Ves al contingut. Salta a la navegació
06
Cat | Eng | Esp

ELISAVA TdD

Seccions
06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

Projectes, no caso

Com ensenyar disseny als managers


Ja no cal defensar la necessitat d'ensenyar disseny als managers. A desgrat de ser una assignatura relativament nova, introduïda experimenialment l'any 1976 a la London Business School,1 des de 1982 forma part integral del pla d'estudis d'aquesta escola; i escoles de direcció d'empreses als EUA i als països escandinaus ja tenen programes d'aquest tipus funcionant. Fa poc temps l'US Design Management Institute promogué un seminari a la Harvard Business School on els acadèmics dialogaren més aviat sobre el com que no pas sobre el perquè del tema.
L'enfocament de la discussió s'ha traslladat des de si s'ha d'ensenyar aquesta assignatura o no, a la manera com s'ha de donar. En l'esmentada reunió, que va tenir lloc a la terra natal del «mètode per casos», vaig proposar que la millor manera de convertir els managers i els estudiants de ciències empresarials en entusiastes de la causa del disseny, era mitjançant projectes i no casos.
Per als professors de disseny amb gran experiència en el mètode de projectes, tals arguments semblaran innecessaris. Amb tot, l'ensenyament per mitjà de projectes no és de cap manera el mètode universal utilitzat a les escoles de ciències empresarials, i doncs cal que els professors de disseny, sobretot els professors d'escoles que comencen a ensenyar disseny, coneguin els arguments a favor del mètode de projectes.
 
 
Ensenyar per mitja dels projectes
 
El mètode de projectes com a manera d'ensenyar té unes arrels històriques ben establertes. Les acadèmies militars l'han usat sempre, com també molts responsables de la formació industrial. En certes àrees especialitzades, entre les quals el disseny és un bon exemple, l'ensenyament mitjançant projectes sempre s'ha utilitzat extensivament.
Aquest sistema amb prou feines s'empra per a les assignatures més acadèmiques. Però a les àrees d'estudis professionals (medicina, dret, enginyeria i empresarials), és estrany que l'ús de projectes sigui molt menys comú del que es podria esperar.
El motiu pot ser que ja existeix un mètode ben establert i popular que ha desafiat i, en moltes ocasions, reemplaçat el sistema de conferències. Es tracta, és clar, del mètode per casos. En cap lloc no ha estat cultivat amb major intensitat que en el camp d'estudis empresarials o de gestió d'empreses. No conec cap escola empresarial que no el faci servir, i moltes l'usen per a la majoria dels seus ensenyaments.
 
 
El mètode per casos
 
Els primers arguments generals a favor de l'ús del mètode per casos es troben a començament d'aquest segle als EUA i van aconseguir el seu desenvolupament definitiu als estudis empresarials de la Harvard Business School fa més de quaranta anys. Es basen en la proposició segons la qual si aprendre és el fonament d'una acció que millora en el futur, aleshores el punt de partida no pot ser solament unes «lleis generals» d'acció. Si aprendre ha de ser un exercici realista, ha de retornar a les experiències en què es basen aquestes lleis. La constant reiteració de casos ofereix un camí acumulatiu i ràpid per al coneixement.2
Però hi ha un argument important en contra del mètode per casos. L'ensenyament per mitjà de casos és especialment útil per desenvolupar habilitats analítiques i la capacitat per prendre decisions. També permet que els alumnes sàpiguen expressar els seus arguments efectivament amb un ampli domini de llenguatge i de xifres en els informes tant verbals com escrits. Aquestes habilitats són imprescindibles per a l'èxit del manager. Tol i això, elles soles no són suficients. Els graduats contractats de les escoles empresarials tenen fama de ser eficaços a l'hora de classificar conceptes i de proposar línies d'acció, però de no ser gaire eficaços a l'hora d'aconseguir que les coses es facin i de subratllar la reflexió a costa de l'acció.
Aquests arguments tenen una rellevància especial per a l'ensenyament del disseny en general. No obstant això, abans d'examinar-los cal explorar els objectius que es troben darrera l'ensenyament del disseny als managers.
 
 
Ensenyant disseny als managers


TDD-6-CA-CS-AN-20_2


TDD-6-CA-CS-AN-20_1

Volums realitzats pels alumnes de I'Escola Elisava.


