1. Aquesta proposta de treball va en la línia del que han estat les nostres preocupacions en els darrers anys: la contribució, en la mesura del possible, a la tasca d'aclarir com ha de ser una teoria de la cultura i a fonamentar-la des d'unes bases lingüístico-comunicatives. La finalitat de treballs com aquest és la de —si no explicar— sí almenys donar compte de molts comportaments comunicatius en el si de la vida social, és a dir, donar compte, en darrer terme, de l'organització de la societat. Existeix un paral•lelisme evident entre les preocupacions intel•lectuals dels principis de l'edad Moderna i les actuals. El que fou la preocupació per la naturalesa i l'ordre natural és avui una preocupació per la societat i l'ordre social. Si el Renaixement descobrí que la naturalesa estava organitzada i emprengué la gran tasca intel•lectual de descobrir els secrets —el codi— de l'«ordre» natural, a la segona meitat del nostre segle XX hem pogut veure —descobrir— que la societat sencera està organitzada i ens preguntem per la clau de l'ordre social, pel secret —el codi— de l'organització social. L'ordre social l'anomenem cultura, i per això una teoria de l'ordre social que doni compte de les interaccions socials, de la transmissió, de l'intercanvi, del creixement o de la manipulació de la informació, per a nosaltres cal que sigui una teoria de la cultura.

El nostre propòsit serà de reflexionar sobre aquesta teoria de la cultura, entenent-la com un marc de referència en el qual els coneixements actuals en les disciplines que tenen com a objecte la comunicació, les ciències de la societat, puguin adquirir coherència i sentit. No cal dir que les nostres pretensions aniran, per una part, cap a cercar llaços més forts entre la nostra àrea de coneixements i la de les ciències naturals i, per una altra, cap a trobar-hi relacions més estretes amb aspectes lògics i filosòfics del pensament contemporani.

Donat que la vida social —fonamentada en el comportament comunicatiu— és un experiment inacabat, les ciències de la vida social continuaran essent per molt de temps un conjunt d'enunciats que mai no es poden provar de manera definitiva i, a més, encara que sigui possible que cada aproximació pugui aportar alguna cosa, cal deixar passar un cert temps per a estar-ne segurs. La vida social combina esdeveniments i informació sobre l'espai del temps.

De tota manera, no hem d'oblidar que fins i tot esdeveniments aïllats, com l'emissió d'un missatge-senyal, que d'alguna manera podríem comparar a llançar un dau a l'aire, resulten moviments d'una partida —d'un joc— molt complicada que s'està jugant damunt d'una taula —camp— molt extensa i canviant. No ha de resultar gens agosarat de dir que les apostes poden arribar a ser ben altes en alguns indrets del joc i, fins i tot, alguns cops aconseguim de guanyar. Ningú, però, no porta un llistat dels fracassos, i el partit —o la partida— continua i continua. Potser ja serà massa gosadia dir que l'estratègia de la història, de la seqüència dels esdeveniments, de la successió dels fets, qui sap si no troba una expressió adequada dels seus límits en les lleis de la termo-dinàmica, tal com els models basats en formalismes els troben en el teorema de Godel.

Fem ara un seguit de formulacions ben òbvies però no gens obviables:

Primera: cal trobar un marc teòric adequat per a fonamentar la teoria de la comunicació i, si és possible, que no estigui en contradicció amb el marc que cobreix l'organització de la naturalesa. Sabem que els límits entre naturalesa i cultura són difusos i que la naturalesa entra en la cultura i a l'inrevés.

Segona: necessitat de trobar models formals adequats per a fer explícites —formulades en lleis— les regularitats manifestades en els esdeveniments socials, les claus de la interacció comunicativa humana.

Tercera: aprofundir la tasca de fer observacions. Cal fer-les cada cop millor i interpretar-les. Sí, ens cal una gran quantitat de dades empíriques i haurem d'aprofitar-les, també, per a relacionar descripcions amb explicacions, per a falsar les nostres teories. Per això cada dada és molt més que una dada més.

Quarta: durant el darrer quart de segle s'ha configurat un nou paradigma que té molt en compte les formulacions proposades. És el paradigma cognitiu. Entrem-hi ben conscients de les limitacions assenyalades suara.

