CULTURA I HISTÒRIA DEL DISSENY. ANÀLISI DEL LLENGUATGE VISUAL. DISSENY I MERCAT. TECNOLOGIA I TRACTAMENT DE LA INFORMACIÓ ,
1991
| articulo
Disseny i dimensió fatològicaIntroducció
Aquest assaig persegueix una meta teòrica i metodològica respecte al
pensament actual sobre el disseny; fer una ràpida revisió del discurs
contemporani sobre l'activitat del disseny i la seva teoria, per radicalitzar després la
perspectiva emergent, és a dir, l'enfocament pragmàtic. Agafo el terme
«perspectiva emergent» del semiòtic Floyd Merrell (1986), que agrupa escoles de
pensament crític com la desconstrucció i l'hermenèutica amb conceptes de la
física actual — indicibilitat, indeterminació, incompletud— i de la filosofia
de la ciència, dins de la semiòtica de C. S. Peirce.
Basta una mirada a treballs recents sobre el discurs del disseny per a
comprovar una gran ebullició epistemològica: cauen antics models
(estructuralisme, formalisme, funcionalisme) i s'albiren esbossos d'altres. Dos
exemples clars són J. Pericot (1986, 1987a, 1987b)
i F. Marcè (1989). Des de paradigmes diferents però no antagònics, es constata
una insatisfacció evident amb l'anàlisi estàtica, sincrònica, de
l'estructuralisme de Saussure. Des de l'aportació de l'últim Wittgenstein, en
el cas de Pericot, i del model proposat per C. Morris per a la significació, en
el cas de Marcè. crec que hi ha elements valuosos per a esbossar el prolegomen
d'una teoria general del disseny com a
semiosi. Em proposo exposar els fonaments teòrics que ens
permetin abandonar del lot el reduccionisme lingüístic (tota forma de semiosi.
és a dir, de circulació del sentit via interpretació, tractada sub specie
verbi) i el funcionalisme,
tal com apareix en Jakobson (1960), a fi d'obtenir un model integral,
multidisciplinari, que ens autoritzi a integrar el problema del disseny en una
àrea molt més vasta, com és la de la cultura, però sense perdre l'especificitat
última del disseny. I això, per a evitar el risc de la desaparició de
l'activitat anomenada disseny en una sociologia de, o una psicologia de, tal com planteja encertadament M.
Mallol (1989). Crec que és encertada la seva proposta segons la qual «solament
la conceptualització tracta, és a dir, construeix, el peculiar discurs del que
és cada Disseny, del que és el Disseny» (p. 87). Aquesta premissa ens condueix
directament a la manifestació més radical d'una pragmàtica, la de C. S. Peirce.
per a qui la realitat ha d'equiparar-se a la cognició que en
podem arribar a tenir: «Tot el que és real i cognoscible és significable.»1
Encara que la tradició filosòfica en què cal situar Peirce es pot designar
com un «idealisme» (el seu deute amb Kant és tan gran com el d'E. Cassirer, per
exemple), el seu tipus peculiar de pragmatisme fa que un especialista
qualifiqui el seu pensament com un «idealisme objectiu»,2 Si per a Peirce
l'home és un signe, es pot inferir que la seva capacitat de disseny és
inseparable de la seva mateixa humanitat. Radicalitzar la perspectiva emergent
implica posar de manifest que no hi ha res que puguem anomenar humà fora de «la
trama de significacions [que no són] independents de la vida [...], sinó que
s'integren a la trama real de la vida dels qui se serveixen del llenguatge».3
La idea apareix nítidament expressada en l'atapeït resum que el kantià Cassirer
fa de la seva monumental Filosofia de les formes simbòliques: «L'home no pot enfrontar-se
ja amb la realitat d'una manera immediata; no la pot veure, com si diguéssim,
cara a cara. La realitat física sembla retrocedir en la mateixa proporció en
què avança la seva activitat simbòlica. En comptes de tractar amb les coses
mateixes, en un cert sentit, conversa constantment amb ell mateix.»4
L’home és fill del seu propi designi, del seu disseny, dels seus signes. La
metafòrica conversa que ens proposa Cassirer no és altra cosa que la contínua
operació cognitiva que, segons Peirce, torna real la realitat, infon semiosi a
l'entorn, humanitzant-lo. Per això oferirem com a definició primera del
disseny, com una temptativa, la que proposa M. Nadin (1988). Partint de la
premissa que «els principis del disseny són semiòtics», defineix l'activitat de
dissenyar com un «estructurar sistemes de signes de tal manera que facin
possible aconseguir objectius humans» (p. 269). És interessant destacar les
