Ves al contingut. Salta a la navegació
06
CAT | ENG | ESP

ELISAVA TdD

Seccions
06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991 | Editorial

PEDAGOGIA DEL DISSENY






 
Fa exactament trenta anys que l'Escola de Disseny Elisava, de Barcelona, inicià  la seva activitat com a pionera en la pedagogia del disseny a Espanya.

 És una dilatada i constantment renovada trajectòria pedagògica, a la qual Temes de Disseny voldria correspondre amb aquesta monografia sobre Pedagogia del Disseny, tot retent homenatge als continuats esforços  d' Elisava per integrar l'ensenyament del disseny a les exigències culturals i socials del seu temps.

Aquesta llarga tasca docent ha permès que l'Escola Elisava acumulés un important bagatge pedagògic que, al nostre parer, constitueix un decisiu punt de referència per iniciar una reflexió sobre el futur de la Pedagogia del Disseny.

L'objectiu bàsic d'aquesta primera publicació monogràfica de Temes de Disseny és, doncs, encetar aquesta reflexió científica sobre les experiències pedagògiques de disseny que s'estan realitzant actualment, i intentar donar resposta al profund sentiment de canvi i racionalització que exigeix l'actual model pedagògic.

Amb aquesta voluntat, ens hem dirigit a destacats professors i pedagogs del disseny de diverses escoles i universitats de molts països, tot assumint, això sí, el risc que ens imposen les limitacions naturals d'espai i de temps.

L'ajuda
a aquesta iniciativa s'ha traduït en un seguit d'articles especialitzats en Pedagogia del Disseny que ens plau de publicar en aquesta primera monografia. Esperem que aquesta valuosa mostra de les més recents i autoritzades propostes pedagògiques esdevingui la base ideal per elaborar el nostre propi discurs pedagògic, sempre dins de la promesa de realitat i llibertat que requereix el disseny.

Tots recordem, potser amb una certa nostàlgia, el període de gran discussió i teorització pedagògica que va caracteritzar els anys 60 i que, amb el temps, ha anat desembocant en un altre període més preocupat per la pràctica quotidiana de la producció d'objectes que no pas per la producció d'un pensament capaç d’emmarcar la mateixa disciplina del disseny.

En l'actual societat, bàsicament definida per la permanent expansió de la producció de béns, el disseny ha esdevingut un tema de gran interès per als industrials, els quals hi veuen un infal·lible mitjà per incrementar les vendes.

Paradoxalment, que el disseny s'hagi convertit en un element clau per al desenvolupament de la indústria i de l'economia, com també en un símbol familiar de la modernitat i de la prosperitat, ha dificultat la reflexió crítica i ètica del disseny, fins
a quedar reduït, ens diu Tony Russell, a una pràctica instrumental de la societat de consum.

L'ús eminentment econòmic del disseny, com
a mitjà estètic per elaborar productes que copsin l'atenció dels compradors, deixa a un segon pla altres objectius, possiblement més propis del disseny, com la satisfacció dels interessos del consumidor, la utilització crítica de l'entorn objectual o la configuració harmònica de l'entorn en les seves vessants econòmica, psicològica o estètica.

El fet és que el disseny, tol i essent una realitat irreversible, continua mancat d'un marc pedagògic que en validi plenament la pràctica. El desenvolupament científic i tècnic no ha seguit el mateix ritme que l'evolució de les idees del pensament. L'èmfasi i la idolatria que ha experimentat el primer no es correspon amb la precària situació de les actituds i la investigació social.

Segons
Victor Margolin, en aquests moments la pedagogia del disseny es preocupa excessivament per ensenyar a fer objectes, quan en realitat hauria de donar prioritat a una pràctica amb dimensió reflexiva que generés noves formes de conceptualitzar el disseny.

Així, mentre la sociologia, l'antropologia
o les ciències socials, a partir de les teories i les metodologies d'altres disciplines científiques i humanístiques, han anat introduint nous mètodes d' investigació i ara constitueixen el centre d' un debat crític que és model per a altres camps, el disseny —constata Margolin— continua essent un tema mancat d' interès per als investigadors.

