06
PEDAGOGIA DEL DISSENY,
1991
Projectes, no casoCom ensenyar disseny als managers
Ja no cal defensar la necessitat d'ensenyar disseny als managers. A desgrat
de ser una assignatura relativament nova, introduïda experimenialment l'any 1976 a la London Business
School,1 des de 1982 forma part integral del pla
d'estudis d'aquesta escola; i escoles de direcció d'empreses als EUA i als
països escandinaus ja tenen programes d'aquest tipus funcionant. Fa poc temps l'US
Design Management Institute promogué un seminari a la Harvard Business
School on els acadèmics dialogaren més aviat sobre el com que no pas
sobre el perquè del tema.
L'enfocament de la discussió s'ha traslladat des de si s'ha d'ensenyar
aquesta assignatura o no, a la manera com s'ha de donar. En l'esmentada reunió,
que va tenir lloc a la terra natal del «mètode per casos», vaig proposar que la
millor manera de convertir els managers i els estudiants de ciències
empresarials en entusiastes de la causa del disseny, era mitjançant projectes
i no casos.
Per als professors de disseny amb gran experiència en el mètode de
projectes, tals arguments semblaran innecessaris. Amb tot, l'ensenyament per
mitjà de projectes no és de cap manera el mètode universal utilitzat a les escoles
de ciències empresarials, i doncs cal que els professors de disseny, sobretot
els professors d'escoles que comencen a ensenyar disseny, coneguin els
arguments a favor del mètode de projectes.
Ensenyar per mitja dels projectes
El mètode de projectes com a manera d'ensenyar té unes arrels històriques
ben establertes. Les acadèmies militars l'han usat sempre, com també molts
responsables de la formació industrial. En certes àrees especialitzades, entre
les quals el disseny és un bon exemple, l'ensenyament mitjançant projectes
sempre s'ha utilitzat extensivament.
Aquest sistema amb prou feines s'empra per a les assignatures més
acadèmiques. Però a les àrees d'estudis professionals (medicina, dret,
enginyeria i empresarials), és estrany que l'ús de projectes sigui molt menys
comú del que es podria esperar.
El motiu pot ser que ja existeix un mètode ben establert i popular que ha
desafiat i, en moltes ocasions, reemplaçat el sistema de conferències. Es
tracta, és clar, del mètode per casos. En cap lloc no ha estat cultivat amb
major intensitat que en el camp d'estudis empresarials o de gestió d'empreses.
No conec cap escola empresarial que no el faci servir, i moltes l'usen per a la
majoria dels seus ensenyaments.
El mètode per casos
Els primers arguments generals a favor de l'ús del mètode per casos es
troben a començament d'aquest segle als EUA i van aconseguir el seu
desenvolupament definitiu als estudis empresarials de la Harvard Business
School fa més de quaranta anys. Es basen en la proposició segons la qual si
aprendre és el fonament d'una acció que millora en el futur, aleshores el punt
de partida no pot ser solament unes «lleis generals» d'acció. Si aprendre ha de
ser un exercici realista, ha de retornar a les experiències en què es basen
aquestes lleis. La constant reiteració de casos ofereix un camí acumulatiu i
ràpid per al coneixement.2
Però hi ha un argument important en contra del mètode per casos.
L'ensenyament per mitjà de casos és especialment útil per desenvolupar
habilitats analítiques i la capacitat per prendre decisions. També permet que
els alumnes sàpiguen expressar els seus arguments efectivament amb un ampli
domini de llenguatge i de xifres en els informes tant verbals com escrits.
Aquestes habilitats són imprescindibles per a l'èxit del manager. Tol i això,
elles soles no són suficients. Els graduats contractats de les escoles
empresarials tenen fama de ser eficaços a l'hora de classificar conceptes i de
proposar línies d'acció, però de no ser gaire eficaços a l'hora d'aconseguir que
les coses es facin i de subratllar la reflexió a costa de l'acció.
Aquests arguments tenen una rellevància especial per a l'ensenyament del
disseny en general. No obstant això, abans d'examinar-los cal explorar els
objectius que es troben darrera l'ensenyament del disseny als managers.
