EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA,
1992
| articulo
Notes sobre una dècada de disseny urbà a Barcelona En presentar aquestes reflexions, no voldria fer una avaluació històrica del que ha significat la nostra important tradició en el camp de l'arquitectura, l'urbanisme i el disseny ni de la vocació clarament internacionalista de la nostra cultura en aquest camp. El que és un fet inqüestionable és la primacia de la
ciutat de Barcelona en el camp del disseny, que es fa palesa en la creació i el
prestigi de les Escoles Tècniques, amb un nivell d'intercanvi cultural molt
significatiu, si ho comparem amb d'altres realitats de la nostra Universitat.
En aquest camp es produeix un intercanvi en peu d'igualtat amb el d'altres
realitats internacionals, fruit d'un treball sistemàtic, apassionat i altament
professional dels nostres especialistes.
També és ben cert que a la ciutat de Barcelona la
contestació en l'època de la dictadura introdueix un concepte d'urbanisme
reivindicatiu, tenint en compte les notables absències i retards en les
inversions en equipaments i en millora urbana, que crea una actitud crítica
permanent, que és un element extraordinàriament positiu per a evitar determinats
errors o equívocs. És a dir, és del tot necessari que s'expressi una voluntat
de diàleg pera arribar a una bona formulació i solució dels problemes de
disseny urbà.
A l'inici de la democràcia s'expressen les demandes
socials contingudes, reivindicades fortament en la darrera dècada, i, gràcies a
la potenciació d'un govern local democràtic, a la potenciació política i alhora
a la potenciació econòmica, es pot començar a entendre una política
significativa que comença el procés de transformació positiva de la nostra
ciutat. El que s'ha denominat «monumentalitzar la perifèria» no era res més, ni
res menys, que un retorn a aquells sectors i territoris de la ciutat on s'havia
acomplert l'eclosió d'un urbanisme salvatge mancat dels mínims de dignitat
urbana. No era res més, per tant, que un acte de justícia històrica, però
també, cal dir-ho i molt clarament, una voluntat de prioritat. Perquè dir
«monumentalitzar la perifèria» volia dir clarament posar el mateix esforç, la
intel·ligència i l'esforç econòmic que posaríem per a la millor obra de la
ciutat, i trencar així aquella absurda dicotomia segons la qual el centre havia
de ser molt més potent, molt més significatiu i molt més digne que no pas la
perifèria.
Amb aquesta mentalitat, s'incentivà la discussió dels
especialistes entorn del nou disseny urbà. I s'impulsà des de la mateixa
Administració una àrea de Projectes Urbans, la qual cosa volia dir que des de
l'Ajuntament calia actuar de manera activa, de manera clara, i amb una voluntat
dirigista en el sentit més positiu d'aquesta expressió. La passió per la
transformació urbanística porta a la recerca de nous materials, de nous
enfocaments; a la col·laboració d'arquitectes dissenyadors i a la introducció
de l'escultura integrada en el paisatge urbà.
No em correspon a mi, ni crec que a ningú, fer una
anàlisi crítica i detallada del període. Manca la perspectiva històrica per a
valorar amb totes les seves conseqüències l'esforç real, extraordinari, que es
va realitzar. Però sí que crec que es pot apuntar que
aquest procés d'intensificació de l'interès públic pel fet urbà significà un
salt qualitatiu de primera magnitud i dinamitzà tot un conjunt de sectors
professionals i especialistes. L'aprenentatge en relació als nous materials
urbans, els encerts i errors que s'esdevenien en elegir-los, la nova reflexió
que sorgia entorn dels problemes de manteniment, en una gran ciutat, densa i
sotmesa, com totes, a agressions importants, i la petita contradicció que
s'acomplia entre la millora urbana d'un territori i la creixent i permanent
demanda insatisfeta de la població són elements de gran interès en aquest
període.
Sovint, com més modestes són les actuacions, més creen
una sensació d'estabilitat aparent; quan les actuacions urbanes són fortes i
tenen una presència que causa impacte i contrasten amb l'entorn més immediat,
creen un efecte positiu sinèrgic en el conjunt del territori, per una banda,
però també comporten noves demandes socials, que exigeixen el mateix nivell de
qualitat que han pogut veure i tocar.
