes, perquè requereixen professionals que reorientin la seva pràctica a partir de les restriccions acadèmiques (Hockey 2000; 2003; Hockey i Allen-Collinson 2000). Prentice (2000) suggereix que la investigació basada en la pràctica en art i disseny representa una oportunitat per «desenvolupar nous models que substitueixin els estereotips igualment restrictius i gastats de l’investigador solitari en arts i humanitats, i del científic com a membre d’un equip amb un projecte dirigit» (2000, p. 532). A més d’exemplificar la creativitat, alguns acadèmics consideren la incorporació de projectes als doctorats de disseny com un reflex especialment apropiat de les preocupacions reals d’aquest camp (Dallow 2003; Hughes 2006; Younes 2006). Aquesta incorporació de projectes té un pes en la forma retòrica de la ponència doctoral, i això condueix a gèneres híbrids que no s’assemblen gens als formats doctorals existents (Hughes 2006, p. 296). En el context dels nous formats doctorals, es fa al·lusió a la pràctica i professionalitat en els programes de disseny d’Austràlia, Estats Units i el Regne Unit, encara que la professionalitat i la pràctica –desenvolupades a vegades mitjançant els projectes– varien substancialment. La inclusió d’una quantitat considerable de treballs de curs en els doctorats professionals i basats en la pràctica, així com la reducció dels requisits de la tesi, els han convertit, en alguns casos, en la primera elecció d’estudiants internacionals que paguen quotes, entre altres. A falta d’una clara rellevància professional d’aquests estudis de grau (vegeu Laing i Brabazon, 2005), aquesta característica econòmica cobra importància. Així, Neumann sosté que «més que l’objectiu i l’estructura subjacents al títol, la capacitat de pagar» és el principal factor que distingeix els doctorats professionals dels tradicionals. Centrant-se en Austràlia i el disseny, Love (2003) considera l’agenda econòmica de les universitats «una innovació universitària per mitjà de la qual les universitats són capaces d’obtenir finançament addicional atraient una sèrie d’alumnes diferents d’aquells a qui es dirigeix l’ensenyament doctoral tradicional». Australàsia (Austràlia i Nova Zelanda)
A Australàsia són les universitats més noves i aquelles que fa poc que han passat de ser instituts tecnològics a considerar-se universitats les que han estat més prolífiques en el desenvolupament de doctorats professionals i doctorats basats en la pràctica, recorrent a una retòrica «professional». Doctor en Arts Visuals (Disseny), Universitat Griffith Aquest és un projecte de desenvolupament professional que integra un programa d’investigació independent i treball de curs. Està concebut per a aquells llicenciats que volen ampliar el seu treball d’investigació i la seva pràctica, i fer originals aportacions conceptuals dins la disciplina que han elegit. Els graduats del programa posseiran la perícia necessària per al lideratge en els respectius camps a través de la qualitat de la seva pràctica professional, les habilitats d’investigació i la capacitat d’articular una posició teòrica dins un discurs d’arts visuals. La tesi tindrà entre 8.000 i 20.000 paraules, i durà, a més, el complement del projecte. Doctor en Indústries Creatives (inclou els dissenyadors de moda, d’il·luminació, multimèdia, so i dissenyadors de pàgines web), Universitat de Tecnologia de Queensland
El programa es compon de dos elements: treball de curs i projectes professionals. El treball de curs s’emprèn al principi de la candidatura, proporciona les eines conceptuals essencials que els candidats necessiten per a l’anàlisi i reflexió a nivell de doctorat en la seva pràctica professional i factors contextuals relacionats. Els candidats dissenyaran, implementaran i avaluaran tres projectes professionals durant el període de la seva candidatura. L’escala, l’abast i l’enfocament d’aquests projectes els determinaran després de consultar amb els seus mentors. Doctor en Disseny (DDe), Universitat de Tecnologia d’Auckland (Nova Zelanda)