L'objectiu d'ensenyar disseny als managers no és pas convertir-los en dissenyadors. És el d'aconseguir que dirigeixin millor. Això es realitza si els fem conscients dels valors dels recursos que els dissenyadors tenen a la seva disposició i si els ajudem a fer-ne ús o directament (després d'haver estat instruïts per utilitzar-los) o indirectament, en dirigir persones ja formades en el disseny.3
Els recursos dels dissenyadors formen tres grups. El primer grup consisteix a tenir interès en els artefactes i a preocupar-se’n. Aquestes actituds no són fàcils per a l'occidental educat. La majoria (i els estudiants de les escoles de formació empresarial en formen part, sense cap mena de dubte) es troben sota ta influència d'una cultura que prefereix les idees als artefactes, els conceptes més que no pas les coses pràctiques, el que és espiritual per damunt del que és material.
Tanmateix, els artefactes impregnen el món dels negocis. Constitueixen els productes que la indústria fabricant fa i ven, o que les indústries de distribució compren per vendre'ls, o que les indústries de serveis usen per poder subministrar els seus serveis. També constitueixen l'entorn físic dins del qual operen tots els negocis. Inclouen els sistemes d'informació que els managers utilitzen per transmetre els seus propòsits a una àmplia gamma de diversos públics.4
Els managers han d'aprendre a dirigir artefactes a més a més de dirigir la gent, si han d'aconseguir beneficis. Una formació en disseny els pot proporcionar el coneixement d'artefactes, que és el requisit previ necessari per dirigir-ne l'ús.
El segon recurs que el disseny pot oferir inclou les habilitats que es necessiten per manejar aquests artefactes. Aquestes habilitats del dissenyador es poden descriure com a «cultura literàrio-visual».
És evident que la tècnica per dibuixar es pot aprendre, com qualsevol classe d'habilitat cultural; com també la destresa a usar models i anàlegs per representar procediments i relacions visuals i especials. Amb tot, en el nostre sistema educatiu l'ensenyament d'aquestes habilitats és tristament negligit. La majoria d'estudiants de les escoles empresarials han adquirit habilitats altament desenvolupades en l'ús de les paraules i els nombres. Tanmateix, molt pocs gaudeixen del mateix desenvolupament visual; però si els artefactes saturen el món dels negocis, aleshores és lògic suposar que les habilitats per interpretar, manipular i planificar-ne l'ús són imprescindibles per a un manager, tant si les fa servir ell mateix com si utilitza altra gent per usar-les.
El tercer recurs, potser el de més valor, que els dissenyadors ofereixen és la seva manera de pensar i treballar. Els dissenyadors donen preferència a la síntesi per damunt de l'anàlisi, quan enfoquen els seus problemes; la seva preocupació és descobrir el com abans de descobrir el perquè. Aquest camí cap al coneixement no segueix la tradició científica i escolàstica.5
Aquesta tradició ha exercit una forta influència sobre la formació empresarial i d'enginyeria. Parlem de les ciències de direcció d'empreses i de decisió. L'enginyeria s'estudia massa sovint com a quasi-ciència o com a ciència aplicada. Ara és difícil trobar casos en què l'enfocament del dissenyador amb vista al coneixement domini l'enginyeria com la dominava abans que la matèria fos capturada pels acadèmics.6
És clar que els beneficis de la mateixa ciència han augmentat àmpliament la capacitat directiva. Però la metodologia de la ciència no ajuda tant en els problemes basats en l'acció, que es troben en el món dels negocis. Amb tot, la metodologia del dissenyador, un procés reiteratiu de «mans a l'obra», ocupada directament en el «com» del problema, pot ser de gran ajuda al manager.
Els managers capaços necessiten un equilibri correcte entre el mètode científic i el del disseny. Això no obstant, en la situació actual aquest equilibri no existeix. La majoria de coses que aprenen amb prou feines té en compte els mètodes del disseny.
Això ens retorna a l'argument més fort contra el mètode per casos en l'ensenyament del disseny. Si l'equilibri més amunt indicat ha de tornar a ser establert, aleshores cap mètode que doni preferència a l'anàlisi respecte a la síntesi no pot ser pertinent per a una matèria que tracta d'aconseguir resultats oposats.
 
