07
EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA,
1992
| Editorial
EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA«Allà on no hi ha
regla i estil hi ha barbàrie.»
J. V. Foix
Temes de Disseny dedica aquest número als Jocs Olímpics de Barcelona. Naturalment, tracta amb preferència dels aspectes que corresponen al disseny, l'arquitectura i urbanisme; també fa alguna incursió en les dimensions econòmiques del fenomen, no ens enganyem, que el lector no s'enganyi: els articles van molt més enllà i, de manera inevitable, s'endinsen en la problemàtica que té plantejada la ciutat de Barcelona com a capital de Catalunya, metròpoli mediterrània i també com a lloc d'encontre d'homes i de cultures. Que el lector no s'enganyi: de totes aquestes qüestions n'hi ha que són dites, altres només suggerides, fins i tot n'hi manquen. Gràcies a aquestes darreres, el lector podrà, si vol, exercir una saludable labor d'enriquiment de les propostes textuals amb el raonament, la imaginació i, si li plau, amb la constatació empírica. Els Jocs Olímpics han representat l'eclosió definitiva del complex moviment de disseny barceloní i català. La ciutat de Barcelona sembla que és reconeguda internacionalment com un dels nuclis més actius i originals del nostre continent en l'àmbit de l'arquitectura i el disseny. Tanmateix, als qui vivim des de dins el fenomen ens costa de creure-ho, ja que coneixem les nostres debilitats i mancances. De tota manera, si ho diuen els forasters, una mica de raó deuen tenir; no tota, això ho sabem de ferm, però sí una mica. Aquesta eclosió — acceptem-la amb escepticisme — és el resultat de molts i molts anys d'activitat. Es deu al bon nivell que sempre han tingut alguns dels nostres arquitectes, al bell feinejar dels artesans, a les realitzacions, ja conscients, dels dissenyadors, a la tasca dels bons cartellistes, tipògrafs i impressors. Tota aquesta activitat, que s'ha desenvolupat per espai de més de cent anys, ha deixat un solatge de valor inapreciable que ha constituït la base ferma a partir de la qual s'ha desenvolupat el disseny dels anys seixanta ençà. Petita o gran, tenim una tradició en el camp del disseny; una tradició que ens permet ara recollir els fruits més assaonats; una tradició que, sigui quina sigui la cotització internacional que mereixi, per a nosaltres té un valor inestimable. Les Olimpíades són un fenomen molt complex, ja que, ultra les esportives, tenen dimensions polítiques, econòmiques, culturals i també, d'una manera cada vegada més important, de disseny. Es tracta d'uns esdeveniments característics de la nostra època, i, com a tals, vehiculen les tensions que existeixen, les aspiracions individuals o col·lectives de realització, com també les ideologies de lliuta i triomf o les buidors espirituals de caràcter religiós. Donada la diversitat d'aspectes que presenten, és natural que hagin canviat molt ràpidament, en els cent anys de la seva existència, segons les circumstàncies del moment. Des de la restauració — de fet, nova creació — dels Jocs moderns a Atenes, l'any 1896, fins als de Barcelona de l'any 1992, han evolucionat segons la història de les nostres societats. Només cal recordar els celebrats a Berlín l'any 1936, com a apoteosi de l'Alemanya nazi, acompanyats dels seus alternatius democràtics i populars que s'havien de realitzar a Barcelona el mateix any i que foren fets avortar per l'aixecament dels militars feixistes espanyols. El Jocs d'enguany representen un nou progrés d'aquesta majestuosa festa internacional, precisament, i, de manera especial, en tot allò que es refereix a l'arquitectura, a l'urbanisme i al disseny en general. Tal com el lector podrà conèixer en les planes que segueixen, mai no s'havia anat tan enllà en la creació d'imatge corporativa, en l'explotació de les mascotes, la roba, els grafismes o els objectes dissenyats expressament, tals com torxes i pebeters. La marca de Barcelona, i de retruc de Catalunya, s'ha expandit pel món potser com mai no havia succeït en els temps recents. De la mateixa manera, la cobertura àudio-visual dels Jocs assolirà fites mai no conegudes abans. Hom ha jugat a fons la carta de la forma i de la pretesa creativitat, fins a l'extrem que potser els de Barcelona passaran a la història com els Jocs del disseny. Tothom pot observar les grans realitzacions urbanístiques que s'han fet, els perfeccionaments en la xarxa de comunicacions. N'hi ha per a sentir-se'n satisfet; tanmateix, aquestes obres, a més de crear nous problemes, replantegen els vells. S'han trasbalsat les relacions entre la ciutat estricta i la seva àrea metropolitana; es pot conèixer un agreujament en les proporcions de la gran conurbació central i la resta del país. Resulta ben palès que l'urbanisme que ha engegat el govern municipal en els darrers anys s'ha orientat cap a la creació de nous centres urbans amb serveis, monuments i equipaments en els barris perifèrics. S'ha volgut dignificar els barris més degradats; corregir els desastres comesos durant els anys del franquisme. Ha estat notable l'esforç encaminat a resoldre els problemes de circulació i de transport: s'han construït nous eixos i rondes per tal de millorar la circulació urbana. Tanmateix, tots aquests grans canvis, tal com s'assenyala en algun dels articles que conté el número, s'han fet a costa d'exportar molts dels problemes que tenia la perifèria de la Barcelona estricta a la seva àrea metropolitana. D'altra banda, el gran pes demogràfic, econòmic i polític que té la conurbació barcelonina comporta el risc de trencar la unitat harmònica que tradicionalment hi havia hagut entre la capital i el conjunt del país. Seria important de resoldre l'articulació de la ciutat amb la seva àrea metropolitana i amb la resta del Principat, Però Catalunya no té els organismes polítics ni econòmics que li calen per a poder organitzar el seu territori, equilibrar els poders locals i comarcals amb els del