L’acabada d’aprovar DDe de la Universitat de Tecnologia d’Auckland (AUT) mostra una institució interessada a proporcionar una titulació als alumnes procedents d’altres àrees relacionades amb el disseny en un programa interdisciplinari. El de doctor en Disseny és un títol doctoral professional (màster) interdisciplinari concebut per implantar la investigació i la pràctica avançades en el camp d’Innovacions en disseny i negocis. Alguns dels punts clau en la preparació que ofereixen els DDe són Mètodes i anàlisi d’investigació crítica, Pensar el disseny, Estratègies de marca i negocis i Teoria del disseny, cultura i contextos, disciplines que proporcionen als graduats punts de vista i aproximacions integrals per a la creació de valor i competitivitat en innovacions de productes, sistemes i serveis. El programa DDe és apropiat per a «professionals amb experiència en el camp dels negocis, el màrqueting i les indústries creatives». El doctorat en Disseny té un primer any de treballs de curs (quatre treballs obligatoris de 30 punts cadascun), seguit de dos anys per a l’elaboració de la tesi. Una de les unitats del treball de curs és de preparació per a la proposta doctoral. Els candidats poden fer servir projectes basats en la pràctica com a temes d’investigació per a les seves tesis. Els criteris d’admissió inclouen que l’aspirant tingui «com a mínim cinc anys d’experiència en la pràctica del disseny o en un camp comparable i afí». Atès que el programa acaba de començar, no ofereix detalls dels candidats actuals. Doctor en Disseny (doctorat professional), Universitat de Swinburne (Austràlia)
El DDe de Swinburne s’ofereix paral·lelament al programa de doctorat i màsters (Investigació). Barrot, Anderson i Jackson (2005) descriuen el seu origen i la seva funció com a catalitzadors del desenvolupament continuat de la investigació basada en projectes i el disseny com a erudició. Els autors reconeixen que «Els DDe, encara que es defineixin com a doctorats professionals, podrien descriure’s millor com a doctorats basats en la pràctica. Com debatrem després, se centren en una pràctica específica: la generació de coneixement a través del producte» (2005, p. 66). L’encarnació i representació del coneixement en el resultat (dissenyat) és un aspecte discutit en els debats actuals sobre la investigació en disseny. El programa requereix un resultat en forma de projecte i, en conseqüència, redueix els requisits de la tesi. Si es jutja per les ponències existents –públicament disponibles a través dels arxius de les tesis digitals australianes (ADT)–, el component textual comprèn entre 20.000 i 30.000 paraules. El projecte convoca els alumnes a un programa d’iniciació a la investigació d’un semestre de durada, al final del qual s’espera que hagin desenvolupat una proposta d’investigació i se’ls pugui assignar un equip supervisor competent. El programa d’iniciació a la investigació proporciona una perspectiva general dels mètodes emprats, de temes de disseny i pràctica de les habilitats investigadores. Aquest programa, orientat als dissenyadors en actiu, ha anat sumant diverses ponències i rep contínues peticions de matrícula. Estats Units
Als Estats Units –que té l’historial més llarg a concedir títols de doctorat en les disciplines de disseny, començant per l’Institut de Tecnologia d’Illinois–, la inclusió de treball creatiu i l’èmfasi professional en els doctorats professionals o basats en la pràctica continua sent una iniciativa accessòria. No obstant això, almenys tres institucions –la Universitat de Baltimore (doctor en Disseny de comunicació), la Universitat Estatal de Washington en Spokane (doctor en Disseny) i la Universitat de Harvard (doctor en Disseny i doctor en Filosofia i Lletres)– han diferenciat explícitament un format doctoral «professional» alternatiu al pla d’estudis de doctorat convencional. Doctorat en Disseny de Comunicacions (DCD), Universitat de Baltimore (Estats Units)