El disseny necessita un exhaustiu treball pel que fa
a reflexionar, idear i projectar, i aquest treball l'hem de potenciar des dels nostres espais docents i investigadors. Urgeix una pedagogia basada en la reflexió teòrica, que coordini l’ experiència, el raonament intel·lectual i la interpretació de l'entorn; una pedagogia del disseny que ens permeti accedir a una formació teòrica i a uns coneixements pràctics sempre renovats per l'actitud crítica i  l' exigència investigadora de l'estudiant.

Avui en dia. el disseny ha esdevingut una vertadera manifestació significativa. Aquest fenomen, relativament recent, es fa difícil d'apreciar des d'una tradició acadèmica que sols considerava la funció orientada
a satisfer les demandes concretes i les exigències immediates de l'usuari.

Aquesta concepció restringida del funcionalisme inhibia, en gran mesura, el desenvolupament creatiu i comunicatiu de l'objecte de disseny. La supressió de les necessitats culturals i psicològiques de la societat formava part del model projectual, i s'arribava
a actituds paradoxals on la forma, segons Bürdek, deixà de respondre directament a la funció per adquirir una nova funció, sorgida de la mateixa forma de la funció.

Si, fa unes dècades, el discurs pedagògic va obrir espais significatius segons la ideologia que marcava el pensament modern, ara, dins de la nostra societat de consum, el disseny ha experimental importants canvis en la seva escala de valors, fins al punt de comprometre's seriosament amb les més sofisticades estratègies de la comunicació de masses.

En una societat de
«voyeurs» com és la nostra, la imatge del producte esdevé més real que el mateix producte i el disseny necessàriament pren tot un altre sentit. El disseny és un eficaç mitjà de comunicació en tant que s'integra a les unitats culturals i socialitzades de la comunitat i determina relacions comunicatives entre els seus individus.

Dissenyar ja no és projectar objectes, sinó transformar un objecte en el signe visual d'unes intencionalitats comunicatives molt precises, L'objectiu del disseny és la interpretació mental que provoca. L'objecte ha d'expressar un significat concret i sempre
correlacionat amb les aspiracions, i també frustracions, de la gran massa. En aquest sentit, el procés de disseny no és altra cosa que un procés de manipulació i transformació de signes, per adequar-los a allò que l'usuari vol que signifiqui el producte o creu que significa.

Amb el disseny ja no podem demostrar, ni tan sols convèncer. Les estratègies del disseny s'orienten totalment
a desenvolupar els atributs persuasius dels productes. Seduir el futur usuari sembla ser una qüestió prioritaria en un procés de disseny.

En el seu recorregut, que va de la civilització industrial
a la civilització icònica, el disseny ha esdevingut un autèntic vehiculador de sentit i de significat que ha comportat un ràpid procés de desmaterialització.

La complexitat d'aquesta nova tasca educativa és evident. La comprensió de Tacte de disseny requereix, més que mai, una anàlisi en profunditat de les estratègies comunicatives, les interaccions personals i els mecanismes convencionals de la societat, sempre dins del règim d'interessos i necessitats dels seus membres.

Dins d'aquest marc, Bernhard Bürdek reflexiona sobre la incidència i les possibilitats de les tecnologies electròniques en l'actual procés de disseny. Com mai, ens diu, el futur dissenyador ha de conèixer el context cultural de l'usuari, el que opina i espera dels productes i, sobretot, el llenguatge simbòlic sobre el qual haurà de treballar.

Aquesta concepció del disseny ens
porta a un criteri pedagògic dominat per un dissenyador generalista. Hezel Clark considera que la mateixa evolució de l'ensenyament ens mostra la necessitat de no considerar més l'estudi del disseny com una especialització, sinó com a base per a una sòlida formació sobre la qual assentar estructures flexibles i adaptables.