General. Amb l'actual ordenació política, formada per poders autonòmics insuficients, municipis amb poques capacitats financeres i administració perifèrica de l'Estat amb un sentit i una actuació divergents, Catalunya resulta, en alguns aspectes, ingovernable. Els articles que segueixen fan ressaltar una cosa que potser el lector ja coneix abastament però que, tanmateix, creiem que resulta necessari de fer remarcar: ens referim a l'aprofitament de l'avinentesa que representen les inversions olímpiques per a progressar en tots els ordres. Les autoritats barcelonines de primer, tal com els pertocava, però també les de les altres administracions públiques, encapçalades per la Generalitat, es van plantejar l'organització de la gran festa esportiva com a esperó i excusa per tal de donar l'impuls que calia a la capital de Catalunya fins a convertir-la, d'aquí a no gaire temps, en una de les metròpolis més importants del sud d'Europa. Per assolir aquests objectius, Barcelona, els seus polítics, els seus intel·lectuals i, entre ells, naturalment, els seus dissenyadors mai no han d'oblidar, en nom del cosmopolitisme, la seva condició de ciutat catalana: cap i casal de Catalunya, tal com s'ha afirmat tradicionalment. Ara més que mai, el Principat és un teixit urbà íntimament relacionat; la seva unitat no es pot trencar de manera artificial sense que s'esdevinguin conseqüències no volgudes; la comunicació fluida entre la ciutat i el rerapaís és requisit indispensable per al manteniment de la força del conjunt. Només és a partir del manteniment de la personalitat i la força pròpies com els individus i les col·lectivitats aconsegueixen de transcendir els seus límits i les seves fronteres. El fet d'obrir-se al món ha de significar un acreixement de la pròpia riquesa i no una dissolució de la personalitat. Diguem-ho ben clar: si Barcelona oblida la seva condició de capital catalana, no serà ni metròpoli europea ni altra cosa que una ciutat provinciana. Aquesta reflexió, o una de molt semblant, hauria de fer-se dins el camp del disseny ara que el treball dels nostres professionals s'ha popularitzat en l'interior del país i ha adquirit una certa dimensió internacional, tal com assenyalàvem al principi. La determinació de les formes dels objectes, dels espais i de les imatges que han de constituir el nostre espai vital és una activitat de cabdal importància en el món d'avui; només les cultures que siguin capaces de fer-ho a plena satisfacció tindran un lloc destacat en el futur. A Catalunya disposem de molts trumfos en aquest sentit, a condició que siguem capaços no sols d'aprofitar la feina feta fins ara, sinó també d'aprofundir-la i millorar-la. Disposem de les institucions necessàries: escoles, organitzacions professionals, publicacions i un bagatge cultural que no es pot menystenir. Ara el que cal és millorar tot això. S'imposa una etapa de reflexió i d'estudi; també s'imposa un gran debat que, aplegant professionals, investigadors, industrials i polítics, ens pogués situar en bones condicions per a afrontar els reptes del futur. Barcelona s'ha posat de moda, el disseny català és conegut arreu per primera vegada en la nostra història, però les modes passen i només en resten les realitzacions sòlides. La feina ben feta que reclamaven els nostres noucentistes continua essent un objectiu de primera magnitud. |
Continguts
07
EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA,
1992
| articuloPEP SANT, RAMON BIGAS Pebeter olímpic 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo IGNASI SOLÁ-MORALES Barcelona'92: conclusions provisionals 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo FRANCESC ROCA Economia política dels jocs olímpics de Barcelona 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo JORDI FARRÉ, JORDI BUSQUET Acceptació i apropiació social de la mascota olímpica de Barcelona'92 Aquest article consta de tres parts: 1. La primera part, relativa a l'acceptació social del Cobi, analitza breument els problemes i les implicacions que es donen en la difícil elecció d'una mascota olímpica. En segon lloc, es fa referència al grau d'acceptació popular i a les resistències que ha suscitat la mascota olímpica en importants sectors de la societat. 2. La segona part inclou una sèrie de consideracions de caràcter sociològic sobre l’«estètica» o l'«antiestètica» del Cobi com a producte de la indústria cultural i com a objecte de disseny. 3. La tercera part fa referència a l'ús i l'apropiació social del Cobi, especialment per part de grups de signe radical i contestatari. Aquesta darrera part inclou un repertori de les imatges més significatives i suggestives de l'«anti-Cobi». [...]07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo JOSEP MARIA MONTANER El model Barcelona 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo LLUÍS ARMET Notes sobre una dècada de disseny urbà a Barcelona 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo ANDRÉ RICARD El disseny de la torxa olímpica 1992 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo ANNA CALVERA El kitsch'92: la dignificació del souvenir olímpic 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo FRANCESC FERNÁNDEZ, MOISÉS GALLEGO Projecte de reforma de les piscines Picornell de Barcelona 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo ARATA ISOZAKI Un sistema anomenat «arquitectura». El Palau Sant Jordi 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo JUAN JOSÉ LAHUERTA Nota sobre els aeroports de Barcelona i Sevilla 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo XAVIER MARISCAL Mariscal Respon 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo MIQUEL DE MORAGAS SPÀ Disseny: promoció i identitat de Barcelona’92 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo JOSEP M. TRIAS Els símbols dels jocs de la xxv olimpíada de Barcelona’92 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo NORMAN FOSTER Torre de Collserola |