2. En un univers estructurat, on les estructures grans es componen d'estructures menors, progressivament fins als límits de la nostra percepció, ja sigui directa, ja ajudada per instruments, els éssers vius són molt més rics en detalls heterogenis que els cristalls o les muntanyes, i els éssers humans ho som al màxim. Aquesta característica imposa, de bon principi, condicions precises a les ciències de la vida i de la vida social. Pensem que no fóra inoportú un més gran interès pels principis de construcció comuns a diversos nivells, des de la naturalesa fins a la cultura, però tampoc no podem amagar el fet que la complexitat organitzativa del nostre món social imposa unes limitacions considerables a allò que podrien ser els nostres bons propòsits.

Val a dir, però, en aquest sentit, que sovint hom parla com si el llenguatge i la cultura fossin simples construccions històriques impredictibles, independents del seu suport biològic, tal com si s'edifiquessin damunt d'una tabula rasa. Tanmateix, la cultura —i la llengua— té una base biològica i no és gratuïta, ja que depèn de les manifestacions de l'energia.

Canal genètic primer i genètic-i-cultural després són portadors d'informació. El nostre entorn, la nostra organització i la nostra cultura han canviat força en els darrers temps, i tot això s'ha pogut pagar gràcies a l'assequibilitat de l'energia externa, que ha afavorit —ha consentit— el transport horitzontal responsable de la configuració de les nostres societats, fent possible l'intercanvi, l'increment i la manipulació de la informació. La mobilitat ha dut sovint a la substitució d'organitzacions, de formes de vida, de cultura, de llengua. La suma de matèria, energia i informació ens ha permès d'entrar en el gran teatre de la «globalitat», de manera que, per exemple, un fet com el de la matança de la famosa plaça de Pequín ha estat vist «en directe» per molta gent d'arreu del món, com l'arribada a la Lluna o els esdeveniments olímpics.

3. Al costat de la matèria i l'energia, reconegudes per la ciència com a components de l'univers, la nostra època ha vist sorgir l'interès per la informació. Vertaderament, fins a la segona meitat del nostre segle semblava que els secrets de la naturalesa caldria destriar-los com a combinatòria de dos vectors conceptuals, la matèria i l’energia. Per molt que disciplines com la física i la química haguessin viscut èxits brillantíssims, era evident que aquestes dues branques de la ciència no constituïen la clau que desxifraria els secrets de la naturalesa. Caldria aquest tercer element, la informació, i així la naturalesa començaria a ser interpretada com a matèria, energia i informació. Si el desenvolupament d'una teoria de la matèria s'inicia al Renaixement, i la teorització sobre l'energia esclata a finals del XVIII, la teoria de la informació haurà d'esperar fins a mitjans del nostre segle.

La vida i la societat podien començar a ser fonamentades a partir del concepte d’informació. Quan la doble hèlix de l'ADN s'interpretà en termes d'informació, s'obrien les finestres de la teorització a un nou marc en el qual crec que cal situar les nostres reflexions. Resulta evident que amb el sorgiment de la vida el nostre univers incrementa considerablement la seva complexitat. Certament, fos com fos, la irrupció de la vida fou una autèntica emergència, una discontinuïtat, una «catàstrofe», la introducció d'un nou ordre, i la clau n'era això que anomenem informació, justament pres en el sentit d'agafar forma.

Parlem d'informació o de forma per referir-nos a la manera com l'energia i la matèria es combinen i s'estenen a través de l'espai i del temps. Certament, el mot forma té una llarga tradició en filosofia, en el sentit d'una mena de plus, d'un quelcom, afegit a la matèria i que li confereix unes propietats determinades. Nosaltres, aquí i ara, usem el mot informació en fer referència a missatges, en el sentit que després de la recepció d'un missatge, i segons la quantitat d'informació que contingui, aquest fa minvar una certa incertesa que existia abans de la seva producció. L'emissor i el receptor d'un missatge cal que es posin d'acord en l'ús d'un marc de referència comú, un codi, en relació amb el qual un missatge té sentit. Val a dir —i això és molt important— que aquest codi representa també informació, ja que ha estat seleccionat d'entre tota una col•lecció infinita de codis possibles i representa allò que qualifiquem —ens hi referirem més endavant— de metainformació en relació amb un determinat missatge. Suposem també dipòsits d'informació en les persones que usen els codis. En realitat són alguna cosa més que simples magatzems, i donen sentit als codis i als missatges. Això ens ha de fer veure que l’ús d'una part de la informació possible, en forma de missatges concrets, cal que sigui precedida de l'acumulació i la selecció de molta més informació i, alhora, de la seva organització. Per tant, mai no hem d'oblidar que la quantitat d'informació que reconeixem com a tal —en una manifestació comunicativa, en una trobada, per exemple— depèn de la selecció dels codis al llarg del temps, de la seva història, al cap i a la fi. Es ben cert que en teoria de la comunicació acostumem a presentar la transmissió de la informació com a independent del seu suport material i energètic i que les diferents ciències humanes i socials tracten la informació com una entitat immaterial.