pràctiques que Nadin menciona a guisa d'exemples de disseny; són la
comunicació, l'enginyeria, els negocis, l'arquitectura, l'art i l'educació,
entre altres. ¿Què tenen aquestes formes de praxi en comú per al teòric? Totes
elles «tenen a veure, no amb el que és necessari, sinó amb el que és
contingent —no amb la manera com són les coses, sinó amb la manera com podrien
ser—, en un mot, amb el disseny». Curiosament, la nostra intenció de
radicalitzar el projecte teòric que busca definir la naturalesa última del
disseny sembla haver-nos conduït a riberes molt llunyanes de l'actual escena
científica. M. Nadin no parla més que de la tekhné aristotèlica, de la
seva retòrica, entesa com «el mitjà de produir una d'aquestes coses que
indiferentment poden ser o no ser, l'origen de les quals radica en l'agent creador, no en
l'objecte creat: no hi ha tekhné de les coses naturals o necessàries».5
Amb tot, no ens hem allunyat gens del projecte semiòtic de Peirce, de la seva
lúcida anàlisi de la semiosi com a producció constant de significació que
primer que res ha de persuadir el qui la rep —i el primer a rebre-la és sempre
el mateix que la produeix i l'ha de pre-jutjar com a bona i convincent— que
l'accepti com allò que es presenta essent. Per a això el filòsof nord-americà
elaborà entre 1867 i 1902 una branca de la lògica, un altre nom que Peirce dóna
a la seva semiotic, anomenada RETÒRICA
ESPECULATIVA (encara que també la designa en diverses
oportunitats com a «metodèutica» i com a «retòrica formal»).
Amb una barreja de grandiloqüència i predicció epistemològica, Peirce
escriu el 1896 que la retòrica especulativa està «destinada a transformar-se en
una doctrina colossal, de la qual es pot esperar que ens conduirà a les
conclusions filosòfiques més importants [perquè] la nova lògica [...[ s'aplica
a qualsevol cosa» (3, 454).6 És inevitable pensar en una altra
formulació de to singularment semblant, feta entorn de la mateixa època però
des de Ginebra, per l'altre pioner de la ciència dels signes; la semiologia,
segons Saussure, és una ciència que «encara no existeix, però [que] té dreT a
l'existència, i el seu lloc està determinat per endavant».7
La retòrica especulativa peirciana «versa sobre les condicions formals de
la força dels símbols, o sobre el seu poder d'apel·lar a una ment, és a dir,
sobre la seva referència en general als interpretants» (1, 559). Aquesta branca
de la lògica es connecta al seu torn amb un tipus particular de signes, una de
les espècies en què es divideixen els símbols,8 és a dir, els arguments. Aquests signes són els que
«en forma independeni determinen els seus interpretants i, d'aquesta manera,
les ments a què apel·len, posant com a premissa una proposició o proposicions que
aquestes ments admetran» (1, 559).
Dos advertiments fonamentals per a qui s'interni en els envitricolls del
pensament de Peirce: l’interpretant
no s'ha de confondre de cap manera amb la figura humana, real. de
l'intèrpret. El model semiòtic de Peirce és triàdic, i es compon d'un signe o
representamen (no idèntic, però comparable al significant saussurià),
d'un objecte (no idèntic al referent, és a dir, l'element extra-semiòtic) i
d'un interpretant.9 Els tres elements es poden representar així:
 Tots tres són de naturalesa sígnica, no psicològica o material. Per això el segon advertiment també importa, i té a veure amb les reiterades al·lusions de Peirce a «una ment» o a «les ments», dins de la caracterització de la retòrica especulativa. És el mateix Peirce qui ens dóna la clau correcta pera entendre el seu model: en una carta a Lady Welby,10 ell mateix descriu el seu vocabulari de to perillosament psicologístic, és a dir, contrari a una teoria formal de la semiosi humana, com un «esquer per a Cèrber». Peirce tem que d'altra manera el seu pensament no seria comprensible per als seus contemporanis. Utilitzant la mateixa retòrica especulativa que teoritza, presenta les seves idees dins d'un enfocament més acceptable, però ens deixa prou pautes per a entendre que aquesta «ment» no és sinó un mecanisme sígnic, autònom i de naturalesa formal. L'home està embarcat en una empresa cognitiva en virtut de la qual
aconsegueix exportar a l'exterior entropia, informació, després d'importar
energia del medi en què habita. La formulació termodinàmica de l'antropòloga M.