Crec sincerament que, en aquest primer quinquenni de la
dècada dels vuitanta, l'esforç que realitzà la ciutat de Barcelona ha estat
clarament reconegut, més en els fòrums internacionals que en l'actitud que jo
qualificaria de saludable i tradicional hípercriticisme barceloní.
En el moment de la nominació olímpica, la ciutat de
Barcelona es trobava en una situació òptima per a emprendre el gran repte que
se li plantejava. Hi havia un treball previ, una clara mentalització i una
intenció profunda de transformació de la ciutat. L'experiència intensiva, que
es visqué els darrers anys, quant a connexió amb amplis sectors de
professionals que participaven de manera activa en la millora educativa del
disseny urbà era un capital de partida molt important. S'havia instaurat a
Barcelona el gust per la qualitat i l'exigència popular de la qualitat.
L'etapa d'encàrrecs externs fou un model que, malgrat
poder tenir crítiques subjectives, significava una opció clara, valenta i
decidida que garantia molt més que uns altres models que el resultat assolit
fóra millor. Barcelona, per tant, havia fet una preparació logística i
psicològica extraordinàriament interessant per a poder donar al repte que se li
plantejava la sortida més dinàmica i positiva per a la transformació de la
ciutat.
En matèria de planejament i decisions urbanístiques
s'avançà clarament, i s'estava en disposició de prendre grans decisions; fins i
tot hi havia unes actuacions iniciades prèviament, que eren fonamentals per a
adquirir l'empenta necessària a fi de dur a bon port els objectius que ens
havíem proposat.
Des de la superació de les barreres ferroviàries, fet
estratègic importantíssim per a la façana marítima, fins a l'inici de l'expropiació
de la zona de la Vila Olímpica, hi havia moltes actuacions ja pensades,
planejades i, algunes, encetades.
La gran decisió que havia de prendre la ciutat de
Barcelona en relació a l'esdeveniment olímpic era si s'integrava plenament a la
ciutat, juntament amb la col·laboració d'un conjunt de subseus, o bé si la
repercussió dels Jocs a la ciutat es feia més en funció d'ubicacions
estratègiques entorn del terme municipal de Barcelona.
Barcelona optà per fer dels Jocs Olímpics una gran
política de compactació urbana, de vertebració i millora de nuclis urbans, de
transformació de la façana marítima i de millora d'un seguit de punts
neuràlgics de la gran ciutat. És a dir, els Jocs Olímpics al servei de la
transformació urbanística de la mateixa ciutat, no pas els Jocs Olímpics com a
element de dinamització puntual d'alguns indrets del territori, amb l'esperança
que en el futur aquests indrets del territori formarien part de la mateixa
dinàmica urbana.
Des d'aquest punt de vista, la definició de quatre zones olímpiques
permet objectius que des de la perspectiva del disseny a ningú no se li poden
escapar. En primer lloc, acabar la muntanya de Montjuïc, la muntanya amb una de
les densitats més grans d'oferta cultural, lúdica, esportiva i teatral del món,
que acabarà la seva accessibilitat plena quan sigui connectada amb la xarxa de
metro urbà i que, gràcies a l'actuació olímpica, adquireix la darrera empenta,
per a fer de l'anella un dels elements de màxim atractiu, quant a disseny, de
la referida actuació olímpica.
No voldria fer descripcions puntuals de fets emblemàtics,
perquè no m'agradaria caure en tòpics ni en falses valoracions. El que sí que
té una importància substancial és el fet d'urbanitzar completament un territori
que presenta una oferta tan significativa i diversificada d'equipaments de
nivell superior.
La transformació urbanística que comporta la façana
litoral permet la recuperació d'un fet singular per a la ciutat: la millora de
platges, el Passeig Marítim, el Cinturó Litoral soterrat, el Port Vell i el
Port Olímpic, de gran qualitat i dimensió. El fet de l'opció que s'ha emprès ha
permès situar una zona estratègica de la ciutat al bell mig d'un procés de
transformació activa en la inversió pública i privada, i l'interès i el gust
per l'arquitectura i el disseny hi assoleixen cotes molt altes.