Aquest curs es presenta clarament com a requisit d’admissió per a alumnes procedents d’altres disciplines. El DCD s’identifica com un «primer grau professional» que requereix un mínim de 48 hores de treball de més per a l’obtenció del títol de màster. Els alumnes s’especialitzen en una àrea entre quatre: Investigació d’usuaris, Disseny d’interacció, Aplicacions governamentals i del sector públic i Aplicacions educatives. També requereix que els alumnes presentin un projecte d’envergadura que mostri un «alt nivell de competència» en una tecnologia digital. No és necessària cap experiència anterior en disseny i el títol es completa en quatre anys (dotze crèdits per any, per quatre). S’ofereixen dos exemples del treball d’alumnes (completats, amb alguns enllaços a recursos web). A continuació n’anotem tres exemples. La relació entre la tesi i el projecte es descriu en els termes següents: «El projecte ha de ser un treball d’aplicació significant, útil i executable, que demostri la capacitat d’aplicar habilitats professionals de disseny i expressió per analitzar un problema, definir un públic i integrar contingut, mitjà i mercat (…) Cada projecte ha d’incloure un debat escrit, ben elaborat i reflexiu, que englobarà una anàlisi de públic i de mercat i un pla comercial o d’implementació, junt amb uns motius que expliquin l’enfocament adoptat i un estudi de possibles alternatives». Així, el DCD de Baltimore és un títol específic de la disciplina per al desplegament professional avançat que remarca en l’anàlisi de mercat i comercial. Intenta atreure i formar alumnes que no són dissenyadors, i inclou projectes obligatoris. Doctor en Disseny, Universitat Estatal de Washington (Estats Units)
La Universitat Estatal de Washington presenta una distinció professional similar. Encara que destaca la correspondència entre els DDe, els doctorats tradicionals i altres aspectes professionals del seu programa, «els DDe se centren en la investigació aplicada i insisteixen en el progrés del coneixement en les disciplines de disseny. Es dirigeixen a persones molt versades i professionalment avançades en el disseny que volen fer aportacions originals al seu camp». També s’afirma que «els DDe redrecen un buit demostrat en la docència del disseny en fer de pont específicament entre l’ensenyament, la investigació i la pràctica en un marc filosòfic i pedagògic de recerca interdisciplinària i síntesi crítica. Els DDe eduquen els alumnes perquè resultin més valuosos per a les organitzacions acadèmiques, empresarials i governamentals que requereixen majors habilitats artístiques, científiques i investigadores». Per a la Universitat Estatal de Washington, la interdisciplinarietat aborda les relacions entre l’arquitectura, el paisatgisme, el disseny d’interior i altres disciplines afins. El programa de doctorat en Disseny (DDes) pretén fer avançar tant l’«art» com la «ciència» del disseny. No contempla els projectes com a part de la ponència final, encara que és possible fer una sèrie d’articles acadèmics. El DDe ofereix tres àrees d’especialització: 1. Història, teoria i crítica; 2. Disseny físic; 3. Persones i llocs. Aquestes especialitzacions satisfan necessitats específiques de les disciplines de disseny i, al mateix temps, consoliden les bones facultats docents i la fama de la universitat. Els candidats han de posseir un màster per poder accedir al programa i poden provenir de diversos camps acadèmics i professionals. Els alumnes actuals (i els seus projectes) són en una llista de la pàgina web, però no tenen cap identificació que els distingeixi dels graduats en un doctorat tradicional. Encara que el programa declara que «els alumnes potencials tenen una orientació professional més que investigadora», això suposaria que, anteriorment, els seus títols de màster no devien abordar la investigació i/o que es van dedicar més a la indústria que no pas a reprendre l’estudi. Els cursos base són obligatoris per a tots els alumnes i es componen de dinou hores al semestre de treballs de curs qualificats. Quant a la tesi, la idea de professionalitat apareix novament: «Aquest historial acadèmic ha de fer avançar el corpus de coneixement, l’art i la ciència, de les disciplines anunciades. Per aconseguir-ho, l’alumne ha d’establir clarament les implicacions de la seva tesi sobre el projecte del disseny com a pràctica professional». Doctor en Disseny (DDe), Escola de Postgrau en Disseny (GSD), Universitat de Harvard (Estats Units)