 
Ensenyar disseny per mitjà dels projectes
 
Ensenyar disseny als managers mitjançant els projectes té com a propòsit augmentar el seu coneixement i l'apreciació dels tres recursos del dissenyador examinats abans.
El mètode de projectes també ens ajudarà a practicar el que prediquem: i més aviat «practicar» que «predicar». El coneixement serà el resultat d'aprendre mitjançant el fer. Probablement hi haurà pocs llibres —potser cap—  per llegir. Hi haurà poques conferències o «exemples de casos». Els alumnes parlaran dels productes, els toquejaran i els crearan. Per tal de fer-ho, intentaran practicar almenys unes quantes habilitats visuals. Utilitzaran els mètodes dels dissenyadors per resoldre el problema del negoci que hi haurà al cor del projecte.
No faran cap d'aquestes coses amb gaire profunditat. En equilibrar la balança de la seva formació general, no és probable que aquest procés aconsegueixi més que alguna educació terapèutica necessària. Però sobretot, com que aquesta classe d'alumnes formaran sens dubte un grup d'una intel·ligència i d'una cultura altes, el coneixement i l'apreciació que la pràctica haurà estimulat seran absorbits ràpidament.
Durant els deu últims anys més o menys, l'ensenyament del disseny mitjançant el mètode de projectes a la London Business School probablement ha resultat més car que no pas ensenyar pel mètode per casos o fins i tot per les altres maneres més tradicionals. Amb tot, una part important d'aquest cost es pot atribuir al desenvolupament del procés. Aquests costos no cal que es repeteixin. En efecte, hem arribat al punt òptim, en el moment que podem facilitar la metodologia a d'altres.7
Si la disponibilitat del mètode de projectes com a manera rendible d'ensenyar es pot fer més extensiva, aleshores s'haurà donat una passa important cap endavant en l'ensenyament del disseny als managers. El disseny és una de les eines més poderoses que els managers tenen a la seva disposició. Per poder apreciar una eina, cal usar-la. El mètode de projectes permet precisament fer això.8



1. The Design Management Unit de la London Business School, full informatiu, octubre de 1989.
2. Cragg, Charles I., Because Wisdom Can't Be Told, Harvard University, 1951, Case Clearing House, Boston, Mass.
3. Lethavy, W. R., Education for Appreciation or for Prodution, assaig per a l'Education Conference, Southport, 1916, Reimpressió particular per a la Brittsh Thorton Ltd., febrer de 1982.
4. Gorb, Peter, «The Business or Design Management», Design Studies, vol. V, núm. 2, abril de 1986.
5. Simon, H. A., «The Science of the Artificial», MIT Press, 1982.
6. Lewin, D., «On the Place of Design in Engineering», Design Studies, vol. I, núm. 2, 1979.
7. Gorb, Peter, McGurk, Kevin, i Schneidcr, Peter, Teaching Design by the Project Method. A Record of a Design and Innovation Course, London Business School, 1987.
8. Aquest assaig ha estat adaptat d'un artide publicat al Regne Unit a Management Education and Development, vol. 18, Pt4, 1987.
Sobre l'autor



PETER GORB


Professor i director del School's Design Management Centre. Autor d'articles publicats a Anglaterra, Europa i USA. Membre del Council of tne Design and Industries Association.  






Relacionat



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

TONY RUSSELL
El disseny per sota de capricorn. El disseny: un imperatiu cultural i econòmic




06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

JORDI PERICOT
Límits pedagògics del disseny modern




06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

BERNHARD E. BÜRDEK
Nous mitjans i noves tecnologies en el disseny




06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

ANDRIES VAN ONCK
La recerca del disseny




06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

HAZEL CLARK
La història del disseny I l’ensenyament del disseny a la Gran Bretanya. Una avaluació




06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

EILEEN ADAMS
L’ensenyament del disseny ambiental a l’escola




06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

HEINER JACOB
Un enfocament integrat de l'ensenyament del disseny gràfic




06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

STEPHEN KENDALL
El lloc del disseny a les cadenes de producció: una base per a l'ensenyament del disseny




06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

SARAH DINHAM
L’ensenyament del disseny: el disseny de l’ensenyament




06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

JOY H. DOHR, MARGARET B. PORTILLO
Marc de disseny associatiu per a l’educació