La zona de la Vall d'Hebron permet contemplar un procés
de transformació discret i positiu d'una zona de clara urbanització
desordenada, que, gràcies a actuacions urbanístiques, pot ser recuperada molt
positivament per a la ciutat. Suposo que la valentia amb què s'expressen
determinades formulacions de disseny a la zona serà un element d'estímul
intel·lectual per als especialistes en la matèria.
Si fem un esforç de síntesi intentant assenyalar el que
han estat els fets institucionals i les actituds més significatives que han
permès l'eclosió d'una concentració d'inversió pública com no s'havia
esdevingut mai en la història de la ciutat, veurem que hi ha sis elements clau
que hi han contribuït.
En primer lloc, una actitud política en el més noble
sentit de la paraula, expressada per l'alcalde de la ciutat. Pasqual Maragall,
per a aprofitar al màxim i en totes direccions l'oportunitat històrica que
significava per a Barcelona la seva nominació com a seu dels Jocs Olímpics. Res
no ens ha estat donat gratuïtament i sabem que la ciutat ha experimentat canvis
positius en el moment que hi ha hagut situacions i oportunitats que ho podien
justificar.
Aquesta actitud expressada amb ambició formava part de la
voluntat de defensar una transformació qualitativa de la ciutat, i no es
resignava a plantejaments estrictament incrementalistes que poguessin caure en
la més estricta de les vulgaritats.
En segon lloc, la mateixa creació del COOB, amb la
voluntat d'arribar a l'equilibri econòmic, força un conjunt de solucions
imaginatives per a obtenir uns ingressos, i amb l'element positiu d'obtenir uns
beneficis materialitzats en instal·lacions.
Prop de 40.000 milions de pessetes d'instal·lacions
esportives i annexes, situades a la ciutat de Barcelona i a les subseus
olímpiques, expressen el benefici material dels mateixos Jocs. Una de les
instal·lacions de les subseus, per si sola, com a gran polisportiu, significa
un fet més rellevant que qualsevol dels palaus polisporlius existents a la
ciutat de Barcelona abans dels Jocs Olímpics. Això vol dir una exigència de
gran qualitat en els projectes, una participació d'arquitectes, enginyers i
dissenyadors molt notable, i un esforç extraordinari, que ha permès una sinergia,
atès que es desenvolupava en un procés temporal de dos a tres anys. Els Jocs
Olímpics de Barcelona no cercaven l'obtenció d'un benefici econòmic quant a la
seva organització, sinó que cercaven la voluntat d'equilibri, i el benefici
quedava materialitzat en obres de gran singularitat on el disseny era una de
les peces fonamentals.
En tercer lloc, per primera vegada a la ciutat de Barcelona s'observa i s'obté una gran cooperació institucional, fonamentalment en l'establiment del holding olímpic entre l'Estat i l'Ajuntament de Barcelona, que permet seleccionar, per mitjà d'un catàleg, les obres més lligades directament o indirectament als Jocs i un conjunt d'obres d'infrastructura de primera magnitud. Val a dir que, en pessetes actuals, l'esforç inversor en
la ciutat és d'una magnitud única en la seva història. Comptant en pessetes
corrents, en els quatre o cinc darrers anys es deu haver fet una inversió
equivalent a la dels quaranta darrers anys de la ciutat de Barcelona.
Una ciutat castigada durant la guerra civil, somorta en la
postguerra, on s'observa l'inici de la represa al final dels anys cinquanta.
Aquest fet té una importància cabdal, perquè permet un rellançament de
projectes oblidats i una reactualització d'aquests projectes, vistos amb una
mentalitat més contemporània i amb conceptes de disseny més adequats a les
necessitats actuals.
Per primera vegada es pot dir que la inversió pública,
que supera els 350.000 milions de pessetes, s'obté gràcies a una gran
col·laboració a nivell d'Estat, a una col·laboració molt significativa de
l'Ajuntament de Barcelona i també a una col·laboració del govem autònom.