Anderson (1989) permet copsar el que hi ha de bàsicament semiòtic en la
interacció humana, sense que ens hàgim de remetre a models mentalistes ni de cap
altra índole. Aquest acostament de la semiòtica a ciències «dures» com la
biologia o la teoria de l'evolució apunta a la radicalització que postulem en
aquest treball. El pas següent implica caracteritzar un model teòric que faci
justícia a la naturalesa semiòtica del disseny i signifiqui una superació de
corrents inscrits en una ideologia de la dominació: per a comprendre la semiosi
consideren imprescindible la subordinació de tots els sistemes de sentit a un,
el verbal. Tocant a això, ens sembla molt més factible una posició com la de D.
Preziosi (1979), que defensa la multimodalitat de tota semiosi. Hi ha
sempre una coparticipació de diversos canals sensorials, en la circulació de
sentit: lluny de constituir un aspecte marginal, les coses que ens envolten
estan en un actiu contrapunt amb les paraules amb què les envoltem:
el llenguatge verbal i els entorns construïts (built environments) interactuen en sincronia dinàmica i
de manera complementària i suplementària [...] dins de la contínua orquestració
de significat de la vida quotidiana.11
Com fer coses legítimes amb semiosi
M'he pres la llibertat de parafrasejar el ja clàssic treball de J. L.
Austin, How to do Things with Words, per desenrotllar un element bàsic present en la
descripció que Preziosi fa d'aquest complex i multidimensional bricolatge
semiòtic de cada dia. La
quotidianitat ha penetrat en l'ascètica fortalesa de la ciència. La imatge no
és exagerada. Basta pensar en les dures paraules de repudi que té Bertrand
Russell per als qui «practiquen el culte de l'ús comú».12 Crec que
la teoria del disseny es troba en una de les cruïlles epistemològiques més
interessants del present. ¿Quin objecte pot ser més propici per a tractar de la
quotidianitat, d'allò comú, com
se'ns aconsella traduir el terme anglès ordinary
de l'anomenada «ordinary language philosphy», que el disseny, tant se val
arquitectònic, d'interiors, de vestimenta, o, com veurem més endavant, del
si-mateix de l'individu?
El gran escàndol teòric l'ocasiona una proposta de l'últim Wittgenstein:
admetre que per a entendre la maquinària lògico-lingüística de l'ésser humà
s'ha de fer un estudi i donar compte del «remolí total de les accions humanes,
del fonament que serveix de referència a qualsevol acció».13 Som als
antípodes de la competence chomskyana, aquesta mena de dispositiu
cibernètic tan allunyat de tota situació humana, concreta i conflictiva. La performance
fa el paper d'un sac de sastre amplíssim on va a parar tot el que és massa
humà. una massa vaga i mal definida que la teoria no se sent obligada a
abordar. A aquesta actitud s'hi oposa diametralment una investigació com la del
ja citat J. Pericot (1987b), quan
pretén donar compte del funcionament semiòtic en relació amb «la trama real de
la vida dels qui se serveixen del llenguatge».
Però, ja el 1878, Peirce presenta un programa filosòfic en el qual podem
situar l'obra de Wittgenstein, Austin i fins i tot del fenomenòleg Husserl.
Sota el nom de «pragmatisme» o de «pragmaticisme», Peirce ens dóna un mètode
que un segle més tard ens apareix com a prou prometedor per a l'estudi de la
semiosi de coses i de paraules, en definitiva, de la vida comuna en què
funciona el sentit:
Una concepció, és a dir, el sentit racional d'una paraula o d'una altra
expressió, radica exclusivament en la seva conseqüència concebible sobre la
conducta de la vida [5, 412; el subratllat és meu].
