06
PEDAGOGIA DEL DISSENY,
1991
La història del disseny I l’ensenyament del disseny a la Gran Bretanya. Una avaluacióDurant
els quinze últims anys, la història del disseny s'ha establert com un camp
escolàstic. Des dels seus orígens a les escoles d'art britàniques té un impacte
sobre l'ensenyament europeu i nord-americà d'aquesta disciplina, encara que ha
aconseguit el seu major nivell de desenvoluparem en el Regne Unit. Aquest
assaig té el propòsit d'examinar l'emergència de la història del disseny i de
considerar el seu lloc en l'ensenyament del disseny.
El
desenvolupament de la història del disseny es lliga íntimament amb el camí
variat seguit per l'ensenyament de l'art i el disseny a l'Anglaterra de la
postguerra. Aquest camí comença l'any 1960 amb el primer informe del Consell
Consultiu Nacional sobre l'Ensenyament de l'Art (National Advisory Council on
Art Education), presidit pel pintor Sir William Coldstream. L'«Informe
Coldstream» establí el Diploma en Art i Disseny (Dip AD) com a títol equivalent
a una llicenciatura universitària per seguir el Diploma Nacional de Disseny
(National Diploma in Design), que tenia una naturalesa més aviat de formació
professional. Hi va haver dos elements d'aquest canvi que van gaudir d'un
significat especial. El primer era que l'estudi de les belles arts va ser
reconegut com a fonamental per a l'ensenyament tant de l'art com del disseny.
L'altre era la dedicació obligatòria d'un quinze per cent del programa
d'estudis a la història de l'art i d'estudis complementaris. La història de
l'art havia d'ensenyar-se a tots els alumnes com a curs general per cobrir «les
arts principals en diversos períodes de temps significatius»:1
A
més de seguir un curs general comú a tots els alumnes, cada estudiant hauria
d'aprendre la història del seu propi tema d'estudis. Un curs sobre moda hauria
d'incloure la història del vestit; un curs sobre mobles hauria d'incloure la
història dels mobles, etc.
L'informe
reconeixia que la inclusió per primera vegada d'un element acadèmic crearia la
necessitat de trobar més professors d'història de l'art ben capacitats. En la
qüestió de l'ensenyament de les matèries relatives a la història del disseny,
la comissió no tenia el mateix criteri:
És
probable que aquesta classe d'història pugui ser ensenyada per un professor
especialitzat del mateix curs.
En
efecte, aquest establí la validesa d'ensenyar la història dels temes que la Comissió Coldstream
havia designat com a «estudis principals»: disseny gràfic, disseny de tres
dimensions, tèxtils i moda. D'aquesta manera l'ensenyament del disseny
s'institucionalitzà. A més a més, la falta d'erudició que regnava en la
història del disseny d'aquesta època va fer que l'ensenyament de la «història»
sovint es limités a ser poc més que uns dossiers d'estils, materials i
tècniques relacionats solament amb un únic i determinat estudi principal.
Deu
anys després, el 1970, Coldstream presidí una segona comissió responsable
d'analitzar el decenni anterior. Un dels resultats va ser que l'assignatura de
belles arts ja no es considerava necessàriament com a part central de
l'ensenyament superior del disseny. Un moment decisiu havia arribat, però el
contingut dels cursos i els mètodes d'ensenyament encara van provocar
discussions. La substitució del DipAD per llicenciatures superiors l'any 1975
tornà a plantejar la qüestió.
Els
dissenyadors gràfics associats amb el Consell de Títols Acadèmics Nacionals
(Council for National Acadèmic Awards - CNAA), el cos responsable d'establir la
validesa de totes les llicenciatures no universitàries, va expressar el seu
descontentament pel fet que els reglaments del DipAD haguessin afirmat que els
estudis complementaris haurien de ser ensenyats i avaluats a part de la feina
del taller. Van argumentar que la intenció de la Comissió Coldstream
d'assegurar l'apuntalament crític i intel·lectual dels cursos havia donat lloc
a un ensenyament de la història de l'art i dels seus estudis complementaris que
era inadequada i fins i tot poc pertinent. Molts professors de classes
pràctiques van defensar que els seus ensenyaments preparats fossin acompanyats
per coneixements tècnics i, per tant, ells mateixos eren els més ben preparats
per ensenyar la història. Amb tot, no van ser ells, sinó els historiadors de
l'art, els primers a iniciar i ensenyar cursos sobre la història del disseny en
les escoles d'art i politècniques britàniques.