Ensenyant disseny als managers
  Volums realitzats pels alumnes de I'Escola Elisava. L'objectiu d'ensenyar disseny als managers no és pas convertir-los en dissenyadors. És el d'aconseguir que dirigeixin millor. Això es realitza si els fem conscients dels valors dels recursos que els dissenyadors tenen a la seva disposició i si els ajudem a fer-ne ús o directament (després d'haver estat instruïts per utilitzar-los) o indirectament, en dirigir persones ja formades en el disseny.3 Els recursos dels dissenyadors formen tres grups. El primer grup consisteix
a tenir interès en els artefactes i a preocupar-se’n. Aquestes actituds no són
fàcils per a l'occidental educat. La majoria (i els estudiants de les escoles
de formació empresarial en formen part, sense cap mena de dubte) es troben sota
ta influència d'una cultura que prefereix les idees als artefactes, els
conceptes més que no pas les coses pràctiques, el que és espiritual per damunt
del que és material.
Tanmateix, els artefactes impregnen el món dels negocis. Constitueixen els productes
que la indústria fabricant fa i ven, o que les indústries de distribució
compren per vendre'ls, o que les indústries de serveis usen per poder
subministrar els seus serveis. També constitueixen l'entorn físic dins del qual
operen tots els negocis. Inclouen els sistemes d'informació que els managers
utilitzen per transmetre els seus propòsits a una àmplia gamma de diversos
públics.4
Els managers han
d'aprendre a dirigir artefactes a més a més de dirigir la gent, si han
d'aconseguir beneficis. Una formació en disseny els pot proporcionar el
coneixement d'artefactes, que és el requisit previ necessari per dirigir-ne
l'ús.
El segon recurs que el disseny pot oferir inclou les habilitats que
es necessiten per manejar aquests artefactes. Aquestes habilitats del
dissenyador es poden descriure com a «cultura literàrio-visual».
És evident que la tècnica per dibuixar es pot aprendre, com qualsevol
classe d'habilitat cultural; com també la destresa a usar models i anàlegs per
representar procediments i relacions visuals i especials. Amb tot, en el nostre
sistema educatiu l'ensenyament d'aquestes habilitats és tristament negligit. La
majoria d'estudiants de les escoles empresarials han adquirit habilitats
altament desenvolupades en l'ús de les paraules i els nombres. Tanmateix, molt
pocs gaudeixen del mateix desenvolupament visual; però si els artefactes
saturen el món dels negocis, aleshores és lògic suposar que les habilitats per
interpretar, manipular i planificar-ne l'ús són imprescindibles per a un
manager, tant si les fa servir ell mateix com si utilitza altra gent per
usar-les.
El tercer recurs, potser el de més valor, que els dissenyadors ofereixen és
la seva manera de pensar i treballar. Els dissenyadors donen preferència a la
síntesi per damunt de l'anàlisi, quan enfoquen els seus problemes; la seva
preocupació és descobrir el com abans de descobrir el perquè. Aquest
camí cap al coneixement no segueix la tradició científica i escolàstica.5
Aquesta tradició ha exercit una forta influència sobre la formació empresarial
i d'enginyeria. Parlem de les ciències de direcció d'empreses i de
decisió. L'enginyeria s'estudia massa sovint com a quasi-ciència o com a
ciència aplicada. Ara és difícil trobar casos en què l'enfocament del
dissenyador amb vista al coneixement domini l'enginyeria com la dominava abans
que la matèria fos capturada pels acadèmics.6
És clar que els beneficis de la mateixa ciència han augmentat
àmpliament la capacitat directiva. Però la metodologia de la ciència no
ajuda tant en els problemes basats en l'acció, que es troben en el món dels
negocis. Amb tot, la metodologia del dissenyador, un procés reiteratiu de «mans
a l'obra», ocupada directament en el «com» del problema, pot ser de gran ajuda
al manager.
Els managers capaços necessiten un equilibri correcte entre el mètode
científic i el del disseny. Això no obstant, en la situació actual aquest
equilibri no existeix. La majoria de coses que aprenen amb prou feines té en
compte els mètodes del disseny.
Això ens retorna a l'argument més fort contra el mètode per casos en
l'ensenyament del disseny. Si l'equilibri més amunt indicat ha de tornar a ser
establert, aleshores cap mètode que doni preferència a l'anàlisi respecte a la
síntesi no pot ser pertinent per a una matèria que tracta d'aconseguir resultats
oposats.