Aquesta és la «màxima del pragmatisme», eix central del pensament global
peircià, que es basa a reconèixer «la connexió inseparable entre cognició
racional i propòsit racional», i d'aquí ve el nom de «pragmatisme». Peirce és
qui ens ensenya a atendre amb una atenció especial el mètode comú amb el qual
la gent busca la veritat.14 Aquesta és la lògica utens, ideal per a bregar amb els
complexos problemes de la vida corrent. És aquesta la que ha d'explicar la
lògica docens, formal
i sistemàtica, de l'estudiós. Tan important és la dimensió del que és comú, que
Peirce anomena la semiòtica «la ciència cenoscòpiea dels signes» (1, 241). El terme cenoscòpic és format per la paraula grega
corresponent a 'comú' (koinós)
i la paraula corresponent a 'mirar devers" (skopin).15 Per
aquest motiu, la feina de l'especialista no és «inventar [...], sinó descobrir i desenrotllar el mètode
general per a descobrir la veritat que ell i tots els altres ja utilitzen i
utilitzaran, encara que la lògica teòrica i la ciència deixessin d'existir».16
També Husserl es proposa arribar per un camí no habitual al domini més
habitual de l'home, allò que el
filòsof designa com a Món-de-Vida (Lebenswelt). Per a això el mètode
fenomenològic17 parteix del cúmul de coneixements que de tan
familiar ens resulta obvi —Schutz (1974) el designa com un «món que es dóna per
sabut»—, però que altera la modalitat cognitiva comuna. El fenomenòleg
aconsegueix així «fer discursiu allò que fou operatiu en primer lloc».18
En definitiva, el que discutim aquí és la necessitat mateixa d'una teoria
—semiòtica o no— sobre el disseny, oposada a una crítica, a una tecnologia i a
una ètica, per exemple. La resposta afirmativa prové precisament d'algú que fa
disseny i teoria del disseny, J. C. Jones (1981) afirma que «el context és el
que costa més de percebre, perquè ens inclou i inclou les nostres formes de
pensament». L'enfocament pragmàtic, en el sentit que Peirce dóna al terme,
permet donar compte d'aquest flux i reflux constant entre cognició i realitat,
semiosi i objectes, relacions i altres factors. Ens estem acostant a una teoria
contextual de la significació que faci justícia no solament al caràcter
multimodal d'aquesta, sinó que a més respongui a les exigències que la vida
mateixa imposa als homes a cada instant. L'exigència primordial, tal com ho
planteja encertadament la semiòtica peirciana, és el càlcul d'efectes
aportats pel sentit de la nostra acció. Dinàmica del significat que
l'introdueix completament en un món de desigs, decisions, camins a seguir per a
aconseguir fins probables. ¿Què és
el disseny, sinó això?
Ha arribat, però, el moment d'explicitar el terme legítimes del
títol d'aquesta secció. En acostar-nos a una teoria contextual del significat
en acció i a l'acció del significat, és imprescindible estipular una condició
sense la qual no hi ha semiosi social: em refereixo al concepte de versemblança,
una manera nova de remetre'ns
cos retòric d’Aristótil. L’objectiu principal de l'home davant dels altres
és tornar-se versemblant, és a dir, susceptible de predicció. Caure dins de la
norma implica accedir a la legitimitat social. La pregunta «¿és veritable?»,
que Austin substitueix per «¿està en ordre?»,19 la «forma de vida»
proposada per Wittgenstein, són intents de descriure les estratègies amb què la
semiosi apel·la a l'individu perquè aquest accepti les conseqüències que
deriven d'una concepció determinada. La retòrica especulativa és la
formalització i la base heurística per a comprendre el grau de plausibilitat
que posseeix un disseny. Així entenc les propostes recents de dos teòrics del
disseny. M. Mallol (1989) descriu tot disseny no solament com
una plausible solució a un problema conegut; [sinó] també, entre altres coses,
una manera de conèixer aquest problema i una determinació de la versemblança de
les seves solucions.
La pràctica del sentit no solament constitueix un ús, una acció, sinó que ha
d'esquivar la mirada vigilant de la Llei, que ens exigeix «assignar als
resultats [de les nostres decisions] una legitima història».20 Abans
d'entrar en la discussió de l'altra proposta que posa de manifest la
importància de la versemblança respecte al disseny, em disposo a introduir
l'obra de qui més ha fet per comprendre la negociació de la legitimitat dins de
la interacció social: em refereixo al sociòleg —encara que «sòcio-semiòtic»
seria més encertat— Erving Goffman. Amb la seva aportació completarem aquest
periple teòric que serveix de base a la proposta que aquí formulem.
Marcs per a una dimensió fatològica
Hereu de Durkheim i de Mead, el canadenc E. Goffman dedica la seva vida a
estudiar un domini menyspreat per la Gran Sociologia, és a dir, aquella que
estudia les institucions, les classes socials, la classe política. Des de La presentació del si-mateix en la vida quotidiana l'any 1959, avui clàssic, fins al discurs que escriu des del llit
hospitalari que ja no havia d'abandonar, «L'ordre de l'interaction», publicat
pòstumament el 1983, Goffman no fa sinó desenrotllar una premissa teòrica:
El si-mateix és en part un objecte cerimonial, quelcom sagrat que ha de ser
tractat amb atenció ritual i que al seu torn ha de ser presentat als altres en
el seu just enfocament.21
Durant dues dècades, l'especialista en les petites escenes que
constitueixen la quotidianitat analitza amb gran minúcia i lucidesa
l'escenografia muntada per la persona per a rebre, com una satisfactòria
importació, el sentit que ha exportat respecte a com desitja ser considerat. La
maniobra encaixa àmpliament dins de la definició de disseny que ens dóna M.