Valdria la pena —nosaltres no ho farem— aprofundir la relació que pot existir entre la informació i certes propietats físiques de l'univers, i aixi arribar, qui sap, encara que fos mínimament, a preformular un marc general per a una teoria global de la comunicació que superés les barreres epistemològiques convencionalment imposades entre naturalesa i cultura. Preguntes sobre què pressuposa posseir un codi, una memòria o una gramàtica podrien contestar-se en aquest context. Ara per ara hem d'anar a parar a les relacions entre informació i entropia relacionades a través de l'energia.

4. Un petit afegitó, de grans conseqüències, en relació amb la transmissió d'informació: el problema de les diferències i dels desnivells. Si obrim les finestres a l'evolució —biològica i extrabiològica—, ens adonem de seguida que les diferències, a la naturalesa i a la cultura, en lloc d'esvair-se, tendeixen a fer-se cada cop més grans, més brusques, pel fet que la interacció a través de qualsevol llindar o frontera fa sempre augmentar la informació precisament del costat que abans ja gaudia de més complexitat. Aquest efecte resulta particularment interessant en l'estudi dels intercanvis entre persones, entre comunitats i entre societats i, en general, entre sistemes. El sistema més gran, el de major complexitat —el que té més poder— en termes d'organització adquirida, podrà fer sempre un millor ús de la informació i aconsegueix fer-la créixer amb molta més facilitat, per la qual cosa incrementa sempre el seu poder.

En qualsevol interacció, organismes de diferents dimensions, des d'una cèl•lula fins a una institució o una empresa multinacional, en igualtat de condicions, l'organisme de més complexitat té més avantatges. De fet, té accés a una major quantitat d'informació i en cedeix menys. Fins i tot, fàcilment, pot generar informació falsa i fer-la passar per vertadera. L'avantatge és obvi: si hi ha algun conflicte del qual depèn la supervivència, que sigui decidible —com ho és en molts casos— en funció de la informació. Aquesta asimetria constatable en l'intercanvi d'informació la podem trobar del tot «injusta» en ser conscients que en un contacte el participant que ja tenia més informació encara en rebrà més. Hi ha, no cal ni dir-ho, una mena de premi o bonificació, que s'afegeix al que ja guanya en informació, i aquest mecanisme sembla que opera al llarg de l'evolució. De les espècies i de la cultura. Es l'anomenat efecte Mateu, ja que pren el nom de l'evangelista que en un dels seus textos escriu: «Al que té se li donarà, i al que no té, fins el poc que té se li prendrà.» ¿Quina importància té per a una teoria de la comunicació, aquesta afirmació? Les conseqüències per a la comunicació en fa vida diària, en la comunicació de masses, per a la interpretació de la història i de l'evolució dels sistemes, de les llengües i de les cultures, haurien de ser examinades. Vertaderament, ens sorgeixen preguntes sobre el «conservadorisme» de la naturalesa i de la cultura. ¿Hi ha alguna relació amb l'«egoisme» genètic? Crec que a la llum d'aquestes reflexions hauríem d'estar en condicions de replantejar-nos molts tòpics relacionats amb la comunicació, amb la neutralitat i, fins i tot, amb les «màximes» de la pragmàtica.

5. Introduïda la informació amb el sorgiment de la vida, caldrà que ens fixem també, ara, en un seguit de processos que hi estan relacionats: la transmissió, la conservació, l'increment i la manipulació d'aquesta informació. Viure vol dir sobreviure i, per tant, com a mínim, conservar i transmetre la informació. La naturalesa ofereix procediments mitjançant els quals els missatges que són les primeres formes de vida es repeteixen i perpetuen de generació en generació sense que s'observin massa canvis. Tanmateix, en un moment determinat, la naturalesa, la vida, assisteix a una altra emergència, la irrupció del sexe, una altra discontinuïtat, una «catàstrofe» de grans conseqüències des del punt de vista comunicatiu. No és gens clar per què apareix el sexe en un punt determinat de l'evolució ni per què el sistema trobà l'estabilitat amb dos sexes. Podia no haver-hi sexe —com no n'hi havia fins aleshores— i podia haver-n’hi molts.