Un quart aspecte a destacar és la mateixa consolidació de la façana marítima, una façana on se situa una Vila Olímpica ex nova, estructurada en el si d'un
territori amb una forta personalitat i en una zona industrial en declivi. Una
façana marítima on es pot situar finalment un Port Olímpic que es converteix en
el referent de port esportiu més important de la Mediterrània. Una façana
marítima que obliga a una gran política de clavegueram i a una política de
sanejament de costes com mai no s'havia fet al país. Una façana marítima que
obliga a una recuperació de platges com mai no s'havia esdevingui a la nostra
ciutat, ni tan sols a la costa mediterrània.
La política de la façana marítima permet sens dubte un
conjunt d'actuacions de caràcter interdisciplinari on arquitectes, enginyers de
camins, enginyers industrials, enginyeries, grans empreses constructores es
troben davant de reptes de primera magnitud. Aquest treball interdisciplinari
d'una complexitat extraordinària és resolt de manera sovini positiva, i, des de
la perspectiva de la política del disseny, crec sincerament que s'hi obtenen
resultats extraordinaris. Mai no es cau en la política del disseny pel disseny,
sinó que es té sempre en compte la funcionalilal posterior, pensant que s'està
construint un tros significatiu de la nova ciutat.
La mateixa Vila Olímpica expressa en el seu si un repte
de primeríssima magnitud, obre uns interrogants impressionants amb vista al futur
i permet, gràcies a la tradició de disseny de la ciutat de Barcelona, atorgar
en el premis FAD dels darrers anys unes diferents zones d'actuació de la vila,
amb la qual cosa se supera un dels grans problemes tradicionals dels grans
encàrrecs de les obres que signifiquen la transformació important de la ciutat.
Tot això sempre s'ha orientat sota la lògica d'un
concepte únic des de la perspectiva del projecte urbanístic d'actuació, amb
l'adequat respecte per la diferència i pels diferents components formals i
constituint alhora una unitat d'actuació que l'integra plenament i el vertebra
clarament en el que és el teixit de la mateixa ciutat.
Un cinquè element, especialment significatiu per a la
transformació de la mobilitat de la ciutat, és la xarxa de cinturons. Tots
nosaltres recordem els cinturons urbans com un element de ruptura, de violència
i de desvertebració de la realitat urbana de la nostra ciutat. Tant el I
Cinturó, no conclòs, com les grans vies d'accés a la ciutat havien significat
una ruptura radical i traumàtica de barris tradicionals de la nostra ciutat. El
fet de plantejar-se la xarxa de cinturons, incorporant-hi tecnologia moderna de
senyalització i minimitzant el cost de la seva irrupció a la ciutat, permet
fins i tol plantejar-se per primera vegada la xarxa de cinturons com un element
de millora qualitativa de la ciutat. El 60% de soterrameni del II Cinturó a Nou Barris n'és un bon exemple. Per primera vegada observem a la
ciutat que tenim un mateix sòl en vertical que parteix de la via pública i
acaba essent un equipament en el nivell superior.
El Cinturó Litoral, deprimit i cobert en alguna de les
zones, ens dóna unes potencialitats enormes que ens permeten una vertebració
molt significativa de tota la xarxa viària de la zona del Poblenou, que
era la part de l'Eixample de la ciutat ignorada, menystinguda i no
desenvolupada. L'experiència d'aquests cinturons permet solucions de disseny de
primer ordre, d'una gran importància amb vista al futur perquè uneix la solució
de problemes reals i importants de la ciutat, els de vialilat, amb respostes
operatives i formals per a fer atractives la implantació i la funcionalitat
d'aquests cinturons, i fins i tot l'establiment de galeries de serveis per a
situar-hi els serveis públics més significatius. És una via de civilització i
de tractament urbà correcte del que són les irrupcions brutals que sovint
signifiquen línies d'alta tensió o altres actuacions en el camp de serveis
públics.
Una gran quantitat d'actius intangibles s'assoleixen, a
la nostra ciutat, gràcies a les noves tecnologies; les perspectives del disseny
queden més integrades en el terreny de la complexitat tecnològica, en lloc de
restar situades en el terreny dels fets o dels components aïllats. De la
interacció d'aquesta realitat en surten sens dubte sinergies extraordinàriament
positives pensant en el futur del nostre país.