Nadin (vegeu la p. 16). Rica combinació de comunicació, enginyeria social, art
i arquitectura, la persona és la construcció per excel·lència que dissenya
l'individu per assegurar-se la legitimitat.
Aleshores ens podem preguntar: ¿quina és l'heurística d'aquest procés
dissenyistic tan bàsic com universal? La clau radica en un dispositiu usat per
a generar realitat. El marc és definit com
un dispositiu bàsic de comprensió disponible en la nostra societat per a
entendre el sentit dels esdeveniments, [perquè] transforma en quelcom
significatiu allò que d'altra manera seria un aspecte de l'escena sense cap
sentit.22
Aquests esquemes interpretatius, en el disseny de la nostra acció com a
semiosi legitimant, responen a una doble finalitat en la vida quotidiana:
a) donen una definició contextuat del significat social; responen, així, a la interrogació «¿què està passant aquí?»; b) estipulen la classe de participació
subjectiva apropiada en una situació donada.
Encara que no existeix una influència directa, no és difícil veure en aquest esquema cognitiu del marc goffmanià una forta afinitat amb la pragmàtica de Peirce, així com hi ha una estreta relació del marc i el treball persuasiu de la semiosi tal com l'estudia la retòrica especulativa. El paral·lel entre la teoria semiòtica i l'etnografia de la vida quotidiana
és encara més vistent. si ens atenim a la caracterització que fa Goffman de
l'objecte de la seva investigació. El seu estudi resta englobat en la categoria
«material on absorbir-se»; la meva versió amb prou feines s'acosta a
l'intraduïhle engrossable que proposa l'autor. Ell aclareix que aquest
quelcom on absorbir-se no es necessàriament «allò que per a un individu és
real, sinó més aviat allò que pot copsar la seva atenció».21 La
projecció de marcs a l'entorn, per a delimitar conceptualment tant el sentit
d'una situació com la relació legítima de la persona respecte a aquesta, no té
en compte criteris psicològics ni ontològics, sinó estrictament semiòtics. Allò
que compta per a l'anàlisi del marc no són els sentiments, siguin o no conscients,
ni l'estructura del món, sinó que només considera la semiosi produïda en
relació amb aquest material on absorbir-se, en el qual creure i interessar-se
en diversos graus (des del rebuig a la seducció). Dit en termes de Peirce, aquí
estem discutint el poder de la significació per a «apel·lar a una ment per tal
que admeti certes proposicions» (1, 559) L'home i tot el que l'envolta, comprès
l'univers mític anomenat «imaginari social» per alguns autors,24 és sotmès a un procés
continu per a esdevenir versemblant. Fer-se versemblant, com va remarcar
encertadament el mestre de Goffman, és un requisit essencial per a veure's
humà:
Ser en alguna mesura predictible constitueix el sine
qua non del seny i de la humanitat.25
Però, si pensem en l'intricat desplegament d'estratègies amb què els homes
elaboren l'escenificació de llur normalitat, conclourem amb el deixeble que «la
naturalesa humana no és una cosa gaire humana».26 Com
més gran és el disseny, més petita esdevé aquella necessitat.
Amb el model sòcio-semiòtic de Goffman a la ment, discutiré ara críticament
l'altra proposta, que des de la teoria del disseny tracta del problema de la
versemblança. En la seva discussió sobre el «llenguatge dels objectes», F.
Marcè (1989) proposa dues grans categories per articular «el camp semàntic de
les funcions»: l’eficàcia i la implicació. Per caracteritzar-les,
es recolza en l'enfocament de tipus conductista de C. Morris i en el
funcionalisme de R. Jakobson, Marcè estableix dos paràmetres en la relació
usuari-disseny, que són la legibilitat de l'objecte (= eficàcia) i l'atracció
provocada per aquest (= implicació). Encara que els aspectes discriminats aquí,
la pura utilitat i la seductora bellesa, semblen assimilar-se al
sentit comú,27 podem aplicar a aquest model teòric la cèlebre
navalla d'Ockham. Es tracta d'una màxima metodològica per a reduir les
complicacions d'un mètode a la seva minima expressió;20 el mateix
Peirce la recomana amb entusiasme, perquè ens aconsella que «una hipòtesi no ha
d'introduir complicacions no requerides per a explicar els fets» (4, 1).
