Les dades s'extreuen de la mateixa realitat de l'entorn: la forma de la Vila Olímpica, construïda per la trama de l'Eixample, línies rectes, corbes i punts.

Com a hipertext o coreografia transformativa del lloc s'utilitza la partitura gràfica de Fontana Mix de John Cage, construïda també per malla, línies, corbes i punts. Composta el 1957, conté 10 fulls transparents amb punts, 10 dibuixos amb sis sèries de línies corbes, una malla quadrículada (de 100 unitats horitzontalment i 20 verticalment) i una línia recta: les dues últimes en material transparent.

Ja no és possible reconèixer la unitat de cadascun dels elements utilitzats, sinó que només ens trobem davant de fragments i combinacions d'aquells. L'aspecte líquid i fluid de les corbes de Fontana Mix insinuen una mena d'accident arqueològic artificial, en el qual l'estat líquid temporal de la forma s'ha congelat. El que és líquid afecta el que és sòlid, així com el que és sòlid afecta el que és líquid.

Fora del cercle (en el passeig de Carles I i en el parc) podrien aparèixer uns altres petits fragments d'aquests corrents-constel·lacions, com si estiguessin fora del perímetre circular del microscopi i a la manera d'esquitxades o dolls perifèrics de la font major. L'experiència, en conduir al llarg de les vies de trànsit, podria ser anàloga a la de conduir pel camp a la tardor, quan es cremen els marges dels cultius.

En les diferents figures s'aniran alternant, concentrant i dispersant corrents d'aigua, línies de llums, aspersors, etc. L'ària assigna una sèrie de sons amb diferents tonalitats i cadències en cinc idiomes diferents. Es una ària dissenyada per a ser compatible amb Fontana Mix. L'estratègia per al so de la Font de Carles I seria anàloga i distribuiria constel·lacions de sons al llarg del passeig del parc. Serien sons i veus procedents de tots el llocs del món i amb infinites possibilitats de combinació.

Y.C.

Per altra banda, l'aigua es pot percebre com un fluid pur, imparable —com diu F. Ponge,

El moviment continu de l'aigua deixa la seva marca sobre la superfície dura de la pedra —l'erosió sempre revela certes qualitats del material que està essent erosionat. En el procés de canvi geològic, en el cicle de la vida mineral, primer apareix la cristal·lització, i després l'erosió i la sedimentació; cada fase queda permanentment enregistrada, escrita en el material. Segons el pensament alemany de la Naturphilosophie, aquest procés de cristal·lització, més enllà de les seves qualitats químiques, revela la vida interna de la terra, la seva fertilitat, fecunditat i el seu creixement mineral. En la fase següent, la de sedimentació, el material actua com a premsa i deixa un detallat i precís registre d'aquell lloc específic i de la seva vida, a través del fenomen de la fossilització, anàlogament a l'ombra que deixa una fulla que ha estat guardada entre les pàgines d'un llibre.

L'espectacle del món sencer, transformant-se en aquest cicle orgànic de destrucció i fermentació, és enregistrat, així, per l'aigua en la superfície de les pedres. Aquestes colossals inscripcions, els hidroglífics, també revelen l'implacable ordre de la terra, que és l'ordre dels seus estrats i dels seus cristalls. De la mateixa manera que les marques d'aigua, els hidroglífics no es poden veure, però no són invisibles.

Les fonts sempre han estat espectacles meravellosos, com els castells de focs, les catàstrofes naturals o els esdeveniments extraordinaris, prodigis sobtats que ens sorprenen quan els veiem. Llur existència seqüencial en el temps els dóna una dimensió narrativa que s'associa normalment a les composicions musicals. El contingut d'una font pot, així, coincidir amb el relat del seu mateix procés de significació, de l'excavació del seu mateix contorn, de l'esculpir de la seva mateixa superfície. ¿Pot ser que aquesta narrativa sigui, en paraules de N. Bryson, el discurs inscrit que fixa o conté una figura-imatge que, deixada en mans del seus propis recursos, només podria ser contemplada?³ Si és així, la font aleshores es es constituiria en un objecte excepcionalment dinàmic (i monumental), un senyal perfectament transparent en el qual, com en la visió de Michelet de la fusió de l'orgànic amb l'inorgànic a través del moviment-energia de la vida, la distinció o límit entre la figura i el discurs desapareix, s'esvaeix dins de l'aigua cristal·lina.