L’Escola de Postgrau en Disseny de Harvard se centra en les disciplines mediambientals generals com l’arquitectura, el paisatgisme i el disseny urbà més que en les disciplines de disseny d’abast espacial i material molt limitat, tal com el disseny industrial o de producte. Tant els programes de doctorat tradicional com els DDe comprenen treball de curs, però en el cas del DDe la quantitat és significativament superior. Els candidats solen descriure els DDes com «un programa doctoral centrat en la investigació aplicada, que destaca el progrés del coneixement dins les disciplines del disseny i els camps afins. Els DDe estan destinats a persones que desitgin destacar en l’ensenyament superior, així com reivindicar les carreres professionals avançades». Tant en el cas de Harvard com en el de la Universitat Estatal de Washington, la interdisciplinarietat apareix i es desenvolupa per mitjà del treball de curs i les múltiples disciplines abordades a l’escola o facultat. La pàgina web (segons l’accés el 10 d’agost de 2008) fa una llista de vint-i-set alumnes actuals de DDe, nord-americans i estrangers, tots amb àmplia experiència docent i pràctica (que sovint inclou títols d’algun màster nord-americà); la pàgina d’alumnes té una llista de 102 llicenciats. Les breus descripcions dels projectes dels alumnes inclouen temes que poden trobar-se en programes de doctorat convencionals d’altres llocs. Una característica distintiva és la mesura en què els projectes urbans, ambientals i paisatgístics es nodreixen de diverses disciplines com, per exemple, la sanitat i la religió. D’alguna manera, el programa compromet arquitectes de provada experiència en projectes que comprenen una àmplia gamma de camps de disseny, entorns humans i construïts diferents. Aquests tornen després a la pràctica professional (avançada). Regne Unit
Al Regne Unit i, fins a cert punt, a Austràlia, els doctorats en art i disseny que integren projectes són els que es basen en la pràctica, malgrat que també s’usa el terme «investigació d’estudi». El 1997 el Consell per a l’Ensenyament de Postgrau (CGE) va analitzar els doctorats basats en la pràctica del camp de les arts creatives i escèniques (UKCGE, 1997), estudiant diverses opinions amb la intenció d’arribar a un consens. L’informe apuntava un consens en la necessitat d’una tesi (d’entre 30.000 i 40.000 paraules) i una obra creativa de pes i importància similars als del text. Segons aquest model, doncs, el coneixement superior s’aconsegueix només parcialment amb la pràctica. La reducció del nombre de paraules només per la inclusió de treballs de curs no es va voler admetre com a pretext per establir una equivalència entre el doctorat tradicional i un basat en la pràctica. Al Regne Unit, Candlin (2000) assenyala algunes variacions actuals en els formats de les ponències dels doctorats basats en la pràctica: «La durada de la tesi també varia considerablement, des d’un mínim de 10.000 paraules a la Universitat de Brighton fins a un màxim de 80.000 paraules a la Universitat d’Hertfordshire. En algunes institucions el component escrit adopta la forma d’un catàleg d’exposició que sosté el treball, mentre que en altres s’assembla més a una tesi doctoral convencional en què els professors dels departaments de Filosofia o d’Història de l’Art jutgen el treball dels alumnes» (2000, p. 97). El que troba insuficient Candlin en l’informe de la UKGCE és que les imatges no són prou suport soles d’un treball d’investigació, sinó que han de estar «contextualitzades» i suportades pel text escrit. Candlin argumenta que aquesta mancança reforça la divisió entre teoria i pràctica, cosa que continua conformant les respostes institucionals a la investigació basada en la pràctica. Aquesta variació és flexible i oberta a la creativitat, encara que també suscita preguntes respecte al valor comparatiu dels projectes. Pràctica del disseny (doctorat), Universitat de Northumbria (Regne Unit)
Els doctorats basats en la pràctica en les disciplines de disseny són habituals al Regne Unit com a formats de ponència alternatius al doctorat tradicional. És a dir, moltes institucions –el Royal College of Art (RCA), Goldsmiths, Universitat de Londres, etc.