La filosofia de l'evolució haurà d'explicar algun dia aquests perquès.

Diguem de seguida que el sexe obre la naturalesa al floriment de tota mena de signes. És clar, el contacte passa a primer pla. És una necessitat. Una determinada forma de vida amb sexe haurà de contactar per necessitat amb una altra o unes altres. Proliferaran els sistemes de senyals. La naturalesa també afavorirà els contactes i obrirà la finestra als signes-senyals a través de tots els canals, uns de propers i uns altres de llunyans, signes gustatius, olfactius, tàctils, visuals i auditius, identificadors de menjar i de sexe, per a viure i sobreviure, per a conservar i transmetre. I, evidentment, si el contacte és un element fonamental, la naturalesa especialitzarà determinats comportaments automatitzats, seqüències d'accions que actualitzen un programa heretat, a contactar, a comunicar. Heus aquí la gènesi del comportament comunicatiu.

6. En el llarg i meravellós viatge a través de l'evolució hi ha un punt en què, vet aquí, un organisme deixa de donar una resposta automàtica als signes d'un altre organisme i esdevé mínimament capaç de distingir el senyal com a senyal. En desautomatitzar les seves accions de contacte, de comunicació, aquest organisme es fa capaç de reconèixer els seus signes com a signes. Penso que aquest fet és determinant en la llarga marxa a través de l'evolució i que la desautomatització representa un salt molt important en el procés evolutiu, ja que té conseqüències immediates pel que fa a les possibilitats de manipular la informació en la seva transmissió extrabiològica. Probablement, aquest fet —l'advertiment que els signes són signes— representa el llindar entre la naturalesa i la cultura. ¿És, potser, la primera manifestació de la cultura? Nosaltres ho interpretem així.

Aquesta desautomatització té com a conseqüència el desenvolupament dels primers procediments de resolució de problemes i l'aparició del joc. Pensem que el joc només es pot produir si els organismes participants són capaços d'un cert grau de metacomunicació, ja que és ple de signes que no denoten allò que denoten. Aquesta és, justament, una de les seves característiques. Una mossegada o un cop de puny que un ximpanzé dóna a un altre pot ser ben bé que no tingui res a veure amb un acte d'agressió, sinó més aviat amb una certa mostra d'afecte. «Estem jugant», es diuen mentre té lloc la petita baralla. Som davant d'una situació de «mimesi», d'un cert «com si fos...». Som davant de dos graus d'abstracció. Nosaltres veiem el joc com a conseqüència de la desautomatització del comportament comunicatiu centrat en la interacció. Desautomatització, procediments de resolució de problemes, jocs, són conceptes amb un bon bocí de significat en comú. Curiosament, però, haurem d'afegir que els procediments de resolució de problemes també s'automatitzaren després, i fou justament en el moment en què aquests trajectes intel•lectuals apassionants representats per les resolucions de problemes o les demostracions de teoremes foren resseguits pas a pas fins a desautomatitzar-los del tot, que aparegué un nou món, el de la simulació dels processos de resolució, la simulació del funcionament de la demostració, del funcionament del cervell. La metàfora de l'ordinador. Aquest trasbals en l'àmbit de la matemàtica tingué lloc a finals del segle passat i durant el primer terç del nostre. Tot estava, doncs, preparat per a la irrupció de les teories més agosarades sobre la informació. La poètica, la retòrica, l'art, el teatre, el disseny... són manifestacions de la doble informació que introdueix a la natura el primer ésser viu que desautomatitza el mecanisme de codificació dels seus missatges.

És ben cert, tanmateix, que aquesta desautomatització no es produeix, d'una manera completa, ni en l'espècie humana. Així, tots responem a les informacions dels telenotícies com si fessin referència directa a fets esdevinguts i no com a signes amanits i transmesos per persones tan complexament motivades com nosaltres. Val a dir que aquesta doble informació d'un missatge resulta ser especialment greu en les relacions personals. Fem relacions, les mantenim i les trenquem a través de missatges corresponents a actes comunicatius. Sovint, els malentesos que condueixen a empitjorar les relacions entre les persones tenen a veure amb aquesta mena de doble grau d'abstracció que hi ha en el joc i en el llenguatge. Si, pot ser perfectament que de la fi d'unes relacions en tingui una bona part de culpa el llenguatge. Aquest ens posa trampes contínuament, ens «embruixa» (tal com diria Wittgenstein), i només un resseguiment, una desautomatització, del discurs ens pot fer de bo. Així com els actes del joc es relacionen amb altres actes del no-joc, els actes lingüístics tenen un vector component només relacionat amb la pura interacció. Aquesta doble abstracció és una mena d'indirectivitat que ens possibilita el meravellós joc de no dir allò que volem dir. Ara ens hauríem de preguntar: ¿per què no voldrem dir allò que volem dir?.