Em sembla correcte el judici fet per Marcè respecte al fet que
l'objecte suposa una proposta d'ús al subjecte, que ha de ser acceptada
[per aquest].29
Precisament la importància d'aquesta acceptació o legitimitat semiòtica
assenyala la conveniència de no parlar de dues funcions separables i
fins i tot ordenades temporalment en la nostra relació amb el disseny de
l'entorn (incloses les persones com a efectes escènics), sinó de la projecció d'un marc que alhora defineix
el sentit i involucra la persona amb una alineació versemblant respecte a
aquest sentit. No solament se simplifica el model, sinó que s'explica una
experiència típica de la vida quotidiana: gramàtica i dramàtica són
inseparables, és a dir, les formes i les impressions a partir d'aquestes, o
l'ésser í l'aparença, conformen un tot.
Goffman i Peirce expressen bé aquest concepte d'homogeneïtat no divisible.
Per al primer, en una crisi interaccional
el que deixem entreveure no és una persona, nosaltres mateixos, sinó un marc,
aquell que havíem estat mantenint. Aquests afectes i reaccions només
incidentalment són de persones: en primer lloc són dels marcs, i és solament en
termes de marcs que es pot entendre la preocupació que mostrem respecte a
aquells.30
El camí més segur per a accedir a la semiòtica i allunyar-se de tota
metafísica és, per a Peirce, «no preguntar sobre allò que és realment,
sinó solament sobre allò que sens apareix a tots a cada minut de les
nostres vides» (2, 48; el subratllat és meu). Utilitzant una altra imatge del
semiòtic nord-americà, penso que intentar separar utilitat i legitimitat és com
voler arribar al cor de la ceba, que acabem amb no res als dits. Allò que
serveix (per a alguna cosa) i allò que ens sembla possible (per algun motiu
acceptable) constitueixen un mateix acte de semiosi.
A risc de caure sota l'esmolada navalla, ara proposo introduir com a
element heurístic en el camp teòric del disseny
la noció de dimensió fatològica de la significació, inspirada
en la «comunió fàtica» de Malinowski (1930), és a dir,
el llenguatge utilitzat en l'intercanvi social lliure, sense cap mena de
propòsit [...]. La seva funció en les simples sociabilitats és un dels aspectes
basals de la naturalesa de l'home en la societat.31
Hi ha un cert oximoron en això de qualificar d'«aspecte basal» quelcom que
s'utilitza només «en les simples sociabilitats». He intentat desenrotllar el
potencial d'aquesta aparent contradicció, riquesa que no arribem a apreciar en
la versió més divulgada del concepte; em refereixo a la «funció fàtica» o
orientació al contacte del model comunicacional de R. Jakobson (l960).
La dimensió fatològica no busca hipostasiar una nova entitat, sinó destacar
una dimensió de la semiosi social,32 central per a l'estudi del
disseny en totes les seves manifestacions. Dins d'aquesta dimensió queda
inclosa tota estratègia semiòtica usada per un individu per a tornar els seus
actes presentables o legítims. La semiòtica d'aquesta dècada que s'inicia
necessita la tan anunciada reunió interdisciplinària. Dins de l'àmbit teòric
delimitat per la dimensió fatològica poden coordinar-se les reflexions de la psicologia
social, l'antropologia, la Gestalt, la biologia, però sense desvirtuar
la naturalesa semiòtica de l'objecte estudiat: observar des de múltiples angles
les incessants transaccions en què persones, coses i llocs es vinculen de mil
maneres, però sempre a la recerca de la legitimitat anhelada.
El mateix F. Marcè inclou dins la implicació la funció fàtica, que al seu
torn pressuposa «tres dimensions de la recepció».33 Com he
assenyalat al començament d'aquest treball, la meva intenció és radicalitzar
aquesta perspectiva emergent, mitjançant un retorn a la font del pragmatisme,
la semiòtica de C. S. Peirce. És inobjectable l'observació que fa Marcè sobre
l'admissibilitat de tot objecte, i jo hi afegiria de tot disseny:
L'objecte suposa una proposta d'ús al subjecte, que ha de ser acceptada
[per aquest].34
Sí que sembla objectable la dicotomia conceptual subjacent a aquesta
proposició. Marcè oposa una primera etapa cognitiva, que després descriu com a
«denotació» de l'objecte, a una posterior acceptació d'aquest cosa que
constituiria una mena de connotació objectual. Ja fa dues dècades que R.