Ensenyar disseny per mitjà dels projectes
Ensenyar disseny als managers mitjançant els projectes té com a propòsit
augmentar el seu coneixement i l'apreciació dels tres recursos del dissenyador
examinats abans.
El mètode de projectes també ens ajudarà a practicar el que prediquem: i
més aviat «practicar» que «predicar». El coneixement serà el resultat
d'aprendre mitjançant el fer. Probablement hi haurà pocs llibres —potser cap— per llegir. Hi haurà poques conferències o
«exemples de casos». Els alumnes parlaran dels productes, els toquejaran i els
crearan. Per tal de fer-ho, intentaran practicar almenys unes quantes
habilitats visuals. Utilitzaran els mètodes dels dissenyadors per resoldre el
problema del negoci que hi haurà al cor del projecte.
No faran cap d'aquestes coses amb gaire profunditat. En equilibrar la
balança de la seva formació general, no és probable que aquest procés
aconsegueixi més que alguna educació terapèutica necessària. Però sobretot, com
que aquesta classe d'alumnes formaran sens dubte un grup d'una intel·ligència i
d'una cultura altes, el coneixement i l'apreciació que la pràctica haurà
estimulat seran absorbits ràpidament.
Durant els deu últims anys més o menys, l'ensenyament del disseny
mitjançant el mètode de projectes a la London Business
School probablement ha resultat més car que no pas ensenyar pel mètode per
casos o fins i tot per les altres maneres més tradicionals. Amb tot, una part
important d'aquest cost es pot atribuir al desenvolupament del procés. Aquests
costos no cal que es repeteixin. En efecte, hem arribat al punt òptim, en el
moment que podem facilitar la metodologia a d'altres.7
Si la disponibilitat del mètode de projectes com a manera rendible
d'ensenyar es pot fer més extensiva, aleshores s'haurà donat una passa
important cap endavant en l'ensenyament del disseny als managers. El disseny és
una de les eines més poderoses que els managers tenen a la seva disposició. Per
poder apreciar una eina, cal usar-la. El mètode de projectes permet precisament
fer això.8
1. The Design Management
Unit de la London
Business School, full informatiu, octubre de 1989.
2. Cragg, Charles I., Because Wisdom
Can't Be Told, Harvard University,
1951, Case Clearing House, Boston, Mass.
3. Lethavy, W. R., Education
for Appreciation or for Prodution,
assaig per a l'Education Conference, Southport, 1916, Reimpressió
particular per a la
Brittsh Thorton Ltd., febrer de 1982.
4. Gorb, Peter, «The Business or Design Management», Design Studies, vol. V, núm. 2, abril
de 1986.
5. Simon, H. A., «The Science of the Artificial», MIT Press, 1982.
6. Lewin, D.,
«On the Place of Design in Engineering», Design Studies, vol. I, núm. 2, 1979.
7. Gorb, Peter, McGurk, Kevin, i
Schneidcr, Peter, Teaching Design by the Project Method. A Record of a
Design and Innovation Course, London
Business School, 1987.
8. Aquest assaig ha estat adaptat d'un
artide publicat al Regne Unit a Management Education and Development, vol. 18, Pt4, 1987.
|
Sobre l'autor
PETER GORB
Professor i director del School's Design
Management Centre. Autor d'articles publicats a Anglaterra, Europa i USA.
Membre del Council of tne Design and Industries Association.
Relacionat 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 TONY RUSSELL El disseny per sota de capricorn. El disseny: un imperatiu cultural i econòmic 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 JORDI PERICOT Límits pedagògics del disseny modern 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 BERNHARD E. BÜRDEK Nous mitjans i noves tecnologies en el disseny 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 ANDRIES VAN ONCK La recerca del disseny 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 HAZEL CLARK La història del disseny I l’ensenyament del disseny a la Gran Bretanya. Una avaluació 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 EILEEN ADAMS L’ensenyament del disseny ambiental a l’escola 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 HEINER JACOB Un enfocament integrat de l'ensenyament del disseny gràfic 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 STEPHEN KENDALL El lloc del disseny a les cadenes de producció: una base per a l'ensenyament del disseny 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 SARAH DINHAM L’ensenyament del disseny: el disseny de l’ensenyament 06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 JOY H. DOHR, MARGARET B. PORTILLO Marc de disseny associatiu per a l’educació |