Si abans ens referíem a la necessitat de contactar, aquesta dimensió del contacte es balanceja entre dos conceptes interrelacionats: aproximació i independència. Cal que ens sentim al costat dels altres, però ens cal també mantenir una certa distància a fi de preservar la nostra independència, per a no sentir-nos engolits. Aquesta dualitat reflecteix la naturalesa humana —i bona part de l'animal. Som criatures individuals i socials, necessitem l'altra gent per a sobreviure, però volem sobreviure com a individus. La xarxa que regula aquestes relacions, en situació d'homeostasi, resulta ser una autèntica meravella i, en gran part, és producte del que anomenàvem desautomatització en els comportaments d'interacció. Com en el joc —és un joc—, sempre hi ha un parell de lectures dels signes.

7. Aquells éssers que introduïren el joc sobrevisqueren més. La desautomatització actuà com a autèntic mecanisme de selecció natural entre les espècies i hi actua encara entre les cultures. És clar que confereix molts avantatges a aquells que la tenen, i per això ens sembla que, per a qualsevol cultura, invertir en desautomatització, sigui en joc o en resolució de problemes, és fer una molt bona inversió. Així, per exemple, pensem que la literatura esdevingué un mecanisme de selecció natural entre les cultures —fruit de desautomatitzar el comportament lingüístic—. i ho podríem enunciar com un dels principis fonamentals d'una teoria de la cultura: en el llarg estadi de l'oralitat, qui té literatura sobreviu. Conjumina a la perfecció dues funcions: la de dipòsit d'informació i la de creació de móns. Jugar, resoldre problemes, comunicar —nedar i guardar la roba—, poetitzar, dissenyar, teoritzar, són activitats del tot interrelacionades i que l'evolució biològica i extrabiològica ha potenciat en el seu desenvolupament.

El joc potencià la simulació i, amb el llenguatge, la creació de móns, móns de ficció, però també de models i teories. I, a més a més, aquesta possibilitat de desautomatitzar permeté d'especialitzar certs comportaments —en principi relacionats amb altres funcions, en la comunicació: són els rituals que trobem en les cerimònies religioses o militars, en les rutines de la vida quotidiana, en les manifestacions esportives, en els espectacles teatrals... El joc, per tant, actua com a mecanisme de selecció natural tal com el de la Religió, la Ciència o l'Esport, a tots els quals serveix de fonament. Facilita la interacció, la cooperació i, d'alguna manera, contribueix a la sacralització de les relacions entre l'individu i el grup. Permet d'equilibrar la balança on els platets són l'aproximació i la independència, la societat i l'individu.

8. El joc representà una passa endavant en l'evolució dels mecanismes subjacents a l'activitat comunicativa. Tanmateix, i com a tal, ha gaudit de ben poc interès per part de les institucions que posseeixen els sabers. Certament, ha estat molt poc estudiat fins a la segona meitat del segle XX. Entre els grans objectes i els grans temes que la tradició científico-filosòfica occidental ens ha amagat, hi trobem el joc, el cos i el lleure. Ben aviat, l'oposició entre el cos i la ment es decantà cap a la ment, l'ànima, i aquesta s'endugué tota la reflexió i totes les positivitats. El cos restà en el domini de les marginalitats. Des de Plató fins a Descartes i des de Descartes fins al segle XX, tot just si hi ha alguns indicis del tractament d'aquesta marginalitat.

Apagat el foc tan apassionat dels epicuris, trobem algunes brases en els textos dels empiristes, de Locke i de Hobbes i l'escalfor de certs discursos dels pragmatistes James, Peirce i Dewey, Nietzsche, Freud i algun existencialista tornaren a encendre la torxa que, en el cas del joc, Wittgenstein posà al bell mig de l'anàlisi filosòfica.