Barthes (1970) procedí a desconstruir de
manera provocativa l'oposició denotació/connotació. El primer terme, lluny de
ser «el primer sentit, fingeix ser-ho. Sota tal il·lusió no és, al capdavall,
més que l’última de les
connotacions (aquella que sembla fundar i obturar la lectura)».35 La
proposta és il·luminadora: ens connecta amb el relleu infinit d'un signe a
l'altre, només detingut per l'acció dels arguments, i també ens acosta a la
successió infinita de marcs, darrera dels quals no s'amaga cap realitat final,
última —tant si l'anomenem ús, objectivitat com denotació—, sinó la irrupció
abrupta d'una altra cosa, el no-disseny (la mort com a necessitat, per
exemple).
Amb la dimensió fatològica desitjo assentar les bases d'una recerca teòrica
en què s'incorpora la microsociologia dels marcs i la generalitat i tipicitat
de les representacions (símbols, lleis, hàbits, arguments), segons Peirce. Una
sòcio-semiòtica d'aquesta índole esdevindria habilitada per a realitzar un dels
grans desafiaments de qualsevol reflexió històrica del disseny, per exemple.
Ens podem preguntar quina és la relació entre els microcontextos —l'entorn
construït— i els macrocontextos, la Història amb majúscula dels moviments
socials, les ideologies,
els processos econòmics, entre altres. Al final de la seva obra, Goffman ens
deixa una noció molt suggeridora, quelcom que representa una notable millora
respecte a esquemes massa simplistes, del tipus causa i conseqüència, com la
vulgata marxista respecte a la relació entre superstructures culturals, d'una
banda, i la base econòmica com a determinant, de l'altra. Goffman adverteix que
els rituals socials, les expressions i els artefactes que s'hi esmercen
(comprès el si-mateix, la identitat legítima de l'individu)
no són l'expressió de cap arranjament estructural [...], en el
millor dels casos són una expressió en relació amb aquests arranjaments.
Les estructures socials no «determinen» culturalment les manifestacions
típiques; amb prou feines ajuden a seleccionar entre el repertori disponible
d'aquestes. 36
Aquest tipus de relació entre disseny de la vida quotidiana i grans
estructures socials, l'etnògraf l'anomena «vincle difús» (loose coupling). La
noció és decisiva per a la dimensió fatològica. Per primera vegada podrem
estudiar el disseny, no pas com un reflex de quelcom que el
transcendeix, que el converteix en un fenomen marginal, derivatiu. El problema
que s'obre a la investigació és analitzar quina és la naturalesa exacta
d'aquesta correlació.
A títol d'exemple, i per tancar aquest prolegomen d'una teoria integrada i
sòcio-semiòtica del disseny, pensem en el poder formador de la parafernàlia
nazi respecte a la construcció del Reich que havia de durar mil anys, o bé,
retrocedint en la història, el paper que va exercir el redisseny de vestimenta
i temporalitat en els revolucionaris francesos. Des de la perspectiva que
plantegem aquí, ja no és tan clar o obvi què determina què. L'enfocament
fatològic ens permet tornar a percebre el poder conformactor dels petits contextos
en què es desenrotlla la vida, en què es dissenya l'activitat. A mesura que
varien els marcs, canvia la versemblança i, per tant, allò que l'home coneix,
allò que es pot tornar absorbent, real per a ell. D. Pignatari descriu la
cadira de Gerrit Thomas Rietveld, dissenyada el 1918, com a quelcom que «no és
exactament una cadira», que per al teòric és «un pensament, un manifest neoplasticista».37
La descripció és vàlida per a tot disseny, sigui avantguardista o no ho
sigui. Més enllà de l'estètica o de la tecnologia aplicada, és en relació amb
el disseny que l'home arriba a concebre's de la manera en què ho fa, és a dir,
s'incorpora al món social dins de l'espai generat pels marcs. No hi ha més
realitat que aquesta. Per a poder seure a la cadira Rietveld o en una pesant i
antropomòrfica cadira Lluís XV, cal emmarcar l'acció en un marc, l'home s'ha
de tornar versemblant. Allò que adquireix legitimitat en l'àmbit reduït d'una
sala domèstica, bé pot preparar el terreny per a formes de legitimitat a gran
escala, que involucren les maneres segons les quals s'organitza la vida
col·lectiva, nacional i fins i lot més enllà de fronteres. La semiosi
fatológica exporta ordre a l'entorn, i en fer-ho desencadena un procés els límits
del qual són difícils de precisar. Allò que coneixem com a persona humana,
ésser que interactua, no és sinó la silueta canviant que dibuixen aquests
límits, un disseny que no té fi.