– ofereixen l’opció del doctorat basat en la pràctica o en l’estudi, introduint projectes i reduint els requisits del text. L’acabat de crear Doctorat en Pràctica Professional (DPP) de la Universitat de Northumbria hi fa una altra aproximació. El DPP es presenta clarament com un programa avançat de pràctica professional, amb avaluació de treballs i un document de suport (15.000 paraules). Es tracta d’un curs on-line de tres anys de durada (cinc anys a temps parcial), en el primer any del qual s’imparteixen classes –compartides amb el màster en Disseny– que aborden temes com els principis de la investigació, el pensament creatiu i la propietat intel·lectual. El tercer semestre se centra en la investigació, amb mòduls que inclouen la Direcció de projectes i el Pensament de sistemes. Com a alumnes, es busca el perfil dels candidats entre els «professions relacionades amb el disseny», similar als models de la AUT (Nova Zelanda) i la Universitat de Baltimore (Estats Units). Aquest curs es dirigeix a professionals amb més de dos anys d’experiència en una feina relacionada amb el disseny, que busquen una oportunitat per millorar les seves capacitats reflexives mentre continuen treballant, amb vista a realçar la carrera personal i l’empresa professional. Aquest doctorat professional ha de permetre millorar professionalment i obrir oportunitats cap a la gestió superior d’empreses, tant comercials com acadèmiques, amb, per exemple: Planificació estratègica, Direcció global de projectes comunitaris, Desenvolupament de nous coneixement i recursos i Innovació de mercat. A nivell doctoral, l’avaluació comprèn treballs publicables i un document de suport (que no ha de sobrepassar les 15.000 paraules), que serà defensat oralment. Els treballs i el document de suport permeten demostrar la capacitat dels professionals per dedicar-se amb èxit a l’especialització avançada, eixamplar els límits de la disciplina i crear treballs de qualitat publicables. Com que fa molt poc que s’ha acreditat el curs, no es disposa encara de perfils dels graduats. Debat
Malgrat cert suport continuat a la noció de doctorats professionals (Lester 2004) hi ha un escepticisme creixent en molts camps aplicats (vegeu Ellis, 2005) sobre si la retòrica i la pràctica de la professionalitat en aquests títols justifica la seva existència en competició amb el doctorat tradicional. El desenvolupament de doctorats en disseny que responen de manera més adequada a la pràctica i a la professió s’ha convertit en un fenomen global. El lloc que ocupa el projecte en aquests doctorats varia, com també la sensatesa de la professió a què suposadament es dirigeix. El fet que algunes institucions (Baltimore, la Universitat d’Auckland i la Universitat de Northumbria) hagin decidit atreure candidats procedents de professions relacionades o no amb el disseny sembla haver donat una nova orientació a aquests programes. En aquests i altres casos (per exemple, la Universitat de Swinburne), la incorporació de projectes és considerada una part intrínseca de la orientació creativa i professional del programa. Com hem dit abans, els doctorats d’estudi o basats en projectes ara són opcions habituals entre els doctorats tradicionals del Regne Unit (i d’Austràlia). En altres institucions (per exemple, la Universitat de Harvard, la Universitat Estatal de Washington) els doctorats en disseny orientats cap a la professió tenen una connexió més retòrica amb la indústria, perquè no incorporen projectes i prioritzen l’equiparació en la teoria i la pràctica amb els doctorats tradicionals. Poden atreure avesats professionals i acadèmics del disseny cap a programes i projectes interdisciplinaris de gran escala i demanda de recursos (per exemple, la Universitat de Harvard). La professionalitat i el prestigi de la disciplina de disseny continua sent un projecte no conclòs. El vincle indirecte entre la professió, la pràctica i la indústria en alguns doctorats en disseny suggereix una astúcia retòrica de dubtosa transcendència pràctica. Aquest és un fenomen que ja s’havia observat en l’abundant bibliografia sobre doctorats professionals en altres camps. Mentre que la «orientació pràctica» d’un títol sembla menys polèmica, com han demostrat Pedgley i Wormald (2007), també pot ser un terme una mica buit; es podria dir el mateix al·ludint a les professions del disseny. Potser convindria que els diversos tipus de disseny i les institucions aclarissin les declaracions respecte als plans d’estudi i la missió dels doctorats professionals abans que les noves diferenciacions doctorals contribueixin a crear més confusió. Referències
ADAMS, Di. (1998). «Examining the Fabric of Academic Life: An Analysis of Three Decades of Research on the Perceptions of Australian Academics about Their Rols». Higher Education, vol. 36, núm. 4, p. 421-435.