Un sisè aspecte, que em sembla especialment interessant,
és que el gran procés de transformació urbanística de la nostra ciutat s'ha
acomplert juntament amb el plantejament del procés de les grans infrastructures
culturals pendents a la ciutat de Barcelona. Aproximadament un 50% del gran
esforç en obres lligades o més vinculades als Jocs Olímpics és el que
representa el gran esforç cultural que cal fer a la capital de Catalunya. Des
d'aquest punt de vista s'ha avançat amb una coordinació positiva en els tres
nivells d'Administració per a emprendre aquestes polítiques, i s'ha trobat la
col·laboració d'arquitectes internacionals de primer nivell, de reconeguda
competència i d'un atractiu indubtable, que creen al seu entorn un mestratge
positiu, tant pel que fa a les maneres de treballar com pels resultats de les
operacions plantejades.
La complexitat dels temes que s'aborden significa en
alguns casos novetats importants en el nostre país, que introdueixen tota una
càrrega d'elements simbòlics i reals que sens dubte estan ajudant a produir el
que podríem denominar el salt qualitatiu dels tècnics, experts i divulgadors de
la nostra ciutat.
A més d'aquests tres sistemes que he volgut esmentar per
la seva significació o importància, trobaríem alguns altres aspectes nous que
explicarien l'important impuls de la nostra ciutat com a experiència innovadora
en el món.
En primer lloc, veuríem també que el fet de condicionar
positivament, mitjançant orientacions polítiques, aspectes concrets en el món
de la construcció ha permès un canvi molt significatiu. Imaginem per un moment
el que algun dels constructors tradicionals d'aquest país feia fa vint anys,
tanquem els ulls i observem les noves realitzacions. Existeix, doncs, una
preocupació pel nivell dels projectes presentats per part dels promotors
privats. D'una manera eufemística, els promotors privats sovint entenen que és
important, des de la perspectiva de la seva promoció i de la dels interessos
generals de la ciutat, fer plantejaments positius i solvents des del punt de
vista dels projectes.
També és bo recordar que hi ha hagut tot un conjunt
d'experimentacions en la ciutat pel que fa a petits objectes que per primera
vegada, amb el nom de mobiliari urbà, van inundant de mica en mica una realitat
i confirmant el que podríem denominar el gust estètic comú i habitual. Es van
superant lentament els obstacles de més «mal gust» per uns plantejaments que
tenen en compte el mobiliari urbà des de la perspectiva de la simplicitat, de la
funcionalitat i del seu interès com a disseny. Aquest conjunt d'aspectes també
ha agafat molta força en aquests quatre
darrers anys a la ciutat de Barcelona. Són aquells elements que sovint no
tenen respectacularilat diguem-ne formal, però que van penetrant lentament en
les consciències estètiques col·lectives dels pobles i normalitzant el que
necessita una ciutat per a ser operativa i posseir un mínim de bon gust.
I crec que també és bo, finalment, remarcar la incidència
i la importància d'un conjunt de projectes urbans de dimensió intermèdia que
han tingut gran significació en el teixit urbà. Tot de connectivitats on hi
havia barreres de separació, actuacions singulars en places, parcs i jardins,
futures connexions i llargs recorreguts urbans dibuixats per al futur de la
ciutat, on difícilment es podia parlar de recorreguts civilitzats, conformen
una nova teoria que consisteix a defensar les actituds dels vianants, dels
badocs, dels visitants, dels poetes urbans, dels qui veritablement estimen la
pell i les entranyes de la ciutat.
Jo crec que aquestes consideracions analítiques, o, si
més no, diguem-ne suggerents, permeten explicar-nos en part el gran salt
qualitatiu que la ciutat de Barcelona ha fet en el terreny del disseny.
|
Sobre l'autor
LLUÍS ARMET
Economista. Primer Tinent d'alcalde de
l'Ajuntament de Barcelona.
Relacionat 13 LA CULTURA DEL DISSENY, PAS A PAS. 35 ANYS DE L'ESCOLA ELISAVA, 1996 | articulo LLUÍS ARMET Una evocació 07 EL DISSENY EN ELS JOCS OLÍMPICS. UN LLEGAT PER A BARCELONA, 1992 | articulo ANNA CALVERA El kitsch'92: la dignificació del souvenir olímpic |