1. Fairbanks, M. (1977 : 180).
2. Id., ibid.
3. Pericot, J. (1987b : 168).
4. Cassirer, E. (1945 : 47): el subratllat és meu.
5. Barthes, R. (1966 [1982: 17]).
6. Cito Peirce segons els Collected Papers, seguint la convenció que indica
primer el volum i desprès el paràgraf.
7. Saussure, F. de (19l6 [1972 :
60]).
8. Ransdell, J. (1977 : 174). assenyala com a essencial
del símbol peircià l'existència d'«un hàbit, una disposició o una altra regla
general efectiva per tal que el símbol sigui interpretat d'una manera
especifica».
9. Peirce, C. S. (2, 303), defineix el signe com «tot
allò que determini que una altra cosa (el seu interpretant) es refereixi a un objecte al
qual ell mateix es refereix (el seu objecte) de la mateixa manera. L'interpretant, al seu torn, es
converteix en un signe [...]». El final descriu la semiosi infinita.
10. Hardwick, C.S. (1977 : 81).
11. Preziosi, D. (1979 : 12).
12. Cit. a Camps, V. (1976 : 54).
13. Id., ibid.
14. Ransdell, J.(1977: 165).
15. Greenle, D. (1973 : 12).
16. Ransdell, J. (1977 : 165).
17. Les categories de «primer», «segon» i «tercer» en Peirce (1, 351) són
estudiades por la seva fenomenologia, faneroscòpia.
18. Sonnesson, G. (1989 : 29).
19. Cit. a Camps, V.
(1976 : 122).
20. Garfinkel, H. (1967 : 114); cit. a Wolf, M. (1982:
162).
21. Goffman, E. (1967 : 99).
22. Goffman, E. (1974 [1986 : 10, 21]).
23. Id., ibid.
24. Per exemple, Castoriadis, C. (1975 [1983]), i
Colombo, E. (1989).
25. Birdwhistell, R. (1970 : 16).
26. Goffman, E. (1967 : 231).
27. La tesi es pot veure com un modern avatar del clàssic
precepte d'Horaci, el qual en la seva poética estipula dues funcions a
tota poesia: «donar profit delectar, o la combinació de donar plaer amb alguns
preceptes útils per a la vida» (Ars
poètica, 333-334).
28. La màxima d'Ockham diu: «Entia non sunt multiplicanda
praeter necessitatem», és a dir, no s'han de multiplicar els ens, llevat dels
casos en que sigui absolutament necessari.
29. Marcè, F. (1989 : 78).
30. Goffman, E. (1974 [1986 : 487]).
31. Malinowski, B. (1930 : 313).
32. Ransdell, J. (1986 : 78), comenta respecte a les
categories peircianes (icona, índex, símbol) que llur finalitat és «tan sols
aïllar dimensions de la significació de les coses».
33. Marcè, F. (1989 : 78).
34. Id., ibid.
35. Barthes, R. (1970 : 16).
36. Goffman, E. (1983 [1988 : 214]): el subratllat és de
l'original.
37. Pignatari, D. (1983 : 15).
|
Sobre l'autor
FERNANDO ANDACHT
Master of Arts en Lingüistica de la Universitat d' Ohio. Professor de Semiòtica en el Centre de Disseny Industrial de Montevideo. Assessor en discurs polític i marketing d' empresa. Professor de Semiòtica del Centro de Investigación y Experimentación Pedagógica de Montevideo.
Relacionat 05 CULTURA I HISTÒRIA DEL DISSENY. ANÀLISI DEL LLENGUATGE VISUAL. DISSENY I MERCAT. TECNOLOGIA I TRACTAMENT DE LA INFORMACIÓ , 1991 | articulo MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN Buscant la inutilitat desesperadament 05 CULTURA I HISTÒRIA DEL DISSENY. ANÀLISI DEL LLENGUATGE VISUAL. DISSENY I MERCAT. TECNOLOGIA I TRACTAMENT DE LA INFORMACIÓ , 1991 | articulo WOJCIECH GASPARSKI Comunicació, cultura i disseny: una aproximació sistèmico-praxiològica |