ALLEN, C. M., SMYTH, E. M., WAHLSTROM, M. (2002). «Responding to the Field and to the Academy: Ontario’s Evolving PhD». Higher Education Research & Development, vol. 21, núm. 2, p. 203-214. BARRON, D., ANDERSON, L., JACKSON, S. (2005, 25-26 November). «Designing by Practice: A New Professional Doctorate in Design». Text presentat en el V Congrés de Doctorats Professionals, Universitat de Deakin, Geelong. BIGGS, M. A. R., BUCHLER, K. (2007). «Rigor and Practice-based Research». Design Issues, vol. 23, núm. 3, p. 62-69. BLEIKLIE, I., BYRKJEFLOT, H. (2002). «Changing Knowledge Regemegues: Universities in a new Research Environment». Higher Education, vol. 44, núm. 3, p. 519-532. BONSIEPE, G. (1995). «The Chain of Innovation Science, Technology, Design». Design Issues, vol. 11, núm. 3, p. 33-36. CANDLIN, F. (2000). «Practice-based Doctorates». International Journal of Art & Design Education, vol. 19, núm. 1, p. 96-101. CHUNG, S., WHITFIELD, A. (1999). «A Comparison of the Social Standing of the Design Professions in Korea and Austràlia». Design Studies, vol. 20, núm. 4, p. 381-396. COLLINSON, J. A. (2005). «Artistry and Analysis: Student Experiences of UK Practice-based Doctorates in Art and Design». International Journal of Qualitative Studies in Education, vol. 18, núm. 6, p. 713-728. DALLOW, P. (2003). «Representing Creativeness: Practice-based Approaches to Research in Creative Arts». Art, Design & Communication in Higher Education, vol. 2, núm. 1, p. 49-66. DURLING, D. (2002). «Discourses on Research and the PhD in Design». Quality Assurance in Education, vol. 10, núm. 2, p. 79-85. ELLIS, L. B. (2005). «Professional Doctorates for nurses: Mapping Provisió and Perceptions». Journal of Advanced Nursing, vol. 50, núm. 4, p. 440-448. FRIEDMAN, K. (2003). «Theory Construction in Design Research: Criteria: Approaches, and Methods». Design Studies, vol. 24, n. 6, p. 507-522. GIARD, J. R. (1990). «Design Education in Crisi: The Transition from Skills to Knowledge». Design Issues, vol. 7, núm. 1, p. 23-28. HOCKEY, J., Allen-Collinson, J. (2005). «Identity Change: Doctoral Students in Art and Design». Arts and Humanities in Higher Education, vol. 4, núm. 1, p. 77-93. HODDELL, S., Street, D., Wildblood, H. (2002). «Doctorates – Converging or Diverging Patterns of Provisió». Quality Assurance in Education, vol. 10 (2), p. 61-70. HUGHES, R. (2006). «The Poetics of Practice-based Research Writing». The Journal of Architecture, 11 (3), p. 283-301. LAFFERTY, G., Fleming, J. (2000). «The Restructuring of Academic Work in Austràlia: Power, Management and Gender». British Journal of Sociology of Education, vol. 21, núm. 2, p. 257-267. LESTER, S. (2004). «Conceptualizing the Practitioner Doctorate». Studies in Higher Education, vol. 29, núm. 6, p. 757-770. LEE, A., GREEN, B., BRENNAN, M. (2000). «Organizational Knowledge, Professional Practice and the Professional Doctorate at Work», en J. Garrick, C. Rhodes (eds.). Research and Knowledge at Work: Perspectives, Case-studies and Innovative Strategies. Londres/Nova York: Routledge, p. 117-136. LOVE, T. (2003). «Implications for Design-focused Professional Doctorates of Australian Research into Professional Doctorates», en D. Durling, K. Sugiyama (ed). III Congrés d’Ensenyament Doctoral en Disseny, Tsukuba, 2003. Ibaraki: University of Tsukuba, p. 77-86. MAXWELL, T. (2003). «From First to Second Generation Professional Doctorate». Studies in Higher Education, vol. 28, núm. 3, p. 279-291. MOORE, G. (1998). «Pedagogic Structures of Doctoral Programs in Architecture», en J. Wineman (ed.), Doctoral Education in Architecture Schools: The Challenge of the 21st Century. Atlanta, Geòrgia: Geòrgia Institute of Technology, p. 