La formació del dissenyador, com
a futur planificador de productes culturals i partícip decisiu en la configuració del medi social, no pot limitar-se a la transmissió d'uns coneixements concrets. L'estudiant, en la seva futura professió, diu Tony Russell, haurà d'explorar, desafiar i descobrir horitzons més amplis que els d'ara. La nova pedagogia del disseny ha d'arribar a concebre el disseny com una forma de pensar i actuar respecte al món.
El mateix ensenyament del disseny és, segons Sarah Dinham, un inequívoc procés de disseny, en la mesura que el seu objectiu és el de conceptualitzar i de produir canvis jutjats positius. Aquesta concepció del disseny porta Dinham a rebutjar el disseny com un procés tancat d'especialització i a insistiren la necessitat d'estructures que permetin propostes de futur a partir de realitats actuals. És a dir, «partir del que hi ha, per arribar al que pot ser».

Perquè aquest recorregut sigui eficaç, J. H. Dohr i M. B.
Portillo recomanen substituir l'actual pedagogia, basada en l'enfrontament professor/alumne, per l'androgogia, on el professor motiva l'alumne perquè aquest assumeixi plenament la responsabilitat de la resolució del problema.

Segons Heiner Jacob, la «bona forma» ha deixat de ser un dogma. La bona forma s'ha de centrar en l'alumne i el seu context i, per tant. els objectius educatius són definits en termes operatius i en activitats possibles
per a l'alumne. La destresa, la metodologia, el coneixement i la sensibilitat han de conformar les àrees bàsiques sobre les quals s'ha afermar el projecte de disseny.

D'aquí la necessitat, apunta Heiner Jacob, d'un aprenentatge
holístic que comporti un enfocament integrat i global del fet de projectar. Dins d'aquest mateix marc, Eileen Adams veu la necessitat de recuperar el concepte de disseny ambiental en un ensenyament que permeti reflexionar sobre les condicions existents de la quotidianitat i on les tècniques, el mateix disseny i la comunicació recorrin a mètodes genuïns per a la solució de nous problemes.

Un altre dels avantatges que ofereix el disseny ambiental —en opinió
d'Stephen Kendall— rau en el fet que aquest tipus de disseny evita qualsevol visió fragmentada de la realitat i, concretament, del mitjà físic.

Dins d'aquesta concepció global i comunicativa del disseny, la pedagogia s'enfronta al repte que suposa trobar una situació d'equilibri entre el pur pensament lògic i el lirisme creatiu i sensible. El disseny actual, situat en la cruïlla d'aquestes dues línies d'actuació, se sent insegur, dóna proves d'incoherència i indeterminació que dificulten l'articulació d'un pensament teòrico-pedagógic.

Andries van Onck, en una revisió crítica de la pedagogia del disseny, considera que l'excessiva prioritat atorgada als corrents artístics i el poc interès per l'anàlisi de les idees fa que l'escola es desvinculi de la realitat i provoqui un distanciament entre la producció i els programes de disseny.
fins cal —diuen Heiner Jacob i Klaus Lehmann— una pedagogia capaç de formular propostes globals que superin la visió fragmentària de cadascuna d'aquestes dues línies d'actuació; una pedagogia que uneixi la sensibilitat amb el coneixement i que resolgui el conflicte existent entre l'anàlisi lògica i el pensament creatiu.

En aquest sentit, Andries van Onck introdueix el concepte de MDM
(Mental Design Model), que designa l'existència, en la ment del dissenyador, d'una matèria imaginària en la qual aquest intervé mentalment i sobre la qual manipula lliurement. Aquesta possibilitat d'intervenció permet a van Onck avançar la hipòtesi que els productes de disseny poden considerar-se estudis finals d'un procés biològic.

Claude Schnaidt
recorre a una anàlisi històrica del Bauhaus per tal d'insistir en la necessitat d'integrar el disseny a la vida, a la societal i al treball, i refusa la possibilitat d'un disseny condicionat per una racionalitat purament institucional.

També
Klaus Lehmann parteix de la tradició bauhausiana per analitzar la nova realitat, i Turpin estudia les circumstàncies econòmiques, polítiques i culturals que, des de mitjan segle XVII, donaren lloc a l'ensenyament del disseny, fins a aconseguir l'afermament i el reconeixement social de què gaudeix actualment.