 Interior de l'Escola Elisava de Barcelona. Arquitecte: Alfred Arribas. Les opinions van ser divergents pel que fa a la conveniència que els historiadors d'art expliquessin la història del disseny. S'ha de tenir en compte que, en els primers anys de la dècada dels setanta, l'erudició escolàstica en el camp de la història de l'art tenia com a enfocament principal l'estil,
les atribucions, l'establiment de dates, l'autenticitat, la raresa, la
reconstrucció, la detecció de falsificacions, el redescobrimem d'artistes
oblidats i el significat dels quadres.2
Tals preocupacions i
plantejaments, ja discutits pels historiadors de l'art, eren massa estrets i
limitats perquè poguessin ser aplicats a la història del disseny.3
Una aliança amb la història de l'arquitectura va resultar més fructífera. El
tercer nivell del curs de lletres organitzat el 1975 per la Universitat a
Distància sobre la història de l'arquitectura i del disseny (1890-1939)
proporcionà un valuós material didàctic. Uns altres textos seminals van
incloure Fiona MacCarthy, All Things Bright and Beautiful (1972),
posteriorment augmentat el 1979 com A History of British Design, 1830-1970, i
Gillian Naylor, The Bauhaus (1968), i The Arts and Crafts Movement (1971);
tots dos llibres han estat revisats fa poc.
Amb
tot, com diria Clive Dilnot l'any 1984,
la
coherència d'una actitud històrica del disseny era alhora lenta en la seva
formació i no estava subjecta a cap marc rígid o llista de textos.4
El
propòsit original dels interessats era «mantenir oberta i relativista la
disciplina». Això ha donat lloc a molts debats metodològics, teòrics i
històrics, cosa que serveix per recordar-nos que la història del disseny,
diferent de molts cursos de disseny, es defineix culturalment i no
institucionalment.
La
sortida de cursos de llicenciatura i masters en història del disseny
pels anys setanta ajudà a establir aquesta disciplina com a acadèmica. A
excepció de la Universitat
a Distància i del Museu Victoria and Albert/Royal College of Art, hi ha cursos
de llicenciatura en història del disseny a les escoles politècniques angleses,
no a les universitats.6 Això es pot atribuir a la relació que
continua existint entre la història del disseny i la seva pràctica. És potser
també una reflexió sobre la flexibilitat de l'educació estatal per adaptar-se
al que és nou. (Actualment hi ha cursos que, o bé condueixen a una
llicenciatura en història del disseny, o bé inclouen aquesta història com a
part del curs a les escoles politècniques de Brighton, Leicester, Manchester,
Middlesex, Newcastle-upon-Tyne, Shelfield i Staffordshire. Birmingham i
Middlesex també ofereixen cursos similars a un nivell superior.)
La formació de la Societat d'Història del
Disseny (Design History Society) l'any 1977 fou una altra fita decisiva. El seu
propòsit fou desenvolupar la història del disseny, en fomentar la investigació
i propagar-ne i publicar-ne els resultats. Congressos, seminaris, visites i,
des de l'any 1988 l'erudit
Journal of Design History,7
han ajudat a crear un camp internacional de debat. Els diàlegs
resultants sobre matèria, recursos, metodologia i relacions amb altres àrees
han ajudat a desenvolupar i estimular la disciplina.
Ara,
després de quinze anys, les coses han canviat bastant. No solament hi ha cursos
especialitzats, sinó que la història i la teoria del disseny formen part del
pla d'estudis de la majoria dels cursos per a llicenciatures en disseny. El
contingut en general pretén contextualilzar l'àrea principat d'estudi i no
ser-ne «complementari». Idealment la pedagogia proporcionarà una consciència
cultural i històrica de l'existència, la naturalesa i la manifestació del
«disseny», tant dins com més enllà d'una temàtica concreta. Els mètodes
esmerçats per ensenyar són o bé les conferències i els seminaris tradicionals,
o bé, cada cop més, projectes integrats.