59-65. NEUMANN, R. (2005). «Doctoral Differences: Professional Doctorates and PhDs Compared». Journal of Higher Education Policy and Management, vol. 27, p. 173-188. NEWBURY, D. (1996). «Knowledge and Research in Art and Design». Design Issues, vol. 17, p. 215-219. NEWBURY, D. (2002). «Doctoral Education in Design, the Process of Research Degree Study, and the Trained Researcher». Art, Design & Communication in Higher Education, vol. 1, núm. 3, p. 149-159. PEDGLEY, O., Wormald, P. (2007). «Integration of Design Projects within a PH.D». Design Issues, vol. 23, núm. 3, p. 70-85. PRENTICE, R. (2000). «The Place of Practical Knowledge in Research in Art and Design Education». Teaching in Higher Education, vol. 5, núm. 4, p. 521-534. RADU, F. (2006). «Inside Looking Out: A Framework for Discussing the Question of Architectural Design Doctorates». The Journal of Architecture, vol. 11, núm. 3, p. 345-351. ROTH, S. (1999). «The State of Design Research». Design Issues, vol. 15, núm. 2, p. 18-26. RUST, C. (2003). «Many Flowers, Small Leaps Forward: Debating Doctoral Education in Design». Art, Design & Communication ‘in’ Higher Education, vol. 1, núm. 3, p. 141-148. WINTER, R., Griffiths, M., Green, K. (2000). «The “Academic” Qualities of Practice: What are the Criteria for a Practice-based PhD?». Studies in Higher Education, vol. 25, núm. 1, p. 25-37. YOUNES, C. (2006). «Doctorates Caught between Disciplinis and Projects». The Journal of Architecture, vol. 11, núm. 3, p. 315-21. |
Sobre l'autor
GAVIN MELLES
El Dr. Gavin Melles és el cap de Disseny Industrial i Disseny d’Interiors a la Universitat de Swinburne (Melbourne, Austràlia). Investiga i supervisa en les àrees d’ensenyament del disseny, disseny de producte, i mètodes de recerca.
Relacionat 25 RECERCA EN DISSENY, 2008 Mark Stevens Tancar la bretxa: educació, assessorament i recerca al CIID El Copenhagen Institute of Interaction Design (Institut de Copenhaguen de Disseny d’Interacció o CIID) va ser fundat per Simona Maschi i Heather Martin a l’agost del 2006. Amb l’objectiu de crear un centre internacional d’excel·lència en disseny d’interacció i innovació, el CIID incorpora tres elements —educació, recerca i assessorament— que exploren plegats noves idees sobre el disseny i la tecnologia. [...]26 EDUCACIO EN DISSENY, 2009 ALEJANDRO TAMAYO v*i*d*a lab: repensar els objectes per a la vida quotidiana El v*i*d*a lab (2005-2008) va ser un taller experimental per a estudiants de disseny industrial de la Pontifícia Universitat Javeriana de Bogotà (Colòmbia) que va explorar la concepció dels nous objectes per a la vida quotidiana, prenent com a punt de partida alguns acostaments transdisciplinars sobre el fenomen de la vida. El present text exposa les principals reflexions del taller, els seus exercicis i metodologia general, com també alguns dels projectes desenvolupats pels seus estudiants. [...]26 EDUCACIO EN DISSENY, 2009 OSCAR TOMICO Co-reflexió Aquest article presenta una aproximació a la implicació de l’usuari, que permet confrontar les raons fonamentals del dissenyador amb les motivacions i els valors socials. Aquesta aproximació està particularment feta a mida per als processos de disseny adreçats a la transformació social. En aquest acostament, la implicació de l’usuari es considera un procés constructiu i no destructiu. 