D'altra banda, la producció en massa ha anat redefinint el disseny per transformar-lo en una activitat innovadora i creativa que busca solucions expressives, eficaces i renovadores. En aquest sentit,
Peter Gorb i Jordi Pericot proposen una línia pedagògica que intenta superar els camins ja seguits d'uns mètodes pedagògics basats exclusivament en una lògica sistemàtica i escalonada que redueix el problema del disseny a una simple seqüència lineal.

Peter
Gorb insisteix en la necessitat d'una pedagogia del disseny que no segueixi necessàriament el camí del coneixement, segons la tradició científica i escolàstica, sinó que doni prioritat als mètodes sintètics per sobre dels mètodes d'anàlisi, i que s'esforci a descobrir el «com» abans del «perquè».

Una pedagogia que sigui capaç de desenvolupar actituds de treball cooperatiu i de servei social, que fomenti una actitud critica i nova enfront dels problemes existents; una pedagogia, diu Jordi Pericot, que susciti entusiasme i creativitat en l'alumne, que reforci la voluntat i provoqui una activitat intel·ligent, lliure de condicionaments d'ordre i de temps; una pedagogia que es proposi d'harmonitzar la lògica i la imaginació, el problema i la solució, i on el que fem i pensem s'ajusti al que sentim i sabem.

Klaus
Lehmann posa un èmfasi especial en la necessitat d'experimentar processos de disseny que superin l’escarida tradicionalitat i incorporin la sensualitat i l'evidència. Per aconseguir-ho, Lehmann ens proposa un programa pedagògic adequat a les noves necessitats socials i sempre vinculat al pensament actual.

Una pedagogia que concebi el disseny com l’acte d'anar
cap a allò que és nou, allò que ens és desconegut. És a dir, que entengui el disseny com una forma d'exploració dins de l'incertitud. Compromesa amb el pensament actual, crítica amb el dogmatisme dissenyístic i d'actitud lliure, la nova pedagogia del disseny ha de ser capaç de crear les seves pròpies lleis que, sorgides de les necessitats reals i possibles, tingui per base el seu mateix compliment i la seva autorealització.

En fi, aquest és l'objectiu de la monografia sobre Pedagogia del Disseny que posem
a les vostres mans; es tracta d'un recull de treballs, experiències, iniciatives i propostes que esperem que esdevindran un instrument de treball per a tots nosaltres, educadors i alumnes de disseny. També desitgem que aquesta publicació faciliti el contacte i l'intercanvi directe entre tots nosaltres, encara que sempre amb el convenciment i la certesa que aquest camí queda obert a la polèmica i a la revisió constant.

Jordi Pericot


Continguts



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

VICTOR MARGOLIN
Estudis de disseny i l'educació dels dissenyadors



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

ENRIC BRICALL
La tensió necessària en l'ensenyament del disseny. L'opció diversificada de l'escola Elisava



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

CLAUDE SCHNAIDT
L'escola connectada a la vida no és una utopia



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

JOHN TURPIN
La història de l'ensenyament del disseny a Irlanda



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

KLAUS LEHMANN
Formació del disseny en el context europeu



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

STEPHEN KENDALL
El lloc del disseny a les cadenes de producció: una base per a l'ensenyament del disseny



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

HEINER JACOB
Un enfocament integrat de l'ensenyament del disseny gràfic



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

JOY H. DOHR, MARGARET B. PORTILLO
Marc de disseny associatiu per a l’educació



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

EILEEN ADAMS
L’ensenyament del disseny ambiental a l’escola



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

SARAH DINHAM
L’ensenyament del disseny: el disseny de l’ensenyament



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

HAZEL CLARK
La història del disseny I l’ensenyament del disseny a la Gran Bretanya. Una avaluació



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

PETER GORB
Projectes, no caso



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

ANDRIES VAN ONCK
La recerca del disseny



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

BERNHARD E. BÜRDEK
Nous mitjans i noves tecnologies en el disseny



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

JORDI PERICOT
Límits pedagògics del disseny modern



06 PEDAGOGIA DEL DISSENY, 1991

TONY RUSSELL
El disseny per sota de capricorn. El disseny: un imperatiu cultural i econòmic