La
investigació d'un objecte o d'un període històrics mitjançant museus i
biblioteques pot ser, per exemple, una manera valuosa d'estimular idees i
documentar un treball de disseny. Els professors d'història del disseny poden
fer un paper important en introduir perspectives alternatives als treballs
pràctics i en animar els estudiants perquè analitzin i examinin el context de
la seva pràctica i perquè no simplement «resolguin problemes». Aquest tipus
d'ensenyament té els seus avantatges importants. Amb tot, els historiadors han
de tenir en compte que una tal proximitat a la pràctica del taller pot fer que
la seva pròpia disciplina quedi lligada per a definicions institucionals.
Les
divisions de disseny gràfic, disseny de tres dimensions, tèxtils i moda,
establertes en el Segon Informe Coldstream, encara dicten els paràmetres de
molts cursos de disseny. Algunes s'han organitzat apartats propis, tals com el
disseny de moda o de mobles, però en tot cas dins d'una de les tres àrees.8 En conseqüència, la història del disseny demanada en molts cursos acostuma
a cenyir-se a la història d'una «disciplina» (definida d'acord amb divisions
institucionals). En l'ensenyament superior, són solament els cursos d'història
del disseny especialitzats els que han pogut explorar l'amplitud del tema.
Els
nous desafiaments que es presenten per a l'ensenyament superior britànic en
forma de canvis demogràfics, restriccions econòmiques i mandats polítics, ja
tenen efecte en els plans d'estudis. Els projectes modulars, per exemple,
permeten que els mateixos estudiants planifiquin els seus programes i així
trenquin divisions artificials entre les àrees de la temàtica.
Els
cursos de disseny han trigat a adaptar-se més que no altres àrees. Són molts
els que secunden el punt de vista segons el qual els dissenyadors embrionaris
necessiten tres anys de plena dedicació en alguna determinada disciplina.
Encara que anteriorment en això hi pogués haver una part de veritat, serà molt
menys rellevant en el futur. La professió de disseny està canviant, i les
companyies requereixen dels seus empleats més aviat flexibilitat que no pas
especialització. En aquest ambient, la història del disseny haurà de ser
reconeguda finalment, no com una disciplina solta ni com un complement de les
pràctiques de taller, sinó com la seva base sòlida de fons.
1. El primer informe del National Advisory
Council on Art Education, el 1960.
2. Segons Roskill,
Mark, What is Art History?, 1974.
3. Vegeu a Rees, L., i
Borzello, F., (eds.), The New Art History, 1986, per a les tendències importants en la ideologia
de la història de l'art que van començar a ser efectives en estudis sobre el
tema durant la segona meitat dels anys setanta.
4. Dilnot, Clive, «The
State of Design History. Part I: Mapping the field», dins Margolin, Víctor,
(ed.), Design Discourse, University
of Chicago Press, 1989, p. 220.
5. Vegeu Walker, John,
i Attfield, Judy, Design History and the History of Design, Pluto Press, 1989.
6. El curs per a MA (llicenciatura superior) en la història
del disseny fou establert pel Museu Victoria and Albert i el Royal College of Art
de Londres l'any 1982.
7. Publicat
trimestralment per l'Oxford University Press.
8. El curs MA de disseny de la Glasgow School of
Art n'és una excepció notable. El disseny s'hi comprèn com una activitat multidisciplinària,
que inclou la història, la teoria i la pràctica.
|
Sobre l'autor
HAZEL CLARK
Doctora en Filosofia.
Professora del Ravensbure College of Design and Communication, Londres. Entre
els seus treballs cal destacar: «Textiles and Wallpaper», a Arts and Crafts (1989)
i «Fashion Design», a Collins/Design Council (1991).
Relacionat 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 TONY RUSSELL El disseny per sota de capricorn. El disseny: un imperatiu cultural i econòmic 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 JORDI PERICOT Límits pedagògics del disseny modern 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 BERNHARD E. BÜRDEK Nous mitjans i noves tecnologies en el disseny 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 ANDRIES VAN ONCK La recerca del disseny 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 EILEEN ADAMS L’ensenyament del disseny ambiental a l’escola 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 HEINER JACOB Un enfocament integrat de l'ensenyament del disseny gràfic 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 STEPHEN KENDALL El lloc del disseny a les cadenes de producció: una base per a l'ensenyament del disseny 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 KLAUS LEHMANN Formació del disseny en el context europeu 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 SARAH DINHAM L’ensenyament del disseny: el disseny de l’ensenyament 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 JOY H. DOHR, MARGARET B. PORTILLO Marc de disseny associatiu per a l’educació |