26 EDUCACIO EN DISSENY, 2009 MÁRTON SZENTPÉTERI Iniciatives de disseny socialment responsables en l’educació en disseny hongaresa El paper del disseny als països postsocialistes encara en transició al capitalisme ha canviat radicalment en les dues últimes dècades. El declivi industrial ha donat pas a una crisi de la legitimitat social dels dissenyadors industrials, que havia estat el sector capdavanter fins llavors. No obstant això, encara que han sorgit esporàdicament noves formes d’identitat dels dissenyadors, aquesta crisi de legitimitat és encara evident i reclama un canvi radical, des de la imatge tradicional d’aquests professionals cap a la d’aquells dissenyadors que reconeixen el nou paper cada cop més expandit del disseny. La crisi global financera i econòmica, paral·lela a la crisi de sistema general, més profunda cada dia a Hongria, constreny la resolució d’aquesta situació. 26 EDUCACIO EN DISSENY, 2009 LUISA COLLINA La formació dels dissenyadors del futur: A partir d'un cas específic, el curs de postgrau Product Service System Design (Disseny de Sistemes de Productes i Serveis) impartit a la facultat de disseny del Politècnic de Milà a estudiants italians i internacionals en anglès, es pretén exposar un conjunt de reflexions inherents al perfil actual i futur del dissenyador, entès com un «professional reflexiu» –en paraules de Donald A. Schön– cridat a actuar en contextos incerts i poc definits, capaç d'estructurar d'una manera original un problema i de trobar –mitjançant tècniques híbrides i complexes, amb instruments adaptats d'altres disciplines o de producció pròpia– solucions d’espectre ampli, experimentals i innovadores. [...]26 EDUCACIO EN DISSENY, 2009 DAVID DUNNE El disseny de noves escoles de negocis Davant d’uns problemes socials de creixent complexitat, les empreses
s’han començat a interessar pels processos i mètodes de pensament dels
dissenyadors, dos dels aspectes més importants dels quals són l’atenció
centrada en els usuaris i el pensament de sistemes. Alhora, els estudis
empresarials es poden beneficiar d’incorporar alguns dels conceptes i
mètodes que aprenen els dissenyadors. Aquests inclouen com formular els
problemes, utilitzar la recerca etnogràfica, raonar abductivament,
sintetitzar informació i col·laborar en grup. 25 RECERCA EN DISSENY, 2008 Lekshmy Parameswaran, Laszlo Herczegh Bona salut a Cuneo Bona salut a Cuneo és un projecte d’innovació sanitària que es va posar en marxa l’estiu del 2008 per al sistema regional italià de salut ASL CN1. El projecte proposava noves solucions i estratègies de disseny que volien donar resposta a les necessitats de salut locals dels ciutadans i els proveïdors d’assistència sanitària de la província de Cuneo. 26 EDUCACIO EN DISSENY, 2009 ARVIND LODAYA Desglobalitzar el disseny L’article, Basat en una conferència impartida dins el cicle Educar els Dissenyadors per una Ciutadania Global, celebrat a la UWC de Cardiff el novembre de 2005, qüestiona el paper del disseny i reconeix el seu potencial com a eina per al canvi social. [...]26 EDUCACIO EN DISSENY, 2009 VICTOR MARGOLIN Educació doctoral en disseny El present text pren en consideració l’estat de la investigació en disseny i es planteja la importància de fixar uns objectius clars per a un doctorat en aquesta disciplina. Per aquest motiu recull un seguit de consideracions claus per tal d’avançar en el consens al respecte d’aquests programes universitaris. [...]25 RECERCA EN DISSENY, 2008 GILLIAN CRAMPTON-SMITH L’ofici del disseny d'interacció L’objectiu del congrés Innovation Forum Interaction Design (Fòrum d’Innovació sobre el Disseny d’Interacció), que es va celebrar al llarg de dos dies, girava entorn dels aspectes del disseny d’interfícies i d’interacció: telèfons mòbils i interfícies de mitjans digitals, solució de problemes i visió de nous productes, pàgines web i mons virtuals, art i comerç, negocis i ciència.Mitjançant projectes concrets i conceptes visionaris, diversos experts internacionals dels sectors del disseny, la recerca i els negocis van presentar i debatre les tendències actuals en el disseny d’interacció. [...] |