En lingüística, filosofia del llenguatge i teoria de la comunicació en general, la seducció wittgensteiniana pel joc —paraula clau en la reflexió contemporània— representa un autèntic gir, ja que li permet de presentar el joc com a activitat, i com a activitat governada per regles. Certament, a partir del model del joc pot fer el salt epistemològic de la lògica del Tractatus a la «gramàtica» —com a descripció dels usos i de les regles que els regeixen— de les Investigacions filosòfiques. Aquí el llenguatge ja no ve definit a través de les proposicions, com en el Tractatus i en el neopositivisme, sinó, ben bé a l'inrevés, les proposicions reben sentit de la funció que tenen dins el marc d'un determinat joc de llenguatge. El joc conjumina acció, interacció i regles. Això el fa un bon model —o, si més no, una metàfora— de qualsevol activitat, des de les administratives a les epistemològiques, de les religioses a les sanitàries. En paraules de Wittgenstein, en el rerafons de l'activitat social no hi ha «les regles estrictes i les classes d'estructura lògica, sinó tota una xarxa de jocs de llenguatge, feta de paraules, però també d'usos, costums i institucions» (Investigacions filosòfiques, 102).

Al joc, tanmateix, només ens hi podem aproximar jugant. No se'ns permet de restar fora. La xarxa dels jocs és extraordinàriament rica i, segons Wittgenstein, no podem dir res més sinó que tots tenen un aire de família i que són com a formes de vida. Parlar —i escriure— és jugar i definir és també jugar, per la qual cosa es fa difícil de definir la mateixa activitat del jugar. Ens hem vist conduïts al bell mig d'una paradoxa. ¿Caldrà jugar al meravellós joc de dissoldre-la? El desenvolupament de la sociologia, de l’etnometodologia, i les aportacions de la lògica i de l'anomenada teoria matemàtica dels jocs han enriquit força aquesta àrea d'investigació. A la feina de Wittgenstein cal afegir-hi la de V. Newman, Huizinga, Goffman, Callois, Garfinkel, Morgenstern i altres, que han obert els jocs al tractament de problemes socials, econòmics i polítics.

Nosaltres afirmem que tot el marc en què es dóna emissió, transmissió i recepció d'informació —el marc de la comunicació— és susceptible de ser modelitzat per alguna mena de joc. En tot joc cal comptar amb uns participants que actuen més o menys lliurement dins d'unes coordenades d'espai-temps, és a dir, on es comença i s'acaba i on s'entra i se surt. El nucli del joc el constitueixen les regles que el regeixen i que representen una vertadera lògica de la comunicació, ja que són la clau de volta de la cooperació i la competició. Naturalment, tot sistema de regles genera ordre i, en ser les successives jugades seqüències d'accions governades per regles, la conseqüència més immediata és que en surt afavorida l'estabilitat del sistema. Com més ordre, més estabilitat.

També caracteritza el joc el tret distintiu del distanciament de la realitat. Un joc representa una mica —ja ho vèiem al començament— un «com si fos...», una mena de fingiment o mimesi de diferents situacions de la vida real. El joc sempre metacomunica. El joc, la festa i el teatre tenen molt en comú, probablement la seva intersecció resulta ser el mateix joc. Si imaginàvem una línia recta orientada en dues direccions, mentre un costat ens duria cap a l'activitat «seriosa» —segons la moral dominant—, representada sobretot per la feina, el treball, l'altre costat s'orienta cap a l'activitat «no seriosa», representada pel «no fer res» —com ens traeix el llenguatge!, després ens diuen que és neutre!—, el lleure, el divertiment, el joc. El fingiment. És veritat que, per a llur estabilitat, a totes les societats els ha convingut un cert «ordre» en els jocs. Tanmateix, resulta apassionant de veure com els jocs moderns s'han transformat i cada cop més s'han fet «seriosos». Fins al punt que l'esport caldrà situar-lo cada cop més en la mateixa direcció que el treball. ¿No fan vacances, ja, els esportistes? Hom no podria imaginar vacances en el joc i en la festa. La desfilada de la Modernitat sota les banderes de la secularització, l'especialització, la racionalització, la quantificació i la burocratització, ha dut el joc de la «festa» al «treball». I no és —una paradoxa— la festa del treball. Vet aquí que la societat occidental ha descobert les excel•lències del model esportiu per a passar amb tranquil•litat el llindar de la fi del segle XX.1